Joan Costa
My current research is focused on the evaluation of the implantation of the linguistic norm. To implement this research, I used to coordinate the Avalnorm team (http://avalnorm.wordpress.com/), that organised on 2013 the Ist Conference on the Analysis of the Implantation of Linguistic Norm (http://avalnorm.wordpress.com/), and that is carrying out a longitudinal study on this issue. Publications of mine on this question are Costa-Carreras et al. (2015: presentation of the proceedings of the conference) and Costa (2018d) which presents how Badia (1994) interpreted the implantation of Fabra’s (1933) codification. Besides all this, I supervised Aina Labèrnia’s doctoral thesis, which is a semilongitudinal study and to which Avalnorm’s one will be complementary. Moving to a more general outlook, I have had a concern about theoretical concepts and the epistemology of my research: (a) analysing Pompeu Fabra’s (1891-1948) terminology (Costa 2009) and (b) the Labov’s concepts regarding to the normative grammar’s analysis (Costa 2010); (c) developing the concept of “Frame of favourable sociolinguistic conditions” in Costa (2016, 2018b and forthcoming a) and (d) the concept of diastratia (2019a); and (e) analysing the concepts of language compositionality and polycentrism (Costa Carreras, Amorós-Negre & Pradilla, forthcoming a/b). I also started to explore the evaluation of language standardisation (2018c, 2019b and forthcoming b), on the basis on the one hand of M. Gazzola’s (2014) The Evaluation of Language Regimes: Theory and Application to Multilingual Patent Organisations, and, on the other, of B. Fathi’s (2017) Terminology Planning Evaluation: The Case of Persian Language.
The immediate antecedent of this research was the Deladi project (Long distance grammatical dependences: theoretical and descriptive approaches), funded by the Spanish Ministerio de Educación y Ciencia, between 2007 and 2010. Part of the results of this research were in Costa & Labèrnia 2014 and in Costa-Carreras (2015, 2017). The first article was about the results of a sample of 26 individuals in 2 grammatical exercises, the other 2 being an analysis of their attitudes towards 2 different relative constructions. At present, I am also addressing the issue about how language social variation should be managed by language corpus planning (2019c). And the relation between variation and prescriptivism is dealt with in (Costa 2018a).
So it can be said that I am deeply concerned with setting up a general theory of standardology, specially regarding the evaluation of language standardisation.
In April 20 2018 I was awarded the prize Modest Reixach 2018 of the Catalan Society of Sociolinguistics (Institut d’Estudis Catalans) for the work “Sobre el «marc de condicions sociolingüístiques favorables» per a la implantació de la normativa lingüística catalana” (2016; http://ojsnew.uv.es:81/index.php/caplletra/article/viewFile/8451/8443).
Three “tramos de investigación” (periods of external assessment of research activity) have been recognised to me: 1996-2004, 2002-2011 and 2017-2022.
The immediate antecedent of this research was the Deladi project (Long distance grammatical dependences: theoretical and descriptive approaches), funded by the Spanish Ministerio de Educación y Ciencia, between 2007 and 2010. Part of the results of this research were in Costa & Labèrnia 2014 and in Costa-Carreras (2015, 2017). The first article was about the results of a sample of 26 individuals in 2 grammatical exercises, the other 2 being an analysis of their attitudes towards 2 different relative constructions. At present, I am also addressing the issue about how language social variation should be managed by language corpus planning (2019c). And the relation between variation and prescriptivism is dealt with in (Costa 2018a).
So it can be said that I am deeply concerned with setting up a general theory of standardology, specially regarding the evaluation of language standardisation.
In April 20 2018 I was awarded the prize Modest Reixach 2018 of the Catalan Society of Sociolinguistics (Institut d’Estudis Catalans) for the work “Sobre el «marc de condicions sociolingüístiques favorables» per a la implantació de la normativa lingüística catalana” (2016; http://ojsnew.uv.es:81/index.php/caplletra/article/viewFile/8451/8443).
Three “tramos de investigación” (periods of external assessment of research activity) have been recognised to me: 1996-2004, 2002-2011 and 2017-2022.
less
Interests
Uploads
Videos by Joan Costa
sense is linguistics or grammar always prescriptive?” This contribution will be
anchored in the statements of Bonet (1989) and Cuenca (2001), who clearly
state that it is both description and prescription which finally impose a model
on linguistic reality. In addition, when the descriptivism or prescriptivism of
a text is discussed, what is actually being considered is its aim. Thus, a direct
approach from the point of view of the speech act theory (locutionary, illocutionary and perlocutionary) is needed. The way of providing the answer is to
present an analysis of Fabra’s discourse in his Gramàtica catalana (1933), which
is still currently the official Catalan grammar. This analysis will encompass a
two-pronged approach. On the one hand it will be based on Berrendonner’s
(1982) theoretical foundations and classification that demonstrate how French
normative grammar hides its arbitrary and authoritarian charac
Papers by Joan Costa
distribution of variants into three stylistic levels. -is use moves him away from
the tradition, in which diastratic means social dimension. -erefore an analysis
of the references Badia provides has been done to 0nd out whether there is any
clue in them to understand this decision. None of them use the term diastratic.
So, two questions arise: where had he known it? Why did he decided to change
its meaning? Our hypothesis are that (1) it is plausible that he read Flydal (1952)
and/or Coseriu (1981), and (2) having to choose a fourth adjective meaning
‘dealing with stylistic variation’, he decided to set up a personal concept for
functional variation.
This is actually attested worldwide in the phenomenon of linguistic pluricentricity, with many of its language models only having an informal standardization (Stewart (1968).
This SI welcomed all theoretical and methodological frames employed to address language variation and change, particularly contributions referring to language prescription and standard languages in different communities.
Review
A este respecto, cabe poner de relieve que el español es una lengua mayoritaria y plenamente estandarizada que cuenta con una variedad estándar madura. Es lo que se conoce como un ‘early standard language’, porque su emergencia fue previa a la puesta en marcha de un proceso de cambio lingüístico deliberado característico de estándares más tardíos, como el catalán, el gallego y el euskara, cuya codificación fue mucho más tardía y su implementación es todavía deficitaria. No fue hasta la modernidad cuando la conversión de vernáculos en lenguas estándares obedeció a un proyecto sociopolítico y filosófico de gran envergadura: la instauración del estado-nación, cuya cohesión debía reforzarse con el explícito desarrollo de estándares ‘nacionales’ (Valle 2020, etc.). No es casualidad que sea precisamente en el siglo XVIII cuando se documenta el término ‘estándar’ (Joseph 1987, 3) para aludir a los usos lingüísticos considerados ejemplares y modélicos, prestigiosos y asociados a las élites y grupos hegemónicos (Milroy y Milroy 1985). En este contexto, la fundación de las academias de la lengua fue impulsada también por el espíritu ilustrado de ensalzar la identidad de la lengua y controlar el uso lingüístico (cfr. Esposito 2011).
A partir de la época moderna, por tanto, triunfó y se difundió esta construcción sociocognitiva de una forma particular de lengua cultivada, una idea de lengua como entidad discreta, claramente delimitada y muy dependiente del plano escrito, una variedad resultante de un proceso de planificación y estandarización lingüística (cfr. Deumert y Vandenbussche 2003) que, desde el siglo XX, se ha popularizado. No obstante, a pesar de que la existencia del constructo ‘lengua estándar’ es absolutamente central en la historia y evolución de las ‘standard language cultures’ (Milroy 2001) y de la lingüística occidental (Linn 2013), llama la atención la imprecisión y falta de unanimidad en torno al alcance, delimitación y definición de las variedades estándares.
A pesar de la existencia de denominadores comunes (Amorós Negre 2018) en la emergencia, desarrollo e implementación de los estándares español, catalán, gallego y euskara, las idiosincrasias advertidas en los respectivos procesos de estandarización, así como el marcado carácter ideológico de la propia noción de ‘estándar’, explican su falta de normalización y desigual empleo en el metadiscurso académico y especializado. En efecto, el examen de las obras lexicográficas, gramaticográficas y terminográficas contemporáneas, incluso las elaboradas por parte de instituciones encargadas de la gestión y reglamentación lingüística de las lenguas española, catalana, gallega y euskara, muestra una desigual atención a la caracterización y uso del término estándar. Así pues, en el presente trabajo se examinará el alcance de este término en los diferentes códigos normativos que las academias de la lengua española, catalana, gallega y vasca emplean para la descripción y prescripción de modelos lingüísticos y la interrelación que este guarda con otros conceptos estrechamente vinculados a la estandarización, como los de lengua o norma común, prescrita, general, culta y formal (cfr. Amorós Negre 2009, a partir del trabajo previo sobre los códigos normativos de las academias de la lengua española y catalana de Costa Carreras (en prensa a/b).
el català: bibliografia classificada i comentada”) I reviewed the research on
Catalan normative grammar systematically. The present paper aims at
updating this information, but previously it focuses on the concept of
research into normative grammar by analysing what objects, objectives,
theoretical frameworks, methodologies, infrastructure and actors need to be
involved. So in the first part the concept of research into normative
grammar is analysed, and in the second part an update of the bibliography
on research in Catalan normative grammar is provided.
sense is linguistics or grammar always prescriptive?” This contribution will be
anchored in the statements of Bonet (1989) and Cuenca (2001), who clearly
state that it is both description and prescription which finally impose a model
on linguistic reality. In addition, when the descriptivism or prescriptivism of
a text is discussed, what is actually being considered is its aim. Thus, a direct
approach from the point of view of the speech act theory (locutionary, illocutionary and perlocutionary) is needed. The way of providing the answer is to
present an analysis of Fabra’s discourse in his Gramàtica catalana (1933), which
is still currently the official Catalan grammar. This analysis will encompass a
two-pronged approach. On the one hand it will be based on Berrendonner’s
(1982) theoretical foundations and classification that demonstrate how French
normative grammar hides its arbitrary and authoritarian charac
distribution of variants into three stylistic levels. -is use moves him away from
the tradition, in which diastratic means social dimension. -erefore an analysis
of the references Badia provides has been done to 0nd out whether there is any
clue in them to understand this decision. None of them use the term diastratic.
So, two questions arise: where had he known it? Why did he decided to change
its meaning? Our hypothesis are that (1) it is plausible that he read Flydal (1952)
and/or Coseriu (1981), and (2) having to choose a fourth adjective meaning
‘dealing with stylistic variation’, he decided to set up a personal concept for
functional variation.
This is actually attested worldwide in the phenomenon of linguistic pluricentricity, with many of its language models only having an informal standardization (Stewart (1968).
This SI welcomed all theoretical and methodological frames employed to address language variation and change, particularly contributions referring to language prescription and standard languages in different communities.
Review
A este respecto, cabe poner de relieve que el español es una lengua mayoritaria y plenamente estandarizada que cuenta con una variedad estándar madura. Es lo que se conoce como un ‘early standard language’, porque su emergencia fue previa a la puesta en marcha de un proceso de cambio lingüístico deliberado característico de estándares más tardíos, como el catalán, el gallego y el euskara, cuya codificación fue mucho más tardía y su implementación es todavía deficitaria. No fue hasta la modernidad cuando la conversión de vernáculos en lenguas estándares obedeció a un proyecto sociopolítico y filosófico de gran envergadura: la instauración del estado-nación, cuya cohesión debía reforzarse con el explícito desarrollo de estándares ‘nacionales’ (Valle 2020, etc.). No es casualidad que sea precisamente en el siglo XVIII cuando se documenta el término ‘estándar’ (Joseph 1987, 3) para aludir a los usos lingüísticos considerados ejemplares y modélicos, prestigiosos y asociados a las élites y grupos hegemónicos (Milroy y Milroy 1985). En este contexto, la fundación de las academias de la lengua fue impulsada también por el espíritu ilustrado de ensalzar la identidad de la lengua y controlar el uso lingüístico (cfr. Esposito 2011).
A partir de la época moderna, por tanto, triunfó y se difundió esta construcción sociocognitiva de una forma particular de lengua cultivada, una idea de lengua como entidad discreta, claramente delimitada y muy dependiente del plano escrito, una variedad resultante de un proceso de planificación y estandarización lingüística (cfr. Deumert y Vandenbussche 2003) que, desde el siglo XX, se ha popularizado. No obstante, a pesar de que la existencia del constructo ‘lengua estándar’ es absolutamente central en la historia y evolución de las ‘standard language cultures’ (Milroy 2001) y de la lingüística occidental (Linn 2013), llama la atención la imprecisión y falta de unanimidad en torno al alcance, delimitación y definición de las variedades estándares.
A pesar de la existencia de denominadores comunes (Amorós Negre 2018) en la emergencia, desarrollo e implementación de los estándares español, catalán, gallego y euskara, las idiosincrasias advertidas en los respectivos procesos de estandarización, así como el marcado carácter ideológico de la propia noción de ‘estándar’, explican su falta de normalización y desigual empleo en el metadiscurso académico y especializado. En efecto, el examen de las obras lexicográficas, gramaticográficas y terminográficas contemporáneas, incluso las elaboradas por parte de instituciones encargadas de la gestión y reglamentación lingüística de las lenguas española, catalana, gallega y euskara, muestra una desigual atención a la caracterización y uso del término estándar. Así pues, en el presente trabajo se examinará el alcance de este término en los diferentes códigos normativos que las academias de la lengua española, catalana, gallega y vasca emplean para la descripción y prescripción de modelos lingüísticos y la interrelación que este guarda con otros conceptos estrechamente vinculados a la estandarización, como los de lengua o norma común, prescrita, general, culta y formal (cfr. Amorós Negre 2009, a partir del trabajo previo sobre los códigos normativos de las academias de la lengua española y catalana de Costa Carreras (en prensa a/b).
el català: bibliografia classificada i comentada”) I reviewed the research on
Catalan normative grammar systematically. The present paper aims at
updating this information, but previously it focuses on the concept of
research into normative grammar by analysing what objects, objectives,
theoretical frameworks, methodologies, infrastructure and actors need to be
involved. So in the first part the concept of research into normative
grammar is analysed, and in the second part an update of the bibliography
on research in Catalan normative grammar is provided.
1. És la implantació de la normativa en la varietat estàndard sinònim de (bona) qualitat en aquesta varietat?
2. És necessàriament un indicador de (bona) qualitat lingüística la implantació de la normativa?
3. Implica necessàriament mala qualitat lingüística la no implantació de la normativa?
4. Es pot parlar de (bona) qualitat lingüística quan es contravé la normativa, si es fa per transgressió? Es pot parlar de (bona) qualitat lingüística quan es contravé la normativa, si es fa per ignorància?
Les nostres propostes finals són les següents:
1. Ateses les característiques estructurals i les funcions socials de la varietat estàndard, que la normativa s'hi implanti és sinònim de qualitat lingüística i sociolingüística en aquesta varietat.
2. En les varietats no estàndard la implantació de la normativa no és necessàriament un indicador de qualitat lingüística.
3. En les varietats no estàndard la no implantació de la normativa no implica necessàriament mala qualitat lingüística: en serien els límits, però, la genuïnitat i la gramaticalitat.
4. Es pot parlar de qualitat lingüística quan es contravé la normativa, tant si es fa per transgressió com si es fa per ignorància: en serien els límits, però, la genuïnitat i la gramaticalitat.
Per arribar a aquestes propostes, hem
1. Discutit els conceptes pertinents per a respondre les preguntes, formulant-los en general però aplicant-los al català.
2. A partir de la definició d’aquests conceptes, hem intentat falsar les hipòtesis afirmatives corresponents a les quatre preguntes.
1. La persona amb què parlàvem coneix el teu pare
2. Li presentaré la família a què vostè al·ludeix
3. El malnom permetia destriar millor la persona de què es tractava
4. Està en pugna contra la gent amb què no fa gaire havia fet negocis
També possibles amb qui i “article + qual”, “formes més habituals”.
La comunicació es planteja si:
a) Si Fabra era conscient que el relatiu què pot portar antecedents humans.
b) És una omissió involuntària de Fabra en la seva doctrina gramatical.
I contrasta aquest cas amb omissions voluntàries en la seva doctrina gramatical:
a) La preposició amb davant de conjunció i d’infinitiu
b) L’infinitiu causal simple
a) On the concept of normative grammar: the study by Badia (1977), which contrasts it with descriptive grammar; the lectures given by Cabré, Martí and Pons (1984); the prologue by Solà (1994), which focuses explicitly on this issue; and Pradilla’s collection of articles (2001) from a wide range of perspectives.
b) On the concept of norm: the monumental miscellania by Bédard and Maurais (1983) and Costa (2000), who first analyses a variety of definitions and then a synthesis.
c) On normative discourse: Berrendonner (1982), on normative French discourse; and Costa (2010), particularly on the discourse of the Institute of Catalan Studies.
d) On the perception speakers have of their language use: Maurais (2008).
e) On the vision that “agents” have of their work: Martí, Pons and Solà (1989).
f) On Fabra’s normative grammar: Segarra (1985 a and b); all the studies in Argenter (2000) and Mir and Solà (2005– ); Ginebra and Solà (2007); and Costa (2009a).
g) On the implementation of normative grammar: Mas (2008) analyses the attitudes and the ideology associated with certain language forms; Baldaquí (2009) analyses the lack of linguistic security of Valencian school children; Costa (2009b) and Costa and Labèrnia (in press) analyse the implementation of normative relatives; and Pla (2010), a language consultant, whose essay deals with the difficulties of applying the tenets of normative grammar in the media.
h) On the implementation of terminology: Vila, Nogué and Vila (2007), Montané and Cabré (2007 and 2010) and Quirion (2012).
Having decided against a systematic review of “research on normative grammar”, I decided to focus on the concept of research into normative grammar by analysing what objects, objectives, theoretical frameworks, methodologies, infrastructure and actors need to be involved.
In the discussion below, in imitation of Josep Maria Espinàs, I shall generally use a “modest I”: although I am a member of a “protogroup” of researchers (Avalnorm), this discussion is quite personal and it needs to be understood as an ongoing process. I will be grateful for contributions by anyone who may wish to take part.
La pregunta que respondrem és per què les classificacions dels textismes es poden millorar en relació amb les condicions necessàries de les tipologies (Isenberg 1987), però també amb la descripció lingüística. Per fer-ho partim de la premissa que les converses electròniques són un gènere comunicatiu complex: per tant, és imprescindible un enfocament multidisciplinari per explicar totes les dimensions rellevants d’aquestes formes.
Les nostres hipòtesis són que les classificacions dels textismes no responen plenament als objectius de la nostra recerca presenten deficiències perquè les han fet acadèmics amb objectius altres que la descripció lingüística, discursiva o pragmàtica. Malgrat això, cal una perspectiva multidisciplinària per donar compte de la riquesa dels textismes, i ens sembla possible establir-ne una taxonomia homogènia, monotípica, rigorosa i exhaustiva (Isenberg 1987, 106-119).
Donada aquesta situació, ens proposem, (1) identificar, discutir i idealment millorar la classificació dels textismes, (2) argumentar la necessitat d’una perspectiva multidisciplinària per classificar la diversitat d’aquestes formes des dels punts de vista gràfic, lingüístic i discursiu, i (3) oferir una taxonomia pròpia (partint de Costa 2016) a partir dels exemples donats en els treballs analitzats.
La identificació d’eventuals incoherències de classificació en aquests treballs ha suscitat la necessitat de recórrer alternativament alhora a conceptes dels marcs teòrics de la lingüística, de la sociolingüística, de la lingüística textual, de l’anàlisi del discurs i de la pragmàtica . Per fer-ho hem llegit críticament els treballs de Yus 2001 (la majoria dels treballs analitzats en parteixen) i Montesinos (2003), amb els quals ja tenim prou material.
En aquest context d’incertesa conceptual ‒a la qual cal afegir l’ambivalència del terme estàndard, concebible com a ‘varietat’ o com a ‘registre’‒, no és estrany que hàgim pogut observar que la variació sociocultural és una dimensió sociolingüística tractada inadequadament en el que es pot anomenar la normativa catalana, que, legalment, en paraules del president ‒per tant, portaveu‒ de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC; Ros 2016: IX), està constituïda per “la tríada d’obres normatives […] de la llengua comuna a tota la catalanofonia”: el DIEC2, l’Ortografia catalana i la gramàtica. I la codificació particular està constituïda per totes les altres obres amb intenció prescriptiva sobre l’ús lingüístic.
The epistemological status of (comparative) standardology and standardisation: an introduction
The epistemological status of (comparative) standardology and standardisation according to Gelpí & Costa-Carreras’s (2007) model
2.1. Kaplan’s (2002) and Grabe’s (2002) reflections on the epistemological status of AL
2.2. The epistemological status of (comparative) standardology and standardisation following Gelpí & Costa-Carreras’s (2007) model
2.2.1. What is the object of (comparative) standardology and standardisation?
2.2.2. What does CS/standardisation research for?
2.2.2.1. Objectives
2.2.2.2. Products, outputs or services
2.2.3. At whom or what is (comparative) standardology and standardisation directed?
2.2.3.1. Users
2.2.3.2. Professional behaviour
2.2.4. How do (comparative) standardology and standardisation investigate?
2.2.4.1. Mediation between theory and application
2.2.4.2. Metalanguage
2.2.4.3. Evaluation
2.2.4.4. Working methodologies and methods
2.2.4.5. Multidisciplinarity
2.2.4.6. Criteria relevant to comparative standardology
2.2.4.7. Practical perspectives of (comparative) standardology and standardisation
3. Concluding remarks
Definició de estandardologia comparada
Treballs fets
Treballs en curs i projectes
Definició de estandardologia comparada
Treballs fets
Treballs en curs i projectes
Institut d’Estudis Catalans, 8 d’octubre de 2021
(Institut d’Estudis Catalans, 8 d’octubre de 2021)
En el meu cas, a un altre model de variació lingüística.
Confio que la meva presentació serà l’inici d’un dels estudis que “en este campo permitirán delimitar mejor la cabida de este género en el continuo entre la oralidad y la escritura” (Bach i Costa Carreras: 2020, 588).
Bach i Costa Carreras (2020):
Al·lusió mediada a través de la citació de Giraldo Giraldo (2018) a Koch i Oesterreicher (2007 [1990]), creadors de la “lingüística de les varietats alemanya” (LVA).
Malgrat ser analitzada per Castellà (2001), tesi dirigida per Payrató: desconeguda en els estudis de variació sobre el català.
Fins on jo sé, només Costa Carreras (2020) i Pradilla (2021) l’han presentat com un model molt interessant d’anàlisi per al català.
En la tradició alemanya (fins i tot en la romanística; Brumme) i en els estudis de variació en espanyol (traducció d’aquest llibre) és un model molt utilizat.
1.1. Tesi: La norma sintàctica del català segons Pompeu Fabra
1.2. Discussió de conceptes
1.3. L’avaluació de la planificació terminològica, model per a l’avaluació de la planificació de corpus
2. Planificació lingüística de corpus o estandardització
2.1. La codificació sintàctica de Pompeu Fabra (1868-1948)
2.2. Avaluació: 6 de març
2.3. Estatus epistemològic i extraepistemològic
2.4. Propostes de codificació
3. Canvi i diversitat lingüístics:
3.1. Descripció sociolingüística
3.2. Gestió planificada
4. Anàlisi crítica del discurs normatiu
4.1. Anàlisi crítica del discurs de Pompeu Fabra
4.2. Anàlisi crítica del discurs de l’Institut d’Estudis Catalans
5. Marcs teòrics i metodològics
b) Què és una llengua?
c) Què és la competència comunicativa?
d) Són importants les actituds?
e) Com és la modalitat estàndard de la llengua?
f) Es pot acceptar la creativitat lingüística?
g) Forma part de la llengua l’ortografia?
h) Quina relació ha de tenir el professorat amb la llengua?
i) Què vol dir ensenyar una llengua?
Vaig presentar el desenvolupament de la noció de marc de condicions sociolingüístiques favorables (MCSF). Aquest concepte (usat per Vila i Nogué, 2007) sembla imprescindible per al procés d’implantació de la normativa catalana. En normativa, la implantació significa que els destinataris aprenen, valoren i acaben usant les formes oficials proposades, un cop hi han estat exposats en un marc de condicions sociolingüístiques favorables. Aquest desenvolupament pretén que el concepte de MCSF sigui acadèmicament operatiu per formular hipòtesis sobre quins són els factors que influeixen en la implantació de la normativa catalana.
Per fer-ho es va partir de la concepció que es dona de la “sociolingüística catalana” al monogràfic de Treballs de Sociolingüística Catalana (2011) i de 3 treballs meus. Seguint sistemàticament els capítols d’aquest monogràfic, vaig analitzar quins factors podrien influir en la implantació de la normativa, seguint les tres primeres fases (selecció, codificació i difusió) de l’estandardització segons Haugen (1983). El resultat va ser la identificació de quines condicions sociolingüístiques són més rellevants per a cada fase de l’estandardització i de quines disciplines són les més pertinents per a l’avaluació de la implantació de la normativa. En dos treballs posteriors, també hem analitzat la introducció de l’infinitiu complement o adjunt a la GIEC (2016) per tal d’avaluar la pertinència d’aquest protocol, tot aplicant-lo a la codificació que la GIEC fa d'aquesta variable. A la sessió es farà un estat de la qüestió de tota aquesta línia de recerca.
2. Per què “arquitecte”?
3. Fabra ja és història
4. Fabra, el gegant que ens va permetre continuar
5. La personalitat de Fabra
6. Breu biografia de Fabra
7. Àmbits d’actuació de Fabra
8. Concurs: Jurassic Park i Pompeu Fabra
9. Tast de 12 textos fabrians
History of Catalonia and Its Implications for Contemporary Nationalism and Cultural Conflict is a critical reference book that centers around the topic of Catalan cultural and linguistic identity. With input from renowned scholars in several fields, the chapters explore the issue of Catalan identity from a variety of perspectives. While highlighting the legal and historical component to identity and also sociolinguistics and political linguistics, this book is ideally intended for scholars in the fields of Hispanic studies, history, linguistics, political science, and literary studies as well as practitioners, stakeholders, researchers, academicians, and students interested in contemporary politics and the political developments in Spain regarding Catalonia.