luu

Català antic

• Pronúncia: /ˈʎuw/
• Etimologia: Vocalització de lud, de luts, del llatí lūcem (lūx). Compareu amb el cultisme modern lux, l’italià luce, l’occità lutz i el castellà luz.

Nom

luu f.

1. llum f., claror, lluor

   «Ell attès a l' estament d' aquest present món qui està sots la luu del sol.» (Francesc Eiximenis, Dotzè llibre del Crestià, 1385-1386)

   Ell atenyé a l’estament d’aquest present món que està sota la llum del sol.

Variants

• luts

Sinònims

• lum

Notes

• En ús entre els segles XIII i primera meitat del XV fins que va desaparèixer convergint amb lum.

Verb

luu

1. tercera persona singular (él, eyl, ell) del present d'indicatiu de luir

   «Tot ço qui luu en la arena de la mar no és aur, ans és d' altra natura, apellada per los metallers aur de payola.» (Francesc Eiximenis, Dotzè llibre del Crestià, 1385-1386)

   Tot això que lluu en l’arena de la mar no és or, sinó que és d’una altra natura anomenada pels metal·listes or de pallola.

   «Lo principi de la virtut en nosaltres luu.» (Joanot Martorell, Tirant lo Blanc, 1460-1464)

   El principi de la virtut en nosaltres llueix.

Vegeu també

• Obres de referència: DCVB, Faraudo, DTCA, CIVAL