AMBRA, DES DE LA CELÒQUIA DEL HISN DE SEGàRIA (BENIMELI) I DES DE LA FORTALESA DEL CASTELLAR (OLIVA). DEFENSA I CONTROL D’UN CAMÍ ANCESTRAL A LA TARDOR D’AL-ANDALUS Josep A. Gisbert Santonja Arqueòleg Tots Sants, 2021 Encetem una proposta de mirada a Ambra, des de la celòquia del hisn de Segària (Benimeli) i des de la fortalesa del Castellar (Oliva). Totes tres fortificacions tenen com a brou comunal el fet d’abalisar un camí i exercir el control d’aquest, així com del territori circumdant i circumscrit, a la tardor d’Al-Andalus i al temps en que els feudals les conqueriren i perllongaren la seua vida i activitat com a punts de guaita i d’ataüll durant les dècades convulses que acompanyaren a la conquesta de València pel rei en Jaume. Segaria i Ambra, sive Pego, foren husun; fites administratives de territoris ubèrrims de valls riques en fruits agraris i pasturatge, amb un dens mapa de distribució d’alqueries i rafals. Així, exerciren el control del que era motor econòmic cabdal del hinterland de Madina Daniya. El que fa dècades es considerava com un espai estructurat en territoris castrals, amb un hisn com a fita d’una piràmide que s’assentava sobre un medi rural matriciat pels rafals i alqueries, ara requereix una visura més completa. El que abans es considerava un mapa territorial que semblava immòbil durant segles des de la vinguda dels àrabs, hui les fonts documentals i l’arqueologia presenten un territori més complex, viu i canviant, on els trets que defineixen als husun no són una excepció. Són assentats a la riba del traçat d’una via ancestral, el camí de Xàtiva, la via Saetabis&Dianium i qualsevol d’aquestes fortaleses permeten posar l’ull sobre el camí i vigilar la mar, així com la potent marjal. I aquestes fortaleses no sorgeixen de sobte per un desig del sobirà de demarcar en polígons un territori extens. Cadascuna d’elles compten amb peculiaritats que tot seguit esbrinarem. Peculiaritats i singularitats que es resumeixen en les següents qüestions: -169- JOSEP A. GISBERT SANTONJA Quan naix una o una altra? Quins trets de semblances i dissemblances trobem? Què diuen els materials arqueològics que s’associen? Naixen a un indret sense predecessors o hi ha empremtes d’habitatges anteriors? Quin vincle estimem amb el camí? -170- AMBRA, DES DE LA CELÒQUIA DEL HISN DE SEGàRIA Mapa de Pego amb el traçat de la Vía Camí de Xàtiva i dispersió de vil·les romanes dels voltants. Segons J. A. Gisbert. Oferim algunes respostes genèriques: Quines son les funcions i usos dels husun al temps d’Al-Andalus i al segle de la conquesta. Quins trets de semblances i dissemblances trobem? I. El hisn de Segària. El castrum de Segària. El castell de Segària (Benimeli). (Bazzana, Cressier, Guichard, 1988, p. 289, fig.152). II. El hisn d’Ambra / El hisn de Pego. El castrum d’Ambra / El castrum de Pego. El castell d’Ambra (Pego). (Bazzana, Cressier, Guichard, 1988, p. 153). Sobre els usos i funcions dels husun/castra en Sharq Al-Andalus hi ha una extensa bibliografia. No anem ni ens correspon estendre’s sobre la qüestió. Son sitis en ús per les poblacions camperoles per a refugis temporals i/o hàbitats d’ocupació de forma permanent. I, al llarg dels segles, davant de noves situacions canvien el seu rol. Estan arrelats i són l’òmfal d’un territori, els territoris castrals, tant el de Segària com el d’Ambra (Pego) (Bazzana, Cressier, Guichard, 1988, p. 289, fig.152 i 153). El hisn de Segària, des de la cota més alta, exerceix un control visual total sobre un ample territori castral que s’estén al sud, a l’oest i també al vessant nord de la serra. -171- JOSEP A. GISBERT SANTONJA La toponímia, les fonts escrites i l’evidència arqueològica creen un mapa dens i complet del territori castral (Bazzana, Cressier, Guichard, 1988, p. 289, fig.152). Les arquitectures del hisn, pràcticament suspeses en el talús nord d’una de les crestes que coronen la Serra de Segària, són en un àmbit de 100 x 15 o 20 metres. Al cim, aljub de planta rectangular, de 7 x 3 metres. En un plànol més baix, arrenquen del talús roquer les restes parcials de tres estances, bastides amb fàbrica de tàpia de maçoneria i una d’elles coberta amb volta apuntada, gairebé triangular. Estructures inserides en una escarpa roquera de més de 100 metres d’altura. Cada hisn porta i genera la història d’un indret fortificat, d’un castell, la història d’un terme i en els casos que tractem, la història d’una vall preciosa i ubèrrima . Front alguns castells que han tingut recentment processos, diuen, de “posar en valor” i de “restauració”, tenim sort i podem exercir la màgia de veure un castell en estat pur, tal com és després del seu abandó pels peons del rei Jaume I o potser després, a les acaballes del segle XIII i inicis del segle XIV, amb usos temporals en temps de guerra. Segària o Segàrria és ben present en les fonts documentals del segle XIII, tant el castell com la Vall: l’alqueria de Vinamelim (Benimeli), o els rafals de Nagral Zaneta (Sanet i els Negrals), Sacra (Sagra), Alcaus, el rafal i el moli de Benuaumar (Benihome, Sanet i els Negrals), etc. Les principals fonts són les donacions que trobem als assentaments del Llibre del Repartiment (R. Chabás, 1888, p. 95), els comptes sobre castells i els termes de Segària (R. Chabás, 1888, p. 323 y 365), o la els nomenaments i confirmació d’Alcayts, o les circulars per a que siguen abastits per la guerra de Jaume I (R. Chabás, 1890, p. 95) i Pere el Gran, i, ben especialment, els pergamins existents a l’Arxiu de la Catedral de València (Olmos, 1961). Quant a les fonts, hi han noves mencions en la bibliografía. Ens quedem, però, en les de la prodigiosa Renaixença. Cal tenir en compte, tal com ho refermen Pierre Guichard i el Pare Burns, que Olocayba i Segària són un cinturó i un observatori de qualsevol moviment que esdevé a la ciutat de Dénia, tal com Ambra per a la Marjal (Guichard, 2001; Burns, 1982). A més a més, Segària i Ambra ja al temps d’Al-Andalus, abalisen el camí de Xàtiva, la vella via romana de Saetabis&Dianium (Gisbert, 2003a), que continua sent una via de circulació essencial. Els anys 1250 i 1251 Carròs, per assegurar la protecció, dota a Segària i Laguar d’una guarnició. Tenia des de temps enrere els castells de Segària, Laguar, Pop, Xaló, Olocaiba i Polop. Aquestos eren un cinturó de defensa de la ciutat de Dénia i, alhora, permetien un control del territori contra les amenaces durant el temps de la revolta d’al-Azraq, entre 1247 i 1258 i de la resistència i repressió fins el 1278 (Guichard, 2001, p. 570). El 1257 tenim els primers documents de la Real Cancelleria, que confirmen que hi ha un control militar de l’alcassaba de Dénia i dels husun propers: Segària, Laguar, Pop, Xaló, Olocaiba, Calp i Polop. -172- AMBRA, DES DE LA CELÒQUIA DEL HISN DE SEGàRIA El hisn d’Ambra, des de l’esperó d’un promontori roquer, també exerceix un control visual total sobre un ample territori castral que s’estén al sud, a l’oest i també al vessant nord de la serra. Ambra és, també, present en les fonts documentals del segle XIII. Segons Josep Torró, els documents de l’època de la conquesta mencionen les alqueries de Castelló, Benigani, Beniayahet, Unxola i Benumeia (Benihomeyr), a las que podem afegir les que coneixem per textos posteriors o be per indícis toponimics o arqueològics: Atzeneta, Favara, Benituba, Rupais, Benisuleima i Cotes (Torró, 2004). La Vila de Pego naix, no se si ex novo però just a l’indret on s’assenta l’alqueria andalusina d’Uxola. La Carta de Poblament otorgada pel monarca seria l’instrument per a la creació d’aquests nous ens, Viles o Pobles, amb colons provinents de Catalunya i Aragó. La Carta de Pego es de l’any 1279 (Almela, 2004, p. 13; Gisbert, 2007, p. 230). Què ens diuen els materials arqueològics del temps d’Al-Andalus que s’associen? El registre arqueològic de referència ha estat el material arqueològic recollit durant les visites realitzades per nosaltres els anys 1977-1981, que resten reflectides en el Diari de Prospeccions (Gisbert, 1980). Els jaciments arqueològics són els següents: Segària. Castell, Benimeli. INVJA 519. Ambra, Castell, Pego. INVJA 099. El Castellar. Oliva. INVJA 076. I. El hisn de Segària. El castrum de Segària. El castell de Segària (Benimeli). Conjunt de ceràmiques que palesen l’activitat durant tot el segle XI. Verd i manganés sobre blanc. Diverses vores amb i sense engruixament i un fragment de base amb trena o cordó de l’eternitat. Tanmateix, estan ben representades les ceràmiques en verd i manganès sobre melat, així com amb manganès i melat, conegudes com alcafoll; vores i bases amb motius decoratius. Hi ha, a més a més, ceràmica bicroma amb manganès sobre blanc. Totes elles produccions d’Al-Andalus i algunes, sent dubte, dels forns de l’Avinguda Ramón Ortega de Dénia (Gisbert, 2000). Dels segles XII i el primer terç del segle XIII comptem, també, amb un conjunt de ceràmiques ben representatiu. Destaquen els fragments d’ataifors de ceràmica amb decoració vidriada en blanc, així com en verd oliva; un d’aquests és una base amb decoració estampillada amb rosetes de 10 puntes. Aquestes ceràmiques provenen, sens cap dubte, de les terrisseries islàmiques de l’Avinguda Montgó/carrer Teulada de Dénia (Gisbert, 1985; Gisbert, Burguera, Bolufer, 1992). Hi ha un nombrós conjunt de fragments d’ataifor de ceràmica vidriada turquesa, del tipus IV i II,4 de Rosselló (Rosselló-Bordoy, 1978; Gisbert, Burguera, Bolufer, 1992, nº 21,8 i 21.5). Alguna base amb espiral al fons intern. També hi ha, entre les formes, jofaina i redoma. Entre les ceràmiques de cuina, vidriades en melat, destaquen el tipus II,1. 8 i I,3 (Rosselló-Bordoy, 1978; Gisbert, Burguera, Bolufer, 1992, nº 22,3 , 19.8 i 19,3). Son cassoles i olles/marmites. -173- JOSEP A. GISBERT SANTONJA Entre les ceràmiques comunes, destaca, amb nomenclatura de la tipologia de Guillem Rosselló, la jarra, jarrita i alcadafe. I entre les ceràmiques de cuina, vores i monyons de dos tipus d’Anafre (G. Rosselló-Bordoy, 1978; Gisbert, Burguera, Bolufer, 1992, nº 23,6 i 23.4). Tipus molt semblants als que recull A Bazzana provinents del Castellar d’Alcoi i de la Torre de Xixona (A. Bazzana, 1992, Planche L, Nº 76 i 77). Destaquem com a singularitat sis fragments de tannur, foguers portàtils, que semblen modelats a mà: dos amb decoració, a l’exterior, de bandes en relleu i digitacions i interior llis. I altres quatre amb els mateixos motius a l’exterior i, dintre, ratlles incises disposades a mode de quadrícula. Són molt semblant als tipus que recull A. Bazzana, estudiats per Sonia Gutiérrez (A. Bazzana, 1992, Planche LI, Nº 78; S. Gutiérrez, 1991). Fragment de paret de gerra amb decoració estampillada amb flors de lotus tangents i de cordes en relleu. Un fragment d’ataifor vidriat en verd jaspiat ens situa en la meitat del segle XIII. II. El hisn d’Ambra / El hisn de Pego. El castrum d’Ambra / El castrum de Pego. El castell d’Ambra (Pego). Hi ha un conjunt de ceràmiques que palesen l’activitat durant el darrer quart del segle XII i la primera meitat del segle XIII. En ceràmica de taula, predominen els ataifors de ceràmica amb coberta vidriada de color turquesa. Les vores ens remeten als tipus II, Variant 2 de Rosselló (G. Rosselló, 1978; Gisbert, Burguera, Bolufer, 1992, Nº 21, 3). En ceràmica vidriada en verd oliva intens, és present l’ataifor Tipus II Variant 2 de Rosselló i fragments de paret de redoma de tipus indeterminable. Tres bases d’ataifor vidriat jaspiat, amb punts verd clar i altres de verd intens, i un fragment de pitxer o gerro de ceràmica vidriada amb verd oliva intens ens situen en la meitat del segle XIII. Entre el repertori de ceràmica de cuina i comuna hi ha alcadafe, tinaja, jarra, candil de piquera, jarrita, tapadera. Destaquen, com en Segària, els fragments de tannur: una vora amb decoració incisa i una base plana amb pentinat. Hi han tipus d’anafre, olla, orça i gerreta que ens remeten a la meitat del segle XIII (Azuar, Martí, Pascual, 1999). III. La fortalesa del Castellar. El Castellar. El registre arqueològic de ceràmiques d’Al-Andalus és, sorprenentment, baixíssim, i suggereix l’ús restringit de la fortalesa. No coneixem ceràmiques de taula vidriades que permeten precisar la cronologia. Destaquem una vora de tannur/anafre (G. Rosselló, 1978; Gisbert, Burguera, Bolufer, 1992, fig. 23,6). Entre la ceràmica comuna destaquem anses de jarra i jarrita, fragments de paret de tinaja. Entre la ceràmica de cuina fragments de vora i anses d’olla. -174- AMBRA, DES DE LA CELÒQUIA DEL HISN DE SEGàRIA Aquestes presències ens fan rememorar el text de Beuter, en el que descriu la recerca de tresors pels moriscos l’any 1539 (Beuter, 1604, p. 276). Hi ha ceràmiques d’època posterior: anses de cànter amb traces de manganès de datació morisca (segles XV-XVI), que assenyalen presències ocasionals. Naixen a un indret sense predecessors o hi ha empremtes d’habitatges anteriors? Per a respondre aquesta qüestió hem de fonamentar-nos en l’anàlisi del registre arqueològic provinent dels indrets. Tots aquestos materials arqueològics provenen de prospeccions realitzades per nosaltres entre els anys 1978 i 1980. Inèdits. Segària: 1980 (març). INVJA 519. Ambra: 1980. INVJA 099. El Castellar: 1978 (agost – novembre). INVJA 076. Pensar que aquestos punts forts poguessin haver-ne bastit sobre un indret verge seria certament un tret excepcional. Cal tenir en compte que són talaies ancestrals, que rebassen els límits cronològics fins i tot del camí i que en la major part dels casos tenen assentaments predecessors des de la prehistòria. I. El hisn de Segària. El castrum de Segària. El castell de Segària (Benimeli). El seu apropament al poblat fortificat ibèric del Passet de Segària, en activitat entre els segles VI i I a. de C., determina que tingui fragments ceràmics residuals d’època ibèrica. Tanmateix, tal com l’altre jaciment proper, compta amb fragments ocasionals de ceràmica del segle I; terra sigillata gàl·lica i ceràmica comuna. Cal destacar la troballa de ceràmiques dels segle IV i V que suggereixen el seu ús com a punt de control o talaia al Baix Imperi. Un fragment de ceràmica comuna de tipus semblant al Hayes 61A, del segle IV, altre de ceràmica africana de taula Hayes 73A, datat el 420-475 i una vora de ceràmica paleocristiana taronja ens ofereixen aquesta data. II. El hisn d’Ambra / El hisn de Pego. El castrum d’Ambra / El castrum de Pego. El castell d’Ambra (Pego) . El registre confirma l’habitatge durant la prehistòria; en particular, durant l’Eneolític i l’edat del Bronze. D’indústria lítica, destaca una punta de fletxa d’aletes i peduncle, una dent de falç, un raspall i 26 llesques de sílex. A més a més, ceràmiques a mà. Del temps dels Ibers, destaca entre el conjunt les del mon ibèric més tardà. Ceràmiques de vernís negre campanianes, B-oides, amb la Lamboglia 5 i 1 entre les formes, un fragment d’urna d’orelletes no canònica, més de cent fragments de ceràmica comuna ibèrica amb forma on destaquen els: pics d’ànec, oinochoes, pateres i veixells de magatzem. Vint fragments d’àmfora ibèrica. Ceràmica ibèrica pintada i ceràmica grollera de cuina. De l’àmbit cronològic de les campanianes (100 – 70 a. de C) destaquen les àmfores importades de l’àmbit itàlic: grecoitàlica i Dressel 1. -175- JOSEP A. GISBERT SANTONJA Aquest registre ens assenyala l’existència d’un poblat d’altura, en activitat durant els segles III?, II i I a. de C. D’època romana i de l’Alt Imperi, material testimonial: fragments d’àmfora Dressel 2/4 local, dolia i tegulae. III. La fortalesa del Castellar. El Castellar. El registre ens confirma habitatge durant la prehistòria; en concret durant l’edat del Bronze. Industria lítica: un raspall, nòduls i llesques. Ceràmiques a mà. El Castellar és al cim d’un promontori on hi ha vestigis arqueològics d’un poblat d’altura fortificat. El registre material ceràmic és abundant i ofereix els següents trets: Ceràmica de vernís negre. àtica de vernís negre. Campaniana A: un fragment de vora i ansa de la forma Pasquinucci 127 [Morel 68bcF3131], datada en 200 – 125 a. de C. Campaniana B-oide. Estan representades les formes Lamboglia 1, 3 i 5. àmfores d’importació àmbit itàlic i de l’àmbit meridional i púnic: Dressel 1B, 1C, Mañá C-2, de l’Estret y PE. 18 d’Eivissa. Està ben representada la Lomba do Canho 67 / Ovoidal 1, lusitana. Ceràmica ibèrica pintada abundant i ceràmica comuna ibèrica i àmfora ibèrica. Un bon conjunt de ceràmiques que ens ofereixen una forquilla per a l’hàbitat ibèric del segles IV al I a. de C. (primera meitat). Ceràmica romana testimonial del segle I. Terra sigillata itàlica i gàl·lica. Quin vincle estimem amb el camí? Des de qualsevol d’aquestes localitzacions hi ha una visura sobre segments destacats del decurs del camí. Segària és a 2.160 metres del camí, en línia recta, i permet la visura d’aquest i, al lluny, la mar. I, des del cim, de la Vall de la Rectoria, amb les principals alqueries i rafals associats al territori castral. Les dependències de la fortalesa són al cim d’una cresta roquera i penjades en el talús. Ambra és a 1.720 metres del camí, més al lluny, i permet la visura d’aquest i de la mar. La plataforma o terrassa urbanística s’assenta sobre un fort talús roquer, senyals inequívoca del fort des de la plana. Les evidències arqueològiques no ens ajuden a considerar tots dos husun com a sincrònics o germans quant a naixença, sinó a marcar una certa periodització. El mapa és, en l’actualitat, més complex. El fet d’haver estudiat a fons la fortificació i el registre ceràmic del castigat Almiserà, Pego/L’Atzúbia, albira que Almiserà, era ja bastit a la primera meitat del segle XI, temps dels taifes, sense poder constatar el seu origen al temps del Califat de Còrdova (Bazzana, 1990; Lerma, 2015). Pertany a una primera generació d’husun (materialitzats). El cessament de la seua activitat al migdia del segle XI podria indicar l’abandó com a tòtem castral i, potser, la seua substitució per un altre, però les dades no acompanyen per proposar que fos Ambra o Benirrama. Un interrogant més que genera la pensa. -176- AMBRA, DES DE LA CELÒQUIA DEL HISN DE SEGàRIA El Castellar no és un hisn ni comptà amb territori castral. És una fortalesa de la que les fàbriques i tipologies ens remeten al migdia del segle XII i a uns models que trobem a Múrcia, alçats ex novo per Ibn Mardanish, el Rei Llop, que va governar el nostre territori. És una fortalesa erigida per al control del camí entre Madina Daniya i Madina Shátiba. La seua arquitectura ens assenyala un alçament sobtat i curt i la seua distribució interna ens suggereix funcions d’estatges per a guarnició i de magatzem de béns. Un munt d’interrogants resten sobre la taula. A més de posta o duana, tindria funcions d’hostal? Com esdevindria la gestió de la fortalesa? Les fonts àrabs són mudes i les cristianes també. El camí requeria infraestructures d’hostals. L’obra Ventes, hostals i ventorrillos pels camins i carreteres de la Marina Alta, tot i tractar la qüestió dels hostals, ventes i ventorrillos de Pego, fonamentalment al segle XIX (Sendra, 2016), ens invita a la pensa de les necessitats que el segment del camí entre la roca de Segària i la del Castellar tindria quant aquestes infraestructures bàsiques de les vies de comunicació, com fonts i abeuradors; tal com la Bassa de Sineu, que compta amb un topònim excitant. No oblidem que a prop del Castellar, és la partida Massil. La seu arrel, aràbiga, delata el seu caire de topònim vial. Així, per a recapitular la qüestió de les funcions, Segària fou un hisn en activitat des de la primera meitat del segle XI, al temps del regne taifa de Dénia, fins a la mort d’Al-Andalus. Una forquilla fonamentada en el registre material. Ambra fou també cap d’un territori castral però del que no hi han evidències ni registre material que referme activitat abans del 1200, tot i que ens refermem en que es tracta d’una fortalesa castral erigida el primer terç del segle XIII o, potser, a les acaballes del segle XII. Segària, Ambra, el Castellar i el Camí de Xàtiva Presentem les fitxes del tres jaciments arqueològics, dissenyades per avaluar la seua relació amb aquesta via de comunicació ancestral, en activitat almenys des del segle V a. de C., durant l’antiguitat clàssica, i que segueix sent camí príncep i estructurador del territori, al temps d’Al-Andalus. I. El hisn de Segària. El castrum de Segària. El castell de Segària (Benimeli). REF: Nº031. INVJA 519. CASTELL DE SEGàRIA. Tipòloga jaciment: HISN. CASTELL. Terme municipal: BENIMELI. Emplaçament: Coordenades: GIS. Long.: -0,030140 Lat.: 38,832799 Altura: 425 metres s.n.m. -177- JOSEP A. GISBERT SANTONJA Cronologia: Segles XI, XII, XIII. Superfície: Observacions: Hisn Al-Andalus, Castell. Segles XI - XIII. El Castell de Segària, tot i que es localitza a 2.160 metres del traçat del Camí de Xàtiva, té una bona visibilitat d’un tram del mateix i, al lluny, de la mar. I, des del cim, la Vall de la Rectoria, on es localitzen les principals alqueries i rafals associats al territori castral. L’arquitectura del hisn s’adapta a l’orografia de l’indret: una localització poc còmoda però que permet una visura de l’entorn certament prodigiosa. Els estatges de la fortalesa són al cim de la cresta i penjades en el talús rocós. En una cota més alta un aljub de planta rectangular per al recull i magatzem d’aigües pluvials. En un nivell més baix, adherides al talús i en bona part despreses i desaparegudes, vestigis d’estructures pertanyents a tres dependències. Murs amb fàbrica de tàpia i pedres de paredat. Una d’aquestes conserva l’arrencament d’una coberta amb volta. Es podria datar a l’entorn del 1200, en el trànsit dels segles XII i XIII, netament andalusines, tot i que podrien haver tingut obres de conservació en el segon quart del segle XIII. Abundant registre material, que conforma l’activitat ja en la primera meitat del segle XI. La major part de les ceràmiques són de la segona meitat del segle XII i inicis del XIII, que acrediten els usos derivats de l’estatge en el castell d’una guarnició cristiana; extrem ben atestat per les fonts documentals. Bibliografia: ferrando, a, 1979, Assentament 1156. gisbert, 1985. ivars, J., 1986. bazzana, a. cressier, p., gUicHard, p., 1988, p. 289y 291. bazzana, a., 1992, p. 440 – 441. berengUer, m. J., 1993. Fitxa: Castell de Segària. gUicHard, 2001. gisbert, 2003b, Nº 002, p. 14-15. Distància entre via i jaciment: 2.160 metres. -178- AMBRA, DES DE LA CELÒQUIA DEL HISN DE SEGàRIA CASTELL DE SEGàRIA. BENIMELI. HISN. CASTELL. Cresta de Segària amb estructures del hisn. Foto A. J. Vergel. CASTELL DE SEGàRIA. BENIMELI. HISN. CASTELL. Vista del hinterlant del Castell de Segària. Foto: A. J. Vergel. -179- JOSEP A. GISBERT SANTONJA CASTELL DE SEGàRIA. BENIMELI. HISN. CASTELL. Plataforma o terrassa amb estatges. Foto: A. J. Vergel. CASTELL DE SEGàRIA. BENIMELI. HISN. CASTELL. Coberta d’estatge amb volta. Foto A. J. Vergel. -180- AMBRA, DES DE LA CELÒQUIA DEL HISN DE SEGàRIA CASTELL DE SEGàRIA. BENIMELI. HISN. CASTELL. Fàbrica de pedres de paredat o maçoneria concertada. Foto A. J. Vergel. CASTELL DE SEGàRIA. BENIMELI. HISN. CASTELL. Fragment de gerra amb decoració estampillada. Segle XII. Foto J. A. Gisbert. -181- JOSEP A. GISBERT SANTONJA CASTELL DE SEGàRIA. BENIMELI. HISN. CASTELL. Fragment d’anafre. Ceràmica comuna. Segle XII. Foto J. A. Gisbert. CASTELL DE SEGàRIA. BENIMELI. HISN. CASTELL. Fragment de tannur. Ceràmica comuna. Segle XI. Foto J. A. Gisbert. -182- AMBRA, DES DE LA CELÒQUIA DEL HISN DE SEGàRIA CASTELL DE SEGàRIA. BENIMELI. HISN. CASTELL. Fragment ataifor. Ceràmica amb coberta vidriada verd oliva i decoració estampillada radial. Segle XII. Foto J. A. Gisbert. CASTELL DE SEGàRIA. BENIMELI. HISN. CASTELL. Fragment ataifor. Ceràmica amb coberta vidriada turquesa. Segle XII-XIII. Foto J. A. Gisbert. -183- JOSEP A. GISBERT SANTONJA S.N. Bassa de Sineu. REF: Nº032. BASSA DE SINEU. Tipologia jaciment: INFRASTRUCTURA CAMÍ. Terme municipal: PEGO. Emplaçament: Punt senyal observatori aus. Coordenades: [waypoint nº208] N. 38º 51.172’. E. 000º 03.447’. Altura: 1 metre s.n.m. Cronologia: Segle XVI – XVIII. Superfície: Observacions: Esta fitxa, dedicada a la Bassa de Sineu, inclou altres tres punts d’aigua adjacents, o a les rodalies del traçat de la via, del Camí de Xàtiva, entre “les revoltes dels Racons” i el nucli urbà de Pego. Compten amb camins d’accés perpendiculars a la via, que s’endinsen en la Marjal: la Bassa de Sineu, el Camí de l’Amerador i el camí de la Font del Cabeçol. Són en tots els casos accessos a fonts per a l’aprovisionament d’aigua, vital per abastir a BASSA DE SINEU. PEGO. INFRAESTR. CAMÍ. Localització del jaciment. Foto J. A. Gisbert. -184- AMBRA, DES DE LA CELÒQUIA DEL HISN DE SEGàRIA BASSA DE SINEU. PEGO. INFRAESTR. CAMÍ. Pont que creua canal annex a la bassa. Foto J. A. Gisbert. usuaris de la via; de transeünts i de ramat. Les fonts, pous i abeuradors són bàsics i necessaris com a infraestructures viàries. Altre punt d’aigua igualment històric és el Pou de Cotes, no lluny del traçat del camí al costat oposat als que tractem. La Bassa de Sineu és una bassa natural sobre terrenys arenosos i lacustres, de certa extensió que ha variat al llarg del temps. En l’actualitat ocupa uns 1.165 metres quadrats i està confirmat el seu ús durant segles i està confirmat el seu ús secular com abeurador per al ramat. En el segle XVIII es documenten obres per al seu ús com abeurador i el topònim està reflectit en un document del segle XVI. Agraïm aquesta informació a Joan Miquel Almela, arxiver municipal de Pego. Considerem que el topònim és d’origen berber, seguint la proposta del prestigiós arabista Miquel Barceló per al topònim Sineu del municipi de l’Illa de Mallorca. Significa en una de les accepcions una referència cromàtica al negre, o be a algú de pell negra. En la comarca de la Safor, a 13 km. de la Bassa de Sineu, en línea recta, una partida rural manté el topònim de Rafelsineu, topos del llogaret morisc i andalusí de Rafelsineu, despoblat el segle XVII amb l’expulsió dels moriscos. La bassa, amb ample espill d’aigua entre canyars, a determinades hores presenta un cromatisme negre. Distància entre via i jaciment: 160 metres. -185- JOSEP A. GISBERT SANTONJA II. El hisn d’Ambra / El hisn de Pego. El castrum d’Ambra / El castrum de Pego. El castell d’Ambra (Pego). REF: Nº040. INVJA 099. CASTELL D’AMBRA. CASTELL DE PEGO. Tipologia jaciment: ASSENTAMENT IB. Tipologia jaciment: HISN. CASTELL. Terme municipal: PEGO. Emplaçament: Coordenades: GIS. Long.: -0,110911 Lat.: 38,828539 Altura: 280 metres s.n.m. Cronologia: Activitat en la Prehistòria. Eneolític. Segle VI - Segle I a. de C. Assentament Ibèric. Segle VI – Segle V a. de C. (Castelló, J. 2015; Grau, 2018). Segle XIII. 1200 – 1300. Castell Fortalesa. Superfície: 10.000 metres quadrats: 1 hectàrea. (Castelló, 2015). Observacions: Ambra està a 1.720 metres de la via, del Camí de Xàtiva. La seua localització permet tenir un control visual d’aquest i, al fons, de la mar. La plataforma urbanitzada presenta un suau declivi cap a l’oest i té com a defensa, a l’est, un fort talús i esperó roquer. La visura del castell des del pla, des de Pego i entorn, ofereix un aspecte roquer, en que no hi han arquitectures de fortificació visibles. Jaciment sobre plataforma i vessant, a l’esguard de forts talussos de roca al nord i a l’est que ofereixen un aspecte abrupte, encara que sols parcial. No es conserven estructures visibles d’època Ibèrica, ni informació que permeta detectar estructures antigues. Material ceràmic dispers fora de l’àmbit de l’assentament, originat per aportes sedimentaris. àmfora de tipologia Ibèrica i cerámica comuna, a més de fragments de ceràmiques a mà sense forma definida que poden pertànyer a períodes anteriors (Castelló, 2015, Nº 3, p. 135-136). L’arquitectura del hisn / Castell d’Ambra ens ofereix un sistema de fortificació andalusí tardà. Recinte poligonal reforçat als angles amb torres de planta quadrada o rectangular. Fàbrica exclusiva de tàpia. Barbacana perimetral complementària al traçat de les muralles. Les muralles creen un recinte tancat, a excepció del costat nord, amb un accentuat talús rocós. Porta d’accés amb colze obert, amb llarga rampa. Les fonts documentals i de la intervenció i estudi arqueològic realitzats per Rafael Azuar, Josefa Pascual i Javier Martí ofereixen una informació clau per a individualitzar les estructures construïdes en les dècades següents a la conquista i dirimir els seus usos quan es va assentar una guarnició cristiana i, potser, alguns colons, prèviament a la fundació de la Vila de Pego, el 1279 (Azuar, Martí, Pascual, 1994). -186- AMBRA, DES DE LA CELÒQUIA DEL HISN DE SEGàRIA CASTELL D’AMBRA. PEGO. ASENT. ALTURA. HISN. CASTELL. Vista del complex fortificat des de l’esperó roquer. Foto J. A. Gisbert. CASTELL D’AMBRA. PEGO. ASENT. ALTURA. HISN. CASTELL. Vista de la planura i la marjal de Pego des del cim de l’esperó roquer. Foto J. A. Gisbert. -187- JOSEP A. GISBERT SANTONJA CASTELL D’AMBRA. PEGO. ASENT. ALTURA. HISN. CASTELL. Torre de la muralla d’Ambra. Fàbrica de tàpia. Foto J. A. Gisbert. CASTELL D’AMBRA. PEGO. ASENT. ALTURA. HISN. CASTELL. Punta de fletxa. Eneolític. Foto J. A. Gisbert. -188- AMBRA, DES DE LA CELÒQUIA DEL HISN DE SEGàRIA CASTELL D’AMBRA. PEGO. ASENT. ALTURA. HISN. CASTELL. Ceràmica amb coberta vidriada. Segle XII. Foto J. A. Gisbert. CASTELL D’AMBRA. PEGO. ASENT. ALTURA. HISN. CASTELL. Ceràmica comuna. Alcadafe. Segle XII. Foto J. A. Gisbert. -189- JOSEP A. GISBERT SANTONJA CASTELL D’AMBRA. PEGO. ASENT. ALTURA. HISN. CASTELL. Fragment de tannur. Ceràmica comuna. Segle XII. Foto J. A. Gisbert. Bibliografía: giner, 1947a, p. 22, làmina entre p. 22 i 23. giner, 1953. gisbert, 1986. ivars, 1986. bazzana, cressier, gUicHard, 1988, p. 289, fig. 152 y 291, fig.153. azUar, 1989, p. 69 – 71. bazzana, 1992, p. 401. berengUer, 1993. azUar, martí, pascUal, 1999. gisbert, 2003b, Nº 002, p. 14-15. castelló, 2015, Nº 3, p. 135-136. graU, 2018, p. 122-123. Distància entre via i jaciment: 1.720 metres. -190- AMBRA, DES DE LA CELÒQUIA DEL HISN DE SEGàRIA III. La fortalesa del Castellar. El Castellar. REF: Nº052. INVJA 076. EL CASTELLAR. Tipologia jaciment: POBLAT ALTURA. FORTALESA. Terme municipal: OLIVA. Emplaçament: Coordenades: GIS. Long.: -0,102513 Lat.: 38,879444 Altura: 154 metres p.n. Cronologia: Segle IV – I a. de C. Poblat Altura Ibèric. Segle XII (mitjans) – Segle XIII (Primer terç). Superfície: Observacions: Poblat d’altura assentat sobre la terrassa més alta de la plataforma del Castellar, on s’assenta la fortalesa andalusina. Al vessant oriental es conserva un tram de la muralla perimetral. El segment conservat presenta un parament de grans roques alineades, travades aparentment en sec. En el traçat és determinant la corba de nivell i tancaria un espai densament urbanitzat. Es coneix un bon conjunt de fragments ceràmics provinents d’aquest espai, així com en cotes més baixes, acumulat per escorrenties i processos erosius. Les ceràmiques àtiques de vernís negre, àtiques de figures roges, ceràmica de vernís negre Campanianes A i B, i àmfores ibèriques, de l’àmbit púnic i itàliques, precisen la cronologia proposada, en part coincident amb el període d’activitat de la necròpolis annexa. El Castellar no és un hisn ni comptà amb un territori castral. És una fortalesa. De la qual les fabriques i les tipologies arquitectòniques ens remeten a mitjans del segle XII i a uns models que trobem a Múrcia i al seu entorn, alçats ex novo per Ibn Mardanish, el Rei Llop, que ostentà entre els anys 1147 i 1172 el govern del nostre territori. És una fortalesa erigida per al control del camí entre Medina Daniya i Medina Shátiba. La seua arquitectura suggereix una construcció immediata i curta en el temps, i la seua distribució interna funcions d’estatge per a la guarnició i magatzem per a béns. El Castellar genera molts interrogants. A més de posta i duana, podria tenir una funció d’hostal? Quina seria la vera funció de la fortalesa? Considerem la fortalesa del Castellar com a producte d’una estratègia d’Ibn Mardanish per al reforç del control del camí, probablement amb funcions de duana o recaptació d’impostos derivats de la circulació de persones i béns. És un enclavament viari fonamental on el camí gira i canvia de direcció per a esquivar les terres marjalenques. Els espais existents a l’interior de la fortalesa suggereixen el seu ús, també, com a magatzem de gra (Franco, 2017). La qüestió dels graners fortificats disposa d’una ampla bibliografia i discussió. -191- JOSEP A. GISBERT SANTONJA Bibliografia: sastre, giner, garcía, alcina, 1924, 1979, pàgina 41. AA. DD., 1983, nº 78, pp. 279-280. gisbert, 1983a, pàgina 242. bazzana, 1992, I, p. 410. franco, 2017. Distància entre via i jaciment: 390 metres. EL CASTELLAR. OLIVA. POBLAT ALTURA. FORTALESA. Vista del jaciment. Al primer planol el riu Bullent. Foto J. A. Gisbert. EL CASTELLAR. OLIVA. POBLAT ALTURA. FORTALESA. La fortalesa, al cim del promontori. Foto J. A. Gisbert. -192- AMBRA, DES DE LA CELÒQUIA DEL HISN DE SEGàRIA EL CASTELLAR. OLIVA. POBLAT ALTURA. FORTALESA. Hisn. Ortofoto. Planta del hisn i traçat de la muralla recinte oppidum. Font: google maps. EL CASTELLAR. OLIVA. POBLAT ALTURA. FORTALESA. Planta hisn (Bazzana, Cressier, Guichard, 1988). -193- JOSEP A. GISBERT SANTONJA EL CASTELLAR. OLIVA. POBLAT ALTURA. FORTALESA. Hisn. Porta d’accés. Foto J.A.Gisbert. EL CASTELLAR. OLIVA. POBLAT ALTURA. FORTALESA. Hisn. Torre de reforç del llenç, en l’angle. Foto J. A. Gisbert. -194- AMBRA, DES DE LA CELÒQUIA DEL HISN DE SEGàRIA EL CASTELLAR. OLIVA. POBLAT ALTURA. FORTALESA. Façana sud de la fortalesa. Foto J.A.Gisbert. EL CASTELLAR. OLIVA. POBLAT ALTURA. FORTALESA. Fàbrica Llenç. Foto J.A.Gisbert. -195- JOSEP A. GISBERT SANTONJA El Camí de Xàtiva en Al-Andalus. Ribats, Husun i Fortaleses. Topònims vials Al llarg del traçat del Camí de Xàtiva, via Saetabis-Dianium, hi ha una infinitat de topònims d’arrel àrab, amb vincle a actuals municipis, partides rurals, o singularitats geogràfiques. Són l’espill d’un dens patró de poblament d’alqueries i rafals i, més excepcionalment, de ribats o de topònims vials que s’agrupen amb densitat en el traçat del camí. Els husun abalisen el traçat del Camí de Xàtiva, de la Via Saetabis & Dianium, com una xarxa de control de la via de comunicació que és evident en les fonts documentals del segle XIII, durant el procés de conquesta i les dècades de rebel·lió d’al-Azraq i de les aljames musulmanes. És en aquest context on els valoren els usos i la importància d’aquestes fortaleses. Entre les alcassabes de Madina Daniya i Madina Shatiba, sota l’estricte control visual del traçat del camí, trobem com a balises, aquestos husun roquers, al cim o penjats en les crestes de promontoris estratègics: el castell de Segària, el castell d’Ambra, així com el castell de Rebollet, el castell de Palma, el castell de Borró i el castell de Vilella. Aquestes fortaleses presenten evidències arqueològiques d’ús i arquitectures de cronologia desigual. Mentre Segària, Palma o Borró presenten un registre clar des de la primera meitat del segle XI fins al segle XIII, Ambra o Vilella ofereixen uns contexts molt tardans d’ús i de construccions edificades en les darreres dècades d’AlAndalus. En tots els casos, són sota el seu control un territori ric en aprofitaments i compten amb una dependència clara amb les medines de Dénia i, en el casa de Vilella, probablement, de Xàtiva. El hisn o fortalesa és un terme molt present en les fonts àrabs. Hi ha infinitat de topònims derivats en tot el món musulmà (Franco, 1995, p. 143). La definició d’Evariste Lévi-Provençal és, certament, vera i il·lustrativa. “emplazado siempre en un lugar elevado, o menor en la cima de un cerro poco accesible, estaba ante todo constituido por un solido recinto que lo circuía, salvo en el caso de que por alguno de los lados hubiera tajo o pico. Tal muralla hecha de mampostería o tapial estaba flanqueada por torres y fortines en los ángulos y tenía un camino de ronda y almenas (…..) No contenía más que unas pocas instalaciones permanentes: cisternas para aguas pluviales, algún almacén de armas o de reservas de víveres, ciertos alojamientos elementales en los torreones y en la torre del homenaje”. [E. Lévi-Provençal, 1957, V, 35-6]. Quant a topònims, cal assenyalar els que considerem importants per la seua excepcionalitat o per tractar-se de topònims vials, que donen fe de les particularitats d’aquesta via, d’enclavaments existents en el camí i dels seus usos ja en les afores de l’Antiguitat Clàssica; al temps d’Al-Andalus. Així, als voltants de Pego, els topònims com Massil, en l’actualitat partida rural (Giner, 1947), o Camí de Balat, el Camí de la Calçada en Oliva, en una de les cruïlles de la via, El Rabat, que localitza un ribat en Rafelcofer, el nom de l’actual municipi de Ròtova, o Vilella/Mesquita, en Llutxent, al·legòric d’un possible oratori vinculat a una alqueria. -196- AMBRA, DES DE LA CELÒQUIA DEL HISN DE SEGàRIA Sobre els topònims estrictament vials comptem amb una recopilació i definició precisa en l’obra Vías y defensas andalusíes en la Mancha Oriental, de Francisco Franco Sánchez (F. Franco, 1995). Detallem els trets i significat d’alguns topònims existents en el nostre àmbit d’estudi: Massil, Pego. La venta d’un camí és denominada manzil, una derivació en llengua àrab de l’étimo llatí mansio. Algunes fonts àrabs mencionen un bon número d’aquestes ventes (Giner, 1947a, p.22). Abunden els topònims en llengua catalana i espanyola. En la província de València: Massanasa, Mislata, Masalevés, Masamagrell o Masalfasar (Franco, 1995, p. 58-59 y 87; 2017, p. 171). Els manzil de vegades estan associats a alqueries. En el cas de Pego podria tenir un vincle amb la propera alqueria d’Atzaila. Camí de Balat, Pego. Balat en àrab clàssic significa calçada, camí enllosat. El topònim el trobem en Albalat de la Ribera, Albalat dels Tarongers i Albalat dels Sorells, en el traçat de la Vía Augusta, així com entre Alacant i Mutxamel (Franco, 1995, p. 61 – 62; 2017, p. 173). El Castellar, Oliva. El sistema de fortaleses construïdes ex novo en un punt estratègic d’una via de circulació té un precedent en les estratègies de control i de defensa omeies. El que més interessa és controlar i conéixer els moviments de qualsevol tropa enemiga. Així, es disposen una sèrie de fortaleses que aguaiten llocs estratègics i en els principals camins, junt amb una sèrie de castells, torres i talaies de diversa entitat, amb vincle a les fortaleses principals. S’empren com a senyals les fumaroles durant el dia i les alimares durant la nit. Aquest sistema perdura, encara que reforçat i més dens, durant l’època de les taifes (Franco, 1997, p.170). Cada volta van adquirint més rellevància els camins secundaris, tot i que no considerem el Camí de Xàtiva com a tal. És camí principal entre dues medines destacades. La fortalesa del Castellar la considerem com a producte d’una estratègia d’Ibn Mardanish per reforçar el control del camí, probablement amb funcions de punt d’hostalatge per funcionaris viatgers, duana per a peatge i punt de cobrament d’impostos. És un enclavament viari fonamental on el camí gira i canvia de direcció per esquivar les terres lacustres. Arquitectures semblants a la del Castellar les detectem en l’entorn de Medina Mursiya, erigides durant el govern d’Ibn Mardanish, erigides fonamentalment en el segon terç del segle XII (Rubiera, 2001). El Castellar és un terme bastant extés en la geografia, com un topònim críptic, tot i que assenyala l’existència de vestigis arqueològics i, en particular, de fortificació (Franco, 2017, p. 167). -197- JOSEP A. GISBERT SANTONJA Els almohades comencen a gestar noves tàctiques. Esdevé una reestructuració del sistema de control i defensa (Franco, 1995, p. 113; 2005; p. 44). Des d’aquesta perspectiva hi ha que exercir la mirada sobre algunes arquitectures tardanes d’alguns husun, dècades abans de la pèrdua del territori i la seua incorporació a la Corona d’Aragó. Aquest és el cas del hisn d’Ambra (Pego). Mapa amb localització del traçat del camí de Xàtiva i, entre d’altres, dels husun/castells que envolten a la via. Segons J. A. Gisbert. 031. CASTELL DE SEGARIA. BENIMELI. HISN. CASTELL. 032. BASSA DE SINEU. PEGO. INFRAESTR. CAMÍ. 040. CASTELL D’AMBRA. PEGO. ASENT. ALTURA. HISN. CASTELL. 052. EL CASTELLAR. OLIVA. POBLAT ALTURA. FORTALESA. -198- AMBRA, DES DE LA CELÒQUIA DEL HISN DE SEGàRIA Bibliografia AA. DD. (1983): Carta arqueológica de la Safor, Instituto de Estudios Comarcales Duque Real Alfonso el Viejo, Ayuntamiento de Gandia, Gandia. almela, J. m. (2004): “Introducció. De l’origen de Pego (…) del naixement d’un poble”, en Guinot E., Torró J. I Martí J., Carta de poblament de Pego, 1279, Ajuntament de Pego, Pego, pp. 13-14. azUar rUiz, r. (1989): Denia islámica. Arqueología y poblamiento, Instituto de Estudios Juan Gil-Albert, Alicante. azUar, r.; martí, J.; pascUal, p. (1999): “El Castell d’Ambra (Pego). De las producciones andalusíes a las cerámicas de la conquista feudal (siglo XIII)”, Arqueología y Territorio, Universidad de Jaén, Jaén, p.p. 280-301. bazzana, a. (1990): “Un fortin omeyyade dans le Shark Al-Andalus”, Archéologie Islamique, 1, Edition Maisonneuve et Larose, Paris, p.p. 87-108. bazzana, a. (1992): Maisons d’Al-Andalus. Habitat médiéval et structures de peuplement dans l’Espagne Orientale, Tomo I y II, Casa de Velázquez, Madrid. bazzana, a.; cressier, p.; gUicHard, p. (1988): Les châteaux Ruraux d’Al-Andalus, Histoire et Archéologie del Husûn du sud-est de l’Espagne, Publicaciones de la Casa de Velázquez, Madrid. berengUer, maría J., (1993) D.G.P.A.Ficha. www.cult.gva.es/dgpa/yacimientos. beUter, Pere Antoni (1604): Primera Part de la Història de València (Valencia, 1538). Segunda Parte de la Corónica General, (Valencia, 1604). Ed. Facsímil. Generalitat Valenciana, Consell Valencià de Cultura, València, 1995. bUrns, Robert Ignatius (1982): El Reino de Valencia en el siglo XIII, (Iglesia y Sociedad). Tomo I i II, Editorial Del Cenia al Segura, València, 1982, 801 páginas. castelló, J. (2015): “Los yacimientos ibéricos del entorno del Montgó”, El Sucronensis Sinus en época ibérica, Carmen Aranegui Gascó (Ed.), Departament de Prehistòria i Arqueologia, Universitat de València, València, p.p. 131-158. cHabás, Roque (1888): “Sección de Documentos, Num. 2. En Lérida (21 a 25) Septiembre 1257. Cuentas con Carroz”, El Archivo, Revista de Ciencias Históricas, Tomo II, Cuaderno XII, Dénia, Junio, 1888, p. 323 y 365. cHabás, Roque (1890): “Sección de Documentos”, El Archivo, Revista de Ciencias Históricas, Tomo IV, Cuaderno IX, Dénia, Dénia, Noviembre y Diciembre, 1890, Num. XLI, página, 311. fletcHer, d.; pla, e. (1979): “Pego en el repertorio de bibliografía arqueológica valenciana”, Publicaciones de la Caja de Ahorros Provincial de Alicante, 58, Alicante, p.p. 159-165. franco sáncHez, f. (1995): Vías y defensas andalusíes en la Mancha Oriental, Generalitat Valenciana, Instituto de Cultura Juan Gil-Albert (Diputació d’Alacant), Alicante. -199- JOSEP A. GISBERT SANTONJA franco sáncHez, f. (1997): “La frontera alternativa: Vías y enfrentamientos islamocristianos en la Mancha Oriental y en Murcia”, Actas del Congreso La Frontera Oriental Nazarí como sujeto histórico (ss. XIII-XVI), Lorca-Vera, 22 a 24 de noviembre de 1994, Segura Artero, P. (coord.), Almeria, ed. Instituto de Estudios Almerienses, Academia Alfonso X el Sabio, Ayuntamiento de Lorca, p.p. 237-251. franco sáncHez, f. (2017): “La toponia árabe de los espacios viales y los espacios defensivos en la Península Ibérica”, en Carvalho, C.; Planelles Iváñez. M.; Sandakova. E. (eds.). De la langue à l’expression: le parcours de l’expérience discursive. Hommage à a Marina Aragón Cobo, Alicante, ed. Universidad de Alicante, p.p. 167-190. giner bolUfer, c. (1947a): “La arqueología de Pego y su comarca”, Saitabi, 23-24, Tomo V, València, p. 64-67. giner bolUfer, c. (1947b): “Topografía histórica de los valles de Pego”, Anales de la Academia de Cultura Valenciana, XV, València, p.p. 46-74. giner bolUfer, c. (1953) “La Antigüedad de Pego”, Revista Pego, Pego, s.p. gisbert santonJa, J. a. (1980): Diario de Prospecciones 1979 – 1980, manuscrito, Oliva, 76 folios a. y v., más addenda. gisbert santonJa, J. a. (1985): “El poblat ibèric de Segaria”, Revista Pego, Pego, 2 pàgines. gisbert santonJa, J. a. (1985): La ciudad de Dénia y la producción de cerámica vidriada con decoración estampillada. El alfar de la Calle Teulada. Revista Sharq al-Andalus, nº 2, Anales de la Universidad de Alicante, Alicante, pp. 161-174. gisbert santonJa, J. a. (1986): “El Castell d’Ambra (Pego). Un conjunt monumental per avaluar”, Revista de Festes Pego, Pego s.p. gisbert, J. a. (1993) D.G.P.A.Ficha. www.cult.gva.es/dgpa/yacimientos. gisbert santonJa, J. a. (2000), Cerámica Califal de Dénia, Universidad de Alicante, Museu Universitat d’Alacant, Ajuntament de Dénia, Murcia, 2000, 75 páginas. gisbert santonJa, J. a. (2003a): “El Territorium de Dianium –Dénia- en el Alto Imperio. La Marina Alta: la producción agrícola y poblamiento”, Canelobre, 48, Alicante, p.p. 121-144. gisbert santonJa, J. a. (2003b): Les Ombries de Segaria. Catàleg de bens i mesures per a la protecció del patrimoni cultural, Dénia, 4 de desembre, 62 p.p. gisbert santonJa, J. a. (2007): “La Marina Alta en la Edad Media. Siglos XIII – XIV. De la topografía de los espacios urbanos a los ámbitos domésticos del medio rural”, Canelobre, 52, Alicante, p.p. 222-239. gisbert, J. a., bUrgUera, v., bolUfer J. (1992): La Cerámica de Daniya –Dénia-. Alfares y ajuares domésticos de los siglos XII-XIII, Ministerio de Cultura, València, 195 páginas. graU mira, i. (2018): “Les valls de Pego en el marc del paisatge ibèric de la Marina Alta (segles VII-II a.n.e)”, VI Jornades d’Estudi Carmel Giner Bolufer de Pego i les Valls, Actes, 2017, Pego, p.p. 115-131. -200- AMBRA, DES DE LA CELÒQUIA DEL HISN DE SEGàRIA gUicHard, Pierre (1982): “Los castillos musulmanes del norte de la provincia de Alicante”, Anales de la Universidad de Alicante. Historia Medieval, 1, Alicante, pp. 29 – 42. gUicHard, p. (2001): Al-Andalus frente a la conquista cristiana, Los musulmanes de Valencia (siglos XI-XIII), Biblioteca Nueva, Universidad de Valencia, Madrid. gUtiérrez, s. (1991): “Panes, hogazas y fogones portátiles. Dos formas cerámicas destinadas a la cocción de pan en Al-Andalus: el hornillo (Tannur) y el plato (Täbag)”, Lucentum, IX-X, Anales de la Universidad de Alicante, Alicante, 1990-1991, p. 161-165. ivars pérez, J. (1986): “L’estructura territorial musulmana en la Marina Alta”, I Congrés d’Estudis de la Marina Alta, Dénia, p.p. 197-203. lerma, J. v., (2015): “Una visura de la ruràlia dels contorns de Pego des dels ravals d’una medina del Xarq Al-Andalus”, V Jornades d’estudis Carmel Giner Bolufer de Pego i les Valls, Actes 2014, Ajuntament de Pego, Institut d’Estudis Comarcals Marina Alta, Pego, p.p. 79-84. lévi-provençal, e. (1957): España musulmana hasta la caída del Califato de Córdoba (711-1031 J.C.), Tomo IV de la Historia de España dirigida por R. Menéndez Pidal, Madrid, ed. Espasa Calpe. Llibre del Repartiment, Edicio dirigida per Antoni Ferrando i Francés (1979), Valencia. martí, Javier (2004): “La Vila de Pego a les acaballes de l’edat mitjana”, en Guinot E., Torró J. I Martí J., Carta de poblament de Pego, 1279, Pego, pp. 33-41. olmos y canalda, E. (1961): Pergaminos de la Catedral de Valencia, Dirección general de Archivos y Bibliotecas, Valencia, 1.343 páginas. rosselló-bordoy, G. (1978): Ensayo de sistematización de la cerámica árabe en Mallorca, Palma de Mallorca, 338 páginas, láminas. rUbiera, m. J. (2001): “Los alcázares de Ibn Mardanish”, Imágenes y promotores en el arte medieval. Miscelánea en homenaje a Joaquín Yarza Luaces, M. L. Melero Moneo, F. Español Beltrán, A. Orrols Alsina, D. Rico Camps (ed.), Universidad Autónoma de Barcelona, 2001, p.p. 191-194. sastre, b.; giner, m.; garcía, J.; alcina, J. m. (1924): “Historia de la Villa de Pego”, Pego (Miscelanea), Publicaciones de la Caja de Ahorros provincial de Alicante, 58, Alicante, p.p. 7-122. sendra bañUls, f. (2016): Ventes, hostals i ventorrillos pels camins i carreters de la Marina Alta, Ajuntament de Pego, Institut de Cultura, Juan Gil-Albert, Alacant, 212 pàgines. torró i abad, J. (2004): “Les cartes de poblament i la colonització de Pego (12791300)”, Carta de poblament de Pego 1279, Ajuntament de Pego, Pego, pp. 23-32. V.V.A.A. (2004): Carta de poblament de Pego 1279, Ajuntament de Pego, Pego. -201-