Invasions bàrbares

Les invasions bàrbares van ser un gran moviment migratori de poblacions de l'est i del sud que van envair l'Imperi Romà des de l'inici del segle iv fins al segle vi: els vàndals, els huns, els visigots, els francs, els angles i els saxons. Durant la decadència de l'Imperi romà, van ser molts els pobles bàrbars (estrangers) que, aprofitant les dissidències internes, es van aproximar a les seves fronteres i s'hi van establir, pressionant de manera permanent per entrar-hi. Els bàrbars van aconseguir penetrar-hi lentament entre els segles I i IV, i s'establiren a l'interior fins que, finalment, pressionats per altres pobles, ho van fer de forma violenta. Les invasions bàrbares, en tant que causants de la caiguda de l'Imperi romà, es consideren l'inici de l'edat mitjana.

Invasions bàrbares. Tots els pobles assenyalats, excepte els huns, són germànics

Aquestes són les més importants i les que van causar un major impacte en l'àmbit social, econòmic i polític. Es van produir en tres onades:

Primera onada (segle IV i principis del V)

Afectà gran part del continent i va ser protagonitzada pels pobles ostrogots, visigots, huns, sueus, vàndals, alans i burgundis.

L'ocupació d'aquests pobles comença a causa dels huns, que amb afany de conquerir els pobles veïns originen un moviment en cadena cap a Occident. Als huns, se'ls afegeixen els alans i els ostrogots, que pressionen el poble visigot i aquest es veu obligat a demanar a l'Imperi romà l'entrada a l'altra part del limes (frontera).

Valent, l'emperador del moment, accedeix a la petició i es produeix l'entrada de visigots a territori romà. No obstant això, aquest fet provoca també l'entrada d'altres pobles, que es limiten a saquejar la zona. Davant la negativa de poder controlar-los, se signa un foedus o document que permet l'assentament d'aquests pobles amb la condició que no efectuïn més furts.

Posteriorment i a principis del segle v, l'emperador Honori i el seu primer ministre, Estilicó, portaren una política de col·laboració germànica fins a l'acusació de traïció d'aquest últim. Havent-se assabentat Honori de tal fet, va negar el pacte i va rearmar un exèrcit en contra dels pobles germànics. Alaric, cap dels visigots, reaccionà i saquejà Roma, i a la seva mort, el seu successor va aconseguir terres a Aquitània mitjançant un altre foedus.

Al mateix temps i amb motiu de formar un estat, huns, ostrogots, vàndals i alans, confederats entre tots ells, s'establiren en l'imperi. L'any 434, Àtila és nomenat kan (rei) i es desplaça cap a Occident, on l'imperi els paga tributs i situa els huns en càrrecs importants per tal d'evitar el saqueig. En un principi, aquesta mesura funciona, però Àtila, amb desig de conquesta, dirigeix el seu exèrcit a les Gàl·lies. L'imperi reacciona i envia les seves tropes junt amb tropes visigodes, franques i burgúndies per evitar l'avanç dels huns. Finalment, Àtila és vençut i el seu estat derrocat, i a conseqüència de tot plegat, els pobles germànics confederats a l'estat dels huns, es disgreguen, es dispersen i realitzen un apropament a l'imperi. Així doncs, els ostrogots signen un foedus i s'instal·len en la regió de la Pannònia, però no s'hi adapten i a causa dels constants saquejos als Balcans, Zenó, l'emperador de l'Imperi Romà d'Orient pacta intel·ligentment amb Teodoric el Gran, rei dels ostrogots, per tal de proposar-li que enviï la seva gent a Itàlia, que destronin Odoacre i formin un regne.

Aquest regne, finalment, és dut a terme mitjançant un govern dual caracteritzat per mantenir una administració italoromana dins d'una administració germànica, i per desenvolupar una religió arriana o catòlica.

A pesar de tot, la duració d'aquest regne és curta. A la mort de Teodoric, esclaten conflictes de successió i enfrontaments entre les dues tendències religioses, que afavoreix la intervenció de l'Imperi Romà d'Orient en el territori.

Paral·lelament a tots aquests fets ocorreguts en el limes oriental, en l'occidental i per la zona del Rin, entren vàndals, sueus, alans i burgundis aprofitant la poca protecció fronterera. Els vàndals, els sueus i els alans entren saquejant les Gàl·lies i després Hispània mitjançant un pacte amb el general de Britànnia, Geronci. Els vàndals silinges i els alans, els combat l'imperi, i aconsegueix a més exterminar el rex (rei) i el seu comitatius (comitè). Quant als vàndals aslinges, una vegada han après les tècniques de navegació, es passen al nord d'Àfrica. I els sueus s'assenten en la Galaecia fins que són derrocats per Leovigild, rei dels visigots.

Finalment, els burgundis ocupen territori sense saquejar i signen un foedus amb l'imperi, que els cedeix terres per formar un regne. El Regne burgundi no va ser fort, i mentre Teodoric va ser viu no va tenir problemes amb els altres pobles, però a la seva mort els francs l'annexionaren al seu territori.

Segona onada (segle v i principis del VI)

Aquesta és una onada menys catastròfica, però amb conseqüències més duradores. Es van assentant lentament però amb continuïtat francs, alamans i bàvars, els quals no formen dualisme polític en els seus regnes.

Els francs i Clodoveu I, el punt de partida del Regne franc, van aconseguir convertir el regne en la major potència d'Occident. Primer van adquirir l'últim enclavament romà a les Gàl·lies, després van convertir-se al cristianisme catòlic, posteriorment establiren un pacte amb els romans d'Orient i un altre amb els burgundis, i finalment van conquistar el Regne visigot.

Quant als alans, van participar en la primera onada, però no van introduir-se en l'imperi fins a la segona. Va ser un regne heterogeni que va romandre independent fins a l'annexió amb els francs.

I els bàvars van crear un regne i es van mantenir independents fins que foren conquerits per Carlemany

Tercera onada (segles VI I VII)

Aquesta última onada va afectar dos pobles germànics, els llombards i els àvars.

Els llombards són els que produeixen les últimes migracions a Occident. Les seves conquestes són violentes, conquereixen terres i instauren de nou el règim dualista. Se situen a la Pannònia i signen un foedus amb Justinià, que reconeix aquest territori com a llombard; a més, es converteixen al cristianisme arrià directament.

Aquest foedus es trenca quan Alboí, rei llombard, pren la decisió de traslladar-se a Itàlia i ocupar zones romanes d'Orient. El problema, això no obstant, d'aquest regne és la inestabilitat política interna, que provocà l'assassinat del rei i els seus successors i l'establiment d'una època de deu anys governada per duces ('ducs') que es dediquen a saquejar el territori. Aquest fet, el va aprofitar Bizanci per reconquerir el territori, però la seva acció va ser descoratjada ben d'hora, ja que els llombards reaccionaren i consolidaren la monarquia fins a la seva annexió amb el Regne carolingi.

Quant al regne àvar, només se sap que eren nòmades eurasiàtics que s'instal·laren a la Pannònia.

Invasions marítimes

Es produeixen de manera paral·lela a les terrestres. Són invasions originades per pobles del mar del Nord i de la riba meridional del Bàltic, que tenen l'objectiu d'assolir Britànnia. La conquesta es produeix en dues onades i els protagonistes foren els angles, els saxons, els juts i els frisons.

Primera onada (segles iii i iv)

Són grups que intenten desallotjar els romans de Britànnia. S'assenten en alguns punts ínfims.

Segona onada (segle v)

Es consolida una heptarquia de pobles anglosaxons (Sussex, Wessex, Essex, Kent, Mercia, Northumbria, East Anglia) que conquereixen Britànnia.

Les segones invasions

Es coneix amb l'expressió de segones invasions el moviment de pobles que tingué lloc sobretot en els segles IX i X. Destaquen els víkings, els magiars o hongaresos, i els sarraïns. Els víkings, procedents d'Escandinàvia, realitzaren nombroses incursions per Europa i alguns assentaments importants a les illes Britàniques, Islàndia, Normandia i Sicília. Els magiars o hongaresos, procedents de l'àrea dels Urals, es van establir a l'antiga Pannònia romana, a la conca mitja del Danubi. Els sarraïns (en les fonts, "sarraceni") eren els pirates musulmans que van llançar nombrosos atacs al comerç marítim del Mediterrani occidental i fins i tot contra les costes franceses i de la península Itàlica, on capturaven esclaus.

Vegeu també

• Invasions dels vàndals a les Illes Balears
• Imperi Romà d'Occident
• Regnes germànics

Bibliografia

• Arce, J. La frontera (anno domini 363) (en castellà). Madrid: Alianza editorial, 1995. 
• Bloch, M. «Sur les grandes invasions, quelques positions de problèmes» (en francès). Revue de Synthese, LX, 1940-1945.
• García Moreno, L. Las claves de los pueblos germánicos, 500 aC-711 (en castellà). Barcelona: Planeta, 1992. 
• Musset, L. Las invasiones. Las oleadas germánicas (en castellà). Barcelona: Labor, 1992. 
• García de Cortázar, José Ángel. Manual de Historia Medieval (en castellà). Madrid: Alianza Editorial, 2014. 
• Musset, Lucien. Las invasiones: el segundo asalto contra la Europa cristiana (en castellà). Barcelona: Labor, 1975. ISBN 84-335-9321-8.