La «font dels lleons» Josep Anton Remolà César Augusto Pociña 1. Introducció L’any 2000 es van localitzar les restes d’un gran edifici de planta rectangular fet de carreus a la cantonada dels carrers de Pere Martell i d’Eivissa de Tarragona. L’excavació es va veure dificultada per un inconvenient addicional poc freqüent en contextos d’excavació terrestre: l’aigua.1 A mesura que s’aprofundia, el volum d’aigua augmentava fins a fer impracticable l’excavació sense un bombeig constant que, malgrat tot, no evitava que l’aigua procedent del subsòl impregnés tota l’estratigrafia, dificultant i limitant el mateix procés d’excavació. Un cop delimitat en extensió l’edifici, es van localitzar tres brolladors esculpits en forma de meitat anterior de lleó, una troballa que venia a confirmar el que fins aleshores havia estat una mera presumpció sobre la seva funcionalitat: una font monumental i pública2 inserida en l’extrem occidental del suburbi portuari de la ciutat romana.3 Un exemple del caràcter utilitari de l’arquitectura romana aplicada a l’aigua4 que pateix en els seus gairebé 1.000 anys d’història diverses transformacions que van més enllà d’una mera adequació formal o estètica per esdevenir un referent de l’evolució urbanística d’aquesta zona suburbial de Tarraco. Un altre fet excepcional, motivat per la mateixa humitat permanent i constant, va ser la detecció de materials orgànics en els sediments que farcien la font.5 Això va motivar el rentat sistemàtic d’una mostra significativa per tal de recuperar totes aquestes evidències orgàniques, un document de primera mà per conèixer tant el medi físic on 1. Tot i que no s’ha determinat el seu origen, sembla procedir de corrents subterranis d’origen càrstic. 2. Hem titulat l’article amb una denominació actual basada en la presència dels brolladors en forma de lleó. Segons A. MALISSARD (1996, 26), les fonts de Roma tenien noms de caràcter topogràfic (lacus Esquilinus, font de l’Esquilí), arquitectònic (lacus longus, font llarga; lacus tectus, font coberta; etc.) o d’altra mena (lacus gallinae, lacus pastorum, lacus restitutus, etc.). En altres llocs hem utilitzat una denominació topogràfica actual: font monumental del carrer de Pere Martell. Vegeu POCIÑA/REMOLÀ 2001, POCIÑA/ REMOLÀ 2002 i REMOLÀ/POCIÑA 2004. 3. Més informació sobre les recents excavacions arqueològiques a la zona més immediata es pot trobar a ADSERIAS et alii 2000 i REMOLÀ/VILASECA 2000. 4. «S’il est un édifice caractéristique de l’urbanisme romain, c’est bien en effet la fontaine publique; plus encore que les thermes ou les amphithéâtres, elle symbolise cet heureux mélange de l’utilité et de l’agrément —utilitas et amoenitas— que Rome a prétendu promouvoir ou du moins favoriser dans les villes de son Empire.» [GROS 1996, 418]. 5. En l’informe redactat per R. Buxó (MAC), responsable de l’estudi de les restes vegetals, s’indica que «en els medis saturats en aigua, on es produeix poca oxigenació, l’acció dels bacteris i fongs queda inhibida donant lloc a una òptima conservació de les matèries vegetals». Entre aquestes, assenyala la presència de cereals —ordi vestit (Hordeum vulgare) i blat nu (Triticum aestivum/durum)— i fruits d’avellaner (Corylus avellana), noguera (Juglans regia), olivera (Olea europaea L. var. Sativa DC), raïm (Vitis vinifera L. var. Sativa Hegi), presseguer (Prunus persica) i pi pinyoner (Pinus pinea). 53 0 500 1.000 m Figura 1. Situació de la font respecte a la trama antiga i actual de Tarragona. 1. Recinte de culte. 2. Plaça de representació. 3. Circ. 4. Amfiteatre. 5. Fòrum de la colònia. 6. Teatre. 7. Termes públiques. 54 s’inseria la font com elements i objectes que molt rarament es conserven. La constant presència d’aigua i la inestabilitat de l’estructura van aconsellar que només s’excavés íntegrament fins al paviment una franja interior de set metres, aproximadament la meitat occidental de la font.6 També l’àrea exterior, adjacent al frontal, va ser en gran part excavada fins al nivell geològic. Avui en dia, aquesta font es troba situada a la cruïlla dels carrers de Pere Martell i d’Eivissa, a la part baixa de la ciutat [fig. 1]. Concretament, sota l’edifici que ocupa el xamfrà sud-oriental de l’illa de cases delimitada pels esmentats carrers i els de Jaume I, a l’est, i de Felip Pedrell, al sud. Una configuració urbanística que és el resultat de l’execució del Pla Especial de Reforma Interior-2 (Jaume I-Tabacalera) a partir de 1994.7 Des del punt de vista de la topografia antiga, la font es troba localitzada al peu del vessant occidental del promontori ocupat en època romana pel fòrum de la colònia (i abans pel poblat ibèric), de perfil més suau que els vessants oriental i meridional, molt més abruptes. Tot i que aquesta configuració topogràfica és, a grans trets, perceptible actualment (les rampes dels carrers de Mallorca i d’Eivissa i les escales del Vapor o del carrer de Castaños), estem molt allunyats del grau de precisió i detall que requeriria una anàlisi arqueològica de les fases antigues d’ocupació. 2. Període tardorepublicà L’escassa informació que tenim pel que fa a aquesta zona abans de la consolidació urbana de Tarraco, a l’entorn de finals del segle II aC, només ens permet especular sobre un eventual aprofitament d’aquest i d’altres brolladors naturals existents a la zona per part de la població ibèrica assentada al cim d’aquest promontori, estesa pel vessant occidental fins a pocs metres al nord de la font [ADSERIAS et alii 1993].8 Les excavacions arqueològiques realitzades immediatament al sud de la font mostren, d’una forma excessivament puntual, indicis d’edificacions d’època aparentment tardorepublicana, mentre que els únics elements d’època preromana són diversos fragments ceràmics residuals recuperats en dipòsits de formació posterior.9 Més al sud, a mesura que ens aproximem al carrer de Smith, predominen les sedimentacions de sorres i llims característiques de zones humides, alternant amb esporàdics abocadors amb abundant material ceràmic corresponent, preferentment, a la primera meitat del segle I aC. 6. Això comporta un desconeixement de determinats detalls constructius i estructurals que eventualment es puguin trobar a la meitat no excavada. 7. La parcel·la 30 del PERI-2 (Jaume I-Tabacalera), denominació emprada durant els treballs d’excavació, correspon actualment al número 16 del carrer d’Eivissa i 42-44 del carrer de Pere Martell. Intervenció arqueològica finançada per la promotora (Tarracosol) i el Servei d’Arqueologia de la Generalitat de Catalunya, executada per Codex-Arqueologia i Patrimoni i dirigida pels autors. Les unitats estratigràfiques on es va detectar una presència significativa de matèria orgànica van ser rentades i garbellades amb la supervisió i col·laboració del Centre d’Arqueologia Subaquàtica de Catalunya, dipositari de les restes durant el seu procés de tractament i restauració, i del Museu d’Arqueologia de Catalunya. 8. A l’illa delimitada pels carrers de Pere Martell, d’Eivissa, de Mallorca i de Jaume I es van documentar diverses habitacions i un carrer datats en el segle V aC ocupant una de les terrasses inferiors del pendent, lleugerament enlairada en relació amb el seu entorn més immediat. 9. Les poques evidències estratigràfiques que podrien indicar la freqüentació d’aquesta àrea en època ibèrica o en els primers moments de la presència romana, versemblant per la proximitat al poblat preromà, mostren una profunda alteració que impossibilita la seva interpretació i datació. 55 Atesa la manca de relació física directa entre la font i la resta d’indicis arquitectònics hipotèticament atribuïbles a època tardorepublicana (documentats en espais molt reduïts), resulta molt dificultós establir una seqüència evolutiva. Per tant, ens haurem de cenyir estrictament a la problemàtica de la font en aquesta fase inicial, la de més difícil definició a causa de les successives remodelacions que suposen, en molts casos, la desaparició o completa transformació de diverses parts de l’edifici, especialment la façana i la coberta. En aquest període, la font es trobaria propera a la línia de costa, que seguiria aproximadament la traça del carrer de Felip Pedrell, i a un possible accés al poblat ibèric i a la ciutat romana dels primers moments.10 En aquest context és de pressuposar que els principals usuaris de la font serien mariners, pescadors, pagesos i gent de pas que es dirigia o partia de la ciutat. Segons una proposta de restitució encara preliminar, la primera font construïda seguiria un model hel·lenístic àmpliament documentat tant a l’orient com a l’occident de la Mediterrània [LAUTER 1999, 121ss]. Un tipus arquitectònic molt simple format per un pòrtic d’ordre generalment dòric i un dipòsit o receptacle d’on es poa l’aigua.11 Per al replanteig de l’obra va caldre retallar el pendent per regularitzar la superfície destinada a la font i condicionar la boca del brollador [fig. 2]. Sobre aquest espai es construeixen tres murs d’opus quadratum que formen una planta rectangular en U [fig. 3]: un mur de fons12 al nord —17,2 metres de llargada i amplada a l’entorn dels 0,72 metres—,13 que revesteix el retall del vessant, i dos murs perpendiculars als extrems est i oest de quatre metres de llargada i una amplada similar a l’anterior. Tant en el mur oriental com en l’occidental s’observen restes de revestiment d’opus signinum que van ser parcialment cobertes per les banquetes de reforç en opus caementicium que es construeixen en la fase següent [v. infra]. A la base del mur de fons s’han identificat dues obertures, una de principal i una de secundària, per on s’introduiria l’aigua dins del dipòsit de la font. El forat principal, una mica desplaçat cap a l’oest de l’eix central, presenta uns encaixos per a la inserció d’algun element de regulació o filtratge. Com en altres aspectes, no podem descartar l’existència d’un o més forats en la meitat oriental. El límit meridional estaria format per un muret o ampit d’1,3 metres d’alçada interna14 i amplada variable (entre 0,40 i 0,60 m), paral·lel i a 2,30 metres del mur de fons des d’on es poaria l’aigua per immersió de recipients. El dipòsit o piscina definit per les esmentades estructures —15,8 x 2,3 x 1,3 metres— estava pavimentat amb un sòl de lloses de pedra del Mèdol, i la seva funció era mantenir un volum estable i constant d’aigua i permetre la decantació dels sediments (piscina limaria). Les mesures indicades donen com a resultat una capacitat màxima 10. Uns pocs metres al nord de la font discorria la via romana del camí de la Fonteta (actual carrer d’Eivissa), construïda, probablement, en època d’August i en ús fins a l’antiguitat tardana. Aquest traçat es recupera en època medieval (camí de la Fonteta) per anar de la ciutat al riu. No és, doncs, inversemblant plantejar l’existència d’un accés anterior a època d’August en aquesta mateixa zona. 11. Vegeu, per exemple, la font de Lalysos a Rodes [segons GROS 1996, fig. 471]. Altres exemples a WIKANDER 2000 i GROS 1996. 12. En les vuit filades conservades, d’aproximadament 0,36 metres d’alçada cadascuna, els carreus mostren dimensions variables i, en alguns casos, un lleuger encoixinat. Un parament pseudoisòdom on els carreus presenten encaixos i rebaixos que milloren la consistència del parament. Una solució similar a l’emprada en algunes parts de la segona fase de la muralla romana de Tarraco. 13. L’amplada del mur original, emmascarada per les reformes posteriors, només és apreciable en punts on l’estructura es trobava enderrocada, fet que dificulta els amidaments. 14. En relació amb la cota de circulació exterior, des d’on es poaria l’aigua, l’alçada seria menor, tot i que les transformacions posteriors impedeixen fixar-la. 56 0 Figura 2. Detall del canal que condueix l’aigua a l’interior del dipòsit de la font (foto: Codex). 5 10 m Figura 3. Planta esquemàtica de la font tardorepublicana. d’aproximadament 47 m3, és a dir, 47.000 litres d’aigua, una xifra teòrica (fins a vessar per damunt del muret frontal) que, en la pràctica, estava limitada per mecanismes de regulació (sobreeixidor).15 A 1,08 metres del paviment, es detecta una línia de concreció calcària —no apreciable en el reforç d’opus caementicium del mur occidental, relacionat amb la fase següent— que indicaria el nivell habitual de l’aigua, i que situaria el volum màxim al voltant dels 39 m3. Com veurem més endavant, a 0,82 m existeix una línia de concreció més marcada que es troba també en les estructures associades a la fase altoimperial. A l’extrem occidental del muret, en el punt de contacte amb el paviment, es localitza un forat de desguàs o aviador que permetia el buidatge complet del dipòsit per a tasques de neteja i manteniment. Les aigües excedentàries (aqua caduca) es conduïen cap a altres destinacions i usos a través d’un paviment de lloses que recollia l’aigua que vessava i la dirigia vers una canalització tallada en carreus que es dirigia cap el sudoest.16 Més a l’est es localitzen restes d’una altra canalització, feta amb lloses i excavada en el nivell geològic, que podria relacionar-se també amb aquesta fase. Els nivells de circulació de l’àrea exterior associats a aquesta fase, d’escassa entitat, estaven formats per una amalgama compactada de graves i còdols. 15. Una xifra inferior als aproximadament 57.000 litres que podia contenir la cisterna construïda a la vil·la romana dels Munts per ordre de C. Valerius Avitus i la seva dona Faustina a mitjan segle II dC (TARRATS et alii 1998). 16. No estem en condicions de descartar l’existència d’elements i estructures similars a l’extrem oriental del muret, no excavat. 57 0 5 10 m Figura 4. Planta esquemàtica de la primera fase de la font altoimperial. Pel que fa al moment de construcció de l’edifici, el material arqueològic associat als pocs nivells constructius identificats suggereixen una cronologia genèrica de segona meitat del segle II aC.17 Una datació propera a la proposada per a la segona fase de la muralla romana i per al col·lector del carrer d’Apodaca, ambdues relacionades amb la consolidació urbana de Tarraco a finals del segle II aC [MACIAS/REMOLÀ 2004]. 3. Període altoimperial A l’entorn de mitjan segle I dC, la font oberta de tipus hel·lenístic es converteix en una cisterna tancada on l’aigua s’obté a partir de tres brolladors ubicats en el mur de façana que es construeix en aquest moment [figs. 4, 5 i 6]. Resulta temptador relacionar aquesta transformació arquitectònica amb l’accentuada densificació urbanística de tot aquest sector suburbial a partir d’època imperial. Una major activitat que hauria incrementat els mals usos i el risc de contaminació de les aigües, actuacions contràries a la llei però que, potser, calia reforçar amb arguments més dissuasius com, en aquest cas, el tancament de la font. No s’observen, tot i que desconeixem l’estat de la coberta i del pòrtic, altres motivacions (problemes estructurals o de captació i emmagatzematge de l’aigua), ja que s’aprofiten els murs i el sistema de recollida de l’aigua de la font precedent. Poden existir, no obstant, altres causes difícilment observables des de l’arqueologia. 17. Alguns fragments de Parets Fines, Campaniana B (forma Lamboglia 5?), àmfora itàlica Dressel 1A i àmfora eivissenca PE 24, en un conjunt dominat per les ceràmiques ibèriques. 58 Figura 5. Vista de la font des de l’oest (foto: Codex). Figura 6. Detall de la façana altoimperial de la font (foto: Codex). Enfront del poc conegut urbanisme d’època tardorepublicana —menys dens i més dispers— es detecta, a partir del segle I dC, un intens procés de creixement que acaba transformant radicalment la fesomia d’aquesta àrea suburbial. A partir de la reforma viària d’August, moment en què es defineix el sistema d’accessos, la font queda inserida en un entramat viari que progressivament es va completant i densificant. Concretament, la font d’aquest període ocuparia l’angle format per la via romana del camí de la Fonteta, un dels principals accessos a la ciutat,18 i un carrer transversal que seguia, més esbiaixat, l’actual traçat del carrer de Pere Martell. Amb la construcció d’una sumptuosa domus suburbana a uns quatre metres i mig de la façana meridional de la font es devia iniciar una gradual ocupació dels espais més immediats que van acabar immergint l’edifici en el dens urbanisme de la zona. Sens dubte, l’element més destacat d’aquesta remodelació és la construcció d’un mur de façana19 —potser en el lloc que hauria ocupat la columnata precedent— que tanca l’edifici i on es disposen els tres brolladors. En els extrems, el mur gira per unir-se als murs transversals preexistents i formar una estructura rectangular de 17,4 metres de llargada per 5,2 metres. El mur mostra un aspecte poc acurat, amb la base feta de pedres de dimensions i talla variables combinades amb esporàdics carreus, una filada de carreus de per llarg20 i tres filades de carreus que alternen la disposició de per llarg i del través.21 18. De la seva importància en són testimonis els diversos monuments funeraris localitzats a banda i banda de la via [REMOLÀ 2004]. 19. Mesura poc menys d’un metre d’amplada, paral·lel i a 0,6-0,8 metres al sud de l’ampit de la font republicana. 20. Els carreus (entre 1,10 i 1,20 m de llargada i 0,42/0,44 m d’alçada) estan disposats de per llarg amb un ritme de dos blocs i un brollador, cadascun dels quals ocupant l’espai corresponent a un bloc. 21. En la primera filada predominen els carreus de través (a l’entorn de 0,36 cm d’alçada i 0,40 d’amplada) i a la segona s’alternen irregularment les dues posicions (entre 0,28 i 59 A l’extrem oriental, en el punt on per modulació correspondria un quart brollador, es localitza una porta sobreelevada d’1,06 metres d’amplada i 1,50 d’alçada. El llindar, amb dos forats de polleguera a la dreta, està situat a la cota de la banqueta interior formada entre el mur i el muret frontal de la fase precedent. Per aquest espai d’1,20/1,30 metres d’amplada discorria un canal en opus caementicium que recollia l’aigua que sobreeixiria del dipòsit. Des d’aquest canal de distribució i regulació, l’aigua es dirigia als brolladors, fets amb blocs de pedra esculpida en forma de meitat anterior de lleó ajagut amb la boca oberta, per on fluïa l’aigua que es recollia en recipients. Els brolladors oriental i occidental presenten característiques molt similars pel que fa tant a la pedra emprada com al tipus i forma d’esculpit.22 Contràriament, el lleó central és de factura diversa tant pel tipus de pedra (més tova i inadequada per aquesta funció) com per les dimensions i l’esculpit. El dipòsit no pateix canvis substancials si exceptuem la col·locació de dues banquetes d’opus caementicium adossades a la cara interna dels murs oriental i occidental. Aquest reforç estructural podria estar relacionat amb una primera coberta de la font mitjançant una volta de carreus de les quals resten pocs indicis.23 És de ressenyar una marcada línia de calcificació a 0,82 metres del paviment que està present tant en els murs de la primera fase com en els reforços d’opus caementicium associats a aquesta segona. Aquesta dada indicaria un volum estable d’aigua a l’entorn dels 30 m3. A l’espai exterior annex al frontal es construeix en aquest moment un receptacle que recollia l’aigua sobrant dels brolladors i la conduïa fins a un recreixement de la canalització de desguàs esmentada anteriorment, modificada per adaptar-la a un nivell de circulació més elevat format, també, per graves i sorres compactades. L’aspecte de la font descrit fins ara no va perdurar gaire temps. Possiblement en el darrer quart del segle I dC, els lleons central i oriental queden coberts per una accentuació dels processos de sedimentació que motiven un ràpid creixement del nivell de circulació exterior [fig. 7]. Només el lleó occidental roman en ús durant un espai temporal que, grosso modo, podem situar entre els segles II i part del III dC. Amb relació a aquest únic brollador actiu es va construir una estructura semicircular que recollia l’aigua del brollador i la conduïa a una nova claveguera de majors dimensions que es dirigia cap el sud-est. També es construeix un nou paviment compost de ceràmica esmicolada i graves compactades. És possible que aquest nou sistema de desguàs estigui relacionat amb la construcció, a l’entorn de mitjan segle I dC, d’una sumptuosa domus suburbana al sud. En un moment difícil de precisar s’hauria produït la substitució de la coberta amb volta de carreus per una armadura de fusta i revestiment exterior de tegulae i opus signinum a un vessant. Amb aquesta reforma es rela0,36 m d’amplada; entre 1,06 i 1,46 m de llargada i 0,46 m d’alçada). Finalment, a la tercera i darrera filada que podem relacionar amb aquesta fase, els carreus, de majors dimensions, es disposen majoritàriament de per llarg (entre 1,12 i 1,34 m de llargada x 0,54 m d’alçada). 22. El tipus escultòric és similar a l’emprat en la decoració de monuments funeraris [PÉREZ 1999]. 23. Evidències com la disposició dels carreus del mur oriental, el rebaix de reforç que presenten els carreus del mur septentrional o la presència, com a material reutilitzat en una construcció propera posterior, d’una cornisa motllurada amb la seva part posterior adaptada a l’encaix d’una volta. Paral·lels d’aquesta solució serien, entre d’altres, dues fonts de la província de Còrdova [VENTURA 1996, 75ss]. 60 0 5 10 m Figura 7. Planta esquemàtica de la segona fase de la font altoimperial. ciona una nova filada que s’afegeix al mur de fons. Els cinc carreus conservats d’aquest recreixement, localitzats a l’extrem occidental (quatre) i oriental (un), tenen mesures regulars (entorn d’1,18 de llargada x 0,40 d’amplada x 0,45 metres d‘alçada) i presenten a la base, cadascun d’ells, dos encaixos quadrangulars als extrems (0,16 x 0,14 cm) per encabir-hi les bigues (tignum). L’absència de forats en el mur de façana indica que la filada corresponent va desaparèixer en moments posteriors. Amb aquestes dades, l’alçada del sostre seria de 2,80 metres respecte al paviment del dipòsit i d’1,50 respecte a la banqueta adossada interiorment al mur de façana. La composició del nivell d’enderroc de la coberta indica que es tractaria d’una armadura de bigues de fusta (de 27 cm de secció i amb encaixos de 12 cm en els extrems)24 sobre la qual recolzava una contabulatio feta amb llates o taulons d’1,5-2 cm de gruix i amplada variable que servien de suport a un llit de tegulae sobre el qual s’estenia una capa d’opus signinum amb una revora perimetral per recollir l’aigua pluvial i conduir-la, probablement, al dipòsit de la font. El paviment exterior, amb pendent vers la claveguera de desguàs, presenta unes característiques similars als de la fase precedent, amb una amalgama compactada de graves. Amb la colmatació del darrer brollador, a mitjans del segle III, es col·lapsa el sistema de subministrament d’aigua operatiu fins aquest moment i, possiblement per continuar accedint a l’aigua continguda dins del dipòsit, es van practicar dos forats irregulars en el mur de façana —a les quals podríem afegir la mateixa porta— que permetien, amb dificultats i de forma precària, penetrar a l’interior a l’alçada de la banqueta i extreure l’aigua 24. Unes dimensions molt similars a les que presenten exemplars de Pompeia [ADAM 1996, 214]. 61 Figura 8. Planta esquemàtica de la tercera fase de la font altoimperial. 0 5 10 m amb recipients per immersió [figs. 8 i 9]. Amb aquesta fase es relacionaria un paviment de graves compactades, uns 40 cm per sota de la base dels forats per evitar eventuals sobreeiximents de l’aigua que convertissin l’espai exterior en un fangar. 4. Període tardoantic En un moment difícil de fixar amb precisió, a l’entorn de la segona meitat avançada del segle III, la font va patir una sèrie de transformacions que van alterar significativament la seva estructura, en un context generalitzat de recessió urbanística. Entre finals del segle III i inicis del IV s’observa una situació caracteritzada arqueològicament per potents estrats d’enderroc que, generalment, cobreixen evidències de foc i destrucció d’edificis residencials. És el cas de la domus altoimperial de la parcel·la 31, al sud de la font, on els nivells d’incendi i enderroc van cobrir les restes d’una cuina amb tots els atuells, incloent-hi els metàl·lics, en el seu lloc. Les evidències arqueològiques del segle IV es limiten, fonamentalment, a l’excavació de fosses funeràries i de rases de recuperació d’elements constructius reaprofitables (especialment carreus). Una recessió urbana que, sens dubte, reduiria la demanda d’aigua i podria explicar que la font no fos restaurada tot i continuar essent utilitzada en condicions molt precàries. Fins a un moment avançat del segle IV o ja a inicis del V no es detecta una represa significativa de l’activitat urbanística en aquesta zona suburbial. Pel que fa a la font, el primer indici de deficiència en el servei de manteniment i neteja és la formació d’una prima capa de llims estèrils que acaba obturant el forat de desguàs. Per sobre es van dipositar les restes de l’enderroc de la coberta i un estrat de sedimentació lenta de 0,7 m de potència format per llims de coloració gris que arriba a colmatar gairebé el dipòsit.25 La datació d’aquest estrat resulta complexa pel caràcter progressiu de la sedi25. La superfície de l’estrat coincideix, aproximadament, amb la línia de concreció situada a 0,82 metres del paviment i la base del canal que conduïa l’aigua al brollador occidental. 62 Figura 9. Planta esquemàtica de la primera fase de la font tardoantiga. 0 5 10 m mentació que obliga a afrontar una anàlisi conjunta de totes les produccions ceràmiques i numismàtiques identificades, incloent-hi les de cronologia anterior a la proporcionada pel material més recent.26 Sembla que la seva formació es va estendre durant un període relativament llarg que podem situar entre finals del segle III i inicis del V, amb un període de màxima freqüentació a l’entorn del tercer quart del segle IV i el primer quart del V.27 Aquesta caiguda de la teulada podria relacionar-se, des d’un punt de vista merament hipotètic, amb la caiguda d’una part important del mur de fons. La caiguda del sostre va acabar obturant completament les obertures d’entrada d’aigua al dipòsit i incrementant la pressió sobre el mur de fons, una eventualitat que gradualment debilitaria l’estructura fins que, finalment, va col·lapsar. També a l’exterior es documenta un nivell d’enderroc del mateix moment que obstruiria la part inferior de les obertures fetes en el mur de façana. És possible que l’aigua, obligada per la gradual colmatació del dipòsit, vessés a l’exterior per la part no obturada dels forats i negués l’exterior. Aquest procés s’atura amb l’extensió d’una nova pavimentació exterior en un moment indeterminat del segle IV amb un clar pendent vers el frontal que obligava l’aigua a dirigir-se cap a l’interior de la font a través d’unes obertures cada cop més reduïdes. Al llarg del segle IV i la primera meitat del segle V es formen dos potents estrats de farciment que omplen completament l’exterior de la font impedint qualsevol mena d’accés a l’aigua a través de les obertures del frontal. Perduda la coberta, amb el mur de fons parcialment enderrocat, el dipòsit ple de sediments i l’exterior del mur frontal cobert de terra, l’interior de la font es converteix en un improvisat dipòsit on s’acumula l’aigua que es filtra a 26. Prescindim, això sí, dels pocs fragments corresponents a produccions de ceràmica fina de residualitat manifesta com les TS clàssiques (TS I, TS SG i TS H), els vernissos negres o les parets fines. 27. Les gairebé 200 monedes recuperades s’adscriuen a tres grans grups: antoninians del segle III, emissions oficials compreses entre els anys 348 i 361 i produccions, probablement locals, que imiten aquestes darreres. Tot i que aquest comportament es documenta a Tarraco en horitzons del segle V, el procés de formació de l’estrat suggereix un llarg període de deposició. El material ceràmic cronològicament més significatiu s’adscriu a les classes ceràmiques de vaixella de taula TSA A, TSA C i TSA D. La presència de TSA A es redueix a les formes Lamboglia 3B, 3C i 4/36B, totes elles característiques del segle III, tot i que en algun cas inicien la seva producció abans. En TSA C destaquen les formes 63 0 5m Figura 10. Planta esquemàtica de la segona fase de la font tardoantiga. través dels sediments que colmaten la piscina limaria originària [fig. 9]. L’aigua que encara aflorava a través dels sediments es devia extreure des de la part superior dels murs perimetrals amb l’ajut de cordes fins que, finalment, també es va omplir de sediments (sorres i graves)28 i de les restes dels recipients (petites àmfores d’anses prominents i fons umbilicat) trencats durant el procés. Amb aquesta fase es relaciona una filada de carreus que recreix el perímetre de la font, ara una bassa a l’aire lliure, i un retall exterior,29 a l’extrem occidental, per on desguassaria l’aigua sobrant cap al sud. A finals de l’antiguitat tardana (segle VII+), la bassa devia quedar totalment coberta de sorres i graves. La darrera evidència antiga relacionada amb l’aprofitament de les aigües del subsòl és, probablement, una concentració de carreus amb una certa ordenació circular que podríem interpretar com les restes d’un pou excavat en els sediments que farcien l’interior de la font [fig. 10]. Molt temps després, ja en època moderno-contemporània, va constituir una mica més al sud un nou pou que va permetre aprofitar la riquesa hídrica del subsòl fins a moments molt recents. Hayes 50A, 52 i 73, amb un predomini de la primera, àmpliament documentada en contextos del segle IV. Pel que fa a la TSA D, el repertori tipològic inclou les formes Hayes 58, 59, 61A, 70, 72/73, 80/81 i Lamboglia 9A, totes elles pròpies de contextos de mitjan segle IV - primera meitat del V. Les ceràmiques de cuina africana s’adscriuen als tipus Ostia I-261, I-262, I-264, III-108, III-170, III-267, III-332, IV-60 i IV-61, la majoria present en contextos del segle IV - inicis del V. Pel que fa a les àmfores, el grup nord-africà està format per derivades de l’Africana II (Keay 6 i 7) i contenidors cilíndrics de mitjanes dimensions [Keay 25B, 25C, 25G, 25P i 25Y] La presència oriental es limita als tipus 1, 3 i 4 en les seves variants més primerenques. El contingent hispànic està format per àmfores presumptament tarraconenses [Keay 68/91] bètiques [Keay 13A, 13C-D, 19A-B i 23] i lusitanes [Keay 21]. Finalment, destaca la presència d’àmfores empolitanes i del tipus tardà B, aquest darrer possiblement intrusiu [REMOLÀ 2000]. En definitiva, un conjunt característic de mitjan segle IV - primera meitat del V. Agraïm la informació sobre les monedes a I. Teixell, responsable del seu estudi. 28. En aquestes unitats estratigràfiques, la presència de matèria orgànica és escassa o inapreciable perquè es troba per sobre del nivell habitual de l’aigua. 29. Talla tant el paviment relacionat amb les obertures irregulars de la fase precedent com el corresponent nivell d’amortització, així com part de les estructures de la domus annexa. El rebaix es devia realitzar amb posterioritat al segle IV i es va anar colmatant progressivament durant els segles V i VI. 64 5. Cloenda La «font dels lleons» experimenta una profunda transformació en el decurs d’un dilatat període temporal que va des de la mateixa formació de Tarraco com a realitat urbana a l’entorn de l’any 100 aC fins a la dissolució de la Tarracona visigoda a inicis del segle VIII dC. Un equipament amb un accentuat caràcter públic i utilitari que exemplifica al llarg del seu procés evolutiu la dinàmica urbanística i social de l’entorn on es troba inserida. L’entitat de l’edifici original podria respondre a la situació estratègica de la deu en una zona de pas, connexió natural entre el promontori ocupat per l’antic nucli indígena, la desembocadura del riu i la línia de costa. Aproximadament a l’alçada de l’actual plaça de Ponent, L. Pons d’Icart (segle XVI) situa un portal principal de la muralla romana que en la seva època era travessat pel camí de la Crivellera (conegut també com a camí de la Fonteta, actual carrer d’Eivissa), que portava fins al riu [REMOLÀ 2003]. Un cop creuat, es dirigia cap al sud i rebia el nom de camí de València. Pel que sabem fins ara, la disposició del camí medieval coincideix aproximadament amb el traçat de l’anomenada via romana del camí de la Fonteta, un dels principals accessos a la ciutat i probablement relacionada amb el portal descrit per Pons d’Icart i la Via Augusta que comunicava Tarraco amb Valentia. Tot i que el traçat reconegut arqueològicament no sembla anterior a l’època d’August,30 és indubtable que la presència de la porta (flanquejada per torres) indica l’existència d’una via d’accés anterior, relacionada amb la construcció de la segona fase de la muralla. La remodelació viària que experimenta aquesta zona a partir d’època d’August acaba vertebrant una àrea suburbial densament urbanitzada que comporta també la transformació tant de l’arquitectura com de l’entorn de la font. L’edifici es tanca, impedint el lliure accés al dipòsit, i l’aigua es regula a través de brolladors, tres en un primer moment i només un al llarg del segle II i part del III dC. Inutilitzat el darrer brollador, es fa necessària l’obertura de forats en la façana per permetre, en condicions precàries, l’accés a l’interior del dipòsit per obtenir l’aigua. La caiguda del sostre i d’una part del mur de fons en un moment avançat del segle III dC no fan altra cosa que accentuar la degradació de la font fins al punt de no afrontar la seva restauració. La font tardoantiga, amb el dipòsit i l’espai exterior de la font completament colmatats, esdevé una bassa i l’aigua que, malgrat tot, continua present s’obté des de la part superior mitjançant amforetes i cordes cada cop més curtes. La fase final, amb la bassa plena de terra, està representada per l’excavació de pous que aprofiten la riquesa hídrica de la capa freàtica, un fenomen àmpliament documentat en les excavacions d’aquesta zona a partir de l’antiguitat tardana i que exemplifica el col·lapse del sistema públic d’aprovisionament d’aigües i la necessitat d’utilitzar mecanismes i formes d’obtenció d’aigua que, com els pous, entren dins d’una esfera eminentment privada. 30. Els nivells inferiors són, en molts casos, el resultat de l’anivellament del nivell geològic i, per tant, difícilment datables des de la perspectiva arqueològica. 65 Bibliografia ADAM, J. P. 1996: La construcción romana, materiales y PÉREZ, I. 1999: Leones romanos en Hispania, Madrid. truction romaine, matériaux et techniques, Paris, 1989). REMOLÀ, J. A. i VILASECA, A. 2000: «Intervencions arqueològiques al PERI 2, sector Tabacalera, de técnicas, León (traducció de l’original francès La consPOCIÑA, C. A. i REMOLÀ, J. A. 2001: «Nuevas apor- Tarragona», Tribuna d’Arqueologia 1997-1998, 77-95. taciones al conocimiento del puerto de Tarraco M. ADSERIAS; L. BURÉS; M.T. MIRÓ I E. RAMON, 2000: (Hispania Tarraconensis)», Saguntum, 33 (2001), 85-96. d’Arqueologia de Ponent, 3 (1993), 177-227. FRONTÍ 1985: Sextus Iulius Frontinus: De Aquaeductu POCIÑA, C. A. i REMOLÀ, J. A. 2002: «Una font monu- romana dels Munts (Altafulla, Tarragonès)», Empúries, mental a l’àrea portuària de Tarraco. Notes preli- 51 (1998), 197-225. minars», Empúries, 53 (2002), 41-47. VENTURA, A. 1996: El abastecimiento de agua a la Urbis Romae (edició crítica i traducció de T. González Rolán), CSIC, Madrid. REMOLÀ, J. A. 2000: Las ánforas tardo-antiguas en Tarraco GROS, P. 1996: L’architecture romaine, 1. Les monu- (Hispania Tarraconensis), siglos IV-VII, urbanismo, Córdoba. WIKANDER, Ö. (ed.) 2000: Handbook of ancient water REMOLÀ, J. A. 2003: «Tarraco al Renaixement», El LAUTER, H. 1999: L’architettura dell’ellenismo, Milano Renaixement de Tàrraco, 1563. Lluís Pons d’Icart i Anton (traducció de l’original alemany Die Architektur des Van den Wyngaerde (2003), Tarragona, 58-89. Hellenismus, Darmstadt, 1986). REMOLÀ, J. A. 2004: «Arquitectura funerària», Las MACIAS, J. M. i REMOLÀ, J.A. 2004: «Topografía y capitales provinciales de Hispania 3. Tarragona (X. Dupré, evolución urbana», Las capitales provinciales de ed.), Roma, 83-95. Hispania 3. Tarragona (X. Dupré, ed.), Roma, 27-40. REMOLÀ, J. A. i POCIÑA, C. A., 2004: «Una primera 66 Córdoba romana. II. Acueductos, ciclo de distribución y ‘Instrumenta’, 7, Barcelona. ments publics, Paris. MALISSARD, A. 1996: Los romanos y el agua, Barcelona TARRATS, F., MACIAS, J. M., RAMON, E. I REMOLÀ, J. A. 1998: «Excavacions a l’àrea residencial de la vil·la «L’assentament pre-romà de Tarragona», Revista aproximació a la font monumental del carrer de Pere (traducció de l’original francès Les romains et l’eau, Martell (Tarragona, Tarragonès)», Tribuna d’Arqueologia Paris, 1994). 2000-2001, 207-221. technology, vol. 2, Leiden.