HISTÒRIA DE LA MÚSICA BLOC A: L'antiguitat i l'edat mitjana El primer element musical apareix a l'època carolingia. La primera escripció musical. Finals segle XIIIIX. 1. El món antic i el seu llegat musical a occident El concepte de música en el món grec és molt ampli. Inclouen també la poesia lírica i la dansa, la música associada a una lletra (equilibri d'un text) i al moviment del cos. Gran presència de la música en la ceràmica grega. Aulos: una mena de doble flauta. Oboè... un instrument de doble llengüeta. Mòn i música dionisíaca: disbauxa Acompanyament de la poesia. Dedicada al món apol·lini. Hi ha molts mites relacionats amb la música. Com per exemple Orfeu i Euridice. Mercuri i Argos. La capacitat de la música d'influir sobre les persones. 2. 3. El Cant Gregorià Primera música que s'escriu. Sorgeix perquè serveix per una altra cosa, bàsicament com a ornamentació. Sant Gregori I, papa que va pontificar entre el 594 i el 604. Gran home d'estat de l'edat mitjana. Va legislar molt. Se l'acostuma a representar amb un ocellet a l'espatlla que sembla que li xiuxiuegi alguna cosa a l'orella. Aquest ocell representar l'esperit sant, que li transmet aquesta música. La música religiosa com una creació divina. Segurament Sant Gregori no va tenir cap paper directe sinó que durant la seva època van sorgir moltes coses, com per exemple la fundació de l'Scola Cantorum. Un cos professional dedicat a la música. També va ser important l'evangelització de les illes britàniques. L'expansió va ser ràpida i sòlida i això va ajudar a la consolidació d'aquest tipus musical. A mitjans del segle VIII apareixen les primeres composicions escrites, i més endavant al segle XIX els primers manuscrits complerts. El primer manuscrit sencer amb tot el repertori de missa és el manuscrit de Sant Galle. Es tracta d'un llibre molt valuós i luxós. A sobre de la lletra hi trobem anotacions, anomenades neuma (anotacions neumàtiques), que vol dir, allò que surt de la boca emetent aire, cantant. Aquest tipus d'anotacions serveixen per ajudar a la memòria, però es requisit previ que això el cantor ja ho conegui. Normalment, per a que un cantor domini tot el repertori havia d'estar uns 30/40 anys preparant-se. OBEÏEN A NECESSITATS. En vermell s'indicaven les rúbriques que indicaven de quina festa es tractava, informació, etc. També es donaven indicacions de com s'havien de cantar. Hi ha punts de referència per saber en quina nota començar... Després apareixen en tetragrames (pentagrames de 4 línies). Els salms es canten com aquí veiem "recitat". Per anar passant text i avançar. L'evolució de l'accent llatí porta a les neumes. Repetició. No hi ha ritme (durada en el temps, organització temporal) ni element harmònic. Cant sil·làbic Cant melismàtic Estil antífona Estil responsorial El llibre on hi ha tot el repertori de la missa es diu gradual, i el repertori on hi ha tots els oficis, antífones. Els missals no acostumen a tenir les neumes escrites. El pontifical és el llibre del bisbe. Només hi ha les coses que li són pròpies. Repertori exclusiu del bisbe. El ritual és el llibre que recull totes les coses relacionades amb els sagraments. Té unes característiques pròpies que fa que s'hagi de moure segons l'ocasió. S'inventen altres tipus de notacions en lloc de la neumàtica. Notació alfabètica, molt més precisa però no té èxit. El següent pas és la notació aquitana. Es disgreguen els punts, marcaven una ratlla com a punt de referència. Més endavant la dibuixen i s'inclouen en quina clau, si, s'inventen la clau de sol, etc... En un altre estadi apareixen ja dos ratlletes que marquen dues notes. El següent pas és el tetragrama, amb una línia en roig que marca la clau. Processos pels quals es van incorporant noves característiques al cant gregorià i es construeixen nous repertoris. Trope: interpolació d'un nou text en un ja establert. Permet una certa creativitat. Comença a desaparèixer l'anonimat. Farciment amb material nou d'una peça ja existent. Kirie: senyor El fenomen del trope es gairebé exclusiu del cant ordinari, excepte al Credo. Una altra forma d'alterar aquestes melodies és la seqüència. És un trope amb unes característiques específiques, per exemple que només s'afegeix als al·leluia. Aquest farciment el va fer en vers. Tot això té una expansió extensíssima. Aproximació del poble a la música culta de l'església. Hi ha algunes seqüències que s'han fet tant populars que no es poden treure de la ment de la gent, estava molt arrelat, com per exemple com la de la missa de difunts. El concili de Trento les prohibeix tots excepte 4: la de la miss de difunta Dies irae, la de la pentecosta veai sancte spiritus , la del corpus christi lauda sion i la de pascua victime paschale laudes. DRAMA LITÚRGIC "Obra teatral" dintre de la litúrgia. L'origen és un trope dramatitzat. El primer trope del qual es té memòria és del de dia de pasqua. Petita escena abans de començar la missa. És la primera manifestació artística en que hi ha diàleg. Llavors això es va ampliant i s'afegeixen escenes. En el moment que s'hi afegeixen aclaracions sobre tal personatge surt per la dreta i tal...ja és teatre. Arriba un moment que les autoritats diuen que tot aquest espectacle no es pot fre a l'interior de les esglésies, però a fora hi ha els cementiris, i encara tenen més possibilitats. Més tard es passa a fer a la plaça de davant de l'església. Una altra situació en la que apareix el drama litúrgic és per Nadal, amb els pastorets. La història de Daniel també és molt representada. Molt freqüent, molt popular i que s’es a pa ràpidament fins al concili de Trento. Però hi havia algun drama que estava molt arrelat a la societat, fins hi tot en alguns llocs han sobreviscut tot i les prohibicions, com per exemple a Elx. El misteri de Elx és un drama litúrgic que es celebrava el15 d'agost, i està documentat des del segle XIV. És l'únic que s'ha mantingut de forma ininterrompuda. També trobem el cant de la sibil·la a Mallorca, aquest més interromput. A Lleida era popular el cant de la Colometa, la baixada de l'esperit sant. La Pentecosta. 4. L'evolució de la polifonia fins al 1300 Neix en l'àmbit d'allò culte, però no sabem exactament com neix. Hi havia un atractiu en que dos veus no sonessin iguals i alhora. Hi ha dos sons diferents i hi ha una certa especulació. Cap al segle IX -X, comencem a trobar peces. A les escriptures s'hi troben noves llargues i bordons. S'introdueix la polifonia al cant gregorià. (Les notes blanques són les del cant gregorià original). Això no se sap molt bé com escriure-ho i fan especulacions teòriques i fan experiments. (Vox principalisvox organalis). El màxim al que s'arriba és a quatre veus. Organum-Organa, són aquest tipus de composicions. Organum paral·lel vol dir que les notes afegides segueixen en paral·lel les notes originals. Organum lliure. S'eixamplen les possibilitats. Organum florit o melismàtic. La polifonia es un ornament per remarcar solemnitats, ja que aquestes allarguen les melodies. Els autors signaven. El segle XII suposa un canvi. Els centres de creació deixen de ser els monestirs i passen a ser les catedrals juntament amb l'aparició de les universitats. El primer lloc on això esclata és a Paris. La Sorbona i Notre-Dame de Paris. Gran esforç de planificació, tan en arquitectura com en música. Apareixen dos grans autors: Leonin i Perotin. De l'escola de Notre-Dame. Primer compositors de la història de la música occidental. Manuscrit típic e l'escola de Notre-Dame. És notació quadrada i polifònica a tres veus. Hi comença a haver cert interès pel temps i pel ritme. Polifonia i art gòtic Comencem a trobar composicions molt mes llargues, de 12-15 minuts. Es necessitava una preparació. Magnus liber organi, Florència. Amb aquesta escola de Note-Dame apareix la notació modal. Apareix un calor rítmic i ens donen una signifació de durada. Notes llargues i notes curtes. Apareixen els modes rítmics, però es va incorporant a poc a poc. Notació mensurable, de Franco de Colònia. Ars cantos mensurabilis. Una manera per poder mesurar el temps, segons els batecs: màxima, llarga, brevis, semibrevis (ritme binari). També introdueixen la possibilitat de ritmes ternaris. 5. La cançó monòdica profana El repertori més ampli és el dels trobadors, almenys que s'hagi conservat escrita. Àmbit molt tancat i reclòs, centrat a l’O ità ia i zones pròximes. Segle XII. No es un fenomen que perduri, es va extingir. Sorgeixen entre castells i les competències entre les diverses corts. Competitivitat i creativitat. Fonament bàsicament literari, amb personatges cultes i llegits amb algunes excepcions que es posin al mateix nivell que els senyors. Es conserven uns 2000 texts escrits de trobadors. Fin amor. Amor pur, cortesà, que no arriben mai a consumar-se. Trobairitz, dona compositora (comtessa de Diel). Amor irrealitzable. Àrea molt reduïda, territorial i temporalment. Són sempre cançons sil·làbiques. Gira en torn unes quantes temàtiques, també força reduït. Albada, pastorel·la, sirventes, joc partit. No és sap segur el paper dels instruments. Apareix també un altre fenomen molt concret. Els Carmina Burana. Cançons de Beuron (monestir de beuron a alemanya). Repertori clàssic dels goliards (Clerici vaganti), monjos eclesiàstics que tenen curiositat i abandonen els seus monestirs i volten per Europa buscant un mestre, sobretot en universitats. Individus amb una formació llatina amplia, i utilitzen aquests sabers per crear els seus repertoris. Són cançons de vi i taberna. A Beuron es conserva un corpus molt extens, format per unes 300 cançons. Carl Orff s'inspira en algunes d'aquestes carmina per escriure una cantata amb el mateix nom el segle XX. Monòdica profana. Apareixen també las Cantigas de Santa Maria d'Alfons X el Sabi. Es probable que aquests manuscrits no s'arribessin a interpretar mai, sinó que eren més bé com una ofrena. Hi trobem moltes il·lustracions amb instruments i músics. Monodia religiosa però no litúrgica. Trouveres. La segona generació de trobadors que es troben al nord de França i escriuen en francès medieval. Molt semblant al model trobadoresc. A Alemanya hi ha els Minneanger, com els trobadors també. I a partir del segle XV-XVI apareixen els Meistersinger, mestres cantaires. Son minnesanger però gremialitzats. Aquests són artesans, amb certs escalafons, com en qualsevol altre ofici. Monodia profana. Però això s'esgota perquè no té futur, els millors cantants s'encaminen a la polifonia. ELS INSTRUMENTS MUSICALS A L'EDAT MITJANA Imatge amb un senyor tocant un instrument de corda fregada, que segurament va venir d'orient. Llaüt, viola d'arc, flautes de bec, 7 6. La música fins a finals de l'edat mitjana Es coneixen molts noms, coneixem quasi totes les autories. El primer que ens obre les portes és Philippe de Vitry (1291-1361) Ars nova. Hi ha una intencionalitat i un canvi brutal de mentalitat. Diu que s'ha de trencar amb el passat i no estar condicionats pel pes de la tradició. Ha de ser una composició binària, amb noves figures (minima) i nous ritmes. 4 veus es generalitzen. S'inventa els signes de compàs, hi ha una tendència cap al refinament i l'emoció. Preponderància música profana, en motets i ballade, rondeau, virelais. Guillaume de Machaut. Porta la tradició medieval a l'últim extrem. Fa motets més llargs i complicats. Fa la missa de Notre-Dame. Misses cícliques. Aquesta actitud vers la música salta a un altre espai: Itàlia. Allí no hi havia una tradició polifònica on hi predomina la música profana, on les corts són molt profanes i l'església molt més conservadora que no accepta aquests canvis per a les seves composicions apareixen el Madrigal, entre d'altres. Ars subtilior. Gran elaboració, manierisme. Procediments rítmics molt complexos. Llibre Vermell de Montserrat. És un manuscrit en el qual hi trobem petites composicions religioses però no litúrgiques. N'hi ha en llatí, en català... BLOC B: El Renaixement 1. Els inicis del Renaixement musical: Anglaterra i la cort de Borgonya Busca agradar, ser agradable de sentir. Una de les característiques és que el text s'ha d'entendre. S'ha d'entendre molt bé per a que produeixi una impressió interna, commoure. Es comencen a fer experiments. També s'utilitzen els silencis per donar més efecte. Hi ha tota mena de recursos per aprofundir el seu efecte, el valor del seu punt emocional. Hi ha una tendència a la igualtat de les veus. Totes les veus són protagonistes, no hi ha rols. Comencen a investigar i troben la cadència perfecta. No es re-naixement, per absència de models anteriors que imitar. Es continua amb el que es feia fins llavors: misses, motets i composicions a partir de la lírica de caràcter profà de l'ars nova (chansons). Així com la tècnica, els procediments, les formes, els gèneres. El que es diferent és l'actitud. A. Alliberament respecte a l'autoritat medieval: fi de la vella tècnica medieval basada en models i estructures formals predefinides. El compositor es converteix en creador. B. Relació música-text C. Música instrumental. La música comença a ser autosuficient; no s'ha de remetre necessàriament a un context textual. D. Modalitat-tonalitat. Aparició de principis d'organització tonal(funcions cadencials, organització per tríades, escriptura vertical...) Es produeix un esgotament del sistema i procediments de l'Ars Nova. Anglaterra cultiva una tradició musical polifònica diferent: "contenance angloise". Les seves obres tenien una nova sonoritat, més fluida i amb experiments formals. John Dunstaple (mort el 1453), amb qui entra en contacte Guillaume Dufay, que és qui fa el pas de l'època medieval al Renaixement. Gran floriment cultural de la cort dels Ducs de Borgonya Guillaume Dufay (ca 1397-1474) És el primer compositor que gaudeix de fama en vida i és molt sol·licitat. Obra conservada en més de 100 manuscrits, copiats entre 1420 i principis del segle XVI, a tot Europa. Producció: 6 misses, 35 seccions de missa, 4 Magnificats, 60 himnes, 24 motets i 80 chansons profanes. Missa de cantus firmus. Cant gregorià. Dufay és el primer en crear la missa a partir d'una melodia profana. Era molt popular i a la gent li agradava. L'homme mermé. Gilles Binchois (ca 1400-1460) Aportacions tècniques: nous procediments compositius més lliures. Composició "simultània" (=/ composició medieval per estrats). Suavització de la dissonància. Nova sonoritat més clara i simple. Adequació de la música al text. Emancipació de la música instrumental. Desplegament del sistema tonal: codificació d'un llenguatge i d'un vocabulari de formes. Naixement de la consciència polifònica de grup: tendència a la fusió tímbrica (=suavitat). Desenvolupament del principi imitatiu: tendència a la igualtat de les veus. Generalització de la textura a 4 veus. Aportacions estètiques. Domini del material sonor (ductilitat al servei de l'expressió). La música es deixa endur pel seu atractiu sensible, després ja pensarem. Aparició de la subjectivitat i de l'expressió (humanisme musical). Visió de conjunt de la partitura (id. Perspectiva pictòrica) =/ fragmentació i disgregació medievals. Gust per l'especulació i l'experimentació. Desenvolupament d'una teoria musical de base científica. Aportacions sociològiques. Nova valoració de la música i dels músics. Progressiva secularització de la producció musical. Nous patronatges: església, noblesa, ciutats, burgesia. Regularització de la professió: capelles musicals... Aparició de la figura de l'afeccionat (ensenyament, mètodes...). Desenvolupament d'una indústria i d'una dinàmica comercial basada en la música. Aparició i desenvolupament de la impremta musical (Venècia, 1501: Petrucci), que afavoreix la mundialització de la música i la formació d'un patró. 2. Els compositors francoflamencs 1. 1420-1460: Guillaume Dufay i Gilles Binchois 2. 1460-1490: Johannes Ockeghe i Antoine Busnois 1490-1520: Josquin Desprez, Jacob Obrecht i Heinrich Isaac 1520-1560: Adrianus Willaert, Nicolas Gombert i Clemens non Papa 1560-1600: Orlando de Lasso i Philippe de Monte JOSQUIN DESPREZ (1440-1521) El més gran compositor de l'època, a més a més molt valorat. Amb l'impremta és el primer compositor que arriba a molts llocs. Les seves obres continuen reeditant-se. Molt valorat i influent, imitats algunes generacions després. És d'origen francès i possiblement va estudiar amb Johannes Ockeghem. Viatja molt i és molt reclamat. És el primer capaç de combinar la tècnica francoflamenca amb l'estil popular italià. Sota les seves ans es generalitza el principi imitatiu i abandona definitivament la supremacia d'una de les veus (igualtat de veus). És en el que és veiem la relació entre la paraula i la música. Escriu 18 misses (misses de cantus firmus, misses de paràfrasi, misses de paròdia (o d'imitació) i misses basades en canons), 100 motets (la part més brillant de la seva producció) i 70 chansons profanes. Fa el que vol amb els sons i no els sons el que volen amb ell. Molt actiu principalment a Itàlia. En aquesta època, a principis dl segle XVI apareix la música amb instrumentació polifònica. Instruments que són capaços de fer les 4 veus: guitarra, llaüt, arpa o instruments de tecla... per a consum "domèstic". Un dels primers llibres amb música impresa és un missal de 1494. Ho feien grans congregacions litúrgiques i ho distribuïen per totes les parròquies. Ottavio Petrucci inventa un nou mètode d'impressió de música. I Josquin és el compositor de moda en el moment que això s'inventa. 3. L'aparició dels estils regionals Claude Janequin. Le chant des oiseaux. De la península ibèrica són molt típics els villancicos (Estrofa-refrany). Fer de rural. Es toca amb la viuela, l'antecedent de la guitarra, ja que aquí no va tenir èxit el llaüt. Un altre gènere famós és el romance, de cert caràcter èpic que commemoren gestes heroiques. Un altre gènere més popular és una ENSALDA. Una barreja e materials musicals de diversa procedència i estil diferents. Tot barrejat. El compositor més notable és Mateu Fletxa. Té cert potencia teatral, però ja està. Un altre gènere que sorgeix de la influència de Josquin és el madrigal, a Itàlia. 4. El desenvolupament de la música instrumental L'instrument pot suplir la polifonia. Hi ha un interès per la música instrumental pura. La música instrumental anterior és sense notació, a la improvisació. Es fan agrupacions per famílies instrumentals: el mateix timbre en tots els registres. En un principi no existeix la caracterització tí ri a: o s’espe ifi a l’i stru e t o ret. Ca via la o sidera ió artísti a i so ial de l'instrumentista, fins ara no tenien cap ena e reputació social, excepte els organistes. Comencen a aparèixer reculls i mètodes. Important activitat editorial. Es comencen a desenvolupar sistemes específics de notació per als instruments. Apareixen també nous instruments o es milloren els antics, així com noves funcions i nous estils específicament instrumentals. L'instrument més popular és el llaüt. (1 corda simple + 5 dobles). En principi, la música instrumental sempre té com a referent la música vocal: duplicació de les veus, substitució de les veus, alternança o reducció de les veus polifòniques. Hi ha una emancipació de la música instrumental, que són una transcripció literal de models vocals, hi ha perífrasis ornamentades i arranjaments dels models vocals. També es fan composicions sobre melodies preexistents: variacions o música de dansa. Les composicions específicament instrumentals són: preludi, fantasia, toccata, ricercare, canzona i sonata. Danses del Renaixement: basse danse, bourrée, branle, pavana, gallarda, giga, courante, sarabanda, passamezzo, saltarello, allemande. Suite (de dansa) Apareix també la música policoral, que se l'inventa Giovanni Gabrieli 5. La música religiosa en el temps de la Reforma i la Contrareforma. A alemanya hi va haver una recepció tardana de la polifonia. Continuen la tradició dels meistersinger. Es creen ELS corals (luterans). En llengua alemanya i molt simple per a que tothom la pugui cantar. Gran participació del poble. Apareix també el calvinisme, molt restrictiu amb la música. També sorgeix l'església anglicana, que inventa noves composicions. Contrareforma. Concili de Trento (1545-1563). Es mantenen els gèneres però es fan canvis estilístics. El resultat sonor és d'una major serenitat i ascetisme, sobrietat i elegància.