Un talp a ETA

52*46-49 ETA 28/12/06 16:07 Página 46 È P O CA CO N T E M P O R À N I A Un talp a ETA ANTIFRANQUISTES CATALANS VAN AJUDAR A FUGIR UN FUTUR CONFIDENT DE LA POLICIA El 1969, dos membres del Front Nacional de Catalunya van ajudar un militant etarra a fugir des de Barcelona fins a la Catalunya Nord. Anys més tard sabrien que era un talp policial. Reconstruïm aquesta història de la mà de Robert Surroca, un dels seus protagonistes. Per Carles Viñas R obert Surroca i Iridi Casanova, militants del clandestí Front Nacional de Catalunya (FNC), estaven neguitosos. Tenien poderosos motius per estar-ne. Era l’agost del 1969 i la repressió del franquisme no s’aturava. I ells estaven a punt d’iniciar una acció que, si els sortia malament, els podia representar molt anys de presó. Enmig de la xafogor de l’estiu barceloní, Surroca remembrava com feia pocs dies un excompany de militància, aleshores al Partit Socialista d’Alliberament Nacional dels Països Catalans (PSAN), s’havia adreçat a ells per demanar-los que ajudessin a sortir de l’Estat espanyol un membre d’Euskadi Ta Askatasuna (ETA) perseguit per la policia que estava amagat al Principat. L’excompany va informarlos que Patxi de Ceberio, aquest era el nom amb el CLANDESTINS A la imatge, presa l’estiu de l’any 1967 als Pirineus, tres militants del FNC amb propaganda catalanista 46 qual era conegut el fugitiu, havia fet un atracament en nom d’ETA. Descobert i perseguit per la policia, Patxi s’havia disfressat de capellà i havia aconseguit fugir fins a la rodalia de Barcelona, on havia trobat aixopluc en una comunitat religiosa. Des d’allà esperava passar a l’Estat francès per tal de dirigir-se a Iparralde (el País Basc administrativament francès) i demanar asil polític. Surroca recorda que després d’aquella petició va dirigir-se a la direcció del FNC, la qual, per consens, va decidir ajudar el pròfug, tot encarregant la missió a l’Iridi i a ell mateix, bons coneixedors dels passos clandestins per la muntanya que escamots de l’organització catalanista utilitzaven des de l’any 1965. Aquell 1969 ETA estava fortament debilitada. Després d’una de les seves accions més espectaculars, l’assassinat del cap de la Brigada Social a Guipúscoa, l’inspector Melitón Manzanas, el 2 d’agost de l’any anterior, la repressió havia caigut amb tota la força sobre el grup armat. El Govern franquista havia instaurat immediatament AFP l’estat d’excepció a les tres províncies basques. Les identificacions i detencions de simpatitzants de l’esquerra abertzale eren una constant. Amb l’aparell de mugas (passos fronterers) molt debilitat, ETA va haver de recórrer als seus vincles amb l’oposició catalanista per procurar una via ràpida d’escapada per als seus militants perseguits. I aquí és on tenien un paper important Casanova i Surroca. UNA FUGIDA PLÀCIDA Després d’uns minuts que van semblar eterns, Robert Surroca va veure com un individu s’aproximava cap a ells. No s’ho podia creure. Es tractava d’un etarra perseguit per tota la policia de l’Estat i es presentava a la cita que el podia dur cap a la llibertat al centre de Barcelona vestit amb un kaiku (una jaqueta típica basca molt colorista) i una txapela. El mi- EL COP MÉS ESPECTACULAR El 29 de desembre de 1973, quatre membres d’ETA van reivindicar davant la premsa l’atemptat que va acabar amb la vida de l’almirall Carrero Blanco. llor uniforme per cridar l’atenció de tothom. Ràpidament, Surroca el va obligar a descobrir-se el cap i a canviar la jaqueta per un anorac de la seva propietat. Com que la ruta pel Ripollès, la collada de Toses i la Cerdanya va ser força agradable, Patxi va desar l’anorac del català a la seva motxilla. Els darrers dies d’aquell mes d’agost van ser extremadament plàcids. El bon temps va permetre a Casanova i Patxi de Ceberio, els dos improvisats excursionistes que van fer la ruta a peu, gaudir d’un trajecte tranquil i assolellat tot resseguint camins de pastura, els quals eren plens de refugis que servien d’aixopluc als pastors i els podien fer servei en cas de detectar algun moviment sospitós o la presència d’algun escamot policíac. A la Catalunya del Nord, un cop travessada la frontera, es van retrobar amb en Surroca, que després d’haverlos apropat a les pistes on van iniciar la ruta clandestina, s’havia encarregat de passar legalment el cotxe a l’altra banda dels Pirineus. A bord d’un atrotinat R-4, el popular quatre llaunes de la marca Renault, van arribar a l’estació internacional ferroviària de la Tor de Querol. Casanova i Surroca van treure un bitllet cap a Iparralde per al basc, a qui a més van lliurar tots els francs francesos que portaven, ja que no duia ni cinc al damunt. El comiat, enmig de fortes abraçades, i l’intercanvi d’adreces, amb contrasenya inclosa, per si mai el FNC neces- sitava el seu ajut o el d’ETA, va ser força emotiu. Durant els darrers anys del franquisme, els catalans ajudarien a travessar els Pirineus una trentena més d’etarres, algun dels quals, pertanyents als escamots especials Bereziak, havien trobat refugi en un monestir català. UN PAQUET MISTERIÓS Mesos després de la fugida de Patxi, a una masia de Sant Just Desvern es va rebre un paquet misteriós. El propietari del mas, Jordi Cardona, militant del FNC i fill de l’exbatlle de la vila i fundador del FNC, Daniel Cardona, va obrir curosament aquell paquet de remitent desconegut que contenia un anorac i una nota d’agraïment per als guies de muntanya que havien acompanyat Patxi de Ceberio. Cardona va telefonar a Surroca per comunicar-li que tenia en el seu poder una peça de roba seva, 47 52*46-49 ETA 28/12/06 16:07 Página 48 È P O CA CO N T E M P O R À N I A Després que la policia el detingués a Bilbao, Patxi de Ceberio es va convertir en un dels primers confidents dins de l’organització armada basca EL ROSTRE DEL TALP I N F I LT R A C I Ó A E TA L’agost del 1967, Robert Surroca (a Els altres talps l’esquerra) es va acomiadar de Patxi de Ceberio a l’estació ferroviària de la Patxi no va ser l’únic confident dins d’ETA a la dècada dels setanta, però sí que va Tor de Querol. Abans, però, el talp i el seu salvador encara van tenir temps ser el primer a oferir informació de l’organització a la policia espanyola. La impossi- de fer-se aquesta fotografia. aquella que va donar al basc per passar més inadvertit. El propietari la va recuperar sense fer cap pregunta, tal com marcaven els manuals de militància de l’època. Uns anys més tard, quan tot el rebombori semblava haver-se esvaït i Casanova i Surroca estaven embrancats en altres operacions del FNC, la revista Arreu (un setmanari d’informació general) recollia al seu número 18 una informació signada per Josu Etxebarria que descrivia les tres primeres filtracions detectades a ETA. La lectura de l’article va astorar Surroca. Un dels personatges esmentats, Francisco Rosado, va resultar ser el Patxi de Ceberio que el FNC va ajudar a travessar els Pirineus, la mateixa persona que, anys més tard, va parar paranys a diversos companys seus després de caure en mans de la policia i con- vertir-se en un dels seus confidents. I és que, després d’acomiadar-se de Surroca i Casanova, Rosado es va instal·lar temporalment a l’exili a Iparralde. Quan va tornar a Bilbao fou detingut per la policia que feia temps que li seguia la pista. Va ser aleshores quan li devien plantejar la possibilitat de treballar per l’Estat, passant informació sobre les activitats i els membres d’ETA, en canvi de no enviar-lo a la presó. Rosado, natural del petit municipi biscaí de Zeberio, d’aquest fet provenia el seu sobrenom, va acceptar el tracte, convertint-se en un dels primers talps policíacs dins la infraestructura de l’organització armada basca. Per facilitar-li la tasca, el van alliberar, duent-lo a la localitat basca sota administració francesa de Sant Joan Lohitzune, on va poder restablir els seus contactes amb persones relacionades amb l’entorn nacionalista radical. PA R L A E L P R OTA G O N I S TA “Després del Patxi vam passar una trentena de persones més” Robert Surroca va ser membre del Front Nacional de Catalunya (FNC) i va participar en el pas clandestí de Patxi de Ceberio a l’altra banda de la frontera amb la Catalunya Nord Quan vau contactar amb Patxi de Ceberio? El 1968 va haver-hi l’escissió amb els companys que crearien el PSAN; en marxar, algun d’ells tenia coneixement de l’equip de pas de fronterer del FNC, que jo havia creat el 1965. A ells els havia arribat la proposta de passar el Patxi cap a la Catalunya del Nord. Com que no tenien gent preparada per fer-ho, em van venir a veure a mi. Vaig plantejar la qüestió a la direcció del FNC i van deixar-ho a les meves mans. Com es va desenvolupar la travessa? Va triar-se un lloc transitat per excursionistes, sempre ho fèiem així. Un cotxe deixava els que feien el pas a peu —en aquest cas el Patxi i l’Iri- 48 di Casanova— en un lloc concret i, després de creuar la frontera legalment, els recollia en un lloc convingut. Aquell cop el cotxe el duia jo. Quan us vau assabentar de la seva condició de talp? A través d’un article publicat a Arreu el febrer del 1977. Tot i que el moment polític era tot un altre, vam sentir molta indignació. El FNC va realitzar més accions d’aquest tipus? Durant el franquisme es va continuar passant gent del País Basc: una trentena. També va haver-hi un pas amb portuguesos que fugien de la dictadura salazarista. I no cal dir que també vam passar molts companys de l’organització perseguits a l’interior. Quina mena de relació vau mantenir amb Patxi? Cordial. Ell no es cansava d’abraçar-nos i d’elogiar el nostre gest. A banda del pas li vam donar una quantitat important de francs, perquè ell no tenia diners, i també vam comprar-li el bitllet de tren fins al País Basc del Nord. Com valoreu l’experiència d’aquella acció anys després? La travessa, després de trenta-set anys, no passa de ser una més de les moltes que vam fer. Era un mecanisme del FNC en la lluita per Catalunya i les llibertats i, lògicament, ho fèiem completament convençuts, com tantes altres coses. El fet que el Patxi traís els seus, no canvia els nostres motius.
la tradicional xarxa d’amistats que nodria ETA aleshores, va trencar-se arran de l’escissió de l’organització armada a les acaballes del 1974, quan es va dividir en dos branques: la políticomilitar i la militar. UN CONFIDENT TIROTEJAT Uns anys abans la policia havia hagut de recórrer a altres recursos, com la delació o la infiltració. ETA, coneixedora de l’estratè- EFE CEDIDA PER ARREL EDITORS bilitat d’indagar-ne l’entramat a causa de Des d’allà, va engrescar el militant etarra Lázaro Arandia i un altre jove guipuscoà, de qui es desconeix la identitat, perquè l’ajudessin a dur a terme noves accions. Una fosca nit tots tres van pujar al cim del mont Larhun — situat prop dels passos fronterers d’Ibardin i Lizuniaga— on suposadament, segons Rosado, s’havien de trobar amb altres militants d’ETA que li havien de fer arribar diners. Arribats al punt de trobada acordat, el confident es va fer fonedís mentre del no-res aparegueren quatre homes armats que van obrir foc contra els companys de Rosado. Arandia, ferit, va ser detingut pels policies emboscats, mentre el seu amic, igualment ferit, es va llençar daltabaix d’un barranc aconseguint fugir cap a Ascain, un petit poblet situat al sud-est d’Iparralde. EL TALP DESAPAREGUT Però el talp encara no havia acabat la seva feina. Rosado va trucar aleshores a un dels històrics d’ETA en aquella època, Juan José Etxabe —qui l’any 1977 participaria en les negociacions amb el govern de la UCD i poc després patiria un atemptat a mans de la Triple A (el grup paramilitar d’extrema dreta que va operar durant els primers anys de la Transició)—, per reclamar la seva presència donada la inseguretat generada arran del tiroteig a la muntanya. Rosado pretenia que l’anessin a ÈPOCA DE FUNERALS Dalt, imatge del funeral per a un guàrdia civil assassinat per ETA, l’any 1975. L’institut armat va ser un dels primers objectius dels etarres. buscar i enxampar també Etxabe. Aquest, coneixedor de la fugida del company d’Arandia, prement amb ràbia el telèfon, va etzibar indignat a Rosado: “No te parece suficiente con una víctima, también quieres que yo vaya al matadero”. Així va ser com ETA, per primera vegada en la seva història, va descobrir l’existència d’un talp policíac a les seves files. Després d’aquests fets, Rosado va ser detingut per la policia i reclòs a la presó de Basauri per, segons ETA, evitar qualsevol mena de linxament per part dels seus excompanys d’armes. Quan la situació generada arran de les seves confidències es va apaivagar, fou alliberat. Des d’aleshores ningú no sap on para. Curiosament, Patxi de Ceberio o Francisco Rosado mai no va delatar els militants del FNC que l’havien acollit i escortat més enllà dels Pirineus. Encara avui, els seus guies es pregunten per què va mantenir en secret la seva relació amb el clandestí FNC. Com reconeix un dels protagonistes: “Agraïment a pesar de tot? Mai no ho sabrem”.
gia, va protagonitzar una acció de força contra Gonzalo Turrientes Urquiola Box, anomenat així pel seu nas i el seu posat esquerp, un altre suposat col·laborador de la policia que va ser tirotejat per un escamot d’ETA a la localitat biscaïna d’Areeta. L’INFILTRAT MÉS CONEGUT Però, sense cap mena de dubte, el talp més afamat va ser Miguel Lejarza Egia àlies El Lobo o Gorka, que va treballar pel SECED, els serveis secrets franquistes. Lejarza va aconseguir arribar a la cúpula dirigent d’ETA, des d’on va tramar un operatiu policíac que l’any 1975 va provocar diverses detencions i morts dels seus militants a Madrid i Barcelona. Donada la transcendència de la seva actuació, va haver de fugir fora de l’Estat, tot i que, en els darrers anys, algunes informacions l’han situat a Barcelona fent feines relacionades amb la seguretat.
CARLES VIÑAS és historiador PER SABER-NE MÉS B Díaz Esculies, Daniel. El Front Nacional de Catalunya (19391947). Barcelona: La Magrana, 1983. B DOMÍNGUEZ, F. ETA en Cataluña. Madrid: Temas de Hoy, 2005. B GÓMEZ AMAT, D. ETA i Catalunya. Barcelona: Columna, 2004. B SURROCA, Robert (coord.). Memòries del FNC. Cavalcant damunt l’estel. Barcelona: Arrel editors, 2006. 49