José Daniel Ortega Saavedra
.JPG) Daniel Ortega (2010)  | |
| Biografia | |
|---|---|
| Naixement | 11 novembre 1945 (78 anys) La Libertad (Nicaragua) |
| President de Nicaragua | |
| 10 gener 2007 – ← Enrique Bolaños | |
| President de Nicaragua | |
| 10 gener 1985 – 25 abril 1990 ← Junta de Govern de Reconstrucció Nacional – Violeta Chamorro → | |
| Dades personals | |
| Residència | Colonia el Carmen |
| Religió | Catòlic no practicant |
| Formació | Universitat Russa de l'Amistat dels Pobles |
| Activitat | |
| Ocupació | polític, escriptor |
| Activitat | 1963 - |
| Partit | Front Sandinista d'Alliberament Nacional |
| Carrera militar | |
| Conflicte | Revolució Sandinista |
| Altres | |
| Cònjuge | Rosario Murillo Zambrana (1978–) |
| Fills | Camila Ortega Murillo |
| Germans | Camilo Antonio Ortega Saavedra Humberto Ortega |
| Condemnat per | atracament de banc (1967) |
Premis | |
Signatura  | |
  | |
José Daniel Ortega Saavedra (La Libertad, 11 de novembre de 1945) és un exguerriller i polític nicaragüenc que actualment exerceix de president de Nicaragua.
Biografia
[modifica]Daniel Ortega, de família de classe mitjana, és fill de Daniel Ortega i Lidia Saavedra, tots dos actius opositors a la dictadura d’Anastasio Somoza García. El 1963, va ingressar a la Universitat Centroamericana de Managua. No obstant això, ràpidament va abandonar els seus estudis i es va unir al Front Sandinista d'Alliberament Nacional, que va lluitar contra el règim d’Anastasio Somoza Debayle. El 1967, va ser detingut amb diversos activistes i empresonat; com tots els presos polítics, va ser sotmès a tortures durant els seus anys de detenció. Va ser alliberat el 1974, després de set anys de presó, gràcies a un intercanvi de presoners entre la guerrilla i el règim: un comando sandinista havia capturat un membre de la família Somoza, així com els ambaixadors nord-americans i xilens a Nicaragua.
Revolució Sandinista
[modifica]Junta Nacional de Reconstrucció
[modifica]Daniel Ortega va ser un dels comandants de la guerrilla del Front Sandinista d'Alliberament Nacional (FSLN), organització que va combatre la dictadura d'Anastasio Somoza Debayle fins que el 19 de juliol de 1979 va aconseguir derrotar-la militarment (Revolució Sandinista) instaurant un govern d'unitat nacional que va prendre el nom de Junta de Reconstrucció Nacional (govern del que va formar part Ortega) en el qual, a més a més dels sandinistes, hi estaven representades les principals formacions opositores a la dictadura i que que agrupava representants de les diferents forces d'oposició al règim enderrocat: Daniel Ortega, líder de l'anomenada facció tercerista del FSLN (que insistia en l'acció militar més que en la feina ideològica per fer caure el règim); Sergio Ramírez Mercado (escriptor i simpatitzant sandinista), Moisés Hassan (activista sandinista); Alfonso Robelo Callejas (empresari liberal) i Violeta Barrios de Chamorro (directora del diari liberal La Prensa). Un dia abans, Somoza va nomenar com a successor a Francisco Urcuyo Maliaños Molt aviat, la junta es va ensorrar, abandonada pels representants dels moviments liberals que no acceptaven el control creixent dels sandinistes sobre els òrgans essencials del poder. Sota el lideratge de Daniel Ortega, les pors dels liberals de veure un règim de tipus socialista establert amb el FSLN en el paper de partit polític en exercici democràcia participativa supervisat pels comitès de defensa.
El règim va nacionalitzar els bancs i les companyies d'assegurances, així com els recursos miners i forestals. Les importacions i exportacions de productes alimentaris es posen sota control estatal. S'aboleix la pena de mort i es despenalitza l'homosexualitat.[1][2]
Política social
[modifica]El govern sandinista tenia prevista una croada nacional d'alfabetització, que sens dubte constituiria el seu major èxit. Inspirats en els programes desenvolupats a Cuba després de la revolució, milers de patrulles d'alfabetització s'envien per tot el país, dotades amb importants recursos pel govern. Mentre el país es trobava endinsat en una guerra civil, el pressupost destinat a l'educació es va més que duplicar i la taxa d'alfabetització va augmentar un 13% fins al 50 % durant la dècada del 1980. La UNESCO va atorgar a Nicaragua el Premi Nadejda Krúpskaia en reconeixement a aquests esforços.[3]
El FSLN també va centrar la seva atenció en la millora del sistema sanitari nicaragüenc, sobretot a través de campanyes de vacunació i la construcció d'hospitals públics, que permet, sobretot, reduir a la meitat la mortalitat infantil fins al 40 per mil.[4] En l'àmbit de la reforma agrària, les propietats de la família Somoza i de determinats executius del règim caigut van ser redistribuïdes als camperols o convertides en granges estatals. L'abast de la reforma, però, segueix sent limitat ja que només afectava als propietaris somozistes més notoris i no a tota l'estructura agrària.[5]
Conflicte amb els Estats Units i insurrecció interna
[modifica]El govern de Daniel Ortega es va declarar inspirat en el socialisme democràtic de Salvador Allende, tot mostrant una proximitat diplomàtica amb Cuba. En resposta, els Estats Units van posar Nicaragua sota embargament i van donar suport a la Guerra Contra, un moviment d'oposició armat i format per la CIA, perquè el president Ronald Reagan temia un país comunista aliat amb l’URSS a Amèrica.
.jpeg)
El 4 de novembre de 1984 es van celebrar les primeres eleccions presidencials des de l'aixecament armat de 1979, en les quals va sortir victoriós el seu partit (67%), però els Estats Units van rebutjar les eleccions per frau, malgrat la presència massiva d'observadors internacionals.[6] La principal força de l'oposició, la Coordinació Democràtica de Nicaragua, després d'anunciar inicialment la seva participació a les eleccions, finalment va demanar l'abstenció després d'un viatge als Estats Units del seu líder Arturo Cruz. Washington va oferir llavors tres-cents mil dòlars als líders del partit, que van retirari de les llistes per tal de treure tota credibilitat a unes eleccions en què els sandinistes sortien molt afavorits.[7] El 9 de gener de 1987 Daniel Ortega va adoptar una nova constitució.[6]
Els ports del país ja havien estat minats pels Estats Units el març de 1984 per evitar que Nicaragua comerciés amb l'exterior, i la guerra liderada pels Contras va causar prop de 30.000 morts i greus danys a l'economia. Diversos escàndols és donen a conèixer en aquesta guerra: la revelació l'any 1986 de vendes d'armes a l'Iran (Irangate) o del tràfic de cocaïna institucionalitzat per la CIA des de Colòmbia per finançar els contras. El Tribunal Internacional de l'Haia va ordenar als Estats Units l'any 1987 pagar 17.000 milions de dòlars en compensació a Nicaragua, una suma que mai es pagarà.[8]
A finals de 1989, Daniel Ortega va anunciar eleccions anticipades el 1990.[9]
Després de 1990
[modifica]El 25 de febrer de 1990, les eleccions anticipades van suposar la derrota del FSLN a favor de Violeta Chamorro, del partit UNO (Unión Nacional Opositora), una aliança de partits contraris al govern sandinista. Daniel Ortega va reconèixer la seva derrota, que va donar molta credibilitat a la voluntat de transparència declarada del règim sandinista, però, tanmateix, va declarar que el FSLN continuaria governant des de sota. Així, un temps abans de la transferència de poder, el govern d'Ortega va registrar el pas a funcionaris del partit d'una fortuna en terrenys privats, confiscat en els primers dies de la revolució. Tot i que suposadament es tractava de dotar el partit de recursos econòmics per continuar la lluita, molts consideraven que aquesta maniobra demostrava la corrupció que s'havia col·locat al FSLN després d'anys de gestió del poder.[10]
El 20 d’octubre de 1996, Ortega va ser de nou derrotat a les eleccions presidencials, el vencedor va ser Arnoldo Alemán del partit liberal AL (Alianza Liberal), després d'unes eleccions marcades pel frau electoral. L'expresident dels Estats Units Jimmy Carter va intervenir personalment per convèncer Ortega que acceptés la derrota malgrat el frau per preservar la pau.[7] Ortega va concloure un pacte de repartiment de poder amb el seu oponent, que va permetre als dos partits, liberal i sandinista, encara que històricament i políticament oposats, controlar la gran majoria de les institucions. Aquest pacte va ser desaprovat per molts intel·lectuals d'esquerres, que el van veure com una traïció als ideals sandinistes. Els partidaris d'aquest pacte asseguraven al contrari que la conquesta del poder requereix compromisos i que el FSLN ja s'havia aliat en el passat amb determinats sectors de la burgesia per lluitar contra la dictadura.
El 4 de novembre de 2001, el liberal Enrique Bolaños, amb el suport dels Estats Units, va guanyar amb un ampli marge amb 56,3 % dels vots, molt per davant de Daniel Ortega, que en va rebre un 42,3%. Daniel Ortega, candidat a la Convergència Nacional (aliança que agrupa el FSLN i diversos partits d'esquerra i de centreesquerra), va ser definit pels seus detractors com amic dels terroristes, per les relacions que va mantenir als anys 80 amb líders àrabs com Moammar al-Gaddafi i Iàssir Arafat.
L'any 2004, Ortega va renovar formalment el pacte amb l'expresident Arnoldo Alemán, malgrat que aquest havia estat condemnat a 20 anys de presó i arrest domiciliari per corrupció i blanqueig de capitals, entre d'altres. Aquests dos líders polítics compten amb un fort suport de les masses populars, sandinistes per a una banda, liberals per a l'altra. Aleshores es van oposar al president Enrique Bolaños, el partit del qual, el PLC (Partit Liberal Constitucionalista), es va mantenir fidel a Alemán.
Diversos opositors al pacte, entre ells Ernesto Cardenal, Herty Lewites i el popular cantant Carlos Mejía Godoy, es van unir a un partit dissident, el Moviment de Renovació Sandinista (MRS), fundat l'any 1995 per Sergio Ramírez[11]
Segons l'ambaixador dels Estats Units a Managua, Paul Trivelli, que està molt implicat en la campanya presidencial del candidat conservador Eduardo Montealegre, Daniel Ortega i el Front Sandinista d'Alliberament Nacional reben regularment diners dels càrtels de la droga per finançar les seves campanyes electorals a Nicaragua. A canvi d'aquests diners, aquest últim ordenaria als jutges que dictin condemnes indulgents contra els traficants detinguts per les forces de seguretat.[12]
Eleccions de 2006
[modifica]Les eleccions presidencials del 5 de novembre de 2006 van enfrontar Daniel Ortega (FSLN) a Eduardo Montealegre (ALN, dreta), José Rizo Castellón (PLC, dreta), Edmundo Jarquín Calderón (MRS, esquerra) i Edén Pastora (AC, esquerra). El seu principal rival, Eduardo Montealegre, es va beneficiar del suport del govern sortint i de Washington.[13]
Favorit a les enquestes, Daniel Ortega guanya amb el 37,99 % dels vots (és a dir, 930.862 vots), que li assegura la victòria a la primera volta, amb un còmode avantatge de gairebé 10 punts sobre Eduardo Montealegre, que només treu el 28,30% dels vots. José Rizo es beneficia del 26,21% dels vots, Edmundo Jarquín del 6,44% i Edén Pastora del 0,27%.
Daniel Ortega és escollit president de la República a la primera volta pel seu resultat per sobre del 35% i el seu avantatge de més de cinc punts sobre el seu oponent més proper. La constitució ho estableix així, de manera que es faciliti l'elecció d'un candidat a la primera volta per evitar una segona. Le Figaro creu que aquesta esmena li permet assegurar la seva reelecció, moderant les polítiques socialistes i permetent operar sense interferències a les empreses privades i invertint en programes de salut i educació, sent reelegit el 2011 i el 2016.[14][15][16]
Retorn a la presidència
[modifica]Daniel Ortega primer volia donar una nova imatge del seu partit, més moderada que el seu passat revolucionari.[17] Paradoxalment, això el va portar a aliar-se amb interessos tradicionalment considerats de dretes, com l’Església catòlica, encara que a Nicaragua està influenciada en part per la teologia de l'alliberament, i en part pels ex- Contras (el seu candidat a la vicepresidència n'és un). Així, el 2006, el camp sandinista va donar suport a un projecte de llei presentat pels diputats liberals (tot i que moderava la gravetat de les penes incorregudes) que prohibeix l'avortament terapèutic (autoritzat des de 1837), llei que va ser aprovada pel Parlament.[18] D'altra banda, l'homosexualitat va ser descriminalitzada el 2007, malgrat l'oposició dels partits de dreta, després d'haver estat sancionada el 1992 pel govern de la Unió Nacional d'Oposició.
Política econòmica i social
[modifica]L'investigador nord-americà William I. Robinson creu que Daniel Ortega va seguir una política econòmica moderada, cogovernant amb la patronal, organitzada en el si del Consell Superior de l'Empresa Privada (Cosep), abans que aquesta darrera esclatés arran de les manifestacions del 2018. Això no va impedir que el president sandinista renacionalitzés els sectors sanitari i educatiu, augmentés la despesa social i invertís en infraestructures.[2]
Nicaragua va experimentar un desenvolupament econòmic important entre 2007 i 2019, amb el seu PIB duplicant-se durant aquest període, facilitant una reducció de la pobresa de 30%, la taxa d'homicidis més baixa de l'Amèrica Central, i la construcció d'infraestructures bàsiques (carreteres, clavegueres, subministrament d'aigua potable) que sempre havien mancat en la història del país.[2]
Pel que fa a la política social, s'eliminen les taxes escolars, mentre que els hospitals i centres sanitaris públics tornen a ser accessibles de manera gratuïta. Amb l'ajuda de Cuba es va iniciar una nova política de lluita contra l'analfabetisme (l'analfabetisme s'havia desenvolupat des de la presidència Chamorro) i l' Operació Miracle permet oferir cirurgies oculars gratuïtes a la població. Finalment, s'aplica al camp un pla fam zero, consistent en una distribució als més pobres de productes agrícoles i una suma de diners per possibilitar el desenvolupament de petites explotacions.[19]
Política exterior
[modifica]El novembre de 2021, Daniel Ortega, va ser reelegit per un quart quinquenni amb el 75% dels vots, segons els primers resultats oficials parcials publicats pel Consell Suprem Electoral.[20]
Referències
[modifica]- ↑ «Nicaragua y la pena de muerte». La Prensa, 08-09-2013.
- ↑ 2,0 2,1 2,2 «Au Nicaragua, une élection privée d'opposition» (en francès). Le Monde diplomatique, 01-11-2021.
- ↑ Dr. Ulrike Hanemann «Nicaragua’s literacy campaign». UNESCO Institute for Education, mars 2005.
- ↑ «La santé c’est d’abord un choix politique et gouvernemental». Le Courrier.
- ↑ «La reforma agraria sandinista» (en espagnol).
- ↑ 6,0 6,1 Encyclopédia Universalis, volum 16, edició 1990, p. 329.
- ↑ 7,0 7,1 Maurice Lemoine. Les enfants cachés du général Pinochet. Précis de coups d’Etat modernes et autres tentatives de déstabilisation. Don Quichotte, 2015, p. 350 et 367.
- ↑ «Le Nicaragua sandiniste persiste et signe». Le Monde diplomatique, 10-11-2011 [Consulta: 1r setembre 2020].
- ↑ «Ortega Offers to Hold Early Vote in 1990» (en anglès). Los Angeles Times. [Consulta: 8 novembre 2021].
- ↑ Ibarz, Joaquim «La segunda piñata sandinista». La Vanguardia, 19-07-2008 [Consulta: 17 abril 2015].
- ↑ Lemoinde, Maurice «Le Nicaragua tenté par un retour au passé». Le Monde diplomatique, octubre 1996, pàg. 20 [Consulta: 14 desembre 2009].
- ↑ «.Ortega financé par la drogue et Chavez». Le Figaro, 07-12-2010.
- ↑ Caroit, Jean-Michel «Managua sous l'œil attentif de Washington et de Caracas». Le Monde, 11 2006 [Consulta: 14 desembre 2009].
- ↑ «President Daniel Ortega wins Nicaragua election» (en anglès). The Telegraph, 08-11-2011. [Consulta: 18 desembre 2013].
- ↑ «Nicaragua leader Daniel Ortega wins third consecutive term» (en anglès). BBC News, 06-11-2016.
- ↑ Alix Hardy, “Le Nicaragua sous la coupe des Ortega”, Le Figaro, 15-16 desembre 2018, p. 12.
- ↑ «Nicaragua: victoire, joie, et... préoccupations». Le Monde, 09-11-2006.
- ↑ «Nicaragua: l'avortement interdit en toutes circonstances | Perspective Monde». perspective.usherbrooke.ca.
- ↑ Fioretta, Géral; Ferrari, Sergio. «Quand les réussites sociales du sandinisme se traduisent par les urnes» (en francès). Alai, 20-11-2008. Arxivat de l'original el 2023-08-01. [Consulta: 20 agost 2024].
- ↑ «Election présidentielle au Nicaragua : Daniel Ortega réélu pour un quatrième mandat» (en francès). Le Monde.fr, 08-11-2021.
| Precedit per: Francisco Urcuyo Maliaños com a President de Nicaragua |
Coordinador de la Junta de Reconstrucció Nacional 1979-1985 |
Succeït per: Ell mateix com a President de Nicaragua |
| Precedit per: Ell mateix com a Coordinador de la Junta de Reconstrucció Nacional |
President de Nicaragua 1985-1990 |
Succeït per: Violeta Chamorro |
| Precedit per: Enrique José Bolaños Geyer |
President de Nicaragua des del 2007 |
Succeït per: En el càrrec |
