Location via proxy:   [ UP ]  
[Report a bug]   [Manage cookies]                
Vés al contingut

Gin de Menorca

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Infotaula begudaGin de Menorca
Tipusginebra Modifica el valor a Wikidata
OrigenMenorca Modifica el valor a Wikidata
Bòtil de Gin Xoriguer, ginebra típica de Menorca. Es combina moltes vegades amb llimonada.

El Gin de Menorca (també conegut com Gin de Maó o Gin de Xoriguer) és una denominació geogràfica per la ginebra tradicional elaborada a l'illa de Menorca.

Història

[modifica]

L'illa de Menorca va estar sota dominació britànica des del 1712 fins al 1802, moment en què va tornar definitivament a ser espanyola. La influència anglesa a Menorca és indubtable i perceptible encara avui en dia, i es veu reflectida en la gran popularitat que té la ginebra entre els menorquins, tant en consum com en identitat cultural. Tot i que l'origen de la ginebra és holandès, foren els anglesos els qui li donaren l'impuls, passant d'importadors a fabricants i es convertiren en uns consumidors entusiastes. Durant la dominació anglesa a Menorca es va començar a produir ginebra adreçada als soldats que hi estaven destinats. En un principi la ginebra s'elaborava a partir d'aiguardent obtingut per la fermentació de cereals, seguit d'una posterior destil·lació i aromatització amb gàlbuls de ginebró (Juniperus communis), per distintes tècniques. Se li addicionaven també altres ingredients com ara llavors i grans de coriandre, arrel d'angèlica, canyella, comí, pell de taronja, etc. A poc a poc es va obtenir a partir d'alcohols de procedència agrícola diferents dels cereals.

La primera referència escrita del gin de Menorca es troba en un receptari datat entre finals de 1790 i 1810, en el qual s'inclouen els ingredients així com part del procés d'elaboració. Un altre document que demostra la presència i l'arrelament del gin de Menorca és un escrit del menorquí Francesc Cardona Orfila, recopilador de dades per a l'obra de l'Arxiduc Lluís Salvador ''Die Balearen''.

Atès que l'exportació del gin elaborat a Menorca es realitzava des del Port de Maó, als llocs de destí es va començar a conèixer amb el nom de Gin de Maó. A principis del segle XX, Miguel Pons Justo va fundar la destil·leria Xoriguer, que encara està en funcionament, i que va permetre impulsar de manera definitiva la comercialització del Gin de Maó a nivell nacional i internacional.

Una altra de les característiques originàries del Gin de Maó que l'ha acompanyat al llarg de la seva història és l'envàs, en el format de caneca ceràmica, algunes de les quals es conserven al Museu de Menorca, a la ciutat de Maó, datades del període de presència anglesa a Menorca i obtingudes algunes dels dragats del port de Maó.

Ara forma part de la història, del gust, dels costums i de les celebracions dels menorquins i, per extensió, de molts d'habitants de les altres illes. El 1997 es va aprovar el reglament de la denominació geogràfica Gin de Menorca, la qual cosa permet per una part protegir el nom geogràfic, i per l'altra evitar la competència deslleial i garantir la qualitat del producte.

Així, entre altres, el Gin de Maó va obtenir el 2011 el Premi al Millor Vi Espirituós No Vinícola atorgat per l'Associació Espanyola de Periodistes i Escriptors del Vi; el 2015 es va alçar amb una Medalla d'Or al certamen San Francisco World Spirits Competitions; a més de rebre dues estrelles per part de l'International Taste & Quality Institute de Brussel·les.[1]

Elaboració

[modifica]
Branca de ginebre amb gàlbuls (ginebrons) com els utilitzats per a fer el gin de Menorca.

Els ingredients del Gin de Menorca són els següents: Gàbuls de ginebre (ginebró), amb una riquesa en oli del 7 al 9 per mil, alcohol etílic d'origen agrícola i aigua. En l'elaboració del Gin de Menorca no es permet addicionar cap additiu, aroma o extracte.

Preferentment s'empren gàlbuls provinents de plantes cultivades a partir dels 800-1.000 metres per aconseguir que transmeti, al destil·lat, les millors qualitats de sabor i aroma. El Gin de Menorca s'elabora per destil·lació d'alcohol etílic d'origen agrícola i gàlbuls de ginebre (Juniperus communis) en alambins de coure utilitzant com a combustible el foc directe de llenya. Els destil·lats presenten un grau alcohòlic d'entre el 30 i el 43%. S'evita fer líquids-base concentrats que es converteixen en el producte final per addició d'una mescla aigua-alcohol. D'aquesta manera s'eviten pèrdues i canvis en les aromes i sabors pròpies dels processos de concentració i s'aconsegueix així un millor equilibri i naturalitat. Es conserva en bótes de roure blanc, de tipus americà, per tal que agafi una mica de sabor de fusta, fins al moment de l'embotellament.

Delimitació geogràfica de producció

[modifica]

La zona d'elaboració de la Indicació Geogràfica es limita a l'illa de Menorca, Comunitat Autònoma de les Illes Balears, Espanya.

L'illa de Menorca es troba situada al centre oest de la Mediterrània, amb unes coordenades 39° 57’ N, 4° 3’ E. Té una extensió de 701 km² i és l'illa més septentrional de l'arxipèlag de les Illes Balears; dista uns 36,5 km de Mallorca, 230 de la Península Ibèrica i 320 del nord d'Àfrica.

Característiques sensorials

[modifica]

És una beguda transparent, incolora, fluida i no viscosa. Desprèn aromes intenses d'alcohol amb una clara preponderància dels components més volàtils del ginebró, detectant-se aromes d'altres grans i llavors. És seca i ardent com correspon a una beguda d'alta graduació, però a la vegada és fina, equilibrada i delicada, predominant-hi el sabor del ginebró. Característiques químiques El Gin de Menorca emparat per la denominació geogràfica compleix les següents especificacions químiques:

  • Graduació final: entre el 38 i el 43% en volum.
  • Contingut màxim de metanol: 1 g/l.
  • Contingut màxim de metalls pesants: 40 ppm (expressat en plom).

Sistema de control

[modifica]

Els elaboradors de gin, per poder usar la menció Gin de Menorca a les seves etiquetes han d'estar inscrits en el Registre de la Denominació Geogràfica, que gestiona el Consell Insular de Menorca.

Referències

[modifica]
  1. «eAmbrosia». [Consulta: 9 octubre 2024].