Aprendre a pensar

APRENDRE A PENSAR Se’ns demana que diguem quatre paraules mínimament assenyades sobre com aprendre a pensar. De fet, es pressuposa que el professorat de filosofia – al qual pertanyo - constitueix un col·lectiu especialitzat, justament, a pensar, i a pensar bé. No vull pas criticar aquesta convicció popular, tot i que tinc els meus dubtes que sigui tan certa i tan general com la gent es pensa. De fet crec que pensar així, potser sigui un exemple de pensar malament. Però sí que haig de fer honor a l’ideal de la professió filosòfica i intentar afrontar les quatre qüestions següents, que em sembla que el tema – si el pensem bé – ens planteja: 1a) Què és pròpiament pensar? En què consisteix? Si no pensem bé què és pensar, malament podrem aprendre a pensar. 2a) Per què és important, o necessari, o útil, pensar? No tindria sentit parlar del tema si no el trobéssim mínimament justificat com a tema en si. 3a) En quin sentit pensar requereix un aprenentatge? I com es podria caracteritzar aquest aprenentatge? Es pot indicar alguna tècnica mental que faciliti l’aprenentatge de pensar? De fet, l’experiència ens indica que sense mètodes, procediments i tècniques concretes no podem assolir expertesa en cap àmbit de la vida. 4a) Es podria indicar un exemple concret d’aprendre a pensar que pogués funcionar com un model d’aplicació del procés d’aprenentatge, com un cert paradigma de referència? La proposta d’un exemple sempre ajuda a fixar en la memòria un procediment a aplicar. En proposarem dos. Passem, doncs, ara a enfocar cadascuna d’aquestes quatre qüestions. Si no ens equivoquem, creiem que així haurem desenvolupat la tasca que se’ns demana. 1. Què és pensar? L’etimologia del mot pot ajudar-nos. El Diccionari Etimològic de l’Institut d’Estudis Catalans ens assegura que pensar és un verb que, en català, ja apareix a les famoses Homilies d’Organyà, del segle XII, i que prové del verb llatí pendere, que vol dir estar suspès pesant, o sigui, pesar, i del corresponent participi de passat pensum, amb el sentit d’allò que ha donat un pes. Per això diu l’esmentat diccionari que pensar està relacionat amb pesar, per via semiculta, amb sentit translatici de pesar mentalment, meditar. Per tant, qui pensa bé, pesa mentalment o medita. I meditar és, de fet, sospesar mentalment les idees relacionades amb un tema o una qüestió. Com justificar aquesta relació etimològica entre pensar i pesar? Potser així: tot i que les idees no tenen pes, no pesen en sentit literal, sí que fan que ens sentim apesarats, afligits, quan són tan preocupants o amenaçadores que sembla com si, de cop, la vida adquirís un pes feixuc i difícil de suportar. I, a la inversa, hi ha idees que, per la seva lluminositat i capacitat de generar veritat, alegria i sentit de la vida, tenen la virtut de fer-ho tot lleuger, suau, agradable i gairebé ingràvid. 1 Per tant, sí que és veritat que, en un sentit fonamental, les idees ens poden pesar molt o, a l’inrevés, ens poden alleugerir moltíssim l’existència. De fet, pensar malament o no haver après a pensar bé pot enterbolir l’existència personal i col·lectiva, fer-la pesada com una llosa i obligar-la a suportar conseqüències dures i duradores. L’associació, doncs, entre pensar i pesar té tota la seva lògica i convé no deixar-la caure en l’oblit. Es trasllada també al verb català sospesar, que significa sostenir per sota les idees o arguments a favor i en contra d’una qüestió, per valorar quin pes decanta més un plateret o l’altre de la balança, abans de prendre una decisió el més raonada i raonable possible. A partir d’aquí, passem ara a detallar els aspectes essencials del que experimentem quan afirmem que pensem. Què volem expressar amb aquest verb? Les situacions en què emprem el mot són diverses, però potser podríem indicar els següents trets comuns. 1. Quan pensem dirigim la nostra atenció, efectivament, a idees importants que hem de prendre en consideració. Per això pensar va acompanyat de la sensació de retirar-nos al nostre interior i concentrar-nos en una activitat intel·lectual que s’ocupa d’idees en si, de conceptes, amb la intenció de cercar la veritat, el sentit o la conveniència. Fins i tot en un estat psicològic d’una intensitat emocional important, si volem pensar-lo, no podem fer res més que identificar clarament aquest estat emotiu: estic nerviós?, excitat?, enamorat?, angoixat?, profundament content?, esperançat?, finalment tranquil?, etc., etc. Després passem a cercar-ne la causa, a preveure’n l’efecte sobre la vida que continua i a gestionar-lo en relació amb les altres idees fonamentals que guien la nostra existència, com ara el projecte vital, els valors i les conviccions últimes o filosofia de cadascú. Pensar, doncs, és posar davant de la ment conceptes o idees vinculades a un tema o qüestió o situació i examinar-les directament, segons el seu propi contingut, de la manera més objectiva i desinteressada que ens sigui possible, per veure quin “pes” tenen en concret. Aquesta actitud analítica, que es pregunta què signifiquen els conceptes que ens acosten a la comprensió de les coses, resulta essencial al pensament. Sense ella encara no ens hem posat a pensar pròpiament parlant. 2. Una segona característica del pensament ens indica que la primera no és suficient. Per què? Perquè les idees, conceptes, qüestions o temes pertanyen a àmbits diferents de la realitat i del coneixement. Per això resulta determinant, si volem pensar bé, diferenciar els plans o perspectives des de les quals afrontem l’anàlisi dels conceptes o qüestions que ens interessen. D’aquí que sempre ens hem de preguntar quin és el context immediat i propi que motiva la nostra anàlisi d’un tema determinat. Posem l’exemple del tema que designem, en el llenguatge quotidià, amb el mot felicitat. És obvi que, segons la primera característica del pensament, ens interessa saber en què consisteix, en si, la felicitat. Però no arribarem a una resposta satisfactòria si alhora no precisem l’enfocament que volem prendre en consideració: es tracta de la felicitat que estudia la psicologia?, o de la forma com ha estat tractat el tema en la literatura universal?, o potser de la concepció que n’han tingut les religions del món?, o ens interessa la vinculació que sembla tenir amb l’ètica?, o també podríem voler saber què n’ha dit la filosofia, etc., etc. La realitat ens ofereix molts plans o dimensions d’un mateix tema. Cal ser conscients, doncs, del pla o perspectiva que adoptem i no barrejar enfocaments diferents, i menys encara pretendre que un sol angle de visió sobre un tema l’esgota totalment, ja que així estaríem pensant malament. I volem aprendre a pensar bé, no malament. 2 3. La tercera característica constitueix una conseqüència lògica de l’anterior. Cada disciplina del coneixement humà té la seva pròpia metodologia. Durant el segle XX la filosofia ha hagut d’aixecar la veu contra múltiples intents d’imposar la metodologia d’un pla d’anàlisi a tota anàlisi d’un tema. Així, el reduccionisme marxista feia de l’economia del sistema productiu la clau de sentit de qualsevol altra realitat; el reduccionisme fisicalista i bioquímic no volia reconèixer l’especificitat de la consciència i de la ment del subjecte humà; el reduccionisme estructuralista convertia la història en una mecànica successió de fets sense llibertat; el conductisme explicava la conducta humana en termes de reflexos condicionats; el culturalisme negava l’existència d’una naturalesa humana universal i tot ho reduïa a la mentalitat i als valors imperants en una cultura; etc., etc. En l’actualitat també patim l’intent de fer de la neurociència la veritat absoluta sobre tota cosa, bo i reduint l’ésser humà a la complexa activitat electroquímica del cervell. Tota aquesta llarga història de reducció de tot a un sol element o a una sola perspectiva o a un sol pla o dimensió de la realitat descansa, certament, en un abús de poder. Revela la negativa a acollir la diversitat de plans o angles que caracteritza qualsevol tema concret i una voluntat d’imposar, de manera general, una metodologia que, tot i ser vàlida, ho és en l’àmbit restringit de la seva competència. Pensem, doncs, malament quan no especifiquem el domini en què ens centrem i no fem servir la metodologia que li és pròpia. Entenem per metodologia el conjunt de procediments, tècniques, recursos i instruments que han estat avalats per la comunitat d’estudiosos competents en l’àrea d’una determinada disciplina del saber humà. En els graus universitaris i de formació professional s’adquireix el coneixement i el bon ús de la metodologia que els és pròpia. Pensar bé requereix, doncs, especificar l’àmbit cognitivament determinat en què situem el tema a analitzar i aprendre a dominar amb una competència suficient la metodologia que el distingeix. Es tracta d’una exigència indispensable d’honestedat intel·lectual. En el llenguatge quotidià mostrem que ens la prenem seriosament quan diem “ des del punt de vista de... i tenint en compte com aquí s’analitza aquesta qüestió, penso que...” 4. Finalment, cal prendre consciència dels preconceptes que ja posem en funcionament quan afrontem l’anàlisi racional d’un tema, així com de l’estat d’opinió preexistent en la societat i de la manipulació cognitiva del poder tecnocapitalista i tecnofinancer que detectem en la globalització tecnològica actual del planeta. En aquest sentit, val la pena llegir el llibre Pandèmia i postveritat d’en Jordi Pigem. Comencem pels preconceptes personals. L’experiència de la vida al llarg dels anys ens porta a tots a generalitzar a partir de casos concrets, a establir regles generals per analogia i a construir esquemes mentals on encabir les coses que vivim, sentim i pensem. Tot aquest món cognitiu interior, la persona sovint el té sense saber exactament com l’ha anat confegint. Però sí que sap que li és molt útil, ja que li permet de situar-se ràpidament davant de les circumstàncies, donar-los una interpretació i triar una resposta significativa. El problema, però, és que confiem massa en els nostres preconceptes i que s’han instal·lat en nosaltres com un automatisme que es dispara sol i que sovint ens pot jugar males passades. Per això ens cal l’autoanàlisi, la revisió crítica dels esquemes mentals que ja tenim i la seva substitució per altres de més ajustats a les idees en si del tema o qüestió sobre què volem pensar bé. Passem ara a la mentalitat predominant en el nostre medi cultural, als preconceptes socials. En el saber popular que hem heretat en el si de la nostra cultura, hi ha molts encerts sobre les experiències fonamentals de la vida humana. Però no poques vegades ens queixem 3 també dels prejudicis, dels estereotips i de l’enfocament esbiaixat que s’amaguen sota les opinions, els judicis, les actituds i les conductes que predominen en les valoracions de la societat, valoracions que creen un estat d’opinió general. El que ja no detectem tan fàcilment és el poder que aquest estat de coses valoratiu exerceix sobre nosaltres mateixos. Per això cal preguntar-se, a l’hora de meditar reflexivament sobre un tema, quines idees i valoracions preconcebudes de la societat s’han filtrat en el nostre interior, sovint de manera inconscient, i evitar que ens portin a pensar malament. Finalment, en l’actualitat existeix un tercer factor d’influència poderosa sobre la nostra manera de pensar: les fake news, les distorsions cognitives, la manipulació de la veritat per part dels mitjans de comunicació, el control de la informació a mans del poder tecnofinancer i la imposició globalitzadora d’un pensament únic que afavoreixi els interessos del gran capital. Filòsofs actuals com Josep M. Esquirol, Marina Garcés, Jordi Pigem i ByungChul Han han analitzat els mecanismes d’influència d’aquesta època de la postveritat i han mostrat amb quina subtilesa aconsegueixen tenir un efecte persuasiu sobre les persones. Per això, si volem aprendre a pensar bé, també cal aprendre a vacunar-se cada dia contra els aspectes negatius del poder digital. Tanquem ara de manera breu el primer punt de la nostra exposició: què és pensar? I responem que pensar consisteix en l’exercici d’una activitat intel·lectual que examina, de manera reflexiva, les idees o conceptes associats a un determinat tema per comprendre’l millor en la seva objectivitat, cosa que requereix: a) precisar la perspectiva, pla o àmbit en què el situem i emprar la metodologia correcta; b) alliberar-nos autocríticament dels preconceptes inadequats de què ja partim; i c) neutralitzar, en la mesura del possible, les distorsions valoratives de la societat i la manipulació cognitiva que patim a través del món digital. 2. Per què pensar és important, necessari o útil? Passem ara al segon punt indicat al començament. Sí: pensar és important, és necessari i és útil. Comencem per la utilitat. Habitualment es mesura en termes del benefici que obtenim d’un recurs. En aquest sentit ampli, resulta innegable que pensar bé aporta beneficis. Si aprofitem la teoria del filòsof Ortega y Gasset segons la qual la raó és una funció de la vida, salta a la vista que l’exercici seriós d’aquesta facultat ens permet orientar-nos enmig de la realitat. Cosa que vol dir que l’ésser humà és un animal profundament, constitutivament, marcat per la necessitat de comprensió i de sentit. Aristòtil deia el mateix quan apuntava al fet que totes les persones anhelen saber i volen ser felices. Descobrir la veritat de les coses equival a comprendre. I copsar el sentit que contenen ens permet de valorar-les adequadament. Sense exercitar aquesta doble capacitat humana: la de cercar la veritat i la d’estimar/apreciar el valor de les coses, l’ésser humà viu a la deriva, sense seguretats cognitives i valoratives mínimes. I llavors experimenta l’amarga sensació que la seva vida no té fonament on descansar. Per això pensar, i pensar bé, esdevé també necessari, ja que la seva utilitat va molt més enllà d’un profit material immediat i se situa en l’esfera més important de la nostra vida, la del fonament últim que anem cercant i determinant al llarg de la nostra biografia personal. La utilitat de pensar ens fa comprendre així la seva necessitat: és necessari allò que, si no aportés la utilitat que se n’espera, provocaria una situació lamentable, no només de privació o de manca d’un bé, sinó de desordre, de desorientació, de confusió, de manca de sentit global i profund de la vida. 4 I la necessitat de pensar, i sobretot de pensar bé, no apunta tan sols a la utilitat que se’n deriva, als beneficis que clarament proporciona, sinó també a la importància que té en si l’exercici habitual de la facultat de meditar sobre les qüestions o temes que afecten la nostra existència. En termes generals, diem que una realitat és important per la seva connexió directa o propera amb els aspectes transcendentals de la realitat. Així considerem, per exemple, que el conreu de la ciència manifesta tenir en si una dignitat inqüestionable, prescindint dels beneficis que ens aporta. Per què? Perquè consisteix, en el fons, en una forma de desplegament d’un element essencial i específic de la naturalesa humana: la capacitat de comprendre, a través de conceptes adients, la veritat de la realitat experimentable o observable, de la matèria en totes les seves manifestacions. Cosa que vol dir que, si un dia la humanitat renunciava a fer ciència - i ciència simplement per amor a la veritat en si -, la mateixa dignitat de l’ésser humà es veuria greument deteriorada, minorada, limitada, empetitida. Per això protestem contra els estudis científics que es publiquen en les revistes de més prestigi mundial quan constatem - com està passant en el nostre propi segle – que, en realitat, eren fraudulents i que responien a la perversa lògica del sistema econòmic de les grans farmacèutiques o indústries tecnològiques. O sigui, entitats científiques del més alt nivell poden utilitzar la ciència contra el sentit i la dignitat profunds d’aquesta. Per això és important no renunciar a pensar i a pensar bé en qualsevol àmbit, ja que hi està en joc la salvaguarda i el desenvolupament de la mateixa dignitat humana, la importància de la qual no es pot mesurar amb paràmetres merament quantitatius. En poques paraules, una mirada merament utilitària que valori les coses només en funció dels beneficis que ens poden aportar, topa frontalment amb el valor en si que, en termes de dignitat, cal reconèixer i atribuir a la condició humana, a la humanitat present en tota persona. Per això es pot dir que pensar, i sobretot pensar bé, constitueix, per la seva importància intrínseca, una forma molt noble de respectar i potenciar la dignitat humana, necessitats com estem sempre de comprensió i de sentit, de veritat i de felicitat, de justícia i de pau. 3. Pensar bé requereix un aprenentatge Passem així a la tercera pregunta que ens hem formulat: en quin sentit pensar requereix un aprenentatge? I com es podria caracteritzar aquest aprenentatge? Es pot indicar alguna tècnica mental que faciliti l’aprenentatge de pensar? De fet, l’experiència ens indica que sense mètodes, procediments i tècniques concretes no podem assolir expertesa en cap àmbit de la vida. I aquí està la clau de la resposta que es pot donar a la tercera pregunta: pensar bé és el resultat d’una habilitat adquirida, el que anomenem una competència essencial per a la vida que hem anat construint a còpia d’un exercici prolongat, i no pas una capacitat innata que ens estalviaria l’esforç d’aprendre. Científicament parlant, tot individu de l’espècie humana ve al món en un estat d’immaduresa que, si bé el fa extremament fràgil i amenaça la seva existència, paradoxalment també el capacita per a desplegar les seves potencialitats de manera interactiva amb el medi humà, social i natural. El que tenim d’innat, doncs, és un conjunt de potencialitats o facultats que, si no es confrontaven amb la duresa de la realitat i no es deixaven modelar per aquesta, no ens farien sortir mai del simple estat d’esbós en què naixem, un estat d’immaduresa o embrionari que els científics coneixen amb el nom de neotènia. L’aprenentatg és, de fet, tot aquest llarg procés d’interacció 5 dinàmica entre un ésser que s’ha d’autoconstruir – cosa que mai acaba de fer definitivament – i la realitat que el força a adaptar-s’hi per comprendre-la, gestionar-la adequadament i assimilar-la per donar sentit a la vida. Des d’aquest enfocament, pensar resulta ser una funció indispensable i constitutiva de l’aprenentatge general a què està sotmès tot individu per autodeterminar-se. I no es tracta de pensar només en el sentit d’adquirir coneixement o saber, sinó d’orientar-se a la vida en confrontació dinàmica amb la realitat i la seva complexitat. Podem caracteritzar, doncs, l’aprenentatge com la situació dinàmica de desenvolupament personal i social en què sempre es troba l’ésser humà, tenint en compte que el seu estat de maduració integral sempre constitueix una fase d’un procés que dura tota la vida i tenint en compte que la realitat, respecte de la qual hem d’aprendre, és altament complexa, exigeix voluntat constant de comprensió i d’adaptació, i mai podem reduir-la a una fórmula fàcil que ens permeti de sotmetre-la als nostres capricis, prejudicis o interessos. L’aprenentatge resulta ser així el medi natural en què l’ésser humà construeix la seva personalitat i se situa, de la forma més objectiva possible, davant la realitat que l’envolta i que el configura en la seva pròpia essència. Entesa així, l’expressió aprendre a pensar no es refereix només a l’obtenció d’un saber o d’un coneixement que abans no es posseïa, sinó a la recerca global de sentit, de veritat, de bé i de bellesa que impulsa tota persona a anar sempre més enllà de qualsevol situació o de qualsevol coneixement. La necessitat d’aprendre deriva, doncs, de la transformació permanent que afecta la vida humana, de les situacions i dels canvis que incessantment ens interpel·len. Indiquem ara alguns principis bàsics de l’aprenentatge de pensar bé, tal com els podem deduir de l’experiència quotidiana. Constitueixen, de fet, la tècnica mental que podem aplicar sempre, en qualsevol moment en què vulguem pensar. 1. El primer principi resulta del que ja hem indicat quan hem contestat la primera qüestió: què és pensar? Hem suggerit que la influència de l’estat d’opinió general que predomina en la societat i de l’ambient que hem viscut en la família és poderosa i actua sobre nosaltres des de la infantesa, modulant els criteris generals amb què interpretem la realitat. Per això convé revisar críticament, analíticament, quines conviccions, valoracions, actituds i conductes que, per influència social i familiar, ens predisposen a pensar ja en una línia determinada. Per aprendre a pensar bé convé aplicar el principi segons el qual cal prendre consciència de la visió del món que hem heretat des de petits i discriminar el més objectivament possible quins elements són acceptables i quins no. Si no ens atrevim a objectivar la influència heretada, difícilment aprendrem a pensar bé. 2. Segon principi. Cada persona té el seu nivell de coneixements científics, de valors assumits de manera argumentada i de conviccions raonades sobre la condició humana i la realitat en general. Tot i l’educació obligatòria estàndard de la ciutadania, cada biografia individual manifesta elements personals ben diferenciadors. Però fins i tot en el millor dels casos, ningú no és capaç de considerar el seu propi nivell de saber científic i filosòfic com a plenament satisfactori. L’actual especialització tan intensa i extensa en tots els àmbits del saber ens posa al davant un panorama molt complex i ja inabastable. Per això ens convé detectar sempre què és el que veritablement sabem i què és el que realment ignorem. Aquest exercici 6 d’honestedat intel·lectual envers un mateix i envers els altres constitueix una condició indispensable per aprendre a pensar. D’aquí es pot formular el principi general segons el qual qui vol aprendre a pensar, ha de començar per practicar la humilitat socràtica, que consisteix a destriar en el seu interior, el més objectivament possible, l’àmbit del que sap de l’enorme esfera de coneixements filosòfics i científics que desconeix. I a qui s’acostuma a anar practicant cada dia aquest exercici d’autoexamen, li resulta més fàcil evitar la típica i molesta actitud de superioritat d’una persona creguda o set-ciències. 3. El tercer principi que guia el procés d’aprendre a pensar bé ja no presenta el caràcter de remoció d’obstacles que tenen els dos anteriors, sinó que és directament positiu. El podem formular així: aixeca’t cada dia amb la voluntat de posar en acció una actitud reflexiva com a teló de fons de tot el que facis i visquis. Es tracta de la típica actitud filosòfica que ens porta a fer-nos les preguntes essencials que interessen sempre a la raó humana: què?, com?, per què?, cap a on apunta?, amb què es relaciona?, quin sentit té? Aristòtil considerava que preguntes com aquestes eren les més generals que la ment humana pot plantejar-se i que contenien els principis explicatius fonamentals de tota cosa. Per això les anomenava, en la seva metafísica, categories, les categories del pensament filosòfic i científic. Nosaltres les prenem ara com a mostra de l’actitud reflexiva que convé tenir a la vida per aprendre a pensar bé. De fet, suposaria un gran enriquiment personal que cada dia, més enllà de les activitats reglades de la professió i de les rutines imposades per la vida quotidiana, prenguéssim consciència d’una realitat concreta o d’un tema determinat i li adrecéssim les qüestions indicades: en què consisteixes?, quins són els elements que t’identifiquen?, com actues o quina influència tens?, quina causa t’origina?, quines conseqüències es deriven de tu?, amb què estàs relacionat?, quin sentit tens per a la vida humana?, etc. Posem un exemple concret. Ens aixequem i comencem un dia laboral qualsevol. Observem que la nostra vida personal i familiar ja es troba emmarcada en un context social regit per professions i activitats professionals, lleis i usos compartits, convencions de tota mena, conviccions ètiques, costums, formes de poder, un sistema econòmic i educatiu, un calendari prefixat, etc., etc. Sempre hem viscut en aquest marc social, però no l’havíem convertit en objecte de reflexió, no l’havíem tematitzat, no n’havíem fet un tema explícit. Ara tenim 30 minuts fins a la feina i volem pensar-hi. Apliquem els dos principis anteriors i de moment renunciem a repetir els tòpics de la societat sobre ella mateixa i el que hem heretat del nostre ambient familiar, i també posem entre parèntesis el que ja sabem i la visió de la societat que hem anat creant fins ara. I passem així a deixar que aquelles categories aristotèliques ressonin amb tota la seva força en la nostra ment: què és la societat, més enllà d’un simple conglomerat d’individus que es relacionen en un espai?, quin origen tenen les societats humanes i per què constitueixen un fenomen universal en el temps i en l’espai?, què implica el fenomen social per al desenvolupament de les persones?, quin sentit aporta a la vida humana en general?, etc., etc. Si amb els temes i les experiències que fem cada dia ens acostumem a desplegar aquesta actitud filosòfica, aquesta actitud reflexiva, anirem aprenent a pensar i a pensar bé, perquè ella genera un dinamisme que va a buscar la veritat el més objectiva possible, no s’acontenta a idees preconcebudes i ens força a llegir, a estudiar i a compartir idees amb els altres. 7 Tres principis, doncs, molt senzills però eficaços: 1) siguem conscients de la influència de l’opinió general de la societat, de la cultura heretada i de la família; 2) reconeguem el nivell exacte de coneixements que posseïm sobre els temes; i 3) adoptem una actitud reflexiva que es deixi qüestionar per la realitat de les coses en si. En síntesi, mantinguem, d’adults, l’actitud típica dels infants al voltat dels 8 anys que es deixen sorprendre intel·lectualment per les coses i acullen, de manera natural, les preguntes que la vida mateixa ens planteja. Tornar, d’adult, a ser com un infant sense perdre la riquesa dels adults: en això consisteix aprendre a pensar. I en clau religiosa: en això consisteix aprendre a tenir fe. 4. Dos exemples concrets Passem ara a la quarta part d’aquesta exposició. Ens preguntàvem al començament si es podria indicar un exemple concret d’aprendre a pensar que pogués funcionar com un model d’aplicació del procés d’aprenentatge, com un cert paradigma de referència. De fet, la proposta d’un exemple sempre ajuda a fixar en la memòria un procediment a aplicar. Doncs bé, proposarem tot seguit dos exemples: un procedent del món de la filosofia i l’altre, del món de la ciència; aquest segon pel fort impacte filosòfic que té. La significació concreta que un exemple pugui tenir com a model depèn molt de cada persona, de la seva formació prèvia i dels seus interessos personals o professionals. Però suposem que aquests dos exemples podrien ser d’interès general, tenint en compte el nivell mínim de formació científica i filosòfica que es pot pressuposar en la ciutadania actual. Primer exemple: la filosofia del coneixement. Des del seu inici, la filosofia ha afrontat la qüestió del coneixement humà des d’una convicció prèvia que no es va posar en qüestió fins a l’època moderna, o sigui, fins al segle XVII. La podem formular així: entre la realitat que experimentem i la raó humana que cerca de comprendre-la existeix una espècie d’isomorfisme, segons el qual la realitat revela als sentits i a la ment una estructura racional a la qual correspon l’estructura cognitiva de la ment humana. Així, la facultat de pensar i la realitat comparteixen una estructura comuna, que garanteix la feliç trobada entre ambdues en què consisteix el coneixement. Aquesta estructura comuna o isomorfisme estructural és, en la Grècia clàssica, el logos, mot que tant indica la racionalitat intel·ligible del real com la racionalitat amb que la ment humana funciona quan copsa les raons o logoi de les coses. Aquest model descansa en la convicció que la ment humana és bàsicament receptiva: es limita a recollir el que la realitat li manifesta, sense que el subjecte humà hi faci una aportació activa en l’acte del coneixement. Amb Descartes la convicció isomòrfica comença a fer aigües, perquè el filòsof francès ja subratlla que la veritat es troba en les idees en si, les que resulten evidents per elles mateixes a la ment humana. L’accent es desplaça així cap al subjecte humà. I l’evidència de la ment es converteix en el criteri de la veritat. És amb Kant (segle XVIII), però, que el tomb ja resulta complet i radical. El filòsof alemany analitza tota l’activitat del subjecte humà en qualsevol acte de coneixement i descobreix que els nostres sentits ja estan equipats per sortir a l’encontre de les dades sensorials amb 2 formes a priori de la sensibilitat, el temps i l’espai; que l’enteniment ja està igualment preequipat amb 12 conceptes purs per elaborar els conceptes del coneixement o idees de les coses a partir de la síntesi de la 8 sensibilitat; i, finalment, que la raó humana aplica 3 idees regulatives sobre els conceptes de l’enteniment per assegurar-nos la màxima universalitat i unitat possible del coneixement. Què ensenya aquest exemple sobre com aprendre a pensar? Tres coses bàsicament: 1) que en les tesis de què estem convençuts pot haver-hi implícits que no hem revisat acuradament. En l’exemple, l’implícit era la concepció merament receptiva, no productiva o igualment activa, del coneixement humà. 2) Que cal prestar atenció a fets que no acaben d’encaixar del tot en les tesis de què estem convençuts. En l’exemple indicat es tracta dels processos psicològics o de consciència que estan implicats en tot acte de coneixement i que suggereixen que el subjecte humà no és merament receptiu, sinó també productiu. 3) I que les tesis de què estem convençuts poden provocar en nosaltres l’aparença de veracitat perquè les ha defensat la tradició durant molts segles (21 com a mínim en el cas de l’exemple). L’herència assumida en el si d’una cultura o d’una tradició intel·lectual multisecular crea un efecte de miratge: si això és el que sempre s’ha ensenyat de generació en generació i, a més a més, ho han defensat pensadors il·lustres que la humanitat venera, es dóna per bo de manera acrítica i no genera actituds revisionistes. Atrevir-se, doncs, a qüestionar tesis heretades i examinar els implícits en què descansen constitueix un requisit fonamental per aprendre a pensar bé. Segon exemple: l’astrofísica. En la comprensió científica de l’univers, el pes d’una tradició encara més multisecular ha estat tan condicionant o més que en la filosofia del coneixement. En efecte, fins a les dues primeres dècades del segle XX, la ciència havia cregut sempre que l’univers és fix, no varia en la seva grandària, resulta immutable i tancat, i roman així, estable i idèntic, en la línia del temps, de manera que no tindrà acabament i tampoc no ha tingut un origen en el temps, o sigui, és etern. Per als científics creients va sortir definitivament configurat de les mans de Déu, el Creador: perfectament definit en els seus paràmetres, sense evolució temporal i capaç de prolongar-se indefinidament en el temps. Un temps que, com l’espai i com la matèria, constitueix una magnitud física fixa i independent de les altres, una magnitud de valor absolut, invariable. La mecànica de Newton (segle XVIII) va sancionar aquesta concepció amb la seva física matemàtica de la gravetat com a força d’atracció mútua entre les masses i amb els conceptes absoluts d’espai i de temps. A començaments del segle XX, però, Einstein va sotmetre a revisió crítica la física heretada i va descobrir que el temps, l’espai i la matèria o energia s’han de pensar de manera relativa els uns als altres; no responen, per tant, a magnituds fixes, absolutes i independents. La gravitació, a més, no és una força, sinó la manifestació de la curvatura de l’espai-temps. A partir de les seves equacions de la relativitat general, el 1922 el matemàtic i físic rus Alexander Friedmann va treure la conclusió que l’univers es trobava en expansió, no era pas extàtic ni immutable. I és així com l’astrofísica del segle XX, associant la relativitat general al segon principi de la termodinàmica de Carnot (1824), l’anomenada llei de l’entropia, va introduir la fletxa del temps en un univers dinàmic que camina cap a la seva mort tèrmica en un estat final de desorganització. Aquests i altres descobriments van arruïnar la concepció clàssica de l’univers. El cop mortal va venir del sacerdot i cosmòleg belga Abat Lemaitre, que, amb la teoria de l’àtom primitiu, el 1927 va proposar el que avui es coneix com a origen de l’univers en el temps a partir de la singularitat del Big Bang. De manera que avui sabem que vivim en un univers que va tenir un inici temporal fa 13.800 milions d’anys, que es troba en expansió accelerada i que s’encamina cap 9 al col·lapse final per refredament progressiu. Un univers, doncs, evolutiu, que, a partir d’una gran explosió inicial i d’una inflació rapidíssima, va anar creant simultàniament la matèria, el temps i l’espai, amb uns ajustaments tan fins de les lleis i de les constants de la natura que causa l’admiració dels científics i que van fer possible el sorgiment de la vida i de l’ésser humà, tot i que actualment no comprenguem encara moltíssimes coses ni com es va produir l’origen de la vida e el nostre planeta. Se’ns planteja així la qüestió de si l’atzar ofereix una explicació racional de l’origen de l’univers i de la vida, o si cal prendre en consideració la voluntat i el disseny d’un Déu creador. Què ensenya aquest exemple sobre com aprendre a pensar? Exactament el mateix que hem indicat per al primer exemple, tret de l’àmbit de la filosofia: que hem de ser conscients dels implícits de què partim; que cal atrevir-se a qüestionar les concepcions heretades; i que cal estar oberts a fets i experiències que no acaben d’encaixar en els esquemes que apliquem espontàniament. Tot plegat es pot sintetitzar en una constatació elemental, que alhora és una recomanació fonamental: cal molta flexibilitat mental per aprendre a pensar i a pensar bé. I això tant en les àrees especialitzades del sabers humans com en l’aparent simplicitat de la vida quotidiana. Conclusió Sintetitzem ara, a tall de conclusió, les quatre idees més importants que ens poden guiar a l’hora de respondre la pregunta com es pot aprendre a pensar? 1. Els fets observables i les dades de l’experiència necessiten ser interpretats: per si sols no manifesten què són ni quina significació tenen, mentre no els integrem en conceptes i esquemes explicatius d’abast més general. La poma, per exemple, que cau sobre el cap de Newton revela la llei de la gravitació universal, i només així resulta comprensible. El desplaçament cap al vermell de l’espectre lumínic de les galàxies és un efecte de l’expansió accelerada de tot l’univers, i només així se’l pot entendre cabdalment. 2. Tota cultura ja disposa d’un patrimoni ampli i ric de conviccions sobre la vida humana, valors i ideals per a l’individu i per a la convivència social, una experiència acumulada de segles, útil per a tots els àmbits pràctics de la vida, i una interpretació global del sentit últim de la realitat (mitologia i religió). La transmissió cultural d’aquest patrimoni d’una societat humana condiciona profundament els conceptes i els esquemes amb què els individus pensem. Per aquest motiu convé desplegar una actitud analítica i crítica que vagi a cercar i verificar la validesa dels implícits en què descansa aquell patrimoni cultural i dels arguments que el sostenen. 3. L’experiència de la vida que cada persona fa, més els coneixements que va adquirint i els criteris generals que va formulant en el seu interior, sovint sense tenir-ne una consciència clara, també aporten un condicionament molt potent a l’hora de pensar. És per això que també cal atrevir-se a explicitar els implícits personals de què ja partim cada cop que ens posem a pensar i verificar si la realitat a comprendre casa bé 10 o no amb ells. Es tracta de practicar l’exercici mental de posar temporalment entre parèntesis les idees i criteris que ja tenim, per deixar que els temes en si ens manifestin la seva veritat sense biaixos precondicionats per la tradició cultural i/o pel propi món interior. En el Discurs del mètode (1637), Descartes practica i recomana aquest exercici mental. 4. Totes aquestes observacions de prudència elemental però indispensable apunten a la conveniència, com hem dit, d’anar adquirint l’hàbit de la flexibilitat mental i de l’actitud reflexiva, que ens guiarà en la vida quotidiana a no precipitar-nos en els nostres judicis i, en la vida professional, a enriquir-nos amb la veritat de les coses en si. Els hàbits s’adquireixen amb el treball constant de cada dia. I els hàbits mentals també. Per això no podem renunciar a fer, cada dia, de filòsofs i de científics, de filòsofes i de científiques. Ens hi va el sentit de la vida! Joan Ordi / jordi@xtec.cat / 14-3-2024 11