Pol Bridgewater Mateu

The aim of this thesis is to study the deployment of a genuine welfare policy undertaken by the municipal government of Barcelona during the late Middle Ages. With a long-term perspective and a broad comparative framework, we aim to identify the moments and reasons behind the genesis of this same welfare policy, as well as its adaptation to a changing political and institutional context, marked by the development of the municipality’s authority and autonomy and especially the reform of 1401 that gave rise to the Hospital de la Santa Creu. This thesis is structured in three main blocks: the first one consists of an in-depth study of the origins of Christian and medieval care practices and institutions, with an emphasis on continuities in spaces, legal frameworks and cultural elements. In the second block we analyse the welfare landscape of Barcelona prior to the reform of 1401, in order to understand the roots of the welfare responsibilities of the Consell de Cent and, at the same time, evaluate the impact of the rise of the Hospital de la Santa Creu. In the third and last block we identify the main axes of the welfare policy of the municipal government during the fifteenth century in relation, above all, to the brand-new general hospital of the city.

The role of medieval hospitals as providers of care, also in regard to ageing, has been extensively studied. Despite this, the relationship between hospitals and old people in the middle ages has to be understood beyond the hospital/ patient dynamic. A diversity of contracts, such as corrodies, were part of the wide array of strategies that medieval women and men could employ to deal with the challenges of ageing. Another possibility was self-donation. In this paper, we will explore how self-donation could be a suitable option for obtaining adequate levels of care, both material and spiritual, in the donor’s final stages of life. These themes will be explored in the case of late medieval Barcelona, with a special focus on the agency of donors.

Resum: Durant la baixa edat mitjana, alguns centres hospitalaris van adquirir una certa fama o reputació de grandesa, bones pràctiques i exemplaritat. En aquest article, proposem que, davant de la diversitat d'orígens institucionals i models administratius, la fama és un dels elements aglutinadors més importants del fenomen del gran hospital baixmedieval. En aquest sentit, utilitzem la noció de referencialitat per avaluar el grau d'influència i la capacitat d'esdevenir model d'aquestes institucions. Aquestes dinàmiques es presenten tant en un marc regional ampli, la Corona d'Aragó o el món mediterrani, com en un espai local més específic a través

The historiography of the premodern hospital underwent a process of renewal that was roughly framed between the sixties and eighties of the 20th century and based on the rejection of hyperspecific and commemorative approaches of an institutional nature.  In  Spain,  this  sensitivity  took  root  with  special  intensity  within  the  Cata-lan-Aragonese historiographical framework, with a first wave of researchers in the eighties and nineties and a second stage, starting in the early 21st century, which has consolidated the discipline. In this article we intend to present this renewal of the historiography of the premodern hospital and focus on two of its axes: on the one hand, the writing a longue durée history, with some of the challenges that it entails, and on the other, the will to justify the relevance of the history of welfare through the inclusion of the hospital in its social context

Els processos de reforma hospitalària van comportar canvis estructurals en les relacions entre les institucions d'assistència i les estructures socio-polítiques urbanes. L'hospital de la Santa Creu de Barcelona suposa, en aquest sentit, un exemple privilegiat i precoç d'aquestes tendències. En el present artícle es mostrarà la interacció entre el gran hospital general de la ciutat i les dinàmiques polítiques de mitjans del segle xv, marcades per l'enfrontament entre la Busca i la Biga.

L’articulació d’un sistema d’assistència i ajut és un dels elements més característics en el procés de construcció d’Europa i té unes arrels innegablement medievals. Entre els segles XIV i XV, el fet assistencial viurà profundes transformacions amb la creació, promoció i reorganització de diverses institucions assistencials per part de diversos actors i, molt especialment, els poders municipals, sota el signe de concepcions emergents de civisme i bé comú.
La ciutat de Barcelona compta amb un testimoni privilegiat d’aquest fet, l’Hospital de la Santa Creu. Fundat l’any 1401, la institució experimenta diverses transformacions i participa dels elements més importants dels canvis en l’assistència durant la Baixa Edat Mitjana: definit com a “Lum, noblesa, ornament, laor, glòria e amplitud de la ciutat”, l’hospital sorgeix de l’esperit reformador que afecta al paisatge hospitalari dels darrers segles de l’Edat Mitjana i s’erigeix com una institució plenament connectada amb el seu entorn urbà, tant des d’un punt de vista geogràfic, arquitectònic i paisatgístic com des d’un punt de vista econòmic, social o humà. En aquest sentit, la present comunicació pretén endinsar-se en les relacions espirituals, econòmiques i, sobretot, polítiques i socials entre aquest paisatge humà barceloní i l’Hospital de la Santa Creu. En aquest sentit, la institució municipal mereixerà una atenció especial, pel seu rol en la fundació i administració de l’Hospital. Així doncs, es procedirà a elaborar un llistat dels administradors del dit hospital, amb un especial èmfasi en els períodes de convulsió política i enfrontament entre la Busca i la Biga. Alhora, s’estudiaran els orígens socials, el paper del càrrec hospitalari dins del cursus honorum cívic i, a nivell més general, les estratègies polítiques relacionades amb l’exercici del càrrec dins del marc polític i institucional de la ciutat.

Durant la baixa edat mitjana, el complex mosaic feudal de Castellbisbal va acabar de prendre forma. A grans trets, les rendes i drets sobre el castell i terme es repartien a tres bandes: els barons de Castellví, el bisbe de Barcelona i els castlans, que havien pres el mateix nom de Castellbisbal. Així doncs, per a la família, la possessió del castell no era només una font de rendes, sinó també el nucli identitari i memorialístic de la dinastia. Amb les aventures italianes del Magnànim, els Castellbisbal, petits senyors a Catalunya, va establir-se a Nàpols, on van prosperar i ascendir de condició social i estament. Amb el pas de les generacions, la família va italianitzar-se, va casar-se amb representants de l’alta aristocràcia napolitana i va obtenir feus i honors.

Alguns dels seus membres van fer carreres cosmopolites al servei de la monarquia dels Àustria, essent presents a la cort de Carles V i Felip II. L’experiència napolitana, però, també va comportar morts en batalla i ruïnes financeres. I, malgrat les fortunes canviants, els Castellbisbal italians, ja coneguts com a Bisballo, no van oblidar mai Catalunya, ni el seu castell i terme al Llobregat. Aquest llibre és la història d’aquest vincle. Explica com els Castellbisbal van gestionar, i com van interactuar, políticament i emocional, amb l’antic bé familiar. Com van maldar per mantenir-s’hi vinculats, i quines estratègies van seguir per aconseguir-ho i quins conflictes van haver de superar. El llibre explica, també, la fi d’aquest domini. Davant de la possibilitat d’extinció de la nissaga, diversos Castellbisbal van buscar fórmules per mantenir el senyoriu, i el seu record familiar, vinculats a Catalunya. L’opció més clara era, en aquest sentit, donar Castellbisbal a l’hospital de la Santa Creu, una institució famosa i amb un gran potencial salvífic, que heretaria el feu i la memòria dels Castellbisbal.

This volume explores the physical dimension of hospitals as both tangible buildings and symbolic vehicles, examining their impact on urban and rural landscapes. It serves as a testament to the current vitality of hospital studies in the Iberian Peninsula and territories once part of the Crown of Aragon. Contributions from diverse regions, including Northern and Central Italy and the Iberian Muslim world, enrich the discourse and showcase collaborative scholarly connections.

The book is divided into four sections: an introduction to key themes, a collection of articles on hospital heritage and urban landscapes, an exploration of the relationship between hospitals and their surroundings, and a final section on medicine and epidemics. It encompasses the work of both established and emerging scholars, while also representing the professional and personal bonds fostered among researchers from different universities and centers