Text en català – English text ANTONI PADRÓS, PERTORBADOR DE CONSCIÈNCIES Nascut a Terrassa el 1937, Antoni Padrós és el cineasta més representatiu i celebrat del moviment underground català. Comença a pintar al principi dels anys...
moreText en català – English text
ANTONI PADRÓS, PERTORBADOR DE CONSCIÈNCIES
Nascut a Terrassa el 1937, Antoni Padrós és el cineasta més representatiu i celebrat del moviment underground català. Comença a pintar al principi dels anys seixanta. El 1966 exposa una selecció d’obres a la Sala Gaspar de Barcelona i el 1967 participa a la IX Bienal de São Paulo. La seva pintura, que certament s’inclou entre les produccions més originals de l’art català dels anys seixanta, projecta una mirada sardònica, veladament polèmica, sobre la faceta més àmpliament desfigurada de la incipient societat de consum (som als anys del franquisme desarrollista), establint un diàleg a distància —caracteritzat d’altra banda per evidents seqüeles metadiscursives— amb els mestres del Pop Art. Padrós també, seguint el model d’un numen tutelar implícit, Andy Warhol, elabora imatges i imaginaris consolidats (sobretot pouant en els vastos repertoris del cinema i de la cultura popular), però ho fa com a marginat entre els marginats, ignorat pel ressò asfixiant dels mitjans, apartat dels focus intensos dels escenaris, entre els bastidors de la «societat de l’espectacle» sotmesa a dissecció aquells mateixos anys per Guy Debord («Tot allò que s’ha viscut directament una vegada, s’ha convertit en mera representació»). A les acaballes de la dècada, la recerca expressiva de l’artista aborda el 8mm i el 16mm. El pintor es converteix en cineasta: una transició de mitjà —de la tela a la pel•lícula— que no marca una ruptura traumàtica, sinó més aviat una mena de continuïtat profitosa.
ANTONI PADRÓS, DISTURBER OF CONSCIENCES
Born in Terrassa in 1937, Antoni Padrós is the most representative and celebrated filmmaker of the Catalan underground movement. He started painting in the early sixties. In 1966 he exhibited a selection of his works in the Sala Gaspar in Barcelona and in 1967 he participated at the IX Bienal de São Paulo. His painting, which certainly counts among the most original productions of 1960s Catalan art, projects a sardonic, veiledly controversial look at the most widely disfigured facet of the coming consumer society (this was in the years of the Francoist economic development), establishing a dialogue at a distance (one characterised moreover by obvious metadiscursive after-effects) with the masters of Pop Art. Padrós also followed the model of an implicit guiding inspiration, Andy Warhol, by producing consolidated imagery and imagination (drawing especially on the vast repertoires of cinema and popular culture), but he does so as someone on the fringe of the fringe, ignored by the suffocating noise of the media, separated from the limelight of the stage, kept backstage by the “show-business society” that was dissected in those years by Guy Debord (“Everything that has been experienced directly once has become mere performance”). Towards the end of the decade, the artist’s expressive research turned to 8mm and 16mm. The painter became a filmmaker: a change of medium, from canvas to film, that was not a traumatic break but more a kind of profitable continuity.