Serra de Queralt (Berguedà)
| ||||
| Tipus | serra  | |||
|---|---|---|---|---|
| Localització | ||||
| Entitat territorial administrativa | Berga, Castellar del Riu (Berguedà) i Capolat (Berguedà) | |||
| ||||
| Característiques | ||||
| Altitud | 1.588 m | |||
La serra de Queralt és un espai natural situat al centre de la comarca del Berguedà (Barcelona) i que fa de límit entre les formes suaus de la conca de l'Ebre i els relleus més escarpats dels Pirineus. Aquest espai està inclòs dins dels municipis de Berga, Castellar del Riu i Capolat. L'orientació de la serra és d'est a oest i està limitada pel sud per la carretera de Berga a Sant Llorenç de Morunys (BV-4241), per l'est pel serrat del Castell de Berga (o de Sant Ferran), per l'oest pel Portet i pel nord per la riera Demetge. A la seva part més oriental hi destaquen els cingles de Queralt, que inclouen l'esglèsia romànica de Sant Pere de Madrona i l'entorn del Santuari de la Mare de Déu de Queralt. A l'obaga d'aquests cingles s'hi localitza l'àrea recreativa de la Font Negra. La part més extensa de la serra es troba a l'oest, a continuació dels cingles de Queralt, on dominen les parets verticals dels cingles de Garreta en el seu vessant sud i els pendents més suaus al vessant nord. A la base de la cara sud s'hi troben algunes elevacions del terreny menors entre les quals destaquen el serrat de Fullaracs i el serrat Gran. El punt més alt de la serra és el cap de Tartaneda, on s'assoleixen els 1429,5 m d'altitud. Les característiques geològiques i biològiques de la serra de Queralt han fet possible que la major part de la seva superfície es trobi protegida dins de les xarxes del Pla d'Espais d'Interès Natural (PEIN) "Serra de Queralt i els Tossals", des de l'any 1992, i d'espais protegits europeus Natura 2000 "Serres de Queralt i els Tossals - Aigua d'Ora", des de l'any 2006.[1][2][3]
Geologia
[modifica]
La serra de Queralt està formada majoritàriament per roques sedimentàries d'origen carbonàtic. A la seva zona d'influència hi conflueixen tres unitats tectòniques diferents; dues són al·lòctones (mantells del Cadí i inferior del Pedraforca) i la restant és autòctona (conca de l'Ebre).[6] L'encavalcament de Vallfogona fa de contacte entre els materials al·lòctons i la conca de l'Ebre.[7] Per entendre'n la història geològica cal diferenciar la part dels cingles de Queralt de la resta de la serra doncs cadascuna d'elles té un origen particular.
La part de la serra inclosa entre el Portet i els cingles de Queralt està formada per materials transportats des de més al nord durant la formació dels Pirineus i que pertanyen al mantell inferior del Pedraforca. Al vessant sud, hi afloren extensament calcàries marines originades durant el Campanià superior (fa uns 80 milions d'anys [ma]), les quals contenen fòssils d'invertebrats (per exemple, coralls, bivalves rudistes o equinoderms). Al vessant nord, aquestes calcàries estan cobertes per una sèrie de lutites, calcàries i gresos fortament comprimida i que correspon a la formació Tremp.[8] La gènesi d'aquests materials es va produir en ambients d'aiguamolls costaners i fluviolacustres fa entre 72 i 56 ma.[9]
Els cingles de Queralt estan constituïts per lutites, gresos i, sobretot, conglomerats més recents, fortament plombats i que es van originar entre l'Ilerdià i el Lutecià (fa entre 54 i 47 ma).[4] Consisteixen en dipòsits de plataforma continental, costaners o deltaics que es van acumular a la falda dels relleus emergits i elevats del mantell inferior del Pedraforca mentre avançaven cap al sud fins a la seva localització actual. L'avenç del mantell inferior del Pedraforca, que inclou la resta de la serra de Queralt, va anar elevant i verticalitzant les capes de roca que constituirien els cingles de Queralt a la vegada que es consolidaven els seus sediments. La conseqüència d'aquest procés va ser la disposició vertical dels estrats dels cingles de Queralt en forma de ventall o discordança progressiva.[6] Els darrers dipòsits de conglomerats, intercalats en una seqüència de gresos i margues grises-ocres, es coneixen com a formació Coubet i van fossilitzar l'encavalcament del mantell inferior del Pedraforca.[6][10]
Una vegada emergits, els relleus de la serra de Queralt van ser afectats per l'acció dels agents geològics externs al llarg de desenes de milions d'anys amb el seu punt àlgid durant les glaciacions del Quaternari. Com a conseqüència d'aquests processos, l'erosió diferencial dels materials més tous ha deixat relleus en forma de crestes o hogbacks al sector de Madrona[5] i també ventalls al·luvials al vessant sud dels cingles de Queralt. D'altra banda, la naturalesa calcària de la majoria de materials que componen la serra fa que el modelat càrstic també hi tingui un paper destacat en forma de rasclers i aqüífers subterranis d'on brollen nombroses fonts.[5][11]
Clima
[modifica]
La serra de Queralt es troba sota la influència d'un clima de tipus mediterrani de muntanya. Els hiverns hi són força secs mentre que les precipitacions es reparteixen sobretot al llarg de la resta d'estacions, amb màxims entre la primavera i l'estiu (especialment els mesos de maig i agost), quan la major insolació afavoreix el creixement de núvols convectius.[12] De fet, els estius hi són més plujosos que en els climes mediterranis de les terres més baixes i els hiverns es caracteritzen per ser freds i amb glaçades freqüents. Les precipitacions mitjanes anuals oscil·len entre 800 i 850 mm mentre que les temperatures mitjanes mensuals varien entre els 4 °C del mes de febrer i els 20 °C del mes de juliol.[12] No obstant, l'orientació de la serra d'est a oest produeix variacions apreciables entre les condicions climàtiques del solell i de l'obaga. En el primer, la major exposició solar fa que l'ambient sigui més càlid i eixut degut a que hi ha una major evapotranspiració. En canvi, el microclima del vessant nord es caracteritza per ser més fresc o fred i força més humit.
Vegetació
[modifica]L'orientació d'est a oest, el relleu escarpat, la seva naturalesa calcària, la proximitat a la Mediterrània i el clima condicionen fortament la vegetació de la serra de Queralt.[13] En aquest sentit, hom pot distingir clarament la vegetació que creix al vessant de solell de la que domina a l'obaga.
La vegetació del solell
[modifica]L'ambient més eixut i assolellat i els relleus abruptes amb sòls més gruixuts a la base i la roca mare exposada a les cotes mitjanes i més altes caracteritzen el vessant sud de la serra de Queralt. A grans trets, en aquest entorn, aquestes condicions són adequades per a tot un seguit d'espècies submediterrànies i mediterrànies de tipus esclerofil·le —amb fulles perennes, petites, dures i de marges més o menys dentats— i tolerades per a determinades coníferes com el pi roig (Pinus sylvestris). Al vessant sud dels cingles de Queralt, les comunitats vegetals estan constituïdes principalment per garrics (Quercus coccifera) i alzinars de muntanya, amb alguna petita pineda de pi roig als entrants més ombrívols de la seva base.[14][15] Entremig de la garriga i a les cotes més baixes s'hi poden observar fàcilment freixes de flor (Fraxinus ornus) aïllats.[14][15] Els alzinars inclouen alzines (Quercus ilex) joves o rebrots dels arbres que van sobreviure a l'incendi que es va produir a la zona el 1978.[16] Al sotabosc d'aquests alzinars hi predomina el boix (Buxus sempervirens) junt amb algunes espècies típicament mediterrànies com l'aladern (Rhamnus alaternus) o el galzeran (Ruscus aculeatus). A les parets rocalloses o a les zones més aclarides hi abunden arbusts, mates i herbes mediterrànies com l'argelaga (Genista scorpius), el timó (Thymus vulgaris), la porrassa (Asphodelus cerasiferus) o el te de roca (Chiliadenus saxatilis).[15] Més enllà dels cingles de Queralt, en direcció cap al Portet, la vegetació de la solana es transforma en una extensa pineda de pi roig on també s'hi poden trobar algunes espècies de roure barrejades.[15] Així doncs, en aquests entorns menys rocallosos i, especialment, a les parts més baixes hi predominen les espècies de tipus més submediterràni i submontà.
La vegetació de l'obaga
[modifica]En contrast amb el vessant sud, l'obaga de la serra de Queralt és més fresca i humida. Fins i tot hi ha parts on a l'hivern amb prou feines hi incideix la llum del Sol. Conseqüentment, el vessant nord és el terreny d'una vegetació de tipus més montà o eurosiberià caracteritzada per pinedes de pi roig i espècies de fulla caduca i planifòlia.[13][14][15] Així, les pinedes de pi roig abunden a la major part d'aquest vessant i mostren contrastos en els seus sotaboscos. En alguns casos, aquests estan formats per gramínies barrejades amb boix mentre que en d'altres inclouen arbres caducifolis com la blada (Acer opalus), l'avellaner (Corylus avellana) o la moixera gran (Sorbus aria) juntament amb un ric assortit d'espècies de port arbustiu i herbaci com el saüc (Sambucus nigra), el boix grèvol (Ilex aquifolium), el marcòlic vermell (Lilium martagon), el cucut (Primula veris), l'herba fetgera (Anemone hepatica) o la maduixera (Fragaria vesca).[15] En alguns punts, especialment a la part més oriental de l'obaga del camí de ronda que envolta el Castellberguedà i just a sota del santuari, el faig (Fagus sylvatica) esdevé dominant i forma una singular fageda amb sotabosc de boix.[13][14][15] A les parets de roca d'aquests ambients, és habitual observar-hi plantes rupícoles com l'orella d'ós (Ramonda myconi), la corona de rei (Saxifraga longifolia) o diferents espècies de Hieracium, algunes de les quals endèmiques de la serra.[14][15][17] Cal dir però, que durant l'estiu del 2021, el sotabosc de l'obaga de la serra de Queralt ha quedat greument transformat per l'impacte devastador que han tingut les orugues de la papallona del boix (Cydalima perspectalis) sobre les poblacions locals de boix.
La vegetació de ribera
[modifica]
A les ribes de la riera Demetge, especialment en el tram que hi ha entre la Font Negra i el serrat del Castell de Berga, hi creix un bosc de ribera poc desenvolupat amb pollancres (Populus nigra) i sarga (Salix elaeagnos) juntament amb taques de joncs i herbassars.[15]
Fauna
[modifica]El coneixement de la diversitat faunística de la serra de Queralt és força desigual. Alguns grups, com els ocells, han estat prospectats intensament i se'n té un coneixement força exacte.[18] No obstant, de la major part de la resta de grups o no se n'han realitzat estudis locals o les dades que se'n tenen són incompletes o no estan actualitzades.
Dins dels invertebrats, s'han identificat fins a una quarantena d'espècies de mol·luscs gasteròpodes representades per llimacs (Arion ater i Deroceras reticulatum) i cargols, els quals inclouen espècies amb conquilles heliciformes i globoses (per exemple, el cargol bover [Helix aspersa], el gitanet [Cepaea nemoralis] o la mongeta [Otala punctata]) i formes turriculades (per exemple, la Jaminia quadridens o la Zebrina detrita).[19] La diversitat d'artròpodes segurament hi és elevada, però encara es tracta d'un grup força desconegut a la zona degut a la mancança d'inventaris detallats. S'hi han documentat miriàpodes (milpeus i escorpines), gèrrids, coleòpters (caràbids i cerambícids), mecòpters o lepidòpters (licaènids, geomètrids i saturniïds).[20]
La diversitat dels vertebrats és força més coneguda que la dels grups anteriors.[21][14][18] Els peixos i els amfibis hi estan representats per poques espècies a la serra de Queralt. Dins dels primers, s'hi havia citat la presència de truita comuna (Salmo trutta) en el passat.[21] Entre els amfibis, la salamandra (Salamandra salamandra), el tritó pirinenc (Calotriton asper) i el gripau comú (Bufo bufo) hi són relativament fàcils d'observar. A més a més, també s'hi ha documentat la presència de granotes roja (Rana temporaria) i verda (Pelophylax perezi) i còtils (Alytes obstetricans).[21] Els rèptils són habituals en els entorns més càlids i assolellats de la serra. Hi destaquen diferents espècies de sargantanes (ibèrica [Podarcis hispanicus], de paret o roquera [Podarcis muralis], cua-llarga [Psammodromus algirus]), el llangardaix comú (Timon lepidus), el vidriol (Anguis fragilis) i diversos ofidis (serp blanca [Zamenis scalaris], serp verda [Malpodon monspessulanus], serp llisa meridional [Coronella girondica], serp d'aigua [Natrix maura] i l'escurçó pirinenc [Vipera aspis]).[21] De tros, els ocells són el grup de vertebrats més divers amb més d'un centenar d'espècies documentades a la zona que inclouen majoritàriament membres dels passeriformes, però també falconiformes (falcons), accipitriformes (àligues, l'esparver [Accipiter nisus], voltors), estrigiformes (gamarús [Strix aluco], duc [Bubo bubo]), columbiformes (tudó [Columba palumbus]) i piciformes (picots).[18] Algunes espècies són típiques dels ambients mediterranis oberts, secs i assolellats de la solana de la serra com per exemple el bitxac comú (Saxicola torquatus), el gafarró (Serinus serinus), el tallarol capnegre (Sylvia melanocephala) o el tallarol de garriga (Sylvia cantillans). D'altres prefereixen els boscos més humits i ombrívols de la obaga com per exemple el gaig (Garrulus glandarius), el picasoques blau (Sitta europaea), el pinsà borroner (Pyrrhula pyrrhula), el tudó (Columba palumbus) o el picot negre (Dryocopus martius). Entre els rapinyaires de Queralt destaquen l'àguila marcenca (Circaetus gallicus), l'aligot comú (Buteo buteo), el falcó pelegrí (Falco peregrinus), el xoriguer (Falco tinnunculus) i el voltó comú (Gyps fulvus).[18] A diferència dels ocells, els mamífers són més difícils d'observar a excepció d'algunes espècies com l'esquirol comú (Sciurus vulgaris) o el senglar (Sus scrofa) encara que sigui indirectament arrel d'extenses plapes de terre remogut mentre busca aliment. Addicionalment, també habiten la serra altres mamífers com el conill (Oryctolagus cuniculus), les musaranyes vulgar (Crocidura russula) i petita (Suncus etruscus), el ratolí de bosc (Apodemus sylvaticus), la guineu o guilla (Vulpes vulpes), la fagina (Martes foina) o el teixó (Meles meles).[14][21]
Santuari de Queralt
[modifica]Al capdamunt de la Serra de Queralt hi ha el Santuari de Queralt dins del municipi de Berga (de l'antic terme de la Valldan).[22] La llegenda diu que la imatge va ser trobada per un pastor de Vilaformiu. La imatge és del Segle XIV, i devia pertànyer al Castell de Madrona o al Castell Berguedà.[22] Al Santuari hi ha rampes perquè els minusvàlids puguin anar a l'Església des del Funicular.[23]
Galeria
[modifica]
Referències
[modifica]- ↑ «RESOLUCIÓ de 21 de juny de 2000, per la qual es fa públic l'Acord del Govern de 29 de maig de 2000, pel qual s'aprova definitivament el Pla especial de delimitació definitiva dels espais del PEIN serra del Catllaràs, serra d'Ensija-els Rasos de Peguera, serra de Queralt, serra de Picancel i els Tres Hereus». Generalitat de Catalunya, 2000. [Consulta: 18 setembre 2021].
- ↑ «Xarxa Natura 2000: Serres de Queralt i Els Tossals-Aigua d'Ora». Diputació de Barcelona. [Consulta: 18 setembre 2021].
- ↑ Boixader Solé, J. «Els usos turístics de la muntanya de Queralt». L'Erol, vol. 129/130, 2016, pàg. 151-160.
- ↑ 4,0 4,1 Solé-Sugrañes, L.; Clavell, E. «Nota sobre la edad y posición tectónica de los conglomerados eocenos de Queralt (Prepirineo oriental, Prov. de Barcelona)». Acta Geológica Hispánica, vol. 8, 1973, pàg. 1-6.
- ↑ 5,0 5,1 5,2 Viladrich, L. «Fossilòrum». L'Erol, vol. 34, 1991, pàg. 86-91.
- ↑ 6,0 6,1 6,2 6,3 Martínez-Rius, Albert. «Geozona 153 Santa Maria de Queralt». Direcció General del Medi Natural, Departament de Medi Ambient i Habitatge, Generalitat de Catalunya. [Consulta: 18 setembre 2021].
- ↑ Martínez, A.; Vergés, J.; Muñoz, J.A. «Secuencias de propagación del sistema de cabalgamientos de la terminación oriental del manto del Pedraforca y relación con los conglomerados sinorogénicos». Acta Geológica Hispánica, vol. 23, 1988, pàg. 119-127.
- ↑ Mey, P.H.W.; Nagtegaal, P.J.C.; Roberti, K.J.A.; Hartelvelt, J.J.A. «Lithostratigraphic sub-division of posthercynian deposits in the south central Pyrenees, Spain». Leidse Geologische Mededelingen, vol. 41, 1968, pàg. 221-228.
- ↑ Rosell, J.; Linares, R.; Llompart, C. «El "Garumniense" prepirenaico». Revista de la Sociedad Geológica de España, vol. 14, 2001, pàg. 47-56.
- ↑ Espínola, R. «Guia de l'Itinerari Geològic Berga-serra de Queralt». Itineraris Geològics, Divulgació i Ensenyament de la Geologia de Catalunya, inèdit, 2019, pàg. 1-39.
- ↑ Escobet, J.; Casòliva, J. «Les fonts de la Conca de la Riera de Metge». L'Erol, vol. 3, 1982, pàg. 44-50.
- ↑ 12,0 12,1 Serra Uró, A. «El clima de Queralt». L'Erol, vol. 129/130, 2016, pàg. 147-149.
- ↑ 13,0 13,1 13,2 Busquets, J.M. «Flora i vegetació». L'Erol, vol. 34, 1991, pàg. 91-95.
- ↑ 14,0 14,1 14,2 14,3 14,4 14,5 14,6 Marmi, J. El medi natural de l'entorn de la Valldan. Dins: Bernadich A., Viladès R. (Coord.) Què en sabem, de la Valldan?. 1ra Edició. Berga: Associació de Veins de la Valldan, Àmbit de Recerques del Berguedà, 2012, p. 18-34.
- ↑ 15,0 15,1 15,2 15,3 15,4 15,5 15,6 15,7 15,8 Aymerich, P.; Escanez, E.; Escanez, LL.; Escútia, E.; Espelt, C.; Marmi J., Padullés J., Sabata A., Solà M.. Plantes de la serra de Queralt. Guia de camp. 1ra Edició. Berga: Edicions de L'Albí, 2019, p. 232.
- ↑ Artigas, M. «L'incendi de Queralt de 1978». L'Erol, vol. 129/130, 2016, pàg. 143-146.
- ↑ Aymerich, P. «Plantes endèmiques». Cadí-Pedraforca, vol. 10, 2011, pàg. 102-103.
- ↑ 18,0 18,1 18,2 18,3 Ahicart, G.; Aymerich, P.; Batriu, M.; Casas, M.; Duran, J.L.; Garcia-Petit J., Guitart M., Marmi J., Pascual D., Pujol J., Santandreu J., Vivó E.. Ocells de la serra de Queralt. Guia de camp. 1ra Edició. Berga: Edicions de L'Albí, 2020, p. 225.
- ↑ Gorchs, M. «Els banyuts de Queralt». L'Erol, vol. 34, 1991, pàg. 95-98.
- ↑ Oriola, J. «Els queraltins de potes articulades». L'Erol, vol. 34, 1991, pàg. 98-99.
- ↑ 21,0 21,1 21,2 21,3 21,4 Aymerich, P.; Santandreu, J. «La fauna de vertebrats de Queralt: itinerari d'observació». L'Erol, vol. 34, 1991, pàg. 100-102.
- ↑ 22,0 22,1 L'enciclopèdia - Santuari de Queralt
- ↑ «Santuari de Queralt». Arxivat de l'original el 2009-01-22. [Consulta: 17 desembre 2008].
Enllaços externs
[modifica]