Papa: diferència entre les revisions
Contingut suprimit Contingut afegit
Es desfà la revisió 29662446 de 83.53.196.93 (Discussió) Etiqueta: Desfés |
m Enllaços |
||
| (36 revisions intermèdies per 14 usuaris que no es mostren) | |||
Línia 1:
{{Infotaula
|càrrec
|insígnia = Holysee-arms-A.svg
|imatge
|titular = [[Papa Francesc|Francesc]]
|inici
|tractament
|residència
|designat = [[Conclave]]
|creació
|primer
|precedit = [[Benet XVI]]
| web
}}
El '''papa''' (del [[llatí]]: ''papa'' i del [[grec]]: πάππας, ''papas'',<ref>{{ref-web |url= http://education.yahoo.com/reference/dictionary/entry/pope |títol= American Heritage Dictionary of the English Language |editor= Education.yahoo.com |consulta= 2010-08-11 |arxiuurl= https://web.archive.org/web/20110606061848/http://education.yahoo.com/reference/dictionary/entry/pope |arxiudata= 2011-06-06}}</ref> una fórmula infantil per anomenar el «pare»)<ref>{{ref-web|url= http://nlp.perseus.tufts.edu/hopper/text?doc=Perseus:text:1999.04.0057:entry=pa/ppas |títol=Liddell and Scott | editor=Oxford University Press | consulta=2013-02-18}}</ref> és el [[bisbe]] de [[diòcesi de Roma|Roma]] i el cap de l'[[Església Catòlica]].<ref>{{ref-web|url= http://www.vatican.va/archive/ccc_css/archive/catechism/p123a9p4.htm#880 |títol=Catechism of the Catholic Church - Christ's Faithful - Hierarchy, Laity, Consecrated Life | editor=Vatican.va |data=1946-02-20 | consulta=2013-02-18}}</ref>
El càrrec del papa és conegut com el «Papat». La seva [[jurisdicció eclesiàstica]] és sovint anomenada la «[[Santa Seu]]» (en llatí ''Sancta Sedes''), o la «Seu apostòlica», basant-se en la tradició que els apòstols Pere i [[Sant Pau Apòstol|Pau]] van ser [[màrtir|martiritzats]] a Roma. El Papa és també el [[cap d'estat]] de la [[Ciutat del Vaticà]],<ref>{{ref-web |url= http://www.vaticanstate.va/EN/State_and_Government/ |títol= Vatican City State - State and Government |editor= Vaticanstate.va |consulta= 2010-08-11 |arxiuurl= https://web.archive.org/web/20100722082631/http://www.vaticanstate.va/EN/State_and_Government/ |arxiudata= 2010-07-22}}</ref> sobirà d'una ciutat estat situada a [[Roma]]. El govern del Papa s'anomena Pontificat, derivat del llatí ''Pontifex Maximus'', el màxim càrrec religiós en l'antiga [[Imperi Romà|Roma]].
El papat és una de les institucions més antigues del món i ha
Gradualment els papes s'han vist forçats a cedir la seva autoritat terrenal, i l'autoritat papal actualment queda exclusivament restringida a matèries de religió.<ref name=
== Història ==
{{article principal|Història del papat|Llista de papes de Roma}}
=== Títol i etimologia ===
Popularment hom creu que el terme «Papa» és un acrònim del [[llatí]] ''Petri Apostoli Potestatem Accipiens'', ''el que succeeix a l'apòstol Pere''; però, en realitat, el terme «papa» prové del [[grec]] πάππας (''papas''), que significa 'Pare'. Als primers segles del cristianisme, aquest títol s'aplicava, especialment a l'est, a tots els bisbes i al clergat superior, i finalment a l'oest quedà reservat pel bisbe de Roma, reserva que no es va fer oficial fins al {{segle|XI}}.<ref>{{ref-llibre|url= http://www.google.
A partir del {{segle|III|s}} el títol esdevingué un terme general per referir-se a tots els bisbes,<ref name=ODCC/> en especial als metropolitans o als bisbes de les diòcesis majors en extensió o importància. Així, per exemple [[Cebrià de Cartago]] és anomenat "papa" (cf. Epist. 8, 23, 30, etc.). La primera vegada que es tingui constància que s'emprà aquest terme per referir-se al bisbe de Roma és una carta de [[Sirici I|Sirici]] (cf. Carta VI a PL 13, 1164), a finals del {{segle|IV}}. Des del {{segle|VI|s}} el títol començà a ser emprat de manera particular del Bisbe de Roma, i a finals del {{segle|XI}} el Papa [[Gregori VII]] publicà una declaració que ha estat àmpliament interpretada com la constatació d'aquest fet a occident.<ref name=ODCC>{{citar ref|títol=Oxford Dictionary of the Christian Church | editorial=Oxford University Press |any=2005 |ISBN=978-0-19-280290-3 |citació=Pope}}</ref> També al mateix {{segle|VI}} era la pràctica habitual a la cancelleria imperial de Constantinoble.<ref name=ODCC/> També es pot veure l'ús reverencial de l'expressió llatina "papa" per referir-se als [[pope (sacerdot)|popes]], els sacerdots de l'[[Església Ortodoxa Russa]].
=== Episcopat monàrquic ===
Els catòlics reconeixen el Papa com el successor de [[sant Pere]] qui, d'acord amb el magisteri catòlic, [[Jesús]] el nomenà com a "pastor" i "roca" de l'Església Catòlica, que d'acord amb el dogma catòlic és l'[[fe veritable|única Església veritable]] fundada per Crist.<ref>{{citar ref|url= http://www.vatican.va/archive/ENG0015/__P2A.HTM |títol=Catechism of the Catholic Church | consulta=2013-02-18 | editorial=Libreria Editrice Vaticana |place=VA |sections=880-884}}</ref><ref>"St. Peter", ''[[The Catholic Encyclopedia]]''</ref> Pere mai no emprà el "títol" de "Papa", que es començaria a fer servir tres segles després, però els catòlics el reconeixen com el primer Papa,<ref>Wilken, p. 281: "Some (Christian communities) had been founded by Peter, the disciple Jesus designated as the founder of his church. ...Once the position was institutionalized, historians looked back and recognized Peter as the first pope of the Christian church in Rome"</ref> mentre que les declaracions oficials de l'Església només parlen dels papes com a dins del col·legi de bisbes, en un paper anàleg al que Pere tenia al col·legi dels apòstols, del qual el col·legi de bisbes és successor.<ref>{{ref-web|url= http://www.vatican.va/archive/hist_councils/ii_vatican_council/documents/vat-ii_const_19641121_lumen-gentium_sp.html|títol=Concili Vaticà II, ''Lumen Gentium'', 22 | editor=Vaticà |lloc=Roma | consulta=6-3-2013}}</ref><ref>{{citar ref| editorial=Vatican |place=Rome |url= http://www.vatican.va/holy_father/john_paul_ii/audiences/alpha/data/aud19921007en.html |autor=Pope John Paul II
L'Església Catòlica ensenya que Jesús personalment nomenà a Pere com a cap de l'Església i a la seva constitució dogmàtica ''[[Lumen Gentium]]'' fa una clara distinció entre els apòstols i els bisbes, presentant els darrers com a successors dels primers, amb el Papa com el successor de Pere en què ell és el cap dels bisbes com Pere era el cap dels apòstols.<ref>{{ref-web|url= http://www.vatican.va/archive/hist_councils/ii_vatican_council/documents/vat-ii_const_19641121_lumen-gentium_en.html |títol=''Lumen gentium'', 22 | editor=Vatican.va | consulta=2010-08-11}}</ref> Alguns historiadors han afirmat que la noció que Pere va ser el primer bisbe de Roma i fundà allà la seu apostòlica no es pot rastrejar abans del {{segle|IV}}.<ref name="O'Grady 146">{{ref-llibre|nom=John |cognom=O'Grady |títol=The Roman Catholic church: its origins and nature |pàgines=146 |isbn=0-8091-3740-2}}</ref> Els escrits d'[[Ireneu de Lió|Ireneu]], [[Pare de l'Església]], que va escriure vers el 180, mostren la creença que va ser Pere qui "''fundà i organitzà''" l'Església a Roma.<ref>{{ref-llibre|nom=J |cognom=Stevenson |títol=A New Eusebius |pàgines=114 |isbn=0-281-00802-7}}</ref> A més, no va ser el primer a escriure sobre la presència de Pere a l'església romana. [[Climent de Roma]] va escriure en una carta als Corintis ''c.'' 96<ref name="fn_2">{{ref-web|url= http://www.newadvent.org/fathers/1010.htm |títol=Letter of Clement to the Corinthians | editor=New Advent |obra=Fathers}}</ref> sobre la persecució dels cristians a Roma com la "lluita del nostre temps", i presentava als corintis els seus herois, "''primer, les majors i més justes columnes, els bons apòstols''" Pere i Pau.<ref name="Gröber, 510">Gröber, 510</ref> [[Ignasi d'Antioquia]] escrivia poc després de Clement, i en una carta a la ciutat de Esmirna deia que no els manaria, com Pere i Pau van fer.<ref name="fn_3">{{ref-web |url= http://www.crossroadsinitiative.com/library_article/244/Letter_of_Ignatius_of_Antioch_to_the_Romans.html |títol= Letter of Ignatius of Antioch to the Romans |
Els [[Protestantisme|Protestants]] generalment accepten que Jesús senyalà a Pere com el centre de l'església del {{segle|I}}. Malgrat això, afirmen que el [[Nou Testament]] no dona proves que Jesús establís el papat ni que senyalés a Pere com el primer bisbe de Roma.<ref>{{ref-llibre|nom=John |cognom=O'Grady |títol=The Roman Catholic church: its origins and nature |pàgines=143 |isbn=0-8091-3740-2}}</ref> D'altres, usant les mateixes paraules de Pere, afirmen que Crist és el fonament mateix de l'Església i no Pere.<ref>Was Peter in Rome, ''Catholic Answers''. http://www.catholic.com/tracts/was-peter-in-rome {{Webarchive|url=https://web.archive.org/web/20131207211426/http://www.catholic.com/tracts/was-peter-in-rome |date=2013-12-07}}</ref><ref>{{ref-web|cognom=Scofield|títol=Scofield Reference Notes on Matthew 16|url= http://studylight.org/com/srn/view.cgi?book=mt&chapter=16&verse=18#Mt16_18|obra=Scofield Reference Notes (1917 Edition)| consulta= 1 agost 2011}}</ref> D'altres afirmen que l'església realment és construïda a partir de Jesús i la fe, però també sobre els deixebles com arrels i l'església sobre la base de les ensenyances de Pau a Romans i a Efesis, encara no primàriament a Pere.<ref>Proof and Reason for the Papal Office, ''About Catholics''. http://www.aboutcatholics.com/worship/proof_reason_papal_office/</ref><ref>{{ref-web|url= http://studylight.org/com/mhc-com/view.cgi?book=mt&chapter=16&verse=18#Mt16_18 |títol=Matthew 16:18 - Matthew Henry's Complete Commentary on the Bible - Commentaries | editor=StudyLight.org | consulta=2013-02-18}}</ref>
Línia 45:
Als inicis de l'era cristiana, Roma i diverses ciutats més reclamaren el lideratge de l'Església mundial. [[Jaume el Just (sant)|Jaume el Just]], conegut com "''el germà del Senyor''", serví com a cap de l'Església de [[Jerusalem]] (que encara és honorada com la "Mare Església" a la tradició ortodoxa). [[Alexandria]] havia estat un centre d'estudiosos jueus i esdevingué un centre d'estudis cristians. [[Roma]] va tenir una gran concentració de fidels ja en el període apostòlic, als quals l'[[Pau de Tars|apòstol Pau]] es dirigí a la seva [[Epístola als Romans]], i d'acord amb la tradició, Pau va ser executat allà.
Durant el primer segle de l'Església (30-130), Roma seria reconeguda com un centre cristià d'importància excepcional. [[Climent I]], a finals del {{segle|I}}, va escriure una epístola a l'església de [[Corint]], intervenint en una gran disputa, i disculpant-se per no haver intervingut abans. Malgrat això, hi ha poques referències més d'aquells moments on es reconegui la [[Primacia del bisbe de Roma|primacia]] de la [[Santa Seu|seu romana]] més enllà de la mateixa Roma.<ref>Chadwick, Henry, ''Oxford History of Christianity'', OUP, quote: "Towards the latter part of the 1st century, Rome's presiding cleric named Clement wrote on behalf of his church to remonstrate with the Corinthian Christians who had ejected clergy without either financial or charismatic endowment in favor of a fresh lot; Clement apologized not for intervening but for not having acted sooner. Moreover, during the 2nd century the Roman community's leadership was evident in its generous alms to poorer churches. About 165 they erected monuments to their martyred apostles, to Peter in a necropolis on the Vatican Hill, to Paul on the road to Ostia, at the traditional sites of their burial. Roman bishops were already conscious of being custodians of the authentic tradition of true interpretation of the apostolic writings. In the conflict with Gnosticism Rome played a decisive role, and likewise in the deep division in Asia Minor created by the claims of the Montanist prophets."</ref> Al document del 13 d'octubre de 2007<ref>[http://www.vatican.va/roman_curia/pontifical_councils/chrstuni/ch_orthodox_docs/rc_pc_chrstuni_doc_20071013_documento-ravenna_en.html Ravenna Document]</ref> els teòlegs triats per les esglésies Catòlica i Ortodoxa Oriental afirmaren: «''41. Ambdues parts acorden... que Roma, com l'Església que "presideix en amor" d'acord amb la sentència de Sant [[Ignasi d'Antioquia]],<ref>{{ref-web |url= http://www.crossroadsinitiative.com/library_article/244/Letter_of_Ignatius_of_Antioch_to_the_Romans.html |títol= ''Pròleg a la carta als romans'' |
A finals del {{segle|II|s}} va haver-hi més manifestacions de l'autoritat de Roma sobre d'altres esglésies. L'any 189, l'afirmació de la primacia de l'església romana podria estar indicada en ''[[Adversus haereses|Contra de les heretgies]]'' d'[[Ireneu de Lió]] (3:3:2): «''Amb (l'Església de Roma), degut el seu origen superior, totes les esglésies han d'estar d'acord... i és en ella que els fidels d'arreu han mantingut la tradició apostòlica.''» Al 195 el Papa [[Víctor I]], en el que es veu com un exercici de l'autoritat romana sobre les altres esglésies, excomunicà els [[quartodecimanisme|quartodecimans]] per celebrar la Pasqua el 14 de [[nisan]], la data de la [[Pasqua jueva]], una tradició transmesa per [[Joan l'Evangelista]]. La celebració de la Pasqua el diumenge, com insistí el Papa, és la manera que ha prevalgut.
Línia 51:
=== De Nicea fins al Cisma d'Orient (325-1054) ===
L'[[Edicte de Milà]] del 313 atorgà llibertat a totes les religions a l'[[Imperi Romà]],<ref>Davidson, Ivor (2005). The Birth of the Church. Monarch. pàg. 341. {{ISBN|1-85424-658-5}}</ref>
iniciant-se la [[Pau de l'Església]]. Al 325, el [[Primer Concili de Nicea]] condemnà l'[[arrianisme]], declarant [[heretgia|herètic]] el [[trinitarianisme]], i al seu sisè cànon reconegué el paper especial de les seus de Roma, Alexandria i Antioquia.<ref>"Let the ancient customs in Egypt, Libya and Pentapolis prevail, that the Bishop of Alexandria has jurisdiction over them all, since a similar arrangement is the custom for the Bishop of Rome. Likewise let the churches in Antioch and the other provinces retain their privileges" ([http://www.fourthcentury.com/index.php/nicaea-325-canons Cànons del Concili de Nicea] {{en}})</ref> Els grans defensors de la fe trinitària incloïa els Papes, especialment el Papa [[Liberi I|Liberi]], que va ser exiliat a [[Tràcia]]<ref>{{ref-llibre|cognom=Duffy|nom= Eamon |nom2= Ferran |capítol= 1 ''Sobre esta piedra'' |títol= Santos y pecadores – Una historia de los papas| consulta= 6/3/2013 |llengua= castellà| editorial= Acento editorial |lloc= Madrid |data=
Al 380, el [[Primer Concili de Nicea|cristianisme de Nicea]] va ser declarat la religió estatal de l'Imperi Romà, amb el nom de "Cristians Catòlics" reservat a aquells que acceptaven aquesta fe.<ref>[http://www.fordham.edu/halsall/source/theodcodeXVI.html Theodosian Code] XVI.i.2, Medieval Sourcebook: Banning of Other Religions by Paul Halsall, June 1997, Fordham University, retrieved 2007-09-04</ref><ref>Wilken, Robert (2004). "Christianity". in Hitchcock, Susan Tyler; Esposito, John. Geography of Religion. National Geographic Society. pág. 286. {{ISBN|0-7922-7317-6}}</ref> Mentre que el poder civil a Orient controlava l'església i el [[bisbat de Constantinoble]], la capital,<ref name="GAETA">GAETA, Franco; VILLANI, Pasquale. Corso di Storia, per le scuole medie superiori. Milão. Editora Principato. 1986</ref> a Occident els Bisbes de Roma consolidaven la influència i el poder que posseïen.<ref name="GAETA"/> Després de la caiguda de l'[[Imperi Romà d'Occident]], les tribus bàrbares es convertien a l'arrianisme o al catolicisme.<ref name="Le Goff">Le Goff, Jacques (2000). ''Medieval Civilization''. Barnes & Noble. p. 14, 21. {{ISBN|0-631-17566-0}}</ref> [[Clovis I]], rei dels [[francs]], va ser el primer governant bàrbar d'importància que es convertí al catolicisme, aliant-se ell mateix amb el papat. D'altres tribus, com els [[visigots]], posteriorment abandonarien l'arrianisme per abraçar el catolicisme.<ref name="Le Goff"/>
Línia 63:
A partir del {{segle|VII}} esdevingué habitual per a les monarquies i la noblesa europees fundar esglésies i realitzar [[investidura|investidures]] o deposicions del clergat als seus estats i feus, i els seus interessos personals causà una gran corrupció entre el clergat.<ref name="H.G.B">''História Global Brasil e Geral''. pàgs. 101, 130, 149, 151 i 159. Volum únic. Gilberto Cotrim. {{ISBN|978-85-02-05256-7}}</ref><ref name="Missão Jovem">[http://www.pime.org.br/missaojovem/mjhistdaigrejareforma.htm MOVIMENTOS DE RENOVAÇÃO E REFORMA] {{Webarchive|url=https://web.archive.org/web/20120116233149/http://www.pime.org.br/missaojovem/mjhistdaigrejareforma.htm |date=2012-01-16}}. 2009-10-01</ref> Aquesta pràctica esdevingué habitual perquè sovint els prelats i els governants seculars eren també participants de la vida pública.<ref>{{ref-web|url= http://www.portalsaofrancisco.com.br/alfa/feudalismo/feudalismo.php |títol=Feudalismo | editor=Portalsaofrancisco.com.br | consulta=2013-02-18}}</ref> Per combatre-ho, a més d'altres pràctiques que havien corromput l'Església entre el 900 i el 1050, emergiren centres que urgien a què es produís una reforma eclesiàstica, sent el més important d'ells l'[[abadia de Cluny]], que estengué les seves idees per tota Europa.<ref name="Missão Jovem"/> Aquest moviment reformista guanyà força amb l'elecció del papa [[Gregori VII]] el 1073, qui adoptà una sèrie de mesures al moviment conegut com la [[Reforma Gregoriana]], per tal de lluitar fortament contra la [[simonia]] i l'abús del poder civil i intentar restaurar la disciplina eclesiàstica, incloent-hi el [[celibat]].<ref name="Alves J."/> El conflicte entre els papes i els governants seculars autocràtics, com l'[[Sacre Imperi Romanogermànic|emperador alemany]] [[Enric IV del Sacre Imperi Romanogermànic|Enric IV]] i [[Enric I d'Anglaterra]], conegut com la Qüestió de les Investidures, només es resolgué el 1122 amb el [[Concordat de Worms]], on el papa decretà que els clergues havien de ser investits pels caps religiosos, i els governants temporals per la investidura laica.<ref name="H.G.B"/> Poc després, [[Alexandre III (papa)|Alexandre III]] començà les reformes que comportarien l'establiment del [[dret canònic]].<ref name="AF:CC"/>
Des de l'inici del {{segle|VII}} el [[califat]] islàmic havia conquerit gran part de la mediterrània meridional, convertint-se en una amenaça per la cristiandat.<ref>Vidmar, John (2005). ''The Catholic Church Through the Ages''. Paulist Press. p. 94. {{ISBN|0-8091-4234-1}}</ref> El 1095, l'emperador romà d'Orient [[Aleix I Comnè|Aleix I]] demanà ajut militar al papa [[Urbà II]] contra les invasions musulmanes.<ref>Riley-Smith, Jonathan (1997). ''The First Crusaders''. Cambridge University Press. P. 6. {{ISBN|978-0-511-00308-0}}</ref> Urbà, al [[concili de Clermont]], proclamà la [[Primera Croada]] per ajudar
El moment més baix del papat va ser entre 867 i 1049,<ref name="AF"/> en una època coneguda com la "''[[Pornocràcia]]''". El papat va caure sota el control de les diverses grans famílies de Roma. Els papes van ser empresonats, morts de fam, assassinats i deposats a la força, i un terç van morir en circumstàncies sospitoses.<ref group="n.">[[Papa Joan VIII]] (872-882), bastonejat fins a la mort per membres del seu propi seguici; [[Esteve VI]] (896-897), estrangulat; [[Papa Lleó V|Lleó V]] (803), assassinat pel seu successor, [[Sergi III]]; [[Joan X]] (914-928), asfixiat; [[Esteve VIII]], (939-942), mutilat.</ref><ref>Duffy, p. 82</ref> La família Teofilactes va posar i treure papes durant 50 anys. [[Joan XII]] celebrà orgies al palau del Laterà. L'emperador [[Otó I d'Alemanya]] va acusar Joan a un tribunal eclesiàstic, que el deposà i elegí un laic com [[Lleó VIII]]. Joan mutilà els representants imperials a Roma i ell mateix es reinstaurà com a Papa. El conflicte entre l'emperador i el papat continuà, i finalment els [[
El 1049, [[Lleó IX]] esdevingué papa, sent algú amb caràcter per fer front als problemes del papat. Viatjà a les principals ciutats d'Europa per fer front als problemes morals de l'Església de primera mà, notablement la [[simonia]] i el concubinatge clerical. Amb aquest llarg viatge, restaurà el prestigi del papat al nord.<ref name="AF"/>
Línia 71:
=== Del Cisma d'Orient fins a la Reforma (1054-1517) ===
[[Fitxer:Mediterranean1400.png|miniatura|Un mapa històric dels estats de la Mediterrània el 1400. El [[Cisma d'Occident]] s'estengué entre 1378 i 1417.]]
Les esglésies oriental i occidental se separaren definitivament el 1054. Aquesta fractura causà més pels successos polítics que per les lleus diversitats teològiques. Els papes havien irritat els [[
Durant l'[[edat mitjana]], els Papes lluitaren amb els reis pel poder.<ref name="World History"/>
Entre 1309 i 1377 el Papa deixà de residir a Roma per fer-ho a [[Avinyó (Valclusa)|Avinyó]]. El [[Papat d'Avinyó]] va ser notori per la cobdícia i la corrupció.<ref name="R:RCC">{{citar ref|enllaçautor=Will Durant |cognom=Durant |nom=Will |títol=The Reformation |place=Nova York | editorial=Simon and Schuster |any=1957 |capítol=I. The Roman Catholic Church. 1300-1517 |pàgines=3-25}}</ref> Durant aquest període, el Papa va ser un ferm aliat de [[Regne de França|França]], alineant els enemics de França, com [[Regne d'Anglaterra|Anglaterra]].<ref name="R:EWCGR">{{citar ref|enllaçautor=Will Durant |cognom=Durant |nom=Will |títol=The Reformation |place=Nova York | editorial=Simon and Schuster |any=1957 |capítol=II. England: Wyclif, Chaucer, and the Great Revolt. 1308-1400 |pàgines=26-57}}</ref>
S'entenia que el papat tenia el poder d'atraure el "tresor" dels mèrits acumulats per Crist i els sants, de manera que podien concedir [[indulgència|indulgències]], reduint el temps a passar al [[purgatori]]. El concepte d'una donació monetària acompanyada de la contrició, la confessió i la pregària van donar pas a l'assumpció comuna que les indulgències depenien simplement de la contribució monetària. Els papes condemnaren malentesos i abusos, però també van rebre grans pressions perquè exercissin un control efectiu sobre les indulgències.<ref name="R:RCC"/>
Línia 86:
=== De la Reforma fins al present (1517 fins avui) ===
Com a part de la [[Contrarreforma|reforma catòlica]], el Papa [[Pau III]] (1534-49) inicià el [[Concili de Trento]] (1545-63), que establí el triomf del papat sobre aquells que buscaven la reconciliació amb els protestants
Els [[Protestantisme|reformadors protestants]] criticaren el papat com a corrupte i caracteritzaren el Papa com l'[[Anticrist]].<ref>[http://books.google.cat/books?id=FyTeW7vQ8K4C&pg=PA61&dq=%22made+the+Pope/Antichrist+connection%22&hl=ca&sa=X&ei=33UaUfSaI4bBhAfo5YGwCg&redir_esc=y#v=onepage&q=%22made%20the%20Pope%2FAntichrist%20connection%22&f=false Paul S. Boyer, ''When Time Shall Be No More'' (Harvard University Press 1992] {{ISBN|978-0-67402861-6}}), p. 61; cf. pp. 62, 274</ref><ref>{{ref-llibre|url= http://books.google.cat/books?id=toXLsJ28BvAC&pg=PA90&dq=Edwards+%22devil+and+Antichrist%22&hl=ca&sa=X&ei=K3IaUZTPNMyRhQe1yIHoDw&redir_esc=y#v=onepage&q=Edwards%20%22devil%20and%20Antichrist%22&f=false |nom=Mark U.|cognom=Edwards, Jr|títol=Printing, Propaganda and Martin Luther| editorial=Fortress Press|data= 2004|isbn=978-1-45141399-1|pàgines=90| consulta=2013-02-18}}</ref><ref>{{ref-web|url= http://www.google.
En veure's gradualment forçats a lliurar el poder secular, a poc a poc els papes se centraren en qüestions merament espirituals.<ref name="World History"/> El 1870 el [[Concili Vaticà I]] proclamà el [[dogma]] de la [[infabilitat papal]] per aquelles rares ocasions en què el Papa parla ''[[ex cathedra]]'' quan publica una definició solemne sobre fe o [[moral]].<ref name="World History">Wetterau, Bruce. World history. Nova York: Henry Holt & co. 1994</ref> Aquell mateix any, [[Víctor Manuel II d'Itàlia]] [[Unificació italiana#Conquesta de Roma (1870)|conquerí Roma]], prenent-la del control papal i completà la [[Unificació italiana|unificació d'Itàlia]] i iniciant-se el període de la [[Qüestió Romana]].<ref name="World History"/> Davant d'aquest fet, el Papa [[Pius IX]] es declararia "''presoner al Vaticà''".
Línia 95:
El 1950, el papa [[Pius XII]] definí l'[[Assumpció de Maria]] com a dogma, sent l'única ocasió en què un papa ha parlat ''ex cathedra'' des que la infabilitat papal va ser declarada explícitament.
El 1978 va ser escollit papa l'[[arquebisbat de Cracòvia|arquebisbe de Cracòvia]], el polonès [[Karol Wojtyła]], posant final a 500 anys de papes italians (des d'[[Adrià VI]], traspassat el 1523, que tots els papes eren italians). El seu successor tampoc va ser [[Itàlia|italià]], sinó que va ser l'alemany [[Joseph Ratzinger]]. El successor va ser el primer papa no europeu en més de mil anys, l'argentí [[Jorge Mario Bergoglio]].<ref>{{ref-web |url= http://www.324.cat/noticia/2080393/societat/Fumata-blanca| títol=Fumata Blanca: el conclave escull el successor de Benet XVI| consulta=13 de març de 2013|data= 13 de març de 2013
Actualment, la [[Doctrina Petrina]] encara crea controvèrsia i és una de les qüestions que fan que continuí la divisió entre les esglésies oriental i occidental, i la separació dels Protestants vers Roma.
Línia 123:
# Concedeix indulgències.
# Beatifica o canonitza.
# Nomena [[
# Crea [[diòcesi]]s.
# Funda universitats pontifícies i en decreta normes.
Línia 140:
== Els símbols del Papa ==
[[Fitxer:Emblem of the Papacy SE.svg|miniatura|L'escut del Papa de l'[[Església Catòlica]]. ]]
{{article principal| Regàlia i insígnies papals}}
* El '''[[Tiara papal|Triregnum]]''' (una corona amb tres nivells). També se la coneix com a '''tiara papal''', '''tiara triple'''<ref>In books such as [http://books.google.cat/books?id=gyuqCdm4SRsC&pg=PA216&dq=%22triple+tiara%22&hl=ca&sa=X&ei=Vj8sT5_uKoLIhAeNoan_Cg&redir_esc=y#v=onepage&q=%22triple%20tiara%22&f=false this] and [http://books.google.cat/books?id=3orG2yZ9mBkC&pg=PA285&dq=%22triple+tiara%22&hl=ca&sa=X&ei=Vj8sT5_uKoLIhAeNoan_Cg&redir_esc=y#v=onepage&q=%22triple%20tiara%22&f=false this] and [http://books.google.ie/books?id=CxucHPqvy5cC&pg=PA257&dq=%22triple+tiara%22&hl=ca&sa=X&ei=PkMsT9u1Dcm6hAfVxvnmCg&redir_esc=y#v=onepage&q=%22triple%20tiara%22&f=false this] and [http://books.google.cat/books?id=-WQ9AAAAIAAJ&pg=PA97&dq=%22triple+tiara%22&hl=ca&sa=X&ei=PkMsT9u1Dcm6hAfVxvnmCg&redir_esc=y#v=onepage&q=%22triple%20tiara%22&f=false this] and [http://books.google.cat/books?id=fEmaqHANzXsC&pg=PA381&dq=%22triple+tiara%22&hl=ca&sa=X&ei=C0QsT8iNFYGXhQf81fDsCg&ved=0CFoQ6AEwBzgU#v=onepage&q=%22triple%20tiara%22&f=false this]</ref> o '''triple corona'''. '''Tiara''' és el nom del barret, fins i tot en les formes anteriors al fet que se li afegís una tercera corona. Representa les tres funcions del Papa, com a "pastor suprem", "mestre suprem" i "summe sacerdot". Ha caigut en desús, tot i que segueix sent el símbol del papat i no ha estat abolida.
* La '''[[Creu Papal]]''' (usada en comptes del [[bàcul pastoral]]). Es tracta d'un bastó coronat amb un [[crucifix]]. L'ús de la creu papal és un costum antic, establert abans del {{segle|XIII}}, tot i que alguns papes, notablement [[Lleó XIII]], han fet servir el bàcul.
* El '''[[Pal·li]]''': el pal·li és una banda circular que porta sobre la [[casulla]]. Forma una banda al voltant del coll, pit i espatlla, de la que pengen dues tires davant i darrere, ornamentat amb sis creus. Inicialment era igual al que es concedeix als metropolitans, però [[Benet XVI]] introduí un tipus especial de pal·li que només és lluït pel
* Les '''[[Claus del Cel]]''', una d'[[or]] i l'altre d'[[Argent (element)|argent]], lligades amb un cordó vermell; que simbolitzen el poder de lligar i deslligar al Cel i a la terra.
* L{{'}}'''[[Anell del Pescador]]''', un anell d'or decorat amb una imatge de [[Sant Pere]] a una barca llançant la xarxa, amb el nom del Papa regnat al voltant.
Línia 149:
* La '''[[Cadira gestatòria]]''' (''Sedia gestatoria''), un tron portàtil o cadira de braços portat per 12 homes (''palafrenieri''), vestits amb uniformes vermells. La ''sedia gestatoria'' és acompanyada per dos assistents que porten la ''[[Flabella]]'', uns [[ventall]]s cerimonials grans amb mànec, fets de plomes d'estruç, i de vegades un gran [[baldaquí]], portat per 8 persones. L'ús de la ''flabella'' va ser abandonat per [[Joan Pau I]], mentre que el de la cadira va ser-ho per [[Joan Pau II]].
En [[heràldica]], cada papa té el seu propi [[Escuts d'armes papals|escut d'armes personal]]. Encara que únic per a cada Papa, els escuts sempre estan sobre dues claus en [[sautor]] (és a dir, creuades una sobre l'altre en forma de "X") darrere de l'[[escussó]] (una clau d'or i una altra d'argent, lligades amb un cordó vermell), i sobre d'ells un ''triregnum'' en plata amb tres corones d'or i ''infulae'' en vermell. [[Benet XVI]], però, substituí la tiara papal per una [[mitra]] amb tres [[faixa (heràldica)|faixes]] daurades al seu lloc, juntament amb el ''pallium'', un símbol papal d'autoritat més antic que la tiara, l'ús del qual és donat als [[
La bandera més habitualment associada amb el papa és la [[bandera de la Ciutat del Vaticà]] blanc-i-groga, amb l'escut de la Santa Seu al costat dret, sobre la meitat blanca de la bandera (el costat esquerre, el que va lligat al pal, és groc). L'escut personal del Papa no apareix a la bandera. La bandera va ser adoptada el 1808, i l'antiga bandera era vermell i or, els colors tradicionals del papat. Tot i que Benet XVI substituí amb una mitra el triregnum del seu escut d'armes personal, aquest va continuar a la bandera.
== Estatus i autoritat ==
[[Fitxer:Kruisheren uden bij paus pius xii Crosiers from Uden Holland with PiusXII.jpg|miniatura|Per mantenir el contacte amb els clergues locals i les comunitats catòliques, els Papes concedeixen audiències tant privades com públiques. Aquí, els [[Canonges Regulars de la Santa Creu]] d'[[Uden]] (Països Baixos) són rebuts pel
=== Primer Concili Vaticà ===
L'estatus i l'autoritat del Papa a l'Església Catòlica va ser [[definició dogmàtica|definit dogmàticament]] pel [[Concili Vaticà I]] el 18 de juliol de 1870. A la seva Constitució Dogmàtica sobre l'Església de Crist, el Concili establí els següents canons:<ref>El text dels canons es pot trobar a [[Denzinger]], [http://catho.org/9.php?d=byj#dez Latin original;] [http://denzinger.patristica.net/ {{en}} i a [http://multimedios.org/docs/d000443/ multimedios.org] {{Webarchive|url=https://web.archive.org/web/20130817042325/http://multimedios.org/docs/d000443/
:''Si hom digués que el benaurat Apòstol Pere no va ser establert pel mateix Senyor Crist com el cap dels [[apòstol]]s, i el cap visible de tota l'Església militant, o, que el mateix rebé gran honor però que no el rebé del mateix Nostre Senyor Jesucrist directament i immediatament la primacia i certa jurisdicció, sigui [[anatema]]''.<ref>Denzinger 3055 (old numbering, 1823)</ref>
Línia 169:
=== Segon Concili Vaticà ===
A la seva [[Lumen Gentium|Constitució Dogmàtica sobre l'Església]] (la ''[[Lumen Gentium]]''), el [[Concili Vaticà II]] declarà que:
: ''D'entre els ministeris principals dels Bisbes destaca la predicació de l'Evangeli. Els Bisbes són, en efecte, proclamadors de la fe, que porten deixebles nous a Crist, i doctors autèntics o dotats de l'autoritat de Crist, que prediquen al poble a ells encomanat la fe que aquest ha de creure i d'aplicar als costums, i l'il·luminen sota la llum de l'[[Esperit Sant en el cristianisme|Esperit Sant]], traient del tresor de la Revelació el nou i el vell, la fan fructificar i vetllen a fi d'allunyar els errors que amenacen llur ramat. Ensenyant en comunió amb el Romà Pontífex, els Bisbes han d'ésser venerats per tothom com a testimonis de la veritat divina i catòlica; i els fidels han d'acceptar la doctrina de llur Bisbe sobre fe i costums exposada en nom de Crist i s'hi ha d'adherir amb submissió religiosa de l'esperit. De manera particular, cal oferir aquesta submissió religiosa de la voluntat i de l'enteniment al magisteri autèntic del Romà Pontífex, àdhuc quan no parla "ex cathedra"; de forma que sigui reconegut amb reverència el seu magisteri suprem i sincerament acceptades les seves ensenyances, d'acord amb el sentit i la voluntat per ell manifestats, coneguts sobretot tant per la característica del document, com per la repetició freqüent de la mateixa doctrina o per la forma d'expressar-se.''
:''... Aquesta infal·libilitat, de la qual el Diví Redemptor volgué que estigués dotada la seva Església en definir doctrina de fe i de costums, s'estén tant com l'obligació de conservar santament i d'exposar fidelment el dipòsit de la Revelació divina. El Pontífex Romà, Cap del Col·legi Episcopal, en virtut del seu càrrec frueix d'aquesta infal·libilitat quan, com a pastor i mestre suprem de tots els fidels cristians, que confirma els seus germans en la fe, proclama amb acte definitiu doctrina de fe i costums. Per això, les seves definicions, d'elles mateixes i no pas pel consentiment de l'Església, són amb raó dites irreformables pel fet d'haver estat pronunciades sota l'assistència de l'Esperit Sant, a ell promesa en sant Pere i, per tant, no necessiten cap aprovació d'altri ni admeten cap apel·lació a un altre judici. Perquè aleshores el Pontífex Romà no formula una tesi com a persona privada, ans exposa o defensa doctrina de fe catòlica com a mestre suprem de l'Església universal, en el qual individualment resideix el carisma d'infal·libilitat de la mateixa Església.''<ref>{{Ref-llibre|títol= Concili Ecumènic Vaticà II – Constitució Dogmàtica sobre l'Església (''Lumen Gentium'' | editorial= Claret |lloc= Barcelona |data= 1993|isbn= 84-7263-839-1}} punt 25</ref>
Línia 175:
== Elecció, mort i dimissió ==
{{article principal|Conclave}}
El papa inicialment era escollit pels clergues superiors a o als voltants de Roma. El 1059 l'electorat va quedar restringit als [[cardenal]]s de l'Església Romana, i els vots individuals de tots els cardenals electors van quedar igualats el 1189. El Papa [[Urbà VII]], elegit el 1378, va ser el darrer Papa que no era un cardenal en el moment de ser elegit. El [[codi de dret canònic]] requereix que si un laic o un no-bisbe és elegit, rep la [[consagració episcopal]] del [[Degà del Col·legi de Cardenals]] abans d'assumir el pontificat. D'acord amb el codi actual, el Papa és elegit pels cardenals electors, que són tots aquells cardenals menors de 80 anys.
Línia 181:
=== Elecció del Papa ===
{{
Tradicionalment, el vot era per [[aclamació]], per selecció (per comitè) o per un vot plenari. L'aclamació era el procediment més simple, consistent enterament en un vot a veu alçada, i va ser emprat per darrera vegada el 1621. El papa [[Joan Pau II]] abolí el vot per aclamació i per selecció de comitè, i
[[Fitxer:Konklave Konzilsgebaude Konstanz.jpg|miniatura|esquerra|El conclave de [[Constança]], on s'elegí al Papa [[Martí V]].]]
L'elecció del papa gairebé sempre té lloc a la [[Capella Sixtina]], en una trobada anomenada el "''[[Conclave papal|conclave]]''" (anomenat així a causa que els cardenals electors estan tancats ''cum clave'', amb clau, fins a l'elecció d'un nou papa). Tres cardenals són escollits per sorteig per recollir els vots dels cardenals absents (per motiu de malaltia), tres són escollits per comptar els vots, i tres més són escollits per revisar el recompte dels vots. Les paperetes són distribuïdes i cada cardenal elector escriu el nom de la seva tria i es compromet a què ha votat per «''un que està sota Déu i crec que ha de ser elegit''» abans de dipositar el seu vot doblegat sobre una safata que hi ha a sobre d'un calze, fent molt difícil que hom pugui posar diverses paperetes. Abans de ser llegides, les paperetes són comptades mentre que estan doblegades; si la quantitat de paperetes no coincideix amb el nombre d'electors, les paperetes es cremen sense ser obertes i es procedeix a realitzar una nova votació. Un cop feta aquesta comprovació, el Cardenal President procedeix a llegir en veu alta cadascuna de les paperetes, que travessa la papereta amb una agulla i fil, enfilant totes les paperetes i lligant els extrems del fil per assegurar l'exactitud i l'honestedat. Les votacions segueixen fins que un cardenal és elegit amb una majoria de dos terços.<ref>Amb la promulgació de ''[[Universi Dominici Gregis]]'' al 1996, es permetia la majoria simple després d'arribar a un punt mort de 12 dies de durada, però el Papa [[Benet XVI]] ho revocà mitjançant un
[[Fitxer:Habemus Papam 1415.jpg|miniatura|La declaració formal de "[[Habemus Papam]]", després de l'elecció del papa [[Martí V]]]]
Línia 195:
Llavors, el nou papa és portat per la "Porta de les Llàgrimes" a un vestidor on hi ha tres jocs de vestimentes papals blanques (''immantatio''). Després de vestir-se i de tornar a la Capella Sixtina, el nou papa rep l'[[Anell del Pescador]] de mans del [[Camarlenc (església catòlica)|Cardenal Camarlenc]]. Llavors el papa se situa en un lloc d'honor mentre que la resta de cardenals esperen per oferir-li la seva primera "obediència" (''adoratio'') i per rebre la benedicció.
El [[
Fins al 1978 l'elecció papal anava seguida uns dies després de la [[coronació papal]]. Una processó amb una gran pompa i circumstància que sortia de la Capella Sixtina fins a la [[basílica de Sant Pere]], en la qual el nou
La creença tradicionalista afirma l'existència d'un [[jurament papal]] fet per tots els papes en el moment de la seva coronació des d'[[Agató I]] fins a [[Pau VI]], però des de l'abolició de la cerimònia de coronació ja no es
El terme
Des de 1378, els papes elegits van ser sobretot italians. Abans de l'elecció del
=== Mort ===
[[Fitxer:Pope John Paul II funeral.jpg|miniatura|Funeral del Papa [[Joan Pau II]] al Vaticà el 2005, presidit pel cardenal Ratzinger, el futur papa Benet XVI]]
Les normes vigents sobre l'[[interregne]] papal, el període de ''[[sede vacante]]'' van ser promulgades el 1996 per Joan Pau II al
Als darrers segles, quan un papa es considera que ha mort, tradicionalment, el
El cadàver llavors està durant diversos dies abans de ser enterrat a la [[cripta]] d'una gran església o catedral; tots els que han mort als segles
=== Dimissió ===
{{article principal|renúncia papal}}
El [[codi de Dret Canònic]] afirma que "''Si succeeix que el Romà Pontífex dimiteix del seu càrrec, es requereix per la validesa que la dimissió sigui feta lliurement i manifestada apropiadament però que no sigui acceptada per ningú."<ref>{{ref-web |url= http://www.vatican.va/archive/ESL0020/__P15.HTM |títol=Codi de Dret Canònic – Llibre II – Sobre el Romà Pontífex 332 §2| consulta=7 de febrer de 2013|llengua= castellà | obra= vatican.va}} {{es}}</ref>
Línia 231:
| colspan=3 style="text-align: center;" |'''Estil religiós''': Sant Pare
|}
La llista oficial dels títols del
=== Papa ===
El títol de
El títol de
=== Vicari de Jesucrist ===
''Vicari de Jesucrist'' (''Vicarius Iesu Christi'') és un dels títols oficials que ostenta el
"''Pastura els meus anyells... Pastura les meves ovelles''" ({{Citar Bíblia|Jn|21:16-17}}).<ref name="New Advent - Vicar of Christ">{{ref-web| url= http://www.newadvent.org/cathen/15403b.htm|títol= Vicar of Christ | consulta= 27 gener 2010|obra= Catholic Encyclopedia; New Advent}}</ref>
El primer registre de l'aplicació d'aquest títol dirigit a un bisbe de Roma apareix a un sínode del 495 en referència a [[Gelasi I]];<ref name="Macbrien">McBrien, Richard P. ''Os Papas. Os Pontífices de São Pedro a João Paulo II'' (original title: ''Lives of the Popes. The Pontiffs from St. Peter to John Paul II'' 1997. {{ISBN|0-06-065303-5}}), pp. 37, 85</ref> però en aquells moments, i fins al {{segle|IX}}, d'altres bisbes també rebrien el títol de
Aquest títol de
Com a mínim en una ocasió el títol
El títol
=== Pontífex ===
[[Fitxer:Benedictus XVI Pont Max Pontif I.jpg|miniatura|Entrada a la [[Ciutat del Vaticà]], amb la inscripció (''[[Benet XVI]],
El terme
A l'ús cristià,
L{{'}}''Annuario Pontificio'' senyala el títol com (en llatí: ''Summus Pontifex Ecclesiae Universalis'').<ref>Annuario Pontificio 2008 (Libreria Editrice Vaticana {{ISBN|978-88-209-8021-4}}), p. 23*</ref> ' També és anomenat habitualment Pontífex Suprem o el Pontífex Sobirà (en llatí: ''Summus Pontifex'').
''Pontifex Maximus'', de significat semblant a ''Summus Pontifex'', és el que es troba habitualment a les inscripcions sobre els edificis, pintures, estàtues i monedes papals, normalment abreujat com a "Pont. Max" o "P.M.". El càrrec de ''[[pontífex màxim|pontifex maximus]]'', o cap del [[col·legi de pontífexs]], va ser ostentat per [[Juli Cèsar]] i després el van tenir tots els emperadors romans fins a [[Flavi Gracià]] (375-383).<ref>[http://penelope.uchicago.edu/Thayer/E/Roman/Texts/secondary/SMIGRA*/Pontifex.html Pontifex Maximus] LacusCurtius retrieved 15 August 2006</ref><ref>"[http://www.britannica.com/eb/article-9037772 Gratian]." Encyclopædia Britannica. 2008. Encyclopædia Britannica Online</ref><ref>[http://www.livius.org/pn-po/pontifex/maximus.html Pontifex Maximus] {{Webarchive|url=https://web.archive.org/web/20120112143929/http://www.livius.org/pn-po/pontifex/maximus.html |date=2012-01-12 }} Livius.org article by Jona Lendering</ref> [[Tertulià]], quan havia esdevingut, usà indistintament els títols de Papa o de [[bisbe de Cartago]].<ref name=ODCC:PM/> No va ser fins al {{segle|XV}} quan els Papes empraren regularment aquest títol.<ref name="ODCC:PM">Oxford Dictionary of the Christian Church (Oxford University Press 2005 {{ISBN|978-0-19-280290-3}}), article ''Pontifex Maximus''</ref>
=== Servent dels Servents de Déu ===
Encara que la descripció ''[[Servent dels servents de Déu]]'' va ser emprat també per altres caps de l'Església, incloent-hi [[Agustí d'Hipona|Sant Agustí]] o [[Benet de Núrsia|Sant Benet]], va ser emprat per primera vegada de manera extensiva com a títol papal per [[Gregori el Gran]], segons es diu com a lliçó d'humilitat per al [[Patriarca de Constantinoble]] [[Joan IV de Constantinoble|Joan '' Jejunator'']], qui assumí el títol de [[Patriarca Ecumènic]]. Quedà reservat pel
=== Patriarca d'Occident ===
Línia 275 ⟶ 274:
Com ja s'ha indicat anteriorment, el Papa normalment signa els documents usant el títol de "Papa" en la forma abreujada "PP" i el seu numeral, com per exemple, "''Benedictus PP. XVI''". Les excepcions són les [[butlla papal|butlles]] de canonització i decrets de consells ecumènics, on el Papa signa amb la fórmula "Ego N. Episcopus Ecclesiae catholicae", sense numeral ("Ego Benedictus Episcopus Ecclesiae catholicae"; ''Jo Benet, Bisbe de l'Església Catòlica/Universal'').<ref>{{ref-web|url= http://www.1911encyclopedia.org/Curia_Romana |títol=Classic Encyclopedia: ''Curia Romana'' | editor=1911encyclopedia.org |data=2006-10-06 | consulta=2010-08-11}}</ref> La signatura del Papa, a les butlles de canonització, és seguida per les dels cardenals residents a Roma; i als decrets dels consells econòmics, per les signatures dels altres bisbes participants en el concili, cadascun d'ells signant com a bisbe d'una seu particular.
Les [[butlla papal|butlles papals]] estan encapçalades ''N. Episcopus [[Servus Servorum Dei]]'' (''Nom, Bisbe, Servent dels Servents de Déu''). En general, no estan signades pel
== Política de la Santa Seu ==
Línia 283 ⟶ 282:
La jurisdicció eclesiàstica del Papa (la [[Santa Seu]]) és distinta de la seva jurisdicció secular (la [[Ciutat del Vaticà]]). És la Santa Seu qui condueix les relacions internacionals; durant centenars d'anys, la cort papal (la [[Cúria romana]]) ha funcionat com el govern de l'Església Catòlica.
Els noms de "Santa Seu" i "Seu Apostòlica" són la terminologia eclesiàstica per la [[jurisdicció ordinària]] del bisbe de Roma (incloent-hi la Cúria Romana); els diversos honors, poders i privilegis del Papa a l'Església Catòlica i a la comunitat internacional deriven del seu episcopat a Roma en successió lineal de l'[[Apòstol]] [[Sant Pere]] (veure [[successió apostòlica]]). Consegüentment, Roma ha ocupat tradicionalment una posició central a l'Església Catòlica, tot i que no és així necessàriament. El Papa deriva el seu pontificat de ser bisbe de Roma, però no es requereix que visqui allà; d'acord amb la fórmula llatina ''ubi Papa, ibi Curia'', allà on el Papa resideix està el govern central de l'Església, car el papa és el Bisbe de Roma. Així, entre 1309 i 1378, els papes van viure a [[Avinyó (Valclusa)|Avinyó]], un període sovint anomenat la [[captivitat de Babilònia]], en al·lusió a l'exili babilònic del poble d'Israel.
Encara que el papa és el bisbe diocesà de la [[diòcesi de Roma]], delega la major part del treball del dia a dia de direcció de la diòcesi al [[cardenal vicari]], que assegura la supervisió episcopal directa de les necessitats pastorals de la diòcesi, no en el seu propi nom sinó en el del Papa. L'actual Cardenal Vicari [[Agostino Vallini]], que va ser nomenat pel càrrec el juny del 2008.
=== Paper polític ===
Durant la progressiva cristianització de l'[[Imperi Romà]] al {{segle|IV}} els bisbes no adquiriren una autoritat civil a l'estat, però la gradual erosió de l'autoritat imperial durant el {{segle|V}} deixà al Papa com a màxima autoritat civil imperial a Roma, mentre que els bisbes s'implicaven cada cop més en la direcció dels afers civils a la resta de ciutats de l'Imperi Occidental. Aquest estatus com a governant civil i secular va quedar àmpliament mostrat en la confrontació entre el [[Papa Lleó I]] i [[Àtila]] al 452. La primera expansió del mandat papal més enllà de Roma va ser al 728 amb la [[Donació de Sutri]], que posteriorment quedà incrementada al 754, quan el [[Regne franc|rei dels francs]] [[Pipí el Jove]] donà al Papa les terres fruit de la seva conquesta als [[
Papes com [[Alexandre VI]], un polític ambiciós tot i que espectacularment corrupte; o [[Juli II]], un formidable general i estadista, no van tenir por de fer servir el poder per obtenir els seus propis objectius, que incloïen l'augment del poder del papat. Aquesta autoritat política i temporal es va fer palesa pel paper papal al [[Sacre Imperi Romà]], especialment en períodes de contenció amb els emperadors, com succeí durant els pontificats de [[Gregori VII]] i [[Papa Alexandre III|Alexandre III]]. Les [[butlla papal|butlles papals]], els [[entredit]]s i les [[excomunió|excomunions]] (o la mera amenaça de fer-ho) es van fer servir per incrementar el poder papal. La butlla ''[[Laudabiliter]]'' del 1155 autoritzà a [[Enric II d'Anglaterra]] a envair Irlanda; el 1207 [[Innocenci II]] va posar [[Regne d'Anglaterra|Anglaterra]] en dubte fins que el [[Joan d'Anglaterra|rei Joan]] no fes del seu regne un [[feu]] del Papa, completant-ho amb un [[tribut]] anual, dient «''oferim i produïm lliurement... al nostre senyor Papa Innocenci III i als seus successors catòlics, tot el regne d'Anglaterra i tot el regne d'Irlanda amb tots els seus drets i dependències per la remissió dels nostres pecats.''»<ref>Quoted from the [http://www.fordham.edu/halsall/source/innIII-policies.html Medieval Sourcebook]</ref>
Línia 303 ⟶ 302:
Algunes comunitats cristianes no catòliques, com l'Església Assíria de l'Est, l'Església Ortodoxa Oriental, l'Església Ortodoxa de l'Est, i la Comunió Anglicana, accepten la doctrina de la Successió Apostòlica, i per això, accepten (en diferents graus) la primacia papal d'honor. Però, aquestes esglésies neguen que el papa sigui el successor de [[sant Pere]], ja que qualsevol bisbe és el successor de Sant Pere, i neguen que Sant Pere hagi estat bisbe de Roma. La primacia, doncs, és el resultat de la posició del papa com a bisbe de la capital original de l'Imperi Romà, una definició explícita del [[Concili de Calcedònia]]. Aquestes esglésies no accepten, però, la jurisdicció universal del papa ni la seva infal·libilitat.
Altres esglésies cristianes no catòliques no accepten la doctrina de la Successió Apostòlica, o els termes jeràrquics d'aquesta, i per això, no accepten la supremacia d'honor en relació amb Sant Pere. Les relacions complexes dels imperis Romà i Bizantí, i altres estats seculars, i els territoris històrics papals d'Itàlia, són el centre de les objeccions, així com el caràcter monàrquic de l'ofici del papa. En el [[cristianisme occidental]], aquestes objeccions, estan relacionades amb la [[Reforma Protestant]], i no accepten l'autoritat del papa. Algunes confessions protestants, fins i tot, consideren que el papa és l'Anticrist.
== Antipapa ==
{{article principal|Antipapa|Cisma d'Occident}}
En algunes ocasions es formen grups al voltant d'un [[antipapa]], que reclama el Pontificat sense ser canònic i haver estat pròpiament elegit.
Línia 315 ⟶ 314:
=== A l'Església Catòlica Romana ===
El '''''Papa Negre''''' és el nom que, popularment però no oficialment, rep el [[Superior General de la Companyia de Jesús]] a causa de la importància dels [[Companyia de Jesús|jesuïtes]] a l'Església. Aquest nom, que es basa en el color negre de la [[sotana]], va emprar-se per suggerir un paral·lelisme entre ell i el "''Papa Blanc''", car des de [[Pius V]] els Papes vesteixen de blanc. El Cardenal Prefecte de la [[Congregació per a l'evangelització dels pobles|Congregació per a l'Evangelització dels Pobles]], antigament anomenada la "Sagrada Congregació per a la Propagació de la Fe", rep el nom de '''''Papa Vermell''''' pel color vermell de les robes de cardenal, car és la màxima autoritat sobre aquells territoris que no es consideren catòlics. Actualment aquest cardenal té poder sobre els territoris de missió catòlics, essencialment les esglésies d'Àfrica i Àsia,<ref name=
=== A les Esglésies Orientals ===
Des del papat d'[[
A les esglésies ortodoxes [[Església Ortodoxa Búlgara|búlgara]], [[Església Ortodoxa Russa|russa]] i [[Església Ortodoxa Sèrbia|sèrbia]] no és estrany que el capellà de poble sigui anomenat "pope" ("поп" ''pop''). Malgrat tot, cal diferenciar-ho dels termes emprats per referir-se al cap de l'Església Catòlica ("папа" ''papa'' en búlgar; "папа римский" ''papa rimskiy'' en rus).
Línia 327 ⟶ 326:
== Durada dels regnats papals ==
=== Regnats més longeus ===
[[Fitxer:
Tot i que la mitjana del regnat d'un papa durant l'[[edat mitjana]] era d'una dècada, la durada de diversos d'aquests regnats pot establir-se a partir de dates contemporànies:
# [[Pius IX]] (1846-1878): 31 anys, 7 mesos i 23 dies (11,560 dies).
Línia 359 ⟶ 358:
== Notes ==
{{referències|grup="n."}}
Pare
== Referències ==
Línia 372:
* Eric Frattini: ''Secretos vaticanos'', Ed. Edaf, 2003. {{es}}
* {{ref-llibre|títol=One Faith, One Lord: A Study of Basic Catholic Belief|cognom=Barry|nom=Rev. Msgr. John F|any=2001|[[Nihil obstat]], [[Imprimatur]] | editorial=Gerard F. Baumbach, Ed.D|isbn=0-8215-2207-8}}
* {{ref-llibre|títol=A Concise History of the Catholic Church|cognom=Bokenkotter|nom=Thomas|any=2004| editorial=Doubleday|isbn=0-385-50584-1
* {{ref-enciclopèdia|cognom=Chadwick|nom=Henry| editor=John McManners|enciclopèdia=The Oxford Illustrated History of Christianity|títol=The Early Christian Community|any=1990| editorial=Oxford University Press|isbn=0-19-822928-3
* {{ref-llibre|cognom=Duffy|nom= Eamon | nom2= Ferran |títol= Santos y pecadores – Una historia de los papas|llengua= castellà| editorial= Acento editorial |lloc= Madrid |data=
* {{ref-llibre|cognom=Franzen|nom=August|coautors=John Dolan|títol=A History of the Church| editorial=Herder and Herder|any=1969
* Hartmann Grisar (1845-1932), ''History of Rome and the Popes in the Middle Ages'', AMS Press; Reprint edition (1912). {{ISBN|0-404-09370-1}}
* {{ref-llibre|cognom=Kelly|nom=J. N.|títol=Oxford Dictionary of the Popes|any=1986| editorial=Prentice Hall|isbn=978-0-19-190935-1}}
* {{ref-llibre|títol=The Catholic Church: A Short History|cognom=Küng|nom=Hans|enllaçautor=Hans Küng|any=2003| editorial=Random House|isbn=978-0-8129-6762-3
* {{ref-llibre|autor=Loomis, Louise Ropes |títol=The Book of the Popes (Liber Pontificalis): To the Pontificate of Gregory I | editorial=Evolution Publishing |lloc=Merchantville, Nova Jersey |any=2006 |isbn=1-889758-86-8}}. Reprint of an English translation originally published in 1916.
* Ludwig von Pastor, ''History of the Popes from the Close of the Middle Ages; Drawn from the Secret Archives of the Vatican and other original sources'', 40 vols. St. Louis, B. Herder 1898 – ([http://www.worldcatlibraries.org/wcpa/ow/b92040657d7c02f6.html World Cat entry] {{Webarchive|url=https://web.archive.org/web/20070929110815/http://www.worldcatlibraries.org/wcpa/ow/b92040657d7c02f6.html |date=2007-09-29 }})
* {{ref-llibre|cognom=Noble|nom=Thomas|coautors=Strauss, Barry|títol=Western Civilization|any=2005| editorial=Houghton Mifflin Company|isbn=0-618-43277-9
* {{ref-llibre|títol=A Short History of the Catholic Church|cognom=Orlandis|nom=Jose| any=1993| editorial=Scepter Publishers |isbn=1-85182-125-2}}
* James Joseph Walsh, [http://books.google.cat/books?vid=OCLC22760194&id=B-cQAAAAIAAJ&printsec=titlepage&dq=%22popes+and+science%22 ''The Popes and Science; the History of the Papal Relations to Science During the Middle Ages and Down to Our Own Time''], Fordam University Press, 1908, reprinted 2003, Kessinger Publishing. {{ISBN|0-7661-3646-9}}
| |||