| dbo:abstract
|
- Arvande (en llatí Arvandus) va ser prefecte (governador) de les Gàl·lies al segle v. L'any 464, Libi Sever i Ricimer el van nomenar, tres anys després que Egidi s'hagués separat de l'imperi, i va exercir fins al començament del 469 quan va ser destituït i exiliat. Teodoric regnava sobre els visigots a la Gàl·lia sense cap oposició després que Ricimer agafés el poder a l'Imperi Romà d'Occident guanyant la batalla de Placentia el 17 d'octubre del 456, en la qual l'emperador Marc Mecili Avit va ser capturat i va perdre la corona. Majorià fou posat al tron per Ricimer, però va actuar massa independent del seu mentor i el 2 d'agost del 461 va ser obligat a abdicar i va morir poc després. Va pujar al tron Libi Sever, però Flavi Valeri Lleó de Constantinoble no el va reconèixer i al nord de la Gàl·lia es va revoltar el general Egidi (a aquells territoris Ricimer mai havia aconseguit imposar la seva autoritat) que es va fer independent. El 464, el mateix any que va morir Egidi, Ricimer va enviar a Arvande a la Gàl·lia. Libi Sever va morir el 465, potser enverinat per Ricimer, i durant 18 mesos no hi va haver emperador i el poder va estar plenament en mans de Ricimer fins a l'abril del 467 quan el patrici Procopi Antemi, grec de naixement, va ser proclamat emperador a proposta de l'emperador romà d'Orient, que fou acceptada pel senat i per Ricimer, que només va posar la condició que la filla del candidat li fos donada en matrimoni, cosa que fou concedida (12 d'abril del 467). Antemi i Ricimer van governar conjuntament, inicialment amb bon acord però més endavant van començar a sorgir discrepàncies. Antemi i Ricimer van preparar una expedició contra els vàndals, i el nou rei visigot Euric (que havia assassinat al seu germà Teodoric el 466 i havia assolit la corona), volia estar en pau amb els romans. Però es va sentir amenaçat i va enviar una ambaixada a Lleó I. Per una sèrie de raons les seves sospites es van enfortir i va buscar l'aliança amb els vàndals, enviant delegats al rei Genseric. També va enviar una delegació al rei dels sueus, que tenia una mena de vassallatge envers els visigots. La primera de les ambaixades va servir també per confirmar els preparatius bèl·lics dels romans clarament dirigides contra els vàndals; això va decidir a Euric a tornar a l'amistat amb l'imperi, però abans de seguir va intervenir Arvande, el prefecte de les Gàl·lies. Arvande suposadament estava disposat a fer tot el possible per entregar als visigots i burgundis tot el que restava als romans a l'oest dels Alps no se sap ben bé a canvi de què, però cal suposar que del poder a la resta de la Gàl·lia. Una carta d'Arvande datada el 468, en que aconsellava a Euric de rebutjar l'aliança amb l'emperador Antemi al que considerava imposat per Constantinoble, atacar els bretons establerts a l'altre costat del riu Loira sota protecció de l'emperador (després de ser expulsats de Britània) i ocupar tota la Gàl·lia per repartir-la amb els burgundis que ja n'havien ocupat una part, va ser interceptada per agents imperials. Euric es disposava a escoltar i portar a terme els consells d'Arvande i es diu que no ho va fer per diversos prodigis que es van produir a Tolosa considerats de mal auguri: s'hauria vist sorgir del mig de la ciutat una font de sang que va córrer tot un dia; que s'haurien vist brillar al mateix temps dos sols, i també que Euric va convocar una reunió de notables del regne a Tolosa i les seves armes van canviar sobtadament de color a les seves mans i esdevenien verdes, grogues, negres o roses; més probablement no ho va fer quan va saber que Arvande havia estat descobert i cridat a Roma al començament del 469, i acusat a Roma mateix per notables gals (entre els quals Tonanci Ferriol ex prefecte de les Gàl·lies, Taumast un parent de Sidoni Apol·linar, i Petroni) desplaçats expressament; acusat de peculatus, de lesa majestat, traïció i fellonia va ser deposat i condemnat a mort. Finalment no fou executat mercès a la intervenció dels seus amics entre els quals Sidoni Apol·linar, i la pena li va ser canviada per la d'exili. El govern d'Arvande que va durar més de quatre anys, va ser ben considerat per la població; el seu caràcter era afable, però cap al final va vexar a diverses persones i es va guanyar l'odi d'una part de la població, que en alguns casos es va revoltar i en altres van presentar queixa a l'emperador Antemi. (ca)
- Arvandus was a Gaul who rose through the hierarchy of Imperial Roman society to twice be appointed Praetorian prefect of Gaul. On the first occasion, 461, he was appointed by Emperor Libius Severus. This appointment ended when Severus died in 465. Two years later, in 467, he was appointed by Anthemius. His friend and chronicler, Sidonius Apollinaris, records that his first term was successful and he himself well liked. However, in his second term he found himself widely hated, and in 468 was removed from office and brought to Rome in chains. Here he was accused by envoys from a commission of influential Gauls of committing treason. The envoys brought with them a letter which Arvandus' secretary attested had been dictated by Arvandus. In it, Arvandus set out to dissuade Euric, king of the Visigoths, from concluding peace with the Western Roman Emperor, urging that instead he should attack the Britons north of the Loire. The letter asserted that the Law of Nations called for a division of Gaul between the Visigoths and Burgundians. Riothamus, King of the Britons, was allied to Roman Emperor Anthemius, so this was tantamount to declaring war on the Emperor. Arvandus was put on trial for treason. The trial should have been overseen by Sidonius, but Sidonius chose to resign his position instead, and plead for clemency on behalf of his friend. At his trial, Arvandus was found guilty and was stripped on the spot of all the privileges pertaining to his prefecture, and consigned to the common jail to await execution. Cassiodorus asserts that Arvandus' intention was to divide the empire and seize the throne: It may be that Arvandus was hoping to obtain the throne with aid from the Gauls and the Visigoths, in the manner of the previous attempt by Avitus. If so, Arvandus was disappointed; he received no support from the Gallic aristocracy. Possibly this was a result of his undistinguished birth, but the great majority of the Gauls would have learned from Avitus' example, and realized that the day for such adventures was long past. Cassiodorius reports that Sidonius and his friends were successful in saving Arvandus from the death penalty. "At the order of Anthemius, Arvandus, who had attempted to become emperor, was sent into exile" ("Arabundus imperium temptans iussu Anthemii exilio deportatur"). (en)
- Arvandus (Arabundus) war ein weströmischer Politiker gallorömischer Herkunft im 5. Jahrhundert. (de)
- Arvandus est un personnage de la Gaule du Ve siècle. Nommé préfet du prétoire des Gaules en 464 par Libius Severus et Ricimer Jusqu'en 465, puis à nouveau de 467 à 468 par le nouvel empereur Anthemius, il fut apprécié lors de son premier mandat mais haï lors du second. Il avait comme beaucoup d'autres avant lui déjà une position difficile entre les puissants royaumes barbares établis en Gaule et l'empire d'Occident réduit à l'Italie et en Gaule à la Provence et à l'Auvergne après la sécession d'Ægidius en 461. En effet, en 461, en Italie, le patrice Ricimer fait exécuter l'empereur Majorien et proclame Libius Severus nouvel empereur. Le général gallo-romain Ægidius, un des plus fidèles amis de Majorien qui l'avait aidé à accéder à la tête de l'Empire romain d'Occident, refuse alors de reconnaître Libius Severus et se rend indépendant en Gaule du Nord. En réaction Ricimer nomme le comte Agrippinus magister militum per Gallias. Ce rival d'Ægidius livre alors Narbonne en 462 aux Wisigoths, définitivement maîtres du nord de l'Espagne après la bataille de Carthagène perdue en 460 par Majorien contre le roi des Vandales Genséric qui avait détruit la flotte romaine. Ægidius poursuit la lutte pour son propre compte contre les Wisigoths de Théodoric II qu’il bat près d’Orléans en 463 comme le relate Grégoire de Tours en parvenant aussi à leur reprendre Tours, mais il échoue à prendre Chinon. Pendant le mois de mai 464, Ægidius envoie une ambassade auprès de Genséric, dans le but de former une alliance avec les Vandales contre Ricimer ou les Wisigoths. Cette alliance ne verra pas le jour puisque le maître de la milice meurt à la fin de l'année 464, sur ordre de Ricimer, soit empoisonné, soit tué dans un guet-apens, laissant le commandement à son fils Syagrius, avec le soutien du comte Paul sur la Loire ; tandis qu'en 465, la mort de l'empereur Libius Severus est suivie d'un interrègne de 2 ans, que la même année le roi des Francs Childéric revient de 8 ans d'exil en Thuringe et qu'à la mort de Théodoric en 466, son fils Euric rompt le fœdus avec Rome dès son avènement et se déclare à son tour indépendant. En 468 fut révélée une lettre dans laquelle Arvandus conseillait à Euric roi des Wisigoths de rejeter le nouvel empereur Anthémius imposé en 467 par Constantinople et d'attaquer les Bretons alliés de Rome, de l'autre côté de la Loire. La lettre prétendait que la Loi des Nations réclamait une division de la Gaule entre les Wisigoths et les Burgondes. Emmené enchainé et accusé à Rome même par des notables gaulois, dont Tonantius Ferreolus, il fut mis en accusation et le procès aurait dû être conduit par Sidoine Apollinaire, mais il démissionna et plaida la clémence pour son ami. Arvandus fut déclaré coupable, dépouillé des privilèges liés à sa fonction et emprisonné dans l'attente de son exécution. Il dut à l'intervention de ses amis dont Sidoine Apollinaire, par lequel on connaît l'affaire (Ep. I, 7, 1-13), de ne pas être mis à mort mais seulement exilé : "Sur ordre d'Anthemius, Arvandus, qui avait tenté de devenir empereur fut exilé" ("Arabundus imperium temptans iussu Anthemii exilio deportatur"). Cassiodore affirme que les intentions d'Arvandus étaient de diviser l'empire et de prendre le pouvoir. Il se pourrait qu'Arvandus espérait devenir empereur avec l'aide des Gaulois et des Wisigoths, de la même manière que lors de la tentative précédente d'Avitus. Dans ce cas il fut déçu de ne recevoir aucun support de la part de l'aristocratie gauloise, peut être en raison du manque de prestige de sa naissance. Mais la grande majorité des Gaulois avaient appris de l'exemple d'Avitus et réalisé que de telles aventures étaient vaines. En 469, les Bretons du roi Riothamus (Ambrosius Aurelianus selon Léon Fleuriot) débarquent alors sur la basse-Loire avec une troupe estimée à douze mille hommes, pour secourir l'empereur Anthémius. Mais Euric, qui s'empare de Bourges, les vainc à Déols au bout de deux jours de combat et les empêche de rejoindre les troupes romaines d'Anthemius. Les survivants bretons se réfugient dans les royaumes burgondes et Euric s'empare de Tours en 470, que le comte Paul et les Francs parviennent à reprendre. Odovacrius (Eadwacer ou Adovacrius), venu probablement de Bretagne par mer avec une bande de pirates au début des années 460 et qui avait fini par contrôler toute la Basse-Loire menace alors Angers avec ses Saxons. Childéric arrive le jour suivant et prend la ville et le comte Paul aurait alors été tué, puis les Romains poursuivirent et massacrèrent les Saxons tandis que leurs îles furent prisent et saccagées par les Francs, ainsi que le relate Grégoire de Tours (Dix livres d'histoire, II, 18 et 19). « Les Bretons furent chassés de Bourges par les Goths, qui en tuèrent un grand nombre près du bourg de Dol. Le comte Paul, avec les Romains et les Francs, fit la guerre aux Wisigoths, sur lesquels il fit un grand butin. Odovacrius étant venu à Angers, le roi Childéric arriva le jour suivant, et ayant [été] tué le comte Paul, il s’empara de la ville. Ce jour-là l’église fut consumée par un grand incendie. (trad. de II, 18 par François Guizot) » Alors que l'Auvergne était à son tour menacée, les troupes romaines de renfort conduites par Anthemiolus, le fils de l'empereur Anthémius, furent battues à Arles vers 471 par Euric et Anthémiolus tué avec ses trois généraux, , et le comes stabuli . Ce fut la dernière expédition de l'armée romaine au nord des Alpes. Après qu'en 475, le nouvel empereur Julius Nepos avait dû reconnaître la souveraineté d'Euric sur la Gaule en deçà de la Loire et du Rhône, en lui cédant l'Auvergne pour obtenir son retrait de Provence, en entrainant la prise d'Arvernum (Clermont-Ferrand) défendue par le sénateur Ecdicius et son beau-frère Sidoine Apollinaire, évêque de la cité depuis 471 ; Odoacre, devant le refus du patrice Oreste, nouveau magister militum (commandant suprême) de l'armée romaine, d'accorder des avantages similaires aux peuples barbares alliés de Rome en Italie, mit fin en 476 à l'Empire romain d'Occident, en déposant son fils l'empereur Romulus Augustule. Euric conquiert alors Marseille en 476 et récupère également la Provence. (fr)
- Arvando (en latín: Arvandus) fue un galo que ascendió en la jerarquía de la Roma imperial hasta alcanzar en dos ocasiones el grado de prefecto pretoriano de las Galias. En la primera ocasión, en 461, fue nombrado por el emperador Libio Severo. El cargo concluyó a la muerte de Severo, en 465. Dos años más tarde, en 467, fue nombrado de nuevo por Antemio. Su amigo y cronista, Sidonio Apolinar, narra que su primer mandato fue exitoso y que obtuvo con el una buena reputación. No obstante, su segundo periodo en el cargo le deparó amplios odios, hasta que en 472 fue depuesto y llevado encadenado a Roma, donde una comisión de influyentes ciudadanos de la Galia le acusó de cometer traición. Los enviados trajeron con ellos una carta, que el secretario de Arvando atestiguaba que había sido dictada por el propio Arvando. En ella Arvando intentaría disuadir a Eurico, rey de los visigodos, de firmar la paz con el Emperador bizantino, instándole a que en cambio atacase a los bretones del norte del Loira. La carta afirmaría también que el Ius Gentium exigiría la división de las Galias entre visigodos y burgundios. Riothamus, , era aliado del emperador Antemio, así que esto era equivalente a declarar guerra al propio emperador. Arvando fue juzgado por traición y, encontrado culpable, fue despojado de todos los privilegios pertenecientes a su prefectura y enviado a la prisión común para aguardar su ejecución. Casiodoro refiere que Sidonio y sus amigos lograron salvar a Arvando de la pena de muerte. «Por orden de Antemio, Arvando, que había intentado convertirse en emperador, fue enviado al exilio» («Arabundus imperium temptans iussu Anthemii exilio deportatur»). Casiodoro afirma que la intención de Arvando era dividir el imperio y usurpar la dignidad imperial: pudiera ser que Arvando esperase obtener el trono con ayuda de galos y los visigodos, del modo ya intentado por Avito. De ser así, Arvando quedaría decepcionado, dado que no recibió ningún apoyo de la aristocracia gala. Posiblemente esto se debió tanto a su humilde cuna como a que la mayoría de los galos habría aprendido del ejemplo de Avito, dándose cuenta de la época propicia para tales aventuras había pasado ya de largo. (es)
- Arvandus (of Arabundus) was een Gallo-Romein uit de 5e eeuw en tweemaal praefectus praetorio voor Gallia (Romeinse Rijk), in de jaren 461-465 en 467-472. (nl)
- Arvando (latino: Arvandus; ... – ...; fl. 464-469) è stato un politico romano di età imperiale. Ricoprì per due volte la carica di Prefetto del pretorio delle Gallie, ma fu accusato di connivenza con i Visigoti, deposto e condannato. (it)
- Arvando (em latim: Arvandus) foi um gaulês que ascendeu diversas posições na hierarquia do Império Romano do Ocidente e foi duas vezes nomeado prefeito pretoriano da Gália. Na primeira, em 461, foi nomeado pelo imperador Líbio Severo e caiu quando ele morreu, em 465. Dois anos depois, em 467, Arvando recebeu novamente o posto das mãos de Antêmio. O cronista - e seu amigo - Sidônio Apolinário relata que o primeiro mandato foi bastante proveitoso e ele era muito querido na região. Porém, no segundo, ele enfrentou uma ampla hostilidade que resultou não somente em sua demissão em 472 como também na sua prisão. Depois de ser levado para Roma, ele foi acusado por emissários de uma comissão montada pelos gauleses mais influentes da província de ser um traidor. Os emissários levaram consigo uma carta na qual o secretário de Arvando atestou ter sido ditada por ele. Nela, ele tenta dissuadir Eurico, rei dos visigodos, de assinar a paz com imperador romano do Oriente e aconselhando-o, ao invés disso, a atacar os que viviam ao norte do Loire. A carta afirmava que a Lei das Nações exigia que a Gália fosse dividida entre visigodos e burgúndios. Riotamo, o , era um aliado do imperador romano do ocidente, Antêmio, e a proposição de Arvando na carta equivalia a uma declaração de guerra. Ele foi então julgado por traição e os procedimentos deveriam ter sido supervisionados por Sidônio, mas ele preferiu renunciar ao cargo e, ao invés disso, implorou por clemência em favor do amigo. No julgamento, Arvando foi considerado culpado, teve retiradas no tribunal suas insígnias e privilégios relativos à prefeitura que ocupava e enviado para uma prisão comum para aguardar sua execução. Cassiodoro afirma que a intenção de Arvando era dividir o império e tomar o trono. É possível que Arvando esperasse obtê-lo com a ajuda de gauleses e visigodos, exatamente como já o fizera Ávito. Se for este o caso, Arvando se decepcionou com o resultado, pois não recebeu apoio nenhum da aristocracia da Gália, provavelmente por causa de seu baixo status, mas também por que a grande maioria dos gauleses teria já aprendido, pelo exemplo de Ávito, que a época para estas aventuras já havia passado. Cassiodoro relata ainda que Sidônio e seus amigos conseguiram salvar Arvando da pena de morte: "Por ordem de Antêmio, Arvando, que tentou ser imperador, foi exilado" ("Arabundus imperium temptans iussu Anthemii exilio deportatur"). (pt)
- Арва́нд (лат. Arvandus) — преторианский префект Галлии в 461—465 и 467—470 годах. Арванд, по-видимому, происходил из незнатной галло-римской семьи. Сделал карьеру чиновника на имперской службе. Был другом Сидония Аполлинария. Впервые на пост префекта Галлии он был назначен императором Либием Севером и Рицимером. Его пребывание в должности оказалось успешным, и он был довольно популярен в Галлии. Второй раз префектом Галлии его назначил император Антемий в 467 году. Однако уже в 468 году в Рим отправилось посольство, составленное из влиятельных в Галлии людей. Они обвинили Арванда в измене и связи с вестготским двором. В доказательство обвинений было представлено письмо, направленное Арвандом вестготскому королю Эвриху. В письме Арванд убеждал Эвриха не заключать мир с Римом и напасть на союзников Антемия бритонов короля Риотама. По приказу Антемия Арванд был лишен звания префекта и доставлен в Рим в цепях, где ему вынесли смертный приговор. Сидоний Аполлинарий, бывший тогда префектом Рима, употребил все своё влияние, чтобы избавить Арванда от смерти. В результате Антемий заменил смертную казнь на изгнание. Дальнейшая судьба Арванда неизвестна. (ru)
- 阿尔万杜斯是一个在罗马帝国等级体系中地位颇高的高卢人，曾两次被任命为高卢禁卫长官。 他的第一任期始于461年被皇帝利比乌斯·塞维鲁斯任命为高卢长官，并于465年塞维鲁斯去世而告终。两年后的467年，他被继任的皇帝安特米乌斯再度启用。 他的朋友与幕僚希多尼乌斯·阿波利纳里斯的记载表明他的第一任期很成功，但在第二任期中他招致了广泛的憎恶，并在468年被免职，后被押送到罗马。在罗马，他被一个很有影响力的高卢人集团的特使指控犯下叛国罪，由阿尔万杜斯的秘书证实的证据表明他曾口授一封信劝说西哥特国王尤里克不要与皇帝缔结和约，并让西哥特人去进攻卢瓦尔河以北的不列颠人。信件还断言执行罗马法将使高卢被西哥特人和勃艮第人瓜分。 是皇帝安特米乌斯的盟友，因此此举无异于对皇帝宣战。阿尔万杜斯以叛国罪受审。审判本应由希多尼乌斯监督，但希多尼乌斯选择辞职并代表他的朋友请求宽大处理。审判判决阿尔万杜斯有罪，当庭剥夺了他的一切职位特权。随后他被收监至普通监狱等待处刑。 卡西奥多罗斯坚信阿尔万杜斯的目的是分裂帝国并篡夺皇位。也许他试图像阿维图斯一样通过高卢人和西哥特人的支持以夺取帝位，但他并未能得到高卢贵族的支持。也许原因在于他卑微的出身，但更可能是因为高卢人已经从阿维图斯的失败中学到了教训，清楚这种冒险行动能够成功已经是过去式了。 卡西奥多罗斯的记载表明希多尼乌斯和他的朋友们成功挽救了阿尔万杜斯的性命。“在安特米乌斯的命令下，曾试图谋取帝位的阿尔万杜斯被流放”（Arabundus imperium temptans iussu Anthemii exilio deportatur）。 (zh)
|
