| dbo:abstract
|
- Nasr II ibn Àhmad ibn Ismaïl Amir al-Said (L'emir Feliç) fou un emir samànida de Transoxiana i Khurasan que va governar del 914 al 943. El seu pare Àhmad ibn Ismaïl va morir assassinat el gener del 914 per un grup de turcs de la seva guàrdia de palau suposadament molestos pels contactes excessius de l'emir amb els ulemes, en un complot que segons l'historiador Gardizí estava dirigit pel secretari de la cort Abu-l-Hàssan. El seu successor fou el seu fill Nasr ibn Àhmad que era menor d'edat (tenia només 8 anys) i van esclatar disturbis; el seu oncle Ishaq ibn Àhmad va sortir de la presó on havia estat tancat per l'anterior emir i es va revoltar a Samarcanda reclamant el tron i encunyant moneda; els saffàrides van recuperar el poder a Sistan i els alides es van consolidar al Tabaristan sota Hàssan al-Utruix. El comandant en cap de l'exèrcit samànida, Ḥamuya ben Ali va haver de dirigir una o dues expedicions a Samarcanda fins a aconseguir capturar al rebel que gaudia de un considerable suport popular (915); fet presoner fou enviat a Bukharà. El seu fill Abu-Sàlih Mansur ibn Ishaq s'havia revoltat al Khurasan apoderant-se de diverses places incloent la capital Nixapur; les forces lleials samànides el van intentar desallotjar i no ho van aconseguir; Mansur va morir però el seu lloctinent Husayn ben Ali Marwazi va agafar la direcció de la revolta i va resistir fins al 918. Un altre fill d'Isḥaq, Ilyas, va fugir de Samarcanda i es va refugiar a Fergana on es va revoltar uns anys després (922) però fou derrotat fàcilment per un exèrcit enviat des de Bukharà dirigit per Abu Amr Moḥammad ben Asad. Ilyas es va dirigir aleshores a Xaix (Šāš) on va obtenir la cooperació del governador damànida local, Abu'l-Fathl ben Abi Yusof i va poder fugir a Kaixgar sota la protecció del dikhan local que tenia el nom (turc) de Toḡan-tegin que podria ser un uigur; finalment va tornar a Bukhara sota garantia d'immunitat concedida per l'emir Nasr II. El primer visir fou l'il·lustrrat i competent Abu Abd Allah Muhammad ibn Ahmad al-Djayhani, que va exercir la regència en nom de l'emir. Després fou breument visir Abu-l-Fadl ibn Yaqub an-Naysaburí fins que el 922 va pujar al poder el visir Abu l-Fadl Muhammad ibn Ubayd Allah al-Balami que va ocupar el càrrec fins al 937/938. L'historiador Naršaḵi diu que sota aquest visir la khutba es va llegir en nom de Naṣr, no només a Transoxiana i Khurasan sinó també a Fars, Kirman, Ṭabaristan, Gurgān i l'Iraq Ajamí (o sigui Rayy i dependències del nord de Pèrsia). Al-Djayhani va tornar al càrrec del 938 al 941. El primer fou un gran administrador (i culturalment un destacat geograf) però va perdre el càrrec el 922 per les seves presumptes tendències alides o maniquees; Abu'l-Fadl al-Balami fou si cap, millor administrador encara que l'anterior. L'exèrcit samànida va lluitar a la part occidental contra els alides i ziyàrides del Tabaristan i guerrers daylamites com Asfar ibn Shiroya o Maqan ibn Kaki, a vegades amb èxit, però la seva autoritat a Rayy fou precària. El 930 va esclatar una revolta a Bukharà en favor dels germans de l'emir, Yahya, Ibrahim i Mansur que aquest tenia empresonats, i un d'aquestos, , fou posat al tron. Foren alliberats per un pastiser complice i van comptar amb el suport del ayyars (dirigits per l'antic rebel Husayn ben Ali Marwazi), dels alides i dels daylamites,, però no es va poder sostenir per l'habilitat del visir enfrontant als germans entre ells. Poc després (930) el govern de la província de Khurasan fou concedida a un magnat local del Saghaniyan o Čaḡāniyān, Moḥtājid Abu Bakr Moḥammad, al que poc després va succeir el seu fill Abu Ali (939); d'aquests nomenaments va derivar la influència dels anomenats saghanis o čaḡānis en les dècades següents (el 945 fou destituït però es va negar a entregar el relleu al general turc Ibrahim ben Simjur i es va unir a la revolta de l'oncle de l'emir, Ibrahim ben Ahmad; el 947, per poc temps, van aconseguir dominar Bukharà i l'emir Nuh va haver de fugir a Samarcanda, però una revolta popular a Bukharà va expulsar a Ibrahim i Nuh va poder tornar; Ibrahim i dos germans foren cegats; Abu Ali es va retirar a la capital del seu principat, Caghaniyan, que fou squejada, però les accions de resistència d'Abu Ali van aconsellar a Nuh de fer la pau el 948; Abu Ali va conservar el principat; Khurasan estava governat per Ibrahim al-Simjuri que va morir aquell mateix any i el va succeir interinament Mansur ben Kara Tegin que va morir el 952 i aleshores Abu Ali va recuperar el govern de Khurasan; va lluitar contra els buwàyhides i va fer un pacte amb aquestos a Rayy que va desagradar a l'emir zitàrida Wuixamguir que el va acusar davant l'emir de Bukharà d'estar d'acord amb l'enemic; fou deposat com a governador però no ho va acceptar i es va posar al servei dels buwàyhides que van obtenir del califa la concessió d'un diploma que li concedia el govern del Khurasan i a la mort de Nasr II el 954 estava a punt d'esdevenir independent quan va morir el 955 i Khurasan va poder tornar als samànides) El 933 els ziyàrides van restituir el Gurgan i van pagar tribut per Rayy. Wuixamguir ibn Ziyar va succeir al seu germà Mardawidj ibn Ziyar (928-935) el 935 i va reconèixer la sobirania samànida. El 937/938 el fill d'Abu Abd Allah Muhammad ibn Ahmad al-Djayhani, de nom va pujar al poder com a visir, fins al 941. En aquest temps es va instal·lar a Transoxiana una dawa ismaïlita fatimita, dirigida pel dai Muhammad ibn Ahmad Nakhshabi (o Nasafi) que va intentar convertir a l'emir. Entre els conversos hi havia el destacat comandant Husayn ben Ali Marwazi i el cortesà Muhammad ben Ahmad Nakhšabi (o Nasafi). Nakhšabi va convertir a diversos membres d'alt nivell del cercle cortesà i s'estava acostant a l'emir. Va morir, suposadament de mort natural (tuberculosis), el 6 d'abril del 943; una versió dels fets diu que alguns oficials molestos per la influència del dai fatimita van preparar un complot per assassinar-lo, però el fill de l'emir, Nuh ibn Nasr, van tenir notícies del que es preparava i va anar a un banquet organitzat pels conspiradors on havien de decidir el lloc en el qual l'emir havia de ser assassinat, i va matar a tots els caps dels conspiradors (incloent Nakhšsabi i Marwazi) que estaven allí reunits, i per calmar a la resta d'oficials va prometre que aturaria l'activitat dels missioners; llavors va convèncer el seu pare d'abdicar al seu favor i l'emir hauria mort no gaire després. Fou clement, just, liberal i patró de les lletres i les ciències i sota el seu regnat es va produir un renaixement de la literatura i la cultura neopersa. Els governadors i els prínceps vassalls tenien la tasca de recaptar impostos i aportar tropes. La província principal era Khorasan que inicialment governaven parents de l'emir i després els seus ghulams turcs; al final el càrrec va passar a un príncep de la dinasta Muthaj de Caghaniyan; el títol dels governadors del Khurasan era "sipah-salar" (àrab: sahib al-juyush) equivalent a comandant en cap (o més exactament a comandant de l'exèrcit principal). (ca)
- أبو الحسن نصر بن أحمد بن إسماعيل الساماني (301-333 هـ) كان أمير الدولة السامانية. اعتلى الأمير العرش في سن الثامنة. كانت بخارى عاصمة الدولة السامانية في ذلك الوقت. حكم الأمير نصر بن أحمد الثاني ثلاثين سنة وقليلة. (ar)
- Nasr II (murió en 943) fue amir de los Samánidas (914-943). Su reino fue el punto más alto alcanzado por el gobierno de los Samánidas. Fue el hijo de . Nasr se convirtió en emir en la edad de ocho años, después del asesinato de su padre en enero de 914. Debido a su juventud, su primer ministro Abu ’Abd-Allah al-Jaihani se hizo cargo de la regencia. Casi de inmediato una serie de revueltas estallaron, el más grave es la dirigida por su tío abuelo Ishaq Ibn Ahmad. Los hijos de Ishaq participaron en la rebelión; un de ellos, Mansur, tomó el control de Nishapur y varias otras ciudades de Jorasán. Finalmente, Ishaq fue capturado, mientras que Mansur murió en Nishapur. La ascensión de Nasr también trajo la inestabilidad a las periferias del estado samánida. Los abasíes lograron recuperar Sistán por última vez, mientras que y Tabaristán fueron tomadas por . A pesar de ser incapaces de recuperar las provincias, los Samanidas utilizaron líderes locales dailamitas y guilakíes, manteniéndose activas las luchas allí. Una amenaza de movilización por Nasr en el año 933 llevó al ziyárida, que se había convertido en la potencia dominante en la región, a entregar Gurgan y pagar tributos por la posesión de . hermano de , quien tomó el poder en 935, aceptó el señorío samánida; los ejércitos samánidas desde ese momento han participado activamente en la protección de los ziyáridas, de los ataques de los buyíes, que se alzaran en el centro de Persia. Jaihani fue depuesto en el año 922 por Nasr, a causa de sus sospechosas creencias chiíes. Fue sustituido por Abu-l-Fadl al-Bal'ami, que en su mayor parte continuó la política de su predecesor. En 929 una revuelta estalló, encabezadas por los hermanos de Nasr. Es así que proclamaron a uno de los suyos, Yahya, como emir. Bal'ami logró sofocar la rebelión, haciendó pelear a los hermanos entre sí. En 938 Jaihani fue reinstalado como primer ministro, lugar que ocupó hasta 941. Los ministros de Nasr coadyuvaron a convertir a la corte samánida en un centro cultural. Jaihani era conocido como escritor, y por su trabajo en Geografía. Su interés en el tema le llevó a invitar a geógrafos de muchos lugares de Bujara. Científicos, astrónomos y otros, también acudieron a la ciudad. Bal'ami, asimismo, se interesó por las artes y patrocinó a intelectuales y autores. En 943 varios oficiales del ejército samánida, enojados con el apoyo de Nasr a misioneros ismailíes, tramaron una conspiración para asesinar al emir. Nuh, el hijo de Nasr, sin embargo, se enteró del plan, por el cual asistió a un banquete organizado para desarrollar el plan, y allí decapitó al líder de la revuelta. Para aplacar a los otros oficiales, se comprometió a detener a los misioneros ismailíes de continuar sus actividades. Luego, convenció a Nasr para que abdicase. Nasr murió poco después. (es)
- Nasr ibn Ahmad or Nasr II (Persian: نصر دوم), nicknamed "the Fortunate", was the ruler (amir) of Transoxiana and Khurasan as the head of the Samanid dynasty from 914 to 943. His reign marked the high point of the Samanid dynasty's fortunes. He was the son of Ahmad ibn Isma’il. (en)
- Nasr II, mort en 943, émir de la dynastie des Samanides en Perse (914–943). Son règne correspond à l'apogée des Samanides. Il était le fils d'Ahmad II. Il succéda, à l'âge de huit ans, à son père Ahmad II, assassiné en janvier 914. À cause de son jeune âge, son premier ministre Abu ’Abd-Allah al-Jaihani prend la régence. Presque immédiatement une série de révoltes se déclarent à l'intérieur de l'État, la plus sérieuse étant menée par son grand-oncle Ishaq ibn Ahmad. Les fils d'Ishaq prennent part à la rébellion. Un de ses fils, Mansur, prend le contrôle de Nichapur et de plusieurs autres villes du Khorassan. Probablement, Ishaq est capturé, tandis que Mansur meurt à Nichapur. L'ascension de Nasr apporte aussi de l'instabilité aux périphéries de l'État Samanide. Les Abbassides essayent de récupérer le Sistan pour la dernière fois, tandis que Ray et le Tabaristan sont prises par l'Alide . Malgré le fait qu'ils soient incapables de reconquérir les provinces, les Samanides emploient de nombreux chefs locaux Daylamite et et restent actifs dans les zones de combats. Une menace de mobilisation de Nasr en 933 provoque de la part du Ziyaride Mardâvij, qui était devenu la puissance dominante dans la région, la restitution du Gorgan et le paiement d'un tribut pour sa possession de Ray. Le frère de , qui prend le pouvoir en 935, accepte la suzeraineté samanide. L'armée samanide est à partir de cette date très impliquée dans la protection des Ziyarides contre les Bouyides, qui sont une puissance montante de la Perse centrale. Jaihani est destitué en 922 par Nasr sous prétexte de sa foi chiite. Il est remplacé par Abu’l-Fadl al-Bal’ami, qui continue presque l'ensemble des politiques de son prédécesseur. En 929 une révolte des frères de Nasr éclate. Ils proclament l'un des leurs, Yahya, en tant qu'émir. Bal’ami se débrouille pour étouffer la rébellion en tournant les frères les uns contre les autres. En 938 Jaihani est réinstallé en tant que premier ministre, poste qu'il détient jusqu'en 941. Les ministres de Nasr l'aident à transformer la cour samanide en un centre culturel. Jaihani est connu pour être un auteur, il a écrit dans le domaine de la géographie. Son intérêt pour le sujet le pousse à inviter à Boukhara des géographes de plusieurs lieux différents. Scientifiques, astronomes et autres affluent ainsi vers la ville. Bal’ami s'intéresse également aux arts et patronne des intellectuels et des auteurs. Nasr fut affermi sur le trône par son vizir et son général , et sut, par sa clémence, sa justice, sa libéralité, son amour pour les lettres et les sciences, mériter d'être placé au rang des plus grands monarques. En 943, plusieurs officiers de l'armée samanide, en colère à cause du soutien de Nasr aux missionnaires ismaéliens, fomentent une conspiration pour tuer l'émir. Le fils de Nasr Nouh a eu cependant vent du complot. Il vient à un banquet désigné pour être le lieu où sera organisé le complot et décapite les chefs. Pour calmer les autres officiers, il promet de stopper l'activité des missionnaires ismaéliens. Nuh convainc son père d'abdiquer en sa faveur, celui-ci meurt peu de temps après. (fr)
- Naṣr ibn Aḥmad, conosciuto come Naṣr II o "Naṣr il Fortunato", (in persiano نصر ﺑﻦ ﺍﺣﻤﺪ, "Naṣr b. Aḥmad"; 906 – 943), è stato un emiro persiano dal 914 all'anno della sua morte. Il suo regno viene considerato l'acme della dinastia. Era figlio di . (it)
- Наср II Щасливець (*نصر, 906 — 6 квітня 943) — володар (емір) Саманідської держави у 914–943 роках. Повне ім'я Хасан Наср ібн Ахмад бін Ісмаїл Самані. (uk)
- Наср ибн Ахмад (перс. نصر بن احمد) или Наср II (نصر دوم) — эмир Хорасана, Мавераннахра и Тохаристана из династии Саманидов (914—943). Его правление ознаменовало собой вершину процветания Саманидов. Был сыном Ахмада ибн Исмаила. Имел произвище «Удачливый» (امیر سعید). (ru)
|
| rdfs:comment
|
- أبو الحسن نصر بن أحمد بن إسماعيل الساماني (301-333 هـ) كان أمير الدولة السامانية. اعتلى الأمير العرش في سن الثامنة. كانت بخارى عاصمة الدولة السامانية في ذلك الوقت. حكم الأمير نصر بن أحمد الثاني ثلاثين سنة وقليلة. (ar)
- Nasr ibn Ahmad or Nasr II (Persian: نصر دوم), nicknamed "the Fortunate", was the ruler (amir) of Transoxiana and Khurasan as the head of the Samanid dynasty from 914 to 943. His reign marked the high point of the Samanid dynasty's fortunes. He was the son of Ahmad ibn Isma’il. (en)
- Naṣr ibn Aḥmad, conosciuto come Naṣr II o "Naṣr il Fortunato", (in persiano نصر ﺑﻦ ﺍﺣﻤﺪ, "Naṣr b. Aḥmad"; 906 – 943), è stato un emiro persiano dal 914 all'anno della sua morte. Il suo regno viene considerato l'acme della dinastia. Era figlio di . (it)
- Наср II Щасливець (*نصر, 906 — 6 квітня 943) — володар (емір) Саманідської держави у 914–943 роках. Повне ім'я Хасан Наср ібн Ахмад бін Ісмаїл Самані. (uk)
- Наср ибн Ахмад (перс. نصر بن احمد) или Наср II (نصر دوم) — эмир Хорасана, Мавераннахра и Тохаристана из династии Саманидов (914—943). Его правление ознаменовало собой вершину процветания Саманидов. Был сыном Ахмада ибн Исмаила. Имел произвище «Удачливый» (امیر سعید). (ru)
- Nasr II ibn Àhmad ibn Ismaïl Amir al-Said (L'emir Feliç) fou un emir samànida de Transoxiana i Khurasan que va governar del 914 al 943. El seu pare Àhmad ibn Ismaïl va morir assassinat el gener del 914 per un grup de turcs de la seva guàrdia de palau suposadament molestos pels contactes excessius de l'emir amb els ulemes, en un complot que segons l'historiador Gardizí estava dirigit pel secretari de la cort Abu-l-Hàssan. El seu successor fou el seu fill Nasr ibn Àhmad que era menor d'edat (tenia només 8 anys) i van esclatar disturbis; el seu oncle Ishaq ibn Àhmad va sortir de la presó on havia estat tancat per l'anterior emir i es va revoltar a Samarcanda reclamant el tron i encunyant moneda; els saffàrides van recuperar el poder a Sistan i els alides es van consolidar al Tabaristan sota H (ca)
- Nasr II (murió en 943) fue amir de los Samánidas (914-943). Su reino fue el punto más alto alcanzado por el gobierno de los Samánidas. Fue el hijo de . Nasr se convirtió en emir en la edad de ocho años, después del asesinato de su padre en enero de 914. Debido a su juventud, su primer ministro Abu ’Abd-Allah al-Jaihani se hizo cargo de la regencia. Casi de inmediato una serie de revueltas estallaron, el más grave es la dirigida por su tío abuelo Ishaq Ibn Ahmad. Los hijos de Ishaq participaron en la rebelión; un de ellos, Mansur, tomó el control de Nishapur y varias otras ciudades de Jorasán. Finalmente, Ishaq fue capturado, mientras que Mansur murió en Nishapur. (es)
- Nasr II, mort en 943, émir de la dynastie des Samanides en Perse (914–943). Son règne correspond à l'apogée des Samanides. Il était le fils d'Ahmad II. Il succéda, à l'âge de huit ans, à son père Ahmad II, assassiné en janvier 914. À cause de son jeune âge, son premier ministre Abu ’Abd-Allah al-Jaihani prend la régence. Presque immédiatement une série de révoltes se déclarent à l'intérieur de l'État, la plus sérieuse étant menée par son grand-oncle Ishaq ibn Ahmad. Les fils d'Ishaq prennent part à la rébellion. Un de ses fils, Mansur, prend le contrôle de Nichapur et de plusieurs autres villes du Khorassan. Probablement, Ishaq est capturé, tandis que Mansur meurt à Nichapur. (fr)
|
