LES NECRÒPOLIS ANDORRANES DE L’HORT DEalL’ESGLÉSIA (LA (segles MASSANA), N. Molist i G. Ripoll (ed.), Arqueologia funerària nord-est peninsular VI-XII), DEL CAMP DEL PEROT I DEL CAMP VERMELL (SANT JULIÀ DE LÒRIA) Monograies d’Olèrdola 3.1, MAC, Barcelona 2012, ISBN 978-84-393-8933-0 (pàg. 221-235). LES NECRÒPOLIS ANDORRANES DE L’HORT DE L’ESGLÉSIA (LA MASSANA), DEL CAMP DEL PEROT I DEL CAMP VERMELL (SANT JULIÀ DE LÒRIA) Abel Fortó García* Xavier Maese Fidalgo** Àlex Vidal Sànchez*** Presentamos tres necrópolis excavadas durante los últimos 20 años en las que, pese a la variabilidad de las tumbas, la estratigrafía y una serie de dataciones de 14C refutan la validez de una tipocronología. A su vez proponemos que en Andorra este tipo de necrópolis es característico durante el período comprendido entre finales del VII/VIII y mediados del XII. Andorra, Alta Edad Media, necrópolis, cronotipología, datación radiocarbónica. We present three necropolis excavated over the past 20 years in which, despite the variability of the tombs, the stratigraphy and a set of dating 14C series refute the validity of a chronological typology. At the same time, we propose that in Andorra these types of burials are characteristics for the period between the end of VII / VIII and mid-XII. Andorra, Early Middle Ages, necropolis, chrono-typology, radiocarbon dating. 221 INTRODUCCIÓ Al llarg de la taula rodona ha estat a bastament destacada la importància de l’estudi de les necròpolis per al període que ens ocupa, més enllà de la informació estrictament funerària que ens poden donar. Efectivament, la recerca en els espais cementirials ens pot permetre completar el coneixement sobre la implantació d’una comunitat en un territori, determinats aspectes religiosos i, en un sentit més ampli, ideològics d’aquesta comunitat, o fins i tot donar-nos alguns trets sobre la seva organització social per posar només alguns exemples; si, a més, la recerca es complementa amb estudis d’antropologia física, encara podem millorar qualitativament el nostre coneixement amb informació relativa a la dieta, les patologies o la composició demogràfica. El potencial és enorme, sens dubte, però no és menys cert, i això també ha estat àmpliament comentat durant la jornada, que no ha estat explotat en profunditat i que en termes generals els estudis, massa vegades, s’han limitat a una identificació taxonòmica dels contenidors funeraris, a partir de la qual hi ha hagut intents d’inferir una cronotipologia (Castillo 1970; Riu i Bolòs 1982; Bolòs i Pagès 1982; Ollich 1982; Clariana 1992; Sales 1996-1997). Independentment del valor que puguem atorgar a aquestes inferències cronològiques (De la Casa i Menchon, 2002, 211; Juan et al. 1989, 46; Martín 2005-2006), el cert és que si tenim en compte que la seva formulació bàsica va quedar establerta a la dècada dels anys 1970 del segle XX (Castillo 1970), el salt qualitatiu que caldria esperar després de 40 anys és totalment absent. És cert que des d’aleshores s’han modificat algunes forquilles cronològiques i, potser el que creiem més important, la noció de seqüència evolutiva entre els tipus ha estat qüestionada i sembla que ha anat perdent terreny, però en tot cas encara ens trobem amb un bon nombre de treballs on aquests criteris continuen presents. En definitiva, * Unitat de Recerca Històrica. Govern d’Andorra. Ctra. de Bixessarri, s/n, Aixovall (Principat d’Andorra). abel_forto@govern.ad ** Arqueòleg. maesef@bcn.cat *** Unitat de Recerca Històrica. Govern d’Andorra. Ctra. de Bixessarri, s/n, Aixovall (Principat d’Andorra). alex_vidal@govern.ad Abel Fortó García, Xavier Maese Fidalgo i Àlex Vidal Sànchez podem dir que els progressos no han estat gaires, i és evident que resoldre el problema de la datació és bàsic i justifica el motiu d’aquesta reunió. I ja no ens referim tant a poder donar una solució a la datació particular de cadascuna de les necròpolis que documentem entre els segles V i XII, una pretensió absurda, com a l’intent de cercar una solució tranversal d’aproximació a la problemàtica cronològica que plantegen aquests contextos i a poder definir uns criteris per al seu estudi. Mentre no siguem capaços de fer-ho, l’estudi de les necròpolis no sortirà de l’atzucac en el qual es troba ara mateix i el potencial del què parlàvem al principi o bé continuarà inexplorat, o bé ens servirà més aviat de molt poc si no podem acotar-lo mínimament a nivell temporal. CRONOLOGIA I DATACIÓ 222 Més enllà de plantejar el problema de la cronologia com un objectiu en si mateix, el cert és que en el cas dels contextos funeraris entre els segles V i XII constitueix el primer i, segurament, principal problema amb el qual ens trobem i que, alhora, presenta un doble vessant: d’una banda la mateixa datació dels enterraments, a partir de la qual podem datar el conjunt de la necròpolis, i de l’altra, el període històric en el qual integrem el conjunt en qüestió. Si comencem en l’ordre invers al que hem plantejat, el problema de l’acotació cronocultural palesa una complicació evident. Un mateix context arqueològic, en aquest cas una necròpolis, pot ser definit com a tardoromà, paleocristià, visigot, tardoantic, altmedieval, mossàrab, prefeudal, romànic o, fins i tot i encara que potser més rarament, carolingi, precomtal o comtal1. És cert que moltes vegades els elements d’adscripció cronocultural poden arribar a ser relativament significatius, com ara la presència d’uns determinats elements d’aixovar o unes característiques específiques de l’estructura funerària, però en el millor dels casos podem atribuir fins a tres o més dels adjectius citats més amunt. Aquest problema no és, òbviament, exclusiu del món funerari i les necròpolis, ans al contrari, ens el trobem com un veritable signe distintiu per a tot el període comprès, grosso modo, entre els segles V i XII, amb independència del tipus de context arqueològic sobre el qual s’orienti la recerca. No dubtem que l’ús o l’elecció d’un determinat adjectiu és, en molts dels casos, fruit d’un raonament fonamentat, però rara vegada aquest és explicitat. Altrament, tampoc no hem d’obviar que en altres casos aquest raonament és totalment absent, i que el que veritablement hi ha és la inèrcia, el costum o una tradició historiogràfica heretada per l’investigador. Un debat específic sobre això seria beneficiós i, ens atrevim a dir, necessari, però en tot cas s’allunya de la voluntat d’aquest text. Si resulta complicat, doncs, aquest vessant relatiu a la cronologia, més ho és encara el primer que hem citat, és a dir, la datació de les tombes i les necròpolis. Datar una tomba dins d’aquest ampli període de temps no és pas una qüestió fàcil, i és un aspecte que tot sovint es resol mitjançant la participació de materials, sobretot ceràmics o metàl·lics, que configuren l’aixovar o formen part del propi contenidor funerari. Sens dubte aquest és el mètode que ens proporciona una precisió més gran, però malauradament, per a aquestes cronologies el nombre d’enterraments que comparteixen aquestes característiques és molt baix i, principalment, es concentra en els primers dos o tres segles que ens ocupen. Quan això no succeeix, les perspectives per reeixir en la nostra pretensió cronològica és la datació estratigràfica, la cronotipologia o els sistemes de datació absoluta. Evidentment totes aquestes opcions no són excloents entre si i es poden combinar, fins i tot en el cas de tenir una cronologia aportada per materials. Com ja hem apuntat des d’un inici, la cronotipologia ha estat el mètode més emprat, encara que en les dues darreres dècades hi ha hagut crítiques que n’han qüestionat el fonament (vide supra) i fins i tot s’ha pogut demostrar, per estratigrafia i datacions absolutes que, tret de casos molt concrets amb forquilles força acotades —especialment pel que fa al període entre els segles V i VI—, resulta inoperativa. Encara que potser en àmbits geogràfics localitzats es pot deduir un model que funcioni, en termes generals, som molt escèptics sobre la seva validesa com a marcador de caràcter general. En el cas de l’estratigrafia, depenem de la disponibilitat d’una seqüència prou bona, en el sentit de ben datada i amb una superposició prou evident –el cas del conjunt episcopal d’Ègara en seria un exemple paradigmàtic (Garcia, Moro i Tuset 2009). Insistim en aquest darrer aspecte perquè un dels trets característics de la pràctica totalitat de necròpolis és l’absència d’una relació estratigràfica entre la gran majoria de les tombes. Així, en alguns dels casos en què es parla de datació estratigràfica, en realitat el que hi ha és una combinació d’aquest mètode i de la cronotipologia, ja que estratigràficament només una part de la necròpolis podria ser realment datada, i el que s’ha acabat fent és una assumpció sincrònica dels tipus. 1.- El catàleg no és pas extensiu i, de fet, encara ho podríem complicar més si pretenguéssim atansar-nos a l’adscripció cultual, a partir de la qual també podríem fer una inferència cronològica (vegeu Sales 1996-1997). LES NECRÒPOLIS ANDORRANES DE L’HORT DE L’ESGLÉSIA (LA MASSANA), DEL CAMP DEL PEROT I DEL CAMP VERMELL (SANT JULIÀ DE LÒRIA) Figura 1. Mapa general del Principat d’Andorra amb la ubicació dels tres jaciments. Font: URH. Queda, finalment, el recurs de les datacions absolutes, que en aquest cas es limita al mètode del 14C. Si tenim en compte les dificultats que ofereixen els sistemes esmentats fins ara, tot apunta que aquest hauria de ser el mètode prioritari, però no és aquest el cas. Tot i els problemes pressupostaris que habitualment s’esgrimeixen per justificar l’escassa utilització d’aquests sistemes, i sense posar en dubte que aquesta és una de les cares de la moneda, sovint això es converteix en una perfecta coartada per a un problema més profund que afecta, encara, bona part de l’arqueologia actual (García 2003) però molt especialment l’arqueologia clàssica i post-clàssica, com és el de la generalització de l’arqueometria com a part integrant del procés de recerca. L’explicació d’aquest fet no és pas fàcil i de ben segur requereix d’una bona dosi d’autocrítica per part del col·lectiu d’investigadors, en la mesura que hi conflueixen factors que van des de la malfiança al desconeixement, passant per l’escepticisme, el costum i la manca de formació específica. Com a resultat, no són pocs els projectes endegats durant els darrers 10 anys que encara es mouen en unes coordenades idèntiques a les de fa 20 o 30 anys, la qual cosa diu ben poc de l’arqueologia com a disciplina científica en la societat tecnològica del segle XXI; difícilment la mera addició de dades de característiques similars i ob- tingudes pels mateixos procediments es traduirà en uns salt qualitatiu i rellevant. És cert però, que en els darrers anys s’han fet passes importants per resoldre aquest problema, però tot i això la integració entre l’arqueologia entesa d’una manera més tradicional i l’arqueologia, creiem, mal anomenada científica o arqueometria (García 2003) no ha estat del tot reeixida. Respecte a això, és molt interessant la reflexió de Juan Antonio Quirós (2009a), en el sentit que massa sovint s’ha creat una jerarquia, palesa ja en la terminologia —ell esmenta el concepte analítiques, però també podem incloure els d’estudis pluridisciplinars o ciències auxiliars— i en la posició que ocupen els seus resultats en una publicació o en una memòria com a mer apèndix, fins al punt que “la adopción sistemática de estos procedimeintos no ha comportado en nuestro entorno una alfabetización por parte de los profesionales en el manejo crítico de estas técnicas” (Quirós 2009a, 314). En el cas concret de les datacions radiocarbòniques això es tradueix en una varietat de presentacions amb dates sense calibrar, dates calibrades indiferentment a 1 o 2 sigmes, o a una selecció acrítica d’una part de la forquilla segons uns criteris que tampoc no queden explicitats —hem de confessar que alguns de nosaltres ens reconeixem en aquestes pràctiques—, però que en tot cas manifesten la distància que hi ha entre l’arqueòleg i 223 Abel Fortó García, Xavier Maese Fidalgo i Àlex Vidal Sànchez 224 l’especialista, i el que podríem qualificar de “manipulació no malintencionada” que el primer fa de la datació en funció de les seves expectatives (Weiner 2010, 248). La causa d’aquesta variabilitat, o potser caldria dir d’aquest ús i abús, cal buscar-la tant en la manca d’un consens i un costum en la utilització d’aquestes tècniques, com en la pretensió de voler acotar tant com sigui possible les forquilles i aproximar-se al màxim a una datació històrica concreta, tot obviant les característiques intrínseques d’una datació radiocarbònica, calibrada o no, com a distribució de probabilitat (Mestres 1995, 2001; Quirós 2009a). rau en el fet que suposen dos models d’agrupament molt diferents —com dèiem dues necròpolis i una petita agrupació de tombes— i que exemplifiquen el patró d’enterrament de les comunitats locals de les valls andorranes per al període comprès entre els segles VII i XII. LES NECRÒPOLIS ANDORRANES L’HORT DE L’ESGLÉSIA Els espais cementirials ocupen un lloc molt destacat com a tipus de jaciment sobre el qual s’ha fet un nombre més alt d’intervencions arqueològiques al Principat. Amb l’excepció de dos casos, com són la balma de la Margineda (Guilaine i Martzluff 1995) i el roc d’Enclar (Llovera et al. 1997), aquestes intervencions no responen al desenvolupament d’un veritable programa de recerca, ans al contrari, són el fruit de conjuntures molt concretes i han estat afrontades des de l’anomenada arqueologia de gestió (Amado et al. 2002, 17), ja fos com a preventives —la majoria— o com a urgències. Si bé és cert que gràcies a aquestes intervencions hem pogut conèixer fins a 14 conjunts d’enterraments2 de dimensions i característiques molt diverses i amb una cronologia que podem situar entre l’antiguitat tardana i la plena edat mitjana (segles V i XII), la mateixa vocació d’aquestes intervencions, amb una manca evident de planificació, ha provocat que el nostre coneixement sigui molt limitat i que les dades no hagin estat totalment aprofitades, de forma que només disposem d’estudis específics per a una minoria dels conjunts. Des de fa dos anys la Unitat de Recerca Històrica de Patrimoni Cultural d’Andorra ha mirat de recuperar l’estudi d’aquestes necròpolis. En aquest treball presentarem tres d’aquests conjunts, concretament dues necròpolis, l’hort de l’Església (la Massana) i el camp del Perot (Sant Julià de Lòria), i un petit grup de quatre tombes, el camp Vermell (Sant Julià de Lòria), que no estaven agrupades però que estaven força properes entre si i a molt poca distància de la necròpolis laurediana esmentada (Bosch 2005; Fortó i Maese 2009; Fortó i Vidal; 2009; Codina i Fortó, 2009) (Fig. 1). Es tracta de les tres darreres excavacions fetes en àrees cementirials, per a les quals disposem d’estudis paleoantropològics i datacions radiocarbòniques. Sense que, a priori, puguem presentar-les com a paradigmàtiques, el seu interès El jaciment de l’hort de l’Església es localitza al nucli urbà de la Massana, a només uns 20 metres de l’església de Sant Iscle —edifici del segle XVII, però presumiblement superposat a un temple anterior d’època medieval— i dins la parcel·la homònima, d’uns 435 m2, delimitada per les construccions actuals (Fig. 2). Atesa la voluntat d’aquest congrés, ens centrarem en les característiques físiques d’aquests conjunts d’enterraments, en els tipus de contenidors funeraris documentats i, principalment, en la cronologia, per plantejar, a partir d’aquí, una sèrie de problemes i enfocaments que s’obren i que haurem d’abordar en un futur. Va ser en el decurs de les obres plantejades en aquest indret l’any 2006 amb motiu de la construcció d’una ludoteca, que van aparèixer les restes de dues tombes corresponents al període medieval i que feien preveure la ubicació d’un cementiri associat al temple —com a mínim durant una fase. Per aquest motiu, la Unitat de Recerca Històrica de Patrimoni Cultural d’Andorra va endegar la seva excavació amb caràcter d’urgència. A banda del conjunt de 43 tombes que formen la necròpolis, s’han documentat tot un seguit de murs inconnexos amb diverses orientacions i de funcionalitat desconeguda, ja que presenten unes trames molt parcials i malmeses que fan difícil la seva interpretació. Sumat a això, hem de tenir en compte que el registre arqueològic apunta al fet de l’existència de diferents moments de funcionament, a més d’una dissociació de la majoria d’aquests —potser tots ells— amb la necròpoli. En la majoria de casos aquests murs es basteixen amb blocs molt irregulars, de mides molt diverses i lligats únicament amb argila, que no superen les dues o tres filades d’alçada de manera general. No obstant això, atenent el context en el qual ens trobem i la distribució que podrien tenir les estructures funeràries —totalment o parcialment anteriors— envers els murs, existeix la possibilitat d’associar aquests murs al parcel·lari antic i a la configuració d’un camí. Pel que fa estrictament a la necròpolis, sembla clar 2.- A banda dels casos que tractarem aquí, podem destacar les necròpolis de Santa Eulàlia d’Encamp (Juan et al. 1989), Sant Jaume d’Engordany – l’Antuix (Bosch 1993), Sant Joan de Caselles i el santuari de Meritxell, aquestes darreres inèdites. LES NECRÒPOLIS ANDORRANES DE L’HORT DE L’ESGLÉSIA (LA MASSANA), DEL CAMP DEL PEROT I DEL CAMP VERMELL (SANT JULIÀ DE LÒRIA) 225 Figura 2. Planta general de l’hort de l’Església (la Massana). Font: URH. que aquesta s’estructuraria bàsicament a partir de dues agrupacions de tombes ben diferenciades3. La primera d’elles, amb una concentració més nombrosa de 24 individus, es localitza a la part més baixa sobre el quadrant nord-oriental del solar, i aplega una diversitat tipològica que té en compte totes les variants documentades en aquest jaciment. S’observa un aprofitament relatiu de l’espai funerari ja que, en general, ocupen una sector relativament reduït del terreny, fent evident una contínua reutilització al llarg del temps com la superposició de tombes demostra en alguns casos. Un segon grup presenta un total de 19 tombes, localitzades a una cota superior, a l’oest i més a prop de l’església. En aquest cas es podria dir que estan més concentrades en l’espai que el conjunt anterior, també amb alguns exemples de superposició d’estructures. En tots dos casos l’orientació de les tombes és oestest però es poden apreciar algunes oscil·lacions lleus tant en la conformació dels dos grups principals com en la seva disposició interna. Aquest fet podria explicar-se tant per moments diferenciats d’ús de la necròpolis, com pel seu ús en diferents estacions de l’any, tal i com ha estat apuntat en el cas de l’Esquerda (Ollich 1982). Un dels aspectes més interessants de la necròpolis és la gran variabilitat tipològica en la configura- 3.- Tot i que la identificació de dues agrupacions sembla força clara, no hem de menystenir el fet que els primers rebaixos es van realitzar sense control arqueològic i precisament en la zona que hi ha entre ambdós grups, fins al punt que entre la terra remoguda hi havia restes humanes que feien evident l’arrasament d’alguna, o algunes tombes. Així, és probable que originàriament aquesta divisió no fos tant evident com en el moment de fer l’excavació. Abel Fortó García, Xavier Maese Fidalgo i Àlex Vidal Sànchez Figura 3. Quadre tipològic de les tombes documentades. Font: URH. 226 ció dels enterraments. S’ha pogut distingir fins a tres grans grups amb un índex important de variables. Les relacions estratigràfiques demostren que aquesta variabilitat no estaria responent a un factor cronològic, de manera que els diferents tipus van conviure en un mateix període. En aquest sentit, som conscients de la importància de l’estat de conservació que ofereixen algunes de les tombes, de les quals a vegades només s’ha conservat una petita part, fet que dificulta l’adscripció a un tipus concret. Cal assenyalar també que hi ha dues tombes que no s’han pogut atribuir a cap dels tres grups morfològics identificats, a causa del seu pèssim estat de conservació; en qualsevol cas es tracta d’un fet amb poca incidència sobre el quadre tipològic que hem elaborat. Així, hem distingit, com dèiem, fins a tres grups principals (Fig. 3). Grup 4 Es tracta del grup més nombrós, amb 20 tombes distribuïdes de manera general a tot el jaciment. Es defineix per una tomba de cista amb coberta de lloses en la major part dels casos4. Dintre d’aquest tipus genè- ric podem documentar fins a cinc variants: la variant A —amb dos individus— consisteix en una cista realitzada amb murs de pedra seca. L’estructura és de planta rectangular i només amb tres o quatre filades d’alçada, feta amb blocs petits i pedres irregulars lligades en sec, delimitant completament l’estructura sepulcral. Una segona variant, la B, es defineix per tombes construïdes en cista amb caixa i coberta de lloses —13 individus—, generalment ben treballades. La seva dispersió a l’espai sepulcral també és important i es localitzen al llarg de tota la seva extensió. Aquest model pot presentar una varietat introduïda a partir de la documentació o no del fons enllosat, normalment de forma parcial. La variant C —amb dos individus— correspon a una cista elaborada amb pedres o blocs regulars amb coberta de llosa. Les diferències documentades es defineixen a partir d’una delimitació parcial de la tomba, ja sigui a la part superior o a la part inferior —amb un exemple per a cada tipus (Fig. 4). La següent variant, la D —amb dos individus—, ve definida per una cista construïda amb aparell mixt, combinant murs de pedra seca i lloses. 4.- Com succeeix amb gairebé tots els tipus documentats, a vegades no es documenta cap coberta, la qual cosa pot ser resultat bé de la voluntat dels individus que dugueren a terme l’enterrament, o bé, i principalment ens decantem per aquesta opció, de processos postdeposicionals. LES NECRÒPOLIS ANDORRANES DE L’HORT DE L’ESGLÉSIA (LA MASSANA), DEL CAMP DEL PEROT I DEL CAMP VERMELL (SANT JULIÀ DE LÒRIA) Figura 5. Exemple de tomba del tipus 3B de l’hort de l’Església (TB12). Font: URH. 227 agençament intern. Aquest tipus pot aparèixer amb coberta de lloses, o simplement colgada de terra sense cap tipus de coberta. Figura 4. Exemple de tomba del tipus 4C2 de l’hort de l’Església (TB37). Font: URH. Grup 3 És el segon grup en importància amb un total de 12 tombes, i igualment localitzat arreu de la necròpolis. Es defineix per estructures amb coberta de lloses a doble vessant, i resulten en una secció transversal triangular (Fig. 5). Generalment, la construcció es realitza amb lloses fines i ben treballades, a vegades imbricades per mitjà del perfil retocat per a tal finalitat. Una variant d’aquest tipus —cinc individus— es configura a partir del recobriment de forma aleatòria de la coberta amb blocs irregulars o lloses més petites. Grup 2 És representat per 11 tombes consistents en una fossa simple excavada al subsòl sense cap més 5.- Se’n varen documentar 47, però només se’n van poder excavar 39. EL CAMP DEL PEROT El camp del Perot era una finca rústica situada al sudest del nucli de Sant Julià de Lòria, a uns 130 m de distància de l’església parroquial de Sant Julià i Sant Germà. La consecució dels treballs de construcció d’un pàrquing el 1991 deixaren a la vista un conjunt de tombes i una sèrie de murs i estructures relacionades amb un hàbitat —que principalment, correspondria a un moment posterior a l’ús de la necròpolis—, que ocupaven una extensió total d’uns 350 m2 (Fig. 6). Pel que fa a la necròpolis hem de dir que s’estructura bàsicament en una única agrupació definida per 39 tombes 5 —amb un total de 42 inhumats— repartides en una àrea relativament gran, i on es perfilen dos sectors diferenciats segons la seva concentració: un primer al sud, amb una acumulació important d’elles, amb superposició d’estructures que indicaria una ocupació intensa en fases successives, i un segon grup més al nord, on es localitza un conjunt d’11 tom- Abel Fortó García, Xavier Maese Fidalgo i Àlex Vidal Sànchez 228 Figura 7. Exemple de tomba del tipus 1A del camp del Perot (TB13). Font: URH. Quant a la morfologia de les tombes hem d’assenyalar una diferència important en relació amb la necròpolis de l’hort de l’Església, com és la presència gairebé absoluta de tombes antropomorfes malgrat l’evidència d’un nivell d’arrasament —sovint provocat per la superposició d’estructures— que n’hauria desfigurat les capçaleres d’algunes. Secundàriament, trobem tombes de cista, i hem d’assenyalar, en el còmput global de tipologies reconegudes, un total de 9 tombes que no s’han pogut adscriure a cap dels grups morfològics a causa del seu estat de conservació. Figura 6. Planta general del camp del Perot (Sant Julià de Lòria). Font: URH. Totes les tombes s’orienten en direcció oest-est, i estan formades per blocs de pedres esquistoses amb la capçalera ben marcada en la majoria de casos i emprant, a vegades, pedra tosca. Les cobertes, en tots els casos, estan fetes de lloses grans, rectangulars i bastant regulars. De tal forma, hem pogut distingir dos grups (Fig. 2). Grup 1 bes disposades en dues franges, més distanciades i sense encavalcaments entre elles. Aquest model és el més representat a la necròpolis, amb 30 tombes, i es defineix per una cista an- LES NECRÒPOLIS ANDORRANES DE L’HORT DE L’ESGLÉSIA (LA MASSANA), DEL CAMP DEL PEROT I DEL CAMP VERMELL (SANT JULIÀ DE LÒRIA) 229 Figura 8. Planta general del camp Vermell (Sant Julià de Lòria). Font: URH. Abel Fortó García, Xavier Maese Fidalgo i Àlex Vidal Sànchez tropomorfa. Dintre d’aquest tipus podem trobar dos variants segons la solució escollida a l’hora de bastir les parets. Així, la variant A —set tombes— es conforma amb parets i coberta de llosa treballada (Fig. 7), mentre que la variant B, més nombrosa —representada per 23 estructures—, es realitza amb blocs mitjans i grans poc treballats i còdols de mides diverses. En tots dos casos es reserva un espai a la capçalera amb un acabament més o menys acurat, segons cada cas, delimitat per dues pedres a banda i banda del cap del difunt. En un únic cas, es documenta un llit fet de llosa —únic exemple de la necròpolis— sobre el qual es diposita l’inhumat en qüestió. Grup 4 Conformat per vuit estructures, es defineix per una cista amb coberta de lloses de la qual es donen fins a dues de les variants ja esmentades en l’apartat anterior. La variant A, cista realitzada amb murs de pedra seca, està representada per 5 tombes, mentre que de la variant D, construïda amb aparell mixt combinant murs de pedra seca i lloses, en tenim tres exemplars. EL CAMP VERMELL 230 El jaciment del camp Vermell es localitza al nucli de Sant Julià de Lòria en un solar d’uns 1970 m2, aproximadament a uns 100 m al nord del jaciment del camp del Perot i a uns escassos 90 m al nord-est de l’església parroquial (Fig. 8). Amb motiu de la construcció d’uns habitatges en aquest indret es realitzà el seguiment arqueològic dels treballs, atesa la proximitat del jaciment del camp del Perot excavat l’any 1991. Els treballs arqueològics van permetre documentar un conjunt de restes força disseminades per tot el solar, i de funcionalitat diversa, però sobretot concentrades en un àrea d’uns 350 m2 a l’extrem sud. L’excavació del camp Vermell ha permès distingir fins a tres fases d’ocupació ben diferenciades i consecutives, sense que puguem afirmar amb seguretat que es tracti d’una seqüència ininterrompuda. Aquestes són: La fase I (segles II-IV) correspon a una tomba localitzada a l’extrem nord del solar, de tipus fossa simple amb una inhumació en decúbit supí i un bol de terra sigillatta hispànica com a aixovar. Així mateix es documenta un espai d’hàbitat força desdibuixat de planta rectangular ubicat al sector meridional. La fase II (segles VI-VII) correspon a un conjunt força més complex, definit per dues agrupacions diferenciades d’estructures a nivell funcional, un grup de vuit sitges i un taller metal·lúrgic. Figura 9. Exemple de tomba del tipus 4B1 del camp Vermell (TB2). Font: URH. Finalment, la fase III (segles VIII-XI) consisteix en dues cabanes —semiexcavades al sòl i parcialment delimitades per murs perimetrals—, un camí empedrat, i un possible forn metal·lúrgic associat a una de les cabanes. Dins d’aquesta darrera fase destaca la troballa de quatre enterraments que apareixen de forma disseminada, sense que puguem parlar estrictament d’un espai funerari estructurat. Els 4 enterraments de la fase III corresponen tipològicament al grup 4 (Fig. 9), definit per una cista amb caixa i coberta de lloses, tots ells orientats en sentit oest-est. TIPOLOGIA I DATACIONS Tal com hem pogut veure, aquests jaciments presenten una gran varietat de tipus de contenidors, amb un paper molt destacat per a la necròpolis massanenca, amb sis tipus, per davant del camp del Perot, amb només dos, i del camp Vermell, amb tan sols un. En qualsevol cas, la presència de més d’un tipus —fenomen que en el nostre cas es produeix quan hi ha un nombre considerable de tombes i quan, de fet, podem parlar d’una veritable necròpolis— no ens permet establir cap seriació a partir del criteri estratigràfic. Afortunadament disposem de datacions de 14 C per LES NECRÒPOLIS ANDORRANES DE L’HORT DE L’ESGLÉSIA (LA MASSANA), DEL CAMP DEL PEROT I DEL CAMP VERMELL (SANT JULIÀ DE LÒRIA) als tres conjunts 6. Per a l’hort de l’Església en tenim tres obtingudes amb Espectrometria per Accelerador de Masses (AMS), fetes per l’Institute Royale du Patrimoine Artistique de Bèlgica (KIK-IRPA), que, calibrades a 2 sigmes ens donen unes distribucions de 781 – 988 cal AD (KIA-37711), 895 – 1021 cal AD (KIA37709) i 1027 – 1155 cal AD (KIA-37718), respectivament (Fig. 10). La primera i la darrera corresponen a sengles tombes de cista —tipus 4E i 4B1, respectivament—, mentre que la segona és una tomba de 231 Figura 10. Gràfic amb les datacions de 14C, ordenades a partir de la mitjana de la distribució. Font: Elaboració pròpia a partir d’OxCal 4.1, Bronk Ramsey 2009a. 6.- Totes les datacions han estat calibrades amb el programa OxCal 4.1, Bronk Ramsey, 2009a (http://c14.arch.ox.ac.uk/embed.php?File=oxcal. html#updates, 1/7/2010). Abel Fortó García, Xavier Maese Fidalgo i Àlex Vidal Sànchez coberta de lloses a doble vessant, tipus 3B. Obtinguda pel mateix mètode i feta al mateix laboratori, és la datació del camp Vermell (KIA-37710), amb un resultat calibrat a 2 sigmes de 692 – 888 cal AD, però amb un 75% de probabilitat que se situï entre 760 – 890 cal AD (fig.10). Tal com hem dit en aquest jaciment totes les tombes eren de cista, i en aquest cas concret del tipus 4B1. 232 Per al camp del Perot comptem amb una bateria de 13 datacions de 14C pel mètode de Centelleig Líquid (LSC), fetes pel Laboratori de Datació per Radiocarboni de la Universitat de Barcelona (Fig. 10). A partir d’aquesta bateria Joan S. Mestres determina un període d’ús de la necròpolis amb un nivell de confiança del 95% entre el 710 i el 1135 cal AD (Mestres 2001). En aquest cas sí que podem observar que el tipus amb una forquilla més antiga és l’antropomorf —dins la segona meitat del segle VII i fins a les darreries del segle X—, i més concretament el tipus 1B tombes 12, 15 i 14. Però, en tot cas, no creiem que això sigui gaire transcendent si tenim en compte que es tracta del tipus majoritari, que la majoria de datacions, consegüentment, es van fer sobre individus inhumats en aquest tipus de tomba —9 de 13— i que la distribució més antiga per a una tomba de tipus cista és força semblant TB 41, de tipus 4E i amb una datació a 2 sigmes de 712 a 986 cal AD, i TB12, de tipus 1B i datació de 656 a 986 cal AD. Cal afegir, a més, que per la banda alta de la distribució de les datacions, la més moderna també correspon a un enterrament de tipus 1B–TB34 amb datació de 987 a 1185 cal AD. En conclusió, podem veure com en un primer nivell d’anàlisi, dins d’una necròpolis, la datació radiocarbònica també descarta un seriació dels tipus, però fins i tot com en un nivell més ampli de comparació entre tipus de diferents necròpolis la cronotipologia queda clarament refutada i es demostra que hi ha una coexistència en el temps i, en alguns casos, en l’espai dels tipus. Arribats a aquest punt, creiem que es fa necessari cercar una explicació alternativa a la variabilitat tipològica, més enllà de la proposta cronològica. Sense voler estendre’ns en el tema, únicament avançarem que hem creuat la tipologia amb dues variables més, com són els grups d’edat i el sexe dels inhumats —mitjançant un contrast d’hipòtesi amb la funció binomial—, i que únicament en el cas del camp del Perot sembla que s’estableix una associació significativa entre el tipus 1 i el sexe masculí, coincidint, també, el fet que la majoria d’inhumats en tombes de tipus 4 són de sexe femení. En cap cas no podem parlar, però, d’una associació exclusiva. BALANÇ FINAL A partir de l’anàlisi dels jaciments exposats proposem que aquestes necròpolis caracteritzades per un tipus d’enterrament que, en termes generals, podem definir per una orientació sistemàtica oest-est, una posició del finat en decúbit supí —majoritàriament amb els braços estirats o creuats sobre el cos—, per l’absència sistemàtica d’aixovar i per l’ús, molt freqüent, de lloses o blocs de pedra en l’arranjament de la fossa o en la coberta, tenen vigència entre finals del VII / inicis del VIII i mitjan XII dC, com a fenomen funerari característic de les comunitats locals de les valls andorranes (Fig. 10). La introducció d’aquesta tipologia de necròpolis i enterraments a Andorra serà, però, prèvia, tal com ho demostra l’evidència funerària aportada pel roc d’Enclar o per la balma de la Margineda, amb una cronologia inicial que podria arribar al segle V dC7. Quan parlem d’introducció únicament ho estem valorant en el context de la ràpida difusió que experimenta la nova modalitat funerària, no ja a Andorra sinó per tot l’occident europeu, o com a mínim per les àrees més properes com la península Ibèrica i el sud de França, i que creiem que hem de relacionar amb una transformació cultural molt més profunda. En el cas del roc d’Enclar tant la ubicació, allunyada de qualsevol lloc d’hàbitat i amb una clara connotació estratègica, com la composició del conjunt amb una més que probable absència de dones, l’alçada dels inhumats —que supera amb escreix la mitjana de la resta de necròpolis andorranes— o els múltiples traumatismes que presenten i que denoten una activitat relacionada amb la violència, ens porten a proposar que es tractaria d’un grup humà aliè al territori (Codina i Fortó 2009). És cert que en el cas dels dos enterraments —compartint la mateixa cista i un d’ells en posició secundària— de la balma de la Margineda resulta més complicat defensar aquesta posició, encara que podem observar la coincidència cronològica amb el roc d’Enclar, o l’absència, fins a dia d’avui, de més enterraments del mateix moment i amb idèntica ubicació. Tampoc no establim una relació directa entre aquests dos jaciments i la implantació del model, sinó que aquesta difusió es podria haver donat dins d’una dinàmica i en un context regional més ampli, essent aquests exemples una primera mostra d’aquesta manifestació funerària i, insistim, cultural. Molt sovint la recerca en aquest tipus de jaciments s’ha centrat únicament en el seu estudi taxonòmic, tot mirant d’inferir una cronotipologia. Les crítiques 7.- Una mostra corresponent a la necròpoli més antiga del Roc d’Enclar ens aporta una datació que, calibrada a 2 sigmes, ens dóna una distribució entre 400-670 cal AD (I – 17, 672) (Llovera et al. 1997). En el cas de la balma de la Margineda la datació d’un dels dos individus documentats ens dóna una distribució, també a dues sigmes, entre 420-560 cal AD (LY – 4 893) (Guilaine i Martzluff 1995). LES NECRÒPOLIS ANDORRANES DE L’HORT DE L’ESGLÉSIA (LA MASSANA), DEL CAMP DEL PEROT I DEL CAMP VERMELL (SANT JULIÀ DE LÒRIA) al sistema, com hem avançat a la introducció, han estat freqüents especialment durant els darrers 15 o 20 anys, encara que ja hem vist com en nombrosos casos els criteris continuen vigents en molts estudis. En els nostres exemples hem pogut veure, d’una banda, com fins i tot quan en una mateixa necròpolis hi coincideixen més de dos tipus diferents de sepultures, poden no estar associats a una evolució cronològica i, de l’altra, com en un espai relativament restringit —la distància entre Sant Julià i la Massana amb prou feines arriba als 12 km— les realitats poden arribar a ser molt diferents tot i coincidir en el temps. Malgrat que no descartem que, a causa, precisament, d’aquest acusat particularisme espacial, pugui haver-hi llocs on la cronotipologia sigui operativa, dubtem moltíssim que pugui tenir un caràcter general en un marc territorial més ampli. Creiem que, en canvi, caldria orientar l’estudi tipològic en un altre sentit, qüestionar-lo d’una manera diferent per veure si podem trobar una explicació alternativa més enllà del supòsit cronològic. En el cas de Sant Julià de Lòria es demostra que els enterraments masculins són gairebé exclusius en el tipus antropomorf (tipus 1), mentre que els femenins són majoritaris en les cistes (tipus 4), sense que hi hagi, però, una exclusivitat. A l’hort de l’Església el panorama sembla molt més confús, ja que la gran varietat de tipus no respon aparentment a res. No hi ha una atribució cronològica, ni per sexe o grups d’edat, de manera que cal buscar una altra explicació a aquesta variabilitat tipològica8. És, potser, una simple qüestió de moda i imitació? O potser calia un determinat estatus per accedir a segons quins tipus d’enterrament? Són diferents tradicions grupals? I si és així, hem d’entendre que la necròpolis és l’espai comú d’uns grups establerts al territori però amb un patró d’una certa dispersió? O es tracta d’una única comunitat fruit d’un sinecisme però amb uns orígens molt diferents? En qualsevol dels dos casos, això sí, semblaria estrany que els diferents tipus no tendissin a agrupar-se, cosa que no passa, sinó que s’intercalen de manera aleatòria. Ara com ara, es tracta de preguntes que es queden sense resposta i que ens obliguen a persistir en la recerca. Més enllà de l’aspecte cronològic, que de fet era l’objectiu principal de la trobada i que, en conseqüèn- cia, ens ha obligat a tractar també l’aspecte tipològic, creiem interessant donar algunes pinzellades sobre altres temes d’interès que van acabar centrant bona part del debat durant la taula rodona. El primer d’ells té a veure amb la diversitat dels conjunts cementirials en relació amb les seva mida i composició; més concretament voldríem tractar de la dualitat entre cementiri i tombes aïllades. El cas és especialment interessant ja que en l’exemple lauredià veiem com els dos fenòmens comparteixen un mateix espai cronològic i hi ha una proximitat física evident. Sense aquesta coincidència geogràfica, segurament, portaríem el discurs cap a una diferent composició numèrica de les comunitats, un argument freqüent en la bibliografia però que, en realitat, pot comportar una complexitat interpretativa més gran. En aquest sentit trobem força encertades les observacions de Juan Antonio Quirós (2009b, 389), tot i que fan referència al País Basc, sobre les dificultats de determinar la població que s’amaga darrere de necròpolis de dimensions reduïdes. En el cas del camp Vermell no sembla gaire probable que els enterraments corresponguin a una comunitat més petita. En primer lloc perquè veiem que en cap cas les quatre tombes formen un conjunt, sinó que es troben molt disperses i, fins i tot, intercalades amb l’espai d’hàbitat, i, en segon lloc, perquè hi ha un proximitat evident amb la que creiem que seria la necròpoli principal, el camp del Perot. Segons la nostra opinió ambdós conjunts estarien relacionats i formarien part d’una mateixa realitat: l’espai d’inhumació d’una única comunitat. Partint d’aquesta premissa, plantegem la segregació com a hipòtesi per justificar l’aïllament d’aquests quatre enterraments respecte de l’espai comú i principal d’enterrament. Els motius d’aquesta segregació podrien haver estat diversos i podrien ser conseqüència de la mateixa situació de la mort —un tipus determinat de malatia, un suïcidi, la manca d’un determinat ritus de pas...—, o bé reflectir una situació en vida, per motius religiosos, per una determinada professió o activitat, pel no reconeixement com a part de la comunitat9, o qualsevol altre motiu. El segon aspecte és la manca d’un edifici de culte associat a aquestes necròpolis, o com a mínim a gran part d’elles. El tema palesa el punt de fricció que hi ha al respecte entre els investigadors de la tardoanti- 8.- El tipus de coberta a doble vessant —tipus 3— havia estat relacionat fins ara amb enterraments infantils a partir de les excavacions de Santa Eulàlia d’Encamp (Juan et al. 1989), però aquí podem veure individus adults enterrats en aquest tipus de tomba. 9.- Sobre la consideració de tots els membres de la comunitat com a membres de ple dret, és interessant el panorama que esbossa Jacint Bonales per a l’Andorra d’època moderna. Tot i el decalatge cronològic respecte del període que estem tractant, no podem descartar que la consideració de veí de la qual ell parla, pogués ser present ja durant l’alta edat mitjana. Segons Bonales a tot els Pirineus es considera veí “aquell individu cap de família, amb residència a la població, amb casa i terres, amb un vincle personal que el lliga amb la comunitat (ja per successió, ja per matrimoni) i que al mateix temps és reconegut com a tal per la resta de veïns”. Són els descendents directes dels fundadors de la comunitat i tenen com a antagonistes “els no veïns o residents, anomenats habitants, casalers, o cases noves, que no gaudeixen dels drets polítics i que en l’ideari local eren inferiors a les cases de foc” (Bonales 2007, 28). 233 Abel Fortó García, Xavier Maese Fidalgo i Àlex Vidal Sànchez 234 guitat i els medievalistes —tal i com vam poder veure a la taula rodona—, i, de fet, estaria en estreta relació amb l’establiment de la xarxa parroquial10. Potser és cert que el binomi necròpolis-església és indissoluble, però en tot cas, no deixa de ser sospitós que haguem de recórrer sistemàticament a la “conservació diferencial”, a la lleugeresa de les estructures, a la sort o a la poca perícia dels arqueòlegs per justificar l’absència del temple al qual s’associa la necròpolis documentada. Si tenim en compte que en els darrers anys a l’àrea catalana s’han pogut excavar àrees extenses en les que es combinaven enterraments i zones d’hàbitat, definides per estructures de caràcter perible (Gurt i Navarro 2005; Fortó, Martínez i Muñoz 2009; Roig 2009), costa de creure que l’edifici de culte hagi passat inadvertit o hagi quedat fora de pla en tots els casos. Sense voler ser dogmàtics i acceptant que aquestes explicacions poden justificar alguns dels casos, compartim la hipòtesi que molts d’aquests cementiris no van estar mai, o com a mínim inicialment, relacionats amb un edifici de culte (Folch, Gibert i Martí 2009). En el cas dels cementiris que ens ocupen, creiem que en tots els casos el seu inici és anterior al bastiment de cap església. D’una banda la informació històrica i arqueològica de què disposem per a Andorra no permet recular la construcció generalitzada d’esglésies amb anterioritat al segle XII o, com a molt, l’XI —tot i que difícilment durant els primers decennis d’aquesta centúria— (Viader 2003; Bosch 2005; Codina i Fortó 2009). De l’altra, en tots aquells casos en què s’ha dut a terme una excavació arqueològica sembla bastant clar l’anterioritat en l’ús de l’espai com a àrea d’enterrament, per exemples les esglésies parroquials de Canillo (excavació inèdita) i Encamp (Juan et al. 1989), per exemple. En el cas de l’hort de l’Església dues de les datacions radiocarbòniques ens situen en un horitzó anterior (la tercera, en canvi, es podria encavalcar amb l’església), mentre que al camp del Perot només dues de les tretze datacions es podrien solapar amb claredat amb una fundació de l’XI, i tres més podrien arribar a fer-ho, encara que la seva distribució probabilística tan sols s’endinsa entre 20 i 30 anys dins d’aquesta centúria (vide supra). En aquest darrer cas, a més, cal tenir en compte que la distància que hi ha fins l’església fa difícil suposar un funcionament conjunt, i sembla més probable imaginar que la construcció de l’església comportaria un canvi d’ubicació del cementiri, que es situaria més proper al temple. BIBLIOGRAFIA AMADO, X., BARREIRO, D., CRIADO, F. i MARTÍNEZ, H M.C. 2002, Especificaciones para una gestión integral del impacto desde la arqueología del paisaje, TAPA 26, Laboratorio de Patrimonio, Paleoambiente e Paisaxe, A Coruña. BOLÒS, J. i PAGÈS, M. 1982, Les sepultures excavades a la roca, in M. Riu (ed.), Necròpolis i sepultures medievals de Catalunya, Acta Mediaevalia, Annex 1, Universitat de Barcelona, Barcelona, 59-103. BONALES, J. 2007, Entre Ordino i La Massana. Una història d’homes, terres i límits, Comú d’Ordino. BOSCH, J.M. 1993, Engordany, la vida al solà. Segles II aC-XX dC, Govern d’Andorra. Ministeri d’Educació, Cultura i Joventut, Servei d’Arqueologia, Andorra la Vella. BOSCH, J.M. 2005, Andorra entre els segles VI-XI, in S. Vela (coord.), Història d’Andorra: de la prehistòria a l’edat contemporània, Edicions 62, Barcelona, 89104. CASTILLO, A. Del 1970, Cronología de las tumbas llamadas “olerdolanas”, XI Congreso Nacional de Arqueología, Zaragoza, 835-845. CLARIANA, J.F. 1992, Anotaciones al estudio de las necrópolis altomedievales de la comarca del Maresme, Actas del III Congreso de Arqueología Medieval Espanyola, vol. II, Asociación Española de Arqueología Medieval, Oviedo, 493-499. CODINA, O. i FORTÓ, A. 2009, Poder, comunitats i territori. Una interpretació arqueològica de l’Andorra dels segles VI al XII, in Diversos Autors, Andorra un profund i llarg viatge. Catàleg de l’exposició, Govern d’Andorra i Fundació Crèdit Andorrà, 119-146. DE LA CASA, C. i MENCHON, J. 2002, La mort a l’edat mitjana: Els espais funeraris a Catalunya, Butlletí Arqueològic 24, Reial Societat Arqueològica Tarraconense, Tarragona, 207-220. FARÍAS, V., MARTÍ, R. i CATAFAU, A. 2007, Les sagreres a la Catalunya medieval, Associació d’Història Rural de les comarques Gironines – Universitat de Girona, Girona. FOLCH, C., GIBERT, J. i MARTÍ, R. 2009, El poblament rural a la conca alta del riu Fluvià (La Garrotxa): l’Antiguitat Tardana i l’alta edat mitjana (segles VI-X dC), in J.P. Barraqué i P. Sénac (eds.), Habitats et peuplement dans les Pyrénées au Moyen Âge et à l’époque moderne. Travaux du groupe RESOPYR III, 10.- Hem preferit excloure el tema de les sagreres, encara que també està força vinculat tant amb els cementiris com amb les parròquies; de fet, una bona part de la bibliografia les té en compte únicament en la seva dimensió com a espai d’enterrament immune, alhora que la seva cronologia també genera alguna controvèrsia, molt especialment pel que fa a la seva generalització (vegeu Riu i Valdepeñas 1994; Farías, Martí i Catafau 2007). LES NECRÒPOLIS ANDORRANES DE L’HORT DE L’ESGLÉSIA (LA MASSANA), DEL CAMP DEL PEROT I DEL CAMP VERMELL (SANT JULIÀ DE LÒRIA) CNRS – Université de Toulouse-Le Mirail, Toulouse, 13-36. FORTÓ, A. i VIDAL, A. 2009, En los orígenes de Sant Julià de Lòria (Andorra). Las evidencias de ocupación durante la antigüedad tardía y la alta edad media (ss. V-XII d.C.), in J.A. Quirós (ed.), The archaeology of early medieval villages in Europe, Documentos de arqueología e historia 1, Universidad del País Vasco, Bilbao, 253-262. FORTÓ, A., MARTÍNEZ, P. i MUÑOZ, V. 2009, Los yacimientos del Pla del Serrador (Les Franqueses del Vallès) y de Ca l’Estrada (Canovelles), dos ejemplos de asentamiento agrícola entre los siglos V y XIII d.C. en el entorno de Granollers (Vallès Oriental, Barcelona), in J.A. Quirós (ed.), The archaeology of early medieval villages in Europe, Documentos de arqueología e historia 1, Universidad del País Vasco, Bilbao, 263-274. FORTÓ, A. i MAESE, X. 2009, Camp Vermell (Sant Julià de Lòria, Andorra). Evidències d’hàbitat rural i activitat metal·lúrgica a Andorra, in V. Revilla, J.R. González i M. Preosti (eds.), Les vil·les romanes a la Tarraconense. Implantació, evolució i transformació. Estat actual de la investigació del món rural en època romana, Vol. 2, Monografies 11, Museu d’Arqueologia de Catalunya-Institut d’Estudis Ilerdencs, 201-211. GARCÍA, M. 2003, Malos tiempos para la lírica. ¿Hay todavía futuro para la arqueología científica en la universidad española?, Complutum 14, Universidad Complutense de Madrid, Madrid, 7-18. GARCIA, G., MORO, A. i TUSET, F. 2009, La seu episcopal d’Ègara. Arqueologia d’un conjunt cristià del segle IV al IX, Sèrie Documenta 8, ICAC, Tarragona. GUILAINE, J. i MARTZLUFF, M. 1995, Les excavacions a la Balma de la Margineda (1979-1991), Vol. I, Ministeri de Cultura del Govern d’Andorra, Andorra la Vella. GURT, J.M. i NAVARRO, R. 2005, Les transformacions en els assentaments i en el territori durant l’antiguitat tardana, Cota Zero 20, Eumo Editorial, Vic, 87-98. JUAN, M., LLOVERA, X., NIÑO, V. i SOLÉ, X. 1989, Santa Eulàlia d’Encamp. Evolució històrica d’un edifici. Segles IX–XX, Andorra la Vella, Govern d’Andorra. LLOVERA, X., BOSCH, J.M., YÁÑEZ, C., RUF, M. À., SOLÉ, X. i VILA, A. (coord.) 1997, Roc d’Enclar. Transformacions d’un espai dominant, segles IV – XIX, Ministeri de Cultura del Govern d’Andorra, Andorra la Vella. MARTÍN, I. 2005-2006, Elementos para el anàlisis de las necrópolis de tumbas excavadas en la roca: el caso de Riba Côa, Cuadernos de Prehistoria y Arqueología de la UAM 31-32, 83-102. MESTRES, J. 1995, La datació per radiocarboni i el calibratge de les dates radiocarbòniques. Objectiu, problemes i aplicacions, Revista d’Arqueologia de Ponent 5, Lleida, 260-275. MESTRES, J. 2001, Datació per radiocarboni de materials ossis d’interès arqueològic procedents de la necròpolis de Camp de Perot (Sant Julià de Lòria, Principat d’Andorra), Laboratori de Datació per Radiocarboni, Universitat de Barcelona. [Treball inèdit]. OLLICH, I. 1982, Tipologia de les tombes de la necròpolis medieval de l’Esquerda (Osona), in M. Riu (ed.), Necròpolis i sepultures medievals de Catalunya, Acta Mediaevalia, Annex 1, Universitat de Barcelona, Barcelona, 105-153. QUIRÓS, J.A. 2009a, Las dataciones radiocarbónicas de yacimientos de época histórica. Problemas y experiencias de anàlisis en contextos de época medieval, Munibe, Antropología-Arkeología, 60, San Sebastián, 313-324. QUIRÓS, J.A. 2009b, Arqueología del campesinado altomedieval: las aldeas y las granjas del País Vasco, in J.A. Quirós (ed.), The archaeology of early medieval villages in Europe, Documentos de arqueología e historia 1, Universidad del País Vasco, Bilbao, 385404. RIU, M. i BOLÒS, J. 1982, Observacions metodològiques, esquemes i fitxes de treball per a l’estudi de les sepultures, in M. Riu (ed.), Necròpolis i sepultures medievals de Catalunya, Acta Mediaevalia, Annex 1, Universitat de Barcelona, Barcelona, 11-28. RIU. M. i VALDEPEÑAS, F. 1994, El espacio eclesiástico y la formación de las parroquias en la Cataluña de los siglos IX al XII, in M. Fixot i E. Zadora-Río (dir.), L’environement des églises et la topographie religieuse des campagnes médiévales, Actes du III congrès international d’archéologie médiévale (Aix-en-Provence, 28-30 septembre 1989), DAF 46, Paris, 57-67. SALES, J. 1996-1997, El problema cronocultural de les necròpolis durant l’antiguitat tardana, Annals de l’Institut d’Estudis Gironins, vol. XXXVIII, Girona, 1265-1279. ROIG, J. 2009, Asentamientos rurales y poblados tardoantiguos y altomedievales en Catalunya (siglos VI al X), in J.A. Quirós (ed.), The archaeology of early medieval villages in Europe, Documentos de arqueología e historia 1, Universidad del País Vasco, Bilbao, 207-252. VIADER, R. 2003, L’Andorre du IXe au XIVe siècle: Montagne, féodalité et communautés, Presses Universitaires du Mirail, Toulouse. WEINER, S. 2010, Microarchaeology. Beyond the visible archaeological record, Cambridge University Press, Nova York. 235 Arqueologia funerària al nord-est peninsular (segles VI-XII) Edició a cura de Núria Molist Gisela Ripoll MONOGRAFIES D’OLÈRDOLA 3.1 Museu d’Arqueologia de Catalunya Olèrdola SUMARI VOLUM 3.1 L’arqueologia funerària al nord-est peninsular entre els segles VI i XII Presentació Núria Molist i Gisela Ripoll 13 Arqueologia funerària a Catalunya de l’antiguitat tardana al món medieval Gisela Ripoll i Núria Molist 17 Alberto del Castillo y la cronología de las tumbas llamadas “olerdolanas” José I. Padilla i Karen Álvaro 33 La organización del espacio funerario entre la Antigüedad Tardía y el mundo medieval: de la necrópolis a los cementerios medievales hispanos José I. Padilla i Karen Álvaro L’estudi de les necròpolis medievals catalanes, entre l’arqueologia i la història Jordi Bolòs La pervivència de les sepultures antropomorfes a les necròpolis jueves medievals catalanes (segles IX-XV) Jordi Casanovas i Miró i Xavier Maese Fidalgo Cap al coneixement de les poblacions del passat. Arqueologia funerària, antropologia i paleopatologia Bibiana Agustí Farjas, Dolors Codina Reina, Antònia Díaz Carvajal i Joan Anton Ginestà Armengol 9 41 71 87 101 Contribució de la datació per radiocarboni a l’establiment de la cronologia de les manifestacions funeràries de l’antiguitat tardana i l’alta edat mitjana Joan S. Mestres i Torres 109 Necròpolis de l’antiguitat tardana i alta edat mitjana a les comarques del Camp de Tarragona, Conca de Barberà i Priorat Joan Menchon Bes 125 Enterraments dispersos a la Ilerda tardoantiga Marta Morán Álvarez, Isabel Gil Gabernet, Xavier Payà Mercé i Ana Loriente Pérez 155 Necròpolis tardanes a la ciutat romana de Iesso. Un problema per resoldre Joaquim Pera Isern i Josep Guitart Duran 161 Intervenció preventiva a la necròpolis tardoromana de Morulls (Gerb, Os de Balaguer, Lleida) Anna Camats Malet 175 La necròpolis del tossal de les Forques (la Sentiu de Sió, la Noguera) Joan-Ramon González, Josep Medina, Maria Pilar Vázquez i Josep Ignasi Rodríguez 187 La necròpolis de Sant Martí de les Tombetes (Sant Esteve de la Sarga, Pallars Jussà) Núria Nolasco Azuaga 201 El cementiri del Roc d’Enclar (Andorra) (segles VI-IX dC). Una proposta de canvi d’escala perceptiva Josep Maria Bosch Casadevall 211 Les necròpolis andorranes de l’hort de l’Església (la Massana), del camp del Perot i del camp Vermell (Sant Julià de Lòria) Abel Fortó García, Xavier Maese Fidalgo i Àlex Vidal Sànchez 221 Algunes necròpolis altmedievals del Berguedà i el Bages, segles VII-X Albert López Mullor 237 VOLUM 3.2 10 La necròpolis medieval de l’Esquerda (segles VIII-XIV dC). Cronologia i noves perspectives de recerca Imma Ollich i Castanyer 275 La necròpolis associada a l’església de Santa Maria la Rodona de Vic (Osona) Carme Subiranas Fàbregas 287 Necròpolis, hàbitats i llocs de culte a les comarques de Girona (segles V-XII dC) Joan Llinàs Pol, Bibiana Agustí Farjas, Josep Frigola Triola i Carme Montalbán Martínez 301 Pla de l’Horta i les Goges: dues necròpolis d’època visigoda a l’entorn de Gerunda Bibiana Agustí Farjas i Joan Llinàs Pol 317 Les necròpolis tardoantigues i altmedievals d’Empúries (l’Escala, Alt Empordà) Joaquim Tremoleda Trilla, Pere Castanyer Masoliver i Marta Santos Retolaza 331 La necròpolis de Sant Esteve de Canapost (Forallac, Baix Empordà) Josep Frigola Triola i Daniel Punseti Puig 359 El món funerari dels territoria de Barcino i Egara entre l’antiguitat tardana i l’època altmedieval (segles V al XII): caracterització de les necròpolis i cronotipologia de les sepultures Jordi Roig Buxó i Joan Manuel Coll Riera Necròpolis del conjunt episcopal d’Ègara M. Gemma Garcia i Llinares, Antonio Moro García i Francesc Tuset Bertran La necròpolis de Sant Quirze i Santa Julita (Sant Quirze del Vallès), entre l’antiguitat tardana i l’alta edat mitjana Mònica López-Prat i Elena Garcia-Guixé 375 403 421 El suburbi funerari de Barcino a l’antiguitat tardana Aaron López Batlle 431 La necròpolis de Santa Margarida de Martorell Montserrat Farreny Agràs, Alfred Mauri Martí i Rosario Navarro Sáez 457 El cementiri medieval de Sant Miquel d’Olèrdola (Olèrdola, Alt Penedès) Núria Molist i Capella i Josep M. Bosch i Casadevall 469 11