Dret public (Public law)

ABSTRACT: The resilience of Catalan urban and territorial planning to climate change: the example of England, Wales, Scotland and Northern Ireland abstract The rapid rate of climate change has forced us to urgently adapt our urban and territorial planning to new risks. The aim of this article is to analyse the planning model of the United Kingdom against an interesting catalogue of experiences of adapting spaces at risk to find mechanisms that can be transposed into Catalan law. The analysis is based on the idiosyncrasy of the much more discretionary and flexible British urban system and examines the creative and innovative proposals developed to address climate risks in England, Wales, Scotland and Northern Ireland. These include research that highlights the need to reformulate the Catalan urban model with new operations that prevent the transformation of the most sensitive spaces, modulate the risk according to its evolution or even predict the disappearance of buildings in the areas of greater risk. The article concludes that solutions are viable in legal and economic terms but require a new generation of plans to address this great challenge. keywords urban planning; climate change; resilience; adaptation; environment. 

RESUM: La ràpida evolució del canvi climàtic ens obliga a adaptar de forma urgent el nostre planejament urbanístic i territorial als nous riscos. L'objectiu d'aquest article és analitzar el model de planejament del Regne Unit, amb un interessant catàleg d'experiències d'adaptació dels espais en risc, per trobar mecanismes que es puguin transposar a l'ordenament català. L'anàlisi parteix de la idiosincràsia del sistema urbanístic britànic, molt més discrecional Article rebut l'11/06/2020; acceptat el 06/09/2020.

RESUMEN: Un nuevo reto recae sobre el urbanismo: la doble necesidad de frenar el cambio climático y, sobre todo, de hacer frente a los riesgos que este nos plantea mediante nuevos planeamientos resilientes. No se trata solo de planificar nuevos crecimientos capaces de resistir a las amenazas cada vez más reales del clima, sino de garantizar la conservación de los espacios más vulnerables, evitando que se vuelva a construir en ellos o incluso asegurando el derribo o traslado de las construcciones existentes. Este artículo se centra-a partir del análisis de experiencias previas en materia urbanística y de los instrumentos de adaptación de la costa en el derecho comparado-en analizar los límites y las posibilidades de la legislación urbanística para hacer frente a la adaptación al cambio climático, lo que plantea, en muchos casos, un problema jurídico complejo en torno a los derechos urbanísticos del propietario privado y un auténtico reto colectivo de futuro.

ABSTRACT: Urban planning faces a new challenge: the double need to curb
climate change and, more importantly, to cope with the risks posed by new
resilient planning. It is not only about planning new growth capable of resisting the increasingly real threat of climate, it is also about guaranteeing conservation of the most vulnerable areas, avoiding new construction or even ensuring the demolition or relocation of existing buildings. This article focuses on analyses of previous experiences in urban planning and on the legal instruments to adapt the coast to comparative law. It analyses the limits and possibilities of urban planning legislation to address climate change. In many cases, this creates a complex legal problem regarding the urban development rights of private property owners
and supposes a real collective challenge for the future.

RESUM: En un context en què la pressió econòmica i els efectes del canvi climàtic sobre la costa són cada vegada més evidents, i davant la incapacitat de la legislació estatal de donar-hi resposta, aquest article estudia les potencialitats del marc competencial de la Generalitat de Catalunya i la Junta de Andalucía per desplegar instruments propis d'ordenació de la costa que regulin conjuntament el domini públic maritimoterrestre i els seus espais confrontants. Ho fa a partir de l'estudi de les competències que els foren traspassades, de l'estudi de la jurisprudència constitucional, i singularment del Projecte de llei d'ordenació del litoral que ha aprovat la Generalitat de Catalunya. Una norma pionera a l'Estat que pot posar les bases d'un nou model de governança del litoral
ABSTRACT: Despite economic pressure and climate change effects on coastal areas are becoming more and more apparent, the current Spanish legislation is not providing satisfactory solutions. As a consequence, this article investigates the possibilities of the Government of Catalonia and the Government of Andalusia to develop their own coastal planning legislation that jointly regulate maritime-terrestrial public domain and its adjacent spaces. To do so, the article focuses, firstly, on the study of the regional
competencies previously transfered from the Spanish government. Secondly, the focus is on the study of the Spanish constitution jurisprudence. Finally, the article presents the bill on coastal planning legislation approved by the Government of Catalonia, which supposes
a pioneering work in Spain and which might settle the foundations of a new coastal governance model.

Pasados 15 años de la entrada en vigor de la actual Ley de urbanismo de Cataluña, y con la experiencia acumulada de cuatro décadas de desarrollo de las políticas urbanísticas y territoriales, Catalunya aborda en este momento la reformulación de toda su legislación en materia de ordenación del territorio, urbanismo y paisaje mediante el Anteproyecto de la Ley de territorio. Un nuevo texto normativo que plantea cambios substanciales en la regulación del suelo no urbanizable, con la redefinición de su régimen jurídico, la configuración de una nueva planificación de naturaleza supramunicipal más exigente y efectiva, y la articulación de nuevos instrumentos que permitan abordar la gestión del parque edificado existente con soluciones adaptables a la diversidad. Este artículo resigue desde los orígenes la legislación y los instrumentos de ordenación del suelo no urbanizable en Catalunya, parando una especial atención a la realidad actual, para abordar finalmente el estudio de las soluciones aportadas por el Anteproyecto de Ley de territorio.

RESUM: Un dels grans reptes de les polítiques públiques des de mitjans del segle XIX ha sigut garantir l’accés a un habitatge digne al conjunt de la població. Un problema especialment agreujat a ciutats com Barcelona on l’especulació, sumada a l’escassetat de sòl, ha acabat expulsant a una part de la seva població. Les solucions per fer-hi front han sigut diverses durant els darrer segle, però tenen en les reserves d’habitatge de protecció pública un dels instruments més efectius per obtenir sòl econòmic. Una tècnica fins ara limitada al sòl objecte de transformació, fos urbanitzable o urbà no consolidat, i que ara Barcelona estén al sòl urbà consolidat. Aquest article analitza la pionera Modificació del Pla General Metropolità per l’obtenció d’habitatge de protecció pública al sòl urbà consolidat, en valora els seus principals problemes i proposa solucions per aplicar-la amb major seguretat jurídica.

ABSTRACT: One of the great challenges of public policies since the mid-nineteenth century has been to guarantee access to decent housing for the whole population. A problem especially aggravated in cities like Barcelona where speculation, coupled with the shortage of land, has ended up expelling a part of its population. The solutions to face them have been several during the last century, but they have in the housing reserves of public protection one of the most effective instruments to obtain economic land. A technique hitherto limited to the soil that is the object of transformation and that now Barcelona is extended to consolidated urban areas. This article analyzes the pioneering Modification of the Metropolitan General Plan for the acquisition of public protection housing to consolidated urban areas, evaluating its main problems and proposing solutions to apply it with greater legal certainty.

La regulació legal dels camins de ronda, dels itineraris per fer a peu i a través dels quals es pot resseguir el nostre litoral, és relativament recent. I és que, tot i haver estat utilitzats des de segles pels pescadors o veïns per desplaçar-se d’una cala a un altra, no fou fins a finals del segle XIX i principis del XX que aquests camins adquiriren importància pel creixement del contraban marítim. Això comportà que fossin assíduament utilitzats pels contrabandistes per transportar mercaderies i pels guàrdies per controlar el mar des de terra.

Abordar els reptes territorials i urbanístics dels micropobles demana necessàriament conèixer la seva realitat territorial, i tres simples dades ens la il·lustren prou gràficament: representen el trenta-cinc per cent de tots els municipis de Catalunya, ocupen el trenta-cinc per cent de la seva superfície, però únicament acullen l’u per cent de la població total. Són municipis amb una superfície similar a la resta, però amb una densitat de població trenta vegades inferior a la mitjana; territoris essencialment formats per sòl no urbanitzable i amb escassos o, fins i tot, inexistents assentaments urbans; pobles on la població sovint viu dispersa, amb les consegüents dificultats per prestar o fer arribar els serveis públics essencials.

RESUMEN: La ordenación autonómica, territorial o urbanística, se ha visto históricamente condicionada por la responsabilidad patrimonial, que ha operado como freno en la de protección de espacios tan sensibles como el litoral. El ejemplo en Cataluña de los llamados planes directores urbanísticos del sistema costero nos sirve para ilustrar, a través de la jurisprudencia, los supuestos en que puede operar la responsabilidad patrimonial ante modificaciones de planeamiento de escala supramunicipal. El artículo apunta, finalmente, posibles soluciones para avanzar en la ordenación supramunicipal evitando el riesgo indemnizatorio.

ABSTRACT: The regional, territorial or urban planning, has been historically conditioned by the public authority liability, which has has operated as a brake to protect sensitive areas such as the coast. The example in Catalonia called plans of the coastal system serves to illustrate, through case law, how the liability can operate in the changes of regional planning. The article finally suggests possible solutions on how to avoid the liability.

Resum L'aprovació de la Llei 2/2013, de 29 de maig, de protecció i ús sostenible del litoral i de modificació de la Llei 22/1988, de 28 de juliol, de costes, suposa la major reforma del text de la Llei de costes des de la seva promulgació el 1988. La polèmica, que ha acompanyat la seva redacció, ha obert nombrosos dubtes jurídics sobre quines són les conseqüències reals de la reforma per al litoral català, tant des de la perspectiva de reducció de l'espai protegit com des de la perspectiva de noves invasions competencials en relació amb les competències de la Generalitat de Catalunya i els ajuntaments. Aquest article n'aborda els dubtes, tot intentant aportar respostes a les qüestions plantejades i defensant la necessitat de redactar una llei pròpia d'ordenació del litoral català que serveixi per limitar els efectes negatius que la reforma suposa. Paraules clau: ordenació del litoral; urbanisme; ordenació del territori; medi ambient; distribució de competències. Abstract The passage of Act 2/2013, May 29, 2013, for the Protection and Sustainable Use of the Coastline, and the Modification of Coast Act 22/1988, July 28, 1988, represents the single greatest reform to the text of the Coast Act since it was enacted in 1988. The controvery surrounding the drafting of the Act has raised numerous legal doubts about just what the real consequences of the reform are for the Catalan coastline, both from the perspective of the reduction of protected areas and from the perspective of a new invasion of the powers that had previously been reserved to the Autonomous Government (Generalitat) and city councils of Catalonia. This article addresses these doubts, attempting to offer answers to the questions raised and defending the need to draft a local coastal planning law for Catalonia that could serve to limit the negative effects of the reform.

Veinte años después de la aprobación de la Ley de costas, la aprobación de los nuevos estatutos y las últimas transferencias del Estado en relación
con la ordenación del litoral plantean una revisión global del régimen jurídico de ordenación del litoral; revisión que no se limitará al ámbito territorial de Cataluña sino que, como se apuntaba anteriormente, con toda probabilidad se hará extensible al conjunto del territorio español.

RESUMEN: Pasados más de doce años de la aprobación de la Ley 37/2003, de 17 de noviembre, del Ruido y una vez desplegados todos sus efectos, analizamos en este trabajo el estado actual del régimen jurídico en materia de ruido desde la perspectiva del derecho administrativo. Inicialmente a través del estudio de las fuentes reguladoras y los instrumentos de la legislación básica para luchar contra la contaminación acústica. Para posteriormente analizar su eficacia mediante el análisis de los supuestos de responsabilidad patrimonial de la administración, por acción u omisión, en materia de ruido y el intento de matizarla mediante reformas legislativas. Finalmente el trabajo hace hincapié en las problemáticas y retos pendientes de este sector del Derecho ambiental.

ABSTRACT: More than twelve years after the adoption of the Noise Law 37/2003 of November 17, and once deployed all its effects, in this paper we analyze the current state of the legal system concerning noise from the perspective of the administrative law. The paper initially focuses on the study of regulatory sources and instruments of the basic legislation to combat noise pollution. Next, the effectiveness of these measures is studied by analyzing the assumptions of liability of the administration, by action or omission, on noise and, also, its attempts to modify such liability through legislative reforms. The paper concludes by stressing the pending problems and future challenges in this sector of environmental law.

RESUMEN: En un año marcado por la inexistencia de novedades legislativas en materia de ruido, y a raíz de la publicación del estudio de la Agencia Europea del Medioambiente titulado Quiet areas in Europe: The environment unaffected by noise pollution, el trabajo se centra en el análisis de uno los retos pendientes en la materia: proteger del ruido los
espacios situados fuera de los entornos urbanos. Se repasa así mismo la reciente jurisprudencia contenciosa-administrativa en la materia que da buena cuenta de los dos ámbitos de mayor conflictividad, las infraestructuras y la inactividad municipal en la lucha contra la contaminación acústica.

RESUMEN: A pesar de no haberse producido en 2017 grandes avances normativos ni jurisprudenciales en materia de ruido se constata a nivel europeo la necesidad de priorizar la lucha contra la segunda fuente de contaminación en número de enfermos y muertes en Europa. Estas páginas se centran este año en analizar críticamente el segundo Informe del Consejo sobre la aplicación de la Directiva en materia de ruido ambiental y las conclusiones de la conferencia Noise in Europe. Repasando también la agenda normativa estatal para los próximos meses y los recientes pronunciamientos judiciales sobre ruido. Entre los que destacan la STS 575/2017, de 13 de abril, un nuevo capítulo del largo conflicto por el sobrevuelo de aviones en una urbanización próxima al aeropuerto de Barajas

RESUMEN: Un año más dos tendencias contrapuestas se ponen de relieve en estas páginas: el incremento progresivo de las exigencias europeas en materia de contaminación acústica y la dificultad de implementarlas a nivel local. Dan prueba de ello, por un lado, la guía sobre contaminación acústica editada por la Organización Mundial de la Salud que pone el acento en la necesidad de reducir significativamente los valores máximos de ruido recomendados para infraestructuras de movilidad. En el otro extremo, la Agencia Europea de Medio Ambiente, que pone de manifiesto la dificultad de asumir el objetivo de disminuir significativamente la contaminación acústica para 2020. Elemento que también confirma la jurisprudencia de las diferentes instancias, desde el Tribunal Europeo de Derechos Humanos hasta los tribunales superiores de justicia, que dan fe de la gran dificultad para aplicar estas políticas a nivel local

Durant dècades el litoral català ha estat amenaçat per polítiques urbanístiques poc respectuoses amb el medi ambient i el seu paisatge. La Llei de costes estatal, aprovada fa pràcticament 20 anys, lluny de trobar solucions a aquesta problemàtica s’ha demostrat insuficient per fer front a aquesta situació.

L’aprovació dels Plans Directors Urbanístics del Sistema Costaner (PDUSC) i del nou Estatut d’autonomia, juntament amb les noves transferències de competències de l’Estat a la Generalitat, capgiren aquesta situació. Per primer cop Catalunya compta amb figures pròpies d’ordenació de la seva costa i amb els títols competencials suficients per poder abordar aquesta qüestió.

Aquest llibre analitza la figura dels PDUSC, normes de planejament urbanístic supramunicipal amb capacitat per classificar sòl i imposar-se jeràrquicament a la resta del planejament municipal d’acord amb el que preveu el Decret Legislatiu 1/2005, de 26 de juliol, pel qual s'aprova el Text refós de la Llei d'urbanisme modificat pel Decret llei 1/2007, de 16 d’octubre, de mesures urgents en matèria urbanística. La recerca també n’estudia les seves dificultats d’aplicació: com la possible vulneració de l’autonomia municipal, les limitacions en relació a la manca d’ordenació del domini públic o la possible responsabilitat patrimonial.

Per portar a terme aquesta investigació l’autor examina els models d’ordenació del litoral de la resta de comunitats autònomes, així com el model competencial de la República Italiana i les seves regioni, que ens pot ajudar a trobar solucions als problemes d’encaix competencial i a l’articulació de la futura Llei d’ordenació del litoral català.

Pocos espacios como el litoral presentan un régimen jurídico tan complejo con la intervención administrativa sobre el dominio público y los terrenos próximos al mar de tres administraciones -Estado, comunidad autónoma y ayuntamiento- y la superposición de instrumentos de planeamiento y de normativa internacional, estatal y autonómica.Todo ello sumado a los importantes cambios que se han sucedido en esta materia en los últimos años, con la aprobación de instrumentos autonómicos de ordenación del litoral, el traspaso de competencias en materia de dominio público a la Generalitat de Catalunya y a la Junta de Andalucía, las innumerables reformas de la legislación urbanística y del suelo y la reciente reforma de la Ley de costas, operada por la Ley 2/2013 y su nuevo reglamento de desarrollo aprobado por el Real Decreto 876/2014, dan fe de la dificultad de la materia. El Régimen jurídico del litoral catalán se adentra en este galimatías normativo, definido de problemático por muchos,con el estudio en el primer capítulo de la evolución del marco jurídico y competencial en la ordenación del litoral, dedicando especial atención a las nuevas competencias y a los condicionantes que la jurisprudencia constitucional impone a su interpretación.Con el objeto de analizar las experiencias de diferentes modelos de ordenación similares, que nos ayuden a configurar un modelo más ambicioso de protección de nuestra costa, en el segundo capítulo se hace un doble análisis de derecho comparado extranjero -francés, italiano y estadounidense- e interno con el resto de CCAA con litoral propio en el Estado español.El tercero de los capítulos se dedica a estudiar el elemento central de la actual ordenación del litoral catalán: los planes directores urbanísticos del sistema costero. Se desarrolla un estudio detallado de su adecuación al principio de autonomía municipal, al planeamiento territorial y municipal y de la eventual responsabilidad patrimonial que operó en su aprobación -auténtico talón de Aquiles de todos los instrumentos de ordenación del litoral-. Finalmente, en el último capítulo se analizan las principales novedades de la reciente reforma de la Ley de costas y su nuevo reglamento de desarrollo y se concluye defendiendo la necesidad una Ley de ordenación del litoral catalán, la memoria previa de la cual ha sido aprobada justamente coincidiendo con la publicación de este libro y se fundamenta en las tesis del mismo.

La Llei de territori és un nou cos normatiu que certifica l’ordenació del territori com a matèria d’interès general que ha de garantir un ús del sòl sostenible, eficient i ajustat a la diversitat territorial, i ha de facilitar eines per actuar d’acord amb els principis i criteris expressats anteriorment. Es tracta d’una llei de vocació integradora, que assumeix el marc relatiu a l’ordenació territorial, l’urbanisme, el paisatge i les urbanitzacions amb
dèficit.

Aquest volum incorpora les principals lleis polítiques catalanes, acompanyades d'un comentari exhaustiu de totes elles, de caràcter general o de context, però també de la majoria dels preceptes, mitjançant un sistema de notes en què, a més de glossar els preceptes concernits, i enllaçar-los amb les principals referències normatives i jurisprudencials, s'hi fan constar comentaris de la doctrina científica i, en molts casos, de la doctrina consultiva més rellevant.

El resultat és una obra d'un gruix considerable, per bé que manejable i amb vocació pedagògica, per tal d'afavorir una adequada intel·ligència i comprensió de les normes cabdals del sistema institucional de la Generalitat, que inclou el món local, dirigida tant a estudiants com als aplicadors del dret públic català i als estudiosos en general.