La canònica de Vilabertran, escenari del casament entre Blanca d’Anjou i el rei Jaume II

A la localitat empordanesa de Vilabertran s’hi alça una joia arquitectònica que va viure el seu moment de màxima esplendor durant els segles XII i XIII. Parlem de la canònica de Santa Maria, que es va construir sobre una petita església preromànica documentada ja al segle X i que se situa, com explica Sònia Masmartí, tècnica de l’àrea de monuments de l’Agència Catalana del Patrimoni Cultural, en un encreuament de camins molt estratègic, "ja que per allà hi passaven els camins que provenien d’Europa i que anaven de nord a sud, però també els que des del mar anaven cap a l’interior". Parlem d’una petita església que es trobava aïllada en un prat, en un moment en què a la zona hi havia molta població dispersa que no tenia una parròquia pròpia. En aquest context, a partir del segle XI, "el capellà encarregat d’aquesta església, Pere Rigau (les despulles del qual es troben a l’església), fundador i primer abat de la canònica, va decidir agrupar a Vilabertran diversos capellans de la zona, amb la voluntat de crear una canònica rural des d’on es farien càrrec de l’atenció a aquesta població dispersa". Així es va fundar la canònica de Santa Maria, que ben aviat va començar a ser molt valorada per la població i va començar a rebre donacions. Això va permetre ampliar aquella església primerenca i crear al seu voltant el claustre i les estances que ocuparien els canonges, capellans que vivien en comunitat i que seguien la regla de Sant Agustí, i la Sant Benet per organitzar la vida comunitària. Aquest fet explica que la canònica adopti la forma d’un monestir, amb el claustre, de tipus cistercenc, amb una decoració molt sòbria, com a espai al voltant del qual s’organitzava la vida religiosa –amb l’església com a edifici de referència– i totes les dependències pròpies d’un monestir, com el refetor, el dormitori, la sagristia i la sala capitular. 

La nova església parroquial es va consagrar l’11 de novembre del 1100 i la canònica va encetar els seus anys de màxima esplendor fruit del fet que, com explica Masmartí, "els canonges van anar rebent moltes donacions, moltes de les quals de terres: es van dedicar a administrar-les i en van saber treure un bon rendiment". És un moment en què a la canònica hi viuen dotze canonges i l’abat, juntament amb altres persones que s’encarregaven del servei o de treballar les terres. Parlem d’un temps, explica Sònia Masmartí, en què l’abat acumula molt poder, ja que és qui gestiona el dia a dia de la canònica, a banda d’administrar capellans. A partir del segle XV, els abats van passar a ser comendataris i això va comportar que visquessin fora de l’abadia i poguessin ostentar altres càrrecs i títols. Això va permetre, com va passar a Vilabertran, que es construïssin palaus sumptuosos, no per viure-hi sinó per passar-hi el temps que el seu càrrec els exigia. A Vilabertran el palau abacial és una bona mostra del gòtic civil català, tot i que va respectar algunes arquitectures preexistents, com ara l’antiga hostatgeria romànica, situada a la planta baixa, que hauria sigut, com apunta Sònia Masmartí, "un hospital de pelegrins. De fet, tenim molt documentat com en els segles XI, XII i XIII, els pelegrins que es dirigien a Roma o a Jerusalem passaven per Vilabertran, on curiosament molts aprofitaven per fer testament, tenint en compte que fer un pelegrinatge a Terra Santa en aquella època no estava exempt de perills".

Aquesta independència i poder que tenien els abats "no els va estalviar conflictes amb els bisbes, que no acabaven de veure amb bons ulls que hi hagués aquests nuclis que s’escapaven al seu control". Això va provocar que el 1592 el rei Felip II dictés una ordre reial de secularització que va convertir les canòniques en col·legiates, de manera que la comunitat de Vilabertran es va convertir en un arxiprestat i va passar a dependre del bisbat. Amb el canvi, els canonges van començar a edificar habitatges a dins de l’abadia i del pati abacial, que van continuar ocupant fins a mitjans del segle XIX. Amb la desamortització de Mendizábal l’Estat els va expropiar bona part les seves propietats, però al contrari del que va passar a molts monestirs, els capellans no es van exclaustrar del tot i van seguir vivint allà. L’últim canonge de Vilabertran en va marxar el 1869 i l’únic edifici que va mantenir la seva funció inicial va ser l’església, que va continuar sent la parròquia del poble. La resta d’espais del conjunt es van posar a la venda, de manera que molts particulars es van fer els seus habitatges on fins aleshores hi havia hagut el claustre, el pati i les cases dels canonges. L’any 1930 el conjunt de Santa Maria de Vilabertran es va declarar monument historicoartístic i van començar els treballs de recuperació. Es va iniciar la compra d’aquelles cases particulars amb la voluntat de recuperar la fisonomia de l’antiga canònica. Als anys 80, la Generalitat va comprar l’última casa privada que quedava i el conjunt va passar a ser un monument públic i visitable. Entremig, durant la Guerra Civil, l’església va ser incendiada i va perdre el seu retaule gòtic i l’orgue, però per sort, i gràcies a la intervenció d’alguns veïns, es va poder salvar l’element més rellevant que es conserva a l’interior del temple: la creu de Santa Maria de Vilabertran. És la creu processional d’orfebreria gòtica més gran de Catalunya i segons explica Masmartí algunes fonts apunten "que va estar amagada molt de temps aquí mateix al poble, sota un matalàs". "També sabem que durant un temps va estar amagada a la caixa forta d’una entitat bancària de Figueres i sembla que també va ser inclosa en el denominat tresor de la República, el conjunt d’obres d’art que es van treure del país per evitar que fossin destruïdes i que acabat el conflicte van tornar", afegeix. És una peça única que tot apunta que es va obrar a Girona en el primer quart del segle XIV, construïda en fusta de roure i revestida per fines làmines de plata daurada. Els medallons dels braços estan decorats amb pedres semiprecioses, algunes de les quals d’època romana, i als peus de Crist hi ha reliquiaris on es conserva, entre altres relíquies, un fragment de la Veracreu.

El casament de Jaume i Blanca

Un dels fets més importants que s’han viscut a la canònica de Vilabertran al llarg de la seva història va ser el casament reial entre Jaume II i Blanca d’Anjou, l’octubre del 1295, un matrimoni que va ser motiu de celebració a tot Europa perquè va contribuir a acabar el llarg conflicte que mantenien el rei de Nàpols, Carles d’Anjou, pare de Blanca, i la Corona d’Aragó des de l’ocupació de Sicília. Com explica Sònia Masmartí, el casament va ser tot un esdeveniment a la comarca i els dies previs a la cerimònia la princesa, que només tenia 12 anys, ja es va instal·lar a la zona, concretament al monestir de Sant Feliu de Cadins, un monestir cistercenc femení situat als afores de Cabanes. Per la seva banda, el rei Jaume II es va allotjar a Figueres, i els nombrosos membres dels seguicis, tant dames com cavallers, es van repartir per les localitats properes a Vilabertran. Va ser el 29 d’octubre del 1295 quan el rei Jaume va anar fins al monestir de Cabanes, on va lliurar a Blanca la corona que la convertia en reina d’Aragó. Després d’intercanviar-se diversos presents, els nuvis es van dirigir a Vilabertran i van contraure matrimoni a l’església de la canònica de Santa Maria. Acabada la cerimònia, van començar vuit dies de festa per celebrar aquell enllaç de tanta transcendència. Després d’aquells dies, Blanca no va tornar a trepitjar Vilabertran, però se sap que en tenia un bon record. Això explica que durant el complicat embaràs del seu novè fill, l’any 1308, disposés en el seu testament una deixa de 15 lliures de renda per mantenir un capellà a Santa Maria ("On celebràrem les nostres noces", va dir). I si entrem en l’àmbit de la llegenda, explica Sònia Masmartí, "hi ha qui diu que les pedres precioses que hi ha a la creu de Santa Maria provindrien de Pompeia o Herculà i seria Blanca qui n’hauria fet donació". "No sabem si és cert, però les dates podrien quadrar", afegeix.

De Blanca d’Anjou es diu que va ser una persona cordial i amb dots diplomàtics, que va contribuir a mediar en més d’un conflicte, com quan l'any 1304 va participar en la trobada de Tarassona, on els monarques catalans i els castellans van pactar una pau que va posar fi a la guerra que generava el repartiment del regne de Múrcia. De fet, com dèiem, el seu mateix matrimoni ja va ser un exemple de la seva contribució històrica, ja que era part del Tractat de Pau d’Anagni, que va servir per posar fi a les disputes entre el regne d’Aragó, d’una banda, i el regne de França i el papat, de l’altra. Profundament religiosa i molt culta, Blanca va actuar com a mecenes del metge i filòsof Arnau de Vilanova, amb qui mantenia una bona relació. Segons sembla, també va mantenir una molt bona relació amb el rei Jaume, amb qui va tenir deu fills, el primer dels quals quan tenia només tretze anys. El caràcter diplomàtic de la parella es va fer patent també en relació als fills, ja que Blanca i Jaume es van inclinar per fer una política matrimonial entre les famílies reials catalana i especialment la napolitana que servís per afermar la pau d'Agnani. Així, els nombrosos fills que van tenir els van prometre des de ben petits amb altres cases reials per poder influir en temes de govern a través d'ells en els països amb els quals s’emparentaven.

Tot i ser un matrimoni concertat, la parella es va avenir sempre i es diu que les mostres d’afecte entre ambdós eren recurrents. És per això que Blanca va gaudir d’un tracte excepcional, i va poder disposar, per exemple, de la seva pròpia casa i cancelleria, de la mateixa manera que va ser ella qui va poder triar el seu capellà i confessor. També es va encarregar d’elaborar el seu testament, un document rellevant que mostra el seu marcat compromís social i cultural, ja que va establir la cessió d’una generosa quantitat a convents, ordes religiosos, monestirs, pobres i malalts. Blanca va acompanyar el rei en molts dels seus viatges i també en diverses expedicions militars. El matrimoni reial va residir, a banda de les grans ciutats, a Tortosa i Montblanc, i van tenir predilecció per Santes Creus, un monestir al qual ella va beneficiar molt i on els reis van ser enterrats. 

Aquesta activitat com a reina consort la va combinar amb la maternitat, que no sempre va ser fàcil. De fet, gràcies al seu testament sabem de les complicacions que va viure en el seu novè embaràs, que la van mantenir enllitada durant un temps. Ella mateixa va escriure: "A punt de donar a llum i estupefacta tant pels perills del nostre propi part com pels que sorgeixen al sexe femení abans, durant i després de l’infantament". Unes paraules premonitòries, tenint present que Blanca d’Anjou va morir al Palau Reial de Barcelona el 13 d'octubre del 1310,quan només tenia vint-i-set anys, després de donar a llum a la seva desena criatura, la infanta Violant.