Blanquita Suárez
|
Per a altres significats, vegeu «Blanquita Suárez (obra)». |
 Cándida i Blanquita Suárez al 1913  | |
| Biografia | |
|---|---|
| Naixement | 17 octubre 1894 Sant Sebastià (Guipúscoa) |
| Mort | 11 maig 1983 (88 anys) Madrid |
| Activitat | |
| Ocupació | cantant, vedet, actriu, model |
| Instrument | Veu |
Blanquita Suárez Zarza (Teatre Principal de Sant Sebastià, 17 d'octubre de 1894 - Madrid, 11 de maig de 1983), va ser una cantant i cupletista guipuscoana que triomfà al Paral·lel de Barcelona.[1][2] Fou una artista còmica que provenia d'una família dedicada tradicionalment a l'espectacle: el seu avi era apuntador del Teatre Apolo, el seu pare era baríton, la seva mare, corista de sarsuela i la seva germana, Cándida Suárez, una soprano reconeguda que va triomfar durant els anys 30 i 40 del segle xx.
Trajectòria artística
[modifica]Blanquita Suárez es va iniciar en el món dels escenaris als 12 anys en el Port de Les Palmes, a les illes Canàries, i al llarg de la seva carrera va actuar en operetes, sarsueles, revistes, dins del denominat género chico, com a vedette i cupletista. Com moltes actrius de l'època, Blanquita va gravar diversos discos i va participar com a actriu secundària en diverses pel·lícules.[3]
El 1917 es va presentar com a estrella de varietats al Teatre Eldorado de Barcelona, però no va ser fins que va actuar al Paral·lel que va esdevenir una actriu reconeguda a la ciutat comtal. Álvaro Retana va compondre per a ella la música i Rafael Adam Baiges la lletra del fado Blanquita, que es va arribar a fer molt popular.[4][5][6]
Model per a un quadre
[modifica]Picasso freqüentava els locals de diversió barcelonins de l'època on possiblement va coincidir amb Blanquita Suárez i s'hi va fixar com a model per a les seves obres. D'aquesta connexió es conserven uns esbossos de la cantant còmica al Museé National Picasso Paris i sobretot l'oli del Museu Picasso titulat Blanquita Suárez, pintat a Barcelona el 1917.[7][6][8]
- La verdad (1917, pel·lícula muda)
- Fabricante de suicidios, de Francesc Elías (1928)
- Fútbol, amor y toros, de Florián Rey (1929)
- Aventura, de Jerónimo Mihura (1942)
- Rojo y negro, de Carlos Arévalo (1942)
- La chica del gato, de Ramon Quadreny (1943)
- ¡Che, qué loco!, de Ramon Torrado (1953)
- El Bandido generoso, de José María Elorrieta (1954)
- Dos novias para un torero, d'Antonio Román (1956)
- La Violetera, de Luis Cesar Amadori (1958)
- Fray Escoba (1961)
Referències
[modifica]- ↑ «Suárez Zarza, Blanca» (en castellà). Auñamendi Eusko Entziklopedia. [Consulta: 19 agost 2024].
- ↑ «Ha muerto Blanquita Suárez». ABC, 16-05-1983.
- ↑ Del Arco. «Blanquita Suárez». La Vanguardia, 07-10-1958. [Consulta: 11 setembre 2021].
- ↑ «Fitxa de la cançó al museu Gardel,a Buenos Aires». Museu Picasso. Arxivat de l'original el 13 d'abril 2014. [Consulta: 30 gener 2013].
- ↑ «BLANQUITA SUÁREZ». Cuplets.cat. [Consulta: 11 setembre 2021].
- ↑ 6,0 6,1 Gasch, Sebastià Destino, Núm. 1736, 09-01-1971, pàg. 35.
- ↑ «Blanquita Suárez» (en castellà). Museu Picasso de Barcelona | El web de la ciudad de Barcelona. [Consulta: 11 setembre 2021].
- ↑ «Els habitants del museu: Blanquita Suárez | Museu Picasso Barcelona». [Consulta: 19 agost 2024].
- ↑ «Filmografia de Blanquita Suarez» (en anglès). Todo cine. Arxivat de l'original el 2021-09-11. [Consulta: 11 setembre 2021].
Bibliografia
[modifica]- Daix, Pierre. Le nouveau dictionaire Picasso. Paris: Robert Laffont, 2012.
- Del Arco «Entrevista "Mano a mano" a Blanquita Suárez». La Vanguardia [Barcelona], núm. 9889, 07-10-1958, p. 28 [Consulta: 30 gener 2013].
Enllaços externs
[modifica]- «Museu Picasso de Barcelona». Fitxa de l'obra 'Blanquita Suárez'. [Consulta: 30 gener 2013].
- «Blog del Museu Picasso de Barcelona». Els habitants del museu: Blanquita Suárez. [Consulta: 30 gener 2013].
- «CCCB». Exposició “El Paral·lel, 1894-1939. Barcelona i l'espectacle de la modernitat”. Arxivat de l'original el 21 de gener 2013. [Consulta: 30 gener 2013].
