Espícula
Per a altres significats, vegeu «Espícula (esponja)». |
En botànica, l'espícula o espigueta és la inflorescència característica bàsica de les poàcies o gramínies i de la família de les ciperàcies. Es tracta d'una inflorescència reduïda a una, dues o diverses flors incompletes, i protegides a la base per dues bràctees o glumes. Les espícules s'agrupen formant una o més espigues (en el cas del blat per exemple) o panícules (com en la civada).
Estructura de l'espícula de les gramínies
[modifica]L'espícula té un eix, anomenat raquil·la, inserit en la inflorescència principal amb una tija (espigueta pedicel·lada), o sovint sense tija (espigueta sèssil). En aquest eix, i en disposició alterna, hi ha els eixos secundaris o florals.
Glumes
[modifica]A la base de l'espícula trobem les glumes, generalment dues (de vegades una solament, en altres casos entre tres i sis). Són dues bràctees sèssils i alternes (aparentment oposades), allargades i com doblegades per la meitat per cobrir i protegir la base de l'espícula. La gluma inferior és generalment menor que la gluma superior i, de vegades tan reduïda que sembla que no n'hi hagi.
Glumel·les
[modifica]Les glumel·les són unes bràctees, normalment fines, resistents i folioses, que protegeixen les estructures florals que juntes formen l'espícula pròpia de les gramínies o poàcies. Consten de dues peces que envolten la flor: la superior o interna és la glumel·la anomenada pàlea i la inferior o externa és la glumel·la anomenada lemma.
La lemma sovint presenta arestes, generalment una i de vegades diverses. Les característiques d'aquestes arestes (la longitud, la forma, la presència de pèl, el mode d'inserció) serveixen per a identificar diferents gèneres i espècies. Les glumel·les, a més de protegir l'espícula i després el gra (cariopsi), són un ajut per a identificar i distingir les diferents espècies de gramínies.
Flors
[modifica]La tija floral equival al peduncle floral, i acaba amb una sola flor que en les gramínies és representada només per les parts fèrtils, és a dir, tres estams i un ovari format per la fusió de dos carpels amb dos estigmes plomosos. En alguns gèneres el nombre d'estams és diferent: sis en l'arròs i Bambusa (bambú). A la base de la flor es poden observar dues peces estèrils membranoses reduïdes a la mida d'una escata i que s'anomenen glumèl·lules o lodícules. Aquestes s'interpreten com les restes del periant.
En el moment de la floració, les anteres dels estams, molt mòbils, sobresurten fora de l'espícula, permetent la pol·linització pel vent.
Perill de les espícules
[modifica]Les espícules seques quan maduren tenen un cert perill per a algunes mascotes, especialment gossos. S'aferren a la roba i poden, per la seva petita mida, penetrar en diversos orificis (orelles, nas, etc.) A més la presència d'arestes s'oposen a qualsevol retirada. Es poden crear diverses lesions, abscessos, etc. També pot endinsar-se fins que en no poden sortir forma una bola o un abscés en altres parts del cos. Un veterinari pot ser imprescindible per extreure l'espícula.
Bibliografia
[modifica]- Font i Quer, Pius; Bolòs, Oriol de. Iniciació a la botànica. 2a. edició. Fontalba, 1979. ISBN 84-85530-08-X.
- de Bolòs, Oriol [et al.].. Flora manual dels Països Catalans. 2a edició. Barcelona: Pòrtic, 1993. ISBN 84-7306-400-3.