mens

Llatí

• Pronúncia⁽ⁱ⁾: /mɛns/
• Etimologia: Del protoindoeuropeu *méntis- («pensament»). Hi ha termes cognats en diverses llengües, en grec antic μένος ‎(ménos), μνήμη ‎(mnḗmē), μανίᾱ ‎(maníā); en sànscrit मति ‎(matí); en rus мнить ‎(mnit, «pensar»).

Nom

mēns f. ‎(genitiu mentis)

1. ment, pensament
2. intel·ligència, raonament

Declinació

3a declinació -, -is (tema i)

Cas	Singular	Plural
Nominatiu	mēns	mentēs
Vocatiu	mēns	mentēs
Acusatiu	mentem	mentēs
Genitiu	mentis	mentium
Datiu	mentī	mentibus
Ablatiu	mente	mentibus

Notes

• En la majoria dels textos en llatí clàssic, la forma ablativa singular mente acompanyada d'un adjectiu femení formava una perífrasi adverbial que servia per expressar l'estat mental d'una persona, per exemple: vēlōcī mente ‎(«àgil mental»).

  «sed obstinata mente perfer, obdura» (Catul, poema 8, vers 11, segle I aC)

  però de ment decidida, resistent

  «sensit enim simulata mente locutam» (Virgili, Eneida, llibre IV, vers 105, segle I aC)

  va notar que ella havia parlat amb fals propòsit

• En el llatí tardà aquesta construcció es va estendre a altres adjectius i usos, i en llatí vulgar com en les llengües romàniques va esdevenir un sufix adverbial.

  «singulariter pro solamente» (Reichenau, glosses)

  únicament singular

Derivats

• āmens
• āmentia
• dēmens
• dēmentia
• mentālis
• mentiō
• mentior