Oreneta vulgar Hirundo rustica

Atles dels ocells de Catalunya a l’hivern 2006-2009 Catalan Winter Bird Atlas 2006-2009 Espècies molt escasses Very rare species Cucut reial Oreneta vulgar Clamator glandarius Hirundo rustica Atles de nidificants 1999-2002 Tots els mostratges: 86 Atles d’hivern 2006-2009 Mostratge extensiu: 2 Mostratges complementaris: 5 La població europea de cucut reial passa l’hivern fonamentalment al Sahel, tot i que alguns individus es queden al nord del Sàhara (del Hoyo et al. 1997, Cramp 2000). A la península Ibèrica, s’ha constatat la presència ocasional d’individus a l’hivern, sobretot al sud (Herrera & Hidalgo 1974, Martí & Del Moral 2003). A Catalunya, també es coneixen citacions ocasionals d’individus en aquesta estació (e.g. Travé 1957, Aymí & Herrando 2005, Sales 2006). Les dades recollides en l’Atles mostren que aquesta espècie es troba a l’hivern principalment dins de la distribució típica del període de cria i, més concretament, a l’Alt Empordà, costa central, Tarragonès i plana de Lleida. Fenològicament, de les 9 observacions recollides en l’Atles, una és de finals de desembre, 3 de mitjans i finals de gener i 5 de mitjans de febrer. Seria interessant diferenciar aquells individus que es podrien considerar estrictament hivernants i aquells individus que formarien part del contingent migratori primaveral. Cal remarcar que a la zona mediterrània el cucut reial és una espècie molt primerenca en el seu pas migratori primaveral i, per això, Herrera & Hidalgo (1974) van considerar que els individus localitzats a l’hivern serien realment migradors molt primerencs atès que pràcticament no en van detectar a la tardor. De tota manera, les citacions existents (anuaris ICO) semblen donar només un suport parcial a aquesta hipòtesi, ja que, tot i que en baix nombre, també s’han recollit unes quantes dades plenament tardorenques (5 entre octubre i novembre versus 10 de desembre a gener). Aquesta espècie s’ha observat en zones de baixa altitud (0-200 m), en hàbitats típicament de mosaic, amb conreus, bosquines i boscos de roures, alzines o pins, tot i que també a les zones humides. La selecció d’hàbitat hivernal podria estar relacionada més aviat amb els recursos tròfics (localizats, per exemple, a les zones humides o a les pinedes, Hoyas & López 1998, Martí & del Moral 2003), i no necessàriament amb la presència de la garsa Pica pica, el seu hostatjador reproductiu habitual a Catalunya (Estrada et al. 2004). Atles de nidificants 1999-2002 Tots els mostratges: 374 Atles d’hivern 2006-2009 Mostratge extensiu: 3 Mostratges complementaris: 13 L’oreneta vulgar és un nidificant comú a tot el territori català (Estrada et al. 2004), per on, a més, hi passen molts individus d’Europa occidental (www. sioc.cat). El resultat és que se la pot trobar arreu amb facilitat des de principis de març fins a finals d’octubre, tot i que els primers individus ja comencen a ocupar els llocs de cria a finals de febrer al litoral, i no és rar veure encara alguns individus en pas a finals de novembre. Durant la realització de l’Atles, s’han rebut 33 registres hivernals de l’espècie, que, amb molt poques excepcions (Anoia, Baix Camp, i Conca de Barberà), corresponen a localitats costaneres. És possible que només aquí el clima més suau permeti la presència d’insectes que garanteixen l’alimentació dels individus. Més de la meitat (17) de les dades s’han recopilat al delta del Llobregat i als Aiguamolls de l’Empordà, llocs on hi ha citacions hivernals gairebé tots els anys (e.g. Martínez-Vilalta 2001, Sales 2006). Per tant, no sorprèn que bona part de les observacions s’hagin fet a zones humides (38%), mentre que una altra part important corresponen a zones urbanes o periurbanes (35%). El nombre de registres també ha variat força entre hiverns (16 el 2006, 8 el 2007, 9 el 2008), fet que podria dependre de la benignitat climàtica de cada hivern i/o del fet que cada any les dates extremes d’arribada i migració a Catalunya fluctuen, fent que el nombre d’individus observats dintre del període de mostreig variï. Més del 60% dels registres s’han produït a finals de novembre i a principis de febrer. Si tenim en compte que tradicionalment s’han considerat com a citacions hivernals només aquells individus observats el desembre i gener, podem afirmar que part de les observacions corresponen probablement a individus que han retardat o avançat excepcionalment la seva migració. El fet que sigui una espècie de fàcil detecció i que la major part de registres es donin en zones on la intensitat de mostratge és molt elevada (Ferrer et al. 2006), fa pensar que el nombre d’individus que romanen a l’hivern a Catalunya deu ser molt baix. English summary English summary The Great Spotted Cuckoo is a trans-Saharan migrant that occurs accidentally in Catalonia in winter, a period in which its distribution basically coincides with its breeding range, above all in L’Alt Empordà, central coastal areas, El Tarragonès and Lleida plains. Although most individuals observed during fieldwork were probably early migrants, the existence of records from autumn suggests that some birds could be true winterers. The altitudinal distribution of records was 0-200 m, and its preferred habitat seems to be typical Mediterranean mosaic landscapes and wetlands. Its wintering distribution is probably more connected to the availability of trophic resources than to the presence of Magpies Pica pica, its breeding host. There were 33 winter records of Barn Swallows during the study period. In almost all cases, swallows were found near the coast, especially in marshlands and builtup areas. The number of records varied markedly from year to year. Most records (60%) were from the end of November or the beginning of February and thus could be consistent, respectively, of exceptionally late or early migrants. In the remaining cases, it is impossible to know whether observed birds were overwintering or not, and probably only a few aberrant individuals remain during the winter in Catalonia. Oscar GORDO Javier QUESADA Espècies molt escasses regulars 521 Referències Estrada, J., Pedrocchi, V., Brotons, L. & Herrando, S. (eds.) 2004. Atlas dels ocells nidificants de Catalunya 1999‐2002. Barcelona: Institut Català d'Ornitologia (ICO)/Lynx edicions. Ferrer, X., Carrascal, L.M., Gordo, O. & Pino, J. 2006. Bias in avian sampling effort due to human preferences: an analysis with Catalonian birds (1900 ‐ 2002). Ardeola 53: 213‐227. ICO. 2009. SIOC: servidor d'informació ornitològica de Catalunya. ICO, Barcelona. Martínez‐Vilalta, A. (ed.) 2001. Anuari d'Ornitologia de Catalunya 1998. Barcelona: Grup Català d’Anellament. Sales, S. (ed.) 2006. Anuari d'Ornitologia de Catalunya 2002‐2005. Barcelona: Institut Català d'Ornitologia. Els atles ornitològics solen ser una de les eines més precises per millorar al coneixement i la gestió de l’avifauna d’un país. Fins ara, Catalunya disposava de dos atles d’ocells nidificants (publicats el 1984 i el 2004), però quedava pendent l’elaboració d’un que tractés els ocells del període hivernal, moment de l’any crucial tant per a moltes de les espècies nascudes aquí, com per aquelles que procedeixen del centre o nord d’Europa. Amb la participació de més de 1.000 col·laboradors, l’Atles dels ocells de Catalunya a l’hivern 2006-2009 representa un dels majors èxits col·lectius en matèria de coneixement de la biodiversitat del nostre país i alhora constitueix un referent més enllà de les nostres fronteres. Un total de 318 espècies d’ocells han estat observades a Catalunya durant el període d’estudi, de les quals 206 hi han hivernat de forma prou abundant i regular. La distribució i abundància d’aquestes espècies ha estat, sovint, ben diferent de la del període reproductor i, en determinats casos, molt canviant d’un hivern a un altre. Tot plegat es mostra amb un nivell de detall molt alt, amb mapes de fins a 250x250 m de resolució, i, per primera vegada, es reuneixen i analitzen dades dels seguiments temporals que s’estaven recopilant des de l’any 1972. Des de l’extraordinària abundància dels tallarols de casquet als oliverars a la presència del pela-roques a les serres calcàries mediterrànies, tots i cadascun dels ocells d’aquest llibre revelen sorpreses que fascinaran tant als amants de la natura com per als gestors del medi natural. Ornithological atlases are often one of the best ways of improving knowledge and management of a country’s avifauna. To date two breeding-bird atlases have been published in Catalonia (1984 and 2004), but a winter atlas was lacking, despite the importance of this season for many local breeding species and migrants from central and northern Europe. Thanks to the work of over 1,000 contributors, this Catalan Winter Bird Atlas 2006-2009 is one of the most important collective contributions to the knowledge of biodiversity in Catalonia to date and becomes a reference reaching far beyond its limited territorial scope. A total of 318 bird species were observed in Catalonia during the study period, of which 206 wintered regularly and relatively abundantly. The distributions and abundances of these species are often quite different from those of the breeding period and in some cases change from one winter to another. All the information gathered is depicted in great detail on maps with a resolution of up to 250x250 m; as well, for the first time, data from monitoring projects operating since 1972 have been collated and analyzed. From the extraordinary abundance of Blackcaps in olive groves to the presence of Wallcreepers in Mediterranean limestone mountains, each and every one of the birds discussed in this book provides surprises that will fascinate nature lovers as much as wildlife managers.