Orde militar
|
No s'ha de confondre amb orde de cavalleria. |
Els ordes militars eren associacions de caràcter cristià formades per personal de caràcter religiós l'objectiu dels quals era la defensa armada dels interessos de la cristiandat, combinant alhora, mètodes militars i religiosos. Per a alguns historiadors[1] l'origen ideològic d'aquest tipus d'institucions es trobaria en la cristianització del concepte islàmic de guerra santa, mentre que per a uns altres estaria lligat simplement al de peregrinació i croada, de tota manera sembla que el seu model institucional es troba no solament en l'aspecte monacal, sinó també en la confraria hospitalària, associada al món de les peregrinacions.
En ser les croades un fenomen d'arrel religiosa i eclesiàstica, va produir conseqüències variades i importants més enllà de l'àmbit de Terra Santa. Algunes d'elles van ser duradores i van influir en aspectes molt diversos durant segles. Prenent com argument la necessitat de finançar expedicions i ajudes, el poder pontifical va augmentar el seu pes i extensió arreu d'Europa.
L'apel·lació a la croada es va fer sovint amb finalitats diferents de les pròpies dels seus orígens, així, el desenvolupament dels ordes militars, creades en principi per a contribuir a la defensa del llevant llatí, i la seva difusió en altres territoris, va generar situacions polítiques que, al principi, no s'havien previst.
Origen i evolució
[modifica]No eren institucions exclusivament masculines, les monges podien associar-se a un convent de l'orde. Altra característica a destacar és que els religiosos podien estar, i de fet sovint estaven, subordinats a germans no ordenats. De fet la majoria dels membres no eren religiosos.
Els ordes militars estaven subjectes directament a la jurisdicció pontifícia i es regirien per una regla monàstica, que solia ser la benedictina, en el que era compatible amb la finalitat de l'orde, que va anar la guerra contra els infidels en defensa dels Sants Llocs o d'altres territoris de la cristiandat, i amb la condició dels seus membres, seglars i cavallers o escuders.
No obstant això, l'Orde de Sant Joan de Jerusalem (hospitalers) havia nascut abans, entorn de 1048. La croada va impulsar als hospitalaris a defensar i protegir els pelegrins, i amb això a adoptar una organització militar entre 1120 i 1160; a ella es va destinar la renda de moltes donacions rebudes arreu d'Europa i, sens dubte, va anar l'aspecte que va inspirar a altres ordes que van prendre als santjoanistes com a model. L'Orde del Temple (templers) va mancar d'aquella faceta assistencial doncs va néixer com una agrupació de cavallers, a Jerusalem.
La pèrdua de Terra Santa va produir als ordes una greu crisi de supervivència. Els projectes de fondre a l'Hospital i al Temple en una no es van realitzar. Els hospitalaris tenien major capacitat d'adaptació per la importància de les seves funcions assistencials i perquè es van fer càrrec de la defensa de l'illa de Rodes. Els Templers, en canvi, no comptaven amb aquells arguments i, a més, la seva activitat financera els havia involucrat en la vida política d'alguns regnes. En altres àmbits d'expansió de la cristiandat occidental van sorgir també ordes militars, emparades igualment per la idea de croada encara que en la pràctica les seves finalitats i interessos no eren els mateixos que s'havien manifestat en Terra Santa. Els Cavallers Teutònics tenen el seu origen en la segona croada, i actuen en Llevant fins a finals del segle xiii.
La necessitat d'organitzar millor la lluita contra els musulmans va provocar l'aparició de confraries i ordes militars en la península ibèrica cristiana des del segon quart del segle xii. Templers i hospitalers van tenir forta presència i importants senyorius en la Corona d'Aragó, però molt menys a Castella: després de la dissolució dels primers en 1312, els seus béns van servir per a fundar l'orde de Montesa a la Corona d’Aragó i el de Crist a Portugal. El fenomen singular més important va ocórrer en els regnes de Lleó i Castella, on va haver ordes militars autòctons que van tenir un gran desenvolupament: Calatrava a Castella des de 1157, Alcántara a Lleó i Sant Jaume en ambdós regnes des de 1175, aproximadament. El mateix va succeir al Regne de Portugal, amb l'Orde d'Avís.
L'activitat fonamental dels Ordes Militars hispànics era la de combatre en la Península als infidels. Des dels seus orígens es va considerar la possibilitat que actuessin en altres àmbits en defensa de la cristiandat. Així, quan en 1172 els frares d'Àvila es van afiliar a l'orde de Sant Jaume, van prometre ajudar-la a expulsar els moros de Castella, per a posteriorment, si així ho decidia el mestre, del Marroc i finalment de Jerusalem.
Declivi
[modifica]Finalment, els Ordes militars es van convertir en un instrument de poder emprat pels monarques hispans en les lluites entre els regnes cristians, especialment a la fi del segle xii quan els enfrontaments entre Castella, Lleó i Portugal estaven a l'ordre del dia. Gràcies a la intervenció militar dels ordes militars en la Península van sorgir impressionants senyorius, que en part van contribuir a centrar l'atenció vers ells.
Presència femenina
[modifica]Alguns ordes militars tingueren branques femenines, normalment ordes monàstics de vida contemplativa vivien les dones familiars dels cavallers de l'orde.
Ordes militars
[modifica]Referències
[modifica]- ↑ Balard, Michel. La Papaut Et Les Croisades (en anglès). Ashgate Publishing, Ltd., 2011, p.49. ISBN 1409430073.
- ↑ 2,0 2,1 2,2 2,3 2,4 2,5 2,6 2,7 Encara segueix activa
- ↑ Abans coneguda com a Orde d'Évora; branca de l'Orde de Calatrava.
- ↑ Absorbida per l'Orde de Sant Jaume cap al 1180.
- ↑ Fratres Milites Christi de Dobrzyń, absorbits per l'Orde Teutònic l'any 1228.
- ↑ Els primers membres procedeixen de l'orde de Calatrava; va obtenir els béns dels templers al regne de València.
- ↑ Va obtenir els béns dels templers; el primer gran mestre procedia de l'orde d'Aviz.