14 | Dénia · · Sábado, 30 XI 2019 UNTAT D’HISTÒRIA (II) - Tresors de la mar de Dénia El port artificial (segles XIX-XX) 1899. Expectació entre la gent del poble per la visita del cardenal Sancha. El pont de fusta, al fons de la imatge, era una mena de pantalà. La singularitat d’un port que clama millores ROSA RIBES El port de Dénia havia tingut al llarg de la història un evident interés estratègic. En el segon quart del segle XIX manifestava, però, una important activitat econòmica marcada pel comerç de la pansa, que viuria el seu temps daurat a finals de la centúria. Com diu l’arqueòleg municipal, Josep A. Gisbert, “era un moment bo”, i la ciutat requeria un port en consonància. Les instal·lacions distaven molt del que hagués sigut desitjable i prompte es van fer sentir les veus que clamaven reformes i inversions. El fet que es desatengueren les demandes municipals de neteja i adequació del port després de l’enfonsament de La Guadalupe, a finals del s. XVIII, influí decisivament en què la ciutat deixara de ser senyoriu i passara a formar part de la corona (1804). Com la majoria dels ports valencians, explica l’enginyer Juan Ferrer Marsal, el port de Dénia era una platja d’arena oberta. “Durant tot el segle XIX, l’aspiració de tindre un port en millors condicions va ser una constant”, explica. L’any 1843, la ciutat tenia una activitat econòmica important que va donar peu a la redacció d’un manifest reclamant inversions i obres com les que s’havien fet en els ports d’Alacant i València. “A partir d’eixe manifest, un fet singular -diu la persona que possiblement millor coneix la història del port de la ciutat-, l’Estat es va prendre seriosament la millora del port”. L’any 1850 es feren algunes actuacions sobre el port natural. Es va balisar la bocana , es van posar en funcionament els llums d’enfilació per guiar les embarcacions en l’entrada a port -les faroletes, altra singularitat del port de Dénia- i es van habilitar els fars dels caps de Sant Antoni i de la Nau. No hi havia escolleres i, com descriu Juan Ferrer, les nits de temporal, quan es trencaven les cadenes d’acer que subjectaven les boies o era difícil distingir els llums, les esposes dels homes que s’havien fet a la mar encenien fogueres i feien soroll amb perols i campanes a vora mar per guiar-los en el camí de tornada. El primer projecte del port arribaria l’any 1859. Obra “d’un enginyer fabulós”, Agustín Elcoro, no va prosperar perquè, entre altres coses, no contemplava la construcció de molls “i no responia a les necessitats reals”, explica Ferrer. Dénia despegava econòmicament amb la pansa, arribaven vaixells més grans, els vapors, i es feia necessari un port amb abric (escolleres) i molls. En aquells moments, només hi havia pantalans de càrrega, des d’on es feia el transbord de les mercaderies als vapors fondejats en la badia. No serà fins l’any 1935 quan un vapor, no massa gran, puga atracar de costat en un moll, el del martell, un fet del que es feu ressò la premsa de l’època, subratlla l’enginyer de Ports. Altres fets singulars que marcaren la construcció del port, com ara la seua declaració d’interés local a finals del segle XIX per mamprendre les obres. “Cap ajuntament havia sol·licitat mai al Ministeri fer un port”, indica Juan ferrer. El de Dénia ho feu amb un projecte encarregat per Gabiel Moreno, nebot del Marqués de Campo, a l’enginyer Rafael Yagüe. “Si el Ministeri pressupostava les obres en 16 milions de reals -precisa-, ell ho feia amb 1,5 milions”. Les obres, que ja havien començat quan va arribar l’aprovació del projecte, no s’ajustaven a la llei, de manera que van ser paralitzades i es va iniciar un llarg pleit contra l’Ajuntament. Entre les singularitats esmentades, Ferrer Marsal cita que el primer deslinde de costa formal que es plantejara fora el de Dénia, l’any 1897, arran del projecte del port. És singular també el procés administratiu, amb un plet complicat i la creació per Gabriel Moreno de la Compañía Concesionaria del Puerto de Dénia, en arrancar el segle XX. Paralitzades les obres el 1907, el port tornaria a ser declarat d’interés general un any després i es crearia una Junta de Obras del Puerto. En 1918, naixia la figura d’una Comisión de Arbitrios -única en l’estat espanyol- “que acabaria el port que va imaginar Yagüe”. Les actuacions continuarien en el segle XX i canviarien la fisonomia de la ciutat, que s’obria al port pel Carrer Marqués de Campo. Amb el temps, el port esdevindrà de titularitat de la Generalitat Valenciana (1981) i la portuària -lligada al turisme, l’oci i la pesca- serà una de les principals activitats econòmiques de la ciutat. “Però l’obsessió per tindre un port hi ha que situar-la en els anys 1840-1900”, diu Juan Ferrer; “és ahí quan ocorre tot”. De sants i devocions Fer-se a la mar en el segle XIX era un perill. L’enfonsament de navilis i l’acusada mortalitat són un fet constatat que recentment va posar de manifest l’historiador Javier Calvo en una conferència en Els Magazinos. De les penúries que es visqueren a Baix la Mar ens queda constància pels plafons devocionals. Un meravellós exemple, com diu Josep A. Gisbert, és el de la Placeta de la Creu, dedicat al Pare Pere i a la Santíssima Sang/Jesús Pobre. Va ser encomanat a un ceramista de València per una família com a manifestació d’agraïment per haver salvat la vida en un naufragi. La devoció especial pel Pare Pere i la Santíssima Sang en el món mariner es posa de manifest en les medalles que porten els mariners. Entre les advocacions cal citar la de Sant Telm, a qui se li dedicà l’ermita bastida a finals del s. XVIII al final del carrer que duu el seu nom, així com les de Sant Pere i la Mare de L’Ajuntament de Dénia, el 1843, remeté -redactat per l’insigne i anònim Nicolás Morand- un manifest a les Corts on es demanava ferventment la millora del port natural. El 1852 és declarat port de refugi. S’insistí en reclamar les obres projectades per Agustín Elcoro; el finançament de les quals no era possible sense aquesta declaració. Aquestes comprenien uns dics, l’abalisament, l’escurada i l’eixample del canal. Tomàs Solanich, el 1867, insisteix en la seua memòria en la necessitat de la neteja i en la millora del calat. Antonio María Jáudenes redactà, el 1868, el Proyecto de Limpia del Puerto de Denia. Poc després fracassà el projecte de creació d’un moll nou. La ciutat vivia moments daurats al caliu de la pansa, que constituïa el motor econòmic de Dénia; tot el camp era un mantell de vinyes moscatell. El port acollí una important flota de velers que foren substituïts pels vapors. Grans navilieres angleses i burgesos del país en feren possible les exportacions. El 1882, el govern declarà el port d’interés general. El Ministeri de Foment el féu dragar; costosa inversió sense rendibilitat. Aleshores es crea la concessió administrativa perquè el capital privat el pogués finançar. El 1890, un grup de deniers sol·liciten la concessió de les obres de millora del port, que el 1892 es classifica d’interés local. Dénia s’avança en la construcció d’un port comercial, per iniciativa municipal, amb tan mala instrumentació jurídica, que sumí l’Ajuntament en un plet de vint anys. El seu disseny abordà problemes tècnics desconeguts en el moment. Rafael Yagüe Buill (18421899), enginyer expert en obres públiques portuàries -projectà els ports de Màlaga o Gandia-, fou l’autor del projecte de construcció del port de Dénia, aprovat dos anys després, el 1895. El 1898 les obres s’adjudicaren a Gabriel Moreno Campo i el dèneu d’abril s’inauguren oficialment. L’any 1901 aquest crea la Compañía Concesionaria del Puerto de Denia. JOSEP A. GISBERT Arqueòleg Déu del Carme, plasmades també en plafons ceràmics. És curiosa així mateix l’extremada devoció, a Dénia i a la comarca, per Jesús Pobre i pel Pare Pere. El jutge de primera instància Remigio Salomón recull en El Semanario Pintoresco Español la presència de maquetes o models nàutics de vaixells de pesca penjats a l’església del convent de Jesús Pobre, una tradició de l’edat mitjana. En el s.XIX hi hagué diversos naufragis a Dénia que donaren de que parlar. És el cas de les embarcacions Parthenon (1869), La Felguera (1880) i Rosa Madre (1899). D’elles parlarem en el pròxim Untat d’Història.