View metadata, citation and similar papers at core.ac.uk
brought to you by
CORE
provided by Revistes Catalanes amb Accés Obert
RESSENYES
Cercles. Revista d’Història Cultural 15/2012: 211-216
ISSN: 1139-0158
UNA APORTACIÓ A LA HISTÒRIA DE LES UNIVERSITATS
Agustí G. Larios
GEHCI-UB
Mariano PESET [et. al.], Facultades y grados. X Congreso Internacional de
Historia de las Universidades Hispánicas (Valencia, noviembre 2007),
València, Universitat de València, 2010, 2v.
Des de fa algunes dècades la historiografia sobre les universitats ha
experimentat un desenvolupament gens menyspreable a Europa i, més
concretament, a l'Estat espanyol. Aquesta certa embranzida de la història de
les universitats s'ha produït a l'ensems d'una renovació metodològica —que
ha ultrapassat les aportacions sobre la història de les universitats de tarannà
positivista— i de la creació d'alguns grups de recerca especialitzats en
aquesta temàtica. El Congreso Internacional de Historia de las
Universidades Hispánicas és una iniciativa de coordinació d'aquests grups
especialitzats en la recerca sobre la història de les universitats, com ara els
de la Universitat de València, el de la Universidad de Salamanca, el de la
Universidad Carlos III i el de la Universidad Autónoma de México. D'ençà
de la seva primera convocatòria, el 1987, aquestes trobades s'han realitzat
amb una periodicitat irregular però continuada, i el novembre de 2007 va
tenir lloc, a València, la desena edició —més recentment, el novembre de
2011 se n'ha celebrat l'onzena edició, encara inèdita. Facultades y grados
aplega, en dos volums editats encertadament per la Universitat de València,
totes les col·laboracions que els participants en el desè congrés hi van
presentar.
212
Cercles. Revista d’Història Cultural, ISSN: 1139-0158, núm. 15, 2012, pàgs. 211-216
A diferència d'altres congressos d'història, en els quals les temàtiques
d'anàlisi resten ben acotades en les convocatòries llançades pels
organitzadors, en el cas d'aquests congressos sobre història de les
universitats hispàniques, per contra, acostumen a presentar-se com un
fòrum obert d'especialistes, la convocatòria dels quals és mancada
intencionadament de delimitacions cronològiques, metodològiques i,
gairebé també, geogràfiques i temàtiques. Així doncs, a recer de tan àmplia
convocatòria, aquestes trobades permeten, sobretot, un intercanvi sobre les
recerques realitzades o en curs de realització dels participants. L’obra que
comentem, Facultades y grados, és, per tant, una compilació de totes les
aportacions fetes pels participants en el X Congrés, sense cap altre criteri
d'ordenació que no sigui l'alfabètic dels cognoms dels seus autors.
D’entrada podem afirmar que amb Facultades y grados s’ha fet això que
hom pot qualificar com una aportació significativa a la construcció del
coneixement sobre el passat de les universitats hispàniques, una tasca de
fons no gaire espectacular per al gran públic lector, la continuïtat i la
constància de la qual convé destacar especialment en moments com els
actuals, d'incertesa davant el futur dels projectes de recerca històrica.
Aquesta obra monumental, per tant, té un fil conductor que és mostrar i
donar a conèixer els treballs d'investigació sobre les universitats
hispàniques. Una funció, d'altra banda, que, segons com, pot provocar un
xic d'incertesa en el lector no gaire avesat en la temàtica, a causa de la
combinació de l'amplitud de la convocatòria, de l'abundor de les
col·laboracions i de la manca d'agrupació en blocs d'aquestes.
Certament, si miréssim d'introduir alguna mena de criteri de
classificació en el garbuix de textos del Congrés, qualsevol dels resultats
possibles esdevindria més entenedor per al lector no professional de la
història, que no pas la publicada alfabèticament. L'agrupació dels materials
segons criteris geogràfics o cronològics, posem per cas, faria més evident al
lector algunes de les característiques de l'obra que apuntem tot seguit. En
primer lloc, convé fer notar el predomini dels estudis centrats en la
Universitat de València —quelcom, d'altra banda, ben lògic ja que el
Congrés es va celebrar en aquesta universitat—; amb tot, no podem
menystenir el nombre considerable de textos sobre altres centres
universitaris de l'Estat espanyol —com ara les universitats de Valladolid,
(Central) de Madrid i de Salamanca—, així com també els textos que
Agustí G. Larios. Una aportació a la història de les universitats
213
estudien els casos d'algunes universitats estrangeres —principalment
llatinoamericanes. Segonament, com a conseqüència de la indefinició
cronològica del Congrés, el material publicat cobreix, en conjunt, un
període inusualment extens de cinc segles. I és que s'hi barregen textos de
temàtica propera, com ara «La investigación y la enseñanza técnica en el
ministerio de Lora-Tamayo (1962-1968)», de Marc Baldó, amb d'altres que
reculen fins a començaments del segle XVI —i, fins i tot, abans, com
«Juristas hispanos, no pertenecientes al Colegio de España, doctorados en
Bolonia (1378-1788)», d'Antonio Pérez. En relació amb això, en general,
podríem indicar una certa correlació entre contemporaneïtat i estudis sobre
les universitats d'Espanya, per un costat, i entre època moderna i estudis
sobre universitats no espanyoles, per un altre costat. I, finalment, l'altre tret
a destacar des d'un punt de vista cronològic és la compaginació de textos
que abasten lapses de temps força limitats, circumscrits a conjuntures ben
concretes, convulses i de trencament —com ara un any en concret, la
Guerra Civil espanyola o la immediata postguerra, entre d'altres—, amb
altres textos de periodització dilatada que estudien continuïtats —com ara
una centúria, la Il·lustració o l'edat moderna, entre d'altres. Val a dir que, en
aquest darrer aspecte, també podríem observar, en termes generals, una
certa correlació entre contemporaneïtat i conjuntures concretes, per un
costat, i entre etapa moderna i períodes dilatats, per un altre costat.
Tot i amb això, a banda d’aquestes dues coordenades esmentades —
espaial i temporal—, hom també pot bastir una anàlisi temàtica, més
propera a la historiografia universitària. Des d’aquesta perspectiva, doncs,
cal constatar que l’organització de les universitats és la temàtica que aplega
el nombre més elevat de col·laboracions dins de l’obra que comentem.
Certament, en la història cultural, un primer i prioritari motiu d’interès
temàtic passa per conèixer les institucions que actuen com a plataformes de
generació cultural; i, en el cas de la historiografia universitària, veiem com
aquesta tendència continua sent perfectament vàlida encara per al cas de les
universitats hispàniques. Així, doncs, preocupa conèixer com va ser la
relació de les universitats amb els poders externs, ja fossin el poder reial,
els municipis o les institucions catòliques; però també, d’altra banda, com
es va configurar i modificar al llarg del temps l’organització interna dels
centres universitaris en els diferents casos. En definitiva, un gruix molt
destacat dels estudis publicats en aquest volum són exemples d’història del
214
Cercles. Revista d’Història Cultural, ISSN: 1139-0158, núm. 15, 2012, pàgs. 211-216
poder. A tall d’exemple, n’esmentem alguns, com ara «Poderes y
universidades en México y Guatemala. Estudio comparativo», d’Adriana
Álvarez; «El Colegio de Nobles Americanos. Un proyecto para conservar el
imperio español», de Margarita Menegus; i «Un seminario conciliar entre
dos iglesias, Quito 1565-1583», de Leticia Pérez. La naturalesa
institucional de les universitats a l’època moderna apunta preferentment a
una qüestió clàssica, com és el pes de les corporacions dins de la universitat
i als projectes regalistes de reforma (per exemple, «Crisis y extinción del
patronato municipal sobre la Universidad de Valencia a raíz de la abolición
de los fueros (1707-1827)», de Javier Palao). A més, l’abast i l’efectivitat
dels intents reformistes il·lustrats menats pels monarques espanyols
connecta amb certs estudis sobre algunes personalitats universitàries, com
ara a «Crítica y reforma de la universidad del setecientos: Lanz de
Casafonda y el referente de Salamanca», de Juan Luis Polo; «La reforma de
la universidad valenciana en la correspondencia mayasiana», de Vicente
León i Telesforo M. Hernández; i «La doctrina regalista en el doctor Juan
del Castillo Sotomayor», de Salustiano de Dios.
Dins d’aquest grup de treballs que analitzen, des de diferents
perspectives,
l’organització
institucional
de
les
universitats,
malauradament, trobem a faltar la presència de treballs que s’hi acostin a
partir de l’estudi de les dades econòmiques d’aquests centres. Entenem que
les finances de les universitats, la procedència dels ingressos,
l’administració i distribució de les despeses, etc., aportaria una informació
força valuosa i acurada de l’evolució dels centres i de les relacions de poder
internes i externes.
Un segon grup d’estudis correspon als treballs sobre les persones
vinculades amb les universitats. Més enllà de la seva condició d’institució
cultural, les universitats han estat l’espai vital i professional –en alguns
casos de pocs anys, però en altres durant tota la vida adulta d’aquelles
persones que han esdevingut l’elit intel•lectual als territoris hispànics
durant els darrers cinc segles. A banda dels gestors universitaris, destaquen
les figures dels professors universitaris i de l’alumnat. En el cas de
l’alumnat, els pocs textos que se n’ocupen, ho fan de manera col·lectiva,
com ara «Estudiantes vagos en la Valencia del XVIII», de Pilar García, i
«Los estudiantes valencianistas. Una minoría en la universidad de la
Restauración a la República, 1875-1936», de Germán Perales. En el cas
Agustí G. Larios. Una aportació a la història de les universitats
215
dels professors, hi ha alguns estudis que els aborden col·lectivament, com
ara «Primeras oposiciones y concursos de filosofía del derecho tras la
guerra civil (1940-1941», de Yolanda Blasco i Jorge Correa, «Los rectores
republicanos y la guerra civil. Valencia, capital de la república», de M.
Fernanda Mancebo –publicació pòstuma , i «El profesorado y las cátedras
del Doctorado en la Facultad de Derecho de la Universidad Central (19001936)», de José M. Puyol; però, sobretot, predominen els textos que
responen a estudis de cas, com, per exemple, «La polémica destitución de
Melchor de Villena (1564-1655) de las cátedras de Botánica Médica y de
Método de Valencia», d’Amparo Felipo i Francisco Javier Peris, o «Emilio
Navarro Beltrán y Mercedes Maestre Martí: universidad, guerra y exilio»,
de José Vicente Martí i Antonio Rey, entre d’altres. Sigui com sigui, en tots
els casos excel·leix l’acurat coneixement sobre el personatge o personatges
estudiats que demostren aquesta mena de textos. Ara bé: també aquí, a
parer nostre, trobem a faltar, malauradament, estudis més seriats sobre els
col·lectius universitaris, amb informacions propsopogràfiques i
sociològiques, que permetrien copsar la interrelació entre universitat i
societat, o, altrament dit, la projecció social de la universitat.
Les persones, o personatges, que interactuaren col·lectivament o
individualment dins de la institució universitària, al capdavall, maldaven
per construir i transmetre un corpus de coneixement propi d’una branca del
saber que, amb el pas del temps, ha anat evolucionant molt en connexió
amb l’evolució institucional del territori hispànic i, també, segons com, de
la seva societat. És a aquest àmbit temàtic –el dels estudis universitaris i, en
menor mesura, el de l’activitat docent– que es dedica el darrer grup
d’estudis de Facultades y grados. Tot i que hi ha algunes mostres
interessants de col·laboracions centrades en diversos àmbits del saber –
n’esmentem, a tall d’exemple, «Incidencias de la implantación de la visión
realista en las facultades de Arte y Teología del inicial Estudio General de
Valencia», de Manuel Vicente Febrer, «La enseñanza de la tecnología de la
navegación en la España renacentista», de José M. López, i «El control del
ejercicio médico en la Valencia foral: las corporaciones locales frente al
poder real», de M. Luz López– , és clar i evident el predomini dels treballs
sobre temàtiques jurídiques, tal vegada a recer del mestratge del promotor
d’aquests congressos i prologuista de l’obra, Mariano Peset; i és que no
debades en podem esmentar un bon grapat: «Academias jurídicas y
216
Cercles. Revista d’Història Cultural, ISSN: 1139-0158, núm. 15, 2012, pàgs. 211-216
reformismo ilustrado en la Universidad de Salamanca (1749-1808)», de Paz
Alonso, «Las “academias” o la enseñanza práctica del Derecho en la
primera universidad liberal», de M. Pilar Hernando, «La legislación obrera
en los manuales de derecho administrativo (1900-1936)», de Mario
Francisco Quirós, i «El derecho administrativo en los primeros manuales
liberales», de Carlos Tormo.
Recordem que aquesta obra no és una síntesi globalitzadora sobre les
universitats hispàniques, sinó una compilació de treballs força interessants
que, mitjançant un procés d’agregació, posen a l’abast del lector una visió
encara fragmentària sobre el passat de les universitats hispàniques. De
Catalunya estant, no podem sinó lamentar-nos de la manca d’aportacions
sobre les universitats catalanes, que tal vegada reflecteix la tradicional
manca d’interès historiogràfic per les universitats entre la majoria dels
professionals catalans. En qualsevol cas, paga la pena recomanar la lectura
de Facultades y grados, principalment perquè ofereix un material de força
bon nivell i rigorositat, amb un treball d’arxiu molt sòlid, que pot ajudar a
eixamplar el coneixement actual sobre la realitat cultural dels darrers cinccents anys, motiu pel qual regraciem els organitzadors del X Congreso
Internacional de Historia de las Universidades Hispánicas; i, en especial,
per la concertació d’esforços i la posada en sintonia de gran quantitat
d’historiadors i historiadores que investiguen sobre les universitats.