Ino

Català

• Pronúncia⁽ⁱ⁾: /ˈi.no/
• Rimes: -ino
• Etimologia: Del llatí Inō, del grec antic Ἰνώ ‎(Inṓ).

Nom propi

Ino f.

1. (mitologia grega) Heroïna filla de Cadme i d’Harmonia, muller d’Atamant rei de Tebes.

Traduccions

Traduccions

• Anglès: Ino ^(en)
• Castellà: Ino ^(es)
• Francès: Ino ^(fr)
• Llatí: Inō ^(la)

Miscel·lània

• Síl·labes: In·o (2)
• Anagrames: nio, noi, oïn

Vegeu també

• Article corresponent a la Viquipèdia

Llatí

• Pronúncia⁽ⁱ⁾: /ˈɪ.noː/
• Etimologia: Del grec antic Ἰνώ ‎(Inṓ).

Nom propi

Inō f. ‎(genitiu Inūs)

1. (mitologia grega) Ino

Declinació

Declinació mixta grega

Cas	Singular	Plural
Nominatiu	Inō	-
Vocatiu	Inō	-
Acusatiu	Inō, Inōnem	-
Genitiu	Inūs, Inōnis	-
Datiu	Inō, Inōnī	-
Ablatiu	Inō, Inōne	-

Vegeu també

• Gaffiot, Félix. «Ino». A: Dictionnaire Latin - Français, 1934. París: Hachette, 1934.