Andorra

A few months ago a friend mediator from Cyprus sent me an e-mail proposing to set up a group of mediators, present in different countries, for an exchange of information on ADRs in their own nation.
Another mediator, from Israel, was preparing a draft, and asked the four questions: who can mediate? Is there a law that defines who can perform mediation? What kind of training programme is required? Do you have a national organization of mediators?
In December 2017 answers have been received, 16 from European countries, 5 from Asian countries, 1 from Egypt  and 1 from Canada. Legislators are interested in the instrument, but the solutions adopted are very different from place to place. Understandable, having regard to the historical, economic and social differences of individual nations; but some common elements emerge.
Let’s start with the basic element for any activity, knowledge. In other words, training. Some countries require a minimum of 40/50 hours, Slovakia 200 hours; China does not have a common minimum programme.  But, as pointed out by a Romanian mediator, if the "quantity" (the number of hours) is important, even more so is the "quality".
And only Italy processes statistic data at national level, thanks to which some evaluations can be carried out.
There are also many differences in the requirements to become mediators. In some nations anyone can carry out this activity, but usually an academic degree is required (often in any subject). Turkey also requires a minimum of 5 years of legal practice. In some countries there is a distinction between professional and non-professional mediators, which suggests that in some places there is a tradition in the matter.
Few countries have a national organization, that represents all mediators. A positive outcome, because mediation is a flexible procedure, which must not be "caged" by a single professional association. Provided that a third party controls compliance with the rules and, possibly, quality. “On the other hand, a national organization taking for example the form of a federation where existing mediation associations as well as all mediators, on an individual basis can be a member (like the Federação Nacional de Mediadores de Conflitos in Portugal) could defend the mediators’ interests, counsel Ministries and government on legislation and certification matters, promote mediation in general and create a solid ‘market’ for mediations of all kind”. 
Despite these differences, however, the theoretical influence of Anglo-Saxon mediation is more or less present in the various countries: communication techniques and psychology elements in training, the principle of confidentiality in the procedure, the final decision that "should" be reached by the parties. Transformative aspects, however, are crucial and strongly focussed in some, especially the south-western, countries of Europe.
A world apart China, with a millennial tradition also in mediation: 4 kinds of procedures, 800,000 centers of mediation of the people. 
Interesting the experience of Ombudsmen, “who have a public mandate to perform mediation for free on a larger scale, aggregate data and therefore have an impact at the policy and regulatory levels; ombudsmen hereby presented also comply with the requirements of the 2013 ADR Directive (2013/11/EU)”.
I thank all fellow mediators for their contribution. 
31 December 2017               
    Giovanni Matteucci

Bosch, Joan, Miralpeix, Francesc: L'art de l'època moderna a Andorra. Segles XVI-XVIII, Andorra, Departament de Patrimoni Cultural
Ministeri de Cultura, Joventut i Esports Govern d’Andorra, 2017
408 p.
Dipòsit legal: AND.1-2017
ISBN: 978-99920-0-813-3 (suport imprès)

L’Art de l’època moderna a Andorra és una mirada del segle XXI sobre la producció artística dels segles XVI al XVIII que s’ha conservat al Principat i que aspira a situar-la en la cartografia complexa i variada de l’art europeu. I vol ser una demostració de què episodis artístics aparentment modestos i perifèrics respecte dels centres de l’avantguarda del moment també poden contenir relats ben rics i molt interessants, i que la tasca de l’historiador és revelar-los.

És un llibre ple de bones històries, explicades de manera ben accessible, que tant serviran al lector novell que per primera vegada s’acosti a comprendre aquests temes com al lector més expert que hi busqui el rigor d’un gran treball de recerca. Hi destaca molt la història de Miquel Ramells i Guiu Borgonyó, el moment més rutilant de l’art a Andorra que comença en descobrir-se que eren ells els pintors que durant dècades tota la historiografia havia anomenat el Mestre de Canillo i culmina quan se’n pot explicar un llenguatge pictòric que ha de considerar-se entre els més atractius del segon terç del segle XVI. I també resulta fascinant la narració que acredita que l’art de les parròquies andorranes es beneficiava de la circulació de la cultura gràfica renaixentista i barroca europea. O la que proposa ordenar en una seqüencia estilística el vast conjunt andorrà d’obres d’art, acompanyat d’estudis individuals de les obres i de biografies dels autors més rellevants que s’hi han identificat. També són molt intenses les narracions que il·luminen les personalitats i les trajectòries d’Antoni Tremulles, Isidre Clusa, Joan Casanoves o la que explica l’arribada a Sant Julià de Lòria de dues pintures de l’entorn d’Antoni Viladomat, el gran pintor barceloní de la primera meitat del segle XVIII. I no només això: hi ha també un profund esforç de raonament dedicat a entendre les maneres plàstiques tan elementals d’alguns artesans que semblen treballar fora de qualsevol codi estilístic o a l’anàlisi de la densa trajectòria de l’enigmàtic “Mestre d’Ansaloga”, que malgrat tot no s’ha aconseguit deslliurar-lo de l’anonimat.

L’Art de l’època moderna a Andorra és un gran llibre de més de quatre-centes pàgines ricament il·lustrat amb magnífiques fotografies de les obres on els investigadors de la Universitat de Girona Joan Bosch i Francesc Miralpeix, s’han conjurat per entendre la realitat històrica d’aquella producció d’abast parroquial plena d’encant. És el feliç resultat de deu anys d’investigació i, alhora, de complicitats dels seus autors amb l’equip de conservadors i restauradors del Departament de Patrimoni Cultural que simultàniament havien engegat una operació patrimonial de gran valor, restaurant una part substancial de les obres que ells estudiaven, confiant que podrien contribuir a la reconciliació del públic actual amb el tresor patrimonial de l’època renaixentista i barroca fins fa ben poc tan desconegut.

L’11 de febrer de 1419 el bisbe d’Urgell Francesc de Tovia concedia un privilegi als homes d’Andorra, pel qual els atorgava la capacitat d’elegir amb una periodicitat anual dos o tres representants per parròquia per tal de defendre els seus interessos. Ben conegut des de la seva primera edició de la mà de Ferran Valls i Taberner, l’any 1920, amb el temps la historiografia ha adjudicat al privilegi un caràcter fundacional del Consell de la Terra d’Andorra, precedent llunyà de l’actual Consell General, l’organ que actualment exerceix el poder legislatiu al Principat d’Andorra.
El present llibre neix en el marc de la celebració del sisè centenari de la concessió del privilegi del bisbe Tovia, i és el resultat de l’encàrrec, per part del Consell General del Principat d’Andorra, de tres estudis al voltant d’aquest singular document i de les seves connotacions històriques. El primer dels tres treballs, a càrrec d’Ignasi J. Baiges Jardí, recull l’estudi diplomàtic del privilegi del bisbe Tovia, i de la seva corroboració per part del comte Joan I de Foix, l’altre senyor de les Valls en el marc del règim cosenyorial que les regia des dels Pariatges de 1278. Les altres dues parts, elaborades per Carles Gascón Chopo, giren al voltant de la contextualització històrica del document de 1419, amb tots els conflictes que impulsaren els andorrans a sol·licitar el privilegi episcopal, i de l’evolució del règim senyorial a Andorra fins a la creació del Consell de la Terra.
Una de les aportacions més destacables del llibre rau en la revisió de la data de la creació del Consell de la Terra, que s’endarrereix fins a l’any 1289 arran de la troballa de la còpia d’un privilegi més antic en el marc del present estudi. Aquesta nova datació situa el naixement del Consell de la Terra d’Andorra en el context de la tempesta jurisdiccional que va acompanyar l’establiment del règim de cosenyoriu, característic de les Valls a partir de finals del segle xiii, i fa d’aquest primitiu òrgan representatiu el més antic de la seva tipologia documentat fins ara al Pirineu de parla catalana.

La historia de la ocupación y explotación de los espacios de montaña ha sido tradicionalmente una temática poco abordada desde la arqueología, en buena medida como consecuencia de la dificultad que caracteriza la investigación arqueológica en estos medios. La topografía, la intensidad de los procesos geomorfológicos, la alteración del registro arqueológico, la cobertura forestal o la meteorología extrema,
son factores que dificultan su investigación. La falta de estudios arqueológicos ha influido fuertemente la historiografía, formando una percepción de los espacios montanos como áreas marginales, poco habitadas y, a menudo, de frontera. De este modo, la montaña y, sobre todo, la alta montaña, ha sido tradicionalmente percibida como un medio natural, poco socializado y marginal de las actividades humanas.
Esta visión ha ido cambiando en las últimas décadas. En los Pirineos los resultados de varios proyectos de investigación en el marco de la Arqueología del Paisaje demuestran que los espacios montanos han sido antropizados desde muy antiguo y que constituyen entornos humanizados, paisajes culturales, moldeados a lo largo del tiempo1. En este sentido, se ha ido definiendo una Arqueología de la Montaña,
estrechamente relacionada con la Arqueología del Paisaje, que demuestra que los espacios montanos constituyen también paisajes culturales que son una expresión de las sociedades y procesos históricos que los han configurado. Su estudio requiere de planteamientos pluridisciplinares y diacrónicos, centrados en el análisis integrado del registro arqueológico y paleoambiental. Además, los sistemas altimontanos, por sus características medioambientales extremas, constituyen entornos idóneos para el análisis de las interacciones socio-ambientales a lo largo del tiempo, es decir, para estudiar las formas de adaptación de las sociedades humanas a la variabilidad natural, principalmente climática. Estos planteamientos han tenido
especial incidencia en el estudio de los Pirineos en época romana, entorno al debate sobre su supuesta marginalidad, su condición de límite o frontera y sobre la función y gestión del territorio de la ciudad antigua en entornos de montaña.
Por todo ello, la arqueología del paisaje se ha revelado como una disciplina esencial en la caracterización de los paisajes culturales de montaña y los estudios sobre evolución histórica del territorio resultan especialmente innovadores. Así, se ha puesto de manifiesto la profunda antigüedad de los paisajes culturales altimontanos con unas primeras transformaciones ya de época Neolítica y transformaciones más intensas vinculadas a procesos de conquista y transformación cultural, como la romanización o la época
carolingia y medieval.

FIGULS A., VAQUER J., WELLER O. et GRANDIA F. 2018. Taller manufacturer d’indústria lítica polida metamorfica a Juberri destinada a l’abastiment i a l’intercanvi dins dels canals de distribució nord-sud. In : Remolins G. & Gibaja J. (eds.), Les Valls d’Andorra durant el Neolític: un encreuament de camins al centre dels Pirineus. Monografies del Mac, 2, Barcelona : Museu d’Arqueologia de Catalunya, p. 291-325.