Literatura catalana

In this article it will be analyzed the ideological articulation of gender and national aspects in three Catalan novels written during last Franco’s years and transition to democracy: M. A. Capmany’s Quim/Quima (1971), Ll. Villalonga’s Andrea Víctrix (1974), and M. A. Oliver’s El vaixell d’Iràs i no Tornaràs (1976). Capmany uses Woolf’s transhistorical motif of  Orlando in order to recreate the facts that happened in Catalan lands with a hopeful thinking on future social, national and gender matters. Oliver reflects about liberty and totalitarianism basing on an ideological and stylistic working out, in which sexuality and May 1968 protests utopia are protagonists. On the other hand, Villalonga presents a world where ethical and gender duality’s paradigm has undergone a radical turn, that is to say, a dystopia that shows coexisting failed sexuality with political and moral decadence.

A fecha de hoy podemos asegurar que la literatura vasca goza de buena salud; es evidente que nunca antes había logrado la consideración y el prestigio que posee hoy en día, no solo dentro de los límites lingüísticos del País Vasco, sino también fuera de ellos.

Questa nuova serie, la terza, de A la ciutat dels llibres è composta da diciassette capitoli, di tematica ed estensione diverse, vertenti su aspetti della vita culturale catalana sui quali l'autore lavora da molto tempo. Tra di essi spicca Sobre les relacions de sant Ignasi de Loiola amb Montserrat (pp. 9-10), una nota sul soggiorno del santo nel monastero catalano, dal quale sarebbe nato uno dei libri più noti della storia religiosa moderna, cioè gli Esercizi spirituali dei gesuiti. Il secondo capitolo, Vidal i Barraquer, als seus cent cinquanta anys de naixement (pp. 11-23), contiene un'ampia revisione del profilo del cardinale, redatto in occasione dell'anniversario della nascita. I capitoli terzo, quarto e quinto sono dedicati al tema inesauribile della Guerra Civile e offrono, rispettivamente una sintesi innovativa della durissima repressione franchista a Maiorca a partire dal luglio del 1936 (Les etapes de la repressió a Mallorca, pp. 25-34), la prospet-tiva di Joan Estelrich sulle cause che portarono allo scoppio del conflitto (Joan Estelrich i l'origen de la guerra civile, pp. 35-49) e l'intervento-in quell'occasione-di Gabriel Fuster i Mayans, meglio conosciuto con lo pseudonimo Gafim (Gabriel Fuster i Mayans i el desembarcament de Bayo, pp. 51-60). Il sesto capitolo, un inedito innovativo, è dedicato alle Noves aportacions a l'Obra del Cançoner Popular de Catalunya (pp. 61-74), cioè ai documenti giunti di recente a Montserrat dalla Svizzera, tra i quali figurano le testimonianze relative alla doppia missione di ricerca di Palmira Jaquetti, dedicata al reperimento di canzoni popolari, finora completamente sconosciuta (1936-1937), realizzata presso l'Hospital de Sant Pau e a Tora. Il capitolo settimo (El meu Puig i Cadafalch, pp. 74-83) ricorda la figura del noto architetto e politico, del quale quindici anni fa Josep Massot ha pubblicato-assieme a Núria Mañé-le Memòries, che consistevano in una serie di abbozzi e appunti, che costituivano tuttavia una fonte di grande interesse, per metterne a fuoco il profilo e l'attività. Il capitolo ottavo si riferisce a un personaggio strettamente legato a Montserrat, nonché Prefetto della Biblioteca Vaticana, El cardenal Albareda, als cinquanta anys de la seva mort (pp. 85-93). I tre capitoli seguenti-nono, decimo e undicesimo-sono dedicati a Josep M. de Casacuberta, editor, erudit i patriota (pp. 95-99); allo psichiatra Joan Alzina, de catalanista a tradicio-Josep Massot i Muntaner, A la ciutat dels llibres,

L'assaig com a gènere: un territori de frontera The essay as a discursive genre: a border area Resum: El gènere assagístic es configura amb Michel de Montaigne, com a forma de deliberació interior de l'autor, i posteriorment ha estat cultivat per importants autors de la literatura occidental. La seua definició no és fàcil d'establir. D'una banda, sovint s'ha situat a la frontera del discurs literari, al qual s'introdueix de ple dret quan el seu estil exhibeix una textura estilística molt elaborada i no es redueix a una escriptura expositiva pròpia del discurs acadèmic. Les zones de transició amb la literatura del jo i amb el periodisme són, sens dubte, dignes d'atenció. D'altra banda, en el camp de la literatura, és molt instructiu examinar les seues relacions amb altres gèneres i principalment amb la poesia, amb la qual coincideix en la mesura que ambdós comparteixen una forta subjectivitat, però amb la diferència que l'assaig té un component més racionalista i no és compatible amb certes formes d'expressió de la intimitat. Abstract: The discursive genre called essay was founded by Michel de Montaigne as a form of internal deliberation of the author and has subsequently been cultivated by important authors of Western literature. Its definition is not easy to establish. On the one hand, it has often been situated at the frontier of literary discourse, to which it is fully entitled insofar as its style exhibits a very elaborate stylistic texture and is not reduced to an expository writing typical of academic discourse. The areas of transition with literature of the self and with journalism are undoubtedly worthy of attention. On the other hand, in the field of literature it is very instructive to study its relations with various literary genres and mainly with poetry, with which it coincides because both share a strong subjectivity, but there is an important difference between the two: the essay has a more rationalist component and is not compatible with certain forms of expression of intimacy. Keywords: genre, literary discourse, poetry, style, literature on the self ________ * Aquest treball s'ha realitzat en el marc del Projecte d'Investigació «La construcción discursiva del conflicto: Territorialidad, imagen de la enfermedad identidades de género en la literatura y en la comunicación social» (

Un conjunt de cartes inèdites adreçades a Guillem Viladot per destacades personalitats de la literatura catalana del seu temps des­mitifiquen la idea del poeta agra­muntí com un creador isolat i incomunicat, i mostren abas­tament els seus contactes amb escriptors, crítics literaris i editors de la talla de Joaquim Carbó, Joan Perucho, Joan Sales, Antoni Tàpies, Joan Teixidor o Joan Triadú. La correspondència amb aquests personatges evi­dencia una una voluntat clara i ferma de con­nectar amb l´escena literària barcelonina.
Al mateix temps, l’epistolari posa de manifest la petita xarxa de complicitats que Viladot teixeix amb escriptors de Ponent: la cordial relació amb Jaume Agelet i Garriga, al vol­tant de la ja clàssica antologia Lleida, vuit poetes del 1968, l´estreta amistat amb Ma­nuel de Pedrolo, amb qui comparteix inquie­tuds creatives, i també amb Josep Vallverdú, amb qui participa del compromís i de l’esforç generacional per promoure la literatura en català a la Lleida de postguerra.
En aquesta Jornada, diversos especialistes en aquests autors ana­litzen el contingut i l´abast d´aquest Epistolari Viladot: les seves inter­ven­cions esdevindran una contribució imprescindible per a entendre la dimensió creativa i més íntima de l´autor.

En l’imaginari col·lectiu català hi ha alguns episodis bèl·lics
que han marcat profundament la cultura i, en conseqüència, la
literatura, per les seves pregones repercussions històriques: a
l’edat moderna les guerres dels Segadors i de Successió són
guerres de sang i de papers, en què la poesia, com altres gèneres
literaris, serveix com a vehicle per transmetre idees i explicar
fets. Amb el tricentenari, la guerra de Successió i les manifestacions
culturals i literàries que va generar s’han pogut fer
visibles per a un públic més ampli, però la literatura de la guerra
dels Segadors segueix sent, per norma general, força desconeguda
per a la majoria dels lectors, i és de justícia que no
segueixi dormint als calaixos de quatre estudiosos.

Ramon Vinyes has been known in the literary world because of his being mentioned in García Márquez’s Cien años de soledad as a fictional character, “the Catalan sage”. In fact, he was a poet, playwright and short stories writer who did create his works in his homeland, as well as during his exile years in Colombia, though always writing in Catalan. Vinyes’ most acknowledged short story is “L’Albí” (The Albino), telling the bizarre aftermaths of a monstrous presence in a hinterland’s Catalan village. In the present article, the author analyses in which ways fantasticity and weirdness are used in the configuration of this mysterious character –which is a meaningful projection of otherness–, taking into account the function of ideology and parody in the text. Thusly, the study argues about the role played by several allusions to English history and significant gothic motives, showing that these elements, along with fantasticity, ideology and parody, build a singular narrative fiction at the cutting edge of its contemporary Catalan literary context.

Este artículo analiza las circunstancias de la edición en 1963 del primer volumen de las Memòries polítiques del periodista y político catalán Claudi Ametlla (1883–1968), que abarcan desde 1890 hasta 1917. A partir de la consulta de los expedientes de la censura franquista que se conservan en el Archivo General de la Administración del Estado en Alcalá de Henares, se resalta la contundente respuesta de los censores y del entonces ministro de Información y Turismo, Manuel Fraga Iribarne, que impidió la publicación del segundo volumen hasta el año 1979. El temor por las represalias que la censura podía ejercer contra un autor que no tan solo había sido gobernador civil de Girona y de Barcelona durante la etapa política republicana, sino también diputado en Madrid por Acció Catalana Republicana y claro “desafecto” a la dictadura franquista obligó, tanto al autor como al editor, a preparar previamente un original autocensurado y suavizado en el fondo y en la forma. Entre las muchas razones que pueden llevar a un actor y testigo de la historia a escribir unas memorias está, seguramente, la de haber vivido una guerra, o haberla sobrevivido, o sufrido. Y, todavía más, la de haberla perdido. En este sentido, con la perspectiva de los años pasados, y comparándolas con otras memorias escritas por políticos catalanes o españoles del siglo XX, tanto por el sustantivo como por el adjetivo que aparecen en su título, las “memorias políticas” de Ametlla son ejemplares. A los tumbos biográficos del venerable escritor catalán, hoy casi un desconocido, deben sumarse las vicisitudes de la publicación de sus memorias.

En este artículo examino la denominada escritura transversal, el proyecto intelectual y literario de Rafael Argullol y uno de los ejes vertebradores de su obra. Para el ensayista barcelonés, la transversalidad resulta una especie de epifanía expresiva en la que se conjugan el fragmento o el aforismo. Así, el autor pretende transparentar la emergencia y el flujo natural del pensamiento, en cuanto experiencia sensible e intelectiva, por medio de una serie de fugas y disonancias transgenéricas que refuerzan su concepción nómada y plural de la creación y de la existencia.

Palabras clave: Rafael Argullol, escritura transversal, aforismo, nomadismo, estética de lo efímero.

In this paper I examine the so-called transverse writing, the intellectual and literary project of Rafael Argullol and one of his work's core. To the catalan essayist, the transverse writing involves an expressive epiphany in which the fragment and the aphorism are conjugated. Thus, the author tries to make transparent the emergence and the natural flow of thought, as sensitive and intellective experience, through a series of transgeneric fugues and dissonances that reinforce his nomadic and plural conception of creation and existence.

Based on some literary extracts (autobiographical prose and poetry) of the Valencian writer Josep Piera, the relationship
between the experience of the journey and the writing that comes along as a result of it is analyzed. Three key concepts
are discussed : the journey, the Mediterranean and literature. As we will see, the Mediterranean is understood here as a
close and familiar world : a mythical, historical, cultural and vital geographical space. The places visited (Greece, Naples,
Sicily, etc.) interact and produce a dialogue with the geographical space and the notion of human time.

Edició dels set llibres de poemes publicats per Riba en vida, més els dos que va deixar inèdits. Text establert de nou, a la vista de totes les edicions i testimonis. L'edició s'acompanya amb tots aquells textos i passatges d'articles, cartes i anotacions personals en què Riba va comentar els seus poemes.

La principal hipòtesi de la recerca que justifica aquest llibre és que l'anàlisi sistemàtica de l'ideolecte literari d'un escriptor ens permet interpretar correctament i aprofundida la seua obra literària, així com el paper que juga aquest autor en el cànon literari a què pertany. Per a tals efectes, hem escollit fer servir una metodologia que combina l'anàlisi de textos mitjançant ferramentes informàtiques amb una anàlisi quantitativa de l'estil de l'autor, especialment centrada en quina és la funció de la tria estilística en cada moment. Així doncs, s'analitzaran els elements de l'estil i la funció dels textos poètics de Vicent Andrés Estellés amb l'objectiu d'aproximar l'obra del burjassoter a les aules. S'hi recullen des de suggeriments fins a exemples, desglossats de com conéixer en profunditat i utilitzar polièdricament textos literaris a l'aula, especialment poesia d'Estellés, i sobretot, des del punt de vista de l'educació discursiva.
Aquest llibre també ofereix una anàlisi pragmaestilística rigorosa de l'estil de Vicent Andrés Estellés, sovint en comparacions amb Ausiàs March. A més, s'hi trobaran reflexions, exemples i anàlisis sobre literatura i cultura del País Valencià, però sempre connectats amb altres anells més amples de l'entorn cultural que mostren una visió de conjunt sobre la literatura catalana, actual i inserida en el món.

Aina Monferrer Palmer (Borriana, 1987). És llicenciada en Comunicació Audiovisual i Grau en Llengua i Literatura Catalanes, màster en Comunicació Intercultural i Enseyament de Llengües i màster de Professorat.

La cultura es fuente, a veces beligeran­te, de identidad colectiva, y archivo de lo que cada sociedad ha vivido o imaginado, una fuente y un archivo en que los es­critores tienen el poder de nombrar y de contar. En el caso de la cultura catalana, autores como Jacint Verdaguer, Joan Ma­ragall, Salvador Espriu o Miquel Martí i Pol (considerados por muchos "poetas na­­cionales") han escrito y cedido pala­bras que luego han sido esenciales a la hora de establecer, mantener y reproducir la idea de comunidad. A cambio, han obte­ni­do un importante reconocimiento público.

Este es o quiere ser un libro de historia cultural. Y un libro, como reza su subtítu­lo, sobre escritores, literatura e identidad: el último siglo y medio puede ser visto como un largo es­fuerzo de la cultura catalana por "ser", y en ese esfuerzo lo literario ha jugado siem­pre un papel destacado.

"Construir con palabras. Escritores, li­te­ra­tura e identidad en Cataluña (1859-2019)" estudia el papel clave de textos, autores, editores, traductores, críticos, or­ganizaciones, ins­ti­tu­ciones, revistas y cer­támenes, de to­dos los agentes del sistema literario, vis­tos de forma vinculada y di­námica, en la configuración de la cultura catalana con­temporánea. Y lo hace si­guien­do la máxi­ma de que la tradición no con­siste en adorar cenizas, sino en man­tener vivo un fuego.

Bien que moins ancienne qu'ailleurs en Europe, la diaspora amazighe en Catalogne est très enracinée à cause de l’active participation des catalano-amazighes dans la dyanamique société civile catalane. Après le rapport des données sociolinguistiques et démographiques basiques, cette présentation porte notamment sur la production écrite en Catalogne par des auteurs catalano-amazighes et sur la trajectoire des classes de langue et culture amazighes pour les enfants.

Recent Catalan criticism has focused on place and space, as well as immigration, but has overlooked temporality. Yet migrations are not only a matter of space (of demographic movements and geographical relocations), but also of time: immigration questions the idea of origins and the possibility of a shared future, and problematizes the rhythms of everyday life. Temporality, in fact, is a key axis in the formation of identities and in cultural conflicts, not just regarding the uses of the past and the projection of societies towards the future, but also in relation to the normative uses of the body. The coexistence of asynchronous temporalities provoked by immigration is a factor in both cultural and psychic conflict. Najat El Hachmi's novel "L'últim patriarca" (2008) is an excellent example of these phenomena. Here the circular temporality, based on the repetition of cycles, of Morocco's traditional society comes to a halt in the failure of the narrator's father to reproduce patriarchal domination in Catalonia. The novel roots this experience in modern referents through a dialogue with the Catalan literary tradition, and questions the idea of temporality understood as succession of generations by problematizing biological reproduction and gender subordination and through the shattering effects of anal sexuality. This article offers an integrated analysis of these issues by reference to psychoanalysis.

Aunque centrado en textos en lengua catalana, este artículo recoge abundantes informaciones sobre la difusión de la “materia de Bretaña” en las letras hispánicas medievales, prestando atención preferente a los canales de transmisión y a los contextos históricos y culturales que la fomentaron, en especial en la órbita caballeresca.

Es esta la historia de Natàlia, conocida como «Colometa», representación femenina de aquellas mujeres a las que les tocó vivir un período de la historia de España especialmente duro y cruel: la Guerra Civil y la posguerra. Así, Colometa verá partir y morir a sus seres queridos, pasará hambre y miseria y se verá muchas veces incapaz de sacar adelante a sus hijos. Hundida en un matrimonio infeliz con un hombre egoísta, renuncia a su propia identidad y cede todo el protagonismo a su esposo, aceptando los convencionalismos de la época. Pero la vida y las circunstancias obligarán a Colometa y al resto de los personajes a crecer…

Crónica fiel de la Barcelona de posguerra, este libro en apariencia menudo es una joya literaria, y sin duda una de las mejores novelas españolas del siglo xx y la obra maestra, según la crítica, de la literatura femenina catalana.

La plaza del Diamante se publicó por primera vez en 1962 en Barcelona. Desde entonces se ha traducido a más de treinta idiomas, ha sido llevada al cine y al teatro y se ha convertido en un clásico contemporáneo indiscutible.

«La plaza del Diamante es, a mi juicio, la más bella novela que se ha publicado en España después de la Guerra Civil. Mi deslumbramiento fue apenas comparable al que me había causado la primera lectura de Pedro Páramo, de Juan Rulfo, aunque los dos libros no tienen en común sino la transparencia de su belleza» Gabriel García Márquez.

Edhasa, 2021, 9788435011549 .

Pere Calders is one of the most recognised contemporary Catalan authors, especially on account of his uses of humorous and fantastic motives. In the present article two of his short stories are analysed as samples of involvement between fantasticity, on the one hand, and literality, metafiction and discourse construction on the other. It is showed how the narrative voice manipulates language semantically, syntactically and pragmatically in order to create ambiguity and, therefore, enlarge the limits of reality. If narrator’s parody strategy is seen as the representation of the unreal in front of everyday life, and reality as what certainly tortures and strongly worries people in the name of reason, we can conclude that in Calders’ short stories unreality is subtly invaded by the real, producing at the same time a parody of a parody in itself.

Resumen Diez años después de la muerte de Franco, la escritora catalana Maria Barbal publicó Pedra de tartera (1985), una novela sobre la trayectoria vital de una campesina del Pirineo marcada por la Guerra Civil española. El objetivo de este artículo es demostrar que el éxito local e internacional de la obra reside en la capacidad de la voz narrativa por rememorar el pasado desde el posicionamiento ético en contra de los seculares poderes patriarcales y el compromiso con la denuncia de la condición de la mujer. La obra de Barbal ha merecido una atención académica poco significativa, que además no ha profundizado en su dimensión de relato de guerra. Con el fin de situar Pedra de tartera en el corpus de narrativas de la memoria que abordan la Guerra Civil, proponemos una exégesis que pone el foco en el reconocimiento de la violencia patriarcal, bélica y postbélica que sufre la protagonista. Palabras clave: Guerra Civil española, novela catalana, Maria Barbal, Pirineo, condición de la mujer. Abstract Ten years after Franco's death, the Catalan writer Maria Barbal published Stone in a Landslide (1985), a novel about the life story of a peasant woman of the Pyrenees marked by the Spanish Civil War. The aim of this paper is to prove that local and international success of the work lies in the ability of the narrative voice to remember the past from the ethical stance against the secular patriarchal powers and commitment to denouncing the woman's condition. The work of Barbal still has not had the academic attention that it deserves, especially as a war narrative. In order to place Stone in a Landslide in the corpus of the narrative of memory addressing Civil War, we propose an exegesis that places the focus on the recognition of patriarchal, war and postwar violence suffered by the protagonist.

Bernat Metge, autor de Lo somni, era notario y llegó a ser secretario real y hombre de confianza del rey Joan I. Tras la muerte del monarca Metge fue procesado y llevado a prisión junto a otros funcionarios.
Lo somni fue redactado en 1399, poco después de que su autor saliera de la prisión. En la obra se le aparece Joan I en el purgatorio (libros I y II): viene para decir que Martín el Humano le sucederá en el trono. Este hecho, junto a otros pasajes que elogian a la familia real, ha hecho pensar que la intención principal de la obra fue la recuperación del favor real.