| dbo:abstract
|
- En física teòrica, la teoria de Yang-Mills és una teoria de gauge basada en el grup unitari especial SU(N), o de forma general en qualsevol grup semi-simple de Lie compacte. La teoria de Yang-Mills serveix per a descriure el comportament de les partícules elementals amb grups de simetria no-Abelians i és al nucli de la unificació de les forces electromagnètiques i febles sota el grup U(1) × SU(2), així com de la cromodinàmica quàntica, la teoria de la interacció forta basada en SU(3) per a la càrrega de color. Per aquest motiu constitueix un fonament important en la nostra comprensió de la física de partícules descrita pel Model Estàndard. El 1954, Chen Ning Yang i Robert Mills van estendre el concepte de teoria de gauge per a grups abelians, com p. ex. l'electrodinàmica quàntica, a grups no-abelians per a proporcionar una explicació teòrica de les interaccions fortes. La idea de Yang–Mills va ser criticada per Pauli, car per tal de mantenir la invariància de gauge els quanta del camp de Yang-Mills han de ser no-massius (i per tant la interacció d'abast infinit, al contrari de l'abast molt curt de la força nuclear forta). La idea va ser deixada de banda fins al 1960, quan el concepte de les partícules que adquireixen massa per mitjà del trencament de simetria en teories no-massives va ser desenvolupada inicialment per Jeffrey Goldstone, Yoichiro Nambu, i Giovanni Jona-Lasinio. Aquest progrés va fer reprendre els estudis de la teoria de Yang-Mills que es van demostrar finalment exitosos en la formulació de la unificació electrofeble i de la cromodinàmica quàntica (QCD). La interacció electrofeble és descrita pel grup SU(2) × U(1) mentre que la QCD és una teoria de Yang-Mills de tipus SU(3). El bosons no-massius de la teoria composta SU(2) × U(1) esdevenen els 3 bosons W i Z (massius) i el camp de fotó (sense massa) quan la simetria subjacent és trencada espontàniament (per interacció amb el camp de Higgs). El Model Estàndard final és doncs el resultat de la combinació dels grups SU(2) × U(1) × SU(3). Tot i que la interacció forta no sembla unificada amb la interacció electrofeble, l'evolució dels seus acoblaments convergeixen a energies molt altes (unificació dels acoblaments de gauge). La fenomenologia a energies baixes de la QCD no és completament entesa a causa de les dificultats de no poder fer càlculs pertorbatius quan l'acoblament no és petit. Per aquesta raó el confinament de color de la interacció forta no ha estat teòricament provat. Una demostració que el límit de baixa energia de la QCD constitueix un problema matemàtic de gran rellevància és el fet que un dels premis dels problemes del mil·lenni proposat per l'Institut Clay de Matemàtiques és per a qui sigui capaç de provar l'existència d'un "gap de massa" a la teoria de Yang-Mills. (ca)
- En física teòrica, la teoria de Yang-Mills és una teoria de gauge basada en el grup unitari especial SU(N), o de forma general en qualsevol grup semi-simple de Lie compacte. La teoria de Yang-Mills serveix per a descriure el comportament de les partícules elementals amb grups de simetria no-Abelians i és al nucli de la unificació de les forces electromagnètiques i febles sota el grup U(1) × SU(2), així com de la cromodinàmica quàntica, la teoria de la interacció forta basada en SU(3) per a la càrrega de color. Per aquest motiu constitueix un fonament important en la nostra comprensió de la física de partícules descrita pel Model Estàndard. El 1954, Chen Ning Yang i Robert Mills van estendre el concepte de teoria de gauge per a grups abelians, com p. ex. l'electrodinàmica quàntica, a grups no-abelians per a proporcionar una explicació teòrica de les interaccions fortes. La idea de Yang–Mills va ser criticada per Pauli, car per tal de mantenir la invariància de gauge els quanta del camp de Yang-Mills han de ser no-massius (i per tant la interacció d'abast infinit, al contrari de l'abast molt curt de la força nuclear forta). La idea va ser deixada de banda fins al 1960, quan el concepte de les partícules que adquireixen massa per mitjà del trencament de simetria en teories no-massives va ser desenvolupada inicialment per Jeffrey Goldstone, Yoichiro Nambu, i Giovanni Jona-Lasinio. Aquest progrés va fer reprendre els estudis de la teoria de Yang-Mills que es van demostrar finalment exitosos en la formulació de la unificació electrofeble i de la cromodinàmica quàntica (QCD). La interacció electrofeble és descrita pel grup SU(2) × U(1) mentre que la QCD és una teoria de Yang-Mills de tipus SU(3). El bosons no-massius de la teoria composta SU(2) × U(1) esdevenen els 3 bosons W i Z (massius) i el camp de fotó (sense massa) quan la simetria subjacent és trencada espontàniament (per interacció amb el camp de Higgs). El Model Estàndard final és doncs el resultat de la combinació dels grups SU(2) × U(1) × SU(3). Tot i que la interacció forta no sembla unificada amb la interacció electrofeble, l'evolució dels seus acoblaments convergeixen a energies molt altes (unificació dels acoblaments de gauge). La fenomenologia a energies baixes de la QCD no és completament entesa a causa de les dificultats de no poder fer càlculs pertorbatius quan l'acoblament no és petit. Per aquesta raó el confinament de color de la interacció forta no ha estat teòricament provat. Una demostració que el límit de baixa energia de la QCD constitueix un problema matemàtic de gran rellevància és el fet que un dels premis dels problemes del mil·lenni proposat per l'Institut Clay de Matemàtiques és per a qui sigui capaç de provar l'existència d'un "gap de massa" a la teoria de Yang-Mills. (ca)
|
| rdfs:comment
|
- En física teòrica, la teoria de Yang-Mills és una teoria de gauge basada en el grup unitari especial SU(N), o de forma general en qualsevol grup semi-simple de Lie compacte. La teoria de Yang-Mills serveix per a descriure el comportament de les partícules elementals amb grups de simetria no-Abelians i és al nucli de la unificació de les forces electromagnètiques i febles sota el grup U(1) × SU(2), així com de la cromodinàmica quàntica, la teoria de la interacció forta basada en SU(3) per a la càrrega de color. Per aquest motiu constitueix un fonament important en la nostra comprensió de la física de partícules descrita pel Model Estàndard. (ca)
- En física teòrica, la teoria de Yang-Mills és una teoria de gauge basada en el grup unitari especial SU(N), o de forma general en qualsevol grup semi-simple de Lie compacte. La teoria de Yang-Mills serveix per a descriure el comportament de les partícules elementals amb grups de simetria no-Abelians i és al nucli de la unificació de les forces electromagnètiques i febles sota el grup U(1) × SU(2), així com de la cromodinàmica quàntica, la teoria de la interacció forta basada en SU(3) per a la càrrega de color. Per aquest motiu constitueix un fonament important en la nostra comprensió de la física de partícules descrita pel Model Estàndard. (ca)
|
