Basidiomicots
Els basidiomicets (Basidiomycota) constitueixen una vasta ramificació o divisió dins del regne dels fongs, els quals es caracteritzen per produir basidis on hi ha les basidiòspores. Aquest fílum és el més complex i el més conegut, ja que comprèn nombrosos i variats tipus de fongs. Quan són de caràcter heterotàlic, el miceli primari pateix una dicariotització (somatogàmia o espermatització) produint hifes dicariòtiques que corresponen al micelio secundari. En els fongs de caràcter homotàlic una basidiòspora produeix el miceli dicariòtic. Hi ha presència de quitina en les parets cel·lulars, i apareixen unes estructures anomenades fíbules, molt semblants als uncinuls dels Ascomicets. En aquest grup estan inclosos els fongs de barret, els xampinyons, les neules, els bolets, etc. Els basidiomicets estan caracteritzats per espores (basidiòspora) formades en l'extremitat de cèl·lules especialitzades, els basidis. En aquesta ramificació es troba la majoria de les espècies que produeixen dels carpòfors comestibles o no. Molts d'ells quan arriba l'època de la reproducció desenvolupen els cossos fructífers que coneixem com bolets.
Basidiomycota  | |
|---|---|
 | |
| Dades | |
| Taxonomia | |
| Superregne | Eukaryota |
| Regne | Fungi |
| Subregne | Dikarya |
| Divisió | Basidiomycota de Bary, 1866 |
.svg){kind=icon}
Reproducció i dispersió
La reproducció asexual es duu a terme per conidis amb micelis monocariòtics (cèl·lules espermatitzadores) o dicariòtics. En la reproducció sexual hi ha plasmogàmia (somatogàmia i espermatització), aquest és l'inici en les espècies heterotàliques, els gametangis són exclusius de les neules (fongs imperfectes). Hi ha hifes + i -, es presenta la dicariotització per espermatització dels espermacis d'una hifa a una altra (monocariòtics). Perquè es produïsca aquesta somatogàmia existeix una complexa compatibilitat, aquesta es dóna per bipolaritat que es dóna mitjançant factors A (A x a) o, per tetrapolaritat que té lloc mitjançant factors A i B (AB x ab), a més del fet que pot generar quatre tipus d'espores (AB, Ab, aB i ab).
En els basidis hi ha esterigmes i espícules, mecanismes d'abstricció que fa servir el fong per a llançar les basidiòspores. La dispersió pot utilitzar diferents vectors de dispersió o ser activa.
La dispersió es pot donar amb ajuda de l'aire. El mecanisme de descàrrega de les balistòspores (espores bala) des de l'esterigma, es realitza mitjançant la condensació higroscòpica d'una gota d'aigua (Gota de Buller) situada en una zona probablement hidròfoba en la base de l'espora. Des d'allà la gota creix fins a arribar a les zones hidrofiles de la paret de l'espora, produint-se la separació. Les balistòspores tenen formes aerodinàmiques, es projecten des dels basidis de les làmines baix el barret i cauen per l'acció de la gravetat. En quant arriben a l'aire obert, baix el barret, són transportades per turbulències.
Si el vector de dispersió és l'aigua normalment les espores hauran desenvolupat estructures per a moure's per ella. Algunes d'aquestes estructures són els flagels. Un altra forma és aprofitar l'impacte de les gotes de pluja per a dispersar les espores (exemple: Crucibulum laeve).
Els animals també constitueixen un vector a l'hora de dispersar les espores. Els fongs que aprofiten aquest vector solen produir olors per a traure a un tipus d'animal que al posar-se sobre aquest quedarà ple d'espores que anirà dissipant-les. Alguns fongs hipogeus (tòfones, fetgó) no tenen un altre mecanisme de dispersió d'espores que el d'emetre substàncies, com hormones de mamífers, per a ser ingerits.
En la dispersió activa és el mateix fong qui dispersarà les seues espores, un clar exemple és el fong Pilobolus crystallinus, creix sobre tot tipus de femta. Quan les espores han madurat dirigeix els seus esporocists, orientats per les substàncies carotenoides sensibles a la llum, que contenen una vesícula baix d'aquests que concentra els rajos solars, d'aquesta forma llança les espores amb força, arribant fins i tot a 2 m. de distància.
A banda de la reproducció sexual i l'asexual, els fongs també presenten parasexualitat. Amb freqüència dins d'un mateix miceli els nuclis són genèticament diferents. Aquesta heterogeneïtat s'anomena heterocariosi i és possible degut a diversos fenòmens com mutacions o fusió de nuclis dins del miceli o diploidització. En alguns fongos dels que només coneixem l'estat del fong amb reproducció asexual (anamorf) i la fase amb reproducció sexual (telomorf) és desconeguda s'han descobert fenòmens de recombinació genètica sense intervenció de gàmetes. Perquè aquest fenomen, la parasexualitat, succeïsca fan falta micelis heterocariòtics de partida en els que es donen mitosis anormals amb sobrecreuament i una repartició desigual dels cromosomes.
Tipus
- Heterobasidiomicets: Quan els basidis estan septats i molt dividits. Les espores són resistents per posseir una paret molt grosa. Presenten més d'un tipus de conidi.
- Homobasidiomicets: Quan els basidis són més uniformes i no septats amb forma claviforme. En aquests la basidiòspora germina formant l'hifa. Els ordres són tremel·lals, uredinals i ustilaginals.
Taxonomia
Aquesta divisió inclou unes 22.300 espècies, un 37% dels fongs coneguts. La divisió dels basidiomicets està repartida en tres subdivisions:
- Hymenomycotina (hymenomicets; bolets),
- Ustilaginomycotina (ustilaginomicets; veritables fongs de carbó),
- Teliomycotina (urediniomicets; inclou el rovell, fongs paràsits de l'ordre uredinals).
Classes
- Subdivisió Teliomycotina
- Subdivisió Ustilaginomycotina
- Ustilaginomycetes
- Subdivisió Hymenomycotina
