Nobeli

	En altres projectes de Wikimedia:
Commons	Commons (Galeria)
Commons	Commons (Categoria)

Nobeli
	102No
	mendelevi ← nobeli → lawrenci
Aspecte
	Desconegut
Propietats generals
Nom, símbol, nombre	Nobeli, No, 102
Categoria d'elements	Actínids
Grup, període, bloc	n/d, 7, f
Pes atòmic estàndard	[259]
Configuració electrònica	[Rn] 5f14 7s2; 2, 8, 18, 32, 32, 8, 2;
Propietats físiques
Fase	Sòlid ((predit))
Punt de fusió	1.100 K, 827 °C
Propietats atòmiques
Estats d'oxidació	2, 3
Electronegativitat	1,3 (predit) (escala de Pauling)
Energies d'ionització	1a: 641,6 kJ·mol−1
	2a: 1.254,3 kJ·mol−1
	3a: 2.605,1 kJ·mol−1
Miscel·lània
Nombre CAS	10028-14-5
Isòtops més estables
	Article principal: Isòtops del nobeli
	només s'inclouen isòtops de semivida superior a 5 segons

El nobeli és un element sintètic de la taula periòdica que pertany al grup dels actinoides, el símbol del qual és No, i el seu nombre atòmic és 102. Fou sintetitzat per primera vegada el 1956 per Gueorgui Fliórov i col·laboradors a l'Institut de Recerca Nuclear de Dubna, Unió Soviètica, i independentment el 1958 per Albert Ghiorso i col·laboradors de la Universitat de Califòrnia a Berkeley, EUA.

Història

El nobeli no se'l troba a la naturalesa. Fou sintetitzat per primera vegada el 1956, a l'Institut de Recerca Nuclear de Dubna, URSS, per part de Gueorgui Fliórov (1913-1990) i col·laboradors, bombardejant plutoni 241 (Z = 94) amb oxigen 16 (Z = 8) segons la reacció:^[3]

${\ce {^241_94Pu + ^16_8O -> ^252_102No + 5 ^1_0n}}$

Els descobridors l'anomenaren jolioti, símbol Jo, per Irène Joliot-Curie, filla de Pierre i Marie Curie, que havia mort el mateix any.^[4] Però el mateix Fliórov posa en dubte el seu descobriment i la comunitat internacional ignorà la síntesi.^[5] Un any després, un equip internacional de científics estatunidencs, britànics i suecs que treballaven a l'Institut Nobel de Física a Estocolm, Suècia, bombardejaren una mescla d'isòtops de curi, de números màssics entre 244 i 247, amb carboni 13 i comunicaren la síntesi d'un isòtop de nombre màssic 251, o potser el 253, de l'element de nombre atòmic Z = 102, el qual es desintegrava emetent partícules alfa amb un període de semidesintegració d'uns 10 minuts. L'anomenaren nobeli en honor d'Alfred Nobel. El descobriment fou acceptat per la Unió Internacional de Química Pura i Aplicada (IUPAC).^[6] Tanmateix els resultats no pogueren ser confirmats (no s'obtenien els isòtops assenyalats amb aquest període de semidesintegració) pels investigadors soviètics, els quals presentaren una nova síntesi bombardejant curi (Z = 96) amb ions de carboni (Z = 6):^[3]

${\ce {^244_96Cm + ^12_6C -> ^254_102No + 2 ^1_0n}}$

L'abril de 1958, els investigadors estatunidencs Albert Ghiorso, T. Sikkeland, J. R. Walton i Glenn T. Seaborg de la Universitat de Califòrnia a Berkeley, comunicaren haver obtingut l'isòtop de nombre màssic 254 com a producte del bombardeig de curi amb ions de carboni a l'accelerador lineal d'ions pesats HILAC, en concret bombardejaren una mostra de curi (95 % de curi 244 i 4,5 % de curi 246) amb carboni 12. La reacció és:^[6]

${\ce {^246_96Cm + ^12_6C -> ^254_102No + 4 ^1_0n}}$

El 1966 l'equip de Berkeley sintetitzà nous isòtops i proposaren el nom nobeli.^[7] El 1997 la Unió Internacional de Química Pura i Aplicada admeté que el laboratori soviètic havia estat el primer en sintetitzar el nobeli però optà per mantenir el nom que ja havia sigut aprovat.^[8]

Propietats

Dels isòtops del nobeli que s'han produït, el nobeli 259 (vida mitjana vida de 58 minuts) és el més estable. Utilitzant rastres d'aquest isòtop, els radioquímics han demostrat que el nobeli existeix en una solució aquosa tant en els estats d'oxidació +2 com +3. Els experiments de cromatografia i coprecipitació amb intercanvi catiònic van demostrar de manera concloent que l'estat +2 és més estable que l'estat +3, un efecte més pronunciat del que es preveia en comparació amb l'element lantanoide homòleg itri (Z = 70). Així, No2 + és químicament similar als elements alcalinoterris calci, estronci i bari. El metall nobeli no s'ha preparat, però s'ha previst que les seves propietats són similars a les dels metalls alcalinoterris i a l'europi.^[7]

Isòtops

S'han identificat dotze isòtops de nobeli, essent el nobeli 255 el que té un període de semidesintegració més llarg (3,1 min). Altres isòtops i els seus períodes són: nobeli 254 (55 s), nobeli 252 (2,3 s), nobeli 257 (25 s).^[6]

Referències

↑ ^1,0 ^1,1 Lide, D. R.. CRC Handbook of Chemistry and Physics (en anglès). 84a ed. Boca Raton (FL): CRC Press, 2003. ISBN 0-8493-0484-9.
↑ J.A. Dean (ed), Lange's Handbook of Chemistry (15a edició), McGraw-Hill, 1999; Section 4; Table 4.5, Electronegativities of the Elements (en anglès).
↑ ^3,0 ^3,1 Orna, M.V.; Fontani, M. «Discovery of the Actinide and Transactinide Elements». A: William J. Evans, Timothy P. Hanusa. The heaviest metals: science and technology of the actinides and beyond (en anglès). First edition. Chichester, West Sussex: John Wiley & Sons, 2019, p. 15-16. ISBN 978-1-119-30412-8.
↑ Emsley, John.. Nature's building blocks: everything you need to know about the elements. New ed., [completely rev. and updated]. Oxford: Oxford University Press, 2011. ISBN 978-0-19-960563-7.
↑ «Nobelium - Element information, properties and uses | Periodic Table» (en anglès). Royal Society of Chemistry. [Consulta: 5 abril 2020].
↑ ^6,0 ^6,1 ^6,2 William M. Haynes. CRC handbook of chemistry and physics (en anglès). Ninety-sixth edition. Boca Raton: CRC Press, 2015. ISBN 978-1-4822-6097-7.
↑ ^7,0 ^7,1 «Nobelium | chemical element» (en anglès). Encyclopædia Britannica. Encyclopædia Britannica, inc., 16-01-2018. [Consulta: 3 abril 2020].
↑ «Names and symbols of transfermium elements (IUPAC Recommendations 1997)». Pure and Applied Chemistry, 69, 12, 01-01-1997, pàg. 2471–2474. DOI: 10.1351/pac199769122471. ISSN: 1365-3075.

Enllaços externs

Los Alamos National Laboratory - Nobeli (anglès)
It's Elemental - Nobeli (anglès)
webelements.com - Nobeli (anglès)
EnvironmentalChemistry.com - Nobeli (anglès)

Viccionari

[RubberBible84th-1] 1,0 ^1,1 Lide, D. R.. CRC Handbook of Chemistry and Physics (en anglès). 84a ed. Boca Raton (FL): CRC Press, 2003. ISBN 0-8493-0484-9.

[2] J.A. Dean (ed), Lange's Handbook of Chemistry (15a edició), McGraw-Hill, 1999; Section 4; Table 4.5, Electronegativities of the Elements (en anglès).

[:2-3] 3,0 ^3,1 Orna, M.V.; Fontani, M. «Discovery of the Actinide and Transactinide Elements». A: William J. Evans, Timothy P. Hanusa. The heaviest metals: science and technology of the actinides and beyond (en anglès). First edition. Chichester, West Sussex: John Wiley & Sons, 2019, p. 15-16. ISBN 978-1-119-30412-8.

[4] Emsley, John.. Nature's building blocks: everything you need to know about the elements. New ed., [completely rev. and updated]. Oxford: Oxford University Press, 2011. ISBN 978-0-19-960563-7.

[5] «Nobelium - Element information, properties and uses | Periodic Table» (en anglès). Royal Society of Chemistry. [Consulta: 5 abril 2020].

[:0-6] 6,0 ^6,1 ^6,2 William M. Haynes. CRC handbook of chemistry and physics (en anglès). Ninety-sixth edition. Boca Raton: CRC Press, 2015. ISBN 978-1-4822-6097-7.

[:1-7] 7,0 ^7,1 «Nobelium | chemical element» (en anglès). Encyclopædia Britannica. Encyclopædia Britannica, inc., 16-01-2018. [Consulta: 3 abril 2020].

[8] «Names and symbols of transfermium elements (IUPAC Recommendations 1997)». Pure and Applied Chemistry, 69, 12, 01-01-1997, pàg. 2471–2474. DOI: 10.1351/pac199769122471. ISSN: 1365-3075.

[1]

[2]

[3]

[4]

[5]

[6]

[7]

[8]

Registres d'autoritat	GND (1)
Bases d'informació	GEC (1)