Grec

Per a altres significats, vegeu «Grec (desambiguació)».

Grec

Ελληνικά
Altres noms	Grec demòtic (Δημοτική), Grec hel·lenístic
Tipus	llengua natural i llengua viva
Ús
Parlants	15 milions
Parlants nadius	13.100.000  (2019 )
Rànquing	74
Oficial a	Grècia, Xipre (i la Unió Europea)
Autòcton de	Els Balcans
Estat	Grècia, Xipre, Estats Units, Austràlia, Alemanya, Albània, Geòrgia, Rússia, Ucraïna, Suècia, Itàlia, Turquia i altres
Classificació lingüística
Indoeuropeu  Grec   Àtic    Grec modern
Característiques
Sistema d'escriptura	alfabet grec
Institució de normalització	Κέντρο Ελληνικής Γλώσσας (Centre de la llengua grega)
Nivell de vulnerabilitat	1 segur
Codis
ISO 639-1	el
ISO 639-2	gre (B) / ell (T)
ISO 639-5	grk
SIL	ell
Glottolog	gree1276
ASCL	2201
IETF	grk

L'idioma grec (ελληνική γλώσσα o simplement ελληνικά) és una de les llengües indoeuropees amb material escrit més antic, amb escrit fragmentaris en grec micènic del segle XV o XIV aC. Actualment el parlen entre quinze i vint-i-dos milions de persones a Grècia (on és llengua oficial), Xipre (també oficial), Albània, Bulgària, Macedònia, Itàlia, Turquia, Armènia, Geòrgia, Ucraïna, Moldàvia, Romania, Rússia, Egipte, Jordània i comunitats d'emigrants arreu del món, incloent-hi Austràlia, els Estats Units, el Canadà, Alemanya i altres estats.

El grec s'ha escrit en alfabet grec des del segle IX aC a Grècia (anteriorment s'escrivia en escriptura lineal B) i des del segle IV aC a Xipre (anteriorment, en sil·labari xipriota). La literatura grega té una història contínua de gairebé tres mil anys.

Grec antic

Dialectes del grec antic
1 a 4: eòlic
5: jònic i 6: àtic
7 a 14: dòric
15 a 18: nordoccidental
19 a 21: arcadoxipriota

Temes indoeuropeus
Llengües indoeuropees
Albanès · Armeni · Bàltic Cèltic · Eslau · Germànic · Grec Indoiranià (Indoari, Indoirànic) Itàlic extingides: Llengües anatòliques Paleobalcànic (Dàcic, Frigi, Traci) · Tokhari
Pobles indoeuropeus
Albanesos · Armenis Bàltics · Celtes · Eslaus · Escites · Germànics Grecs · Indoaris Irànics · Llatins Històrics: Anatòlics (Hitites, Luvites) Celtes (Galàcia, Gals) · Germànics Il·liris · Indoirànics Itàlics · Sàrmates · Tracis · Tocaris
Protoindoeuropeus
Protoindoeuropeu · Religió
Urheimat
Hipòtesi kurgana · Hipòtesi anatòlica Hipòtesi armènica · Teoria índia · TCP (PCT)
Estudis indoeuropeus

El grec pertany a la gran família de llengües derivades d'una llengua avantpassada comuna coneguda com a indoeuropeu.

La llengua grega de l'antiguitat es parlava no només a l'Antiga Grècia peninsular, sinó també a les colònies, cosa que va donar lloc als distints dialectes que en coneixem. El grec modern és parlat per uns 14.000.000 de persones, i és la llengua oficial de Grècia i part de Xipre.

Dialectes del grec antic

Àtic

El grec àtic fou parlat a Atenes i els seus voltants, relacionat amb el jònic.

El grec que sovint s'estudia com a model de llengua de l'antiguitat és el que correspon al dialecte àtic, ja que literàriament va arribar a superar tots els altres dialectes, principalment en els segles V aC i IV aC. En aquest dialecte van escriure els grans autors de la literatura grega: els poetes tràgics Èsquil, Sòfocles i Eurípides, el poeta còmic Aristòfanes, els historiadors Tucídides i Xenofont, el filòsof Plató i els oradors Lísies, Demòstenes i Escairis.

Jònic

El jònic es parlava a Eubea, a les illes Cíclades i a la regió d'Àsia Menor que comprèn Esmirna, Efes i Milet. Aquest dialecte és la base de la llengua d'Homer, Hesíode i Heròdot.

Aparentment es va estendre originalment des de la Grècia continental a través de l'Egeu durant l'estapa de les invasions dòriques, al voltant del segle XI aC.

Cap el final de l'edat fosca grega al segle VIII aC, la Jònia pròpiament dita la formaven la costa occidental de l'Àsia Menor i les illes de Quios i Samos. El grec jònic es parlava també a les illes de l'Egeu central i a la gran illa d'Eubea, al nord d'Atenes. Aviat es va estendre, gràcies a la colonització jònica, cap a àrees del nord de l'Egeu, el Mar Negre i el Mediterrani occidental.

Se sol dividir el dialecte jònic en dos períodes de temps principals: el grec jònic vell i el grec jònic nou. El punt exacte de transició es desconeix però una bona aproximació seria el 600 aC.

Eòlic

El eòlic es parlava a la part nord de la costa d'Àsia Menor, a l'illa de Lesbos, a Tessàlia i Beòcia. Com a dialecte de la llengua grega antiga, l'eoli o grec eòlic designa un grup de sub-dialectes arcaics parlats a Lesbos, Beòcia i altres parts de Grècia. Va tenir una breu hegemonia paral·lela a la de Tebes durant el segle IV aC i va ser llengua culta (Safo ι Alceu de Mitilene la van usar en els seus poemes) durant un temps.

És possible que els seus parlants pertanyessin a la segona (és a dir, l'aquea) onada migratòria d'hel·lens des de les planes de l'Europa central (o segons altres teories, des del que ara és Ucraïna) cap el que va ser la seva terra.

El dialecte eoli presenta molts arcaismes en comparació amb altres dialectes grecs com ara el jònic-àtic, el dòric, el grec nord-occidental i l'arcadoxipriota; però també moltes innovacions.

Dòric

El dòric abastava el nord-oest de Grècia, el Peloponès, la part sud de la costa d'Àsia Menor, les illes de Creta i Rodes i la Magna Grècia.

En general s'accepta que el grec dòric es va originar a les muntanyes de l'Epir, al nord-oest de Grècia, l'assentament original dels doris. Es va estendre cap a les altres regions durant la invasió dòrica (al voltant del 1150 aC) i les colonitzacions que la van seguir. La presència d'un estat dòric (la Dòrida) a la grècia central, al nord del golf de Corint, va originar la teoria que el grec dòric tenia l'origen a la Grècia nord-occidental o potser més enllà dels Balcans. Tot i això, continua sense saber-se on era exactament el límit prehistòric, i si incloïa els antics macedonis.

El grec nord-occidental està relacionat, i a cops identificat, amb el dòric. És tan sols una distinció nominal si el primer s'ha de considerar part del segon, el segon del primer, o ambdós part d'un sol "grec occidental": en qualsevol cas els subdialectes i la seva agrupació no varien.

Els nord-occidental es distingeix del dòric en dues característiques generals:

• el datiu plural de la tercera declinació es fa en -οις en comptes de en -σι
• ús de ἐν + acusatiu en comptes de εἰς

Arcadoxipriota

El arcadoxipriota era parlat a Arcàdia i Xipre aproximadament entre els segles VII aC i IV aC. Descendia directament del grec micènic i es va parlar a les àrees on es va retraure la població micènica en l'invasió dòrica.

Se'n té coneixença només a partir d'inscripcions. A Xipre s'escribia amb el sil·labari xipriota.

Va mantenir moltes característiques del micènic que es van perdre en altres dialectes clàssics, com ara el so /w/. La lletra Ϻ s'usava només a Arcàdia fins el segle VI aC.

Macedoni

L'antic macedoni va ser la llengua dels antics macedonis. Va ser parlada a Macedònia durant el primer mil·leni aC. A partir del segle V aC va ser gradualment desplaçada pel grec comú de l'època hel·lenística. Encara no està clar si era un dialecte del grec, una llengua germana o una llengua indoeuropea propera tant a aquest com a les llengües tràcies i frígies.

El coneixement que tenim de la llengua és molt limitat, car no es conserven texts que es puguin considerar irrefutablement escrits en antic macedoni, encara que s'ha pogut compilar un corpus d'unes 150 paraules i 200 noms propis autènticament macedònies de fonts antigues, principalment inscripcions en monedes i el glossari d'Hesiqui d'Alexandria, del segle V. La majoria es poden identificar com a gregues però algunes no són fàcilment reconciliables amb la fonologia estàndar del grec. Les 6000 inscripcions macedònies que han sobreviscut estan en el dialecte àtic.

El katadesmos (defixio, encanteri o maledicció inscrita) trobat a Pel·la en 1986, un text escrit en una variant característica del grec dòric i datat entre principis i mitjan segle IV aC, s'ha usat com a argument de què l'antic macedoni era un dialecte del grec nord-occidental, que formava part dels dialectes dòrics (O. Masson, 1996). Abans que es descobrís, s'havia proposat que el dialecte macedoni va ser una forma antiga de grec, parlada en la mateixa època que el dòric pròpiament dit (Rhomiopoulou, 1980).

La llengua grega tal com la coneixem actualment té el seu origen en aquesta època, encara que ha sofert grans transformacions en els seus més de tres mil anys d'història, des del grec micènic de l'edat del bronze fins al grec demòtic contemporani.

Literatura

La literatura grega més antiga de la que es té constància (atribuïda a Homer i datada al segle VII o VII aC) no es va escriure en dialecte àtic, sinó en vell jònic. Atenes i el seu dialecte van romandre en un relatiu segon pla fins que els seus canvis constitucionals van portar-la a la democràcia el 594 aC, l'inici del període clàssic i el creixement de la influència atenenca.

Els primers treballs literaris extensos en àtic són les obres dels dramaturgs Èsquil, Sòfocles, Eurípides, Aristòfanes i Menandre d'Atenes, del segle V aC. Els treballs del filòsof atenenc Plató també daten d'aquest segle destacable. Les fetes militars dels atenencs van produir algunes històries universalment llegides com les de Tucídides i Xenofont.

Lleugerament conegudes per ser més tècniques i legals són les oracions d'Antifont, Demòstenes, Lísies, Isòcrates d'Atenes i molts altres. El grec àtic del filòsof Aristòtil (384-322 aC), el mentor del qual era Plató, data del període de transició del grec clàssic al koiné.

Avui dia els estudiants que fan grec antic mormalment comencen amb el dialecte àtic i passant després, segons el seus interessos, al koiné del Nou Testament i altres escrits del cristianisme primitiu, o al grec homèric per a llegir Homer i altres obres mestres del grec antic.

Alfabet

Un òstracon de la democràcia atenenca per "Temístocles fill de Neocles". Les dues lletres finals de TEMISTOCLES està en bustròfedon i la Ε s'usa tant per a /e/ llarga com curta, és a dir, usa l'alfabet epicòric.

L'alfabet àtic clàssic estava format de les 24 lletres (majúscules) habituals de l'alfabet grec: Α, Ε, Η, Ι, Ο, Υ, Ω com a vocals i Β, Γ, Δ, Ζ, Θ, Κ, Λ, Μ, Ν, Ξ, Π, Ρ, Σ, Τ, Φ, Χ, Ψ com a consonants.

Les primeres formes de grec escrit no usaven l'alfabet grec tal i com es va conèixer més tard sinó el sil·labari conegut com a lineal B, en el qual cada signe representava una consonant i una vocal unides.

Es desconeix quan es va començar a usar per primer cop l'alfabet clàssic grec. Se sap que com a mínim el segle VIII aC ja s'usava de manera habitual, i per llavors ja s'havia dividit en una versió oriental i una occidental, de les quals respectivament provenen l'alfabet grec posterior i els alfabets etrusc i llatí. El que avui s'anomena alfabet grec va ser originalment l'alfabet fenici que es va manllevar per a lletrejar paraules gregues, usant algunes de les consonants semítiques originals (àlef > alfa, het > eta, 'ayin > òmicron) per a representar vocals gregues. Aquesta creació d'autèntiques vocals escrites va ser la contribució més revolucionària dels grecs al desenvolupament de l'alfabet.

A mesura que la utilitat de l'alfabet es va fer evident, es van anar usant varietats locals (a cops anomenades epicòriques). Al principi l'alfabet àtic no distingia entre vocals llargues i curtes (ε/η, ο/ω). No tenia la Ψ ni la Ξ, usant ΦΣ i ΧΣ en el seu lloc respectivament. A les minúscules i la iota subscrita (una invenció medieval els faltava molt de temps per a aparèixer. La digamma (que ja no s'usava en el període clàssic) servia per a representar el so /w/.

Mentrestant, a l'altra banda de l'Egeu, a la Jònia, sorgia una nova versió jònica de l'alfabet àtic. Distingia entre o llarga i curta, i va deixar d'usar l'eta per a marcar l'esperit aspre (el so /h/, usant-la per a crear el signe de l' e llarga, quedant l' èpsilon només per a la curta. La digamma es va deixar d'usar i van aparèixer la Ψ i la Ξ, portant l'alfabet àtic a la seva forma clàssica de 24 lletres.

Per quan va arribar l'any 403 aC, la ciutat estat d'Atenes ja havia percebut la necessitat d'estandaritzar l'alfabet, així que aquell mateix any va adoptar l'alfabet jònic. Moltes altres ciutats ja ho havien fet.

Quan els ciutadans ordinaris de la Grècia antiga llegien inscripcions -o els educats literatura-, el que veien eren les lletres majúscules de l'alfabet jònic. Per quan van aparèixer (a l'Edat mitjana) les lletres minúscules, les iotes subscriptes, els accents, les marques d'esperit suau i aspre i els signes de puntuació; ja feia alguns segles que els parlants natius no havien produit escrits en grec àtic. L'antiga literatura àtic tal i com es publica avui usa moltes d'aquestes característiques més modernes. Els lectors moderns malinformats poden pensar que el que veuen a la pàgina és el sistema d'escriptura exactament com els antics grec l'usaven a l'antiga grècia, però en realitat és grec antic tal i com el van transcriure els escribes bizantins medievals.

La llengua comuna

A partir de la unificació de Grècia sota Filip de Macedònia, el dialecte àtic, lleugerament alterat pel contacte amb els altres dialectes, es va imposar com a llengua literària a tot Grècia i es va estendre amb les conquestes d'Alexandre el Gran a tot l'Orient.

El dialecte resultant es va anomenar "llengua comuna" o "Koiné" (de Κοινή, comú). Hi van escriure, entre altres, el filòsof Aristòtil, l'historiador Polibi i el moralista Plutarc. Va ser durant molts segles la lingua franca de l'imperi Romà (època durant la qual el Nou Testament va aparèixer, escrit en aquesta llengua i fent que la denominació "grec del Nou Testament" no sigui inusual avui dia).

Durant el període bizantí la llengua grega va perdre el seu antic caràcter, per l'evolució de les seves formes i per la barreja d'elements estranys, i va donar origen al grec modern.

De l'alfabet grec va evolucionar l'alfabet llatí.

Grec Modern

El grec (Ελληνικά, IPA [ɛˌliniˈka] – "Hel·lènic") constitueix la seua pròpia branca dins de les llengües indoeuropees. Té documentació històrica de 3.500 anys, la més llarga de totes les llengües indoeuropeees. 15 milions en Grècia i Xipre el parlen, però també les comunitats gregues emigrants arreu del món.

El grec s'escriu amb l'alfabet grec, el primer alfabet de veritat i l'antecessor dels alfabets llatí i ciríl·lic.

Amb grec modern ens referim a la llengua oficial de Grècia i Xipre també coneguda com grec demòtic. Aquesta és una forma evolucionada del grec clàssic (tal com poden ser-ho les llengües romàniques del llatí). El grec modern prové directament de la koiné (llengua comuna -κοινή γλώσσα-) o grec hel·lenístic (el grec alexandrí o del Nou Testament). Aquesta koiné amb el pas del temps es va dividir en dues varietats: la Dhimotikí (Δημοτική), la llengua demòtica (vernacla), i la Katharèvusa (Καθαρεύουσα). El demòtic era el que la gent parlava i el Katharèvusa era una llengua artificial, elegant i arrelada en la investigació, basada en el grec clàssic i allunyada de la parla que utilitzava primordialment la gent. Els que donaven suport al demòtic eren els demotiquistes i els que feien suport a la Katharèvusa eren els puristes; aquests últims no admetien que es difonguera la llengua vernacla tant en el seu ús oral com en l'escrit i volien una llengua hereva de la gran cultura antiga que tenia el grec. Des de la creació del modern regne de Grècia el govern adoptà el katharèvusa com a llengua oficial. Durant el segle XX, tot i l'oposició dels puristes, el demòtic es va anar introduint en els nivells més bàsics de l'educació. Durant la dictadura dels coronels el demòtic va estar prohibit en tots els nivells de l'educació. Després de la dictadura, en 1976 el Parlament va convertir el demòtic en l'única llengua oficial de l'Estat, que des d'aleshores és la llengua que s'aprèn a les escoles i s'estudia a les universitats, i la llengua que fan servir els mitjans de comunicació i els escriptors.

Les principals diferències gramaticals que es presenten entre la forma actual i l'antiga resideixen en la simplificació i regularització de declinacions i conjugacions. A la declinació ha desaparegut el nombre dual i el cas datiu (que únicament es conserva en unes poques frases fetes). A la conjugació s'han regularitzat la majoria de verbs, ha desaparegut el nombre dual, s'han eliminat els modes optatiu i infinitiu, s'han creat nombrosos temps perifrástics construïts amb verbs auxiliars i partícules modals.

Quant al lèxic, el vernacle es caracteritza per l'ús de molts préstecs que ha acceptat d'altres llengües concretament de l'italià, el turc i el francès; també mostra una gran facilitat per a combinar i compondre paraules. El purista o katharèvusa evita les paraules d'altres llengües i quan necessita nous termes que no existien en la llengua clàssica hel·lenitza les paraules d'un altre origen, tractant en tot cas de preservar les arrels originals de la seua llengua.

Evolució del grec

L'alfabet grec, la pronunciació clàssica (segons Erasme de Rotterdam), i els sons del grec modern:

lletra nom pronunciació erasmiana pronunciació actual Α α alpha [a] [a]; αι [ɛ]; αυ [av] Β β beta [b] [v]; μβ ([b] al començament de paraula, [mb] enmig) Γ γ gamma [g]; γγ [ŋg] [γ]; [j] davant de [i,e]; γγ [ŋg] Δ δ delta [d] [δ]; νδ ([d] al començament de paraula, [nd] enmig) Ε ε epsilon [e]; ει [i] [ɛ]; ει [i]; ευ [ɛv] Ζ ζ zeta [z] [z]; sol arribar a [ʒ] davant de [i,e] especialment al grup τζ H η eta [e:] [i] Θ θ theta [tʰ] -> [θ] [θ] Ι ι iota [i] o [j] [i] o [j] K κ kappa [k]; γκ [ŋk] [k]; γκ [g] a principi de paraula, [ŋg] medial Λ λ lambda [l] [l]; sol arribar a [ʎ] davant de [i,e] Μ μ mi [m] [m]; pot arribar a [mɲ] davant de [i,e] Ν ν ni [n] [n]; sol arribar a [ɲ] davant de [i,e] Ξ ξ ksi [ks] [ks]; pot arribar a [kʃ] davant de [i,e] Ο ο omicron [o]; ου [u] [o]; ου [u]; οι [i] Π π pi [p] [p]; μπ [b] a principi de paraula, [mb] medial Ρ ρ rho [r]; [rr] inicial o doblada [r]; [rr] inicial o doblada Σ -ς -σ- sigma [s] [s]; sol arribar a [ʃ] davant de [i,e] especialment al grup τσ Τ τ tau [t] [t]; ντ [d] a principi de paraula, [nd] medial Υ υ ipsilon [u] -> [y] -> [i]; ου [u] [i]; ου [u] Φ φ phi [pʰ] -> [f] [f] Χ χ khi [kʰ] -> [x]; γχ [ŋx] [x]; [ç] davant de [i,e]; γχ [ŋx] o [ŋç] Ψ ψ psi [ps] [ps]; pot arribar a [pʃ] davant de [i,e] Ω ω omega [o:] [o]

El sistema vocàlic del grec clàssic era relativament complex. La longitud articulatòria era un tret distintiu que servia per a diferenciar significats dins de paraules homògrafes. El repertori de símbols diacrítics per a representar l'accent grec, que era de tipus tonal, va ser creat cap a l'any 200 a.C. pels gramàtics alexandrins. Estava compost per tres classes de titlla: aguda (ó), greu (ò) i circumflexa (­õ), que representaven, respectivament, un to alt, baix i de contorn (és a dir, agut més greu dins d'una mateixa síl·laba). L'accent greu només podia aparèixer en final de paraula. Igual que la longitud vocàlica, l'accent tonal era un altre tret distintiu en grec clàssic. La posició accentual estava governada per l'anomenada llei de limitació o llei de les tres mores, segons la qual l'accent només podia recaure dins de les tres síl·labes finals de la paraula si l'última era breu, o dins de les dues últimes si era llarga, tan lluny del final com fóra possible. Dins de la declinació nominal, la posició accentual depenia del nom en qüestió, encara que en la conjugació verbal l'accent es trobava governat per regles fixes i era predictible.

En grec clàssic existien dos diacrítics especials anomenats esperits, que s'afegien a les vocals inicials de paraula: l'esperit aspre {´} indicava una aspiració extra de la vocal en qüestió, mentre que l'esperit suau {`} assenyalava una aspiració més tènue, quasi imperceptible. D'esta manera tan atípica, el grec testimoniava l'existència del so fricatiu glotal [h]. Els esperits es podien combinar amb els accents dins d'una mateixa vocal. L'esperit aspre també s'afegia a la consonant ρ en posició inicial de paraula per a indicar que representava el so sord [ŗ].

El grec modern va conservar el seu sistema originari d'accents i esperits fins fa relativament poc, per raons etimològiques i quasi sentimentals. No obstant això, en 1982 el Ministeri d'Educació grec va adoptar un sistema d'accentuació monotònic, amb un únic accent agut (sent el circumflex opcional).

Durant el període hel·lenístic, el sistema consonàntic del grec clàssic va experimentar una sèrie de canvis sistemàtics que van establir el seu aspecte definitiu en grec modern. Com pot observar-se en l'esquema fonètico anterior, les oclusives sonores [b, d, g] es van convertir en els seus correlats fricatius [v, γ, đ] i les oclusives sordes aspirades [p^h, t^h, k^h] van passar a fricatives sordes [f, θ, χ], mentre que les oclusives sordes normals [p, t, k] es van conservar inalterades. Les oclusives sonores que es van perdre mitjançant aquest procés van passar a representar-se com a grups consonàntics, sovint introduïdes mitjançant préstecs lingüístics. D'altra banda, [z] es va convertir en un so amb valor distintiu (és a dir, el fonema /z/) i l'aspirat [h] indicat per l'esperit aspre va desaparèixer. Finalment, durant l'època del grec mitjà es van introduir els sons africats [ts] i [dz], amb la qual cosa el repertori consonàntic del grec modern va quedar completat. Una vegada més, el sistema gramatical de les llengües mostra regles fonètiques sistemàtiques i predictibles, seguint un model que es repeteix de forma general, segons el qual els sons sords es converteixen en sords i els sonors en sonors, amb un únic canvi global en el mode d'articulació.

Pel que fa al sistema vocàlic, els principals canvis van ser dos: 1) la longitud va deixar de ser pertinent a l'hora de diferenciar significats lèxics, per la qual cosa es va convertir en un tret no distintiu; 2) la majoria dels diftongs del grec clàssic monoftongaren segons l'esquema anteriorment explicat. El resultat va ser, d'esta manera, un sistema de cinc vocals curtes i pures, semblant a la del castellà: [i], [ɛ], [a], [o], [u]. L'accent, que en grec clàssic era de naturalesa tonal, s'ha convertit en la llengua moderna en un element prosòdic d'intensitat o prominència (igual que al castellà), derivat de l'antic to alt de la titla aguda o circumflexa. D'esta manera, s'ha eliminat la llei de les tres mores i l'accent en grec ha deixat de ser predictible, encara que continua posseint valor contrastiu.

Fonologia del grec modern

En el Alfabet Fonètic Internacional:

La distinció sistemàtica entre les vocals llargues i curtes del grec antic s'han perdut.

  anterior posterior tancada i u tancada-mitja   o oberta-mitja ɛ   oberta a  

Consonants

En el Alfabet Fonètic Internacional:

Bilabial Labiodental Dental Alveolar Palatal Velar Oclusiva p b t d c ɟ k g Nassal m ɱ n ɲ ŋ Vibrant r Fricativa f v θ ð s z ç ʝ x ɣ Africada ts dz Aproximant j Aprox. lateral l ʎ

Dialectes del grec modern

• Macedoni: es parlava a Macedònia.
• Xipriota: es parlava a Xipre
• Critic: es parlava a Creta
• Traci: es parlava a Tràcia

Vegeu també

• Protogrec

Enllaços

Societat Catalana de Neohel·lenistes