Francesc Camprodon i Safont
  | |
| Nom original | (es) Francesc Camprodon i Safont (ca) Francesc Camprodon i Safont |
|---|---|
| Biografia | |
| Naixement | 4 març 1816 Vic (Osona) |
| Mort | 16 agost 1870 (54 anys) l'Havana (Cuba) |
.svg=26lang=3dca){kind=small} Diputat al Congrés dels Diputats | |
| 6 de desembre de 1854 – 2 de setembre de 1856 | |
| Circumscripció | Barcelona |
| 7 de desembre de 1858 – 12 de juliol de 1865 | |
| Circumscripció | Santa Coloma de Farners |
| 3 de gener de 1866 – 30 de desembre de 1866 | |
| Circumscripció | Barcelona |
| Dades personals | |
| Formació | Universitat de Cervera |
| Activitat | |
| Lloc de treball | Madrid |
| Ocupació | escriptor, llibretista, poeta, dramaturg, polític |
| Partit | Unió Liberal |
| Gènere | Dramatúrgia, llibret i poesia |
Signatura  | |
 
| |
Francesc Camprodon i Safont (Vic, 4 de març de 1816 - l'Havana, 16 d'agost 1870) fou un polític, autor de teatre i poeta català, diputat liberal al Congrés dels Diputats.[1]
Biografia
[modifica]Fill de Francesc Camprodon de Taradell i d'Esperança Safont de Vic. Va estudiar Dret en la Universitat de Cervera, on va fer amistat amb Jaume Balmes, a qui pel que sembla va ajudar a redactar la seva primera obra; va acabar la carrera a la Universitat d'Alcalá de Henares i a la Universitat de Barcelona, on es va llicenciar en 1838; aleshores va patir una terrible malaltia i fou desnonat pels metges, però va aconseguir recuperar-se pels seus propis mitjans. Va ser un home destacat del Partit Liberal i per això va marxar exiliat a Cadis. Allí va fer amistat amb el duc de Montpensier, qui el va animar a publicar en 1854 en Barcelona els seus poemes en castellà amb el títol d' Emociones, que va ser ben acollits. Es va establir a Madrid, on va aconseguir a ser diputat per Barcelona i Santa Coloma de Farners al Congrés per la Unió Liberal a les convocatòries de 1856, 1858, 1864, 1865 i 1865[2] i hi va compondre diversos drames en vers segons l'estètica del Romanticisme, amb els quals va conèixer els èxits de Flor de un dia yi el otro no (1851), estrenat a instàncies de l'actor José Valero i del dramaturg Tomás Rodríguez Rubí; amb ella va introduir el costum de no cedir la propietat de les produccions dramàtiques, costum que va millorar la qualitat de vida dels dramaturgs de llavors; la seva continuació, Espinas de una flor (1852), també sobre amors contrariats i abnegacions conjugals, que també fou un èxit, encara que menor.
El 27 de maig de 1842 es va casar amb Concepció Borrell i Pou[3] filla de Marià Borrell i de Miralpeix i de Arcàngela Pou I Teixidó.
Va compondre altres peces en castellà, així com llibrets de sarsuela per a compositors com ara Nicolau Manent, Francisco Asenjo Barbieri, Emilio Arrieta o Cristóbal Oudrid. Especialment recordats són els seus versos "Costas las de Levante, playas las de Lloret", inclosos en el llibret de Marina.[1][4] Amb motiu de la Guerra d'Àfrica va publicar en quintilles una Carta a don Juan Prim, heroi de Els Castillejos.
En encetar-se el triomf dels autors de la Renaixença catalana, va començar a escriure teatre costumista en català. Després de la revolució de 1868 va acceptar un càrrec a l'Administració d'Hisenda a l'Havana i va marxar a Cuba, i hi va publicar alguns poemes al periòdic en català La Gresca.
Obres
[modifica]
Poesia
[modifica]- Emociones (Barcelona, 1850)
- Patria, fe, amor. Poesías en castellano y catalán (L'Havana, 1871)
Teatre
[modifica]- Flor de un día (1851)
- Espinas de una flor (1852)
- Una ráfaga (1857)
Sarsueles i òperes
[modifica]- El dominó azul, (1853), sarsuela amb música d'Emilio Arrieta
- Los Diamantes de la corona (1854), sarsuela amb música de Barbieri
- Marina (1855), sarsuela i posteriorment òpera, amb música d'Arrieta.
- El Vizconde (1855), sarsuela, amb música de Barbieri. Amb aquesta obra debutà el 1857 la tiple Josefa Murillo.[5]
- El relámpago (1857) música de Barbieri, estrenada el 17 d'octubre del mateix any,[6] per la contralt Josefa Mora y Vergel.[7]
- La Jardinera, amb música de Manuel Fernández Caballero estrenada el 12 de desembre de (1857).[5]
- El diablo las carga (1860) amb música de Gaztambide, estrenada el 21 de gener per la tiple Josefa Murillo.[5]
- El Dictador (1856), sarsuela amb música de Barbieri
- Una vieja (1860), sarsuela amb música de Gaztambide
- Galatea (1868), sarsuela
Teatre en català
[modifica]- La teta gallinaire (1865)
- La Tornada d'en Titó (1867)
Referències
[modifica]- ↑ 1,0 1,1 «Francesc Camprodon i Safont». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
- ↑ Fitxa del Congrés dels Diputats
- ↑ «Barcelona.Matrimonis.any 1842.Registre núm.579». Arxiu Municipal de Barcelona, 27-05-1842. [Consulta: 27 abril 2019].
- ↑ «Francisco Camprodón». Base de datos de premiados del Libro, Lectura y Letras. Ministerio de Justicia y el Ministerio de Educación, Cultura y Deporte. [Consulta: 24 juny 2016].
- ↑ 5,0 5,1 5,2 Enciclopèdia Espasa Volum núm. 37, pàg. 524 (ISBN 84-239-4537-5)
- ↑ Enciclopèdia Espasa Volum núm. 37, pàg. 524 (ISBN 84-239-4537-5)
- ↑ * Edita Enciclopèdia Espasa, vol. 36, pàg. 869. (ISBN 84-239-4536-7)