La gran potencia estratigráfica constatada en los sondeos para el trazado de un gasoducto; la abundancia de material arqueológico en superficie; la existencia de numerosos sillares, elementos de columnas y restos de estructuras por los alrededores, las noticias sobre una necrópolis y la existencia de epigrafía funeraria en las proximidades hacen pensar en un núcleo de cierta entidad en La Campaneta en término de Villajoyosa (Alicante, España), estructurado probablemente en torno a una rica villa rural, como otros vici de la comarca de la Marina Baixa. No obstante, es muy probable que los sillares hasta ahora conocidos como «monumento de l’Almiserá», partes de dos zócalos de pedestal moldurados, procedan del interior del recinto funerario de la torre funeraria altoimperial de Sant Josep, donde pudieron formar parte de dos pedestales de los que se conservan junto a la torre cuatro grandes fragmentos de cornisa. Respecto a la inscripción de Lucio Terencio Mancino, conservada durante siglos en la fachada de la casa de l’Almiserà, tenemos pocas dudas sobre su pertenencia a la torre, y por tanto nos informaría del nombre del difunto allí enterrado, lo que supondría un hito insospechado en nuestro conocimiento de uno de los monumentos funerarios más relevantes conservados en la Península Ibérica.

La imatge traduïda és el títol d’una exposició plantejada com a continuació del treball d’investigació desenvolupat en 2010 per Estel Julià al voltant de l’obra pictòrica d’Enric Alfons. El fruit d’aquell esforç primigeni es podria resumir, en el seu conjunt, a la traducció de la imatge pictòrica al text poètic que es va materialitzar el 2012 el llibre, "Dietari visual d'Enric Alfons" amb l'exigència de dur a terme un correlat, encara que artificial, totalment necessari per fer palès un discurs sociològic. El joc lingüístic amb el títol d’una peça musical de Modest Mussorgsky i el qual fou l’origen d’una creació pictòrica il·lustra el títol d'aquest llibre que examina des de la teoria, fins a la part tècnica, cadascuna de les circumstàncies que envolten el muntatge d’una exposició de quadres. Presentades en forma de esbossos sobre el paper, ordenades per títol i data, a imitació d’un dietari textual, tot i que la imatge torna a ser traduïda en text, aquest conjunt de fragments no renuncien a l’esperit observador de la proposta pictòrica d’Enric Alfons sobre l’Àfrica i l’Orient.

La impronta de Roma La impronta de Roma y las primeras centurias de la romanización del territorio delatan importantes cambios en el comportamiento; en la economía productiva y en el comercio, tras un siglo de importación masiva de vinos y aceites itálicos, vitales para el abastecimiento del ejército, necesarios en la introducción de nuevos hábitos y, en cuanto al vino, de notables sinergias con el gusto indígena.

The inscription CIL II 1433 (Turri genio), a copy supposed dating from the end of the 15th century, raises significant problems regarding its text, interpretation, physical form, location, etc. A new, systematic analysis of the sources that transmit the text brings to light its inseparable connection to the false inscription CIL II 164*, as well as the relationship of both texts with the Roman sepulchre known as Torre de Sant Josep in Villajoyosa (Alicante). The article argues that both inscriptions are, in fact, fake, their texts having been inspired through the observation of the archaeological site of the Tower of Sant Josep; in turn, this constitutes the first known episode of the reception of this site in modern times.

Programme notes for the Balearic Islands Orchestra. Concert for Trumpet by Scneyder; and Symphonic Dances by Rachmaninov

FONTELLES-RAMONET, Albert (2020). La Cobla Barcelona (1922-1938). Un projecte noucentista. Tesi doctoral, Universitat Autònoma de Barcelona, Bellaterra. Cobla Barcelona was presented on the 30th March 1922 at the Teatre Tívoli, in Barcelona. In just a few years it acquired an important role in Catalan cultural life: it performed in emblematic spaces such as the Palau de la Música Catalana, the Gran Teatre del Liceu, the Palau de Belles Arts and the Palau Nacional de Catalunya; premiered works by Juli Garreta, Ricard Lamote de Grignon, Enric Morera, Francesc Pujol, Josep and Joaquim Serra, Eduard Toldrà and Amadeu Vives; and offered auditions to Béla Bartók, Manuel de Falla, Richard Strauss and Igor Stravinsky. It also took part in outstanding events, such as the Concert-homage to the President of the Government of the Republic, Manuel Azaña, or in the XIV Festival of the International Society of Contemporary Music (SIMC). In 1932, the Government of the Generalitat awarded it the title «Official Cobla of the Generalitat de Catalunya». During the Civil War, it made two tours around Europe organized by the Commissariat of Propaganda of the Generalitat de Catalunya and acted, in addition to the inauguration of the Spanish Pavilion at the International Exhibition in Paris, in several renowned halls such as Salle Gaveau, Salle Pleyel, Grand Palais des Champs-Elyssées and Palais de la Mutualité. In 1938, it fell silent. Its path, however, continued from 1945 to 1977, a period that is not studied in this thesis. This dissertation is based on the hypothesis that Cobla Barcelona was founded to consolidate a vision of the musical ensemble, understood as an orchestral formation, close to the symphonic and chamber repertoires, specialized in concerts, which responded to a characteristic cultural and social need of the first third of the twentieth century. A first aim has been to place the music ensemble in the musical framework of Barcelona and Catalonia and in its immediate environment in order to establish links with cultural entities and public administrations, musical groups and institutions, the media, the composers and conductors, as well as with the public. Thus, the logic of its foundation was expounded. Another goal has been to show that the formation contributed to the dissemination and creation of a concert repertoire written for cobla. The research launched for this purpose has addressed other issues, such as the role played by the Cobla Barcelona in the process of institutionalization of the culture, its use as a propaganda tool during the Civil War, and the human and professional profile of the musicians who were part of it. It has also clarified the links of the formation with some of the main musical authorities who visited Barcelona during the 1920s, as well as the role played by composition competitions in the creation of a new aesthetic model of repertoire during the first third of the twentieth century, since the contests were true catalysts for the reformulation of musical writing for cobla. -- La Cobla Barcelona es va presentar el 30 de març de 1922 al Teatre Tívoli. En pocs anys, va assolir un important protagonisme en la vida cultural catalana: va actuar en espais emblemàtics com el Palau de la Música Catalana, el Gran Teatre del Liceu, el Palau de Belles Arts i el Palau Nacional de Catalunya; va estrenar obres de Juli Garreta, Ricard Lamote de Grignon, Enric Morera, Francesc Pujol, Josep i Joaquim Serra, Eduard Toldrà i Amadeu Vives; va oferir audicions a Béla Bartók, Manuel de Falla, Richard Strauss i Igor Stravinsky. També va participar en esdeveniments destacats, com el Concert-homenatge al President del Govern de la República, Manuel Azaña, o el XIV Festival de la Societat Internacional de Música Contemporània (SIMC). El 1932, el Govern de la Generalitat va distingir-la amb el títol «Cobla Oficial de la Generalitat de Catalunya». Durant la Guerra Civil, va fer dues gires per Europa organitzades pel Comissariat de Propaganda de la Generalitat de Catalunya i va actuar, a més de la inauguració del Pavelló d’Espanya de l’Exposició Internacional de París, en diverses sales de renom: Sala Gaveau, Sala Pleyel, Grand Palais des Champs-Elyssées i Palau de la Mutualité. El 1938, va emmudir. La seva trajectòria, però, va continuar del 1945 al 1977, una etapa que no s’estudia en aquesta tesi. Aquest estudi parteix de la hipòtesi que la Cobla Barcelona es va fundar per consolidar una visió de l’agrupació musical entesa en tant que formació orquestral, propera als repertoris simfònics i cambrístics, especialitzada en concerts, que donava resposta a una necessitat cultural i social característica del primer terç del segle XX. Un primer objectiu ha estat situar la formació en el marc musical de Barcelona i de Catalunya i en el seu entorn més immediat, per establir els lligams amb entitats culturals i administracions públiques, amb agrupacions i institucions musicals, amb els mitjans de comunicació, amb els compositors i directors, amb el públic, i exposar així la lògica de la seva fundació. Un altre objectiu ha estat demostrar que la formació va contribuir a la difusió i a la creació d’un repertori de concert escrit per a cobla. La recerca endegada amb aquesta finalitat ha permès atendre altres qüestions, com ara el paper que va jugar la Cobla Barcelona en el procés d’institucionalització de la cultura, la utilització que se’n va fer com a instrument de propaganda durant la Guerra Civil, i el perfil humà i professional dels músics que en van formar part. També ha permès aclarir els vincles de la formació amb algunes de les principals autoritats musicals que van visitar Barcelona durant la dècada de 1920, així com el paper que van tenir els certàmens de composició en la creació d’un nou model estètic de repertori durant el primer terç del segle XX, atès que els concursos van ser veritables catalitzadors de la reformulació de l’escriptura musical per a cobla. --- La Cobla Barcelona se presentó el 30 de marzo de 1922 en el Teatro Tívoli. En pocos años, logró un importante protagonismo en la vida cultural catalana: actuó en espacios emblemáticos como el Palau de la Música Catalana, el Gran Teatre del Liceo, el Palau de Belles Arts y el Palau Nacional de Catalunya; estrenó obras de Juli Garreta, Ricard Lamote de Grignon, Enric Morera, Francesc Pujol, Josep y Joaquim Serra, Eduard Toldrà y Amadeu Vives; ofreció audiciones a Béla Bartók, Manuel de Falla, Richard Strauss e Ígor Stravinski. También participó en eventos destacados, como el Concierto-homenaje al Presidente del Gobierno de la República, Manuel Azaña, o el XIV Festival de la Sociedad Internacional de Música Contemporánea (SIMC). En 1932, el Gobierno de la Generalitat distinguió con el título «Cobla Oficial de la Generalitat de Catalunya». Durante la Guerra Civil, hizo dos giras por Europa organizadas por el Comisariado de Propaganda de la Generalitat de Catalunya y actuó, además de la inauguración del Pabellón de España de la Exposición Internacional de París, en varias salas de renombre: Sala Gaveau, Sala Pleyel, Grand Palais des Champs-Elyssées y Palais de la Mutualité. En 1938, enmudeció. Su trayectoria, sin embargo, continuó del 1945 al 1977, una etapa que no se estudia en esta tesis. Este estudio parte de la hipótesis de que la Cobla Barcelona se fundó para consolidar una visión de la agrupación musical entendida como formación orquestal, cercana a los repertorios sinfónicos y de la música de cámara, especializada en conciertos, que daba respuesta a una necesidad cultural y social característica del primer tercio del siglo XX. Un primer objetivo ha sido situar la formación en el marco musical de Barcelona y de Catalunya y en su entorno más inmediato, para establecer los vínculos con entidades culturales y administraciones públicas, con agrupaciones e instituciones musicales, con los medios de comunicación, con los compositores y directores, con el público, y exponer así la lógica de su fundación. Otro objetivo ha sido demostrar que la formación contribuyó a la difusión y la creación de un repertorio de concierto escrito para cobla. La investigación iniciada con este fin ha permitido atender otras cuestiones, como el papel que jugó la Cobla Barcelona en el proceso de institucionalización de la cultura, la utilización que se hizo como instrumento de propaganda durante la Guerra Civil, y el perfil humano y profesional de los músicos que formaron parte. También ha permitido aclarar los vínculos de la formación con algunas de las principales autoridades musicales que visitaron Barcelona durante la década de 1920, así como el papel que tuvieron los certámenes de composición en la creación de un nuevo modelo estético de repertorio durante el primer tercio del siglo XX, dado que los concursos fueron verdaderos catalizadores de la reformulación de la escritura musical para cobla.