Carabassa
|
Aquest article tracta sobre el fruit. Vegeu-ne altres significats a «Carabassa (color)». |
| Nom comú sense valor taxonòmic | |
|---|---|
 | |
El terme carabassa o carbassa[1] designa diverses espècies de plantes de la família de les cucurbitàcies. Són generalment cultivades pels seus fruits comestibles però també ho són per les seves llavors oleaginoses. El terme designa igualment els seus fruits, que tenen la propietat de conservar-se fàcilment a maturitat i que són utilitzats en cuina com a verdura, en confitures o donats als animals.
Accepcions del terme carabassa
El terme « carabassa » no té pas sempre un significat gaire precís en el llenguatge corrent. Es pot considerar tres nivells d'accepcions :
- En una accepció ampla, « carabassa » designa nombroses espècies de cucurbitàcies, o més específicament els seus fruits particulars que són pepònides, baies grosses amb nombroses llavors i epidermis coriacis.
- En una accepció més restringida, « carabassa » designa les plantes pertanyent al gènere Cucurbita (carabassera), que aplega una dotzena d'espècies quatre de les quals solament són conreades correntment (a Europa sobretot) : la carabassa pròpiament dita i les seves nombroses varietats com ara el carabassó (Cucurbita pepo), la carabassa de rabequet (Cucurbita maxima), la carbassa almescada (Cucurbita moschata), i la carbassa del Siam (Cucurbita ficifolia).
- En l'accepció més restringida, que podria ser aquella dels botànics, les « carabasses » són les plantes pertanyent a l'espècie Cucurbita pepo que comprèn moltes varietats cultivades, seleccionades sigui com a carabasses d'estiu, els fruits de les quals es consumeixen verds (els carabassons), sigui com a carabasses d'hivern, consumint-ne els fruits madurs (carabasses pròpiament dites), i que són l'objecte d'aquest article.
Gènere Cucurbita
Les carabasses tenen la particularitat d'emetre òrgans de suport anomenats « circells » que els permeten d'agafar-se als elements circumdants per a sostenir llur creixement.
Espècies
Les carabasses pertanyen a mantes espècies botàniques pertanyent al gènere Cucurbita i dotades d'una sorprenent variabilitat genètica, que es tradueix, en els fruits, per innumerables formes i colors i també una gran diversitat de talles.
Llevat d'excepcions, les espècies diferents no s'hibriden pas entre elles i sovint donen llavors altament estèrils. Tanmateix, en cultura, una certa distància entre pepo i moschata es recomana sovint, encara que una hibridació natural fèrtil sigui poc probable.
En el pla botànic, es distingeix principalment, entre les carabasses més cultivades a Europa, l'espècie següent, que es pot destriar, pels caràcters del peduncle quan hom tan sols disposa del fruit:
El seu nombre cromosòmic és 2n=2x=40
Caràcters distintius de les principals espècies de carabasses cultivades
| Espècie | Fulles | Peduncle | Llavors | Cultivars |
|---|---|---|---|---|
| C. maxima (Carabassa) |
cinc lòbuls roms poc marcats
|
cilíndric, espès, espongiós |
grans (20 a 30 ) blanques o ocre lleugerament bombades, ovals, llisos |
|
| C. ficifolia (carbassa de Siam) |
cinc lòbuls roms
|
prim, angulós |  negres, 15 a 20
llavors negres |
varietats reconegudes |
| C. pepo (Carabassa, Carabassó) |
profundament retallades
|
angulós amb cinc costes no s'eixampla pas al punt d'inserció |
petites (7 a 20 ) beix llisos |
|
| 'C. argyrosperma
'(cushaw) |
'clapejat de blanc 'lleugerament trilobades grans, ovals, torçades vores ajustades o dentades |
espès i robust | aproximadament 1,5 × 3,5 blanc-grisenc o groguencs el·líptics, aplanades |
Dues subespècies salvatges de les quals una igualment culta amb tres varietats argyrosperma, stenosperma, callycarpa |
| C. moschata (Carbassa almescades) |
senceres, cordiformes
|
angulós amb cinc costes
|
petites (10 a 12 ) aplanades, ovals grisos bru a ocre enfosquit pelliculeuses, marges fortament marcades i ondades |
|
- La xaiota, conreada a les regions tropicals, sobretot a les Antilles, pertany a una altra espècie de Cucurbitàcia d'un gènere diferent : Sechium edule i presenta la particularitat de produir tubercles.
Cultura
Se sembren les carabasses a bell començament de la primavera després de les darreres gelades de l'hivern (idealment és millor fer una prova a la terra amb un provador de terra perquè la terra de cultura de les carabasses ha de ser rica, a 20 °C i a un pH d'aproximadament 6,5). A les zones de gelades tardanes, se sembra en potets i es replanten els plants després dels sants de glaç amb un espai d'1 m en totes les direccions per a les varietats no corredores. Les varietats corredores es replanten espaiades d'1,20 m a 2 m entre els rengs.
Sembreu cada setmana fins al 15 de juliol per a tenir una producció estesa de mitjan juny a la fi d'octubre.
Empalleu el sòl al voltant de les cucurbitàcies per a conservar la humitat en el terra a fi de limitar-ne l'evaporació i oferir un « matalàs » sec als fruits, que creixen a terra mateix.
Per a fructificar més bé, les lianes de les carabasses han de ser tallades aproximadament 25 cm després del darrer fruit conservat.[4] Com menys es guarda de fruit, més seran grossos.
Colliu els carabassons cap a 60 dies després de la sembra (abans de la maduresa completa llevat que vulgueu recuperar les llavors per a la temporada següent) i les carabasses d'hivern abans de les primeres gelades. Talleu la tija entre 5-6 cm de la base del fruit.
Les carabasses, dites també carabasses d'hivern, com moltes cucurbitàcies, es cullen a maduresa, a la tardor. Llur conservació és relativament fàcil i permet una comercialització fins a la primavera. Convé de conservar-les en un local fresc i de vigilar-les periòdicament. Són sensibles als xocs i han de ser manipulades amb precaució.
A les parades, una dels més corrents és la « carabassa almescada de Provença ». Venuda sovint en talls, es reconeix fàcilment per la color característica de terra cuita i la seva forma costelluda i rodoneta.
Malalties i malures
- No cal regar gaire la terra i sobretot les fulles per a evitar l'aparició d'oídium (el gota a gota és més adaptat). Cal anotar que les fulles de la carabassa almescada són naturalment marbrades de blanc (que es podria prendre falsament per oïdi).
- La xinxa de les carabasses pot atacar les carabasses. Se'n pot protegir per associació de conreus plantant a prop de les carabasses, o bé un repulsiu tal com la menta, l'herba gatera, Nasturtium o Tagetes (clavell de moro i clavell de moro mexicà).
Reproducció
Les carabasses són monoiques. Les flors femelles poden ser reconegudes pel carabassó petit (de fet, un òvul encara no fecundat) present sota la flor. El seu pistil ha de ser fecundat pel pol·len d'una flor masculina que creixi en una punta erecta. Aquest pol·len, transportat pels insectes quan arriben per a xuclar la flor, es diposita en el pistil, que és recobert amb una substància lleugerament agafatosa que permet al pol·len de fixar-se. Cada gra de pol·len germina i una arrel petita (gairebé microscòpica) es desenvolupa, baixa al llarg del pistil, arriba a l'ovari de la flor que llavors es fecunda. Cada gra de pol·len permet la formació d'una llavor dins de la carabassa per a assegurar la reproducció de l'espècie.
Les flors de carabassa tenen una vida útil molt curta. S'obren al matí al voltant de les 9 i es tanquen al migdia per a no tornar-se a obrir. Per tant, cada flor femenina té un període de tan sols 3 hores per a ser fecundada. En absència de la fecundació, la flor femenina avorta i el fruit naixent cau amb la flor.
Les carabasses tenen un hermafroditisme successiu. Les flors femenines apareixen sovint després de les mascles. Per tant, val més repartir les plàntules per a afavorir els períodes d'encreuament entre les diferents plantes. Les varietats de carabassa es creuen fàcilment, sempre que pertanyin a la mateixa espècie. Quan aquests creuaments impliquen certes varietats decoratives, del tipus "fals coloquint" (que pertany a l'espècie Cucurbita pepo), poden produir fruits potencialment tòxics (caiguda dels cabells, dolors abdominals, fins i tot mort)[5] · [6] o almenys una carn amarga.
Producció
|
Producció en tones de carabasses. Xifres 2004-2005-2016 Dades de FAOSTAT (FAO) Base de dades de la FAO, accés del 14 dev novembre 2006 | |||||||
| 2004 | 2005 | 2016 | |||||
 R.P. de la Xina
|
5 667 398 | 29 % | 5 767 700 | 30 % | 7 789 437 | 29 % | |
 Índia
|
3 500 000 | 18 % | 3 500 000 | 18 % | 5 073 678 | 19 % | |
 Rússia
|
863 669 | 4% | 844 799 | 4% | 1 224 711 | 5 % | |
 Ucraïna
|
1 023 200 | 5 % | 1 072 000 | 5 % | 1 209 810 | 5 % | |
 Estats Units
|
815 320 | 4 % | 861 870 | 4 % | 1 005 150 | 4 % | |
 Mèxic
|
535 000 | 3 % | 560 000 | 3 % | 677 048 | 3 % | |
 Indonèsia
|
179 845 | 1% | 180 029 | 1% | 603 325 | 2 % | |
 Itàlia
|
495 372 | 3 % | 488 083 | 2 % | 580 188 | 2 % | |
 Cuba
|
517 151 | 3 % | 520 000 | 3 % | 518 862 | 2 % | |
 Turquia
|
374 000 | 2 % | 376 000 | 2 % | 489 999 | 2 % | |
 Espanya
|
300 000 | 2 % | 300 000 | 2 % | 476 396 | 2 % | |
 Egipte
|
678 254 | 4 % | 690 000 | 4 % | 463 451 | 2 % | |
 Sud-àfrica
|
367 755 | 2 % | 378 776 | 2 % | 419 791 | 2 % | |
 Corea del Sud
|
304 337 | 2 % | 310 000 | 2 % | 371 391 | 1 % | |
 Filipines
|
397 015 | 2% | 392 961 | 2% | 294 125 | 1 % | |
| Altres països | 3 292 288 | 17% | 3 285 731 | 17 % | 5 289 256 | 20 % | |
| Total | 19 310 604 | 100 % | 19 527 949 | 100 % | 26 486 618 | 100 % | |
L'any 2012, França ha collit prop de 140 000 tones de carabasses en una superfície de més de 3 600. Les principals regions productores són la Provença (40 % d'aquest volum) i l'Aquitània (10 %)[7]
Utilització
Pel que fa de la sabor, trobem principalment aromes de fruita seca. La seva carn és una reminiscència de la de les castanyes
Es consumeixen de totes les maneres. De la sopa al gratinat, passant pels pastissets, però també com a pasta : la carabassa espagueti la carn filamentosa de la qual evoca els espaguetis.
Nombroses són les receptes existents per a reconciliar-se amb aquesta verdura massa sovint vulgaritzada en sopes o potatges, sense parlar de darreries ensucrades.
La carabassa és una verdura pobra en calories que convé a tot règim alimentari.
Actualment, es poden trobar tota casta de subproductes i preparacions elaborades amb carabassa. Per exemple, l'oli de llavors de carabassa s'utilitza per a alleujar trastorns lleus de la pròstata i les llavors tenen propietats de desparasitació (ascaridiosi i tènia), prevenir la càries dental o fins i tot equilibrar els àcids grassos insaturats. Es comercialitzen en altres productes, com sopes o melmelades. També es menja la llavor de carabassa directament, o s'afegeix molta de fres en algunes receptes. Catégorie:Article à référence nécessaire Els americans acostumen a transformar carabasses en Jack-o'-lantern per Halloween.
Aspectes culturals
Al Paí Valencià l'arnadí o carabassa santa és un plat dolç que es fa de carabassa cuita al forn amb sucre, canyella, ametles i pinyons, i que és propi de la Setmana Santa.
En els indis nord-americans, la carabassa és considerada com el fruit de la salut (askootaskwash) i constitueix una de les tres cultures, practicades tradicionalment, anomenades tres germanes.
En l'Islam, l'arbre que Déu va fer créixer per a donar una nodridura i un remei a Jonàs :
« Jonàs era en efecte, del nombre dels Missatgers. Quan s'enfugí cap al vaixell curull, prengué part a la rifa que el designà per a ésser llançat (a la mar). El peix l'engolí quan era blasmable. Si no havia estat entre els qui glorifiquen Al·là, hauria romàs al seu ventre fins al dia que serem ressuscitats. El llançàrem sobre la terra nua, indisposat que era. I férem créixer damunt seu un plant de carabassa, » (Alcorà, 37 : 139-146)..॥॥
Els exegetes diuen que el terme « Yaqtin » designa la carabassa. Alguns d'entre ells atribueixen a aquesta planta avantatges entre els quals la rapiditat de la seva creixença, l'ombra que ofereixen les seves fulles en raó de llur gran talla i de llur flexibilitat, la qualitat nutritiva dels seus fruits, la possibilitat de consumir-los cuits o crus, la utilitat de les seves escorces i el fet que els llops no se n'acosten pas.
Al profeta dels musulmans, Mahoma, agradava la carabasa vinera i en recuperava fragments de les vores del recipient.
La novel·lista Agatha Christie, al pròleg pastat d'humor dels Treballs d'Hèrcules, apareguts en recull el 1947, ha prestat al seu heroi, l'inspector privat belga Hercule Poirot, la intenció de prendre la retirada per a dedicar-se al millorament del gust de les carabasses, a les quals li semblava possible d'aportar « un cert buquet ».
Etimologia
El mot « carabassa », el primer testimoniatge escrit del qual data de 1249, deriva d'una forma del llatí vulgar * calapaccĕa, derivat de calappăcus, ‘tortuga’, per comparació de la carabassa amb la closca dels quelonis.
Els antics no coneixien les carabasses introduïdes a Europa després dels viatges de Cristòfol Colom a Amèrica, però coneixien de molt de temps aquelles del gènere Lagenaria, que són citades sota el nom de cucurbita per exemple en Plini el Vell i que es retroba sota aquest nom al capitular de Villis a l'època de Carlemany.
Llengua
En el llenguatge popular, carabassa pot ser sinònim despectiu de « cap » i de « ximple »
Notes, fonts i referències
- ↑ «ésAdir > carabassa / carbassa». [Consulta: 18 agost 2022].
- ↑ (alemany) Dieses Gemüse liegt schwer im Magen
- ↑ «Happy Halloween with these 13 spooky world records» (en anglès). Guinness World Records, 31-10-2014 [Consulta: 27 desembre 2017].
- ↑ Tailler courges et potirons
- ↑ «Son gratin de courgettes l'envoie à la morgue» (en francès). 20 Minutes. [Consulta: 1r novembre 2019].
- ↑ «Quand manger de la courge fait tomber les cheveux» (en francès). Réalités Biomédicales, 26-05-2018. [Consulta: 1r novembre 2019].
- ↑ Consommation mondiale de citrouilles selon le planétoscope
Vegeu també
Bibliografia
- Histoire naturelle des courges, 1786 par Antoine Nicolas Duchesne.
- Les dessins d'Antoine Nicolas Duchesne pour son histoire naturelles des courges, Harry S., Paris (2007), Publications scientifiques du Muséum national d'histoire naturelle : 454 p. (coll. Des Planches et des Mots 4) ISBN 978-2-85653-604-9.
- L'épopée des courges - Cultures et consommations en Europe. (Exposition au potager du roi du Plantilla:Date- au Plantilla:Date-), École nationale supérieure du paysage, Versailles, 2005.
- Les courges, les cultiver, les conserver, les cuisiner, Jean-Baptiste et Nicole Prades, Victor Renaud, Rustica, Paris, 1998, ISBN 2-84038-240-7, 147 portraits de courges
- Le grand livre des courges, Jean-Baptiste et Nicole Prades, Victor Renaud, Rustica, Paris, 1995, ISBN 2-84038-080-3
- L'univers des courges, Michel Brancucci, Erica Bänziger, éditions Viridis, Delémont (Suisse), 2000, ISBN 2-940306-00-1
- Bruno Defay, Trésors de courges et de potirons, Terre Vivante, 2004, ISBN 2-904082-47-6
- éditions Équinoxe / Musée et patrimoine de Cavaillon, 2000, Barbentane (France). Espèces de courges, cultures et usages des cucurbitacées (en francès), 2000, p. 144. ISBN 978-2-84135-219-7.
Enllaços externs
- (anglès) The Cucurbit Network