La Lena, en Trille i el mar

Maria Parr

Il· lustracions de Zuzanna Celej

Traducció de Meritxell Salvany

Part 1.

Estiu i aigua salada

UN SALT DES DEL MOLL

La porta de l’entrada es va tancar amb un cop tan fort que va tremolar tota la casa. Poc després, crits i un renou espantós.

—Renoi, tu!

Desconcertat, vaig treure el cap al passadís del pis de dalt. La resta de la família ja hi era, tots ben despentinats i amb cara de no entendre res. La Minda, la meva germana gran, només havia aconseguit obrir un ull, i el pare feia tota la fila de no saber si era un home o un edredó.

—Bang! —deia la Krølla, cridant ben fort.

—Es pot saber què passa? —va preguntar en Magnus, el meu germà gran.

—Només poden ser dues coses —va dir llavors la mare—. O una catàstrofe natural, o que la Lena Lid ja ha tornat de les vacances.

De catàstrofe natural, res. Quan vaig haver baixat les escales, vaig veure la meva estimada Lena, la meva amiga i veïna, al rebedor.

—Ei, hola, Trille… —em va dir, amb un sospir.

—Què és això, Lena?

—Un regal. És per a tu.

—I, a part de ser un regal, què és? —li vaig preguntar, després de fregar-me els ulls.

—Doncs és una pila de bastonets i vidres trencats, que no ho veus? Però, abans que es trenqués, era una ampolla amb un vaixell de vela a dins.

La Lena estava ben compungida.

—Potser encara es pot arreglar —li vaig dir.

«Arreglar? Sí, home… Potser havia estat el regal més bonic del món, però allò no hi havia qui ho arreglés.»

—Saps què, Trille? No entenc com s’ho devien fer, per entaforar el vaixell a dins de l’ampolla. Les veles estaven desplegades i eren força més amples que el coll.

La mare ens va ajudar a recollir el naufragi. Ho volia llençar tot, però jo vaig posar tots els bastonets i trossets de vidre en un envàs buit de gelat i me’ls vaig endur a l’habitació. Al capdavall, era un regal.

Mentre esmorzàvem, la Lena es va asseure a taula amb nosaltres. Me la vaig haver de mirar uns quants cops. S’havia tallat una mica els cabells i s’havia posat al cap unes cosetes de colors vius que semblaven trenes. I estava ben morena, també. En canvi jo estava com sempre. Massa i tot. Fins i tot portava els mateixos pantalons curts que quan ella va marxar. Nosaltres no anàvem de vacances gairebé mai, o, si més no, no pas a l’estranger. És clar que teníem el jardí i tota la pesca. La Lena, però, havia tingut la xamba de passar-se dues setmanes a Creta amb la seva mare i l’Isak. Em va explicar que s’havia atipat de batuts de fruites amb para-sols petitets al got. I jo, mentrestant, amb les llesques de foie-gras de sempre. Allà a Creta, la Lena dormia amb un llençol i prou, i es banyava al mar i l’aigua era calentona. I hi havia un fotimer de botigues amb milers de coses maques que, si volia, la Lena podia comprar. Com aquella ampolla amb el vaixell. Per sopar menjava patates fregides cada dia, i feia tanta calor que estar-se al carrer era gairebé com plantar-se davant d’una foguera de Sant Joan.

—Ostres, Trille! Hi hauries d’anar algun cop!

—Ja… —vaig dir, i vaig continuar menjant.

Em feia ràbia no haver estat mai al sud. Així i tot, jo també tenia alguna cosa per explicar. Vaig esperar impacient que la Lena em preguntés si hi havia cap novetat, però no ho va fer. Es veu que des de Creta havia anat d’excursió amb llanxa fins a una altra illa de la vora, i que la seva mare havia provat de seguir-los des de l’aire amb un globus o no sé què.

—Ja t’he dit la calor que hi feia?

Jo vaig fer que sí amb el cap i aleshores ella em va començar a parlar d’un gos que corria per allà que es deia Porto i que es pensaven que tenia la ràbia; d’unes nenes amb qui havia jugat que tenien una mica de por de fer equilibris i coses per l’estil, i de les creps que menjaven per esmorzar.

Al final, ja no em vaig poder aguantar més.

—Doncs jo he saltat des del punt més alt del moll, saps?

Llavors, per fi, la Lena va callar d’una vegada i em va mirar amb els ulls mig clucs. Tan mig clucs, que la cosa feia mala espina i tot.

—Fas broma.

Vaig fer que no amb el cap i la meva veïneta es va aixecar de la cadira de cop. I em vaig adonar de seguida del que passava: una cosa així l’havia de veure per creure-se-la. Sí, eh? Doncs la veuria. I tant, que la veuria!

—Gràcies per l’esmorzar, mare —vaig dir, amb la boca plena de menjar. Tot seguit, vaig agafar la tovallola de platja que havia deixat penjada a la barana de l’escala d’una revolada.

El moll de Knert-Mathilde fa una mena de colze on la gent se sol anar a banyar. A l’hivern, les tempestes hi arrosseguen sorra fina que va d’allò més bé per fer-hi castells i fortaleses. Però, com que aquell estiu la Lena havia marxat de vacances, jo solia anar-me’n amb la Minda, en Magnus i els seus amics al final de tot, on la paret és una mica més alta i l’aigua és més fonda i més freda. Començar a anar fins allà a baix per a mi va ser gairebé com començar a viure una altra vida.

Quan es tracta de saltar des de ben amunt, la Lena és sens dubte la campiona de Knert-Mathilde. Sembla que no sàpiga què és la por. Però, tal com acostuma a dir en Magnus, també podria ser que no tingués prou seny per tenir por. Així i tot, la Lena no s’hi ha tirat mai, des del moll, perquè diguem que això de surar no és el seu punt fort. «Treure la Lena de l’aigua vol gairebé tant d’esforç com llevar una àncora», diu de vegades l’avi.

Allò de poder saltar d’un lloc des d’on la Lena no podia saltar per a mi era una gran cosa, i tenia la sensació que ella ho trobava genial, també.

Poc després, ja era dalt de la pedra més alta del moll. Amb prou feines s’havia fet de dia i la temperatura era de setze graus, només.

—Ja n’estàs segur, que estàs mentalment preparat per fer una cosa així? —em va preguntar la Lena, amb l’aire seriós. S’havia repenjat en una altra pedra, amb la jaqueta i un mocador de coll que s’havia comprat al sud.

Vaig fer que sí amb el cap. Mentre ella era fora, havia saltat un munt de cops, des d’allà, i sempre havia anat bé. Però els altres cops sempre hi havia hagut marea alta; ara, en canvi, hi havia marea baixa, tan baixa que gairebé podia veure el fons del mar. El vent se’m ficava pels camals del banyador i me’ls inflava. Durant un instant, em va passar pel cap que no valia la pena. Però llavors em vaig tornar a mirar la Lena de Creta i m’hi vaig repensar. Vaig tancar els ulls i vaig agafar aire: Un. Dos. TRES!

Pataxaf, es va sentir, quan vaig anar a petar a l’aigua. Després, quan les ones se’m van tancar per damunt del cap i se’m van empassar, aquella mena de gloc-gloc profund i intens. El primer cop que el mar se’m va empassar, vaig pensar que m’ofegaria, però aquella vegada ja sabia que el millor era espeternegar com un boig i contenir l’alè.

—Uuufff! —vaig deixar anar, quan vaig treure el cap de sota l’aigua per tornar-me a trobar amb el matí d’estiu.

La Lena s’havia enfilat a la pedra i em mirava, incrèdula. Jo li vaig dedicar un somriure triomfant. Però què es pensava?

Abans que tingués temps de reaccionar, la Lena ja havia posat un peu davant de l’altre; tot seguit, es va plantar una mà a cada galta i va cridar:

—A-i-a-i-aaaaaaaaaai!

I, després d’aquell «a-i-a-i-aaaaaaaaaai!», la Lena va volar pels aires. Ella i els texans, el jersei, la jaqueta, el mocador de coll i les vambes que portava.

Pataxaf!

Probablement, aquell salt des del moll va ser el que va fer que la Lena tornés definitivament a casa després de les vacances. Costa parlar amb entusiasme dels batuts de fruites de Creta quan una de poc que no s’ofega a Knert-Mathilde. La Lena va trigar un munt de temps a tornar a treure el cap de l’aigua, i, quan se’n va sortir, va tornar a anar cap avall de seguida. Si l’avi no arriba a venir amb el ganxo, no sé com s’hauria acabat la cosa. Però va aparèixer l’avi i la va treure de l’aigua com si fos un peix enorme mentre ella estossegava i es regirava com no l’hi havia vist fer mai de la vida.

—Hi ha hagut un moment en què m’he ofegat de debò —em va dir la Lena, quan va haver passat tot—. He vist una llum molt potent, saps?

Ens havíem begut cadascun una tassa del cacau gairebé bullent que acostuma a fer l’Isak per Nadal, i, així i tot, la Lena encara tremolava com un tallagespa al ralentí.

—Bah! —vaig dir—. No et pots ofegar només un moment i després continuar vivint com si res. La llum que dius era el sol que veies des de sota l’aigua.

—I tu què saps, eh? El mar de Knert-Mathilde és més fred que el te gelat! Si la gent de Creta s’hi banyés, segur que es moririen tots!

Jo vaig callar. Nosaltres sempre ens havíem banyat aquí, no?

—Ai, no! —va dir llavors la Lena—. No penso saltar mai més des d’aquell coi de moll. Mai més! Ara ja ho he fet, oi? Doncs, ja està!

Després, encantada de la vida, la Lena va tirar el cap enrere i va escurar l’últim culet de cacau que li quedava.

LA COLLA DE CAL DEL PENDENT AMUNT

Quan va saber el que havíem fet, la mare ens va donar una galleda enorme a cadascun.

—Qui és prou gran per saltar des del moll, és prou gran per començar a ajudar una mica més a casa. Va! Toqueu el dos i no torneu fins que no siguin plenes fins a dalt de nabius —ens va ordenar.

La Lena es va mirar les dues galledes, impressionada.

—No soc de la família, jo, Kari.

—Això que acabes de dir t’ho recordaré la propera vegada que fem creps amb melmelada de nabius i et plantis aquí sense avisar —va deixar anar llavors la mare.

Em vaig adonar que la Lena es moria de ganes de replicar, però ni tan sols ella gosava portar la contra a la mare. I és que la mare és estricta com un director d’escola d’altres èpoques. Quan ella no el sent, en Magnus li diu «la Dictadora». Segons la Lena, és normal que sigui així, perquè diu que, si no, a la família Danielsen Yttergård, no hi hauria qui la controlés. La Minda i en Magnus es passen el dia tancant les portes de cop; tant, que la casa sempre tremola, i la Krølla fa tant enrenou que hauríem d’anar tots amb casc per protegir-nos la clepsa.

—I tu, gandul, més que gandul, sempre tens el cap a tres quarts de quinze i no penses mai a treure el plat de taula després de sopar. No és estrany que la Kari no tingui altre remei que fer-vos anar ben drets; llàstima que també hàgim de rebre els qui no tenim culpa de res, vull dir, que l’únic que hem fet malament és viure a tocar de casa vostra.

D’altra banda, la Lena està encantada amb la seva família, on les coses van com una seda. D’ençà que l’Isak va anar a viure amb ella i la seva mare, tot rutlla. L’Isak va amunt i avall descabellat com ell sol i no s’enfada mai. Em pregunto si sempre està tan tranquil perquè és metge, —és a dir, que està tan acostumat a les malalties i els drames que allò de viure amb elles no ho troba gens estressant. De tant en tant, la Lena li diu «pare», però, quan ho diu, ho diu de pressa i una mica torbada, gairebé com si li fes por que ell s’esfumi si l’hi sent dir.

Quan vam arribar al bosc de nabius que hi ha darrere cal Jon del Pendent Amunt, ja ens havia passat el fred que havíem agafat al moll. La Lena va entaforar el cap a dins de la seva galleda i es va posar a cridar. «Això és explotació infantil!», deia.

—Òndia, Trille! Fa eco i tot! —va dir després—. Són tan grosses, aquestes galledes, que la Kari ens hauria pogut donar una banyera i no hauria vingut d’aquí.

Em vaig acostar a un muntijol de la vora i vaig començar a collir els nabius de les tiges de nabinera. El sol esmunyia els seus rajos entre milers de fulles i dibuixava ombres a la meva samarreta. La Lena seia una mica més enllà i agafava pinyes de terra. Quan feia una estoneta que gaudíem de la calma d’aquell dia d’estiu tan bonic, va dir:

—Un germanet i prou, Trille. Creus que demano massa? Digues la veritat.

Vaig deixar anar un sospir.

La meva millor amiga no és de la mena de gent que desitja que passin les coses. Decideix que passaran tant sí com no i s’ha acabat. Fa dos anys, just després que la mare de la Lena i l’Isak es casessin, va decidir que havien de tenir un bebè i que havia de ser un nen. Un germanet.

—Potser trigarà una mica —ens va dir a l’avi i a mi—, però tampoc gaire. Plorarà, farà cacotes i s’assemblarà a mi.

La Lena estava ben segura del que deia, i l’avi i jo, que estem acostumats que tot vagi sempre com ella vol que vagi, ja teníem el germanet coll avall. Però ja havien passat dos anys ben llargs; la Lena i jo aviat començaríem secundària i, de moment, a la casa del costat, no hi havia ni rastre de cap bebè. És que ni el dit petit d’un peu, vaja.

—Les criatures no arriben sempre quan un les busca —li vaig dir—. És el que sol dir la mare, si més no.

—I què vol dir, la teva mare, exactament? Vosaltres sou tants germans que, quan sou tots a casa, ensopegueu pels racons.

Vaig continuar collint nabius. Al cap d’una estona, al trosset de bosc per on voltava la Lena, no hi quedava ni una pinya a terra, i llavors es va posar a arreplegar claps de molsa i els anava ficant a la galleda. Quan va ser gairebé plena, llavors va començar a collir nabius ella també.

—Apa, Lena!

—Galleda plena en zero coma zero. Ho hauries de provar, Trille. Segur que ningú no notarà res.

—Que no? —vaig dir—. Se n’adonaran tan bon punt comencin a netejar-los.

—Ja, però llavors jo no hi seré —va etzibar ella—. Xxt! Què ha estat, això?

De sobte, uns udols desesperats havien començat a esquerdar la calma estiuenca que regnava en aquell racó de bosc. La Lena i jo ens vam girar per donar un cop d’ull entre els arbres, però no vam veure res. Al cap d’un moment, però, vam sentir un altre udol.

—És un gos! —va dir llavors la Lena, cridant, mentre corria esverada cap a l’animal que acabava de clissar—. Pobre! Se li ha enganxat la corretja amb la bardissa!

Qui s’ho havia de pensar, que trobaríem un gos perdut en ple bosc! A més, no era ni el Potes, ni el Timbal, ni el Xop ni cap altre dels gossos del voltant, sinó que era nou, diguem-ne, perquè ni la Lena ni jo l’havíem vist mai de la vida. El pèl bru, preciós, li brillava sota el sol i ens mirava amb ulls tristos.

—Em penso que això és un senyal —va dir la Lena amb aire seriós mentre ajudàvem l’animal a alliberar-se—. Vull dir que segur que és a Knert-Mathilde