Hasta
Hasta era el terme llatí que designava una varietat de llança en la Roma clàssica. Inicialment fou l'arma típica dels legionaris romans i donà nom als soldats anomenats hastats. En època de la república els hastats anaven armats amb pilum, però els soldats del tercer rengle, els triaris, conservaren la seva hasta tradicional.
A diferència d'altres armes llargues de git (lancea, pílum, verutum), una hasta es mantenia a la mà dreta del soldat per a ferir de forma directa. En cas de emergència es podia llançar.
Característiques
[modifica]Una hasta era una llança amb asta[1] de freixe[2] d'una llargària de l'ordre de 2-2,5 metres. La punta o ferrussa[3] era de ferro o acer, d'uns 30 centímetres de llarg. Disposava d'un aristol[4] metàl·lic en la part inferior, que permetia clavar-la a terra o usar-la en combat si l'asta es trencava. El pes total variava entre 1,2 i 2 kg.
Hasta i ascona muntera
[modifica]Una hasta era molt semblant a l'ascona muntera que portaven els almogàvers.
Terminologia romana
[modifica]- Punta o ferrussa (cuspis, spiculum, aichmê, epidoratis)
- Asta (hastile, doru)
- Aristol (spiculum, sauroter, sturax)
Variants
[modifica]Flavi Renat Vegeci escrigué sobre algunes varietats de llances.[5]
- Hasta amentata. Llança amb un amentum per a llançar-la
- Hasta ansata. Llança amb una baga per a llançar-la.
- Hasta velitaris. La llança que portaven els vèlits, guerrers d'infanteria romans.[6]
- Hasta pura. Llança sense ferro emprada com a condecoració.[7]
- Hasta praepilata. Llança amb un botó o una bola a la punta, usada perquè la ferrussa no punxés en els entrenaments.[8]
- Hasta publica (vegeu subhasta)
- Hasta centumviralis i hasta decemviralis. Usades com a símbols de jerarquia dels jutges.[9][10](Vegeu Centumvir i Decemvir).[11]
Documents
[modifica]- 8dC. Ovidi, a Les Metamorfosis parla de les fustes d'un dard excepcional.[12]
- 1128. “...Allata est hasta fraxinea, ferrum pictavense praetendens...”[13]
- any 1283. Desclot dona el preu de les llances, en descriure el Combat de Malta. Una llança amb asta de freixe i amb el ferro fabrit (polit) costava un morabatí d'or. Els triaris romans havien de pagar cadascun el seu equip. És interessant poder estimar, per comparació, el preu d'una hasta.
| « | Aquesta batalla dura tro a mig jorn; si que la huna part ne l'altra no sabia qual ne havia milloria; tant que les galeres dels Prohençals hagueren despeses les llances e les pedres e la calcina, e meseren mans a gitar los boxos dels morters. E quant los Catalans veren quels boxos e los morters los gitaven, conegueren que totes llurs armes havien despeses; e adonch cridaren: «Arago! Arago! via sus!». E prengueren vigoria, e combateren los molt forment; e gitaven los llances de frexa ab ferres febrits, que cascuna valia hun morabatí d'aur, e escones munteres; e donaven los de tals colps que nols valia guarniment ne cuyraces. Si que la galera de Berthomeu Bovi de Massella, qui era almirall, nol poch soferir; e axi com poch exis de la batalla ab set galeres de les sues, e fogiren fora del port. | » |
| — Capítol CXIII. Crònica de Bernat Desclot | ||
- 1538. Joan Lluís Vives, en els seus Diàlegs (Linguae Latinae exercitatio), esmentava la llança i la seva punta.[14][15]
| « | ...sed hastae cuspide, et ense districto... | » |
| — ...ans amb la punta de la llança i l'espasa a la mà... , Dialogistica linguae latinae exercitatio. Joan Lluís Vives. . | ||
- 1551."Per hastae cuspidem currere". Expressió comentada per Desiderius Erasmus.[16]
- 1792. "Per hasta cuspidem currere" (Passar un gran perill).[17][18]
Referències
[modifica]- ↑ DCVB: Asta.
- ↑ DCVB: Freixe.
- ↑ DCVB: Ferrussa.
- ↑ DCVB: Aristol.
- ↑ Flavio Vegecio Renato. Epitoma Institutorum REI MILITARIS: Sobre la Institución Militar. Antonio Diego Duarte Sánchez, p. 80–. GGKEY:2H0LPW8SP8E.
- ↑ Jane DeRose Evans. A Companion to the Archaeology of the Roman Republic. John Wiley & Sons, 29 març 2013, p. 168–. ISBN 978-1-118-55716-7.
- ↑ Valerie A. Maxfield. The Military Decorations of the Roman Army. University of California Press, 1981, p. 85–. ISBN 978-0-520-04499-9.
- ↑ Anthony Rich. The Illustrated Companion to the Latin Dictionary and Greek Lexicon: Forming a Glossary of All the Words Representing Visible Objects Connected with the Arts, Manufactures, and Every-day Life of the Greeks and Romans, with Representations of Nearly Two Thousand Objects from the Antique. Longmans, 1849, p. 330–.
- ↑ Decimus Iunius Iuvenalis; Aulus Persius Flaccus; Martin Madan A new and literal translation of Juvenal and Persius: with copious explanatory notes, by which these difficult satirists are rendered easy and familiar to the reader : in two volumes. Tegg, 1829, p. 70–.
- ↑ Charles Anthon. A Manual of Roman Antiquities. Harper & brothers, 1862, p. 165–.
- ↑ Johann Hartmuth Rays. Ex Jure Romano Et Germanico De Usu Hastae Juridico. Lammers, 1739.
- ↑ Ovidi. Les metamorfosis (vol. II): Llibres VI-X. Fundació Bernat Metge, p. 2–. ISBN 978-84-7225-963-8.
- ↑ Cesare Cantú; Imprenta de Gaspar y Roig (Madrid) Historia universal: Épocas VIII, IX, X y XI. Imprenta de Gaspar y Roig, 1855, p. 853–.
- ↑ Juan Luis VIVES. Dialogos de Juan Luis Vives traducidos en lengua castellana por Cristobal Coret y Peris. J.F. Piferrer, 1817, p. 390–.
- ↑ Orazio Toscanella. Flores italici, ac latini sermonis. Spineda, 1614, p. 257–.
- ↑ Desiderius Erasmus. Adagiorum Chiliades quattuor, 1551, p. 639–.
- ↑ Pere Torre. Dictionarium, sev Thesavrvs catalano-latinus verborum ac phrasium. ex officinâ typographicâ Raphaelis Figueró, 1653, p. 488–.
- ↑ Jerónimo Martín Caro y Cejudo. Refranes, y modos de hablar castellanos: con los latinos que les corresponden, y la glosa, y explicación de los que tienen necesidad de ella : Con un indice de los adgios latinos, á los quales corresponden los castellanos, que van puestos en el libro por el órden de A. B. C.. en la Imprenta Real, 1792, p. 425–.