Necrofàgia
 |
Aquest article o secció s'està elaborant i està inacabat. Un viquipedista hi està treballant i és possible que trobeu defectes de contingut o de forma. Comenteu abans els canvis majors per coordinar-los. Aquest avís és temporal: es pot treure o substituir per {{incomplet}} després d'uns dies d'inactivitat. |
La necrofàgia és l'acte de menjar cossos o carronya que no fou matada amb el propòsit inicial d'ésser ingerida. Encara que aquest terme es refereix generalment als carnívors que s’alimenten de carronya, també és un comportament d’alimentació herbívora.[1] Els necròfags juguen un paper important en l'ecosistema al consumir material animal i vegetal mort. Els descomponedors i els detritívors completen aquest procés, consumint les restes que deixen els caçadors.
Els caçadors ajuden a superar les fluctuacions dels recursos alimentaris en el medi ambient.[2] El procés i la taxa de necrofàgia es veuen afectats tant per factors biòtics com per abiòtics, com ara la mida de la carcassa, l’hàbitat, la temperatura i les estacions.[3]
Etimologia
La paraula deriva del grec, "nekros" que vol dir cos o mort i "phagos" que significa menjar.
Biologia
Les espècies que s'alimenten parcialment o completa amb altres animals morts (és a dir, de carronya) s'anomenen carronyaires. Els exemples més coneguts d'aquestes bèsties són les hienes i els voltors. Alguns insectes també mengen carronya per abastar-se de proteïnes, com ara algunes espècies d'abelles i d'escarabats.
Tipologia
La necrofàgia obligada és poc freqüent entre els vertebrats, degut a la dificultat de trobar prou carronya sense gastar massa energia. En els vertebrats, només els voltors i possiblement alguns pterosaures són carronyaires obligatoris, ja que els ocells terrestres són els únics animals capaços de trobar prou carronya.[4]
Entre els coneguts necròfags invertebrats s’inclouen els escarbats enterradors (necròfors) i els cal·lifòrids, els dos dels quals són carronyaires obligats, i també el grup de les vespula i dolichovespula (vespes).
La majoria dels animals carronyers són facultatius, els quals guanyen la major part del seu menjar mitjançant altres mètodes, especialment la predació. Una gran quantitat de carnívors cacen regularment, com les hienes i els xacals. D'altra banda, animals rarament considerats com a carronyaires, com ara lleons africans, lleopards i llops, practicaran la necrofàgia si se'ls dóna la possibilitat. També poden utilitzar la seva mida i ferocitat per intimidar els caçadors originals (el guepard n'és una excepció notable). Gairebé tots els carronyaires per sobre de la mida dels insectes són depredadors i caçaran si no hi ha prou carronya disponible, ja que pocs ecosistemes proporcionen prou animals morts durant tot l'any per mantenir alimentats solament els seus caçadors. Els gossos i els corbs salvatges practiquen freqüentment la necrofàgia a la carretera.
Els carronyaires de material vegetal inert inclouen tèrmits que construeixen nius a les praderies i després recopilen material vegetal mort per al consum dins del niu. La interacció entre els animals necròfags i els humans s’observa actualment més freqüentment en entorns suburbans amb animals com marsupials (opòssums), mustèlids i óssos rentadors (procyons). En algunes poblacions i pobles africans, també és freqüent la necrofàgia de les hienes.
En èpoques prehistòriques, l'espècie Tyrannosaurus rex podria haver estat un depredador alfa, caçant per sobre dels hadrosàurids, dels ceratòpsids i possiblement dels sauròpodes joves,[5] tot i que alguns experts van suggerir que el dinosaure era primàriament un carronyaire. El debat sobre si el tiranosaure era un depredador alfa o un necròfag fou una de les disputes més llargues en paleontologia; tanmateix, la majoria dels científics estan d’acord en què el tiranosaure era un carnívor oportunista, actuant majoritàriament com a depredador però practicant la necrofàgia quan es podia.[6] Investigacions recents també mostren que si bé un tiranosaure adult guanyaria energèticament poc amb la necrofàgia, els teròpodes menors d’aproximadament 500 kg, sí que poden haver guanyat nivells similars als de les hienes, tot i que no són suficients perquè se'ls anomeni carronyaires.[7] També hi ha informació de que l'Otodus megalodon, el Ceratosaure, l'Andrewsarchus i alguns animals més prehistòrics eren carronyaires. Els animals que consumeixen excrements, com ara els escarabats piloters, determinen la pràctica parafílica anomenada coprofàgia. Els animals que recullen petites partícules de matèria orgànica morta tant d'origen animal com vegetal són denominats detritívors.
Funció ecològica
Els cargols juguen un paper fonamental en el medi ambient mitjançant l'eliminació d'organismes descompostos, que serveixen com a servei de sanejament natural.[8] Mentre que els descomponedors microscòpics i invertebrats descomponen organismes morts en matèria orgànica senzilla que és utilitzada per autòtrofs propers, els necròfags ajuden a conservar l’energia i els nutrients obtinguts de la carronya dins dels nivells tròfics superiors i són més capaços de dispersar l’energia i els nutrients més allunyats del lloc de la carronya que els descomponedors.[9]
Referències
- ↑ Getz, W. (2011). Biomass transformation webs provide a unified approach to consumer–resource modelling. Ecology Letters, doi:10.1111/j.1461-0248.2010.01566.x.
- ↑ Castilla, A.M.; Richer, R.; Herrel, A.; Conkey, A.A.T.; Tribuna, J.; Al-Thani, M. «First evidence of scavenging behaviour in the herbivorous lizard Uromastyx aegyptia microlepis». Journal of Arid Environments, vol. 75, 7, July 2011, pàg. 671–673. Bibcode: 2011JArEn..75..671C. DOI: 10.1016/j.jaridenv.2011.02.005. ISSN: 0140-1963.
- ↑ Turner, Kelsey L.; Abernethy, Erin F.; Conner, L. Mike; Rhodes, Olin E.; Beasley, James C. «Abiotic and biotic factors modulate carrion fate and vertebrate scavenging communities». Ecology, vol. 98, 9, September 2017, pàg. 2413–2424. DOI: 10.1002/ecy.1930. ISSN: 0012-9658. PMID: 28628191.
- ↑ Kane, Adam; Healy, Kevin; Guillerme, Thomas; Ruxton, Graeme D.; Jackson, Andrew L. «A recipe for scavenging in vertebrates – the natural history of a behaviour» (en anglès). Ecography, vol. 40, 2, 01-02-2017, pàg. 324–334. DOI: 10.1111/ecog.02817. ISSN: 1600-0587.
- ↑ Switeck, Brian «When Tyrannosaurus Chomped Sauropods». Journal of Vertebrate Paleontology, vol. 25, 2, April 13, 2012, pàg. 469–472. DOI: 10.1671/0272-4634(2005)025[0469:TRFTUC]2.0.CO;2.
- ↑ Hutchinson, John. «Tyrannosaurus rex: predator or media hype?». What's in John's Freezer?, July 15, 2013. [Consulta: August 26, 2013].
- ↑ Kane. «Body Size as a Driver of Scavenging in Theropod Dinosaurs». The American Naturalist, 2016.
- ↑ Ogada, Darcy L.; Keesing, Felicia; Virani, Munir Z. «Dropping dead: causes and consequences of vulture population declines worldwide». Annals of the New York Academy of Sciences, vol. 1249, 1, 16 December 2011, pàg. 57–71. Bibcode: 2012NYASA1249...57O. DOI: 10.1111/j.1749-6632.2011.06293.x. ISSN: 0077-8923. PMID: 22175274.
- ↑ Olson, Zachary H.; Beasley, James C.; Rhodes, Olin E. «Carcass Type Affects Local Scavenger Guilds More than Habitat Connectivity». PLOS ONE, vol. 11, 2, 17-02-2016, pàg. e0147798. Bibcode: 2016PLoSO..1147798O. DOI: 10.1371/journal.pone.0147798. ISSN: 1932-6203. PMC: 4757541. PMID: 26886299.
