Pensament filosòfic i científic contemporani PAC3: Maig del 68 i Debord Marc Ambit Fernández "Ah elle va être belle la France dans dix ans!" —Mestre d’escola a Les 400 coups de François Truffaut (1958) Índex Introducció .................................................................................................................... 3 El món està canviant..................................................................................................... 3 L’espectacle.................................................................................................................. 3 El despertar .................................................................................................................. 4 Sota les llambordes, més llambordes ........................................................................... 6 El que resta del dia ....................................................................................................... 6 Bibliografia .................................................................................................................... 7 Il·lustracions ................................................................................................................. 8 2 Introducció París, sí. Però també Bolívia, Alemanya, Mèxic, Polònia, Txecoslovàquia, els EUA... (Zubiria, 1998: 28) A tots aquests indrets, en el caldo de cultiu de les protestes dels 60 i 70, s'aixecaren moltes llambordes per mirar de retornar a la platja. La massa crítica de la societat (no només els joves, per bé que els més visibles, sinó també els treballadors, els sindicats, els mitjans, el món que vivia a l'altra banda del poder, en definitiva) bullia i era capaç de trencar la seva alienació i la seva separació dels demés per bastir un conat de revolució que hauria de canviar el món per venir. Però París, sí; sobretot París. I tot, sota l'aparent vidència1 i guia de Debord i els Situacionistes. El món està canviant Perquè ells ja ho havien predit. Ho havien predit i, de fet, ho havien atiat alhora. L’any 68 ja feia temps que mig món es fixava en els hippies (ara transformats en yippies) i la contracultura, s’embadalia amb la icona de Che Guevara, i s’esglaiava amb l’assassinat de Martin Luther King. I ho feia mentre acabava de gaudir dels darrers anys daurats de la recuperació econòmica de postguerra, “anys gloriosos del capitalisme keynesià” (Santiago, 2010), amb “sostingudes taxes de creixement econòmic, plena ocupació i l’Estat del Benestar [...] en el seu màxim apogeu” (Ibídem). Les noves generacions havien nascut en un món on els productes que abans eren de luxe ara formaven part de l’aparell base de qualsevol família —accés a estudis, televisió, roba variada, un plat a taula a cada àpat, cotxe, música, consum en definitiva (Hobsbawm, 2016: 267)—, on l’atenció de la població havia passat de la producció al consum (Judt, 2006: 703) —per bé que mai no deixava de produir. En aparença, tot rutllava, millor que mai. Però era només en aparença. L’espectacle Debord i la Internacional Situacionista, a través de diversos pamflets, publicacions i llibres2, denunciava des de feia un temps la falsedat d’aquesta societat de consum, la sobirania de l’economia de mercat (Debord, 1999: 14). Tot és una “immensa acumulació d’espectacles” (Debord, 1995: 8), presentat davant dels ulls d’una societat alienada i passiva, com sedada, que ha entrat en un cercle viciós ineludible del que creu estar-ne gaudint. Tot allò que abans era viscut directament ara 1 “Ce qui compte, c’est que ce fut un phénomène de voyance, comme si une société voyait tout d’un coup ce qu’elle contenait d’intolérable et voyait aussi la possibilité d’autre chose.“ (Deleuze; Guattari, 2018). Sobretot “La société du espectacle” de Debord, però també “Traité de savoir-vivre à l'usage des jeunes générations” de Vaneigem, l’opuscle “De la misère en milieu étudiant” de la Internacional Situacionista així com les seves publicacions periòdiques en format de revista. 2 3 és una representació (Ibídem: 8). El sistema ha ordit un entramat d’espectacles seductors que tot ho cobreix i que es retroalimenta a si mateix. Els mitjans són, en realitat, la seva mateixa finalitat (Ibídem: 11), i el “fetitxisme de la mercaderia” ha obcecat la població. Del ser al tenir i del tenir a l’aparentar (Ibídem: 12), el treballador s’insereix en un temps pseudocíclic que sempre el retorna al punt de partida (això és, al treball, a la producció) després de fer-lo creure que esta vivint a través del consum de pseudonecessitats generades pel mateix sistema. Ja no hi ha vida. La bonança econòmica ha alliberat la societat de la lluita diària per la supervivència, però no s’ha alliberat del seu propi llibertador (Ibídem: 23). El treballador creu estar vivint l’autèntica vida però en realitat la dinàmica és la mateixa que la dels temps de la supervivència, doncs aquesta, en la seva forma espectacular, ara “augmenta segons les seves pròpies lleis” (Ibídem: 25), sempre obliga a anar un pas més enllà i posterga perpètuament la satisfacció autèntica. És una “sobrevida augmentada” (Ibídem: 23). Davant la pantalla de l’espectacle, que escup el seu “monòleg elogiós” (Ibídem: 15), la societat esdevé dòcil i manipulable, creient estar alliberada tan sols pel fet de poder gaudir d’un automòbil, d’un televisor o de tots els “passatemps organitzats” (Ibídem: 15). Tot és mentida, la veritat. I la comunitat es fragmenta, els lligams socials es dilueixen, l’aïllament creix (fins i tot urbanísticament) i els individus només estan lligats al “vincle irreversible al centre mateix que els manté en l’aïllament” (Ibídem: 18). Fins i tot l’espectacularització d’algunes actituds i d’alguns productes aixecats a l’ombra del mateix espectacle, com contradient-lo, en realitat, beuen de la mateixa font: “les mercaderies culturals progressistes, les avantguardes artístiques, les modes neoreligioses, la contracultura, la llegenda de la joventut rebel, etc.” (editorial icaria). I els Situacionistes, amb Debord al capdavant, criden a la rebel·lió3, criden a subvertir l’ordre establert. El despertar Atiats per les altres revoltes i aixecaments, així com pels mateixos Situacionistes4, els joves estudiants s’esforcen en obrir els ulls, en aixecar les llambordes, en trencar les cadenes. No han vist el futur, però sí han vist la cortina de fum, l’espectacle que els aliena. Res no té sentit5. No sabien per a què lluitaven, però “Para destruir efectivamente la sociedad del espectáculo son necesarios hombres que pongan en acción una fuerza práctica." (Ibídem: 121-122). 3 La Internacional Situacionista havia iniciat contactes amb grups d’estudiants, tenint-los com a gran esperança de la subversió.” (Diversos autors, 2016: 3). 4 “No entendíamos por qué teníamos que trabajar para comprar casas más grandes, coches más grandes, céspedes impolutos más grandes. Enloquecimos. Ya no podíamos soportarlo más.” (Rubin, 2009: 32). 5 4 sí contra què6. Lluitaven contra la discriminació, contra la guerra de Vietnam, contra el racisme, l’opressió del sistema, les prohibicions7, les obligacions productives8, el consumisme forçat9, la precarietat, la premsa10, els mestres11, la industrialització massiva o fins i tot el Partit Comunista12. Però sobretot contra la imposició, contra el poder13, ja fos aquest el de l’estat, el de les forces de l’ordre, el de la família 14 o la religió15. Com a individus aïllats, “multituds solitàries” (Debord, 1995: 17) i endormiscades16 que eren abans de la revolta, lluiten per a si mateixos, des de la seva pròpia subjectivitat, tot cercant una mena d’alliberament personal de l’opressió invisible però pesada de la cortina de l’espectacle que els genera un cúmul de desitjos que no poden mai sadollar del tot. Volen emancipar-se d’aquest món opressiu17, volen distingir-se’n sortir de la roda. I munten barricades, barricades inútils18, però simbòliques19. De fet, bona part de les accions poden ser vistes, en si mateixes, com una extensió de l’espectacle, una mena d’escenificació que juga amb els mateixos codis amb els que el sistema contra els que es lluita opera. Debord “va observar que les societats, a partir d’aleshores, serien regides per l’espectacle. [...] Per això, les pintades que hi ha el Maig del 68 són pensades perquè siguin espectaculars i creïn un “—Per què va tornar a guanyar De Gaulle? —Perquè els del Maig del 68 sabien què no volien, però no què volien.” (Alcoberro, 2018). 6 7 “Il est interdit d’interdire.” 8 “Le patron a besoin de toi, tu n’as pas besoin de lui.” 9 « On achète ton bonheur. Vole-le.” 10 “Presse: ne pas avaler” (escrit sobre una botella de verí). 11 ”Tout enseignant est enseigné. Tout enseigné est enseignant.” 12 “Veuillez laisser le parti communiste aussi net en sortant que vous voudriez le trouver en y entrant.” “La organización revolucionaria es la crítica unitaria de la sociedad, es decir, una crítica que no transige con ninguna forma de poder separado, en ningún punto del mundo, y una crítica pronunciada globalmente contra todos los aspectos de la vida social alienada." (Debord, 1995: 76). 13 “Come mothers and fathers / throughout the land / and don’t criticize / What you don’t understand. / Your sons and your daughters / are beyond your command / your old road is rapidly aging.” Versos de la cançó “The times they are a-changing” de Bob Dylan. 14 15 “Même si Dieu existait, il faudrait le supprimer. ” 16 “El espectáculo es la pesadilla de la sociedad moderna encadenada, que no expresa finalmente más que su deseo de dormir. El espectáculo es el guardian de este sopor." Ibídem: 14). “Emanciparse de las bases materiales de la inversión de la verdad, he aquí en que consiste la autoemancipación de nuestra época. " (Ibídem: 131). 17 “[La barricada] no tiene la menor utilidad militar. Cualquier poli puede saltar sobre ella sin problema.” (Albiac, 2008: 226). 18 “Y, sin embargo, juega una función que es tal vez decisiva: define dos territorios. Hay ahora un territorio del poder y uno de los manifestantes. La barricada es la marca de la diferencia radical, de la oposición irreductible. Es el orden revolucionario contra el orden burgués.” (Albiac, 2008: 226). 19 5 xoc de consciències” (Alcoberro, 2018). I per això les protestes i els tancaments a les universitats eren festes20 21. Sota les llambordes, més llambordes Però la revolució no va acabar de ser. La participació en les ocupacions era baixa i el seguiment de la vaga, tot i massiu, durava poc i la gent “preferia quedar-se a casa i gaudir del seu temps lliure” (Santiago, 2010). A les fàbriques “no s’incentivà el més mínim procés de transformació cultural que pogués assentar les bases d’un ús diferent dels mitjans de producció” (Ibídem). L’autenticitat del fragor de la revolta no sadollava l’addicció a l’oci i al consum22. Els exàmens de Juny s’acostaven23, els sindicats havien aconseguit les seves millores (que no canvis estructurals) i en les eleccions que van seguir a la revolta DeGaulle va tornar a guanyar, davant la incapacitat dels revoltats d’organitzar-se o d’argumentar unes propostes alternatives. Tothom va tornar a la seva cleda. I el capitalisme degluteix i fa seves algunes de les reivindicacions per convertir-les, un cop més, en espectacle o en producte consumible. El que resta del dia El que en resta, d’aquells convulsos dies de Maig del 68 és una “bifurcació” (Deleuze; Guattari, 2018) a partir de la qual el món mai va tornar a ser el mateix. El pensament debordià i situacionista, recolzant-se en Marx (amb una “actualització de la crítica marxista al capitalisme [...] que ajusta comptes amb el marxisme, al que considera una mutilació de la teoria unitària de Marx”, Santiago), Hegel i Lukacks, tingué quelcom de vidència, com si veiessin “tot el que [la societat] contenia d’intolerable i albiressin també la possibilitat d’una altra cosa” (Ibídem). Sembla innegable que la individualitat, els valors i la sensació de ser capaços d’alterar el curs del poder han quallat en la societat contemporània24. Però el sistema, l’espectacle, va acabar fagocitant no només els intents de canvi sinó els mateixos revoltats, així com les seves proclames i els seus discursos. Al cap i a la fi l’espectacle és així de poderós. L’escenari actual no fa altra cosa que certificar l’encert de Debord en les seves visions. L’espectacle —ja se sap— ha de continuar. 20 “Las revoluciones proletarias serán fiestas o no serán" (Diversos autors, 2016: 13). 21 “Los huelguistas fueron colmados comprometidos.” (Santiago, 2010). de espectáculos realizados gratuitamente por artistas 22 Un sol exemple és ben il·lustratiu: Els joves tancats a la universitat van passar la primera nit obrint cotxes i conduint-los com si fossin seus durant uns minuts. (Santiago, 2010). 23 Al final es demostrà cert que “l’estudiant és un producte de la societat moderna, al mateix nivell que Godard o la Coca-Cola” (Diversos autors, 2016: 6). 24 Al cap i a la fi, “el Maig del 68 no volia canviar el món, volia canviar la vida" (Alcoberro, 2018). 6 Bibliografia ALBIAC, G. (2008). “Mayo del 68: El crepúsculo de una ilusión”. Cuadernos de pensamiento político FAES (núm.17, pàgs. 223-237). Madrid: FAES. ALCOBERRO, R. (sine data). “Guy Debord, el filòsof del Maig del 68” [en línia]. Filosofia i pensament [Data de consulta: 20/5/2018]. <http://www.alcoberro.info/guydebord%2c-el-fil%C3%B2sof-del-maig.html>. ALCOBERRO, R. (2018). “El Maig del 68 no volia canviar el món, volia canviar la vida” [en línia]. Vilaweb. <https://www.vilaweb.cat/noticies/ramon-alcoberro-maig-del-68-nointentava-de-canviar-el-mon-volia-canviar-la-vida/>. DEBORD, G. (1995). La sociedad del espectáculo. Santiago de Chile: Ediciones Naufragio. DEBORD, G. (1999). Comentarios sobre la sociedad del espectáculo. Barcelona: Anagrama. DELEUZE, G.; GUATTARI, F. (2018). “Mayo del ’68 nunca ocurrió” [en línia]. Lobo Suelto [Data de consulta: 20/5/2018]. <http://lobosuelto.com/?p=19556>. DIVERSOS AUTORS. (sine data). “Internationale situationniste , intégrale des 12 numéros de la revue parus entre 1958 et 1969” [en línia]. La revue des ressources [Data de consulta: 20/5/2018]. <https://www.larevuedesressources.org/internationalesituationniste-integrale-des-12-numeros-de-la-revue-parus-entre-1958-et,2548.html>. DIVERSOS AUTORS. (2016). Sobre la misèria en el medio estudiantil. Madrid: Ediciones Cuarto Asalto. HOBSBAWM, E. (1998). Historia del siglo XX. Buenos Aires: Crítica Mondadori. IMBERT, G. (2004). “De lo espectacular a lo especular (apostilla a La Sociedad del Espectáculo)”. CIC, Cuadernos de Información y Comunicación (núm.9, pàgs.69-81). Madrid: UCM. JUDT, T. (2006). Postguerra. Madrid: Taurus. JUDT, T. (2012). Pensar el Siglo XX. Madrid: Taurus. LE GOFF, J.P. (2006). Mai 68, l’héritage impossible. París: La découverte Poche. PASTOR, J. (2008). “Mayo 68, de la revuelta estudiantil a la huelga general. Su impacto en la sociedad francesa y en el mundo”. Dossiers Feministes (núm.12, pàgs 31-47). Castelló: Univ. Jaume I. RUBIN, J. (2009). “Do it! Escenarios de la revolución”. Barcelona: Blackie Books. 7 SÁNCHEZ-PRIETO, J.M. (2001) “La historia impossible del Mayo francès”. Revista de Estudios Políticos (Nueva Época) (núm.112, pàgs. 109-133). Madrid: CEPC. SANTIAGO MUIÑO, E. (2010). “Los situacionistas y mayo del 68”. Xerrada impartida en el cicle Teorías revolucionarias e historia social organitzada pel taller d’educación popular Rompe el Círculo (Maig 2010). TRESPEUCH-BERTHELOT, A. (2014). “Les vies successives de La societé du spectacle de Guy Debord”. Vingtième siècle, revue d’histoire (nú,.122, pàgs.135-152). París: CHS. VANEIGEM, R. (2008). Tratado del saber vivir para uso de las jóvenes generaciones. Barcelona: Anagrama. ZUBIRIA, S. (1998). “Mayo de 1968: Enigma y fin de un tipo de revolución”. Revista Colombia Internacional (núm.42). Bogotà: Univ. de los Andes. Il·lustracions Portada: Empedrat d’un carrer. Autor : Joshua Knauber. Font : CGtrader. <https://www.cgtrader.com/free-3d-models/architectural/street/cobblestone-street/>. [Data de consulta : 21 de Maig de 2018]. Contraportada: Fotograma de Les 400 coups de Franbois Truffaut. Font : Viale Cinéma. <https://vialecine.wordpress.com/2015/04/27/los-cuatrocientos-golpes- francois-truffaut-1959/>. [Data de consulta : 21 de Maig de 2018]. 8