Germanet

La gosseta Blackie sempre va ser conscient de la sort que tenia.

I ni un sol dia de tots els anys que va viure amb aquesta sort

va permetre que se li oblidés.

Índex

Coberta

Germanet

Crèdits

Primera part

Segona part

Tercera part

Epíleg

IBRAHIMA BALDE va néixer a Guinea Conakry l’any 1994. En l’actualitat estudia mecànica a Madrid.

Al seu país era aprenent de conductor de camió. Fins al dia que la seva mare li va anunciar que el seu germà petit, el seu minyan, no era a casa. L’Ibrahima va sortir a buscar-lo. I per trobar-lo va travessar el Sàhara, va creuar l’Estret, va patir fam i set, va patir dolor, i va patir els abusos de les màfies que actuen impunement. Tres anys després va arribar per fia Europa. Va arribar fins a Irun.

AMETS ARZALLUS va néixer a Saint Jean-de-Luz (França) el 1983, tot i que ha viscut tota la vida a Hendaia.

De formació periodista, bertsolari des de la infància. Com a periodista ha treballat en mitjans de comunicació com la revista Argia, el diari Egunkaria i la ràdio Euskadi Irratia; com a bertsolari ha guanyat diversos campionats a una banda i altra de la frontera.

Amets és voluntari a l’associació Irungo Harrera Sarea (Xarxa d’acollida d’Irun), on orienten persones migrants que arriben a Irun amb la intenció de seguir el seu camí cap a altres països d’Europa.

Els seus destins es van creuar a finals d’octubre de 2018.

Amets va voler posar per escrit el relat d’Ibrahima, semblant i alhora diferent, a la història de tants milers de persones que deixen enrere casa seva a la recerca d’una altra vida. Aquesta és la seva història.

Títol original: Miñan

© de la fotogra a dels autors: Susa Argitaletxea

www.setanta.es

© de la fotogra a dels autors: Susa Argitaletxea

La traducció d'aquest llibre ha estat subvencionada per l’Etxepare Euskal Institutua

© del text: Ibrahima Balde i Amets Arzallus Antia

© de la traducció: Pau Joan Hernàndez

© de l’edició: Blackie Books S.L.U.

Carrer Església, 4-10

08024 Barcelona

www.blackiebooks.org

info@blackiebooks.org

Maquetació: Newcomlab

Primera edició: novembre de 2021

ISBN: 978-84-18733-59-8

Tots els drets estan reservats. Queda prohibida la reproducció total o parcial d’aquest llibre per qualsevol mitjà o procediment, compresos la reprogra a i el tractament informàtic, la fotocòpia o la gravació sense el permís dels titulars del copyright.

Minyan

t’explicaré la meva vida

aquest llibre el va escriure amb la veu Ibrahima Balde

i amb les mans Amets Arzallus Antia.

Moltes gràcies a tots els amics i familiars que ens han ajudat al llarg d’aquest camí.

No vaig tenir temps per aprendre a escriure. Si em dius Aminata, sé que comença per A, i si em dius Mamadou, crec que s’obre amb una M. Però no em demanis que travi una frase sencera: em faré un embolic només de començar. En canvi, porta’m una eina, per exemple una clau fixa de les de reparar camions, i deixa-la damunt la taula. Et diré de seguida «És una clau del tretze» o «És del catorze». Encara que m’omplis la taula de claus i em tapis els ulls, tan bon punt la noti a la mà et diré: «Aquesta és del vuit».

Primera part

1

Jo vaig néixer a Guinea, però no a Guinea Bissau, ni a Guinea Equatorial, sinó a aquella altra Guinea que té com a capital Conakry. Fa frontera amb sis països. Te’n diré tres: Senegal, Sierra Leone i Mali. Allà va ser on vaig néixer.

Soc de l’ètnia fula; la nostra llengua és el pular, que també s’anomena ful, i també parlo mandinkà. També em puc fer entendre en susu. A Guinea es parlen vinti-cinc llengües. I també el francès. Vint-i-sis. També el sé, perquè el vaig aprendre a l’escola. Però jo soc fula i conec totes les paraules del pular. En susu, me’n sé unes mil. I en mandinkà, una mica menys que en susu. En francès, no sabria dir quantes paraules em sé.

En llengua susu, pa es diu tami i pare, baba. En mandinkà, mare es diu na i dolor, dimin. Quan em va portar al món, la mare va estar a punt de morir perquè estava molt grassa i va perdre molta sang. En pular, sang es diu yiiyan i món, aduna.

El meu naixement va ser a Conakry, perquè el pare hi vivia, però just després ens en va tornar cap al poble, Thiankoi. Thiankoi queda lluny del mar i prop de Kankalabe. El nom de la regió és Mamu i el de la prefectura, Dalaba. Jo hi vaig viure fins als cinc anys, amb la mare. El pare venia a l’estació de les pluges, al març, per ajudar la mare amb els conreus. Després de mi, venien altres tres germans.

A casa teníem dotze o tretze vaques i jo ajudava la mare a cuidar-les. Altres vegades, la mare m’enviava a buscar aigua, i jo me n’anava al pou, puiser de l’eau. També feia altres feines, com rentar la roba, i m’estava amb ella. Aquests són més o menys els records que tinc de la meva mare. Quan tenia cinc anys, el pare em va venir a buscar.

II

El pare venia sabates. Les venia al carrer, però les sabates eren d’estar per casa, des repose-pieds. Muntava la parada a cinc-cents metres de casa, una taula a la vora de la carretera. S’hi estava tot el dia. De tant en tant, s’hi acostava algú i es posaven a parlar, primer de les sabatilles i després dels diners. Aleshores, el pare es posava molt content. Però l’alegria no és una cosa que mai duri gaire. Després de parlar de diners, agafava de sota la taula dos trossos de bambú i hi feia un foradet a cadascun. Una part la guardava el pare i l’altra se l’enduia el comprador. L’ample del forat depenia de la importància del deute. Tenia molts bambús com aquells sota la taula. Deia que un dia deixaria les sabates i es posaria a tocar la flauta, però continuava venent sabates.

De tant en tant, se n’anava a resar i jo em quedava sol a la tauleta. La gent feia rotllana al voltant per mirar les nostres sabates, però jo els deia: «No te’n puc vendre. El vell no hi és, i l’he d’esperar». En aquella època, no coneixia gaire els colors dels diners, ni sabia quin preu tenien les de cada prestatge. Era molt petit. Aleshores, ens quedàvem esperant el vell. El vell és el meu pare, es diu Mamadou Bobo Balde.

Vaig viure amb el meu pare a Conakry des dels cinc anys fins als tretze. De cinc a tretze hi ha vuit números, però de Conakry fins al nostre poble són molts més, aproximadament quatre-cents trenta. Massa per anarhi sol. Amb les sabates que veníem no es pot caminar tant. És el que em deia el pare, que no hi arribaries. Per això, em quedava al seu costat a la paradeta de la vora de la carretera, sense veure la mare.

Jo tenia un amic més gran que jo i que m’estimava molt. Sempre em deia que li podia demanar tot el que necessités. Alguna vegada li vaig demanar unes sabates i ell me’n va donar. Altres cops li demanava alguna cosa per menjar i ell me’n portava. Em cuidava com si fos el seu germà petit. Aquest amic es deia Muhtar. Una vegada li vaig demanar que escrigués una carta per a la meva mare i ell la va escriure. Després, vam anar plegats amb bicicleta fins a l’estació de Conakry i allà l’hi vam donar a una altra persona perquè la portés fins al poble. No sé si hi va anar amb bicicleta o amb autobús, però sé que hi va arribar. La distància no és cap problema per a una carta.

Em recordo molt de la mare. Es diu Fatimatu Diallo i fa mesos que no parlo amb ella. Ni tan sols sap que he arribat a Europa.

III

No m’agrada gens dir-ho, però el pare em feia por. Em deia: «Ibrahima, no facis això», i jo no ho feia.