Ager Tarraconensis Marta Prevosti i Josep Guitart i Duran (directors científics / Scientific Directors) Volum 3 Ager Tarraconensis 3 Les inscripcions romanes (irat) The Roman Inscriptions Diana Gorostidi Pi Amb una col·laboració de Piero Berni Millet English translations of Introductory Studies 16 Institut d’Estudis Catalans Institut Català d’Arqueologia Clàssica Tarragona, 2010 Biblioteca de Catalunya - Dades CIP Ager Tarraconensis. – (Documenta ; 16) Bibliografia. – Conté: 1. Aspectes històrics i marc natural -- 2. El poblament -- 3. Les inscripcions romanes (IRAT). – Text en català, alguns capítols també en anglès ISBN 9788493773434 (o.c.) I. Prevosti, Marta, dir. II. Guitart i Duran, Josep, 1946- dir. III. Gorostidi, Diana IV. Institut d’Estudis Catalans V. Institut Català d’Arqueologia Clàssica VI. Col·lecció: Documenta (Institut Català d’Arqueologia Clàssica) ; 16 1. Arqueologia del paisatge – Catalunya – Camp de Tarragona 2. Excavacions arqueològiques – Catalunya – Camp de Tarragona 3. Camp de Tarragona (Catalunya) – Arqueologia romana 904(467.14) Aquest treball ha estat realitzat gràcies a un contracte de recerca dins del “Projecte Ager Tarraconensis” i posteriorment en el marc d’un contracte del subprograma Juan de la Cierva del Ministeri de Ciència i Innovació. Ager Tarraconensis és un projecte de l’Institut Català d’Arqueologia Clàssica i l’Institut d’Estudis Catalans, amb el finançament d’Acesa-Abertis. El projecte s’emmarca dins la línia de recerca de l’ICAC «Arqueologia del paisatge, poblament i territori» i del projecte Forma Orbis Romani de l’Institut d’Estudis Catalans, promogut per la Unió Acadèmica Internacional. Aquesta recerca també s’ha inserit en el marc del projecte del Ministeri de Ciència i Innovació HAR2009-10752: «Interacció i articulació urbs-territorium en el conventus Tarraconensis». © d’aquesta edició, Institut d’Estudis Catalans i Institut Català d’Arqueologia Clàssica (ICAC) Institut Català d’Arqueologia Clàssica Plaça d’en Rovellat, s/n, 43003 Tarragona Telèfon 977 24 91 33 - fax 977 22 44 01 info@icac.net - www.icac.net © del text, els autors © de les fotografies i il·lustracions, els autors, llevat que s’indiqui el contrari bbaw: Berlin-Brandenburgische Akademie der Wissenschaften immr: Institut Municipal de Museus de Reus mac: Museu d’Arqueologia de Catalunya mht: Museu d’Història de la Ciutat de Tarragona mnat: Museu Nacional Arqueològic de Tarragona rsat: Reial Societat Arqueològica Tarraconense vinseum: Vinseum - Museu de les Cultures del Vi de Catalunya (Vilafranca del Penedès) © de la fotografia de la coberta, Arxiu mnat / G. Jové © de la traducció a l’anglès, Paul Turner Primera edició: octubre del 2010 Coordinació editorial: Publicacions de l’ICAC Correcció: Ramon Vidal Muntané Disseny de la col·lecció: Dièdric Coberta: Píxel Sònic Estudi Fotografia de la coberta: inscripció funerària de la necròpolis del Mas Sardà (la Pobla de Mafumet, Tarragonès) Maquetació i impressió: Indústries Gràfiques Gabriel Gibert Dipòsit Legal: T-1507-2010 ISBN de l’obra completa: 978-84-937734-3-4 ISBN del volum 3: 978-84-937734-6-5 Qualsevol forma de reproducció, distribució, comunicació pública o transformació d’aquesta obra només es pot fer tenint l’autorització dels seus titulars, amb les excepcions previstes per la llei. Adreceu-vos a CEDRO (Centre Espanyol de Drets Reprogràfics, www.cedro.org) si heu de fotocopiar o escanejar fragments d’aquesta obra. Taula general de l’obra AGER TARRACONENSIS Volum 1. Aspectes històrics i marc natural 1. Plantejament i precedents del treball 2. La ciutat de Tarraco, entre nucli urbà i territori 3. El paisatge de l’ager Tarraconensis 4. Les centuriacions de l’ager Tarraconensis: organització i concepcions de l’espai 5. El marc natural Volum 2. El poblament 1. Metodologia de l’estudi del poblament 2. Les prospeccions extensives 3. Les prospeccions intensives 4. Els materials arqueològics de les col·leccions 5. Estudi dels materials 6. El poblament 7. Els recursos econòmics 8. Treballs de camp centrats en jaciments Volum 3. Les inscripcions romanes 1. La documentació epigràfica 2. Epigrafia i societat de l’ager Tarraconensis. Monuments i reflex social. Propietaris de fundi al territori: identificació a partir de l’epigrafia. Prosopografia i societat al territori. Taula si­ nòptica. 3. Catàleg epigràfic. Conté epigrafia sobre amphorae, tegulae, imbrex i dolia a l’àrea occidental del Camp de Tarragona 4. Índexs analítics Volum 4. La vil·la romana dels Antigons 1. Anàlisi d’una antiga excavació de salvament 2. El nimfeu dels Antigons en el panorama de les fonts decoratives de les vil·les de l’àrea catalana 3. Els elements escultòrics 4. Les ceràmiques 5. Vida quotidiana a la vil·la: els grafits sobre instrumentum 6. Les troballes monetàries 7. Altres materials 8. Conclusions Volum 5. Actes del simposi. L’ager Tarraconensis. Paisatge, poblament, cultura material i història Volum 6. Catàleg de jaciments, conclusions i índexs Projecte Ager Tarraconensis Directors científics Marta Prevosti i Monclús (ICAC) Josep Guitart i Duran (UAB i ICAC) Autors Josep Abela Montoya (ICAC) Ethel Allué Martí (IPHES) Aureli Àlvarez Pérez (UAB i ICAC) Piero Berni Millet (ICAC) Loïc Buffat (investigador associat al CNRS-UMR 5140, Lattes-Montpeller) Iban Cabrelles Albareda Victòria Cantarellas Sancho (ICAC) Cèsar Carreras i Monfort (UOC i ICAC) Raquel Daza Brunet (UAB) Ana Domènech de la Torre (ICAC) J. Ignacio Fiz Fernández (URV i ICAC) Marta Fontanals Torroja (IPHES) Rob Fry (Universitat de Southampton i Escola Britànica de Roma) Ana Garrido Elena (ICAC) Pere Gebellí Borràs Santiago Giralt (Institut de Ciències de la Terra Jaume Almera, CSIC) Diana Gorostidi Pi (ICAC) Josep Guitart i Duran (UAB i ICAC) Anna Gutiérrez Garcia-Moreno (ICAC i UAB) Ramon Járrega Domínguez (ICAC) Eva M. Koppel Guggenheim (UAB) Jordi López Vilar (ICAC) Jaume Massó Carballido (Museu d’Arqueologia Salvador Vilaseca, Reus) CNRS: Centre Nacional de la Recerca Científica (França) CSIC: Consell Superior d’Investigacions Científiques ICAC: Institut Català d’Arqueologia Clàssica IPHES: Institut Català de Paleoecologia Humana i Evolució Social MNAT: Museu Nacional Arqueològic de Tarragona UAB: Universitat Autònoma de Barcelona UB: Universitat de Barcelona UOC: Universitat Oberta de Catalunya URV: Universitat Rovira i Virgili Yannick Miras (Geolab, Universitat Blaise Pascal, CNRS-UMR 6042, Clermont-Ferrand) Andreu Ollé Cañellas (IPHES) Hèctor A. Orengo Romeu (Grup d’Investigació en Arqueologia del Paisatge, de l’ICAC) Pedro Otiña Hermoso (Arxiu Municipal de Cambrils) Núria Padrós Font (ICAC) Josep M. Palet Martínez (Grup d’Investigació en Arqueologia del Paisatge, de l’ICAC) M. Isabel Panosa Domingo (UAB i ICAC) Albert Pèlachs Mañosa (UAB) Àfrica Pitarch i Martí (Institut de Ciències de la Terra Jaume Almera, CSIC) Marta Prevosti i Monclús (ICAC) Francesc Pujol Rusell Ester Ramón Sariñena (MNAT) Santiago Riera Mora (Seminari d’Estudis i Recerques Prehistòriques, de la UB) Gabriel Servera Vives (Geolab, Universitat Blaise Pascal, CNRS-UMR 6042, Llimotges) Pau de Soto Cañamares (ICAC) Kristian Strutt (Universitat de Southampton i Escola Britànica de Roma) Sílvia Valenzuela Lamas (UB i Universitat de Lisboa) Josep Vallverdú Poch (IPHES) Marta de la Vega i Toro (empresa Rocs) Josep M. Vergès Bosch (IPHES) SUMARI Pròleg. Géza Alföldy . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 9 Introducció . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 13 1. La documentació epigràfica / The epigraphic documentation . . . . . . . . . . . . . 1.1. Les inscripcions de l’ager Tarraconensis . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 1.2. Distribució de les troballes al territori . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . – Territori a la dreta del riu Francolí . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . – Camp de Tarragona a l’esquerra del riu Francolí . . . . . . . . . . . . . – Penedès i Garraf . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . – Inscripcions alienes al territori . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 15 15 17 18 19 20 22 2. Epigrafia i societat de l’ager Tarraconensis / Epigraphy and the Society of the ager Tarraconensis . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 2.1. Monuments i reflex social . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 2.1.1. Materials i suports epigràfics . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 2.1.2. Suports epigràfics monumentals . . . . . . . . . . . . . . . . . . . - Altres blocs monumentals . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 2.1.3. Els pedestals . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 2.1.4. Les plaques de marbre . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 2.1.5. Les ares funeràries . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 2.1.6. Els sarcòfags . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 2.1.7. Les ares votives . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 2.1.8. Altres suports i altres funcions . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . – Inscripcions prescriptives i didascàliques . . . . . . . . . . . . . . . . – Objectes mobles . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . – Els grafits de propietat . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 2.2. Propietaris de fundi al territori: identificació a partir de l’epigrafia . . . . . . . 2.2.1. A la dreta del Francolí . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 2.2.2. Resta del Camp de Tarragona, el Penedès i el Garraf . . . . . . . . . 2.3. Prosopografia i societat al territori . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 2.3.1. Panoràmica cronològica . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . – D’August als flavis . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . – Dels flavis als antonins . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . – Època tardana . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 2.3.2. Perfil social de la població . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . – Funcionaris del govern de la província . . . . . . . . . . . . . . . . . – Altres magistrats i sacerdots de la colònia . . . . . . . . . . . . . . . – La resta de la població: els privati . . . . . . . . . . . . . . . . . . . – La condició jurídica de la població a través de l’epigrafia . . . . . . . . 2.4. In urbium modo: epigrafia i monuments a les vil·les del suburbi . . . . . . . . 2.5. Taula sinòptica . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 25 25 25 26 27 28 30 31 32 32 32 32 33 33 34 35 36 37 37 38 39 41 41 41 41 42 43 44 47 3. Catàleg epigràfic . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 3.1. Presentació de les inscripcions. Signes diacrítics i abreviatures . . . . . . . . . 3.2. Catàleg . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . i. Inscripcions votives . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . ii. Alts magistrats i funcionaris de la colònia . . . . . . . . . . . . . . . . – Senadors . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . – Magistrats i sacerdots de la colònia . . . . . . . . . . . . . . . . . . – Sevirs augustals . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 55 55 55 58 61 61 65 68  iii. Veterans de la legió vii . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . iv. Resta de la població, ordenats per nomina i cognomina . . . . . . . . . . – Nomina . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . – Cognomina . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . v. Varia . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . vi. Frustula . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . vii. Mil·liaris . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . viii. Inscripcions de Tarraco trobades al territori . . . . . . . . . . . . . . – Traslladades en època antiga . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . – Traslladades en època moderna . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . ix. Inscripcions postclàssiques i descartades . . . . . . . . . . . . . . . . . x. Instrumentum . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . – Grafits de propietat . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . – Monogrames . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . – Altres grafits i fragments (ordenats per jaciments) . . . . . . . . . . . – Addenda . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 70 72 72 90 99 103 110 117 117 120 124 126 126 138 139 150 3.3. Epigrafia sobre amphorae, tegulae, imbrex i dolia a l’àrea occidental del Camp de Tarragona / Epigraphy on amphorae, tegulae, imbrex and dolia in the western area of the Camp of Tarragona. Piero Berni . . . . . . . . . . . . . 3.3.1. Valor funcional i significat de les inscripcions . . . . . . . . . . . . 3.3.2. Marc geogràfic, històric i arqueològic de les troballes . . . . . . . . . 3.3.3. Algunes reflexions a manera de cloenda . . . . . . . . . . . . . . . 3.3.4. Catàleg . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . i. Amphorae . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . ii. Tegulae . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . iii. Imbrex . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . iv. Dolia . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 3.3.5. Índex . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 153 154 157 166 172 172 195 200 201 208 4. Índexs analítics . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 4.1. Onomàstic . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . – Nomina . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . – Cognomina i nomina singularia . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . – Tribus . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . – Divinitats . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . – Emperadors . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . – Administració estatal . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . – Administració municipal . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . – Exèrcit . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . – Origo . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . – Tarraco . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . – Provinciae . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . – Expressions notables . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . – Decoració . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . – Paleografia . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . – Llengua . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 4.2. Topogràfic . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 4.3. Correspondències . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . – cil ii, 14 / irat . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . – rit / irat . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . – irc / irat . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . – hep / irat . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . – Inèdites . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 211 211 211 211 212 213 213 213 213 213 213 213 213 213 214 214 214 214 216 216 216 218 218 218 Bibliografia . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 219 Pròleg El patrimonio epigráfico de Tarragona, la antigua Colonia Iulia Urbs Triumphalis Tarraco, capital de la provincia Hispania citerior, la mayor provincia de todo el Imperio romano, suscitó ya el interés de los humanistas desde el siglo xv. Sin embargo, solamente en el siglo xix empezó un estudio sistemático de estas fuentes históricas extraordinariamente informativas para la historia de esta ciudad y, también, para toda la Hispania romana y para el Imperio romano en general. La primera edición científica de las inscripciones de Tarraco fue mérito de Emil Hübner, colaborador del gran historiador y epigrafista alemán Theodor Mommsen, en el volumen ii del Corpus Inscriptionum Latinarum, publicado en el año 1869 con un suplemento que salió en el año 1892. Este trabajo, para su tiempo una obra estupenda, constituyó la base de todos los trabajos futuros en este campo de la ciencia. Hübner conocía unos 450 epígrafes de Tarraco. Durante el siglo y medio que ha transcurrido, nuevas excavaciones y hallazgos casuales han sacado a la luz un número sorprendente de nuevos documentos epigráficos. En mi trabajo Die römischen Inschriften von Tarraco, editado por el Instituto Arqueológico Alemán de Madrid en el año 1975, pude recoger no menos de 1.080 inscripciones. Y ahora ya está en prensa mi nueva edición del patrimonio epigráfico tarraconense en el nuevo volumen ii del Corpus Inscriptionum Latinarum (cil ii2,14, fasc. 2), que saldrá en dos tomos en los años 2011 y 2012, respectivamente, y que contiene unas 1.600 inscripciones, incluyendo los hallazgos más recientes, los textos griegos, los miliarios, los textos falsos inventados por los eruditos de la época humanista y las inscripciones procedentes de otras partes del Imperio romano como, por ejemplo, Roma y Mytilene, en Asia Menor, que hacen referencia a Tarraco y a tarraconenses. No solamente en España, sino en todo el Occidente romano, no hay ninguna otra ciudad con una riqueza parecida de fuentes epigráficas. Una parte considerable del patrimonio epigráfico de Tarraco no procede de la ciudad, sino de varios lugares en sus cercanías, es decir, del antiguo ager Tarraconensis. El territorio de la colonia Tarraconensis comprendía, dentro de la provincia moderna de Tarragona, las comarcas del Alt Camp y del Baix Camp, además de las comarcas del Alt Penedès y el Baix Penedès y la parte occidental de la comarca del Garraf, en la provincia de Barcelona. En contraste con el material epigráfico de la ciudad de Tarragona, las inscripciones del ager Tarraconensis han sido durante mucho tiempo un hijastro de la investigación científica. Hübner, que durante sus viajes por España estuvo muy poco tiempo en Tarragona, no tuvo la posibilidad de buscar inscripciones en las cercanías de la ciudad; su corpus reunió solamente seis documentos epigráficos de esta zona (a los que Hübner añadió equivocadamente tres inscripciones procedentes del pueblo de Sinarcas, en la provincia de Valencia, que no tienen nada que ver con Tarraco). En la preparación de mi edición de las inscripciones de Tarraco de 1975, yo tampoco pude revisar sistemáticamente el ager Tarraconensis para saber si había nuevos hallazgos inéditos; sin embargo, en esta obra aparecen ya 34 epígrafes de la zona en cuestión. La situación ha cambiado radicalmente en los últimos decenios debido sobre todo a las excavaciones de numerosas villas romanas situadas en el territorio de Tarraco como, por ejemplo, en la lujosa villa de Els Munts, dentro del término municipal de Altafulla, que han sacado a la luz gran número de hallazgos epigráficos. Durante varios viajes realizados a lo largo de los últimos años, con la ayuda inestimable de Jaume Massó i Carballido, gran especialista de la arqueología y de la topografía antigua de las cercanías de Tarragona, ya pude recoger bastantes nuevas inscripciones. El nuevo volumen del Corpus Inscriptionum Latinarum comprende incluso un tratamiento breve de los miliarios que serán publicados en un volumen especial del mismo corpus dedicado a los miliarios de la provincia de Hispania citerior oriental y central por Manfred G. Schmidt y Camilla Campedelli (Berlín), no menos de 144 inscripciones (dejando fuera grafitos sin un texto inteligible e inscripciones mecánicamente multiplicadas como sellos de ánforas, etcétera). Quisiera subrayar que este aumento del material en mi obra reciente no hubiera sido posible sin la ayuda de la autora del libro presentado aquí, con cuyo trabajo intensivo sobre la epigrafía del ager Tarraconensis ha empezado una nueva época de la investigación epigráfica de esta zona. Diana Gorostidi, como investigadora del Instituto Catalán de Arqueología Clásica, estimulada por Marta Prevosti, gran especialista de la arqueología de dicho ager, y con ayuda de varios colegas como, entre otros, Francesc Tarrats, director del Museu Nacional Arqueològic de Tarragona, y Jaume Massó i Carballido, director del Museu d’Arqueologia Salvador Vilaseca de Reus, se ha dedicado al estudio de la epigrafía de esta región con una perseverancia y un éxito como nadie antes. Se formó como epigrafista particularmente en Roma como colaboradora del inolvidable Xavier Dupré Raventós, excavador de la ciudad antigua de Tusculum, junto a Frascati, en el Lacio, cuyas numerosas e importantes inscripciones Diana Gorostidi preparó para una edición que, como esperamos, saldrá próximamente. Diana ha logrado en poco tiempo recoger la bibliografía sobre las inscripciones 9 AGER TARRACONENSIS 3. LES INSCRIPCIONS ROMANES del ager Tarraconensis, aumentada recientemente de un modo considerable (entre otras cosas, gracias a varias publicaciones que aparecieron en revistas o periódicos locales muy difícilmente accesibles); estudiar personalmente todos los correspondientes documentos epigráficos en los museos o en las colecciones particulares donde se conservan; sacar muchas fotografías; analizar los detalles de los textos como nombres y otros datos; establecer una tipología de los documentos epigráficos y los criterios para su datación; relacionar las inscripciones, donde es posible, con las villas romanas conocidas y valorar las fuentes epigráficas para la historia social de la población del territorio tarraconense. Su obra comprende ca. 230 documentos epigráficos (o casi epigráficos como, por ejemplo, signos en cerámicas), incluso los sellos de ánforas, ladrillos y dolia presentados como appendix al trabajo de Diana por Piero Berni. Aunque algunas de las inscripciones proceden de Tarragona y fueron trasladadas a sus cercanías en épocas más recientes, el material epigráfico genuino del ager Tarraconensis es digno de la cultura epigráfica de una ciudad tan importante como Tarraco. ¡Qué satisfacción sería para Emil Hübner conocer este desarrollo enorme desde sus primeros pasos en la investigación de la epigrafía de las cercanías de Tarragona hace 150 años! Gracias a la iniciativa de Isabel Rodà, directora del Instituto Catalán de Arqueología Clásica, este trabajo ha sido realizado desde el primer momento en una cooperación amistosa y fructífera con mis trabajos sobre la epigrafía del ager Tarraconensis para el Corpus Inscriptionum Latinarum. Agradezco a Diana el conocimiento de muchas inscripciones, en particular de los grafitos sobre cerámicas, la revisión de las lápidas encontradas en el Penedès que, con muy pocas excepciones, yo no he podido estudiar personalmente nunca, muchas referencias bibliográficas y muchas fotografías. Por mi parte, me alegro de haber podido contribuir al trabajo de Diana con varias sugerencias respecto a la lectura y a la interpretación de varios textos, con el aporte de varias publicaciones extranjeras difícilmente accesibles en España, con algunas fotografías y con copias de imágenes de inscripciones desaparecidas en manuscritos antiguos. Creo que ambos podemos estar muy contentos con el éxito de esta colaboración singular. Gracias a las múltiples investigaciones arqueológicas en los yacimientos del territorio de Tarraco, hoy sabemos mucho sobre la colonización de esta zona. Sin embargo, hay una serie de datos históricos que se deben exclusivamente a las fuentes epigráficas. Estas son, sobre todo, inscripciones funerarias, grabadas en placas, altares o partes de construcciones sepulcrales, entre ellas alguna tan famosa como el texto métrico sobre la Torre de los Escipiones, y hay muchos grafitos sobre cerámicas con el nombre del propietario. 10 Sin embargo, hay también textos de otro tipo, entre ellos algunas inscripciones votivas, miliarios, y textos breves sobre objetos de bronce o de plomo. En su gran mayoría, las inscripciones pertenecen a los dos primeros siglos de la era, pero hay también dos inscripciones cristianas y una inscripción judía de época tardía. Algunos epígrafes merecen un interés particular; es el caso del documento de la construcción de un monumento tan excepcional como el Arco de Berà; la inscripción pintada de la villa de Els Munts, que nos informa sobre la construcción de un depósito de agua con sus medidas y su capacidad; el texto de Riudabella en la zona de Vimbodí, que nos transmite la decisión del emperador Adriano sobre diferencias con respecto a la propiedad del agua de las fuentes; la inscripción funeraria de un Themístocles de La Nou de Gaià, cuya hija hizo escribir el nombre de su padre con la letra inicial en griego, es decir, con la famosa letra mágica «theta nigrum», que significa –según una creencia muy bien conocida– la muerte, thanatos en griego. Casi es una broma que en una sencilla inscripción funeraria del Penedès aparezca el nombre del mayor historiador de Roma, Cornelius Tacitus, aunque este habitante del ager Tarraconensis seguramente no tenía nada que ver con su famoso homónimo. Son particularmente instructivos los datos epigráficos sobre la composición y la estructura social de la población de la región. Se puede demostrar que, al menos, una parte de los habitantes eran inmigrantes de Italia, probablemente descendientes de veteranos de las legiones cesarianas establecidos en el territorio de Tarraco en el momento de la fundación de la colonia el 45 o 44 antes de Cristo, que –según las reglas de la missio agraria– recibieron bienes en esta zona fértil. Entre los propietarios de las villas de la época imperial se encuentran también personas de un rango muy elevado, como los senadores Q. Gargilius Macer Aufidianus, propietario de una villa al oeste de Tarraco; M. Fabius Priscus, que tuvo una villa junto a Vilallonga del Camp, o el senador cuyo nombre se ha perdido y que, junto a su villa en el área de La Pobla de Mafumet, había recibido de su esposa Claudia Atiliana un monumento funerario monumental. Hay que añadir al gran senador de la época flavia y trajana, L. Licinius Sura, cónsul tres veces, cuya familia, desde la época augustea, tenía latifundios entre otros lugares de Cataluña en la zona de Berà, donde el bisabuelo del tres veces cónsul hizo construir el famoso arco. Una posición social muy alta tenían también los propietarios de la villa de Centcelles, entre ellos el personaje cuyas letras iniciales fueron lc, como atestiguan sus marcas en los caballos que aparecen en los mosaicos del mausoleo. Varios propietarios de villas eran miembros de las capas sociales altas de la colonia tarraconense. Eran magistrados de la ciudad; entre ellos, C. Valerius Avitus, originario de Augustobriga (Muro de Ágreda) en la PRÓLOGO provincia moderna de Soria, seguramente un latifundista riquísimo que –apoyado por el emperador Antonino Pío– se estableció en Tarraco, llegó a ser alcalde de la colonia y pudo adquirir la villa de Els Munts, que equipó de un modo lujoso; además había decuriones y séviros augustales. Desgraciadamente, sabemos muy poco de los estratos inferiores de la población, entre ellos del personal al servicio de los dueños de las villas y de los trabajadores de sus tierras. Los numerosos nombres griegos en las cerámicas encontradas en la villa de Els Munts y también en otras villas pueden indicar que su personal se componía, al menos una parte considerable, de esclavos y libertos, que aparecen también en inscripciones funerarias. Resumiendo lo que he dicho, se puede hacer constar que la obra de Diana Gorostidi es un importante paso adelante en el estudio de la epigrafía y de la historia de Tarraco. Su libro, uno de los más eficaces trabajos dedicados en España a la epigrafía romana en los últimos tiempos, y que presenta al mismo tiempo tanto la edición como una valoración ejemplar de las fuentes epigráficas de una zona determinada, puede ser un modelo para trabajos parecidos también en otras áreas. Last but not least, mucha gente agradecerá a Diana Gorostidi que haya presentado, para todas las inscripciones que ofrecen más que un nombre, una traducción catalana, y que los estudios introductorios aparezcan también en inglés. Así, su libro será bienvenido también para un público más amplio de lo que es habitual en las ediciones epigráficas. Géza Alföldy Heidelberg 11 Introducció El present treball s’emmarca dins del projecte de recerca «Projecte Ager Tarraconensis. Estudi del paisatge arqueològic a la dreta del riu Francolí (pat)», que des de l’Institut Català d’Arqueologia Clàssica (icac) han coordinat i han dirigit Marta Prevosti i Josep Guitart. En un primer moment, l’objectiu era elaborar un capítol sobre la societat al territori de l’antiga Tarraco, tenint en compte les inscripcions d’època romana recuperades i recollides a la base de dades de l’equip. L’ocasió de participar en un projecte sobre poblament i territori oferia el marc ideal per realitzar un estudi epigràfic assentat sobre el terreny, tenint molt en compte la realitat arqueològica dels jaciments d’on provenien cadascuna de les peces, intentant integrar en el discurs històric les dades que l’epigrafia, juntament amb l’anàlisi global del jaciment, podia oferir. En aquest sentit, un dels objectius principals va ser la identificació dels propietaris rurals, per la qual cosa l’eina epigràfica era la base fonamental que permetria, després de la classificació i l’anàlisi, la identificació dels noms d’antics terratinents establerts al territori de Tarraco. No obstant això, per a la consecució d’aquest objectiu, aviat va sorgir la necessitat de portar aquesta idea més enllà i fer un corpus complet i actualitzat amb les inscripcions recuperades a tot el territori de l’antiga capital de la Tarraconensis, i no només a la dreta del riu Francolí, objecte d’estudi del projecte pat. També va resultar evident que aquest treball podria omplir un buit en els estudis sobre el territori de la zona, ja que mentre que la part del Penedès havia comptat amb la publicació dels treballs de Georges Fabre, Marc Mayer i Isabel Rodà, confluïts en els encara fonamentals volums de les Inscriptions Romaines de Catalogne (irc), (París, 1984-2003), els treballs epigràfics de l’àrea del Camp de Tarragona no havien estat sistemàticament recollits ni actualitzats des de l’obra de Géza Alföldy Die römischen Inschriften von Tarraco (rit) (Berlín, 1975). Cal agrair, però, la labor de Jaume Massó, que al llarg de molts anys ha anant donant notícia de moltes de les noves peces de la zona, per molt fragmentàries que fossin, com també els seus estudis sobre els manuscrits epigràfics de Tarragona, que han estat fonamentals a l’hora d’establir procedències de peces actualment perdudes o disperses pel territori. Un element de sort es va afegir encara al projecte i va suposar una oportunitat única: en aquell moment es trobava en la fase final la reedició del fascicle dedicat a Tarraco et vicinia del volum ii del Corpus Inscriptionum Latinarum (cil), a càrrec del mateix Géza Alföldy, per la qual cosa es va poder iniciar una fructífera col·laboració entre l’edició del fascicle del cil (cil ii2, 14) i el present volum, que ha significat una notable millora de sengles manuscrits, amb les valuosíssimes dades acumulades pel primer i la possibilitat de trobar inèdits, millorar fotografies, fer calcs i muntar la planimetria que oferia aquest segon. En una fase final del treball, s’ha pogut comptar amb la inestimable participació de Piero Berni, que, també dins del marc del projecte pat, ha realitzat un segon corpus dels segells i marques sobre material ceràmic de tipus industrial (terra sigil·lada exclosa) de l’àrea occidental de l’ager Tarraconensis. El seu treball també consisteix en un estudi de caire epigràfic amb un catàleg del material classificat per tipologia (amphorae, tegulae, imbrex i dolia), però, tot i tenir una entitat pròpia dins d’aquest volum, la seva inclusió queda perfectament justificada des del moment en què és la primera actualització raonada de les produccions ceràmiques del Camp de Tarragona. Les inscripcions recollides són unes 230 peces procedents de tot l’antic territori tarraconense, actualment conservades en diversos museus i col·leccions arqueològiques tant públiques com privades, i en la seva major part escrites en llengua llatina. De totes maneres, la gran majoria estan fàcilment accessibles al Museu d’Arqueologia Salvador Vilaseca, de Reus; el Museu Nacional d’Arqueologia de Tarragona, i el Vinseum - Museu de les Cultures del Vi, de Vilafranca del Penedès. La resta es troba repartida entre altres museus locals (Museu d’Arqueologia de Catalunya - Olèrdola, Castell de Sant Martí Sarroca, museus de Cambrils i de Valls) i algunes col·leccions particulars. Els textos es distribueixen en 172 entrades, de les quals 13 corresponen a mil·liaris, 20 a grafits de propietat i 42 a les marques i segells industrials de la part occidental del territori (zona pat), objecte de l’estudi a banda de Piero Berni. La majoria de les inscripcions es troben sobre suport petri (marbre o pedra calcària local), però també s’ha reunit una quantitat significativa de grafits de propietat sobre ceràmica de cuina que contenen noms propis, mentre que alguns conjunts de grafits menors han estat reunits per jaciments en una sola entrada, com és el cas de les sèries procedents dels jaciments dels Munts, els Masos o els Antigons (cf. apartat «x. Instrumentum. Altres grafits i fragments»). El resultat ha estat, finalment, un treball que, per una banda, ofereix un corpus de les inscripcions d’època romana a l’ager Tarraconensis (marques industrials excloses, llevat de la zona pat), amb un estudi introductori sobre la societat de l’antiga Tarraco al medi rural, i, per l’altra, un catàleg epigràfic amb la intenció d’ubicar raonablement cadascuna de les peces en el seu context arqueològic d’origen, fins i tot de les que no es 13 AGER TARRACONENSIS 3. LES INSCRIPCIONS ROMANES coneixia la seva procedència. Gràcies a Ignacio Fiz ha estat possible el tractament de la base de dades amb un entorn sig, cosa que ha permès l’elaboració dels mapes de distribució de les troballes al territori. La síntesi dels capítols introductoris s’ha pogut condensar en una taula sinòptica. Finalment, s’ha dotat el volum dels índexs onomàstics, topogràfics i de referències propis dels corpus epigràfics. Agraïments Aquest treball no hauria estat possible sense la col· laboració de moltes persones i institucions que amb el seu suport han facilitat enormement la tasca. Voldria agrair als representants dels tres museus principals on es troben dipositades les inscripcions de l’ager Tarraconensis les facilitats donades per a l’accés al material: Jaume Massó, del Museu d’Arqueologia Salvador Vilaseca, de Reus; Francesc Tarrats, Josep Anton Remolà i Ester Ramón, del Museu Nacional Arqueològic de Tarragona, i Jordi Farré, del Vinseum - Museu de les Cultures del Vi de Catalunya (antic Museu de Vilafranca del Penedès). La seva disponibilitat i eficàcia han estat fonamentals per a la localització i renovació de la documentació fotogràfica de moltes de les peces estudiades. Altres col·laboradors en representació de la resta de museus i institucions han estat Jordi Nogués (Museu Arqueològic de Catalunya - Girona), Núria Molist (Museu Arqueològic de Catalunya - Olèrdola), Sofia Mata (Museu Diocesà de Tarragona), Jordi Rovira (Reial Societat Arqueològica Tarraconense), Ester Fabra (Museu de Valls), Gerard Martí (Museu d’Història de Cambrils), Biblioteca Museu Víctor Balaguer (Vilanova i la Geltrú), Josep Forcada (Ajuntament de Sant Martí Sarroca), Mn. Josep M. Martí (Museu Diocesà de Barcelona) i Camilla Campidelli (cil - Acadèmia de les Ciències de Berlín-Brandenburg, Alemanya), i els 14 Srs. Anscari M. Mundó, Emili Boada, Javier Gallego i Agustí Peira. Molts col·legues arqueòlegs han posat a la meva disposició el seu material, moltes vegades inèdit, la qual cosa ha enriquit considerablement aquest catàleg, en especial Pedro Otiña i Ramon Járrega. En altres casos m’han facilitat dades, dibuixos o fotografies per a la seva publicació, alguns de fonamentals. Han estat Iban Cabrelles, Judit Ciurana, Rosa Cuesta, Albert López Mullor, Josep Maria Macias, Iñaki Matias, Víctor Revilla, Albert Vilaseca, Raúl Sanz, Jordi Escoda, Antonio Peña, Miquel Vives, Francesc Josep Gómez i Jesús Carruesco. Finalment, vodria dedicar unes paraules al professor Géza Alföldy per la col·laboració, l’enriquidor seguiment i els moments de recerca compartida sobre les inscripcions del territori de Tarraco. A Marta Prevosti, coordinadora del Projecte Ager Tarraconensis, que des d’un primer moment va promoure la realització d’un corpus actualitzat de les inscripcions trobades a tot l’antic territori de Tarraco com una eina fonamental en els estudis sobre poblament del Camp de Tarragona i del Penedès, àrea d’estudi a la qual ha dedicat tants treballs de recerca. A Jordi López, persona de pregon coneixement del territori, amb qui he tingut ocasió de discutir moltes de les propostes presentades, a les quals ha aportat la seva experiència i el seu seny arqueològic. A Piero Berni, que ha realitzat el capítol dedicat a les marques i grafits sobre terrisseria de la part occidental de l’ager. I a Isabel Rodà, autoritat indiscutible de l’epigrafia catalana, per apostar també per la publicació d’aquest treball i haver-me obert les portes a peces de difícil accés. Gràcies també a les bones gestions de Carme Badia, del servei de publicacions de l’icac, i a Ramon Vidal i a l’equip de Gabriel Gibert, pel seu treball pulcre i fet a consciència. Tarragona, octubre del 2010 1. La documentació epigràfica 1. The epigraphic documentation 1.1. Les inscripcions de l’ager Tarraconensis 1.1. The inscriptions of the ager Tarraconensis Tot i que es desconeixen els seus límits, el territori de l’antiga capital de la Hispania Citerior abastava una àrea realment molt àmplia en relació amb altres ciutats de la província, fins i tot en comparació amb moltes altres capitals provincials. S’ha calculat que la seva extensió comprendria uns 4.400 km2, tenint com a límits l’ager Dertosanus, que incloïa la zona del delta del riu Ebre fins al coll de Balaguer, confí de les Terres de l’Ebre amb el Camp de Tarragona, l’ager Ilerdensis a l’altura de Montblanc i Valls, i al nord, per una banda, l’ager Sigarrensis i, cap a l’est, l’ager de l’antiga Barcino, amb inici al pont de Martorell sobre el Llobregat, l’antic Rubricatus, on s’ha identificat la statio ad fines, fins al massís del Garraf (Alföldy 1991b, 50-51). Per tant, en termes de topografia actual, es considera que l’ager Tarraconensis comprenia al voltant de les comarques del Baix Camp, l’Alt Camp, el Tarragonès, l’Alt Penedès, el Baix Penedès i el Garraf, limitava amb el Baix Llobregat i incloïa una part encara no ben definida de la Conca de Barberà, prenent com a límits naturals les Muntanyes de Prades i les serres de l’Argentera i de Llaberia, que tancarien el Camp de Tarragona (figura 1). L’epigrafia d’època romana recuperada en aquest vast territori és una font privilegiada d’informació per al coneixement de la població que ocupava, vivia o depenia de les nombroses vil·les i establiments rurals que explotaven els recursos agropecuaris del camp de l’antiga Tarraco, i que formava part de la mateixa societat que componia la ciutat, amb els seus magistrats, funcionaris públics, militars, col·legis religiosos, famílies de prestigi, lliberts, esclaus, comerciants i molta gent de pas atreta pels motius més diversos a la capital administrativa.1 Tota aquesta massa de població urbana és cada vegada més ben coneguda gràcies als nombrosos indicis arqueològics –molts dels quals epigràfics– que el passat ha llegat i a les contínues troballes i al que van mostrant els estudis que es fan sobre aquest material. Més discreta és, en canvi, la coneixença de la població d’àmbit rural, composta pels propietaris de les vil·les, els petits terratinents o els il·lustres ciutadans de les classes més privilegiades, però també pel personal de servei, masovers i camperols establerts en petites comunitats sorgides entorn de les grans explotacions agrícoles. Aquesta població de l’antiga Tarraco, loca- Although we do not know its limits, the territory of the ancient capital of Hispania Citerior was very large compared to those of other towns in the province and even to those of many other provincial capitals. Its area has been calculated as some 4,400 square kilometres. It bordered on the ager Dertosanus, which included the area of the Ebro Delta as far as the Coll de Balaguer pass (the physical frontier between the Terres de l’Ebre and the Camp de Tarragona), the ager Ilerdensis in the area of Montblanc and Valls, and to the north, on one side the ager Sigarrensis and to the east, the ager of ancient Barcino, beginning at the Martorell bridge over the River Llobregat, the ancient Rubricatus, where the statio ad fines has been identified, and stretching as far as the Garraf Massif (Alföldy 1991b, 50-51). Therefore, in terms of the current topography, we believe the ager Tarraconensis would have covered the counties of Baix Camp, Alt Camp, Tarragonès, Alt Penedès, Baix Penedès and Garraf, bordering on the county of Baix Llobregat and including a part of Conca de Barberà that has still to be well defined. Its natural limits would have been the Prades Mountains and the Argentera and Llaberia ranges, which enclose the Camp de Tarragona (Figure 1). The Roman-period epigraphy found in this vast territory is an invaluable source of information about the people who lived in or depended on the numerous villas and rural establishments that exploited the agricultural resources of the countryside around ancient Tarraco. They formed part of the same society that made up the city, with its magistrates, civil servants, soldiers, religious bodies, high-class families, freedmen, slaves, merchants and many other people who were just visiting the administrative capital for a wide variety of reasons.1 We are learning more and more about this urban population thanks to the abundant archaeological evidence –much of it in the form of epigraphs– that has been bequeathed to us from the past, as well as the continuous finds and what their study tells us. On the other hand, we know less about the rural population, which was made up of villa owners, smallholders and illustrious citizens from the most privileged classes. However, there were also servants, farmers and peasants who lived in the small communi- 1. El professor Alföldy, a càrrec de la reedició del fascicle del Corpus Inscriptionum Latinarum (cil) dedicat a Tarraco et vicinia –de pròxima aparició–, anuncia l’increment del nombre de peces fins a superar les 1.600, i encara continua en augment. 1. Professor Alföldy, who is in charge of the forthcoming reedition of the fascicle of the Corpus Inscriptionum Latinarum (cil) devoted to Tarraco et Vicinia, has announced that the number of pieces has increased to over 1,600 and continues to grow. 15 AGER TARRACONENSIS 3. LES INSCRIPCIONS ROMANES Figura 1. Ager Tarraconensis amb indicació de la zona pat. Mapa: I. Fiz i l’autora. Figure 1. The Ager Tarraconensis showing the zone of the atp. Map: I. Fiz and the author. litzada a l’àmbit rural, és l’objecte d’estudi del present treball, partint del registre epigràfic i la seva relació amb el seu context arqueològic. Les peces incloses en el catàleg responen a les tipologies que es poden trobar en els ambients rurals del món romà: des del tipus més sumptuari, com els pedestals honorífics o les acolorides pintures parietals, fins als més funcionals, com els grafits de propietat sobre ceràmica o els cartells indicatius. De totes maneres, les inscripcions absolutament més nombroses són els textos funeraris, d’acord amb la característica sensibilitat romana per recordar els difunts i commemorar-los en el seu context social, familiar o comunitari. Gran part dels epitafis han estat recuperats a les necròpo16 ties that grew up around the large farms. It is this rural population of ancient Tarraco that we are studying here, through the epigraphic record and how it relates to its archaeological context. The pieces included in the catalogue correspond to the typologies found in the rural areas of the Roman world. They range from the most sumptuous, including honorific pedestals or colourful wall paintings, to the more functional, such as ownership graffiti on pottery or informative signs. However, by far the most numerous inscriptions are funerary texts, an indication of the characteristic Roman desire to record the deceased and commemorate them in the social, family or community context. Many of these epitaphs have La documentació epigràfica The epigraphic documentation lis associades a les vil·les, entre els quals destaquen els grans blocs destinats als mausoleus de les famílies més excel·lents. En aquest sentit, els suports sobre els quals es troben els textos, elements indissociables per a una correcta interpretació de les inscripcions antigues, ofereixen un ampli ventall d’elements arqueològics en diversos materials. Els més habituals són la pedra, de qualitats i colors diferents, però que caracteritza les anomenades inscripcions lapidàries, mentre que altres es troben sobre metall i ceràmica. Entre els primers cal considerar els mil·liaris, que, tot i la seva importància per a l’estudi de la viabilitat en època romana i les implicacions sociopolítiques que reflecteixen, com ara l’Administració i la propaganda imperials, no són d’interès per a un estudi de tall prosopogràfic com el que es pretén en aquestes pàgines, per la qual cosa es remetrà en aquest cas a la bibliografia especialitzada. L’altre gran grup de textos compon l’anomenat instrumentum inscriptum, és a dir, el conjunt d’estris funcionalment movibles i d’ús quotidià sobre els quals també la cultura romana va deixar la seva empremta. D’aquests últims, una gran part la formen la col·lecció de grafits de propietat sobre vaixella de cuina, comuna o fina, que conserven petits textos amb els noms personals dels propietaris dels objectes en qüestió. També s’ha recuperat algun objecte metàl·lic amb inscripció, com un segell en bronze per marcar objectes, un anell o fins i tot una canonada de plom amb el nom, en aquest cas, del fonedor (plumbarius). S’ha incorporat la part corresponent a la zona occidental del territori dels segells i altres marques de producció sobre contenidors ceràmics, ja siguin àmfores o vaixella de cuina, o sobre altres elements de fabricació seriada que acostumen a portar aquest tipus de cartells (teules, dolia, morters…). Aquest treball, realitzat per Piero Berni, s’ha concentrat en la catalogació i estudi d’aquestes marques provinents només de la zona pat (territori a la dreta del riu Francolí). been found at burial sites associated with villas, among which the large blocks designed for the mausoleums of the finest families stand out. In this respect, the media on which these texts are found, indissociable elements for a correct interpretation of the ancient inscriptions, offer us a wide variety of archaeological elements in diverse materials. The most common is stone, which can be of varying quality and different colours, although they all characterise the so-called lapidary inscriptions. Others can be inscribed on metal or pottery. Among the former category, we have to take into account milestones. Despite their importance of these items in a viability study of the Roman period and the socio-political implications they reflect, such as government and imperial propaganda, they are not of interest in a prosopographical study such as the one we are undertaking here. For this reason, we turn in this case to the specialised bibliography. The other large group of texts is composed of the so-called instrumentum inscriptum, in other words, the collection of functionally mobile utensils of daily use on which the Roman culture also left its imprint. A large part of this collection consists of ownership graffiti on fine or common cookware, which preserve short texts with the personal names of the owners of the objects in question. Some inscribed metal objects have also been found, including a bronze stamp for marking objects, a ring and even a whole pipe with the name, in this case, of the smith (plumbarius). We have incorporated the part corresponding to the western zone of the territory of the stamps and other production marques on pottery receptacles, either amphoras or kitchenware, or other mass-produced items that usually carry this kind of information (tiles, dolia, mortars, etc.). This study, carried out by Piero Berni, concentrated on cataloguing and studying only the marques from the ATP area (the territory to the right of the River Francolí). 1.2. Distribució de les troballes al territori Without counting the graffiti on instrumentum, which, as we have said, are relatively numerous, the total number of inscriptions found in the different counties that make up the ancient territory of Tarraco is 85, of which 15 are milestones, 12 more are extraneous, in other words originating in the city despite having been preserved in the territory, and two are from the modern period. The largest concentrations are found in two major areas: the zone immediately adjacent to the city suburbs, on the periphery of modern Tarragona, and in the Alt Penedès, where a notable presence of villas and Roman-period establishments has been recorded. From a methodological point of view, the territory occupied by the ancient ager Tarraconensis can be di- Sense comptar els grafits sobre instrumentum, que, com s’ha dit, són relativament nombrosos, el nombre total d’inscripcions recuperades a les diferents comarques que componen l’antic territori de Tarraco és de 85, de les quals 15 són mil·liaris, 12 més són alienes, és a dir, procedents de la ciutat malgrat conservar-se al territori, i 2 d’època moderna. La concentració major es localitza en dues grans àrees: a la zona immediata del suburbi urbà, a la perifèria de l’actual Tarragona, i a l’Alt Penedès, on es constata una notable presència de vil·les i establiments d’època romana. Des d’un punt de vista metodològic, el territori ocupat per l’antic ager Tarraconensis es pot dividir en 1.2. Distribution of the finds in the territory 17 AGER TARRACONENSIS 3. LES INSCRIPCIONS ROMANES tres parts: a la dreta del Francolí, objecte d’estudi del pat, la resta del Camp de Tarragona a l’esquerra del riu i, finalment, la zona del Penedès i el Garraf. vided into three parts: one to the right of the River Francolí (the area included in the ATP study), the rest of the Camp de Tarragona to the left of the river and finally the Penedès and Garraf areas. – Territori a la dreta del riu Francolí – Territory to the right of the River Francolí La banda dreta del territori de Tarraco, segons l’emplaçament del riu Francolí, presenta una elevada densitat de jaciments romans especialment dins de l’espai actualment ocupat per la zona de la indústria petroquímica i de Constantí (figura 2). Moltes de les troballes es troben relacionades amb jaciments situats en aquesta zona, a banda i banda de les grans vies de comunicació que a l’antiguitat creuaven el territori. Molt properes a la via De Italia in Hispanias, que comunicava l’antiga Tarraco amb Asturica Augusta, travessant la vall de l’Ebre, a través de Caesar Augusta i Ilerda, es trobaven les residències dels personatges notables. A tocar de la mateixa via es troba la vil·la de Mas Sardà, propietat de L. Bennius Primigenius (19), veïna d’una altra d’un senador desconegut (7), com també la vil·la de L. Minicius Apronianus, important funcionari municipal (8). No gaire lluny de l’eix viari es devia trobar la vil·la de C. Apronius Secundus, personatge desconegut però ben relacionat amb el senador M. Fabius Priscus (5). Precisament, l’actual poble de Constantí es troba en el pas d’aquesta via, on es devia localitzar la vil·la de Sulpicia, una ciutadana de l’antiga Calagurris (33). També sobre la Via Augusta es troben altres importants troballes epigràfiques que han permès identificar altres propietaris. Potser la més destacable és la vil·la de la indústria Ceratònia, propietat del senador Q. Gargilius Macer Aufidianus i de la seva esposa Apronia Iusta (4), i a la zona de Cambrils es devia trobar la vil·la dels Numisii (27), potser identificable amb les restes de la Llosa (105). De totes maneres, destaca la quantitat de monuments funeraris de soldats localitzats a la rodalia d’aquesta part de la Via Augusta, cosa que fa suposar la predilecció de la via principal d’accés a la ciutat per al sepeli dels antics legionaris, potser a causa d’una possessió de terres en l’emplaçament. Cap a la zona de Reus, a la partida del Vilar, es devia trobar una vil·la que amb el pas del temps va canviar de propietaris, segons es desprèn de les inscripcions funeràries localitzades, de l’i i del ii dC, respectivament (37 i 21). Deixant a banda els eixos de comunicació principals, la resta d’inscripcions se situen en els voltants de l’actual terme de la Canonja, amb la probable presència d’una propietat dels Aelii, potser lliberts imperials (10), i la vil·la dels Antigons, possible propietat al segle iii dC d’un destacat comerciant d’or, Iulius Statutus (109). Una sèrie de vil·les han conservat tot un seguit de grafits de propietat, la major part fragmentaris, però que documenten el costum característic romà d’esgra18 The right-hand side of the territory of Tarraco, taking the River Francolí as a reference, presents a high density of Roman archaeological sites, especially in the area now occupied by the petrochemical industry and the town of Constantí (Figure 2). Many of the finds are related to archaeological sites located in this area, on either side of the major communications routes that crossed the territory in ancient times. The residences of notable personages have been found very close to the De Italia in Hispanias road, which connected ancient Tarraco with Asturica Augusta, along the Ebro Valley via Caesar Augusta and Ilerda. Right next to this road we have the villa of Mas Sardà, which was owned by L. Bennius Primigenius (19) and is next to another that belonged to a unknown senator (7), and finally there is the villa of L. Minicius Apronianus, an important municipal official (8). Not very far from the road was the villa of C. Apronius Secundus, a person we know nothing about but who must have been well connected to the senator M. Fabius Priscus (5). The modern-day town of Constantí is on the route of this road and this is where the villa of Sulpicia, a citizen of ancient Calagurris (33), would have been. Important epigraphic finds made along the Via Augusta have also allowed us to identify other property owners. Perhaps the most outstanding is the Indústria Ceratònia villa, owned by the senator Q. Gargilius Macer Aufidianus and his wife Apronia Iusta (4). The villa of the Numisii (27) would have been in the Cambrils area, possibly the remains we now know as the villa of La Llosa (105). A large number of funerary monuments dedicated to soldiers are also found adjacent to this part of the Via Augusta, which leads us to assume a predilection for the main road into the city as a place to bury old legionaries, perhaps because they possessed land there. Towards the Reus area, in the sector of El Vilar, there was a villa that changed hands over time, according to the funerary inscriptions found from the 1st and 2nd centuries AD (37 and 21). Leaving the main roads for the time being, the rest of the inscriptions are found in the present-day municipality of La Canonja, with the probable presence of a property belonging to the Aelii, possibly imperial freedmen (10), and the villa of Els Antigons, possibly owned in the 3rd century AD by an important gold merchant, Iulius Statutus (109). From a series of villas we have a collection of preserved ownership graffiti. Most are fragmentary, but they document the characteristic Roman custom of La documentació epigràfica The epigraphic documentation fiar qualsevol superfície d’ús quotidià, especialment la vaixella de cuina. Entre elles es troba la mencionada dels Antigons, amb la sèrie de grafits que precisament han permès proposar Statutus com a propietari (Gorostidi en premsa, b). inscribing the surface of any item of daily use, particularly kitchenware. Among them is the find at the above-mentioned Els Antigons villa, which has allowed us to suggest that it was owned by Statutus (Gorostidi in press, b). – El Camp de Tarragona a l’esquerra del riu Francolí – The Camp de Tarragona to the left of the River Francolí A la banda esquerra del Francolí la major part de les inscripcions es localitzen concentrades entorn de la Via Augusta en direcció cap a Barcino, des de la Torre dels Escipions (51) fins a les marques del pont romà de Martorell, situat a la mansio ad fines (54) (figura 2). Enmig del recorregut, l’Arc de Berà signa les propietats dels poderosos Licinii (6) tot i que es desconeix on es trobava la vil·la, i la rodalia de la Torre dels Escipions (figura 4), amb diverses inscripcions recuperades, marca un altre punt de relativa acumulació epigràfica (cf. 2, 51, 74, 81). De totes maneres, el lloc absolutament més espectacular, tant per la qualitat de les restes com pels indicis epigràfics, és, sens dubte, la vil·la del duumvir C. Valerius Avitus als Munts (34 i 35). També a Altafulla, a la plaça on avui s’alça l’església, es van trobar les restes d’una vil·la que potser va ser propietat de la família de [Iul]ia Tyche (28). Més endins de l’actual Camp de Tarragona s’han recuperat diverses inscripcions que documenten la presència de població amb una certa disponibilitat On the left-hand side of the Francolí the majority of the inscriptions are found concentrated around the Via Augusta, in the direction of Barcino between the Tower of the Scipios (51) and the Roman bridge of Martorell, located in the mansio ad fines (54) (figure 2). Along the way, the Arch of Berà signals the properties of the powerful Licinii (6) although we have yet to locate their villa; the area surrounding the Tower of the Scipios (Figure 4), where various inscriptions have been found, marks another point with a relatively large accumulation of epigraphy (cf. 2, 51, 74, 81). However, the most spectacular place of all, both for the quality of the remains and the epigraphic evidence, is without a doubt the villa of the duumvir C. Valerius Avitus at Els Munts (34 and 35). Also in the town of Altafulla, in the square where the church now stands, the remains were found of a villa that may have belonged to the family of [Iul]ia Tyche (28). Figura 4. Torre dels Escipions. Figure 4. Tower of the Scipios. 19 AGER TARRACONENSIS 3. LES INSCRIPCIONS ROMANES econòmica, ja que la qualitat de les peces, per material o per execució, fa pressuposar un nivell social que s’adiu amb el fet que es tracti de propietaris de vil·les a la zona. És el cas de la inscripció de Renau, tot i ser destinada a un esclau (23), de l’epitafi de la jove jueva Isidora dels Pallaresos (44) o del sarcòfag del grec Themistocles de la Nou de Gaià (49). Casos especials són alguns grafits de contingut més extens de l’habitual, com el ben elaborat d’Heraclida (102), a Vallmoll, i el de Minicius (104), al Vilar de Valls. Destaca, en aquest sentit, el fragment de canonada de plom inscrita conservada en el complex hidràulic de la vil·la del Torrent de les Voltes, a Puigpelat (32), únic exemplar trobat al territori. La inscripció de Riudabella, a Vimbodí, indica també l’existència d’un fundus molt probablement de rang aristocràtic, si no imperial, segons es desprèn del favor personalment concedit per l’emperador Adrià al seu propietari (53). L’orografia de la zona, justament el punt on comença la mitja muntanya, i la proximitat d’aquest indret al Camp de Tarragona justifica la seva inclusió dins del territori de Tarraco. – El Penedès i el Garraf Passant a la zona penedesenca, les inscripcions documentades revelen una forta presència de població que, ja sigui per contingut o per les característiques de les peces, correspon a una franja de terratinents benestants (figura 3). A Cal Novançà, a Sant Martí Sarroca, es va recuperar un gran bloc de gres on es pot reconstruir el nom de L. Cornelius Tacitus, un homònim casual de l’historiador, cosa que fa pensar que a la zona hi devia trobar-se una propietat de la gens Cornelia (24). Un altre cas és la zona de Pacs, on tant a la vil·la de la Rectoria com a la del Camp del Salinar s’ha pogut identificar la presència de personatges d’alt nivell socioeconòmic, especialment en aquest últim cas, atès el tipus d’epígraf que els ha commemorat. Per exemple, el monumental bloc de Bassus (38) o l’ignot de Castellet i la Gornal (59), que, tot i la pèrdua de les dades sobre els personatges, la monumentalitat dels suports ha fet plantejar que la vil·la identificada en els jaciments pròxims hauria pogut ser propietat dels individus recordats. Altres indicis epigràfics, molt menys monumentals, documenten l’existència de la població que habitava els diversos establiments rurals que ocupaven la zona. El camp al voltant d’Olèrdola, destacat centre en època ibèrica i medieval, també devia estar farcit de residències d’entitat vària. Per exemple, a la veïna població de Sant Pere de Molanta han estat documentats diversos epígrafs funeraris, els quals, segons la informació textual continguda, contribueixen a dibuixar la presència contínua de població rural en aquesta zona penedesenca des d’inicis de l’Imperi fins a arribar a època tardana (16, 30, 46 i 58). 20 Farther inland in the present-day Camp de Tarragona various inscriptions have been found that document the presence of a population with a certain spending power, as the quality of the pieces, either in the material or the workmanship, points to a social category that is in accordance with the fact that they were the owners of the villas in the area. This is the case of the Renau inscription, despite the fact that it was dedicated to a slave (23), the epitaph of the young Jewess, Isidora, from Els Pallaresos (44), and the sarcophagus of the Greek Themistocles from La Nou de Gaià (49). Some of the graffiti that are longer than usual can be considered as special cases; they include the carefully crafted graffito of Heraclida (102) from Vallmoll and that of Minicius (104) from El Vilar de Valls. An outstanding find in this respect is the fragment of inscribed lead pipe preserved in the water system of the villa of El Torrent de les Voltes in Puigpelat (32), the only example of its kind found in the territory. The Riudabella inscription from Vimbodí also indicates the existence of a fundus, probably belonging to a person of aristocratic if not imperial rank, according to what we can tell from the personal favour conceded by the emperor Hadrian to its owner (53). The orography of the area, precisely at the point where the middle mountains begin, and the proximity of this site to the Camp de Tarragona justifies its inclusion in the territory of Tarraco. – Penedès and Garraf Moving on to the Penedès area, the documented inscriptions reveal a heavy presence of a population that, judging by the content or characteristics of the pieces, was made up of well-to-do landowners (Figure 3). At Cal Novançà in Sant Martí Sarroca a large block of sandstone was found on which we can reconstruct the name L. Cornelius Tacitus, a namesake of the famous historian, which leads us to believe that there must have been a property belonging to the gens Cornelia (24) in the area. Another case is that of Pacs, where, from the type of epigraph commemorating them, the presence of persons of a high socio-economic status has been identified in both the La Rectoria and El Camp del Salinar villas, particularly in the latter case. For example, the monumental block of Bassus (38) or that of an unknown person from Castellet i la Gornal (59), the monumentality of which, despite the loss of the information about the persons, has led us to hypothesise that the villa identified in the nearby archaeological sites may have been owned by the commemorated individual. Other epigraphic evidence, albeit much less monumental, documents the people who lived in the area’s various rural establishments. The countryside around Olèrdola, an important centre in Iberian and mediaeval times, would also have La documentació epigràfica The epigraphic documentation Quasi totes aquestes inscripcions tenen caràcter funerari, les quals, malgrat el seu estat llacunós, indiquen el nivell i el grau de capacitat econòmica suposada per als destinataris de les tombes i, en conseqüència, de les vil·les a les quals es vinculaven. En aquest sentit, destaquen diversos documents, com el de la Riba (36), el de les Guixeres de Baix, a Vilobí (25), o els de Can Bas, a Subirats (60). Un cas excepcional el representa la Vinya del Taberner, a Sant Martí Sarroca (47), on, juntament amb la làpida funerària d’un personatge anònim, però de condició ingènua, es va recuperar un bust de dona en marbre d’alta qualitat, datat a la mateixa època que la inscripció, cosa que planteja la possibilitat de la presència d’una vil·la d’una important família terratinent (figura 5). Altres jaciments amb presència d’inscripcions són la vil·la de l’església de Sant Valentí, a les Cabanyes (112), on va ser recuperat un grafit de propietat de la segona fase constructiva en època julioclàudia, i la necròpolis de Mas la Berna, a Torrelles de Foix, d’on prové l’epitafi d’una família de condició ingènua (42). En fort contrast, la zona del Baix Penedès es presenta molt més erma en troballes epigràfiques. Tret d’una «inscripció indeterminada» de la qual es té notícia procedent de Mas Quefa, a la Bisbal del Penedès (64), l’única inscripció coneguda –a excepció dels mil·liaris de la zona del Vendrell (79, 80 i 83 )– és la làpida votiva dedicada a Iuppiter Dominus i recuperada, segons les fonts, a l’ermita de Sant Miquel de Banyeres (1). La inscripció, malgrat que actualment es troba desapareguda, documenta probablement un culte ancestral que des d’època ibèrica arriba cristianitzat a l’actualitat, passant, segons indica el text, per un procés d’«interpretatio» romana (Prevosti 1996). been occupied by many dwellings of different sizes. For example, several funerary epigraphs have been documented in the neighbouring village of Sant Pere de Molanta; they tell us of the continuous presence of a rural population in this part of El Penedès from the beginning of the Empire until the Late Period (16, 30, 46 and 58). All these are funerary inscriptions and, despite the gaps in the texts, they indicate the level of wealth of the tombs’ occupants and, consequently, the degree of opulence of villas to which they are linked. Various inscriptions stand out in this respect, including those of La Riba (36), Les Guixeres de Baix in Vilobí (25) and Can Bas in Subirats (60). An exceptional case is that of La Vinya del Taberner in Sant Martí Sarroca (47), where the bust of a woman sculpted in high quality marble was found together with the tombstone of an anonymous although freeborn person. The carving is dated to the same period as the inscription, leading us to believe that there was a villa belonging to an important landowning family nearby (Figure 5). Other archaeological sites where inscriptions have been found are the villa of the church of Sant Valentí in Les Cabanyes (112), where an ownership graffito from the second building phase in the Julio-Claudian period was found, and the necropolis of Mas la Berna in Torrelles de Foix, the origin of the epitaph referring to a family of ingenui (42). In strong contrast, the Baix Penedès area yields far fewer epigraphic finds. Apart from the report of a find of an “indeterminate inscription” at Mas Quefa in La Bisbal del Penedès (64), the only known inscription –except for the milestones from the El Vendrell area (79, 80 and 83)– is the votive stone slab dedicated to Figura 5. Cap femení de la Vinya del Taberner, al Museu de Sant Martí Sarroca. Figure 5. Female head from La Vinya del Taberner in Sant Martí Sarroca Museum. 21 AGER TARRACONENSIS 3. LES INSCRIPCIONS ROMANES Finalment, la comarca del Garraf ha estat afortunada amb tres inscripcions i tres grafits de propietat (103 i 126). Poques peces, però força interessants: a Sant Pere de Ribes, a la partida d’Allò en Ros (48), es documentà la troballa d’un fragment de placa molt fragmentari on en les lletres conservades es pot llegir la filiació d’un Manius, praenomen poc usual, com també és poc usual la forma Inparatus, cognom de C. Caecilius, propietari en la seva primera fase de la vil·la del Vinyet, a Sitges (20). A Vilanova i la Geltrú, a l’ermita de Sant Gervasi va ser recuperada l’ara votiva de C. Clodius Aemilianus, personatge conegut a Tarraco (3). La recuperació d’aquesta ara votiva en proximitat a la vil·la romana de Darró, d’on prové també un dels grafits, fa molt versemblant que aquest personatge de la capital hagués estat també propietari de la magnífica vil·la. – Inscripcions alienes al territori Una sèrie d’inscripcions que es troben al territori han estat excloses de l’estudi perquè, en realitat, o bé procedien de Tarraco, o no eren d’època romana, o no van ser mai objectes epigràfics. En el primer cas es troben els dos magnífics pedestals que temps enrere decoraven el castell de Vilafortuny (90 i 91), el grup de tres ares funeràries del castell de Masricard (87, 88 i 89), a la Canonja, i el pedestal de la Torre Vella a Salou (93). A excepció d’una de les ares funeràries, encara in situ a la façana del palau de Masricard (87) (figura 6), la resta es troben actualment repartides en els museus de Cambrils, Reus i Tarragona. La raó per la qual aquestes peces foren trobades en aquest indret cal trobar-la en el gust dels antics erudits i antiquaris per decorar les seves cases senyorials i palaus amb els vestigis arqueològics antics seguint l’estil renaixentista importat des d’Itàlia. Les peces eren generalment comprades al mercat d’antiquaris, molt potent en aquella època, i les restes de l’antiga Tarraco van ser objecte de compra i venda per part de molts col· leccionistes, entre ells l’arquebisbe Antoni Agustí i Lluís Pons d’Icart, els més importants erudits tarragonins del segle xvi (Alcina 2008; Massó 1985). Per aquesta raó, les peces que la tradició localitza al Mas d’en Pons (92), és a dir, al mas de Pons d’Icart, cal pensar que el seu emplaçament originari fos el terreny en propietat i no pas del mercat d’antiguitats de Tarraco. D’altra banda, la recent datació de l’ara del grec Euxenos (41) en època republicana ha estat prou argument per descartar l’adscripció d’aquest monument a la vil·la de Centcelles, i proposar en conseqüència un trasllat posterior, probablement en època recent. D’època postclàssica són els dos fragments de làpides recuperats a Alcover (95) i a l’ermita del Remei, a Mont-roig del Camp (96). Aquesta última és un fragment d’epitafi, probablement d’una llosa del segle 22 Iuppiter Dominus, found, according to the sources, in the chapel of Sant Miquel de Banyeres (1). The inscription, now lost, probably documented an ancestral cult from the Iberian period that was eventually Christianised having undergone, according to the text, a process of Roman «interpretatio» (Prevosti 1996). Finally, the county of El Garraf has been blessed with three inscriptions and three ownership graffitos (103 and 126). Although few in number, they are particularly interesting. In the Allò en Ros sector of Sant Pere de Ribes (48), a find is documented of part of a very fragmented plaque on which the preserved letters tell us of the filiation of one Manius, an uncommon praenomen. Also unusual is the form Inparatus, the surname of C. Caecilius, owner of the first phase of the villa of El Vinyet in Sitges (20). A votive altar from C. Clodius Aemilianus, a person known in Tarraco (3), was found in the chapel of Sant Gervasi in Vilanova i la Geltrú. The find of this votive altar near the Roman villa of Darró, where one of the graffitos was also found, makes it quite possible that this important personage from the capital was also the owner of the magnificent villa. – Inscriptions extraneous to the territory Several inscriptions found in the territory have been excluded from this study as they were either from Tarraco, not from the Roman period or were never epigraphic objects. Examples of the first case are the two magnificent pedestals that once decorated Vilafortuny Castle (90 and 91), the group of three funerary altar stones from Masricard Castle (87, 88 and 89) in La Canonja, and the pedestal from the Torre Vella in Salou (93). With the exception of one of the funerary altar stones, which is still in situ in the façade of the palace of Masricard (87) (Figure 6), they are all currently in museums in Cambrils, Reus or Tarragona. The reason these pieces were found in those places is due to the desire of past scholars and antiquarians to decorate their stately homes and palaces with ancient archaeological vestiges. This was a Renaissance fashion imported from Italy and the pieces were generally bought on the antiques market, which was very potent at that time. Archaeological pieces from ancient Tarraco were bought and sold by many collectors, among them Archbishop Antoni Agustí and Lluís Pons d’Icart, the most important Tarragonan scholars of the 16th century (Alcina 2008; Massó 1985). For this reason, as far as the pieces tradition places at Mas d’en Pons (92), in other words in the country house of Pons d’Icart, are concerned, we have to consider that they would have come from the land he owned and not the Tarragona antiques market. On the other hand, the recent dating of the altar stone of the Greek Euxenos (41) to the Republican La documentació epigràfica The epigraphic documentation Figura 6. Castell de Masricard, a la Canonja, amb la inscripció 87. Figure 6. Castell de Masricard (La Canonja) with the inscription 87. xvi o posterior d’un prohom enterrat sota el paviment de l’església. La paleografia de les lletres conservades permet confirmar la datació i excloure definitivament qualsevol associació amb una inscripció llatina d’època romana. El mateix succeeix amb el fragment d’Alcover, tot i ser més minses les restes conservades i que, en conseqüència, no es pugui confirmar el seu caràcter funerari. Finalment, l’anàlisi de la peça cilíndrica recuperada al Mas del Bisbe ha permès identificar-lo com a tronc de columna i descartar la seva suposada natura com a mil·liari, tot i que anepígraf (97). period has been sufficiently argued to be able to rule out ascribing it to the villa of Centcelles. It is now thought that it was moved later, probably in recent times. From the postclassical period we have two tombstone fragments, one found in Alcover (95) and the other at the chapel of El Remei in Mont-roig del Camp (96). The latter is a fragment of an epitaph, probably from the slab of a tomb of an illustrious personage buried below the floor of the church in the 16th century or later. The palaeography of the preserved letters allows us to confirm the dating and to definitively exclude any association whatsoever with a Latin inscription from the Roman period. The same is true of the fragment from Alcover, although even less of that has been preserved and its funerary nature cannot therefore be confirmed. Finally, the analysis of the cylindrical piece found at Mas del Bisbe has allowed us to identify it as a column trunk and to rule out the theory that it was a milestone, albeit anepigraphic (97). 23 2. Epigrafia i societat de l’ager Tarraconensis 2. Epigraphy and the society of the ager Tarraconensis L’epigrafia de l’ager Tarraconensis recull un ampli ventall de suports, materials, personatges i datacions que ajuden a dibuixar la societat de l’època d’una manera molt il·luminadora, especialment en aquells contextos on les restes arqueològiques no han deixat una clara empremta per a la seva lectura. És per això que una correcta interpretació d’aquests documents pot ajudar al millor coneixement de la població del moment i de la seva interacció amb el territori. A l’hora de fer una correcta lectura d’aquests documents, cal tenir present no tan sols el contingut, és a dir, el text conservat, sinó també el material i el tipus d’element on es troba, especialment en els casos en què el primer és fragmentari o insuficient. The epigraphy of the ager Tarraconensis takes in a wide variety of media, materials, personages and datings. They allow us to draw a very illuminating picture of the society of the period, especially in those contexts where the archaeological remains have not left a clear imprint for their interpretation. For this reason a correct interpretation of these documents could help to improve our knowledge of the population at the time and their interaction with the territory. When it comes to interpreting these documents correctly we have to take into account not only their content, in other words the preserved text, but also the material and the type of element they are found on, especially in those cases where the first is fragmentary or insufficient. 2.1. Monuments i reflex social 2.1.1. Materials i suports epigràfics 2.1. Monuments and their social reflection 2.1.1. Epigraphic materials and media Les inscripcions del territori de l’antiga Tarraco es presenten en diversos tipus de materials lapidis, la major part en estat fragmentari. També, com ja ha estat mencionat, hi ha una important presència de textos sobre ceràmica de cuina, tot i que també sobre altres objectes mobles, algun d’ells en plom (32) o bronze (16 i 34). El tipus de pedra més utilitzat és la calcària rosa groguenca pròpia de la zona de Tarraco, la pedra de Santa Tecla (8, 15, 17, 19, 42, 50, 67 i 70), especialment preuada per als pedestals o per als blocs monumentals (Àlvarez et al. 2009, 57). En altres casos s’utilitza la calcària local, ja sigui la varietat anomenada «llisós» (9, 10, 11, 22, 63, 89 i 92) també pròpia de la zona propera a Tarragona, ja sigui altres tipus ben coneguts, com la pedra d’Alcover (62, 68 i 95). Cap a la zona interior del Penedès es documenten principalment lumaquel·les (25, 71 i 73) i gresos (38, 47, 54, 71 i 78) i, cap a la costa, la calcària grisa del Garraf (3) o el gres de Montjuïc (cf. irc i, p. 14). També és molt habitual el marbre blanc importat de les pedreres de Luni (Carrara) (20, 27, 29, 36, 45, 59, 84 i 60), la major part de vegades reutilitzat de les plaques de revestiment d’èpoques anteriors. Destaca un possible cas d’inscripció sobre un marbre blanc grisós que podria correspondre a la variant de Luni coneguda com a bardiglio, o potser a la variant del tipus provinent dels Pirineus (Saint-Béat) (23). Les inscripcions del territori permeten confirmar com hi ha una predilecció pels materials més sumptuosos per part de les capes més benestants de la societat. En aquest sentit, l’elecció de la pedra de San- The inscriptions from the territory of ancient Tarraco are found on various types of stone slabs, the majority of which are fragmented. As we have already mentioned, many texts are also found on kitchenware, as well as on other movable objects, some of them made of lead (32) and bronze (16 and 34). The most commonly used stone was the yellowish-pink limestone found in the Tarraco area, otherwise known as Santa Tecla stone (8, 15, 17, 19, 42, 50, 67 and 70), which was especially appreciated for pedestals and monumental blocks (Àlvarez et al. 2009, 57). In other cases local limestone was used, either the variety known as “llisós” (9, 10, 11, 22, 63, 89 and 92) also from the area near Tarragona, or other wellknown types such as Alcover stone (62, 68 and 95). Towards the interior of the Penedès we find mainly “lumaquel·les” (clam sandstone) (25, 71 and 73) and sandstones (38, 47, 54, 71 and 78) and, towards the coast, the grey Garraf limestone (3) or the Montjuïc sandstone (cf. irc i, p. 14). It is also common to find white marble imported from the quarries of Luni (Carrara) (20, 27, 29, 36, 45, 59, 84 and 60), the majority being reused wall plaques from earlier periods. Particularly interesting is the possible case of an inscription on greyish white marble that may be of the variant from Luni known as bardiglio or perhaps of the variant of the type from the Pyrenees (SaintBéat) (23). The territory’s inscriptions allow us to confirm how the wealthiest classes showed a predilection for 25 AGER TARRACONENSIS 3. LES INSCRIPCIONS ROMANES ta Tecla i del marbre blanc d’importació, juntament amb altres aspectes tècnics, com una acurada ordinatio i paleografia o la presència d’elements decoratius, sol correspondre a monuments que assenyalen el nivell cultural i un tipus de commitenza exigent. Això es veu repassant els tipus de suports epigràfics, des dels pedestals tripartits, els blocs monumentals i les plaques arquitectòniques de marbre, passant pels diferents tipus d’ares decorades, fins a arribar als més modestos blocs o plaques destinats als monuments funeraris més senzills, col·lectius o individuals que fossin. L’estudi dels elements que configura cada tipus de monument, la forma i el disseny, el material amb què estaven fets, la decoració, la disposició textual i la paleografia, etc., completa i integra la interpretació històrica del text en si, i en molts casos aquesta anàlisi pot revelar fins i tot una informació única per al millor coneixement del document. the most sumptuous materials. In this respect, the choice of Santa Tecla stone and imported white marble, together with other technical aspects, such as a meticulous ordinatio and palaeography, or the presence of decorative elements, usually corresponds to monuments that show the cultural level and a type of demanding commitenza. This can be seen when reviewing the types of epigraphic media: from tripartite pedestals, monumental blocks, marble architectonic plaques and the different types of decorated altars, to the more modest blocks or plaques designed for simpler collective or individual funerary monuments. The study of the elements that make up each type of monument –the shape and design, the material used, the decoration, the textual disposition, the palaeography, etc.– complete and integrate the historical interpretation of the text itself. In many cases this analysis can even reveal unique information that adds to our knowledge of the document. 2.1.2. Suports epigràfics monumentals 2.1.2. Monumental epigraphic media L’epigrafia del territori de Tarraco conté una sèrie de monuments de característiques molt particulars, entre els quals se’n troben dos de gran impacte visual, gairebé conservats íntegres: un arc honorífic i un monument funerari, tots dos guarnits amb textos de grans dimensions. Tot i que totes dues inscripcions formen part de la iconografia popular de Tarraco, és sens dubte la que es troba al fris de l’Arc de Berà la més emblemàtica i monumental, ja que va permetre identificar les propietats dels poderosos Licinii Surae al territori (6). La simbologia de l’arc, amb la inscripció amb la dedicació ex testamento, i tota la parafernàlia decorativa que l’acompanyava, malauradament perduda, feia d’aquesta consagració del monument a August un dels més grans esdeveniments públics de reafirmació del poder de la família a tota la Citerior. A la mateixa Via Augusta que decora l’arc dels Licinii es troba la coneguda Torre dels Escipions, situada a la vora mateix de la via (51). El monument és en realitat un sepulcre turriforme del qual, tot i haver-se conservat al fris superior part dels versos que componien el text funerari, es desconeix el nom del propietari. De totes maneres, la mateixa construcció és indicadora de la categoria social del destinatari, algú amb els recursos suficients per poder finançar el monument, probablement a prop de terrenys de la seva família. La tomba estava acompanyada d’altres tipus de sepultures, i també va ser recuperada una inscripció votiva a la rodalia (2), on, a més a més, s’han identificat les restes d’una vil·la (Rovira i Dasca 1994). Sempre a la Via Augusta, a la mansio ad fines identificada a l’altura de Martorell, es troba el pont romà sobre el Llobregat, que ha conservat les marques de les tres legions que van intervenir en la seva construcció i que van ser les mateixes que van fundar Barci26 The epigraphy of the territory of Tarraco includes a series of monuments with very particular characteristics. Among these there are two with a great visual impact that are almost completely preserved: an honorific arch and a funerary monument, both of which have long texts. Although both inscriptions form part of the popular iconography of Tarraco, the most emblematic and monumental is, without doubt, that found on the frieze of the Arch of Berà, as it allows us to identify the properties of the powerful Licinii Surae in the territory (6). The symbology of the arch, with its ex testamento dedication inscription, and all the decorative paraphernalia that accompanied it, now unfortunately lost, made this consecration of a monument to Augustus one of the biggest events of public reaffirmation of the power of the family in the whole of the Citerior. On the same Via Augusta that is decorated with the arch of the Licinii we have the well-known Tower of the Scipios, located right by the side of the road (51). The monument is actually a tower-shaped sepulchre, although, despite the part of verses that made up the funerary text having been preserved on the upper frieze, we do not know the name of the owner. In any case, the construction itself is indicative of the social category of the occupant as someone with sufficient resources to finance a monument, probably with nearby land belonging to their family. The tomb was accompanied by other types of burials and a votive inscription was also found nearby (2), where, moreover, the remains of a villa have been identified (Rovira and Dasca 1994). Staying on the Via Augusta, at the mansio ad fines identified in the Martorell area, is the Roman bridge over the River Llobregat, which has the preserved Epigrafia i societat de l’AGER TARRACONENSIS Epigraphy and the society of the AGER TARRACONENSIS no. Les lletres esgrafiades sobre el pont documenten clarament la intervenció en la seva construcció dels soldats de les legiones iii Macedonica, vi Victoriosa i x Gemina (54). Finalment, cal recordar l’enigmàtic titulus musivus de la monumental cúpula de Centcelles (52), la qualitat de la qual ja és prou eloqüent per identificar l’estatus social del desconegut propietari. marks of the three legions that participated in its construction. These were the same legions that founded Barcino. The letters inscribed on the bridge clearly document that it was built by the soldiers of the iii Macedonica, vi Victoriosa and x Gemina legions (54). Finally, we have to recall the enigmatic titulus musivus on the monumental cupola of Centcelles (52), the quality of which is sufficiently eloquent to demonstrate the social status of the unknown owner. – Altres blocs monumentals Com s’ha vist, la monumentalitat de la tomba és un element fonamental per deduir el nivell cultural i socioeconòmic del personatge en qüestió. Per aquest motiu, les inscripcions sobre grans elements arquitectònics, com arquitraus, grans plaques de revestiment o blocs constructius, afegeixen a la informació del contingut textual, a vegades fragmentària o poc significativa, una apreciació en termes de valoració econòmica i social que aquest tipus de monument representa. L’absència d’altres elements que permetin una identificació del personatge fan de l’anàlisi formal del monument una eina fonamental. Un cas il·lustratiu d’aquesta funció l’exemplifica l’enorme bloc paral·lelepípede recuperat a Pacs amb la sola menció del cognom del personatge, Bassus, a l’angle superior esquerre (38). Només el suport de l’epígraf és prou indicatiu de la importància del monument i, per descomptat, del personatge a qui va pertànyer. Tant la grandària de les lletres conservades com les excepcionals mesures del bloc on es troben inscrites impliquen la seva destinació a un edifici les dimensions del qual són, amb diferència, les més assenyalades dins del panorama dels monuments funeraris presents a tot el territori, deixant a banda la Torre dels Escipions. Malgrat el desconeixement del nom de família i altres dades d’aquest Bassus, la inscripció el situa entre els grans terratinents de la zona del Penedès, al qual caldrà associar una propietat, probablement la important vil·la localitzada a la Rectoria de Pacs. Un altre cas semblant és el fragment d’arquitrau monumental amb només l’adprecatio als déus Manes recuperat a la vil·la romana de Centcelles (67). Igual que Bassus, el propietari del sepulcre de Centcelles devia ser un personatge benestant, amb prou notorietat, tal com reflecteixen la monumentalitat i la qualitat del bloc. La seva recuperació a la vora de la vil·la de Centcelles, on es va recuperar el preuat pedestal del sevir augustal M. Fulvius Musaeus dedicat per l’esposa Sutoria Surilla (11), fa pensar que en pogués haver estat també el propietari. En aquest cas, monumentalitat, qualitat i cronologia coincideixen, cosa que reforça aquesta hipòtesi. Per la seva banda, l’enorme placa de revestiment amb part del cursus honorum d’un senador, el nom del qual malauradament s’ha perdut, també s’adiu amb la importància social del personatge en qüestió (7). – Other monumental blocks As we have seen, the monumentality of a tomb is a fundamental element for deducing the cultural and socio-economic level of the person in question. For this reason, the inscriptions on large architectural elements, such as architraves, large wall plaques and blocks of building stone, add to the information contained in the text, which is sometimes fragmentary or insignificant. This helps us to evaluate this type of monument in social and economic terms. The absence of other elements that would allow us to identify the personage make the formal analysis of the monument a fundamental tool. An illustrative case of this function is exemplified by the enormous parallelepiped block found at Pacs, with only a mention of the name of the person, Bassus, in the upper left corner (38). The size of the block containing the epigraph is sufficient indication of the importance of the monument it would have formed part of and of course of the person it belonged to. Both the size of the preserved letters and the exceptional dimensions of the block on which they are inscribed imply that it was part of a structure of a size unknown among the funerary monuments of the territory, with the exception of the Tower of the Scipios. Despite the fact that we do not know the family name or any other details about this Bassus, the inscription places him among the major landowners of the Penedès area and we have to associate a property to him, probably the large villa discovered in the Rectory of Pacs. A similar case is the fragment of monumental architrave bearing only an adprecatio to the gods Manes that was found in the Roman villa of Centcelles (67). Like Bassus, the owner of the Centcelles sepulchre must have been a well-to-do and well-known personage, as can be seen from the monumentality and quality of the block. Its find near the villa of Centcelles, where the highlyprized pedestal dedicated to the Augustan sevir M. Fulvius Musaeus by his wife Sutoria Surilla (11) was also found, leads us to believe that he could also have been the owner. In this case, monumentality, quality and chronology coincide, thus reinforcing this hypothesis. For its part, the enormous wall plaque with part of the cursus honorum of a senator, whose name has unfortunately been lost, is also in keeping with the social importance of the personage in question (7). In 27 AGER TARRACONENSIS 3. LES INSCRIPCIONS ROMANES En aquest cas, el nom de la dedicant, la seva esposa Claudia Atiliana, també ben relacionada amb els alts estaments de la ciutat, confirma la sumptuositat que segurament hauria acompanyat el monument funerari, situat, molt versemblantment, en les propietats familiars, als voltants de Mas Sardà, on, possiblement, tenia la seva vil·la. Un cas semblant, tot i que una mica més modest, és el bloc de L. Bennius Primigenius (19). La monumentalitat del seu epígraf funerari, dedicat per la seva esposa Quintia Procula, també és reflex del seu monument funerari, un mausoleu que devia ser ben visible segons es desprèn de la grandària del bloc i de les lletres. Aquesta visibilitat convé, en qualsevol cas, a un ric personatge, com va poder ser Primigenius, possiblement relacionat amb una branca dels funcionaris del tresor provincial. Una altra placa de revestiment monumental recuperada al castell de Castellet, a les Masuques, recorda el nom d’un altre personatge també desconegut, ja que el nom ha quedat malauradament mutilat (59). De totes maneres, la grandària de les lletres i de la placa de marbre destaquen la categoria del monument al qual estava destinat i, en darrer terme, la del desconegut propietari, el mausoleu del qual, en canvi, es pot identificar a les restes pròximes al lloc de trobada. Blocs molt més modestos, però que morfològicament responen a part de monuments més grans i complexos, recorden el nom o bé de personatges concrets, com és el cas de L. Cornelius Tacitus (24), de curiosa homonímia amb l’historiador romà, el de C. Farronius Quietus (25), amb el camp epigràfic rebaixat, i fins i tot el de l’anònim de cognom començat amb Ru[---] (47). Tots tres casos representen un altre tipus de monuments funeraris que, tot i ser de dimensions més reduïdes que les que es dedueixen dels fragments comentats al principi, col·loquen els seus propietaris entre la població amb poder econòmic suficient per costejar-se un mausoleu, propi o familiar, de certa importància. this case, the name of the dedicator, his wife Claudia Atiliana, who was also well connected to the city’s high society, confirms the sumptuousness that would no doubt have accompanied the funerary monument. It would probably have been located on the family property in the area of Mas Sardà, where they possibly had a villa. A similar, although slightly more modest case is that of the block of L. Bennius Primigenius (19). The monumentality of the funerary epigraph, which was dedicated by his wife Quintia Procula, is also a reflection of the monument, a mausoleum that must have been highly visible, judging by the size of the block and the lettering. In any case, this visibility suits a rich person such as Primigenius, who was likely linked to a branch of the officials who ran the provincial treasury. A monumental wall plaque found in the castle of Castellet (Les Masuques) commemorates another unknown person, as the name has unfortunately been obliterated (59). In any case, the size of the lettering and the marble plaque highlight the category of the monument of which it would have been a part, as well as that of its unknown owner, whose mausoleum, on the other hand, can be identified in the remains close to the site where it was found. Some much more modest blocks that correspond morphologically to part of larger, more complex monuments recall the names of specific persons, such as L. Cornelius Tacitus (24), namesake of the famous Roman historian, that of C. Farronius Quietus (25), with the epigraphic field lowered, and even that of the anonymous person whose surname began with Ru[---] (47). All three cases represent another type of funerary monument that, despite being smaller than those that can be deduced from the first fragments mentioned, place their owners among the population with sufficient wealth to pay for a mausoleum of a certain size, for themselves or for their family. 2.1.3. Els pedestals Pedestals vary in size and they present, in the case of the most distinguished owners, more carefully prepared formal characteristics in both the composition of the text and the elements in which it is framed, as well as in the presence of elaborate mouldings. Outstanding among the first are the parallelepiped limestone blocks corresponding to the central die of the tripartite-type pedestal, which was composed of a base and its corresponding crowning that was not normally preserved (Figure 7). This is the case of that of the senator Q. Gargilius Macer Aufidianus (4), by far the largest of all those found in the territory, and those of the flamines L. Minicius Apronianus (8) and L. Aemilius Sempronius Clemens Silvanianus (9) and the Augustan sevir M. Fulvius Musaeus (11), the latter of which is one of the few with a decorated moulding Els pedestals, de grandària variant, presenten, en el cas dels propietaris més assenyalats, característiques formals més cuidades, tant en la composició del text, com en els elements que l’emmarquen, com en la presència de motllures elaborades. Entre els primers destaca la presència de blocs paral·lelepípedes de calcària, corresponents al dau central del pedestal tipus tripartit, que estava compost de base i coronament corresponents, normalment perduts (figura 7). És el cas del senador Q. Gargilius Macer Aufidianus (4), amb diferència el més gran de tots els recuperats en el territori, però també el dels flàmens L. Minicius Apronianus (8) i L. Aemilius Sempronius Clemens Silvanianus (9) i el del sevir augustal M. Ful28 2.1.3. Pedestals Epigrafia i societat de l’AGER TARRACONENSIS Epigraphy and the society of the AGER TARRACONENSIS Figura 7. Esquema del pedestal tripartit. D: dau central; C: coronament; B: base. 5: camp epigràfic; 6: motllura. Dibuix: Di Stefano 1987, 278. Figure 7. Sketch of the tripartite pedestal. D: central die; C: crown; B: base. 5: epigraphic field; 6: moulding. Drawing: Di Stefano 1987, 278. vius Musaeus (11), aquest últim un dels pocs que presenten motllura amb decoració (kyma lèsbic). També es troben altres pedestals dedicats a persones privades, com el de M. Furius Montanus (27), o el de les dones Calaria Liciniana (21) i Sulpicia Calagurritana (33). Un altre tipus de pedestal, en aquest cas eqüestre, és el monument de L. Aelius Polycletus (10), el jove decurió de la colònia recordat per la seva mare a la vil· la de la família prop de la Canonja. L’excepcionalitat d’aquesta peça és un bon indici de la categoria econòmica de la família, molt probablement connectats amb lliberts imperials, i, per tant, de la residència on estava erigida l’estàtua. Cal destacar que aquest tipus de monument honorífic, molts d’ells erigits en record post mortem de la persona homenatjada, ha estat recuperat en una zona relativament propera a la ciutat, en relació amb tot l’ager. A excepció del pedestal de L. Aemilius Sempronius Clemens Silvanianus (9), la procedència del qual queda encara en dubte, cap d’ells prové de l’àrea a l’est de la ciutat, ja que totes les troballes es concentren a la banda dreta del riu Francolí. En aquesta part es troben importants vil·les a les quals ha estat possible associar algun d’aquests personatges, com M. Fulvius Musaeus (11), primer propietari de la vil·la de Centcelles, o, potser, M. Furius Montanus (27), amb els Numisii i la vil·la de la Llosa, a Cambrils. Altres pedestals han pogut posar-se en relació amb restes de vil·les menys espectaculars, ja sigui per la falta d’intervencions arqueològiques, ja sigui perquè l’estat actual de conservació o les estructures modernes que ocupen el terreny no ho (Lesbian kyma). Pedestals dedicated to private individuals are also found, including those of M. Furius Montanus (27) and the women Calaria Liciniana (21) and Sulpicia Calagurritana (33). Another type of pedestal, in this case equestrian, is the monument to L. Aelius Polycletus (10), a young decurion from the colonia commemorated by his mother at the family villa near La Canonja. The exceptional nature of this piece is a good indication of the wealth of the family, which was probably related to imperial freedmen and therefore to the residence where the statue was erected. It has to be stressed that this type of honorific monument, many of which were erected post mortem, has been found in an area relatively close to the city, in terms of the ager as a whole. With the exception of the pedestal of L. Aemilius Sempronius Clemens Silvanianus (9), the origin of which is still in doubt, none has come from the area east of the city, with all the finds concentrated on the right-hand side of the River Francolí. In this part there are important villas to which we have been able to associate some of these personages, such as M. Fulvius Musaeus (11), the first owner of the villa of Centcelles, or, perhaps, M. Furius Montanus (27), with the Numisii and the villa of La Llosa in Cambrils. We have been able to link other pedestals to less spectacular remains, either due to the lack of an archaeological study or because the present state of conservation or the modern structures occupying the site do not allow it. This is the case of the villa of Repsol Química and the pedestal of L. Minicius Apronianus (8) or the villa 29 AGER TARRACONENSIS 3. LES INSCRIPCIONS ROMANES permeten. Aquest és el cas de la vil·la de Repsol Química i el pedestal de L. Minicius Apronianus (8) o el de la vil·la de la indústria Ceratònia, on va ser recuperada la inscripció de Q. Gargilus Macer Aufidianus (4). Finalment, seguint aquesta sèrie, tot i que malauradament no s’hagi conservat, la inscripció del senador M. Fabius Priscus dedicada a C. Apronius Secundus devia trobar-se en un pedestal també destinat a la vil·la de l’amic a la zona de la Font de l’Astor, a Vilallonga (5). of Indústria Ceratònia, where the Q. Gargilus Macer Aufidianus inscription (4) was found. Finally, following this series, although it has unfortunately not been preserved, the inscription that senator M. Fabius Priscus dedicated to C. Apronius Secundus would have been on a pedestal also destined for the villa of his friend in the area of La Font de l’Astor in Vilallonga (5). 2.1.4. Les plaques de marbre Inscriptions on marble plaques are more numerous as, in addition to being the most common element used for embellishing monuments, whether they were built with stone or cement and terracotta bricks, it is also the most easily reused type of medium. Unfortunately, it is also the most fragile and is therefore more often than not found in a fragmentary state. Many of these epigraphs have gaps in their texts and are not well enough preserved for us to reconstruct the original text, sometimes not even enough to give us an approximate idea of what they said. Most of the cases give us mere clues to the epigraphic practices that, despite the sparse or virtually non-existent information in their content, do tell us of the quality and the sumptuousness of the archaeological site, especially those where the palaeography or decoration reveal a highly skilled execution. The remains of C. Caecilius Inparatus’ inscription from the villa of El Vinyet in Sitges (20), like that of Ingenuus and Amoena from El Vilar in Reus (37), are indications of the presence of private funerary monuments of a certain prominence, despite the fact that the preserved plaques are relatively modest. Their size indicates that they were probably used in a funerary structure, most likely of a private nature. This line is followed by the plaques of the freedpersons Festus and Turpilia (42) and [---]mus and Elpis (40). The formulation preserved in both cases indicates that they were used in a more or less modest structure, although almost certainly of the family type. In the case of Iunius Eutyches (29), the father of a woman who had good connections with imperial freedmen in the capital, it is possible that they were also part of a tomb, the nature of which is unknown to us, but which would have been private. Finally, the plaque of Flavius [---]cio from Valls (26) indicates the presence of at least one Late Period burial area, probably associated with the villa of El Vilar in Valls. Two more inscriptions merit a mention: on the one hand, the thick marble plaque found at Renau, probably from the Saint-Béat quarries in the Pyrenees, and on the other, the marble plaque belonging to a Jewish family found in Els Pallaresos. The former is full of particularly noteworthy elements, from both the linguistic and the aesthetic points of view; the palaeography, like the carefully executed ordinatio, as well as Les inscripcions sobre plaques de marbre són les més nombroses, ja que, a més de ser l’element més habitual per a l’embelliment dels monuments, ja siguin de pedra o construïts amb ciment i maons de terracota, és el tipus de suport més fàcilment reutilitzable, trencadís, i, per tant, el que més fàcilment ha arribat en estat fragmentari. De gran part d’aquests epígrafs en estat llacunós no s’ha conservat el suficient per poder reconstruir el text originari, a vegades ni tan sols una idea aproximada. La major part dels casos són rastres de la pràctica epigràfica que, malgrat la seva minsa o gairebé nul·la informació de contingut, són en canvi indicis de qualitat i sumptuositat del jaciment, especialment aquells on la paleografia o la decoració revelen un alt nivell d’execució. Les restes de la inscripció de C. Caecilius Inparatus, de la vil·la del Vinyet de Sitges (20), igual que la d’Ingenuus i Amoena, del Vilar de Reus (37), són indicis de la presència de monuments funeraris privats de certa prominència, tot i ser relativament modestes les plaques conservades. Les dimensions indiquen que estaven molt probablement destinades a un edifici funerari, probablement de caràcter privat. Aquesta línia segueixen tant la placa dels lliberts Festus i Turpilia (42) com la dels lliberts [---]mus i Elpis (40). La formulació conservada en ambdós casos indica la seva destinació a una construcció, més o menys modesta, però molt versemblantment de tipus familiar. En el cas de Iunius Eutyches (29), pare d’una dona ben relacionada amb lliberts imperials presents a la capital, hi ha la possibilitat que estigués destinada també a una tomba la natura de la qual es desconeix, però d’àmbit privat. Finalment, la placa de Flavius [---]cio, de Valls (26), indica la presència almenys d’una àrea de necròpolis tardana probablement associada a la vil·la del Vilar de Valls. Un esment a banda mereixen dues inscripcions: la gruixuda placa de marbre recuperada a Renau, probablement de les pedreres pirinenques de Saint-Béat, per una banda, i la placa de marbre d’una família jueva dels Pallaresos. La primera està carregada d’elements particularment notables tant des del punt de vista lingüístic com estètic, ja que la paleografia, com l’acurada ordinatio, així com la redacció del text fan de l’epígraf de Primus, l’esclau de Cornelia Optata, un dels 30 2.1.4. Marble plaques Epigrafia i societat de l’AGER TARRACONENSIS Epigraphy and the society of the AGER TARRACONENSIS Figura 8. Columbari de Vila-rodona. Figure 8. The Columbarium of Vila-rodona. documents més especials i dels més antics de tots els recuperats a l’ager (23). Tot i no ser coneguda la seva procedència, en tot cas aquest bloc hauria pogut formar part d’un monument funerari familiar de tipus col·lectiu, potser un columbari com el conservat a la veïna Vila-rodona (Gurt i Macias 2002, 97-107) (figura 8). D’altra banda, l’elegant placa de la jueva Isidora, recuperada en una àrea de necròpolis a la zona dels Pallaresos (44), també denota una qualitat epigràfica poc habitual al territori en època tardana, ja que les altres inscripcions cristianes, potser a excepció i amb distància de la de Iulianus (45), no presenten una disposició de text i decoració tan acurada. the wording of the text, make the epigraph of Primus, a slave belonging to Cornelia Optata, one of the oldest and most interesting inscriptions found in the ager (23). Although we do not know its origin, this block could have been part of a collective, family-type funerary monument, perhaps a columbarium such as the one preserved in the neighbouring Vila-rodona (Gurt and Macias 2002, 97-107) (Figure 8). The elegant plaque of the Jewess Isidora, found in a burial site area in Els Pallaresos (44), also denotes an epigraphic quality rarely found in the territory in the Late Period, as the Christian inscriptions, perhaps with the exception, by a long stretch, of that of Iulianus (45), do not have such a carefully executed text and decoration. 2.1.5. Les ares funeràries 2.1.5. Funerary altars Les ares funeràries representen un tipus de monument que, per la seva natura, ja que es tracta d’elements exempts, se sol associar normalment a necròpolis col·lectives, com les situades a les vies funeràries als afores de les ciutats. Tots els exemples recuperats a l’ager són d’una certa qualitat artística, ja sigui pel material escollit o per l’elaboració segons els casos, la qual cosa reflecteix un consumidor amb capacitat d’escollir i, per tant, sufragar la despesa que aquest tipus de monuments suposava. Pel context de recuperació, aquestes inscripcions degueren pertànyer als conjunts funeraris nascuts a l’entorn de la Via Augusta, pròxims a un cementiri privat dependent d’una vil·la veïna. Aquest és el cas de l’ara del sevir Lucretius Nicephorus, recuperada als peus de la Torre dels Escipions (12), i dels soldats Sulpicius Sabinus (13), de la torre del Mas del Bisbe, i Staberius Felicianus (14), del Mas dels Canonges, totes dues recuperades a pocs metres de la Via Augusta. La gran estela de pedra de Santa Tecla del soldat oriünd d’Emerita Augusta Asullius Modestinus, reutilitzada en un pou de la zona de la Canonja, probablement estaria també destinada a ser exposada en algun lloc de la via (15). En el cas de l’esplèndida ara de Tyche, recuperada a la vil·la de l’església d’Altafulla (28), és possible asso- Due to the individual nature of funerary altars, they represent a type of monument that is normally associated with collective burial sites, such as those situated on the funerary ways on the outskirts of the towns. All the examples found in the ager have a certain artistic quality, either due to the chosen material or their manufacture, according to each case, which reflects a consumer with the ability to choose and, therefore, to pay for this type of monument. Judging by the context in which they were found, these inscriptions would have belonged to the funerary complexes that grew up around the Via Augusta, near a private cemetery belonging to a neighbouring villa. This is the case of the altars of the sevir Lucretius Nicephorus, found at the foot of the Tower of the Scipios (12), and the soldiers Sulpicius Sabinus (13), from the Mas del Bisbe Tower, and Staberius Felicianus (14), from Mas dels Canonges, both found a few metres from the Via Augusta. The large Santa Tecla stone stela commemorating Asullius Modestinus, a soldier from Emerita Augusta, which was reused in a well in the La Canonja area, would probably also have been displayed somewhere along the roadside (15). 31 AGER TARRACONENSIS 3. LES INSCRIPCIONS ROMANES ciar-la a la pròpia necròpolis domèstica. Es tracta d’un monument força treballat i provinent d’un taller de qualitat, cosa que denota el nivell adquisitiu del comitent. A més, conté un llarg text, part del qual amb marcat caràcter poètic. 2.1.6. Els sarcòfags Un dels elements més característics en les necròpolis urbanes són els sarcòfags, de plom, marbre o pedra local, llisos o profusament decorats. Tarraco compta amb un important taller, que va tenir un moment de màxima expansió cap al segle iii dC (Claveria 1990, 164-166). Són molt pocs els sarcòfags recuperats al territori, i només un conserva la seva inscripció. Es tracta d’un exemplar llis de pedra (llisós), sense decoració, excepte l’espai central rebaixat destinat al camp epigràfic, datat al segle iii dC, com la major part dels sarcòfags recuperats a la ciutat. Està dedicat per Q. Clodius Evangelus al seu nét, del qual s’ha perdut completament el nom (22). L’elecció d’un monument com aquest i la seva recuperació en un lloc tan distant del suburbi urbà podria indicar una propietat dels Clodii a la zona de les Borges del Camp, tot i que no és descartable que es portés d’una zona més llunyana. 2.1.7. Les ares votives De les tres inscripcions votives provinents del territori de Tarraco, només se’n conserva una que, tot i mutilada a la part on es trobava el nom de la divinitat a qui va ser consagrada, conserva en canvi el del dedicant, C. Clodius Aemilianus (3). La peça està feta amb la calcària grisa del Garraf i va ser recuperada a la rodalia de la vil·la romana de Darró, una de les residències més espectaculars de tot l’ager (López i Fierro 1990). Aquest personatge és conegut, ja que també apareix en un fragment d’epígraf honorífic procedent de la ciutat de Tarraco, cosa que fa versemblant l’adscripció de la propietat al mateix C. Clodius Aemilianus honrat al fòrum de la colònia (rit 542). Queda notícia d’una segona ara votiva de la qual, malgrat la seva pèrdua, s’ha conservat el gravat, potser fantasiejant. L’ara va ser dedicada a Iuppiter Dominus per part de Licinius Calidromus (2). La importància d’aquesta inscripció resideix en el fet que va ser recuperada a prop de la Torre dels Escipions, cosa que serveix per enfortir la relació del lloc amb el fundus Liciniorum documentat per la presència de l’Arc de Berà. 2.1.8. Altres suports i altres funcions – Inscripcions prescriptives i didascàliques També en el territori s’ha pogut documentar l’existència d’altres tipus d’inscripcions, el propòsit de les quals en principi no respon a l’ambient monumental 32 The splendid altar of Tyche found at the villa of the church in Altafulla (28) may have come from the villa’s own domestic cemetery. It is a very elaborate monument from a quality workshop, demonstrating the spending power of the person who had it made. Moreover, it has a long text, part of it of a marked poetic nature. 2.1.6. Sarcophaguses One of the most characteristic elements of urban burial sites is the sarcophagus; these can be made of lead, marble or local stone and be either plain or profusely decorated. Tarraco had an important workshop manufacturing sarcophaguses that reached the peak of its production around the 3rd century AD (Claveria 1990, 164-166). Very few examples have been found in the territory and on only one has the inscription been preserved. It is a plain sarcophagus made of stone (“llisós”) and undecorated, except in the lowered central part for the epigraphic field; it dates from the 3rd century AD, as do most of those found in the city. It was dedicated by Q. Clodius Evangelus to his grandson, whose name has been completely lost (22). The choice of a monument such as this and its find in such a distant part of the urban suburbs could indicate that the Clodii owned a property in the area of Les Borges del Camp, although we cannot rule out that it had been brought there from somewhere else. 2.1.7. Votive altars Of the three votive inscriptions found in the territory of Tarraco, only one has been preserved. Although it has been defaced on the part where the name of the divinity to which it was consecrated appeared, we can still see the name of the dedicator, C. Clodius Aemilianus (3). It is made of the grey limestone from the Garraf region and was found in the area of the Roman villa of Darró, one of the most spectacular residences in the whole ager (López and Fierro 1990). This personage is known to us, as he also appears on a fragment of honorific epigraph from the city of Tarraco, meaning that we can quite plausibly ascribe it to the property of the same C. Clodius Aemilianus who was honoured in the forum of the colonia (rit 542). We have a report of a second votive altar which has since been lost, although the engraving, perhaps somewhat fantasised, has been preserved. This altar was dedicated to Iuppiter Dominus by Licinius Calidromus (2). The importance of this inscription lies in the fact that it was found near the Tower of the Scipios, which helps strengthen the link of that place with the fundus Liciniorum documented by the presence of the Arch of Berà. Epigrafia i societat de l’AGER TARRACONENSIS sinó a necessitats de caire informatiu. Tot i que els mil·liaris responen també a aquestes característiques, en aquest cas es tracta d’elements més aviat de caràcter privat o d’ús intern, es podria dir. Aquest és el cas de dos textos, curiosament tots dos relacionats amb l’aigua. En primer lloc, el bloc inscrit amb el senyal de privatització d’aigua pública a favor, potser, d’un fundus dels voltants de Riudabella (53), i el titulus pictus de la vil·la dels Munts, la inscripció pintada sobre una de les parets bellament decorada de l’ambulatio del jardí (35). En ambdós casos es tracta d’indicacions de caràcter particular: en el primer text, es recorda l’autorització rebuda del mateix emperador Adrià per fer ús privat de les aigües d’una font que brollava a prop de la propietat, i, en el segon, les mesures per construir una cisterna per ordre dels propietaris, Valerius Avitus i Faustina. Com a cas excepcional, cal recordar la presència de la inscripció sobre la cúpula de mosaic de la vil·la de Centcelles (52). Les dues lletres presents a l’anca del cavall d’un dels personatges de l’escena de la cacera indiquen la voluntat de deixar constància d’una indicació de propietat, potser el nom del dominus de la vil·la, tot i que de manera només intel·ligible als seus contemporanis. – Objectes mobles Una part important de les inscripcions d’ús quotidià es troben sobre l’anomenat instrumentum, és a dir, els objectes mobles que conformaven l’utillatge domèstic i que inclou una molt variada tipologia de suports. Dins del territori de l’antic ager Tarraconensis s’han pogut recuperar tres objectes en metall dotats d’inscripció: un segell (signaculum) de bronze (34), un anell (16) i una canonada de plom (32). A diferència dels dos primers, on el text conservat revela el nom dels respectius propietaris, C. Valerius Avitus, patró de la vil· la dels Munts, i Attius Felix, potser propietari d’una vil· la a la rodalia d’Olèrdola, en el cas de la fistula plumbea cal pensar que el nom conservat es refereix, en canvi, a l’encarregat de la foneria on va ser fabricada, l’officina plumbaria. – Els grafits de propietat Però de totes les inscripcions sobre instrumentum, la categoria més abundant és sens dubte la dels grafits amb noms propis o senyes d’identificació que s’inscrivien en la vaixella de cuina, tant la comuna com la més preuada de parets fines o decorada amb motius impresos, coneguda per aquest motiu com a terra sigillata. El costum de fer servir qualsevol objecte d’ús quotidià com a base d’escriptura forma part del conegut «epigraphic habit» (MacMullen 1982), per la qual cosa els estris a l’abast de la mà van ser fets servir com a suport de textos improvisats, la gran part de les vegades de contingut privat, com els noms personals, o de Epigraphy and the society of the AGER TARRACONENSIS 2.1.8. Other media and other functions – Prescriptive and didactic inscriptions Other types of inscription have been documented in the territory, although their purpose was not monumental, but informative. Even though milestones also fit into this category, in this case we are speaking of elements that were more of a private nature or for internal use. This is the case of two texts, strangely enough both concerned with water. One is the inscribed block indicating the privatisation of public water in favour, perhaps, of a fundus in the area of Riudabella (53), and the second is a titulus pictus from the villa of Els Munts, an inscription painted on one of the beautifully decorated walls of the garden ambulatio (35). In both cases they are indications of a private nature. The first text records the authorisation received from the emperor Hadrian himself to make private use of the waters that flowed from a spring near the property and the second tells us of the measures taken to build a cistern on the orders of the villa owners, Valerius Avitus and Faustina. As an exceptional case, we have to recall the presence of the inscription on the mosaic cupola in the villa of Centcelles (52). The two letters on the haunch of the horse of one of the persons in the hunting scene indicates a desire to leave a record of ownership, perhaps the name of the villa’s dominus, although in a way that was only intelligible to their contemporaries. – Mobile objects A large part of the inscriptions of daily use are found on the so-called instrumentum, in other words, on the mobile objects making up the domestic equipment that included a wide variety of types of media. Three metal objects with an inscription have been found in the territory of the ancient ager Tarraconensis: a bronze stamp (signaculum) (34), a ring (16) and a lead pipe (32). The preserved text on the first two reveals the names of their respective owners, C. Valerius Avitus, the patron of the villa of Els Munts, and Attius Felix, the possible owner of a villa in the area of Olèrdola. In the case of the fistula plumbea, we believe the preserved name is that of the person in charge of the foundry in which it was made, the officina plumbaria. – Ownership graffiti However, of all the inscriptions on instrumentum, the largest category is without a doubt the names or identification signs inscribed on kitchenware. This includes both common ware and the more highly prized thin-walled ware or that with imprinted motifs, known for this reason as terra sigillata. The custom of using any object whatsoever to write on is part of the so-called “epigraphic habit” (MacMullen 1982). Implements within easy reach were used for writing 33 AGER TARRACONENSIS 3. LES INSCRIPCIONS ROMANES Figura 9. Incisió d’un got ceràmic. Dibuix: aquarel·la de B. Reymond (Féret i Sylvestre 2008, 323). Figure 9. Incision on a pottery cup. Drawing: Watercolor of B. Reymond (Féret and Sylvestre 2008, 323). caràcter informal, limitats a indicar el propietari o el destinatari de l’objecte en qüestió (figura 9). Els textos més llargs presenten una o dues frases com a màxim, amb les quals mitjançant una perífrasi s’al·ludeix a la propietat de l’objecte, com són els grafits d’Heraclida (102) i de Minicius (104). La majoria, com s’ha dit, són textos limitats a noms personals, com per exemple Secundus (108), Zosimus (110) o el ja mencionat Statutus (109), present en una sèrie de fins a sis exemplars. La gran majoria dels grafits, però, es troben en estat molt fragmentari, per la qual cosa és molt difícil poder adscriure un nom amb seguretat, tot i que alguns es podrien reconstruir: Antheus (98), Eupron (99), Optatus (106) o Pamphilus (112). Finalment, es pot identificar alguna al·lusió o joc de paraules, també presents en aquest tipus d’inscripcions, com la referència a un lladre (Fur, a 101) o a la possibilitat d’haver tingut sort, en una juguesca, per exemple, com podria significar també el text Fortunate («Oh, tu, afortunat!», de 100). De vegades pot comparèixer el nom del propietari del dolium, especialment quan aquest indicava una destinació privada dintre d’un conjunt d’elements d’un dipòsit més ampli, com és el cas del grafit de la Burguera (56). Entre els elements amb grafits de producció destaca el fragment del molí de gra recuperat a la vil·la dels Antigons (55), probablement amb la indicació del taller on va ser fabricat. improvised texts on, the majority of which are of a private or informal nature, such as personal names, and limited to indicating the owner or recipient of the object in question (Figure 9). The longest texts have at most one or two phrases in which a periphrasis is used to denote the ownership of an item, such as the Heraclida (102) and Minicius (104) graffiti. Most, as we have said, are texts limited to personal names, such as, for example, Secundus (108), Zosimus (110), or the above-mentioned Statutus (109), who is recorded on as many as six items. However, the vast majority of the graffiti is found in a very fragmented state, making it very difficult to definitively confirm a name, although some can be reconstructed, including Antheus (98), Eupron (99), Optatus (106) or Pamphilus (112). Finally, we can identify the occasional allusion or play on words in this type of inscription, such as the reference to a thief (Fur in 101) or the possibility of having been lucky in a wager, for example, which could also be the meaning of the text Fortunate (“Oh, you, the lucky one!”, from 100). Sometimes we can see the name of the owner of a dolium, especially when that indicated a private use within a larger set of storage items, such as the case of the graffito from La Burguera (56). Among the items used for production that contain graffiti, the grain mill found in the villa of Els Antigons (55) stands out; it is probably the name of the workshop where it was manufactured. 2.2. Propietaris de fundi al territori: identificació a partir de l’epigrafia 2.2. The owners of fundi in the territory: identifying them through epigraphy Un cop vistos els tipus de suports, el material i els continguts de les inscripcions recuperades al territori, Having seen the types of media, material and content of the inscriptions found in the territory, we need 34 Epigrafia i societat de l’AGER TARRACONENSIS Epigraphy and the society of the AGER TARRACONENSIS cal extreure la informació que permeti establir criteris per a la identificació dels personatges recordats, i en quina mesura el contingut analitzat juntament amb el continent pot ajudar a establir propietats en els contextos arqueològics. De fet, el tipus de document recuperat permet extreure una sèrie de paràmetres a l’hora d’adjudicar un nom a un jaciment. En principi, la identificació del personatge i la seva contextualització social a partir del text i el tipus de suport epigràfic, el material i la seva monumentalitat, permet precisar el tipus d’individu i la seva relació amb el jaciment o context arqueològic en el qual ha estat recuperat. En conseqüència, els documents més fàcilment identificables són els blocs monumentals dels mausoleus privats, que ofereixen la probabilitat més alta. En segon lloc, les plaques amb la relació dels membres d’una mateixa família poden ser indicatives de la seva destinació a un monument funerari conjunt, probablement també associat a una propietat de la mateixa família. En tercer lloc, la resta de textos, que en virtut de les seves característiques podran amb més o menys versemblança ser adscrits a una necròpolis i, de vegades, podran ajudar a la proposta de l’existència d’una vil·la a la rodalia. A continuació es passa una relació de les inscripcions que han permès proposar la identificació del propietari de determinades vil·les romanes, segons siguin els jaciments de pertinença al territori pat o no.2 to extract the information that allows us to establish criteria for identifying the persons commemorated. We also have to look at to what extent the analysed content, together with the medium, can help to establish properties in the archaeological context. In fact, the type of document found allows us to extract a series of parameters when adjudicating a name to an archaeological site. In principle, the identification of the personage and his or her social contextualisation, based on the text and type of epigraphic medium, the material and its monumentality, allows us to describe the type of individual and their relationship with the archaeological site or archaeological context where the piece was found. Consequently, the most easily identifiable documents are the monumental blocks from private mausoleums, which offer the highest probabilities. In second place, plaques with a list of the members of the same family can indicate that they come from a funerary monument complex, probably associated with a property belonging to the same family. In third place are the rest of the texts that, by virtue of their characteristics, can more or less plausibly be attributed to a burial site and can sometimes help with the hypothesis that there was a villa in the area. Below is a list of the inscriptions that have allowed us to hypothetically identify the owners of specific Roman villas, according to whether the archaeological sites are in to the ATP territory or not2. 2.2.1. A la dreta del Francolí (zona pat) Les troballes més significatives a l’hora de conèixer els propietaris en els jaciments localitzats en l’àmbit d’estudi del projecte han estat la vil·la de Mas Sardà (jac 35), de L. Bennius Primigenius i la seva dona Quintia Procula, la vil·la Ceratònia (jac 119), del senador Q. Gargilius Macer Aufidianus i la seva esposa Apronia Iusta, la vil·la de Centcelles (jac 103), de M. Fulvius Musaeus i Sutoria Surilla, la vil·la dels Antigons (jac 66), de Iulius Statutus i Porcia Corinthides, la vil·la del Vilar de Reus (jac 94), de la família Calaria i, finalment, la vil·la de Repsol Química (jac 37), de L. Minicius Apronianus. Un desconegut [---] L. f. M. n Met(---), personatge d’època tiberiana, podria haver estat un familiar del propietari de l’enorme vil·la de la Burguera (jac 174). D’altra banda, la recuperació d’inscripcions en zones on no ha estat fins al moment localitzat cap jaciment permet suposar que als voltants va trobar-se una vil·la de certa importància, en vista dels personatges recordats, com és el cas de la vil·la del decurió L. Aelius Polycletus, a la partida de Miralbó a la Canonja, la vil· la de la matrona Sulpicia Calagurritana, a Constantí, i la vil·la de la Font de l’Astor, de L. Apronius Secundus, 2.2.1. To the right of the River Francolí (the atp area) 2. Per a un catàleg raonat dels propietaris de vil·les del territori de Tarraco, cf. Gorostidi et al. en premsa. 2. For a reasoned catalogue of the owners of the villas in the territory of Tarraco, cf. Gorostidi et al. in press. The most significant finds in terms of ascertaining who owned the properties on the archaeological sites found in the project study area have been at the villa of Mas Sardà (jac 35), L. Bennius Primigenius and his wife Quintia Procula; the Ceratònia villa (jac 119), belonging to the senator Q. Gargilius Macer Aufidianus and his wife Apronia Iusta; the villa of Centcelles (jac 103) belonging to M. Fulvius Musaeus and Sutoria Surilla; the villa of Els Antigons (jac 66) belonging to Iulius Statutus and Porcia Corinthides; the villa of El Vilar in Reus (jac 94) belonging to the Calaria family and, finally, the villa of Repsol Química (jac 37) belonging to L. Minicius Apronianus. An unknown person, [---] L. f. M. n Met(---), from the period of Tiberius, may have been a relative of the owner of the enormous villa of La Burguera (jac 174). On the other hand, the finds of inscriptions in areas where to date no archaeological sites have been located lead us to assume that there was a villa of a certain importance in the area. We can presume this from 35 AGER TARRACONENSIS 3. LES INSCRIPCIONS ROMANES amic del jove i prometedor senador M. Fabius Priscus, al terme de Vilallonga. Quant a la informació aportada pels segells sobre ceràmica de tipus industrial, cal recordar les dues propietats de famílies benestants de Tarraco identificades gràcies als textos d’aquest tipus d’inscripcions. Per una banda, els Domitii Ahenobarbi semblen documentar-se a través del segell recuperat a la Canaleta amb la marca de Sex. Domitius, pròpia de l’Aumedina, cosa que ha fet pensar en una possible producció en una segona vil· la més propera a la ciutat, també propietat d’aquesta important família (cf. 140). Per altra banda, un segell sobre dos exemplars de dolia, un recuperat al Mas d’en Toda (170) i l’altre al Mas de Gomandí (169), han permès identificar M. Clodius Martialis, un magistrat de la colònia d’època flàvia (rit 168), que podria haver estat el propietari d’un fundus localitzat entre aquests dos jaciments veïns. 2.2.2. Resta del Camp de Tarragona, el Penedès i el Garraf A la resta del territori també hi ha algunes vil·les amb propietaris coneguts, com és l’emblemàtic cas de la vil·la dels Munts, de C. Valerius Avitus, documentat en diverses inscripcions, dues d’elles trobades in situ, però també hi ha altres casos, potser no tan espectaculars, on la propietat de les vil·les també pot ser reconeguda gràcies als rastres epigràfics. Aquest és el cas de la vil·la de C. Caecilius Inparatus, a la vil·la romana del Vinyet (Sitges, Garraf ), i de C. Clodius Aemilianus, propietari de la magnífica vil·la de Darró. L’indici de la inscripció de l’Arc de Berà ha fet raonablement proposar la seva relació amb un fundus Liciniorum l’extensió del qual potser arribava fins a la Torre dels Escipions, on es va recuperar l’ara votiva de Licinius Calidromus. La resta de documentació no permet associar amb claredat noms i propietats, però prova la presència d’individus de certa categoria al territori del Penedès: a la Vinya del Taberner, a Vilobí, es localitzà probablement una propietat dels Farronii, mentre que a Sant Pere de Molanta, un fundus Paetinianum. Queda la possibilitat de proposar a Cal Novançà, a Sant Martí Sarroca, l’existència d’una propietat dels Cornelii, en la qual s’hauria erigit el monument funerari de L. Cornelius Tacitus. Més mutilat està el bloc de marbre recuperat al camp d’aviació de la Riba, amb la menció d’un Cornelius i un Valerius, però l’estat fragmentari de la peça impedeix extreure’n més consideracions. A Pacs es troben les restes del monument funerari d’un personatge del qual només s’ha conservat el cognom, Bassus, però la monumentalitat del bloc conservat fa possible relacionar-lo amb una propietat identificable a les restes localitzades al Camp del Salinar. Un altre element monumental d’un personatge el nom del qual ha arribat mutilat va ser recuperat al castell 36 the persons commemorated, as in the case of the villa of the decurion, L. Aelius Polycletus, in the Miralbó sector of La Canonja, the villa of the matrona Sulpicia Calagurritana in Constantí, and the villa of La Font de l’Astor belonging to L. Apronius Secundus, a friend of the young and promising senator, M. Fabius Priscus, in the municipality of Vilallonga. As far as the information we can glean from the stamps on industrial-type pottery is concerned, we can mention the two properties belonging to wealthy Tarraco families identified thanks to the texts on this type of inscription. On the one hand, the Domitii Ahenobarbi appear to be documented through the stamp found at La Canaleta with the mark of Sex. Domitius, from Aumedina, which leads us to believe in a possible production in a second villa nearer the city, which would also have belonged to this important family (cf. 140). On the other hand, a stamp on two specimens of dolia, one found at Mas d’en Toda (170) and the other at Mas de Gomandí (169), have allowed us to identify M. Clodius Martialis, a magistrate of the colonia in the Flavian period (rit 168), who may have been the owner of a fundus located between these two neighbouring archaeological sites. 2.2.2. The rest of the Camp de Tarragona, El Penedès and El Garraf We also know the owners of some of the villas in the rest of the territory, such as the emblematic example of the villa of Els Munts belonging to C. Valerius Avitus, who is documented in various inscriptions, two of them found in situ. However, there are also other examples, although perhaps not as spectacular, where the ownership of the villas can be ascertained from the epigraphic clues. This is the case of C. Caecilius Inparatus and the villa of El Vinyet (Sitges, Garraf ) and that of C. Clodius Aemilianus, the owner of the magnificent villa of Darró. The inscription on the Arch of Berà has quite reasonably led to the suggestion of a connection with a fundus Liciniorum, which perhaps extended as far as the Tower of the Scipios, where the votive altar of Licinius Calidromus was found. The rest of the documentation does not allow any clear association between names and properties, although they are proof of the presence of individuals of a certain category in the territory of El Penedès. La Vinya del Taberner in Vilobí is the probable location of a property belonging to the Farronii, and in Sant Pere de Molanta there was a fundus Paetinianum. It is also possible that at Cal Novançà in Sant Martí Sarroca there was a property belonging to the Cornelii, where a funerary monument to L. Cornelius Tacitus would have been erected. More badly defaced is the marble block found on the airfield at La Riba, which mentions a Cornelius and a Valerius, although the frag- Epigrafia i societat de l’AGER TARRACONENSIS Epigraphy and the society of the AGER TARRACONENSIS de Castellet, les Masuques. En aquest cas, igual que amb el bloc de Bassus, cal suposar un mausoleu relacionat amb una propietat a la zona. També s’han pogut identificar propietaris més modestos, com és el cas dels lliberts Festus i Turpilia, al Mas la Berna. Finalment, hi ha documents que indirectament informen de l’existència d’una vil·la a llocs on falta qualsevol altre tipus d’indicis, com és el cas de la indicació de propietat d’aigua a Riudabella, o algun tipus d’inscripcions funeràries que permeten pensar que haguessin estat destinades a un cementiri privat, com és el cas de Primus a Renau, esclau d’una Cornelia Optata, i Cladus, probablement al servei d’un Lucretius, a Sant Pere de Molanta, totes dues inscripcions de certa vàlua, especialment la de Renau, dedicades per parents directes, per la qual cosa és possible que les seves tombes formessin part d’una necròpolis privada associada a una vil·la de la zona. En aquesta línia cal situar la inscripció d’Isidora, recuperada en una necròpolis dels Pallaresos: la qualitat del text fa pensar en la presència d’una propietat d’aquesta família jueva a la zona, on, d’altra banda, no se n’ha identificada cap. Diferent és el cas de la inscripció dels Iunii de la Rectoria de Pacs, on un dels personatges ha estat reconegut i relacionat amb lliberts de la gens Ceionia, probablement funcionaris de la casa imperial d’època antonina. La qualitat de les restes de la vil·la, decorada amb mosaics policroms, podria correspondre a una propietat de lliberts imperials, ben documentats a la capital. mented state of the piece prevents us from drawing any more inferences. In Pacs we find the remains of the funerary monument to a person of whom only the surname, Bassus, has been preserved, although the monumentality of the preserved block makes it possible to link it to a property identifiable in the remains located at El Camp del Salinar. Another monumental element referring to a person whose name has been defaced was found in the small castle of Castellet (Les Masuques). In this case, like that of the Bassus block, we have to assume that it was part of a mausoleum associated with a property in the area. More humble owners have also been identified, such as the freedmen Festus and Turpilia at Mas la Berna. Finally, there are documents that tell us indirectly about the existence of a villa in places where there is no other type of evidence. This is the case of the indication of water ownership at Riudabella, or certain types of funerary inscription that lead us to believe that they come from a private cemetery, such as that of Primus, a slave belonging to one Cornelia Optata, in Renau, and Cladus, who was probably in the service of a Lucretius, in Sant Pere de Molanta. Both inscriptions are of a certain value, particularly that of Renau, which was dedicated by close relatives, for which reason it is possible that their tombs would have been part of a private burial site associated with a villa in the area. Along these lines we also have to include the inscription dedicated to Isidora found in a burial site in Els Pallaresos; the quality of this text leads us to believe that this Jewish family owned a property in the area, although none has been identified. The case of the inscription of the Iunii of the Rectory of Pacs is quite different. Here, one of the persons has been recognised and linked to the freedmen of the gens Ceionia, who were probably imperial civil servants during the Antonine period. The quality of the remains of the villa, which was decorated with polychromatic mosaics, mean it could have belonged to imperial freedmen, who are well documented in the capital. 2.3. Prosopografia i societat al territori Els documents del territori il·lustren principalment els estrats superiors de la societat. La qualitat i la quantitat de les peces conservades són una clara mostra de la intenció dels personatges representats d’immortalitzar-se com a privilegiats. Tot i que el destí de la gran majoria de les inscripcions era l’exhibició en àmbit privat, cal destacar-ne la intencionalitat pública, és a dir, la seva exhibició per a un públic potencial. Això és evident en els grans mausoleus funeraris, però especialment en el cas dels pedestals destinats a la decoració de les vil·les. En aquest sentit, cobra especial rellevància la gran inscripció sobre l’Arc de Berà que testimonia la importància per a les elits d’aquest canal de memòria. Tanmateix, l’epigrafia del territori de Tarraco il·lustra un ampli ventall de la societat romana assentada en les seves propietats rurals, si bé la gran majoria dels documents es refereixen a les capes més altes. 2.3.1. Panoràmica cronològica Tot i que el nucli urbà ha preservat una àmplia sèrie d’inscripcions d’època republicana, entre les quals es 2.3. Prosopography and society in the territory The documents from the territory mainly illustrate the upper echelons of society. The quantity and quality of the preserved pieces are clear evidence of the intention of the represented persons to immortalise themselves as members of the privileged classes. Although the vast majority of the inscriptions were designed to be exhibited in private, we have to emphasise a public intentionality, in other words, for their exhibition to a potential audience. This is evident in the large funerary mausoleums and especially in the pedestals 37 AGER TARRACONENSIS 3. LES INSCRIPCIONS ROMANES troba, precisament, el text més antic de tota la Península (cil ii2, 14, 841 = ilrh C58) del segle iii aC, no és fins en ple segle i dC quan es daten els primers epígrafs del territori. L’arc cronològic correspon a l’anomenada «explosió epigràfica» documentada a la capital, que va trobar el seu punt culminant en els decennis finals del segle i dC i fins a la primera meitat de la següent centúria (Alföldy 1998). used in the decoration of villas. Particularly relevant in this respect is the large inscription on the Arch of Berà that testifies to the importance of this method of commemoration for the elites. Likewise, the epigraphy of the territory of Tarraco illustrates a wide range of Roman society settled in their rural properties, although the great majority of the documents refer to the highest strata. – D’August als flavis Partint de la inscripció monumental de l’Arc de Berà, dedicat per L. Licinius Sura (6), avantpassat de l’important senador homònim, podem dir que l’època augustiana marca el començament de la presència epigràfica monumental al territori i que, com va succeir a la ciutat, trobarà la màxima expressió a finals del segle i, inicis del ii dC. En aquest sentit, cal assenyalar la possible presència dels Domitii Ahenobarbi d’època augustiana a la Canaleta (cf. 140). A la segona meitat del segle i, dos senadors apareixen documentats en sengles vil·les localitzades al territori: a la suburbial vil·la de la Ceratònia vivia amb la seva esposa Apronia L. f. Iusta el senador Q. Gargilius Q. f. Macer Aufidianus, que fou legatus Augusti iuridicus provinciae Hispaniae citerioris sota els flavis (4), mentre que a la vil·la de Mas Sardà, a prop de la via in Hispanias, va ser enterrat el jove ignotus a qui va dedicar el monument funerari la seva dona Claudia Atiliana (7), membre d’una destacada família tarragonina. Un tercer senador localitzat al territori fou M. Fabius Priscus, del cercle personal del futur emperador Galba, qui apareix en un pedestal dedicat a C. Apronius Secundus, probablement a la vil·la d’aquest últim a la zona de Vilallonga (5). Continuant en època flàvia, l’aristocràcia municipal també és present en la figura del sevir augustal C. Fulvius Musaeus, llibert de la flamínica Fulvia Celera, qui juntament amb la seva esposa Sutoria Surilla va ser propietari de la vil·la de Centcelles (11). L. Bennius Primigenius va ser un altre llibert enriquit, mereixedor d’un gran monument funerari dedicat per la seva dona, Quintia Procula, a prop de la via in Hispanias en els terrenys de la vil·la suburbana localitzada a Mas Sardà (19). Primigenius no va exercir cap càrrec ni honor que mereixés aparèixer a la seva làpida. Aquesta família potser estava relacionada d’alguna manera amb els funcionaris del tresor a través de Bennia Venustina, una familiar que, igual que Quintilia Procula, potser parenta també de Quintia i Primigenius, estava casada amb un dels arcarii de la província.3 També trobem personatges a títol privat, petits i grans terratinents recordats en les inscripcions funeràries, més o menys 2.3.1. A chronological panorama 3. La proximitat amb el sepulcre del senador ignotus fa pensar si aquest no hauria estat també un Bennii, per la qual cosa es podria plantejar com a hipòtesi un fundus Benniorum entorn de la vil·la i necròpolis de Mas Sardà. 38 Although the urban area has preserved an extensive series of Republican period inscriptions, among which we find the oldest text on the entire Iberian Peninsula (cil ii2, 14, 841 = ilrh C58) of the 3rd century BC, it is not until well into the 1st century AD that we can date the territory’s first epigraphs. The chronological arc corresponds to the so-called “epigraphic explosion” documented in the capital, which culminated in the period between the last decades of the 1st century AD and the first half of the following century (Alföldy 1998). – From Augustus to the Flavians Based on the monumental inscription on the Arch of Berà dedicated by L. Licinius Sura (6), an ancestor of the important senator of the same name, we can say that the Augustan era saw the beginning of monumental epigraphy in the territory. As happened in the city, this reached its peak and the end of the 1st and the beginning of the 2nd century AD. In this respect, we should point out the possible presence of the Augustan-period Domitii Ahenobarbi at La Canaleta (cf. 140). In the second half of the 1st century two senators are documented at two villas in the territory. Senator Q. Gargilius Q. f. Macer Aufidianus, who was legatus Augusti iuridicus provinciae Hispaniae citerioris under the Flavians, lived with his wife Apronia L. f. Iusta in the suburban villa of La Ceratònia (4), while in the villa of Mas Sardà, near the via in Hispanias, we find the tomb of the young ignotus to whom his wife, Claudia Atiliana (7), a member of an important local family, dedicated a funerary monument. A third senator identified in the territory was M. Fabius Priscus, a member of the personal circle of the future emperor Galba, who appears on a pedestal dedicated to C. Apronius Secundus, probably in the latter’s villa in the Vilallonga area (5). Continuing in the Flavian era, the municipal aristocracy is also represented by the figure of the Augustan sevir, C. Fulvius Musaeus, a freedman of the flaminica Fulvia Celera, who, together with his wife Sutoria Surilla, owned the villa of Centcelles (11). L. Bennius Primigenius was another rich freedman who had a large funerary monument dedicated to him by his wife, Quintia Procula, near the via in Hispanias on Epigrafia i societat de l’AGER TARRACONENSIS Epigraphy and the society of the AGER TARRACONENSIS monumentals. Aquest és el cas de la placa d’Ingenuus i la seva companya Amoena, probablement immigrants itàlics assentats al Vilar de Reus (37), i la parella de lliberts de la Pineda (40), dels quals tampoc es coneix el gentilici. A la zona del Penedès es coneixen altres noms, com C. Farronius, pare del C. Farronius Quietus enterrat a la seva propietat a Vilobí (25), o C. Caecilius Inparatus, primer propietari de la vil·la del Vinyet de Sitges (20). El nom poc comú de Farronius juntament amb la menció de la tribu Pollia, freqüent a la Ligúria, fa pensar que es tracti de persones de procedència itàlica, probablement colons arribats amb la reforma d’August.4 D’altra banda, les dimensions descomunals per al territori del monument funerari d’un tal Bassus a Pacs donen la clau per interpretar que aquest personatge va gaudir de gran prestigi, tot i que no se’n pot esbrinar res, tret d’un possible origen a la veïna Barcino (38). Aquest també és el cas d’un altre personatge desconegut, del qual es van recuperar les restes de la inscripció monumental corresponent al seu mausoleu a la zona del castell de Castellet (les Masuques), la qual cosa documenta probablement la presència en la zona de l’Alt Penedès de terratinents amb una capacitat econòmica que queda reflectida en la grandària dels seus monuments funeraris. L’epigrafia del territori també recorda personatges de condició servil. És el cas de les inscripcions funeràries de dos homes, ambdós amb la fórmula hic situs est, que daten també d’aquest període: la làpida de Primus, serf de Cornelia Optata, va ser dedicada pels seus fills, probablement rics lliberts segons indica la qualitat de la peça (23). En canvi, el monument més senzill de Cladus, probable esclau d’un Lucretius, va ser dedicat per una dona, Prima, potser la seva mare (30). La resta de personatges apareixen en fragments poc significatius, que permeten, això sí, confirmar la presència de la pràctica epigràfica també en àmbit rural (cf. els fragments menors classificats en l’apartat 3.2.vi. Frustula). land belonging to the suburban villa located in Mas Sardà (19). Primigenius held no post or honour that merited a mention on his tombstone. The family was perhaps related in some way to the treasury officials through Bennia Venustina, a relative who, like Quintilia Procula, was possibly also related to Quintia and Primigenius and was married to one of the provincial arcarii.3 We also find private individuals, who were small and large landowners, commemorated in more or less monumental funerary inscriptions. This is the case of the plaque of Ingenuus and his companion Amoena, probably Italic immigrants who had settled at El Vilar in Reus (37), and the freedpersons from La Pineda (40), whose lineage we do not know either. In the area of El Penedès we know of other names: C. Farronius, father of the C. Farronius Quietus buried on his property in Vilobí (25), and C. Caecilius Inparatus, the first owner of the villa of El Vinyet in Sitges (20). The unusual name of Farronius, together with the mention of the Pollia tribe which was common in Liguria, leads us to believe that they were from Italica and probably colonists who had arrived with Augustus’ reforms.4 On the other hand, the extraordinary size for the territory of the funerary monument of one Bassus in Pacs is the key to interpreting that this personage enjoyed great prestige, although we are unable to ascertain any more about him, except perhaps that he possibly came from the neighbouring town of Barcino (38). The same is true for another unknown person, of whom we have the remains of the monumental inscription from his mausoleum in the area of the castle of Castellet (Les Masuques). This documents the probable presence in the Alt Penedès area of landowners whose wealth was reflected in the grandeur of their funerary monuments. The territory’s epigraphy also records the names of servants. This is the case of the funerary inscriptions of two men, both with the formula hic situs est, that also date from this period: the tombstone of Primus, a slave belonging to Cornelia Optata, was dedicated by his children, probably rich freedmen judging by the quality of the piece (23). In contrast, the less elaborate monument of Cladus, a probable slave of one Lucretius, was dedicated by a woman, Prima, perhaps his mother (30). The rest of the persons appear in fragments of little significance, although they do allow us to confirm that epigraphy was also practiced in the countryside (cf. the smaller fragments classified in section 3.2. vi. Frustula). – Dels flavis als antonins La següent dècada continua la tendència iniciada sota els flavis, i es documenten al territori diversos personatges vinculats amb l’Administració de la colònia. El cas més emblemàtic és el del duumvir C. Valerius Avitus (34 i 35), propietari de la vil·la dels Munts sota Antoní Pius. Però també altres magistrats del moment, tal com indicava el costum romà, segons el qual els grans prohoms de l’Administració tenien casa a la ciutat i una residència d’oci als afores. Per exemple, en època entre Adrià i Antoní Pius, L. Minicius Apronianus (8), que va exercir tots els càrrecs del cursus honorum municipal fins a accedir al flaminat de 4. Altres membres de la tribu Pollia al territori a 37. 3. The proximity to the sepulchre of the ignotus senator leads us to ask whether he would not also have been a Bennii. In this case we could also suggest a hypothetical fundus Benniorum in the area of the villa and necropolis of Mas Sardà. 4. Other members of the Pollia tribe in the territory in 37. 39 AGER TARRACONENSIS 3. LES INSCRIPCIONS ROMANES l’emperador Trajà, va ser probablement el propietari de la vil·la de Repsol Química. Altres casos semblants són el de L. Aemilius Sempronius Clemens Silvanianus (9), un altre magistrat, el pedestal del qual va ser recuperat a Monnars, i el de C. Clodius Aemilianus (3), present a Darró i en una inscripció honorífica recuperada a la zona del fòrum de la colònia. Finalment, els segells sobre dolia han permès localitzar el fundus del cavaller magistrat de la colònia i flamen Aug(ustorum) M. Clodius Martialis a la zona entre el Mas de Gomandí i el Mas d’en Toda (169-170). En el trànsit del segle ii al iii dC se situa el decurió L. Aelius Polycletus (10), qui va ser nomenat decurió de la colònia, honor reservat als joves de famílies molt assenyalades com devien ser els Aelii, probablement relacionats amb lliberts imperials. En aquest moment també se situa l’activitat del segon sevir augustal localitzat al territori: L. Lucretius Nicephorus (12), a qui van dedicar una ara funerària a prop de la Torre dels Escipions, potser en terrenys de propietat de la família dels Lucretii localitzats als voltants.5 Les troballes també han permès localitzar personatges a títol privat, però dels quals, gràcies a la prosopografia, es coneixen les seves vinculacions amb les altes esferes polítiques de la Tarraco del segle ii. És el cas de P. Furius Montanus (27), documentat en el dau central d’un petit pedestal tripartit funerari, que recorda que fou l’espòs de Numisia Victorina, germana d’un flamen provincial. Una cosa semblant succeeix amb els Calarii (21), establerts en una propietat rural als afores de Reus. Es tracta d’una família autòctona, desconeguda d’altra banda, però que es pot associar amb els Lutatii, més ben documentats a la ciutat. Al segle iii dC es data el sarcòfag de les Borges del Camp que Q. Clodius Evangelus va dedicar al seu nét (22), però també l’epitafi de Iunius Euthyches a Pacs (29), la filla del qual, quasi homònima, està vinculada amb lliberts de la gens Ceionia emparentada amb la dinastia antonina. Per altra banda, dos dels tres veterans de la legió vii Pia Gèmina assentats en el territori daten del segle iii dC, mentre que el tercer se situa en un moment immediatament anterior. Tots tres epitafis documenten la presència de soldats arribats de fora de Tarraco, ja siguin hispans d’Emerita (15) o Bracaraugusta (14), o africans de la colònia de Cirta (13). La presència d’estrangers també és evident al camp al segle iii dC, com documenta, per exemple, la versemblant identificació del ric tractant d’or Iulius Statutus, procedent de la ciutat de Carnutum (Panònia), amb un propietari de l’esplèndida vil·la dels Antigons (109). A cavall del iii i el iv dC es troba el grec Themistocles, enterrat en un sarcòfag recuperat a la Nou de Gaià (49). – From the Flavians to the Antonines In the following decade, the trend begun under the Flavians continued and we document various persons linked to the administration of the colonia in the territory. The most emblematic case is that of the duumvir C. Valerius Avitus (34 and 35), the owner of the villa of Els Munts under Antoninus Pius. We also find other magistrates of the period, as indicated by the Roman custom according to which the illustrious personages of the administration had a house in the city and a residence for leisure on the outskirts. For example, in the period between Hadrian and Antoninus Pius, L. Minicius Apronianus (8), who held all the posts in the municipal cursus honorum until he reached the flaminate of the emperor Trajan, was probably the owner of the Repsol Química villa. Other similar cases are those of L. Aemilius Sempronius Clemens Silvanianus (9), another magistrate, whose pedestal was found in Monnars, and C. Clodius Aemilianus (3), present at Darró and in an honorific inscription found near the forum of the colonia. Finally, dolia stamps have allowed us to locate the fundus of the knight magistrate of the colonia and flamen Aug(ustorum), M. Clodius Martialis, in the area between Mas de Gomandí and Mas d’en Toda (169-170). At the turn of the 2nd to the 3rd century AD we find the decurion L. Aelius Polycletus (10), who was named decurio of the colonia, an honour reserved for the young men of the most distinguished families, which the Aelii, who were probably related to imperial freedmen, must have been. In this period we also find the activity of the second Augustan sevir identified in the territory, L. Lucretius Nicephorus (12), to whom a funerary altar was dedicated near the Tower of the Scipios, perhaps on land belonging to the Lucretii family located nearby.5 The finds have also allowed us to identify private persons for whom, thanks to prosopography, we have been able to ascertain connections with the high political echelons of 2nd century Tarraco. This is the case of P. Furius Montanus (27), who is documented on the central die of a small tripartite funerary pedestal, which tells us that he was the husband of Numisia Victorina, the sister of a provincial flamen. A similar thing occurs with the Calarii (21), who lived in a rural property on the outskirts of Reus. All we know about them is that they were a native family associated with the Lutatii, who are better documented in the city. We can date to the 3rd century AD the sarcophagus from Les Borges del Camp that Q. Clodius Evangelus dedicated to his grandson (22). The same date can be attributed to the epitaph found in Pacs dedicated to Iunius Euthyches (29), whose daughter, who had almost the same name, was connected to the freedmen of the 5. Altres membres de la gens Lucretia localitzats al territori, a 12 i 30. 5. Other members of the gens Lucretia located in the territory, 12 and 30. 40 Epigrafia i societat de l’AGER TARRACONENSIS Epigraphy and the society of the AGER TARRACONENSIS – Època tardana Al segle iv dC, amb la plena cristianització de l’Imperi, es produeix un moment de puixança a la ciutat de Tarraco que també es reflecteix en les inscripcions de l’època recuperades al territori. Dos epitafis cristians provenen de l’àrea penedesenca (45 i 58), un dels quals recorda Iulianus, servus Christus (45) i un tercer és un crismó incís en una teula d’un enterrament (129). Més a prop de la capital, on era molt present la comunitat jueva, es va recuperar la bella làpida de la jove Isidora a la necròpolis dels Pallaresos, datada al segle v dC (44). gens Ceionia, who were related to the Antonine dynasty. On the other hand, two of the three veterans from the Legio vii Pia Gemina settled in the territory date to the 3rd century AD, while the third can be placed in the period immediately before. All three epitaphs document the presence of soldiers from outside Tarraco, either Hispanics from Emerita (15) and Bracaraugusta (14), or an African from the colonia of Cirta (13). The presence of foreigners is also evident in the countryside of the 3rd century AD. This is documented, for example, in the plausible identification of the rich gold merchant Iulius Statutus from the town of Carnutum (Panonia) as the owner of the splendid villa of Els Antigons (109). Between the 3rd and the 4th centuries AD we find the Greek Themistocles buried in a sarcophagus discovered in La Nou de Gaià (49). 2.3.2. Perfil social de la població – Funcionaris del govern de la província Entre els alts funcionaris de l’Administració provincial destaquen els tres senadors, tots de rang pretorial. En primer lloc, Q. Gargilius Macer Aufidianus (4), que fou legatus iuridicus, és a dir, un dels ajudants del governador provincial (cf. Alföldy 1991b, 56). Els altres dos senadors, també en un moment inicial de la seva prometedora carrera política, són: M. Fabius Priscus (5), que arribà a ser legatus legionis sota Neró i futur partisà de Galba, i el desconegut espòs de Claudia Atiliana, mort quan era praetor designatus, és a dir, candidat a la pretura (7). També es coneix la presència de flamines provincials, tot i que no directament recollits en els textos, sinó a través de les relacions familiars establertes amb personatges documentats al territori. És el cas de C. Vibius Latro (93), l’esposa del qual, Fulvia Celera, era la patrona del sevir augustal M. Fulvius Musaeus, propietari de la vil·la de Centcelles (11). També L. Numisius Montanus apareix representat a través de la seva germana Numisia Victorina, esposa de M. Furius Montanus, enterrat a prop de la Via Augusta al seu pas per l’actual Cambrils (27). Destaca la presència del cavaller i magistrat de la colònia M. Clodius Martialis, identificat gràcies a dos segells sobre instrumentum (169-170). Aquest personatge va exercir el càrrec de praefectus insularum Baliarum (rit 168). – Altres magistrats i sacerdots de la colònia Tres magistrats i sacerdots d’àmbit colonial també han estat localitzats al territori. Els magistrats que van exercir tot el cursus municipal són L. Minicius Apronianus (8) i L. Aemilius Sempronius Clemens Silvanianus (9). Entre altres càrrecs polítics, tots dos van ser duumvirs, és a dir, van exercir el càrrec màxim, i van ser flàmens de la colònia. El jove L. Aelius Polycletus (10), com a membre d’una família influent, va poder ingressar a l’ordo decurionum, però la seva mort a jove edat li va impedir arribar a cap càrrec. Dos importants lliberts van aconseguir arribar a ser elegits sevirs augustals, cosa que indica el poder i – The Late Period With the full Christianisation of the Empire in the 4th century AD, the city of Tarraco reached a culminating moment, which is also reflected in the inscriptions of the time found in the territory. There are two Christian epitaphs from the Penedès area (45 and 58), one commemorating Iulianus, servus Christus (45) and a third is a chrismon carved on the tile of a tomb (129). Nearer the capital, where there was a thriving Jewish community, the beautiful tombstone of the young Isidora, dated to the 5th century AD, was found in the necropolis of Els Pallaresos (44). 2.3.2. The social profile of the population – Civil servants of the provincial government Outstanding among the high-ranking civil servants of the provincial administration are three senators, all of praetorial rank. The first was Q. Gargilius Macer Aufidianus (4), who was legatus iuridicus, in other words, one of the provincial governor’s aides (cf. Alföldy 1991b, 56). The other two senators, who were also beginning promising political careers, were M. Fabius Priscus (5), who reached the position of legatus legionis under Nero and was a future partisan of Galba, and the nameless husband of Claudia Atiliana, who died when he was praetor designatus, in other words, a candidate for the praetorship (7). We also know of the provincial flamines, not directly from the texts, but through their family relationships with personages documented in the territory. This is the case of C. Vibius Latro (93), whose wife, Fulvia Celera, was the patron of the Augustan sevir, M. Fulvius Musaeus, the owner of the villa of Centcelles (11). L. Numisius Montanus is also represented through his sister Numisia Victorina, the wife of M. Furius Montanus, who was buried near the Via Augusta where it passes through the present-day town of Cambrils (27). 41 AGER TARRACONENSIS 3. LES INSCRIPCIONS ROMANES les influències amb què comptaven. Ja s’ha vist el cas de M. Fulvius Musaeus (11), ric llibert propietari de la vil·la de Centcelles, molt ben relacionat amb el flamen provincial C. Vibius Latro (93). No es coneix més de L. Lucretius Nicephorus (12), també sevir augustal del segle iii dC, però possiblement la branca dels Lucretii, presents a Tarraco des d’època molt primerenca, encara mantenia certa presència al panorama polític de la ciutat. – La resta de la població: els privati A l’hora d’establir una panoràmica social de la població que ocupava l’antic territori de Tarraco, a més dels magistrats i funcionaris de l’Administració de la província o de la colònia, els noms dels quals han estat desgranats en els apartats anteriors, cal fer un excursus sobre la representació i visibilitat d’altres sectors de la població que, a títol privat, també són presents en l’epigrafia del camp i en alguns casos desenvolupant una funció netament significativa. En primer lloc, destaquen les dones que, tot i a títol privat, van rebre l’honor d’una estàtua, com Sulpicia (33), la matrona de Calagurris, i la jove Calaria Liciniana (21), ambdues destinatàries de pedestals honorífics col·locats post mortem a les seves respectives vil·les. Les esposes dels senadors també hi són presents: Apronia Iusta (4), filla de Lucius, i Claudia Atiliana (7), van ser les encarregades d’erigir el mausoleu als seus difunts marits. En aquesta línia s’inscriu Sutoria Surilla (11), que va erigir el magnífic pedestal al seu espòs, el sevir augustal M. Fulvius Musaeus, llibert d’una sacerdotessa provincial. La documentació de la ciutat ens presenta Sutoria Surilla també com a destinatària de pedestals per part dels seus lliberts. Una altra lliberta, també com Surilla molt ben relacionada, va ser Iunia Eutyches (29), esposa d’un membre de la familia Caesaris d’època antonina, que va enterrar el seu pare al Penedès. Ja ha estat comentada la presència dels estrangers a Tarraco, col·lectiu format tant pels veterans de l’exèrcit com pels comerciants de pas o establerts a la ciutat. Es coneixen una sèrie de personatges oriünds de fora de Tarraco i en els mateixos textos recorden la seva procedència. De la mateixa Hispania es coneixen C. Valerius Avitus (34), d’Augustobriga (del conventus Cluniensis), Sulpicia (33), de Calagurris (del conventus Caesaraugustanus), C. Apuleius Lupus (9), de Complutum (del conventus Caesaraugustanus), o soldats de la Lusitània, com Sulpicius Sabinus (13), de Bracara Augusta, o L. Asullius Modestinus (15), un altre veterà procedent d’Emerita Augusta. Per la seva banda, n’hi ha que procedeixen de fora de la Península, com Iulius Statutus (109), comerciant de Carnutum (Panònia). Hi ha alguns grecs al territori documentats per les inscripcions, com és el cas de la família de Themistocles (49). En el text de Themistocles es fan servir caràcters grecs, tot i que aquest ús queda restringit a la 42 Of particular interest are the knight and magistrate of the colonia, M. Clodius Martialis, who we have identified thanks to two stamps on instrumentum (169-170) and who held the post of praefectus insularum Baliarum (rit 168). – Other magistrates and priests of the colonia Three magistrates and priests of the colonia have also been identified in the territory. The magistrates who held all the posts pf the municipal cursus are L. Minicius Apronianus (8) and L. Aemilius Sempronius Clemens Silvanianus (9). Among other political posts, they were both duumvirs, in other words they held the highest position, and were flamens of the colonia. The young L. Aelius Polycletus (10), as a member of an influential family, was able to enter the ordo decurionum, although his premature death meant that he never held any positions. Two important freedmen were able to be elected as Augustan sevirs, an indication of the power and influence they must have had. We have already seen the case of M. Fulvius Musaeus (11), a rich freedman who owned the villa of Centcelles and was well connected to the provincial flamen, C. Vibius Latro (93). We know nothing more of L. Lucretius Nicephorus (12), also an Augustan sevir in the 3rd century AD, although possibly from the Lucretii branch who had been present in Tarraco from a very early time and who still maintained a certain presence in the city’s political panorama. – The rest of the population: the privati When it comes to drawing up a social panorama of the population of the ancient territory of Tarraco, in addition to the magistrates and civil servants of the provincial or colonial administrations whose names have been listed above, we have to make an excursus through the representation and visibility of other sectors of the population that, on a private level, are also present in the epigraphy of the countryside and in some cases played a truly significant role. In the first place we have to highlight the women who, albeit privately, received the honour of a statue. These included Sulpicia (33), the matrona of Calagurris, and the young Calaria Liciniana (21), both recipients of honorific pedestals erected post mortem in their respective villas. The wives of senators are also present: Apronia Iusta (4), the daughter of Lucius, and Claudia Atiliana (7), both of whom were charged with building mausoleums for their deceased husbands. Along these lines, Sutoria Surilla (11) erected a magnificent pedestal to her husband, the Augustan sevir M. Fulvius Musaeus, the freedman of a provincial priestess. The documentation from the city introduces us to Sutoria Surilla, who also had pedestals erected in her honour by her freedmen. Another freedwoman who, like Surilla, was very well connected, was Iunia Eutyches (29), the wife of a member of the familia Caesaris of Epigrafia i societat de l’AGER TARRACONENSIS Epigraphy and the society of the AGER TARRACONENSIS lletra inicial del nom. Finalment, és possible plantejar un origen itàlic per a alguns personatges presents al territori. M. Vetilius Aelianus (33), espòs de Sulpicia, porta un gentilici gens habitual a Hispania però ben conegut a Roma, mentre que el personatge anomenat Ingenuus (37) a la placa del Vilar de Reus pertanyia a la tribu Pollia, pròpia del nord d’Itàlia (Kubitschek 1889, 271). Molt probablement la família dels Farronii, assentada al Penedès, també procedia d’Itàlia (25). La resta de la població la compon el nombre de més o menys petits terratinents dels quals no es coneix més informació que l’aportada per la sola presència de les inscripcions fragmentàries i el context arqueològic de la seva recuperació. the Antonine era, who was buried with her father in El Penedès. We have already mentioned the presence in Tarraco of foreigners, a group made up of army veterans and merchants who were either established in the city or just passing through. We know of a series of persons who were not natives of Tarraco and the texts themselves record their origins. From Hispania itself we have C. Valerius Avitus (34), a native of Augustobriga (in the conventus Cluniensis), Sulpicia (33) from Calagurris (in the conventus Caesaraugustanus), C. Apuleius Lupus (9) from Complutum (in the conventus Caesaraugustanus), and soldiers from Lusitania, such as Sulpicius Sabinus (13) from Bracara Augusta and L. Asullius Modestinus (15), another veteran from Emerita Augusta. Others came from outside the Iberian Peninsula, such as Iulius Statutus (109), a merchant from Carnutum (Panonia). The inscriptions document the presence of some Greeks in the territory, such as the family of Themistocles (49). Greek characters are used in the Themistocles text, although only in the first letter of the name. Finally, we can hypothesise an Italic origin for some of the persons found in the territory. M. Vetilius Aelianus (33), the husband of Sulpicia, had a family name that was very unusual in Hispania, but was well known in Rome, while Ingenuus (37), named on the plaque found at El Vilar in Reus belonged to the northern Italian Pollia tribe (Kubitschek 1889, 271). Most probably the family of Farronii, installed in the Penedès, also come from Italy (25). The rest of the population was made up of the owners of more or less small properties about whom we know little more than the information provided by the fragmentary inscriptions and the archaeological context in which they were found. – La condició jurídica de la població a través de l’epigrafia Són poques les excepcions en les quals és possible deduir més informació gràcies tant al suport monumental, com s’ha vist anteriorment, com al contingut, en molts casos escàs, referit als personatges recordats. En aquest sentit, es poden identificar personatges de rang ingenu declarat, és a dir, amb presència de la filiació conservada en la seva fórmula onomàstica. Deixant de banda els alts magistrats i els funcionaris de la colònia de condició ingènua, que presenten en les seves inscripcions la fórmula onomàstica completa i, per tant, amb indicació de filiació i tribu, la resta dels casos presenta variades solucions segons es tracti d’ingenus, lliberts, dones, estrangers o esclaus. En el cas dels personatges lliures de naixement, atès que era un criteri de gran significació social, aquest s’indicava mitjançant la filiació. Les inscripcions del territori documenten com a ingenui C. Farronius Quietus, fill d’un Caius (25), un parent de Festus i Turpilia, del qual només se sap que era fill d’un Publius (45), un fill d’un Manius (48) i un personatge del qual queda en el fragment la lletra de la filiació, indicador del fet que era de condició ingènua (47). En altres casos, tot i la llacuna del text on havia de trobar-se la filiació, es pot suposar la ingenuitas del personatge, de nom, curiosament, Ingenuus, gràcies en aquest cas a la conservació de la menció a la tribu, la Pollia (37). Menys presents són les mencions expresses a la condició de llibert, només conservada en dos casos (37 i 40), però cal suposar que gran part dels personatges recollits a les inscripcions rurals de Tarraco eren lliberts o esclaus. Els antic esclaus ocupaven una àmplia banda de la societat, i moltes vegades, amb matisos, representaven el que avui en dia es coneix com a burgesia. Molts d’ells van arribar a ser molt rics, gràcies al fet que gestionaven els negocis dels seus antics amos, especialment si aquests eren del rang senatorial, cosa que els permetia entrar en els cercles de poder social i econòmic però no en el polític, reservat només als ciutadans – Ascertaining the legal status of the population through the epigraphy There are a few exceptions in which it is possible to deduce more information thanks to both the monumental medium, as we have seen above, and the content referring to the person commemorated, which is very sparse in most cases. In this respect, we can identify persons of a declared ingenuus rank, in other words, with the presence of the filiation preserved in the onomastic formula. Leaving to one side the senior magistrates and civil servants of the colonia with an ingenuus status, who present the full onomastic formula in their inscriptions and therefore indicate their filiation and tribe, the rest of the cases present a variety of solutions according to whether they are ingenui, freedmen, women, foreigners or slaves. In the case of persons who were born free, given that this was a criterion of great social significance, this was indicated through their filiation. The inscriptions 43 AGER TARRACONENSIS 3. LES INSCRIPCIONS ROMANES de primer ordre. El màxim honor al qual podia accedir un exesclau era el de formar part del col·legi anual de sacerdots municipals dedicats al culte imperial, els seviri Augustales, dels quals al territori se’n documenten dos (11 i 12). Per aquest motiu, una pràctica habitual era l’ocultació d’aquest origen servil mitjançant l’absència del patronímic en les inscripcions, fet molt habitual fins ben entrat el segle i dC.6 De totes maneres, la condició llibertina dels personatges es pot deduir a través de diversos indicis, el més comú dels quals és el tipus de cognomen, especialment si és d’origen grec, ja que es considera un dels element més significatius a l’hora de determinar un origen servil. Aquest és el cas del ric L. Bennius Primigenius (19), o de la família de Iulia Tyche (28), on es constata l’ocultació de l’estatus llibertí. Altres lliberts amb cognomina grecànics són la parella formada per Baebia Helice i Cornelius Theseus (18). La pràctica de la indicació del patronímic caurà en desús a partir de la constitutio Antonina (l’edicte de Caracal·la del 212 dC), quan la ciutadania romana va ser estesa a tot l’Imperi. En conseqüència, inscripcions com les de Q. Clodius Evangelus (22), Iunius Euthyches (29), Flavius [---]cio (26) i L. Lucretius Nicephorus, aquest últim sevir Augustalis (12), no inclouen aquesta dada en la fórmula onomàstica, tot i que pel context es pot deduir que es tracta de personatges de condició llibertina o, almenys, fills de lliberts. Finalment, dos esclaus solament han estat documentats epigràficament al territori, i en tots dos casos es menciona el seu patró: en el cas de Primus es tracta d’una dona, Cornelia Optata (23), mentre que en el de Cladus es tracta d’un Lucretius (30). 2.4. In urbium modo: epigrafia i monuments a les vil·les del suburbi Com és ben sabut, la civilització romana ha passat a la història com una societat eminentment urbana, caracteritzada per l’eclosió de les ciutats i la construcció de grans monuments arquitectònics. No obstant això, l’assentament que al llarg de tot el període romà es desenvolupa a les zones suburbanes i rurals ha estat durant molt de temps objecte d’una acurada investigació dels arqueòlegs i és ben llarga la llista de publicacions científiques que analitzen aquest fenomen a cadascuna de les diverses zones de l’Imperi. Tot i els avenços de la ciència arqueològica, encara és lluny la fi d’aquest interès per les vil·les i els assentaments rurals; ben al contrari, el progrés dels estudis ha demostrat amb proves documentals que el potencial en aquest camp és 6. Aquesta era una tendència molt estesa entre els lliberts enriquits i que no havien de treure benefici del reconeixement del nom del seu patró, al contrari del que feien els lliberts imperials (cf. Weaver 1972, 43). 44 of the territory document as ingenui C. Farronius Quietus, the son of a Caius (25), a relative of Festus and Turpilia, of whom we only know that he was the son of a Publius (45), a son of a Manius (48), and person of whom the letter of the filiation remains in the fragment, an indication of the fact that he was ingenuus (47). In other cases, despite the gaps in the text where the filiation should be, we can assume the ingenuitas status of the person, whose name curiously enough was Ingenuus, thanks in this case to the fact that the mention of the tribe, the Pollia, has been preserved (37). Less common are the express mentions of the status of freedman, only two examples of which have been preserved (37 and 40), although we have to assume that most of the people mentioned in the rural inscriptions of Tarraco were freedpersons or slaves. Former slaves occupied a wide band of society and often, with nuances, represented what we would today call the bourgeoisie. Many slaves became very wealthy, thanks to the fact that they managed their former masters’ businesses, especially if the latter were of senatorial rank. This would have given them access to the social and economic power circles, although not those of politics, which were reserved for the highest ranking citizens. The highest honour to which an ex-slave could aspire was to form part of the annual college of municipal priests dedicated to the imperial cult, the seviri Augustales, of whom two are documented in the territory (11 and 12). For this reason, it was habitual to hide a servile origin by omitting the patronymic in the inscriptions, a very common practice until well into the 1st century AD.6 In any event, the ingenuitas status of a person can be deduced from a variety of indications, the most common of which is the type of cognomen, especially if it is of Greek origin, as that is considered to be one of the most significant clues to determining a servile origin. This is the case of the wealthy L. Bennius Primigenius (19), or of the family of Iulia Tyche (28), where we can see that the status of ingenuitas has been concealed. Other freedmen with Greek cognomina are the couple Baebia Helice and Cornelius Theseus (18). The practice of indicating the patronymic fell into disuse after the constitutio Antonina (Caracalla’s edict of 212 AD), when Roman citizenship was extended to the whole Empire. Consequently, inscriptions such as those of Q. Clodius Evangelus (22), Iunius Euthyches (29), Flavius [---]cio (26) and L. Lucretius Nicephorus, the last of whom was an Augustan sevir (12), did not include this detail in the onomastic formula, although from the context it can be deduced that they were freedmen or at least the sons of freedmen. Finally, only two slaves have been epigraphically documented in the territory and in both cases their pa6. This was a common trend among enriched freedmen, who, in contrast to imperial freedmen, did not have to benefit from the recognition of the name of their patron (cf. Weaver 1972, 43). Epigrafia i societat de l’AGER TARRACONENSIS Epigraphy and the society of the AGER TARRACONENSIS infinit i que encara mereix l’atenció dels estudiosos de l’antiguitat. 7 Un d’aquests àmbits encara per aprofundir-hi és la plasmació d’aquest concepte urbà al territori mitjançant els monuments inscrits, és a dir, com l’epigrafia de les vil·les reflecteix aquesta concepció d’una manera de viure, parafrasejant Sal·lusti, in urbium modo (Sall. Cat., 12, 3). De la mateixa manera que en àmbit públic i urbà, també en context privat l’escriptura monumental o de representació exercia de suport fonamental de propaganda, formant part d’aquesta dinàmica social tan significativa com definitòria de la cultura escrita. En el repertori de les inscripcions romanes s’ha pogut constatar la seva existència dins del paisatge arquitectònic de les vil·les, i com aquestes, ja fossin monuments honorífics erigits de caire funerari o bé pedestals d’estàtues dedicades per familiars i amics, eren objecte de lluïment del destinatari i família i, en conseqüència, es destinaven a espais degudament determinats de la pars urbana de la vil·la. No en va aquesta zona era anomenada precisament així perquè era l’espai destinat a la reproducció dels luxes propis de les domus senyorials de la ciutat, però també perquè reproduïa una manera «urbana» de viure. Al seu torn, la monumentalitat dels mateixos mausoleus privats, ubicats en posició privilegiada i ben visibles pel públic forà, tenien de manera excepcional el seu paper propagandístic, en què les inscripcions, dotades del contingut i la parafernàlia destinats a la memòria, funcionaven com un evident i eficaç distintiu de classe. Aquest ideari determina els paràmetres que configuren les esplèndides vil·les de l’otium aristocràtic del suburbi de Roma i de la resta de ciutats, de manera especial a les grans capitals de província, com bé exemplifica Tarraco. Els membres de la nobilitas també extrapolaven el seu mode ciutadà al camp, i projectaven el propi cens i estatus social mitjançant un ampli desplegament de luxuria. La millor eina era el llenguatge de la iconografia, la monumentalitat arquitectònica i els esplèndids materials, però el missatge directe de l’epigrafia va ser sempre privilegiat per l’accessibilitat a un ventall de la societat més ampli, que va imitar els modes segons la seva mesura i disponibilitat econòmica. En aquest sentit, la mateixa aristocràcia i membres de l’alt funcionariat són els primers interessats a mostrar el seu estatus amb la màxima representativitat i eficiència, i l’epigrafia, en tant que escriptura i monument indissolubles, funcionava com a aparador definitori d’aquesta cultura urbana. Tal com s’ha pogut comprovar, la seva presència en l’àmbit rural incideix també en aquesta autorepresentativitat social. La pràc- tron is mentioned; in the case of Primus it is a woman, Cornelia Optata (23), while in that of Cladus it is one Lucretius (30). 7. A tall d’exemple, cf. les reflexions recollides a Ortalli 2006 sobre Itàlia i els nombrosos treballs de M. Prevosti dedicats a l’ager Tarraconensis. 7. By way of example, cf. the reflections compiled in Ortalli 2006 on Italy and the numerous works of M. Prevosti on the ager Tarraconensis. 2.4. In urbium modo: epigraphy and monuments in the suburban villas As is well known, the Roman civilisation has gone down in history as an eminently urban society, characterised by the eclosion of the towns and the construction of great architectural monuments. Nevertheless, the settlement that developed over the whole Roman period in suburban and rural areas has for a long time been subjected to detailed investigation by archaeologists and there is a long list of scientific publications that analyse this phenomenon in each of the various parts of the Empire. Despite advances in archaeological science, we are still a long way from the end of this interest in villas and rural settlements. In fact, quite the opposite is true, as the progress of the studies has demonstrated with documental proof that the potential in this field is infinite and still merits the attention of antiquity scholars.7 One of the areas still awaiting an in-depth study is the materialisation of this urban concept in the territory by means of inscribed monuments, in other words, how the epigraphy of the villas reflects this concept of a way of life in urbium modo, to paraphrase Sallust (Sall. Cat, 12, 3). As in the public and urban areas, monumental or representational script in the private sphere was a fundamental support for propaganda, forming part of this social dynamic of written culture that was as significant as it was defining. In the repertory of Roman inscriptions we have been able verify their existence within the architectural landscape of the villas. We can also see how, whether they were honorific monuments erected for funerary purposes or statue pedestals dedicated by family members and friends, they were objects of ostentation for the person concerned and their families. As a consequence they were placed in carefully chosen areas of the pars urbana of the villa. It is not in vain that this area was given that name, as it was the place in which the luxuries found in the stately domus of the towns were reproduced, and also because it replicated an “urban” way of life. In turn, the monumentality of the private mausoleums themselves, which were located in privileged positions and were highly visible to the public, played an exceptional propagandistic role, in which the inscriptions, endowed with the content and paraphernalia of commemoration, acted as an obvious and efficient symbols of class. 45 AGER TARRACONENSIS 3. LES INSCRIPCIONS ROMANES tica epigràfica a les vil·les reflecteix en la seva mesura el tipus de propietaris i població dependent, i aquesta relació a vegades es mostra d’acord amb la resta d’indicis arqueològics. Les restes epigràfiques de l’ager Tarraconensis han documentat alts funcionaris de la capital provincial, senadors i magistrats de la colònia propietaris de vil· les, però també de rics lliberts vinculats al funcionariat imperial. Les inscripcions recuperades i l’anàlisi del seu suport han permès establir la presència d’aquesta aristocràcia al medi rural, i com, entre les escasses restes arqueològiques conservades, la recuperació d’elements epigràfics de prestigi, com pedestals o epigrafia funerària monumental, permeten dibuixar un paisatge de propaganda fora de la ciutat. Alguns dels personatges identificats presenten indicis que els fan probablement oriünds d’Itàlia, possiblement descendents dels primers colons romans assentats en el territori i, per tant, importadors d’una praxis epigràfica que no només es trasllada als oficis públics, sinó que troba correspondència també a l’àmbit privat, i per tant, a les seves residències rurals (Alföldy 2003). En conseqüència, l’estudi de l’epigrafia de l’ager Tarraconensis ha permès un coneixement més ampli d’aquesta realitat arqueològica al món rural, i l’anàlisi dels indicis epigràfics ha estat decisiva especialment en els jaciments on les restes no responien amb una contundència tan evident com el missatge escrit. Per això, tot i el seu modest volum, l’anàlisi d’aquestes inscripcions procedents del territori de Tarraco, la capital de la província més gran de l’Imperi, ha permès establir una ponderada nòmina de propietaris de vil·les d’aquest antic i amplíssim territori (cf. Gorostidi et al. en premsa). 46 This ideology determined the parameters that configured the splendid villas of the aristocratic otium of the suburbs of Rome and the rest of the towns and cities, particularly the large provincial capitals, of which Tarraco is a good example. The members of the nobilitas also extrapolated their city ways to the countryside and projected their own wealth and social status by means of an extensive display of luxuria. The best tool was the language of the iconography, the architectural monumentality and the splendid materials, although the direct message of epigraphy was always a superb way of reaching the widest range of society, who would imitate the fashions to the extent that they were able to afford it. In this respect, the aristocracy and high-level officials had the greatest interest in demonstrating their status with the maximum presence and efficiency; epigraphy, in the sense of indissoluble script and monument, acted as a defining shop window for this urban culture. As we have been able to see, its presence in the rural environment also affects this social self-representation. The epigraphy of the villas reflects to a certain degree the type of owner and dependent population and this relation sometimes agrees with the rest of the archaeological evidence. The epigraphic remains of the ager Tarraconensis document high-ranking civil servants from the provincial capital, senators and magistrates of the colonia who owned villas, and rich freedmen linked to the imperial civil service. The inscriptions found and the analysis of the media on which they were written has allowed us to ascertain the presence of this aristocracy in the rural environment. Moreover, among the sparse archaeological remains preserved, we have been able to recover prestigious epigraphic elements, such as pedestals and monumental funerary epigraphy, that allow us to draw up a picture of the propaganda landscape outside the city. Some of the persons identified show signs of having Italian origins, possibly being descendants of the first Roman colonists settled in the territory and, therefore, the importers of an epigraphic praxis that did not only enter the public sphere, but was also reflected in the private environment and thus in the rural residences (Alföldy 2003). Consequently, the study of the epigraphy of the ager Tarraconensis has provided us with a greater knowledge of the archaeological situation in the rural world. The analysis of the epigraphic evidence has been decisive in this, especially at those archaeological sites where the remains are not as clearly illuminating as the written message. For this reason, despite their modest number, the analysis of these inscriptions from the territory of Tarraco, the capital of the Empire’s largest province, has allowed us to draw up a measured list of villa owners in this ancient and very large territory (cf. Gorostidi et al. in press). Esclau (?) Llibert ( ?) Ingenu (?) Sergius Strat(?) Heraclida Flavius [---]cio Minicius Parissius Iulianus [---]ius / [---]in Cor[nelius? V]alerius Pamphilus Atius Felix [---] Bassus Vil·la del Torrent de les Voltes (Puigpelat) Partida Mas Vell (Vallmoll) Vil·la del Vilar (Valls) Vil·la del Vilar (Valls) Les Masuques (Castellet i la Gornal) Les Masuques (Castellet i la Gornal) Vil·la del camp d’aviació (la Riba) Vil·la del camp d’aviació (la Riba) Ermita de Sant Valentí (les Cabanyes) Olèrdola Vil·la del Camp del Salinar (Pacs) Alt Camp Alt Camp Alt Camp Alt Camp Alt Penedès Alt Penedès Alt Penedès Alt Penedès Alt Penedès Alt Penedès Alt Penedès Bloc de monument funerari Anell de plom Vaixella ceràmica Bloc de monument funerari Bloc de monument funerari Placa de mausoleu Placa funerària Vaixella ceràmica Placa funerària Vaixella ceràmica Canonada de plom Tipus de suport 8. S’exclouen els fragments lapidis menors (frustula) i els grafits amb noms ambigus o fragmentaris. Ingenu (?) Llibert (?) Llibert (?) Ingenu (?) Ingenu (?) Llibert (?) Llibert (?) Llibert (?) Personatge Jaciment / localització Comarca Posició social Propietari Propietari (?) Propietari (?) Tomba Tomba Tomba Tomba Resident Tomba Resident Manteniment Nexe amb el jaciment Recuperada en un complex d’estructures hidràuliques. Comentari i dC i dC ? i dC Difunt (?). Procedent de l’àrea de necròpolis associada a la vil·la. Propietari del got. Identificat amb Fusevius Pamphilus (rit 416), parent d’un sevir. Propietari de l’anell. Potser relacionat amb els Atti de Tarraco. Difunt (?). La monumentalitat del bloc fa pensar que el personatge, de relleu, fos el propietari d’aquesta vil·la o bé de la localitzada a la propera Rectoria. i dC i dC Difunt (?). La monumentalitat del bloc fa pensar en un personatge de relleu propietari d’una vil·la a la rodalia. Difunt (?). Procedent de l’àrea de necròpolis associada a la vil·la. iv-vii dC 20-40 dC ii-iii dC i dC i-iii dC 38 16 112 36 36 59 45 104 26 102 32 Datació Catàleg Difunt. Cristià. Propietari del got. Grafit amb text llarg. Difunt. Procedent de l’àrea de necròpolis associada a la vil·la. Propietari del got. Grafit amb text llarg. 2. 5. Taula sinòptica. Personatges documentats a l’ager Tarraconensis ordenats per lloc de trobament8 Epigrafia i societat de l’AGER TARRACONENSIS 47 48 Lliberta Ingenu (?) Iunia Eutychia L. Cornelius Tacitus [---] [-] f. Ru[---] [---e]ius Paetinianus [---]eia Paetiniana Iason Valeriana Lucretius Vil·la de la Rectoria (Pacs) Cal Novançà (Sant Martí Sarroca) Vinya del Taberner (Sant Martí Sarroca) Necròpolis de Cal Pau Surià (Sant Pere de Molanta) Necròpolis de Cal Pau Surià (Sant Pere de Molanta) Necròpolis de Cal Pau Surià (Sant Pere de Molanta) Necròpolis de Cal Pau Surià (Sant Pere de Molanta) Can Xic Ferret (Sant Pere de Molanta) Alt Penedès Alt Penedès Alt Penedès Alt Penedès Alt Penedès Alt Penedès Alt Penedès Alt Penedès Alt Penedès Ingenu (?) Lliberta Llibert Ingènua (?) Ingenu (?) Ingenu Llibert Iunius Eutyches Vil·la de la Rectoria (Pacs) Posició social Personatge Jaciment / localització Comarca Placa funerària Placa funerària Placa funerària Placa funerària Placa funerària Bloc de monument funerari Bloc de monument funerari Placa funerària Placa funerària Tipus de suport Propietari (?) Tomba Tomba Propietària Propietari Propietari Propietari Propietària (?) Propietari (?) Nexe amb el jaciment i dC Dedicant. Monument familiar. Procedent de l’àrea de necròpolis, probablement associada a una vil·la. Potser els primers propietaris. iii-iv dC i-ii dC Dedicant. Procedent de l’àrea de necròpolis, probablement associada a una vil·la. Patró de Cladus. Procedent de l’àrea de necròpolis potser associada a la vil·la dels Lucretii. iii-iv dC i dC Difunt. Monument familiar. Procedent de l’àrea de necròpolis, probablement associada a una vil·la. Potser els primers propietaris. Difunt. Procedent de l’àrea de necròpolis, probablement associada a una vil·la. i aC i dC Difunt. Procedent d’una àrea de necròpolis associada a la vil·la. i-ii dC iii dC Dedicant. Relacionada amb els lliberts imperials de la gens Ceionia. Procedent de l’àrea de necròpolis associada a la vil·la. Difunt. Identifica una zona de necròpolis potser associada a una vil·la. iii dC 30 43 43 46 46 47 24 29 29 Datació Catàleg Difunt. La seva filla Eutychia es relaciona amb lliberts imperials de la gens Ceionia. Procedent de l’àrea de necròpolis associada a la vil·la. Comentari AGER TARRACONENSIS 3. LES INSCRIPCIONS ROMANES Ingènua (?) Ingenu Ingènua Ingenu [---] P. f. Festus [---] Turpilla C. Farronius C. f. Quietus Numisia Victorina P. Furius P. f. Montanus Sulpicia Celeriana Sulpicius Fuscinus Vil·la de Mas la Berna (Torrelles de Foix) Vil·la de Mas la Berna (Torrelles de Foix) Guixeres de Baix (Vilobí) Cambrils Cambrils Vil·la del Mas del Bisbe (Cambrils) Vil·la del Mas del Bisbe (Cambrils) Alt Penedès Alt Penedès Alt Penedès Baix Camp Baix Camp Baix Camp Baix Camp Llibert (?) Lliberta (?) Ingenu Esclava (?) Prima Can Xic Ferret (Sant Pere de Molanta) Alt Penedès Esclau Cladus Can Xic Ferret (Sant Pere de Molanta) Alt Penedès Ara funerària Ara funerària Pedestal funerari Pedestal funerari Bloc de monument funerari Bloc de monument funerari Bloc de monument funerari Placa funerària Placa funerària Tomba Tomba Tomba Tomba Propietari Propietària Propietari Tomba Tomba ii dC ii dC iii dC iii dC Difunt. Espòs de Numisia Victorina, germana del flamen Numisius Montanus. Recuperat a prop de la Via Augusta, potser a la rodalia es trobava la vil·la dels Numisii o dels Furii. Dedicant (esposa). Probable possessió propera a la Via Augusta al seu pas per Cambrils. Dedicant (fill). Probable possessió propera a la Via Augusta al seu pas per Cambrils. i dC Difunta (?). Monument familiar. Procedent de l’àrea de necròpolis associada a la vil·la. Dedicant. Germana d’un flamen provincial (Numisius Montanus). Esposa de Furius Montanus. Recuperat a prop de la Via Augusta, potser a la rodalia es trobava la vil·la dels Numisii o dels Furii. i dC Difunt (?). Monument familiar. Procedent de l’àrea de necròpolis associada a la vil·la. i dC i-ii dC Dedicant. Mare del difunt (?). Procedent de l’àrea de necròpolis potser associada a la vil·la dels Lucretii. Difunt. Probablement d’origen itàlic. i-ii dC Difunt. Procedent de l’àrea de necròpolis potser associada a la vil·la dels Lucretii. 13 13 27 27 25 42 42 30 30 Epigrafia i societat de l’AGER TARRACONENSIS 49 50 Llibert (?) Ingenu (?) Cavaller Q. Clodius Evangelus C. Lutatius Carus L. Calarius Calaria Liciniana [---] Ingenuus [---] St. l. Amoena Statutus Ser]vilia Aurelius A[---] Secundus M. C(lodius) Mart(ialis) [---] M’. f. Se[---] Les Borges del Camp Vil·la del Vilar (Reus) Vil·la del Vilar (Reus) Vil·la del Vilar (Reus) Vil·la del Vilar (Reus) Vil·la del Vilar (Reus) Vil·la dels Antigons (Reus) Vil·la de la Grassa (Reus) Vil·la de la Grassa (Reus) Vil·la del Mas d’en Corts (Riudoms) Vil·la del Mas d’en Toda i el Mas de Gomandí Vil·la d’Allò en Ros (Sant Pere de Ribes) Baix Camp Baix Camp Baix Camp Baix Camp Baix Camp Baix Camp Baix Camp Baix Camp Baix Camp Baix Camp Baix Camp Garraf Ingenu Llibert (?) Lliberta (?) Ingenu Lliberta Ingenu Ingènua Ingenu Ingenu Legionari Sulpicius Sabinus Vil·la del Mas del Bisbe (Cambrils) Baix Camp Posició social Personatge Jaciment / localització Comarca Bloc de monument funerari Dolium Vaixella ceràmica Placa funerària Placa funerària Vaixella ceràmica Placa funerària Placa funerària Pedestal honorífic Pedestal honorífic Pedestal honorífic Sarcòfag Ara funerària Tipus de suport Propietari Propietari Propietari (?) Tomba Tomba Propietari (?) Tomba Tomba Propietària Propietari Amic Propietari (?) Tomba Nexe amb el jaciment i dC ii dC Nom en sengles segells sobre dolia. Difunt. Procedent de l’àrea de necròpolis associada a la vil·la. Propietari dels gots. Difunt. Procedent de l’àrea de necròpolis associada a la vil·la. i dC iii dC Propietari dels gots. Identificat amb Iulius Statutus, aurifex oriünd de Carnutum. Difunta. Procedent de l’àrea de necròpolis associada a la vil·la. i dC i dC Difunt. Probablement d’origen itàlic (tribu Pollia). Procedent de l’àrea de necròpolis associada a la vil·la. Potser el primer propietari. Difunta. Procedent de l’àrea de necròpolis associada a la vil·la. ii dC ii dC ii dC iii dC iii dC 48 169, 170 108 17b 17a 109 37 37 21 21 21 22 13 Datació Catàleg Difunta / honorada. Probable promesa de Carus. Vil·la dels Calarii. Pare de Calaria Liciniana, amic de C. Lutatius Carus. Dedicant. Vil·la dels Calarii. Dedicant. Potser procedent d’una àrea de necròpolis associada a una vil·la. Difunt. Beneficiarius. Probable possessió propera a la Via Augusta al seu pas per Cambrils. Comentari AGER TARRACONENSIS 3. LES INSCRIPCIONS ROMANES Vaixella ceràmica Pedestal funerari Esclau (?) Magistrat (sevir augustal) Iulius Secundus Iuli]a Tyche Iulia Secunda C. Valerius Avitus Faustina Pilorgus Antheus (?) Eupron Q. Se[mpronius? Pilocalus M. Fulvius Musaeus Vil·la de l’església (Altafulla) Vil·la de l’església (Altafulla) Vil·la de l’església (Altafulla) Vil·la dels Munts (Altafulla) Vil·la dels Munts (Altafulla) Vil·la dels Munts (Altafulla) Vil·la dels Munts (Altafulla) Vil·la dels Munts (Altafulla) Vil·la dels Munts (Altafulla) Vil·la dels Munts (Altafulla) Vil·la de Centcelles (Constantí) Tarragonès Tarragonès Tarragonès Tarragonès Tarragonès Tarragonès Tarragonès Tarragonès Tarragonès Tarragonès Tarragonès Llibert (?) Esclau (?) Esclau (?) Esclau (?) Ingènua Magistrat (duumvir) Ingènua (?) Lliberta Ingenu (?) Placa funerària Vaixella ceràmica Vaixella ceràmica Vaixella ceràmica Inscripció pintada Segell de bronze i inscripció pintada Ara funerària Ara funerària Ara funerària Ara votiva Garraf Ingenu C. Clodius Aemilianus Placa funerària Ermita de Sant Gervasi / vil·la de Darró (Vilanova i la Geltrú) Ingenu C. Caecilius Inparatus Vil·la del Vinyet (Sitges) Garraf Propietari Resident Tomba Resident Resident Resident Propietària Propietari Propietària Propietària Propietari Propietari Propietari ii-iii dC ii-iii dC ii-iii dC ii dC Dedicant. Espòs de Iulia Tyche i pare de Iulia Secunda. Procedent de la vil·la de l’església d’Altafulla. Difunta. Esposa de Iulius Secundus i mare de Iulia Secunda. Procedent de la vil·la de l’església d’Altafulla. Dedicant. Filla de Iulia Tyche i Iulius Secundus. Procedent de la vil·la de l’església d’Altafulla. Propietari de l’objecte i patró del servei que va executar l’ordre que recorda la inscripció pintada. Oriünd d’Augustobriga. Difunt. Llibert de Fulvia Celera, flaminica (rit 344). ii dC ii dC iii dC Difunt. Possiblement un membre de la gens Sempronia. Procedent de l’àrea de necròpolis associada a la vil·la. Propietari del got. ii dC ii dC ii dC Propietari del got. Propietari del got. Propietari del got. ii dC ii dC Dedicant. Associat a la vil·la de Darró. El personatge s’ha localitzat també a Tarraco (rit 542), on probablement va exercir alguna magistratura. Esposa de Valerius Avitus. i dC Difunt. Possible primer propietari. 11 107a 31 99 98 107b 35 34, 35 28 28 28 3 20 Epigrafia i societat de l’AGER TARRACONENSIS 51 Ingènua Ingenu Ingènua Ingènua Ingènua (?) Ingenu (?) Ingènua (?) Legionari Legionari Decurió Estrangera Estranger Sutoria Surilla M. Vetilius Aelianus Sulpicia Aeliana Sulpicia Calagurritana Axia Ionas Isidora L. Antonius [---] L. Asullius Modestinus L. Aelius Polycletus Encolpia Themistocles Vil·la de Centcelles (Constantí) Constantí Constantí Constantí Els Pallaresos Els Pallaresos Els Pallaresos La Canonja La Canonja Partida de Miralbó (la Canonja) La Nou de Gaià La Nou de Gaià Tarragonès Tarragonès Tarragonès Tarragonès Tarragonès Tarragonès Tarragonès Tarragonès Tarragonès Tarragonès Tarragonès Tarragonès Posició social Personatge Jaciment / localització Comarca 52 Sarcòfag Sarcòfag Pedestal funerari eqüestre Estela funerària Estela funerària Placa funerària Placa funerària Placa funerària Pedestal funerari Pedestal funerari Pedestal funerari Pedestal funerari Tipus de suport Tomba Tomba Propietari Tomba Tomba Tomba Tomba Tomba Propietària Propietària Propietari Propietària Nexe amb el jaciment ii dC iv-vii dC iv-vii dC iv-vii dC i-ii dC i-ii dC iii dC ii-iii dC ii-iii dC Dedicant (mare). Família jueva. Procedent de l’àrea de necròpolis associada a la vil·la. Potser els propietaris. Dedicant (pare). Família jueva. Procedent de l’àrea de necròpolis associada a la vil·la. Potser els propietaris. Difunta. Família jueva. Procedent de l’àrea de necròpolis associada a la vil·la. Dedicant. Procedent de l’àrea de necròpolis associada a la Via Augusta. Difunt. Oriünd d’Emerita Augusta. Procedent de l’àrea de necròpolis associada a la Via Augusta. Difunt. Jove fill de llibert ric, probablement de família relacionada amb lliberts imperials. Dedicant (filla). Procedent d’una àrea de necròpolis probablement associada a una vil·la. Difunt. Procedent d’una àrea de necròpolis. ii dC Dedicant. Filla de la difunta. Vil·la dels Sulpici. Difunta / honorada. Oriünda de Calagurris. Vil·la dels Sulpici. ii dC ii dC 49 49 10 15 15 44 44 44 33 33 33 11 Datació Catàleg Dedicant. Espòs de la difunta. Vil·la dels Sulpici. Dedicant. Esposa de Musaeus. Patrona d’altres personatges (cf. rit 472). Comentari AGER TARRACONENSIS 3. LES INSCRIPCIONS ROMANES Tomba Placa de columbari (?) Arc honorífic Pedestal honorífic Pedestal honorífic Esclau Magistrat (praefectus duumvir, flamen?) Ingenu Magistrat (duumvir, flamen) Alt magistrat (iuridicus) Legionari Llibert Primus L. Licinius L. f. Sura C. Apuleius Lupus L. Aemilius Sempronius Clemens Silvanianus Q. Gargilius Q. f. Macer Aufidianus Apronia L. f. Iusta Staberius Felicianus L. Bennius Primigenius Renau Arc de Berà (Roda de Barà) Monnars (Tarragona) Monnars (Tarragona) Vil·la de la Ceratònia (Tarragona) Vil·la de la Ceratònia (Tarragona) Vil·la del Mas dels Canonges (Tarragona) Vil·la de Mas Sardà (Tarragona) Tarragonès Tarragonès Tarragonès Tarragonès Tarragonès Tarragonès Tarragonès Tarragonès Ingènua Tomba Placa de columbari (?) Ingènua Cornelia Optata Renau Tarragonès Arquitrau de mausoleu Estela funerària Pedestal honorífic Pedestal honorífic Propietari Pedestal funerari Magistrat (duumvir, flamen) L. Minicius L. f. Apronianus Vil·la de Repsol Química (la Pobla de Mafumet) Tarragonès Propietari Tomba Propietària Propietari Propietari Amic Propietari Tomba Placa funerària Lliberta Elpis Tomba Partida del Mas d’en Gibert (la Pineda) Placa funerària Tarragonès Llibert (?) [---]mus Partida del Mas d’en Gibert (la Pineda) Tarragonès Difunt. Ric llibert. Possiblement relacionat amb funcionaris provincials. Difunt. Probable possessió propera a la Via Augusta, potser la vil·la del Mas dels Canonges. Dedicant. Esposa de Q. Gargilius. Honorat. Vil·la suburbana del magistrat, també documentat a Tarraco (rit 138). Honorat. Propietari d’una vil·la suburbana de la part de Monnars. Dedicant. Oriünd de Complutum. i dC ii-iii dC i dC i dC i-ii dC i-ii dC i aC i dC i dC Difunt. Esclau de Cornelia Optata. La hi dediquen els seus fills. Potser procedent d’una àrea de necròpolis associada a una vil·la. Dedicant. Fundus Liciniorum. Monument in situ. Límit del fundus de la poderosa família dels Licinii. i dC ii dC i dC i dC Patrona de Primus. Difunt. Probablement relacionat per adopció amb els Minicii de Barcino. Dedicant? Procedent de l’àrea de necròpolis associada a la vil·la. Difunt. Procedent de l’àrea de necròpolis associada a la vil·la. 19 14 4 4 9 9 6 23 23 8 40 40 Epigrafia i societat de l’AGER TARRACONENSIS 53 54 Ara votiva Ara funerària Ingènua Llibert Magistrat (sevir augustal) Lliberta Llibert Lliberta Claudia Atiliana Licinius Calidromus L. Lucretius Nicephorus Baebia Helice Cornelius Theseus [---]a Claria[na?] Pa[ula (?) Victorina Necròpolis de Mas Sardà (Tarragona) Entre Tarragona i la Torre dels Escipions Torre dels Escipions Torredembarra Torredembarra Torredembarra Ermita del Roser (Vilallonga del Camp) Ermita del Roser (Vilallonga del Camp) La Font de l’Astor (Vilallonga del Camp) La Font de l’Astor (Vilallonga del Camp) Tarragonès Tarragonès Tarragonès Tarragonès Tarragonès Tarragonès Tarragonès Tarragonès Tarragonès Pedestal honorífic Alt magistrat (senador) Ingenu M. Fabius Priscus C. Apronius Secundus Pedestal honorífic Placa funerària Placa funerària Ingènua (?) Ingènua (?) Placa funerària Placa funerària (?) Placa funerària (?) Arquitrau de mausoleu Arquitrau de mausoleu Tarragonès Lliberta (?) Quintia Procula Vil·la de Mas Sardà (Tarragona) Tipus de suport Tarragonès Posició social Personatge Jaciment / localització Comarca Propietari Amic Tomba Tomba Tomba Tomba Tomba Tomba Propietari (?) Propietària Propietària Nexe amb el jaciment iii-iv dC Difunta. Probablement procedent d’una àrea de necròpolis associada a una vil·la. 60-65 dC iii-iv dC Dedicant? Probablement procedent d’una àrea de necròpolis associada a una vil·la. Honorat. Amic del senador. Com a membre de la gens Apronia, probablement membre de l’aristocràcia municipal. ii-iii dC Difunta. Molt a prop de la Via Augusta. 60-65 dC 39 ii-iii dC Dedicant. Procedent de l’àrea de necròpolis associada a la Via Augusta. Dedicant. Va ser partidari de Galba. 18 ii-iii dC Difunta. Procedent de l’àrea de necròpolis associada a la Via Augusta. 5 5 50 50 18 ii-iii dC 12 2 7 19 Difunt. Associat amb el fundus Liciniorum (?). ii-iii dC i dC Dedicant. Esposa d’un jove senador, possibles propietaris de la vil·la de Mas Sardà. Dedicant. Ofrena a Júpiter. Fundus Liciniorum (?). i dC Datació Catàleg Dedicant. Possiblement relacionada amb funcionaris provincials. Comentari AGER TARRACONENSIS 3. LES INSCRIPCIONS ROMANES 3. Catàleg epigràfic 3.1. Presentació de les inscripcions. Signes diacrítics i abreviatures Les inscripcions es presenten segons l’ordre habitual al Corpus Inscriptionum Latinarum, és a dir, primer les inscripcions votives i després ordenades segons el grau jeràrquic del destinatari, començant pels senadors i funcionaris fins a la població civil, ordenats per ordre alfabètic dels gentilicis i després pels cognomina. Al final se situen els fragments amb cap nom identificable. La fitxa epigràfica està feta segons una presentació de la informació «interna», és a dir, la localització de la peça i les mesures, així com el lloc de conservació actual, en el cas que encara es conservi. La lectura segueix la donada per G. Alföldy en el seu fascicle del cil ii2, 14 (Tarraco et vicinia), com a referent epigràfic bàsic, per la qual cosa s’obvia l’aparat crític en el cas de peces correctament editades prèviament i sobradament conegudes. L’abreviació jac al·ludeix al número de jaciment i/o element aïllat publicat al catàleg de jaciments. Les cites bibliogràfiques indiquen la catalogació en els grans corpora epigràfics, ja siguin els genèrics (rit, cil) o els més específics (cle, ilrh, iler, Lostal, Vives…). En principi s’obvien les referències incloses al rit i s’hi afegeixen les que puguin tenir relació amb el discurs topogràfic. Se n’ofereix una traducció al català i un comentari molt limitat a fer una presentació dels elements històrics més destacables, deixant tot el discurs de caire prosopogràfic a les corresponents entrades bibliogràfiques. Finalment, la datació pren com a base el citat manuscrit del cil ii2, 14. Signes diacrítics abc Lletres de lectura clara. ABC Lletres de lectura clara però inintel·ligibles. abc Restes de lletres només identificables pel context. +++ Restes de lletres que no es poden identificar. ú Lletra amb àpex. ì I longa. ‘an’ Lletres en nexe. [[abc]] Lletres en litura que s’aprecien. [[---]] Lletres esborrades en l’antiguitat. a(bc) Desenvolupament d’abreviatura. (?) Abreviatura no resolta. abc Lletres que no es conserven però vistes per editors anteriors. [abc] Lletres perdudes que es poden restituir. [-ca.4-] Lletres perdudes el nombre de les quals es pot calcular; per exemple, quatre. [---] [------] ------? [-] abc <abc> {abc} `abc´ (vac.) (!) · / (h) Lletres perdudes el nombre de les quals no consta. Una línia de text perduda. Nombre desconegut de línies perdudes. Praenomen perdut. Lletres que l’editor corregeix. Lletres omeses per error i restituïdes per l’editor. Lletres gravades per error que l’editor exclou. Lletres gravades fora de la caixa de la línia. Espai sense gravar. Crida d’atenció. Interpunció. Canvi de línia. Hedera distinguens. 3.2. Catàleg i. Inscripcions votives 1. Dedicada a Iuppiter Dominus. 2. Inscripció votiva de Licinius Calidromus. 3. Inscripció votiva de C. Clodius Aemilianus. ii. Alts magistrats i funcionaris de la colònia – Senadors 4. Pedestal de Q. Gargilius Macer Aufidianus. 5. Pedestal dedicat per M. Fabius Priscus. 6. Inscripció de l’Arc de Berà de L. Licinius Sura. 7. Placa monumental d’un senador desconegut. – Magistrats i sacerdots de la colònia 8. Pedestal de L. Minicius Apronianus. 9. Pedestal de L. Aemilius Sempronius Clemens Silvanianus. 10. Pedestal eqüestre de L. Aelius Polycletus. – Sevirs augustals 11. Pedestal de M. Fulvius Musaeus. 12. Pedestal de L. Lucretius Nicephorus. iii. Veterans de la legió vii 13. Ara funerària de Sulpicius Sabinus. 14. Ara funerària de Staberius Felicianus. 15. Estela de L. Asullius Modestinus. 55 AGER TARRACONENSIS 3. LES INSCRIPCIONS ROMANES iv. Resta de la població, ordenats per nomina i cognomina – Nomina 16. Anell d’Atius Felix. 17. Placa opistògrafa de la Grassa. 18. Inscripció de Baebia Helice. 19. Inscripció de L. Bennius Primigenius. 20. Inscripció de C. Caecilius Inparatus (?). 21. Pedestal de Calaria Liciniana. 22. Sarcòfag dedicat per Q. Clodius Evangelus. 23. Inscripció de Primus, esclau de Cornelia Optata. 24. Bloc de L. Cornelius Tacitus. 25. Inscripció de C. Farronius Quietus. 26. Inscripció de Flavius [---]cio. 27. Pedestal de P. Furius Montanus. 28. Ara de [Iuli]a (?) Tyche. 29. Inscripció de Iunius Eutyches. 30. Inscripció de Cladus, esclau (?) de Lucretius. 31. Inscripció de Q. Se[mpronius (?)]. 32. Canonada de Sergius Strat(?). 33. Pedestal de Sulpicia Calagurritana. 34. Signaculum de C. Valerius Avitus. 35. Titulus pictus de C. Valerius Avitus i Faustina. 36. Inscripció d’un Valerius i d’un Cornelius. – Cognomina 37. Inscripció d’Amoena i Ingenuus. 38. Monument de Bassus. 39. Inscripció de Claria[na?]. 40. Inscripció d’Elpis i [---]imus. 41. Ara funerària del grec Euxenos. 42. Inscripció de Festus i Turpilla. 43. Inscripció de Iason i Valeriana. 44. Inscripció d’Isidora. 45. Inscripció de Iulianus, servus Christi. 46. Inscripció dels Paetiniani. 47. Fragment d’un Ru[---]. 48. Fragment d’un Se[---]. 49. Inscripció de Themistocles. 50. Inscripció de Victorina. v. Varia 51. Carmen epigraphicum de la Torre dels Escipions. 52. Titulus musivus de Centcelles. 53. Senyalació de propietat d’aigua de Riudabella. 54. Marques de legions sobre el pont romà de Martorell. 55. Molí de pedra amb inscripció dels Antigons. 56. Inscripció sobre dolium de la Burguera. 57. Grafit sobre morter del Mas d’en Corts. vi. Frustula 58. Làpida funerària de Can Xic Ferret. 59. Inscripció monumental de les Masuques. 60. Fragments de Can Bas. 61. Fragment de Vinya Gran. 62. Fragment de la Pobla. 63. Fragment del Mas d’en Toda. 64. Fragment de Mas Quefa. 65. Inscripció indeterminada del Mas d’en Bosch. 66. Fragment de Centcelles. 67. Bloc de mausoleu monumental de Centcelles. 68. Fragment del Mas d’Aiximus. 69. Fragments dels Munts. 70. Fragment del Mas de Valls. vii. Mil·liaris 71. Mil·liari de Santa Margarida. 72. Mil·liari de les Masuques. 73. Mil·liari de Subirats. 74. Mil·liari de Tamarit. 75. Mil·liari de Cambrils. 76. Mil·liari del Mas d’en Gran. 77. Mil·liari del Morell. – Anepígrafs 78. Mil·liaris de les Gunyoles. 79. Mil·liari del Camí de la França. 80. Mil·liari del Francàs. 81. Mil·liari del Trull. 82. Mil·liari de la Pineda. 83. Mil·liari de la Feixa del Cintet. viii. Inscripcions de Tarraco trobades al territori – Traslladades en època antiga 84. Fragments recuperats al suburbi. 85. Fragment d’opus sectile de la Llosa. 86. Inscripció votiva de Reus. – Traslladades en època moderna 87. Pedestal de Seiedius (?) Achilleus. 88. Pedestal perdut de Sempronia Charis. 89. Ara funerària d’Aphrodita. 90. Pedestal de L. Caecilius Caecilianus. 91. Pedestal de C. Aufidius Victorinus. 92. Ara de Valerius Rufus. 93. Pedestal de C. Vibius Latro. 94. Inscripció de Constantí. ix. Inscripcions postclàssiques i descartades 95. Fragment d’Alcover. 96. Fragment de Mont-roig del Camp. 97. «Mil·liari» del Mas del Bisbe (Mas Calbó). 56 Catàleg epigràfic x. Instrumentum – De propietat 98. Grafit de [Pa]ntheus. 99. Grafit d’Eupron. 100. Grafit de Fortunatus (?). 101. Grafits de Fur. 102. Grafit d’Heraclida. 103. Grafit de Locuples. 104. Grafit de Minicius. 105. Grafit de Nenisius (?). 106. Grafit d’Optatus (?). 107. Grafits de Pilorgus i Pilocalus. 108. Grafits de Secundus. 109. Grafits de Statutus. 110. Grafits de Zosimus (?). 111. Grafits de Donatus i Faustinus. 112. Grafit de Pamphilus (?). 113. Grafit de Vircentius (?) 114. Grafit dels Antigons 1. 115. Grafit dels Antigons 2. – Monogrames 116. Monograma dels Antigons 1. 117. Monograma dels Antigons 2. 118. Monograma de la Canaleta. 121. Barenys. 122. La Canaleta 123. Mas d’en Gras. 124. Els Masos. 125. Els Munts. – Addenda 126. Grafits de la vil·la del Vinyet. 127. Mil·liari de Sant Pere de Molanta. 128. Grafit de Caligata (?). 129. Crismó de Sant Martí Sarroca. 3.3. Epigrafia sobre amphorae, tegulae, imbrex i dolia a l’àrea occidental del Camp de Tarragona. Piero Berni – Introducció – Catàleg de marques 130-157. Amphorae. 158-164. Tegulae. 165. Imbrex. 166-172. Dolia (per jaciments). – Índex (taula sinòptica) – Altres grafits i fragments (ordenats per jaciments) 119. Els Antigons. 120. La Barquera. 57 AGER TARRACONENSIS 3. LES INSCRIPCIONS ROMANES Catàleg epigràfic i. Inscripcions votives 1. Dedicada a Iuppiter Dominus. Trobada a l’ermita de Sant Miquel (Banyeres del Penedès, Baix Penedès). Ara de calcària (40 x 14 cm). Dipòsit: perduda. Iovi / dom/ino · ‘Tì’(…) (?) / vot(um) / so(lvit). Bibliografia: Fita 1893, 478 = ee viii, 202 = rit 931 = cil ii2, 14, 2334. Cf. Revilla 2002b, 197 i 199; Prevosti 1996; Revilla i Garcia 2007, 58. Traducció: «A Júpiter Dominus. Ti(beri?) va complir el vot.» Tot i que la inscripció es troba actualment perduda, el primer editor, Fidel Fita, la va publicar amb les dades facilitades pel mossèn de l’ermita de Sant Miquel, qui la va trobar. La descripció de Fita era «ara, privada de su capitel, procedente de la ermita de Sant Miguel dels Guágachs, en término de la villa, descubierta y recogida por el párroco actual D. Cayetano Soler, que ha sacado y envía la impronta. El neto de la inscripción mide 0,14 m. de base por 0,40 m. de altura. Letras del siglo ii. Jovi domino Ti(ber) vot(um) so(lvi). Exvoto de Tíber á Júpiter soberano». El personatge, amagat darrere de les lletres Ti(?), que pot ser que corresponguin al nom propi Tiberi, va complir el seu votum, és a dir, la seva promesa a canvi d’un favor no especificat (cf. infra, 2, complerta pro salute). El lloc de retrobament, en un promontori sobre el qual s’edificà el temple cristià, fa pensar en un element de sincretisme del culte amb una divinitat anterior pagana, que en època romana fou assimilada a Iup- 58 Dibuix: Fita 1893, 478. piter Dominus, les arrels de la qual és possible que es remuntin a èpoques anteriors (cf. Prevosti 1996; Guitart, Palet i Prevosti 2003, 145). Dominus no és una epiclesi gaire habitual en àmbit romà, però sí en els casos de sincretisme amb una divinitat indígena, com és el cas de Saturn en Àfrica assimilat amb Baal (cf. cil viii, 15130, 15140, 15157, de Thignica, Numídia; cf. Cadotte 2007). No obstant, a la Tarraconense trobem el cas d’un Mars Dominus (cil ii, 3618 = irpv iii, 3942, de Xàtiva). Datació: ii dC. Catàleg epigràfic 2. Inscripció votiva de Licinius Calidromus. Aquesta peça va ser recuperada el 1803 «entre Tarragona i la Torre dels Escipions» (Tarragonès) i portada a Torredembarra al s. xix. Pedestal d’estàtua («de peu d’importance», Laborde) o ara (50 cm x 30 cm x ?). Dipòsit: perduda. Licinius Cali-/dromus [---?] / pro sa[lu]te / mea / votum solvi / Iovi Dom[i]no / l[i]b[e](n)s. Bibliografia: rit 919 = cil ii, 4442 = cil ii2, 14, 2303. Cf. Rovira i Dasca 1994, 91-92; Abascal i Gimeno 2000, 240; Revilla 2002b, 199; Berni, Carreras i Olesti 2005, 169. Traducció: «Licini Cal·lídrom, per la seva pròpia salvació, va complir el vot a Júpiter Dominus de bon grat.» Fidel Fita, a continuació del comentari de l’anterior inscripció (Fita 1893, 478), comenta: «semejante á ésta es el ara que en 1863 fué descubierta entre Tarragona y el arco de Bará. Laborde la vió en el pueblo de Torre d’Enbarra, en casa de D. Estanislao Vallescar, donde inútilmente la buscó Hübner» (cf. cil ii, 4442). La notícia de la seva recuperació és, però, anterior, ja que la recull J. Villanueva (Villanueva 1851, xx, 99). És la segona inscripció votiva dedicada a Iuppiter sota l’advocació Dominus (cf. supra, 1), aquesta també en compliment d’una promesa pro salute, és a dir, per la intercessió de la divinitat en la pròpia salvació. Quant al personatge, Licinius Calidromus (o més correctament Callidromus, cf. Solin 2003, 96), probablement fou llibert d’un dels poderosos Licinii de la branca tarragonina, com L. Licinius Secundus, accensus de l’amic personal de l’emperador Trajà, el senador L. Licinius Sura (pir2 l, 253), tres vegades cònsol, descendent del dedicant de l’arc honorífic de Berà (cf. 6). El tipus d’inscripció i el lloc de retrobament en un punt de la Via Augusta entre Tarraco i la Torre dels Escipions, i la situació de l’Arc de Berà, el qual assenyalava el límit de les propietats de L. Licinius Sura a uns 20 km de la ciutat, fan pensar que l’exvot de Calidromus hagués estat destinat a un santuari privat situat dins dels terrenys dels Licinii Surae, probablement entre Tarraco i el citat arc honorífic, els quals devien ser molt extensos, cosa que concorda amb la seva importància política dins i fora la capital provincial. Datació: ii-iii dC (per absència del praenomen). Dibuix: A. Laborde. Dibuix: C. B. Posada, ms. (cortesia de G. Alföldy). 59 AGER TARRACONENSIS 3. LES INSCRIPCIONS ROMANES 3. Inscripció votiva de C. Clodius Aemilianus. Des de l’any 1789 es coneix la seva presència a l’ermita de Sant Gervasi (Vilanova i la Geltrú, Garraf ), per la qual cosa se suposa la seva procedència de la zona de Darró, a la rodalia, on han estat identificades restes d’una vil·la romana (cf. López Mullor). Ara de calcària grisa del Garraf (59 x 53,5 cm - 50 x 29,5 cm), utilitzada com a base d’una estàtua. Conserva la motllura a la part inferior esquerra i pel darrere, mentre que a la part inferior davantera i dreta ha estat repicada en un segon moment per ser reutilitzada. Es trobava a la Finca Marimar, propietat d’A. Ferrer Pi (irc). Dipòsit: Biblioteca Museu Víctor Balaguer, de Vilanova i la Geltrú. Alt. lletres: 5,5-4,6; 5-4,3; 4,3-4 cm. ------ / ex · voto / C(aius) · Clodius / Aemilianus. Bibliografia: rit 932 = irc i, 9 = cil ii, 4444 i p. 976 = iler 1010 = cil ii2, 14, 2353. Cf. Castellano 1984, 148-150; Gamer 1989, 279 n. T90; López i Fierro 1990, 203-254; Dupré 1993, 249, nt. 1159; Revilla 2002b, 197; Àlvarez et al. 2009, 19; Gutiérrez 2009a, 211 i 214; Prevosti en premsa. Traducció: «A… (nom de divinitat), pel vot fet, Gai Clodi Emilià (ho va dedicar).» Es tracta d’una ofrena a una divinitat posada ex voto, és a dir, a canvi d’un favor rebut. Segons la fórmula conservada, a la part superior perduda es devia poder llegir el nom de la divinitat en qüestió. Aquest formulari es troba també en altres inscripcions de Tarraco, com rit 31, 61 (ii dC), 46 (iii dC) i 42 (final del Principat). El bloc té forma de pedestal d’estàtua, probablement destinat a suportar un objecte o la imago de la divinitat a qui estava consagrat. El personatge C. Clodius Aemilianus pertany a una branca dels Clodii ben assentada a la ciutat de Tarraco (rit 543-544), i fins i tot ha pogut ser identificat amb un personatge mencionat en una inscripció urbana (rit 542, s. ii dC), però malauradament no s’ha conservat res que ens informi d’una eventual carrera política seva. No obstant l’homonímia, és possible pensar que es tracti del mateix Aemilianus, el qual hauria tingut una casa a la ciutat i una propietat en la zona de Vilanova i la Geltrú. La hipòtesi d’A. López Mullor és que Aemilianus hagi estat un dels possessores de la vil·la de Darró en el s. ii dC. Segons aquest autor, el personatge representaria el nexe per demostrar que la zona de Vilanova estava integrada a l’ager Tarraconensis. 60 Foto: arxiu Biblioteca Museu Víctor Balaguer, Vilanova i la Geltrú. Foto: l’autora. Datació: El tipus de formulari i la paleografia permeten datar el monument al segle ii dC, coincidint amb l’època del personatge homònim procedent de Tarraco. Catàleg epigràfic ii. Alts magistrats i funcionaris de la colònia – Senadors 4. Pedestal de Q. Gargilius Macer Aufidianus. Bloc paral·lelepípede recuperat entre les restes de la vil·la romana identificada en els terrenys de la indústria Ceratònia (Tarragona, Tarragonès, jac 119). Dipòsit: Museu Nacional Arqueològic de Tarragona (núm. inv. 45122). Pedestal de marbre amb motllura de 2 cm d’amplada (97 x 77 x 63 cm). Presenta tres encaixos de forma triangular a la part superior i inferior i un canal de 6 cm d’amplada que travessa de dalt a baix el camp, arran d’una reutilització posterior com a contrapès de premsa. Alt. lletres: 7,5; 6,5; 3-7; 6 cm. [---]+ilio / [---] · ‘Ma’cro / [Auf]i.d.[i]a.no / [Leg(ato) Au]g.ustor(um) / P(rovinciae) H . (ispaniae) C(iterioris) · / [A]p[ro]nia L(uci) · f(ilia) · / [Iust]a [vac.] uxor. Bibliografia: Ballart 1974; Alföldy 1978 (=cil ii2, 14, 982); Massó 1996; Alföldy 1998, 294; Massó 2002a. Traducció: «A Quint Gargili, fill de Quint, Macer Aufidià, de la tribu Arniense, delegat dels Augusts de la Província Hispània Citerior. La seva esposa Aprònia Justa, filla de Luci (va dedicar aquesta estàtua).» La superfície inscrita està feta malbé a causa d’unes grans marques de reutilització, que són característiques d’altres blocs similars emprats en premses d’època posterior (cf. 9, 11 i 33). Es tracta d’uns encaixos que indiquen la seva funció com a contrapès de la premsa (cf. Massó 2002a). Aquesta inscripció honorària va ser dedicada a Gargilius per la seva esposa Apronia Iusta mentre era legatus iuridicus, un dels màxims funcionaris de la província (cf. Alföldy 1978). El personatge és conegut per un altre pedestal funerari trobat als afores de la ciutat, a la Via Augusta a prop de l’Arrabassada (cil ii, 4120 = rit 138), també erigit per la seva esposa Apronia Iusta, que documenta que el personatge va morir probablement mentre exercia el iuridicatus (cf. Alföldy 1978). El pedestal de la Ceratònia, que a diferència del funerari recuperat a la Via Augusta no conté el cursus complet del personatge, tampoc presenta cap fórmula habitual de les inscripcions públiques. Això i el fet Foto: mnat / G. Jové. que sigui dedicat també per la seva dona fa pensar que l’estàtua de Gargilius es devia trobar exposada en un ambient privat, potser dedicada amb motiu del seu nomenament com a legatus Augustorum. De fet, tot i la forma del pedestal i la paleografia, que concorden amb la sèrie de pedestals erigits en el centre de representació de Tarraco en època flàvia, és possible adjudicar aquesta peça a la residència particular del senador, com podia ser una vil·la suburbana dels voltants. En conseqüència, la recuperació del bloc enmig de les restes d’un establiment rural d’època romana, malgrat la seva destinació secundària, permet assignar-lo amb una certa versemblança a l’aparell decoratiu d’una vil·la preexistent, cosa que permetria proposar Gargilius i Apronia Iusta com els seus propietaris a inicis del segle ii dC. Datació: Poc després del 81 o poc després del 96 o 98 dC (segons la datació del iuridicatus Augustorum, cf. cil ii2, 14). 61 AGER TARRACONENSIS 3. LES INSCRIPCIONS ROMANES 5. Pedestal dedicat per M. Fabius Priscus. Inscripció recuperada a l’antic terme de la Font de l’Astor (o Font del Stor), que es trobava entre els municipis de Vilallonga i la Selva del Camp (Tarragonès, jac 25). Actualment desapareguda. M(arcus) · Fabius / Priscus / IIIIvir · viarum · curan/darum, · trib(unus) · mil(itum) · leg(ionis) · I ·/ q(uaestor) · provinciae · Achaiae / C(aio) Apronio / Secundo · f(ecit). L. 6: caronio, Povillon, cil ii. Bibliografia: rit 134 = cil ii, 4117 = cil ii2, 14, 2291. Cf. Massó 1987, 35-49; Massó 1997, 35; Roig 2004, 96-97; ted’a 1988-1989, 134, nt. 24; Caballos 1990, n. 74; Tobalina 2007, 37. Traducció: «Marc Fabi Prisc, magistrat de les vies públiques, tribú militar de la legió i, qüestor de la província d’Acaia, va fer (aquest pedestal) a Gai Aproni Segon.» La inscripció apareix al manuscrit Epigrammata Antiquae Urbis Tarraconensis, compilat pels volts de 1560-1578 per l’erudit tarragoní Lluís Pons d’Icart, on se cita com a procedent de «la font del Stor». Segons Massó, aquesta referència al·ludeix a un topònim, l’antic terme de la Font de l’Astor, que més tard es va incorporar a Vilallonga del Camp (Massó 1997a). Ateses les precàries condicions del manuscrit de Pons d’Icart, reproduïm el de Povillon, còpia del primer (Massó 1989, 86-90). Sobre aquests documents, cf. Massó 1985b, 1989 i Renaixement. El pedestal recull un cursus honorum pertanyent a un senador, però no com a destinatari, el nom del qual surt al final, sinó com a dedicant. M. Fabius Priscus va ser un senador (pir2 F, 98) que ha estat identificat per Birley amb el legatus de la legio xiv Gemina citat per Tàcit (Hist., iv, 79, 3). En el moment de posar la dedicació al seu amic C. Apronius Secundus era IIIIvir viarum curandarum, és a dir, formava part del col·legi romà dels quatre magistrats encarregats de tenir cura de les vies públiques. Aquesta funció és una de les primeres magistratures del cursus honorum senatorial, per la qual cosa es pot deduir la joventut del personatge i, per tant, que probablement era oriünd de Tarraco (Birley 2005, 238). Cal tenir present que M. Fabius Priscus va ser un dels partidaris de Galba (Syme 1982), per la qual cosa és possible suposar que aquest personatge hauria vist crescut el seu prestigi després de la caiguda de Neró el 68 dC. Al contrari del que passa amb M. Fabius Priscus, dedicant de l’estàtua, no és possible esbrinar quina era la condició del personatge homenatjat, C. Apronius Secundus, del qual no sembla ser familiar ni parent. La gens Apronia a Tarraco és poc present a la zona ca62 Dibuix: Povillon, fol. 24. talana, i només a Tarraco està representada per un sol personatge més, Apronia L. f. Iusta, l’esposa del senador Q. Gargilius Macer Aufidianus (4). Tampoc és gaire freqüent el cognomen derivat Apronianus, conegut a la ciutat en dos únics casos més: a l’epitafi de l’esposa d’un soldat hastatus a Tarraco, L. Publicius Apronianus (rit 176), que va arribar a ser primipilaris i patró del municipi de Ricina en el Picè (cil ix, 5842), i en el cas de l’important personatge L. Minicius Apronianus, que va exercir tots els càrrecs de la colònia, fins i tot el flaminat del diví Trajà (8). Aquest Minicius potser va ser en origen un Apronius abans de la seva adopció per part de la poderosa gens Minicia, la qual hauria avalat la seva carrera política municipal (cf. comentari a 8). En conseqüència, és possible ubicar aquest C. Apronius Secundus en un ambient molt relacionat amb les altes esferes del govern de la ciutat, i concloure que probablement es tractava d’un ric i influent personatge de la ciutat. Finalment, l’absència de fórmules de caire públic indueix a pensar que molt probablement l’estàtua estava destinada a decorar un ambient privat i que Secundus encara estava en vida en el moment de la seva dedicació. És probable, per tant, que aquest monument decorés la vil·la de Secundus, no pas la del senador, del qual podria haver estat un amic, potser un client, el qual li hagués concedit l’honor d’una estàtua, també a títol privat (cf. Melchor 2003). No és fàcil proposar la identificació de la vil·la en la qual estava exposat aquest pedestal, però és possible proposar dues alternatives. Una d’elles és la relativament veïna vil·la de Paret Delgada, les restes de la qual documenten una fase datada, gràcies a uns esplèndids mosaics, al segle iv dC (Ollé i Vallverdú 2000), tot i que el jaciment presenta restes des d’època tardorepublicana (cf. jac 45). De totes maneres, pels voltants també es troba el monument funerari de Vilallonga, una edícula sobre podium (Sanmartí 1984, 112; Du- Catàleg epigràfic pré 1987, 155-159), que indica la probable presència de la vil·la del propietari als encontorns del sepulcre. D’altra banda, a la rodalia es troba també l’esplèndida vil·la del Cogoll (jac 22), la qual per monumentalitat ben pot ser associada al propietari del monument funerari. Hi ha encara la possibilitat que el pedestal de C. Apronius Secundus provingui d’aquesta segona vil·la, de la qual hauria pogut ser el propietari cap a mitjan segle i dC. Datació: 60-65 dC (cf. Alföldy a cil ii2). 6. Inscripció de l’Arc de Berà de L. Licinius Sura. Es troba in situ, a l’arquitrau monumental de l’arc honorífic de Berà, al km 21 de la Via Augusta des de Tarraco (Roda de Barà, Tarragonès). Alt. lletres: 19 cm. ------ / Ex testamento · L(uci) · Licini · L(uci) · f(ilii) · Serg(ia tribu) · Surae · consa[cratum]. Bibliografia: rit 930 = cil ii, 4282 = ae 1994, 1086 = cil ii2, 14, 2332. Cf. Dupré 1993, 172-180, 231245; hep 6, 897; Trillmich et al. 1993, 321; Alföldy 1996; Dupré 1998; Berni, Carreras i Olesti 2005, 169; Marco i Rodà 2008; Gutiérrez 2009a, 114-115. Traducció: «Consagrat (a August?), segons el testament de Luci Licini Sura, fill de Luci, de la tribu Sèrgia.» Es tracta d’un arc honorífic, a 13 o 14 milles romanes de Tarraco, i per tant de caràcter semiurbà, erigit amb motiu de la reforma de la Via Augusta (Dupré 1993, 265). Molt probablement estava dedicat a August i la seva família, les estàtues dels quals devien decorar l’àtic (Dupré 1993, 269). El dedicant, L. Licinius Sura, havia estat sempre identificat amb el cònsol per tercera vegada l’any 107. No va ser fins als estudis de X. Dupré que va ser atribuït a època augustiana, per la qual cosa el personatge recordat a la inscripció resulta ser un rebesavi del famós cònsol, identificat amb el praefectus duumvir de les emissions monetals de Lepida de l’any 39 aC (rpc 271; cf. Dupré 1993, 238-240; Alföldy 1996), la qual cosa concorda amb la menció de la tribu Sergia, origo de fora de Tarraco, coincident amb la de la colònia de Celsa (cf. Caballos 1990, ii, 189). És molt probable que el personatge, tot i no estar documentat a la mateixa Tarraco i desconeixent si va exercir cap càrrec a l’Administració provincial, hagués estat relacionat d’alguna manera amb la reforma de la via al seu pas pel territori de la capital provincial. El monument va ser erigit sens dubte dins del territori propietat dels Licinii, i és molt versemblant que el cònsol tingués nombroses propietats entre Tarraco i Barcino. La fama del personatge, de qui romanen nombroses inscripcions, tant seves com del seu llibert L. Licinius Secundus (a Tarraco, però especialment a Barcino, cf. irc 1997, 163-188, n. 83-104; Rodà 1970), Foto: l’autora. Dibuix: X. Dupré. fa de la branca hispana de la gens Licinia una de les famílies més influents de tota la província. A més, en les proximitats es documenta també la presència d’un tercer Licinius (2), la qual cosa reforça la hipòtesi que l’arc indiqués que no devia trobar-se gaire lluny, la vil· la, els límits de la qual l’arc potser indicava (cf. Alföldy 1977, 295; Dupré 1993, 236, 247-273). Datació: Època d’August (i aC). 63 AGER TARRACONENSIS 3. LES INSCRIPCIONS ROMANES 7. Placa monumental d’un senador desconegut. Trobat en posició secundària el 1973 a la zona del Mas Marquès, en un punt identificat després amb la necròpolis baiximperial de Mas Sardà (la Pobla de Mafumet, Tarragonès, jac 35). Fragment de placa de pedra calcària (78 x 54 x 13/15 cm) que devia formar part d’un monument funerari de grans dimensions. Presenta forats i restes del metall de les grapes. El camp epigràfic està emmarcat per una motllura de 16 cm. Alt. lletres: 7 cm. Dipòsit: Museu Nacional Arqueològic de Tarragona (núm. inv. 45114). ------ / [--- quaestori] / [provi]nciae · Baet[icae] / [trib(uno) p]lebis · prae[tori] / [des]ignato / [Cla]udia · Atil[iana] / [marit]o · cariss[imo]. Bibliografia: rit 1077 = cil ii2, 14, 2289. Traducció: «A (nom del difunt…), qüestor de la província de la Bètica, tribú de la plebs, pretor designat. Clàudia Atiliana al seu marit molt estimat (va erigir aquest monument).» La placa pertanyia al monument funerari d’un jove senador el nom del qual no ens ha arribat, erigit per la seva esposa Claudia Atiliana. El text conserva part del seu cursus, des de la qüestura, que va exercir a la província de la Bètica, i el tribunat de la plebs fins a la pretura, en l’exercici de la qual va morir (cf. Alföldy en cil). Atès el seu breu cursus, és molt probable que aquest desconegut senador fos oriünd de Tarraco. Quant a la dona, Claudia Atiliana sembla estar emparentada, potser per via materna, amb els Atilii presents a Tarraco, dels quals destaquen C. Atilius C. f. Quir. Crassus, oriünd de Segontia, que va ser flamen Provinciae Hispaniae Citerioris (rit 258; Alföldy 1973, n. 7), i Atilia L. f. Valeriana, d’Ilerda (rit 372), tots dos contemporanis de Claudia Atiliana. El mausoleu va ser edificat en terrenys on devia trobar-se la vil·la de la família, molt probablement a 64 Foto: mnat / G. Jové. la vora de la Via Augusta, que en aquest punt segueix el Francolí. Les restes trobades a la vil·la de Mas Sardà (jac 36) presenten indicis que permeten associarla amb l’existència del mausoleu i, en conseqüència, hi ha la possibilitat que el senador o la seva família n’haguessin estat els propietaris, tot i que no és l’única proposta (cf. 19). Datació: i-ii dC. Catàleg epigràfic – Magistrats i sacerdots de la colònia 8. Pedestal de L. Minicius Apronianus. Trobada «en una viña propia del Sr. Bertran de Tarragona cerca el lugar de la Pobla y Puigdelfí». Aquest lloc s’ha identificat amb la vil·la romana de Repsol Química (Perafort, Tarragonès, jac 37). Dipòsit: Museu Nacional Arqueològic de Tarragona (núm. inv. 682). Pedestal de pedra de Santa Tecla amb motllura i marques a la superfície superior per allotjar-hi els encaixos de l’estàtua (92 x 58 x 53 cm). Alt. lletres: 6-3 cm. L(ucio) · Minicio / L(uci) · fil(io) · Gal(eria) / Aproniano / aedil(i) · q(uaestori) · IIvir(o) · / et · q(uin) · q(uennali) · col(oniae) · I(uliae) · U(rbis) · T(riumphalis) · T(arraconensium) / flam(ini) · Dìvì / Traiani · Parthici / heredes / ex · testame‘nt’(o). Bibliografia: rit 918 = cil ii, 4274 i 6072 = cil ii2, 14, 2293. Cf. [Hernández Sanahuja] 1866; Díez de Velasco 1998, 105, 17/1; Andreu, Curulla i Otiña 2006, 206; López Vilar 2008, 338 i fig. 211; Àlvarez et al. 2009, 62, nt. 83. Traducció: «A Luci Minici Apronià, fill de Luci, de la tribu Galèria, edil, qüestor, duumvir i duumvir quinquennal de la colònia Júlia Urbs Triomfal Tàrraco, flamen del diví Trajà Pàrtic. Els seus hereus segons el seu testament (van erigir aquest pedestal).» El personatge és conegut per dues inscripcions més, totes dues votives: la primera, al Genius Coloniae de Tarraco (rit 23), i la segona, en el balneari d’Aquae Calidae (Caldes de Montbui), en honor d’Apol·ló (irc i, 34). Aquests dos pedestals votius comparteixen amb el de Perafort el material (pedra de Santa Tecla), el tipus de motllura (amb el d’Apol·ló) i la paleografia, a més del fet que tots tres van ser dedicats ex testamento. Això planteja la possibilitat que la procedència de tots tres sigui una mateixa officina lapidaria, probablement de la mateixa Tarraco, realitzats a partir d’una disposició testamentària del personatge mitjançant la qual, a la seva mort, s’hauria dedicat una sèrie d’inscripcions amb el seu nom col·locades en llocs emblemàtics relacionats amb ell: a la ciutat (Genius Coloniae), al seu santuari salutífer (Aquae Calidae) i a la seva vil·la, l’única on s’indiquen els executants, els hereus, primers interessats en l’acompliment de les disposicions del difunt, ja que normalment aquesta era la condició per rebre els béns deixats en herència. A partir del cognomen Apronianus, hi ha la possibilitat de plantejar que aquest personatge hagués estat en origen un Apronius adoptat pels Minicii. Aquesta hipòtesi queda reforçada pel fet que la tribu Galeria és la pròpia de Barcino, d’on prové la cèlebre branca dels L. Minicii Natales, importants personatges del segle ii dC Foto: mht / M. Granell. (irc iv, 30-35; cf. Navarro 2003, 62-64), mentre que ell, a la inscripció de Caldes de Montbui, indica, juntament amb la tribu Galeria, la seva origo Tarrac(onensis). Tot i això, la gens Minicia, especialment amb el prenom Lucius, també és present a Tarraco: d’època republicana està documentat un L. Minucius Philargurus (rit 13 = ilrh C74), mentre que L. Minicius Rufus (rit 625), L. Minicius Pudens (rit 376) i L. Minicius Zoticus (rit 626) són d’època imperial. Recentment s’ha descobert un importantíssim epígraf opistògraf, que documenta una família de lliberts, Astragalus i Satulla, lliberts d’una Minicia filla d’un Lucius no identificat (Andreu, Curulla i Otiña 2006). Finalment, el nom Minicius apareix també en un grafit sobre una tassa de terra sigil·lada hispànica (Ritt. 8), procedent de la vil·la del Vilar de Valls (104). En conseqüència, podria plantejar-se com a hipòtesi que L. Minicius Apronianus hagués estat adoptat per un important Minicius de Barcino, del qual hauria rebut el gentilici i la tribu. Això podria estar al darrere del seu interès post mortem per una divinitat salutífera, Apol·ló, en un centre com Aquae Calidae, el més important centre termal del territori de Barcino (Miró 1992), potser sota el patrocini 65 AGER TARRACONENSIS 3. LES INSCRIPCIONS ROMANES dels Minicii barcinonenses vinculats amb Apronianus, tot i haver desenvolupat ell la seva reeixida carrera a la capital, Tarraco. De totes maneres, són coneguts altres personatges a Caldes de Montbui presents a Tarraco: M. Fonteius Novatianus (irc i, 33; rit 278-279) i L. Vibius Alcinous (irc i, 35 i 38; rit 473-474), la qual cosa confirma aquesta especial relació de la capital amb el santuari (cf. Àlvarez et al. 2009, 62). El seu pedestal honorífic va ser erigit post mortem a càrrec dels seus hereus en un lloc de la seva vil·la, rebuda en herència pels seus successors, la qual es trobaria en una zona propera al lloc on va ser recuperat. De fet, els terrenys entre la Pobla de Mafumet i Puigdelfí que recorda la citació amb el seu punt de retrobament corresponen a l’àrea actualment ocupada per la indústria Repsol Química, on ha estat identificada una vil·la romana (jac 37). Tot i les poques dades arqueològiques de què es disposa, és possible plantejar com a hipòtesi que aquesta vil·la hagués estat la propietat de L. Minici Apronià i dels seus hereus. Datació: Després del 117 dC (mort de Trajà). Adrià /Antoní Pius. 9. Pedestal de L. Aemilius Sempronius Clemens Silvanianus. Es trobava a l’església de Monnars (Tarragona, Tarragonès). Dipòsit: Museu Diocesà de Tarragona (Santa Tecla la Vella, núm. inv. 5027). És un pedestal amb motllura de calcària local (llisós) (80 x 64 x 64 cm). Presenta signes de reutilització com a contrapès de premsa que han afectat la part central del camp epigràfic (cf. 4, 11 i 33; Massó 2002a). Alt. lletres: 6-5,5; 4,5-3 cm. L(ucio) Aem[i]lio [-f(ilio)] / Pal(atina) Sem<p>ro[nio] / Clem[e]nt[i] / Silva[n]ian[o] / aed(ili) · q(uaestori) · IIv[ir(o)] flamin[i] / curator[i C]apitoli / iudic(i) de[cu]r(iae) IIII / C(aius) Apu[l]eius / Lup[us] / Complu[te]nsis / am[i]co. Bibliografia: rit 922 = ae 1946, 2 = cil ii2, 14, 2305. Cf. Nou Diari 1995; Fishwick 1999, 133; Massó 2002a, 9; Pensabene i Mar 2004, 74-75; Ruiz de Arbulo et al. 2004, 142; Mayer 2006, 455; Andreu 2008, 361-362, 366. Traducció: «A Luci Emili Semproni Clement Silvanià, fill de (…), de la tribu Palatina, edil, qüestor, duumvir, flamen, administrador del Capitoli, jutge de la quarta decúria. Gai Apulei Lupus, de Complutum, al seu amic.» El personatge fou un magistrat de la colònia i exercí les més importants etapes del cursus municipal, entre les quals curator Capitoli, fins a arribar a ser jutge a Roma. La fortuna de la seva carrera queda manifesta en aquest pedestal honorífic dedicat pel seu amic C. Apuleius Lupus, oriünd de Complutum, probablement client seu (cf. Mayer 2006, 455; Andreu 2008, 361). 66 Foto: l’autora. És possible pensar que aquest pedestal decorés la vil·la del personatge, situada a la rodalia de Monnars. Tot i que la pedra també podria haver estat traslladada des de Tarragona, el tipus de text permet suposar una destinació privada, una vil·la propietat de L. Aemilius Sempronius. Datació: Pel tipus d’inscripció, pedestal i paleografia, es pot datar en època flàvia o inicis del ii dC. Catàleg epigràfic 10. Pedestal eqüestre de L. Aelius Polycletus. Pedestal trencat en dos fragments recuperat el 1994 durant l’enderrocament d’una paret d’una casa a la partida de Miralbó, zona est de la Canonja (Tarragonès, jac 120). Cadascuna de les parts funcionava com a brancal de la porta principal. Pedestal eqüestre de pedra calcària (llisós) trencat en dos blocs longitudinals dels quals el primer correspon a la part superior ((38) x 41 x 123 cm), i el segon a la inferior ((37) x 42 x 125 cm). Dipòsit: Museu Nacional Arqueològic de Tarragona (núm. inv. 45103). Alt. lletres: 5 (v. 1), 4,5 (v. 2), 4 (3), circ. 3,5 (v. 7-8) cm. L(ucio) · Aeli[o] / Polycle[to] / decur[ioni] / [------] / [------] / mate[r] / · filio / · dulcissimo. Bibliografia: Massó 1994; Roig 1995; Massó 2002b = cil ii2, 14, 2237. Cf. Alföldy 2003, 168. Traducció: «A Luci Eli Políclet, decurió (de la colònia de Tàrraco). La mare al seu fill dolcíssim (va dedicar aquest monument).» Pedestal per a una estàtua eqüestre dedicada per una mare al seu fill, membre de l’ordo decurionum de Tàrraco. La absència de més càrrecs en el seu cursus així com l’apel·lació dulcissimus fa pensar en la jove edat de L. Aelius Polycletus, fill d’un pròsper llibert, mort Dibuix: E. Ramón. just encetada la seva carrera municipal, segons indica la sola menció del seu càrrec com a decurio, nomenament al qual tot jove benestant de la colònia accedia de bon principi. A Tarraco es coneixen bastants membres de la gens Aelia, molts d’ells sense praenomen, i els que sí que en tenen són Publii. Per tant, aquesta branca dels Aelii amb praenomen Lucius, i dels quals només coneixem Polycletus, devien haver aconseguit una gran posició social, tal com indica la seva inclusió en l’ordo decu- Foto: mnat / R. Cornadó. 67 AGER TARRACONENSIS 3. LES INSCRIPCIONS ROMANES rionum sent encara jove, cosa que pressuposa la gran fortuna acumulada pels pares. En aquest sentit, seria probable pensar que el pare de Polycletus hagués pogut ser un llibert de Luci Ver en els anys 138-161 dC, just abans d’arribar al tron (quan encara era L. Aelius Aurelius Commodus, cf. Weaver 1972, n. 1442), així com els altres dos P. Aelii de Tarraco, Victor (rit 31) i Successus (rit 242), ho van ser dels emperadors següents (cf. Weaver 1972, n. 1787 i 2425). El caràcter privat del monument, tant per la fórmula emprada com per l’elecció d’una estàtua eqüestre per recordar l’efímera carrera del fill, confirma la seva destinació a decorar un ambient privat, molt probablement la vil·la de la família que es devia trobar a la rodalia de la Canonja, si no sota la partida de Miralbó. Datació: ii-iii dC. – Sevirs augustals 11. Pedestal de M. Fulvius Musaeus. Localitzada a Centcelles el 1858 per B. Hernández Sanahuja «en unas excavaciones practicadas entre estas ruinas» (Centcelles, Constantí, Tarragonès, jac 103). Dipòsit: Museu Nacional Arqueològic de Tarragona (núm. inv. 728). Pedestal de calcària grisa (llisós) (87 x 60 x 55 cm). La vora està decorada amb una fila de fulles d’acant (kyma lèsbic), i el centre del camp epigràfic està afectat per un encaix rodó, així com altres forats típics dels blocs reutilitzats com a contrapesos de premsa (cf. Massó 2002a). Alt. lletres: 5,5-3,2 cm. M(arco) · Fulvio / Musaeo / [s]eviro · Aug(ustali) / Su[tor]ia / Su[rill]a / ma[ri]to / optimo. Bibliografia: rit 906 = cil ii, 4298 = cil ii2, 14, 2283; Hernández Sanahuja 1888, 68; Massó 1999, 10-13; Jordán 2003, 104; Àlvarez et al. 2009, 61. Traducció: «A Marc Fulvi Museu, sevir augustal. Sutòria Suril·la al seu òptim marit (ho va fer).» M. Fulvius Musaeus és recordat com a sevir augustal, membre del col·legi de sacerdots municipals encarregats del culte imperial, cosa que vol dir que va aconseguir el càrrec més elevat al qual podia accedir un llibert. La rellevància i el prestigi d’aquest grup selecte era tal que només hi arribaven els més destacats personatges del moment, sempre lliberts de les més importants i influents famílies del moment. Aquest és el cas de Musaeus, conegut per dues inscripcions més de Tarraco (rit 312, 322), gràcies a les quals sabem que devia molt a la seva patrona, Fulvia M. f. Celera, esposa del magistrat i flamen de la província C. Vibius Latro (rit 312; 93), filla de flaminica i ella mateixa flaminica perpetua (rit 344 i 350; cf. Alföldy 1973, n. 104). Fulvia Celera va tenir altres importants lliberts, que van deixar testimoni de la seva prestigiosa patrona (Fulvius Diadochus, rit 344; Fulvius Moschus, rit 312). D’altra banda, el nom de la dedicant, la seva esposa, es pot reconstruir a partir de la menció d’una altra Sutoria Surilla, amb la qual probablement es pot identificar 68 Foto: mnat / G. Jové. (rit 472). Aquesta dona també va ser objecte d’inscripcions honorífiques per part dels seus lliberts (Sutorius Epitynchanus), la qual cosa confirma la posició social tant del marit com de la seva dona. La inscripció va ser dedicada al seu maritus optimus, cosa que vol dir que es tracta d’un homenatge post mortem, i probablement decorava algun indret ben visible de la vil·la romana de Centcelles durant la seva fase altimperial (cf. Remolà 2008, 176). D’altra banda, un enorme bloc pertanyent a un mausoleu, també recuperat a la vil·la (cf. 66), indica la presència d’un monument funerari de grans dimen- Catàleg epigràfic sions, probablement del propietari de la vil·la. Només en queda la resta de la invocació als déus Manes, però és possible datar aquest monument entre finals del segle i i inicis del ii dC, la qual cosa coincideix amb la datació del pedestal. Tot i que no hi queda cap indici que permeti associar el mausoleu amb M. Fulvius Musaeus i Sutoria Surilla, resta la hipòtesi que pogués haver format part de la tomba monumental dels primers propietaris de la vil·la. Datació: Entre el 70 i el 150. 12. Pedestal de L. Lucretius Nicephorus. Segons Pons d’Icart, aquesta inscripció va ser «trobada sota terra junt a la torre dels Escipions» («iuxta turrim Scipionum», cil) i posteriorment traslladada, el 1902, a la vil·la de Mas Rabassa (Tamarit, Tarragonès), on es conserva col·locada al costat de la façana principal. Ara de pedra calcària grisa (130 x 60 x 55 cm). Alt. lletres: 6-5,5 cm. D(is) M(anibus) / L(ucio) Lucretio / Nicepho/ro seviro / Augustorum. Bibliografia: rit 920 = cil ii, 4300 = ils 6947b = cil ii2, 14, 2304. Cf. Jordán 2003, 106. Traducció: «Als déus Manes. A Luci Lucreci Nicèfor, sevir dels augustals.» L. Lucretius Nicephorus era llibert, tot i que no ho indica en la seva fórmula onomàstica, i com a tal va accedir al càrrec més prestigiós que la seva condició de llibert li concedia el sevirat augustal. La gens Lucretia està molt ben documentada a Tàrraco (rit 12, 172, 615), però destaca la presència d’un altre sevir anomenat L. Lucretius Martinus (rit 408), que a més va ser magister Larum (Augustalium) (cf. Serrano 1988). Sobre un esclau de la gens Lucretia a Olèrdola, cf. 30. La recuperació d’aquest pedestal a la vora de la Torre dels Escipions, en una àrea de necròpolis, indica la continuació com a zona d’enterraments de personatges de prestigi, des del segle i dC, amb el desconegut propietari del mausoleu, fins a Nicephorus, membre destacat de la societat de la Tarraco imperial. Datació: ii-iii dC. Foto: l’autora. 69 AGER TARRACONENSIS 3. LES INSCRIPCIONS ROMANES iii. Veterans de la legió vii 13. Ara funerària de Sulpicius Sabinus. Es trobava el 1855 en un angle de la torre del Mas del Bisbe (Cambrils, Baix Camp, jac 202). Dipòsit: Museu d’Arqueologia Salvador Vilaseca, de Reus (núm. inv. 3111). Ara de calcària grisa (67 x 45 x 36 cm). Alt. lletres: 2,5 cm. D(is) · M(anibus) / Sulpic(io) · Sabin(o) · benef(iciario) / civ(i) Bracar(augustano) mil(iti) leg(ionis) / VII G(eminae) P(iae) Fel(icis) ann(orum) · XLV / stip(endiorum) XXV posuer(unt) / Sulpic(ius) Fuscin(us) / alumnus · et Sul/picia Celeriana / marito · bene mê-/renti · fecer(unt). Bibliografia: rit 905 = ae 1955, 246 = cil ii2, 14, 2247. Cf. Rovira 1886, 5-6; Beltrán 1925/27; Vilaseca 1952, 54-57; Vilaseca 1955, 211; Gamer 1989, 278, T85; Massó 1990a, 50-51 i fig. 40; Le Roux 1999, 105, nt. 21; Alföldy 2007b, 487; Andreu 2008, 373. Traducció: «Als déus Manes. A Sulpici Sabí, soldat privilegiat (beneficiarius), ciutadà de Bracara Augusta, soldat de la legió vii Gèmina Pia Fèlix, de quarantacinc anys, enrolat vint-i-cinc. Ho van erigir Sulpici Fuscí, fill adoptiu (alumnus), i Sulpícia Celeriana, al seu marit que bé ho mereixia, i ho van fer.» La inscripció es trobava a la partida del Mas del Bisbe, encastada en uns dels angles de la Torre de la Guineu, construïda al segle xvi. Actualment es conserva al Museu d’Arqueologia Salvador Vilaseca, de Reus. Segons Lluïsa Vilaseca, a l’angle sud de la mateixa torre hi ha un tambor de pedra sorrenca de 47 cm d’altura per 50 cm de diàmetre, que fa funció de pedra angular. Hi ha una referència a ella de Salvador Rovira, a finals del segle xix. Massó ja va indicar que aquesta ara funerària devia estar en relació amb la Via Augusta, que passava per aquest indret (Massó 1990b, 51). El fet de trobar aquesta làpida funerària a la zona de Cambrils indica probablement la presència d’una necròpolis associada a una propietat de la família de Sulpicius Sabinus, un veterà oriünd de Bracara Augusta (Lusitania, cf. cil ii2) que va exercir de beneficiarius a Tarragona (Alföldy 2006b; Carreras 1997, 165, nt. 24). En conseqüència, és possible que Sabinus hagués rebut terres a Tarraco en la seva condició de veterà. Datació: Segons el nom P(ia) de la legió, és possible datar-la en el segle iii dC. Foto: arxiu immr. El Dr. Salvador Vilaseca fent una fotografia de la inscripció, encara in situ. Foto: arxiu immr. 70 Catàleg epigràfic 14. Ara funerària de Staberius Felicianus. Recuperada poc abans del 1989, entre la runa abocada a la platja propera al Complex Educatiu (Universitat Laboral) de Tarragona (Mas dels Canonges) (Tarragona, Tarragonès, jac 122). Dipòsit: Museu Nacional Arqueològic de Tarragona (núm. inv. 45127). Ara de marbre gris (56 x 32 x 28 cm). Bloc paral·lelepipèdic, conservat parcialment. En manca l’angle superior esquerre i el terç inferior per dues fractures, més recent la que afecta la cara frontal. Una bretxa a la cara anterior afecta la segona línia d’inscripció. Al llarg del vèrtex d’unió de les cares laterals amb l’anterior hi ha una franja polida, que fa pensar que aquesta ara potser estava encastada en un monument funerari del qual sobresortia una mica. Presenta indicis d’haver estat utilitzada com a material de construcció. Text escrit en capital rústica o actuària. Forma de les lletres no gaire regular a causa de la duresa de la pedra. Interpunció triangular clara a l. 3. Alt. lletres: 3,4 / 4,3 cm. D(is) · M(anibus) · s(acrum) / Staberio Felic[iano] / mil(iti) · leg(ionis) · VII · Gem(inae) · P(iae) · F(elicis) / discens · armat(urae) / stip(endiorum) · XII · qui · vixit / an(nis) · XLV ci.v.es. / et · conf[ratres] / ------. Foto: mnat / G. Jové. L. 5/6: c[o]mm[il(itoni)] / et cont[ubernali] (Alföldy 1991a). Bibliografia: ae 1989, 482 = ae 1991, 1114 = hep 3, 369; ae 2006, 694 = hep 15, 340 = cil ii2, 14, 1062. Cf. Cortés i Escolà 1986-87; Ruiz 1993, nr. 369; Alföldy 1991a; Le Roux 1992; Adserias, García i Teixell 2001; Alföldy 2003, 171, nt. 32; Palao 2006, 132; Alföldy 2006a, 47. Traducció: «Als déus Manes consagrat. A Estaberi Felicià, soldat de la legió vii Gèmina Pia Fèlix, instructor d’armes (discens armaturae), dotze anys de servei pagat, que ha viscut quaranta-cinc anys, els seus conciutadans i companys (ho dediquen).» Aquesta làpida funerària documenta la presència d’un veterà de la legió vii, probablement d’origen africà (de Cirta, cf. Alföldy 1991a, 166), el qual, un cop llicenciat de l’exèrcit, es va assentar al seu tros de terra assignat a Tarraco. La tomba va ser preparada i pagada pels seus conciutadans i companys d’armes, probablement establerts com ell al territori de la ciutat. Segons M. Adserias, M. García i I. Teixell, aquesta inscripció es podria relacionar amb els elements arquitectònics localitzats al Mas dels Canonges, procedents d’una vil·la romana amb estructures interpretades com uns banys, abandonats a finals del segle ii o inicis del iii dC (Adserias, García i Teixell 2001, 222-223). En conseqüència, el bloc també s’hauria fet servir posteriorment com a material constructiu. De totes maneres, tot i que en principi sembla més probable que fos abocada a prop de la platja junt amb runa de procedència desconeguda, la identificació d’una vil·la romana als voltants de cronologia propera fa també possible plantejar-ne l’origen per la rodalia. La condició de veterà de Staberius s’adiu amb la hipòtesi que hagués estat enterrat en una àrea de necròpolis pròxima a la Via Augusta, potser dependent d’aquesta vil·la localitzada al Mas dels Canonges. Datació: Inicis del segle iii dC. 71 AGER TARRACONENSIS 3. LES INSCRIPCIONS ROMANES 15. Estela de L. Asullius Modestinus. Recuperada el 1956, en una casa del carrer Bisbe Borràs, 35 (la Canonja, Tarragonès, jac 121). Dipòsit: Museu Nacional Arqueològic de Tarragona (núm. inv. 25398). Estela de pedra de Santa Tecla amb acabament semicircular, decorada amb dues rosetes i una lluna central (130 x 61 x 21 cm). El camp epigràfic està afectat per un forat de reutilització posterior que afecta les línies 3-6. Alt. lletres: 5-3,2 cm. D(is) M(anibus) / L(ucio) · Asullio · Papiria / Modes[tino m]il(iti) · leg(ionis) / VII · G[em(inae) Fel(icis) ((centuria)) Sa]turni / ann(orum) [--- stip(endiorum)---] / L(ucius) · Anto[nius ---] f(aciendum) · c(uravit). Bibliografia: rit 909 = cil ii2, 14, 2236. Cf. Sánchez Real 1956, 51-53, làm. i; Palao 2006, 114; Alföldy 2007b, 483; Àlvarez et al. 2009, 61. Traducció: «Als déus Manes. A Luci Asul·li Modestí, de la tribu Papiria, soldat de la legió vii Gèmina Fèlix, de la centúria de Saturn, de (tants) anys [i tants altres de servei pagat…], Luci Antoni es va encarregar de fer-ho.» La ciutat d’Emerita Augusta pertanyia a la tribu Papiria (cf. rit 219), per la qual cosa és possible que el soldat, difunt a Tarraco, fos oriünd de la capital de la Lusitània. Altres esteles d’aquest tipus, amb coronament arrodonit o decorades amb una lluna, de veterans de la mateixa legió es troben també a Tarraco (cf. rit 216). Tanmateix, destaca la grandària de la peça, sens dubte una de les inscripcions més voluminoses recuperades a l’ager Tarraconensis. El lloc de retrobament, reutilitzat en una casa de la Canonja, no permet adscriure aquesta inscripció a cap vil·la ni àrea de necròpolis en concret, i només deixa la possibilitat que pertanyés a una zona de la rodalia, si no inclús a restes que es poguessin trobar a sota del mateix poble. Datació: i-ii dC. Foto: mnat / G. Jové. iv. Resta de la població, ordenats per nomina i cognomina – Nomina 16. Anell d’Atius Felix. Recuperat el 1996, en un context medieval (UE 8015) (Olèrdola, Alt Penedès). Dipòsit: mac - Olèrdola (núm. inv. 281). Anell de bronze (1,5 x 1,4 x 0,6 cm). Malmenat en la restauració, per la qual cosa actualment és il·legible. 72 Foto: arxiu mac - Olèrdola. Catàleg epigràfic At(t)ius / Fel(ix). Bibliografia: irc v, 147 = cil ii2, 14, 2352. Traducció: «(Propietat de) Àtius Fèlix.» El nom sobre l’anell incís en nominatiu probablement servia per marcar la propietat segellant sobre cera. Malgrat que el nom Atius o Attius sigui molt documentat a Hispània (Abascal 1994, 86 i 88), només apareix un cop a Tarraco, a la inscripció d’un tal Q. Attius Messor que reconstruí i renovà completament amb diners propis el temple de la colònia dedicat a Minerva (rit 39). La recuperació de l’anell a les excavacions d’Olèrdola, tot i ser un objecte molt fàcilment transportable, podria indicar una propietat en la zona dels Attii, però resta en simple hipòtesi. Datació: Imperial, probablement. 17. Placa opistògrafa de la Grassa. Descoberta el 1942, entre les restes d’un sepulcre d’època romana a la partida de la Grassa (Reus, Baix Camp, jac 116). Dipòsit: Museu d’Arqueologia Salvador Vilaseca, de Reus (núm. inv. 3408). Donatiu del senyor A. Masdeu. Fragment de placa de pedra de Santa Tecla opistògrafa. Presenta inscripció en ambdós costats (a i b). Alt. lletres: a) 3-4; b) 3-3,5 cm. A) D(is) [M(anibus)] / [---]arci[o ---] / [---Ser?]vilia [---] / ------? B) ------ / [ann---] XXIII [---] / [A]urelius A+[---] / [---? si]bi et suis [---] / -------? Bibliografia: hep 4, 839 = cil ii2, 14, 2282-2281; C. Figuerola, arxiu immr; Massó 1990d, 21. Es tracta d’una làpida fragmentada opistògrafa, cadascuna de les inscripcions corresponent a diferents èpoques. La inscripció, segons un treball inèdit de Carles Figuerola –conegut a través d’un article de Jaume Massó–, procediria d’un enterrament fet amb tègules a doble vessant, destruït al construir-se la fonamentació d’una edificació (Massó 1990d, 20). Les poques restes de la inscripció a), on potser és possible reconèixer el nom femení Servilia, permeten enquadrar-la aproximadament al segle ii, mentre que la presència del nomen Aurelius juntament amb la paleografia permeten datar el text b) a partir del segle iii dC. Datació: a) ii dC. b) iii-iv dC. Foto: F. X. Cabrero / immr-2009. Foto: F. X. Cabrero / immr-2009. 73 AGER TARRACONENSIS 3. LES INSCRIPCIONS ROMANES 18. Inscripció de Baebia Helice. Localitzada a Torredembarra (Tarragonès). Actualment desapareguda. Pedestal o ara (ca. 117 x 53 x ? cm). D(is) · M(anibus) · s(acrum) / Baebiae · Helice / uxori · optimae / Cornelius ‘Th’e/seus / fecit. Bibliografia: rit 928 = cil ii, 4339 = cil ii2, 14, 2330. Cf. Massó a Boy 1996. Traducció: «Als déus Manes. A Bèbia Hèlice, esposa òptima, Corneli Teseu ho va fer.» Tant la gens Cornelia com la Baebia són ben conegudes a les inscripcions de Tarraco i Barcino. El nom Cornelius és el tercer gentilici més abundant a tota la Península (cf. Abascal 1994, 116). Els Baebii de Tarraco són ben nombrosos (cf. rit índexs p. 486), tot i que són presents també a Barcino (irc iv, 137). La troballa d’aquesta ara funerària a Torredembarra fa pensar en una seva procedència d’una àrea funerària propera a la Via Augusta, tal com es proposa per a altres inscripcions localitzades entre Altafulla i Torredembarra (cf. 28 i 39). Datació: ii-iii dC. Dibuix: Boy 1996, 160. 19. Inscripció de L. Bennius Primigenius. Trobada entre les restes de la vil·la romana de Mas Sardà (Dow Chemical Ibérica, la Pobla de Mafumet, Tarragonès, jac 36). Dipòsit: Cota 64. Làpida de pedra de Santa Tecla (56/56,5 x 93,5 x 4,6 cm). L. 1: ni en nexe i o final lleugerament més estreta per adaptarse a la falta d’espai. Foto: Cota 64. 74 L(ucio) Bennio · Primige‘ni’o / marito · optimo / Quintia · Procula / et sibi. Bibliografia: Vilalta 2006 = cil ii2, 14, 2290. Traducció: «A Luci Benni Primigeni, marit òptim, Quíntia Procula ho va fer i també per a ella mateixa.» La inscripció funerària va aparèixer entre les restes de la vil·la romana, per la qual cosa és possible pensar Catàleg epigràfic que aquesta tingués una àrea de necròpolis associada, a la qual degué pertànyer el monument funerari que identificava aquest epígraf. Altres Benni a Tarraco són L. Bennius Hermes (rit 164), amb qui comparteix praenomen, i Bennia Venustina (rit 235). Hermes va dedicar un dels tres pedestals conservats del cavaller d’època flàvia L. Caecina Severus (pir2 ii, n. 106), ob plurima eius in se merita. Per la seva banda, Bennia va dedicar l’epitafi, avui desaparegut, al seu marit Lucius, que va ser pub(licus servus), pr(aepositus) ark(ae) P(rovinciae) H(ispaniae) C(iterioris), és a dir, el funcionari encarregat de la caixa de diners a disposició del governador provincial (Andreau 1987). Una quasi homònima, Quintilia Procula, va fer el mateix amb el seu, anomenat Victor, també arcarius de la Provincia Hispania Citerior (rit 238; cf. Revilla 2000, 267 i nt. 5). La importància d’aquest grup social, els arcarii, és ben manifesta a Tàrraco, des del moment en què comptaven amb seients propis a l’amfiteatre (rit 240; cf. Alföldy 2003, 171). Cal assenyalar que aquesta situació també queda reflectida en el fet que les dues dones, Bennia i Quintilia, lliures de naixement, es van casar amb funcionaris del tresor provincial, tot i tractar-se de personatges de condició servil, és a dir, amb importants membres de l’Administració imperial (cf. Alföldy 2003, 172). Això potser està a la base del lligam familiar entre els Benni i els Quinti que documenta la inscripció de la vil·la romana de Mas Sardà. D’altra banda, està documentada a Tàrraco la marca sobre teula Cn. Ben (cil ii, 4967, 4), localitzada també a Empúries i, més recentment, a la vil·la romana del Vilarenc (Calafell, Baix Penedès), de cronologia possiblement augustal (cf. Revilla 1995, 130-131 i nt. 506), que podria estar relacionada amb una producció de material constructiu d’aquests Benni al territori. De les dimensions de la placa es pot deduir la monumentalitat del sepulcre, per la qual cosa es pot pensar que aquest hagués pertangut al propietari de la vil· la, sens dubte un ric llibert emparentat amb els Benni documentats a Tarraco. La proximitat de la Via Augusta, que en aquest indret seguia el curs del Francolí, fa pensar en una ubicació originària a prop d’aquesta via de comunicació, des d’on el monument lluiria ben visible als transeünts. Datació: Flavis (cil). 20. Inscripció de C. Caecilius Inparatus (?). Recuperada el 2003, a les excavacions en la vil·la romana del Vinyet (Sitges, Garraf ). Dipòsit: Servei d’Arqueologia - Generalitat de Catalunya. En un dels forns de calç de la vil·la, destinada a la cremació com a matèria primera (p. 68). Placa de marbre de Luni (28 x 14 x 5,2-6,4 cm), probablement destinada en un principi com a revestiment parietal i després reutilitzada com a epígraf. Alt. lletres: 4,5; 4 cm. C(aius) · Caec[ilius - f(ilius)] / Inpar[atus] / ------. Bibliografia: Revilla i García 2007 = 2355. Cf. Prevosti en premsa. Traducció: «Gai Cecili Inparatus…» cil ii2, 14, Molt probablement es tracta d’una inscripció funerària que havia de formar part d’un monument de característiques imprecises. La seva localització és un indici de l’existència d’una vil·la i d’un cementiri privat destinat a la família propietària. És molt probable que aquest epígraf recordés un dels residents de la vil· la, potser un dels propietaris en el moment de la seva construcció. La gens Caecilia és l’octava més freqüent a Hispània (Abascal 1994, 98). Són coneguts a Barcino (cf. irc i, 403, índexs, cap amb prenom Caius), però a Tarraco Foto: J. García Targa. són més presents i amb un ventall cronològic més variat, amb presència de la branca dels Caii: C. Caecilius Fronto apareix en una dedicació a un important cavaller (rit 159, i dC), C. Caecilius C. f. Gal. Potitus (rit 387, ii dC), i el seu pare, C. Caecilius Augustalis (rit 468, ii dC), i, finalment, C. Caecilius Heraclida (rit 527, iii dC). Pel que fa al cognomen, Inparatus sembla ser un hàpax, una variant de la forma Imperatus documentada (Solin i Salomies 1988, 344). La localització d’aquesta placa, tot i haver estat trobada en disposició secundària, permet proposar que els 75 AGER TARRACONENSIS 3. LES INSCRIPCIONS ROMANES Caecilii van ser els propietaris de la vil·la en la seva fase inicial. No és possible associar Inparatus a cap nom conegut fins ara, però no es pot descartar que estigués emparentat amb la branca de Tarraco. Datació: La disposició dels punts triangulars i l’absència de la fórmula Dis Manibus permeten proposar una datació al s. i dC, en correspondència amb les primeres fases de la vil·la (Revilla i García 2007, 71). 21. Pedestal de Calaria Liciniana. Descoberta el 1854 «en un cortijo en las inmediaciones de Reus, cubierta de tierra y ruinas antiguas» (Hernández Sanahuja - Del Arco). Dipòsit: Museu Nacional Arqueològic de Tarragona (núm. inv. 707). Pedestal de calcària grisa (76 x 48 x 39 cm). Amb motllura. Alt. lletres: 5-4 cm. C.a.l.ariae / Licinian‘ae’ / L(uci) Calari ami/ci optimi · fil(iae) / C(aius) · Lutatius / [[---]] / [[---]] / Carus fecit (?). L. 8: c.o.n.i.u.g.[i], cil ii2 Bibliografia: rit 915 = cil ii, 4411 = cil ii2, 14, 2260. Cf. Massó i Ramón 1984, 7; Massó 2003a, 5960. Traducció: «A Calària Liciniana, filla de Luci Calari, amic òptim, Gaius Lutaci Carus ho va fer.» J. Massó identifica la seva recuperació a la partida del Vilar (jac 94), tot i que es desconeix el lloc exacte del retrobament. El pedestal està dedicat a Calaria Liciniana i a Lucius Calarius, pare de la primera, per Caius Lutatius (Carus?). Un L. Calarius apareix en una altra inscripció de Tarraco com a dedicant d’un epitafi a la matrona Fullonia L. f. (rit 587). La gens Calaria només està documentada en tot el món romà en aquestes dues inscripcions (Solin i Salomies 1988, 41; Abascal 1994, 104), per la qual cosa és possible que es tracti d’una llatinització d’un nom d’origen hispànic (cf. Albertos 1966, 72). Tot i que la gens Calaria és del tot desconeguda fora dels testimonis de Tarraco, els C. Lutatii es documenten en quatre inscripcions tarragonines més, entre els quals destaquen un beneficiarius consularis (rit 195, ii-iii dC) i un flamen de la província (rit 290, fin. ii dC; Alföldy 1973, n. 40). El monument, un pedestal erigit per un home en record de la filla d’un amic, fa pensar que, potser, la noia era promesa seva, i per tant que va ser erigit post mortem. L’estàtua devia decorar una propietat dels Ca- 76 Foto: mnat / G. Jové. larii a Reus, probablement la vil·la que es devia trobar a la mateixa partida del Vilar. En aquesta zona, anys més tard, entre les restes d’una necròpolis es va trobar una altra inscripció funerària d’una parella del segle i dC (37; cf. Massó 2003a, 60-61), la qual cosa confirma l’existència d’una àrea de necròpolis que caldria associar, en conseqüència, a un establiment rural o una vil·la existent prèviament a l’arribada dels Calarii. Datació: ii dC. Catàleg epigràfic 22. Sarcòfag dedicat per Q. Clodius Evangelus. Recuperat el 1968 a la Nostra Senyora de la Riera (les Borges del Camp, Baix Camp). Dipòsit: Museu Diocesà de Tarragona (Santa Tecla la Vella, núm. inv. 5028). Part inferior d’un sarcòfag de calcària grisa (llisós) (27 x 113 x 53 cm). Queden restes del camp rebaixat en el qual es trobava el text. Alt. lletres: 4-2,5 cm. ------ / [---] ann(is) · XII m(ensibus) · VII Q(uintus) Clod(ius) · / Evangelus · nepoti / dulcissimo f(aciendum) · c(uravit). Bibliografia: rit 916 = cil ii2, 14, 2257. Cf. Massó i Ramón 1984b; Massó i Ramón 1986; López i Piñol 1995, 80 (i 110, fig. 9). Traducció: «A…, de (?) anys, dotze mesos i set dies. Quint Clodi Evangeli per al seu nebot dolcíssim va encarregar que es fes.» El dedicant, Q. Clodius Evangelus, va escollir un element sumptuari com és el cas d’un sarcòfag per recordar el seu nét, per la qual cosa és probable suposar que aquest estaria dipositat en una àrea de necròpolis associada a un ramal de via o a una vil·la. Malauradament, no s’ha pogut relacionar amb cap jaciment de la zona, tot i que es coneixen troballes de ceràmica romana en superfície en un indret proper, conegut com les Parades de Sant Bartomeu (Massó i Ramón 1986; cf. jac 226). Datació: iii dC. Foto: l’autora. 23. Inscripció de Primus, esclau de Cornelia Optata. Renau, a la paret d’una casa al núm. 1 de la plaça de l’Església. Dipòsit: casa particular del Sr. Javier Gallego, a la dita plaça de Renau. Placa de marbre blanc grisós (bardiglio o Saint Béat) trencada en cinc parts (18,5 x 27 x 6/7-8 cm). Presenta el camp epigràfic rebaixat amb una mena de motllura llisa de 3,5 cm. La paleografia té traços de tipus librària (lletres de 3-3,5 cm, però cap al final de la línia 2 van en disminució: opta = 2,5; t = 2,2; ae = 1,3). Interpunció triangular amb el vèrtex cap amunt a la línia 2. És destacable el Foto: l’autora. 77 AGER TARRACONENSIS 3. LES INSCRIPCIONS ROMANES joc curvilini de les apicatures a les línies 2 (-atae) i 4 (qv-). Les dues línies finals són més petites (1,0-0,8 cm). t longa i nexe (vn) a línia 4 (dederunt). A l’espai inferior final hi ha una hedera distinguens que ocupa tot el costat dret. Primus · / Cor(neliae) · Optatae / servos (!) · hic · situ[s e]st / qui · exsitum (!) · parent[i] dederu‘nt’. Bibliografia: hep 11, 523 = cil ii2, 14, 2301. Cf. Sánchez Real 1973/74, 249; Gorges 1979, 415; Alföldy 2001, 67; Alföldy 2003, 172. Traducció: «Primus, esclau de Cornèlia Optata, jeu aquí. Els qui van donar al pare sepultura (exitum) ho van fer.» Text farcit d’elements estranys a la formulació habitual, incloent-hi un joc literari a la segona part: exsitum està probablement per situm (= sepultura) o exitum (= sortida, en el sentit de les disposicions finals després de la mort). D’altra banda, és probable que el pronom qui estigui per cui, concordant en datiu amb parenti. Tot això, juntament amb el nominatiu arcaïtzant servos (per servus) i la fórmula habitual hic situs est, fa pensar en una datació cap a finals del segle i aC, primers decennis de l’i dC, mentre que la forma i bona qualitat de la inscripció, així com la disposició de les dues línies finals, més petites que les primeres amb el nom del difunt, fan pensar en una datació en ple i dC. Primus va ser un esclau de la gens Cornelia, de la qual Optata degué ser una important matrona. Cornelius és el tercer gentilici més abundant a Hispània (Abascal 1994, 116), i a Tarraco estan també molt ben documentats. El més antic és l’epitafi de P. Cornelius Arabus, probablement un llibert, que també, com el text de Primus, presenta la fórmula hic situs est (rit 547 = ilrh C78). Les dimensions i la forma de la placa indiquen que va ser destinada a un monument la natura del qual ens és del tot desconeguda. Tot i que relativament a prop de Renau es troba el columbari de Vila-rodona (cf. figura 8), i que el context del retrobament de la peça, reutilitzada a la paret de la casa construïda cap als anys seixanta del segle passat, fa pensar que hauria pogut ser recollida no gaire lluny del poble, roman de tota manera impossible esbrinar quin va ser el seu enclavament originari. Datació: i dC. 24. Bloc de L. Cornelius Tacitus. Trobat el 1970 juntament amb un altre carreu anepígraf semblant a Cal Novençà (Sant Martí Sarroca, Alt Penedès). Dipòsit: in situ. Bloc constructiu de «pierre gréseuse» (20 x 35 x 17 cm). Fragment corresponent a la part superior esquerra d’un bloc sense motllura. La paleografia correspon a la capital quadrada, amb la o poc arrodonida i els trets de la n sense tocar-se gaire. Els trets horitzontals de la e i la f són curts. Alt. lletres: 5,2-4,9; 4,8 cm. L(ucius) Cornel[ius L(uci)?] / [f]il(ius) Taci[tus]. Foto: I. Rodà. cil ii2, Bibliografia: irc i, 191 = hep 7, 248 = 14, 2337. Cf. Cebrià, Ribé i Senabre 1992, 94, nt. 107; Mayer i Rodà 1996, 303-305 i fig. 1. Traducció: «(A?) Luci Corneli Tàcit…» El bloc es troba juntament amb un altre, no contigu, però que podria haver format part del mateix monument. El nom i cognom són nous a la zona catalana i poc freqüents a la Península (cf. Abascal 1994, 520). L’aproximació del nom a l’historiador Corneli Tàcit no es pot assegurar que no sigui fortuïta. La grandària del bloc i la presència d’un altre carreu de les mateixes característiques fan pensar que formaven part d’un monument funerari de certa importància 78 situat en els terrenys de la propietat del personatge on probablement s’hauria de trobar la vil·la de la família. Sobre la presència dels Cornelii a l’ager Tarraconensis, cf. 36 i, indirectament, 23. Datació: La forma i disposició del text, sense invocació als déus Manes i probablement enunciat en nominatiu, permet la seva datació al segle i dC. Catàleg epigràfic 25. Inscripció de C. Farronius Quietus. Trobat als anys seixanta a Guixeres de Baix (Vilobí, Alt Penedès). Dipòsit: col·lecció privada (M. Miret Mestre). Bloc de lumaquel·la (27,5 x 45 x 17-16,5 cm) que conserva sencer el camp epigràfic delimitat per un rebaix i motllura senzilla amb llistell pla. q de cua rectilínia. Alt. lletres: 3,2-2,8; 3,6-3,1; 3,5; 4,1-3,5 cm. C(aius) Farronius C(ai) f(ilius) / Quietus [a]nn(orum) / XVIII + [---] / [---]na mater filio. Bibliografia: irc i, 196 = hep 12, 85 = cil ii2, 14, 2341. Cf. Valdenebro 2005, 39. Traducció: «Gai Farroni Quiet, fill de Gai, de divuit anys,… la mare (…)na al seu fill.» El nom Farronius està molt poc documentat. Es coneix a Itàlia (cf. Mócsy et al. 1983, 124), a la Gàl·lia amb la forma Ferronius (cil xiii, 3062) i a Germània el cognomen Farro (ae 1991, 1271). A aquests es poden afegir dos casos més a Hispània, però amb la forma Ferronius (Abascal 1994, 138 i 361). En conseqüència, l’únic testimoni de la ciutat italiana d’Hasta (Ligúria) podria indicar que aquesta Foto: I. Rodà. hagués estat la pàtria originària dels Farronii penedesencs. La forma del bloc, un carreu monolític amb motllura per al text, fa pensar que hauria anat encastat en un monument de dimensions més grans. La família dels Farronii degueren posseir uns terrenys en la zona, als quals hem d’adscriure aquest monument funerari. Datació: i dC. 26. Inscripció de Flavius [---]cio. Trobada a Valls al camp d’esports (jaciment del Vilar). Posteriorment traslladada a Barcelona, on entrà al fons del museu. Dipòsit: Museu d’Arqueologia de Catalunya - Barcelona. Placa de marbre amb marca de les pautes del lapicida i delimitació del camp epigràfic ((30) x 15) x 1,4/1,7 cm). Alt. lletres: 4,4-3,5; 3,4-2,8; 3,3-2,7; 3,1-2,8 cm. Interpunció triangular. Paleografia capital actuària irregular (destaca el traç prolongat de la primera x de la línia 4). D(is) · M(anibus [s(acrum)] / Flaviu[s ---]/cion v[ixit an]-/nis XX[---]. Bibliografia: ae 1987, 726 = Mayer i Rodà 1987, 209, n. 5 = cil ii2, 14, 2297. Cf. hep 2, 678. Traducció: «Consagrat als déus Manes. Flavi [---] ció va viure vint-i-? anys…» El personatge va ser un llibert de la nombrosa gens Flavia (Abascal 1994, 138-141), molt probablement amb cognomen grec (Alcyon, Amycion o Phocion, per exemple). El lloc on va ser trobada la placa ha estat recentment objecte d’intervencions arqueològiques i s’ha documentat la vil·la romana del Vilar (Adserias i Ramón 2008). Probablement hi va tenir associada una àrea de necròpolis a la qual es pot adscriure la inscripció. Foto: arxiu mac - Barcelona / Clavell. 79 AGER TARRACONENSIS 3. LES INSCRIPCIONS ROMANES Durant les darreres intervencions va ser recuperat un fragment de ts amb un important grafit (104). Datació: ii-iii dC. 27. Pedestal de P. Furius Montanus. Trobat poc abans del 1983, al convent dels Agustins (Cambrils, Baix Camp, jac 201). El lloc es localitza al nucli antic de la població de Cambrils, concretament a la plaça formada per l’avinguda Adelaida, el camí de Reus i el passatge del Vuitè. Al fer-se unes obres de millora de la canalització del tram final de la riera d’Alforja es van trobar els fonaments del que havia estat el convent dels Agustins, situat al marge esquerre de la riera i davant del nucli antic del poble. Dipòsit: Museu d’Història de Cambrils (núm. inv. mhc2). Pedestal de marbre blanc (Luni?) (56 x 37 x 34 cm), reaprofitat com a pica per a l’aigua beneita. Alt. lletres: 4-3,5 cm. D(is) · M(anibus) · / [P(ublio)?] Furio · P(ubli) f(ilio) · Q[uir(ina tribu)] / Montano / [N]umisia · Vi[c]/torina · uxo[r] / optimo / marito. Bibliografia: ae 1987, 731 = Mayer i Rodà 1988, 3.2 = cil ii2, 14, 2248. Cf. Massó 1983, 17-18; Mayer i Rodà 1988, 223-224; Massó 1990b, 49 i fig. 39; Massó 1983, 17-18; Mayer i Rodà 1988, 223. Traducció: «Als déus Manes. A Publi Furi Montà, fill de Publi, de la tribu Quirina, la seva esposa Numísia Victorina, al seu marit òptim (ho va fer).» Aquesta inscripció funerària molt probablement estava situada a la vora de la Via Augusta, que precisament passa per sota del nucli antic de Cambrils, per davant de l’ermita del Camí (Massó 1990, 49). La proximitat de la Via Augusta fa pensar que probablement el personatge va ser enterrat en uns terrenys propietat d’ell o de la seva família on devia trobar-se la vil·la. Tot i que es coneixen altres enterraments romans a la rodalia (cf. materials del Museu a la Torre de l’Ermita), la zona de Cambrils està plena de vil·les (cf. mapa). El fet que no reflecteixi cap element del cursus pot ser indici d’una absència de carrera política municipal, 80 Foto: l’autora. però no ho descarta. Tot i això, cal destacar la importància del personatge, P. Furius Montanus, relacionat mitjançant el seu matrimoni amb els Numisii de Tàrraco, ja que la seva dona era probablement la germana del flamen provincial L. Numisius Montanus (rit 349; Mayer i Rodà 1988; sobre els Numisii a Tàrraco, cf. López Vilar 1999). Datació: ii dC (Adrià). Catàleg epigràfic 28. Ara de [Iuli]a (?) Tyche. Coneguda des del segle xviii a l’església d’Altafulla (Altafulla, Tarragonès). Dipòsit: Altafulla, a l’interior de l’església («Pedra del Colsero»). Ara sepulcral de calcària o pedestal d’estàtua (Gómez Pallarès 2002, 138) (146 x 70 x 60 cm). Alt. lletres: 4-2 cm. [---]ae · Tyche / [ux]ori · p[iissi]m‘a[e’] raris-[simi] exem[p]li · ‘qu’‘ae’ [vixit] / [an]n(is) · XXXVIIII · ‘me’n(sibus) · III / [di]e[b(us)] VII[I] · et · s(emis) mecum / [an]n(is) · X[X--- men(sibus) --- dieb(us) ---] · et / [I]uliae [S]ecundae / [fili]ae · p[iissim]ae · et / [pu]dici[ssi]mae · / [quae] vixit ann(is) XII ‘me’n(sibus) V · / d[ieb(us) --- Iu]l(ius) Secu[nd]us c+++[---] / [---]NIS[--]VOS[---] / [---]+[---]C[---] / q[ui]sq(ue) Secundum / SCI[-3-]AN[-3-]NI · A+[.]ALE · [---] / AV+[---] / [---]C[---] / [--- o]ptim[e] coniun[gi]t [mec]um [i]nfelicissi[m.] / [---]ic quod constit[i]mus quod arcemus to[---] / [---]++MECA[..]MRED[---]IM[---]CV[.] / [---]C+[---]M+[---]. Bibliografia: rit 924 = cil ii2, 14, 2307. Cf. Sánchez Real 1950b, 212; Gómez Pallarès 2002, 138-140, T. 22; Hernández 2001, 322; Alföldy 2007a, 340, n. 18. Traducció: «A… Tyche, l’esposa més pietosa de la més exigua condició, que va viure trenta-nou anys, tres mesos i vuit dies i mig, i amb mi deu i (?) anys, i a Júlia Secunda, filla pietosíssima i pudicíssima, que va viure dotze anys, cinc mesos i… dies. Juli Secundus… òptima em va unir a la infelicíssima esposa…» Foto: A. Peña. Aquest pedestal funerari recorda tres membres d’una família, la mare i esposa, la filla i el pare i espòs, supervivent i dedicant, Iulius Secundus (sobre el caràcter literari del text, cf. Gómez Pallarès 2002; Hernández 2001). De la dona només ens queda l’antic nom d’esclava, Tyche, i la resta del nom familiar. La filla ha rebut el nom del pare, per la qual cosa és possible pensar que Tyche hagués estat també una Iulia. No es té notícia del lloc exacte de retrobament d’aquesta peça, tot i que és possible que aquesta inscripció es pugui associar amb la vil·la romana localitzada a la mateixa plaça de l’Església, excavada als anys trenta (cf. Otiña 2006). Datació: ii-iii dC. L’ara funerària vista per ambdós costats, on es poden apreciar els relleus amb els atributs de la deessa Fortuna (Tyche en grec): una roda i una cornucòpia, respectivament, al·ludint al nom de la difunta. Fotos: A. Peña. 81 AGER TARRACONENSIS 3. LES INSCRIPCIONS ROMANES 29. Inscripció de Iunius Eutyches. El 1900 es trobava encastada a una paret de la casa de Ramon Freixas al carrer de la Palma, de Vilafranca. Després a l’església de Sant Francesc, claustre (núm. inv. 15), on es trobava penjada a la paret pel marc metàl·lic amb frontisses en un dels laterals que encara conserva i que permetia llegir les dues inscripcions. Sembla que podria procedir de la vil·la romana de la Rectoria de Pacs (Vilafranca del Penedès, Alt Penedès) (referència Vinseum núm. mv-14657). Placa de marbre blanc (Luni?) opistògrafa sense motllura (30 x 39 x 3,3 cm). Presenta una inscripció romana en una cara i una de medieval en l’altra. Dipòsit: Vinseum - Museu de les Cultures del Vi de Catalunya, de Vilafranca del Penedès (mv-835). A la cara anversa (mv-835 a) es troba la inscripció d’època romana, amb trets paleogràfics de tipus actuaris (l i f ). Reutilitzada posteriorment, la cara reversa conté el text amb caràcters gòtics medievalitzants (mv-835 b). Alt. lletres (cara a): 3,6; 2,8-2,7; 3,1-2,9; 2,6-2,4; 2,2-1,7; 3,2; 2,5 cm. L. 2 i 6: i longae (4); l. 2: t longa (4); l. 5: lletres minutae (2). Trets cursius a les lletres i, y, f i l. Foto: l’autora. (h) D(is) · M(anibus) · S(acrum) (h) / Iunio Eutycheti / patri · pientissi/mo · qui vixit · ann(is) / LXXV / Iunia Euthycia (!) filia / pientissima · f(aciendum) · c(uravit). Bibliografia: rit 933 = irc i, 11; cil ii, 4602; iler 3844 = cil ii2, 14, 2343. Cf. Dupré 1993, 249, nt. 1159; Prevosti en premsa. Traducció: «Consagrat als déus Manes. A Juni Eutiques, pare molt pietós, que va viure setanta-cinc anys. La seva molt pietosa filla, Júnia Eutíquia, es va encarregar que es fes.» Text medieval: B(ernardus) de Lilleto tumulo requie/scit in isto. Hanc fecit cellam / dotavit et ipse capellam. Dor/miat et surgat in eo qui crimi-/na purgat. Amen. Bibliografia: Benach 1944, 54-55; Massanell 1981, 132. La inscripció documenta dos lliberts de la gens Iunia al territori. La dedicació va ser feta al pare Eutyches per part de la filla Eutychia, de la qual coneixem una homònima a Tarraco (rit 534), emparentada amb una branca de lliberts de la gens Ceionia –Iunia Eutychia era esposa de Ceionius Marcus, mare de L. Ceionius Licinus i Ceionia Apricla–, vinculats amb l’Administració imperial a través de Ceionia Maxima Achorista, lliberta de Ceionia Plautia, germana de l’emperador Verus, i esposa de Polybius, alt funcionari llibert de Septimi Se- 82 Foto: l’autora. ver (cf. rit; [Weaver Repertorium], n. 2231). De tota Hispània, els Ceionii només es documenten a Tarraco (Abascal 1994, 110). El tipus de placa, probablement destinada a encaixar en un monument o fins i tot en un sarcòfag, és indici de la presència d’una àrea de necròpolis associada a la vil·la de la Rectoria de Pacs. Aquesta vil·la té documentada una forta reestructuració en el baix Imperi, amb mosaics policroms dels segles iv-v dC, però també presenta restes d’una primera ocupació en època altimperial (Járrega 1992, 86-87). Si els lliberts Iunii que documenta la placa van ser els mateixos de Tarraco, es podria pensar que aquesta vil·la hagués pogut ser propietat dels Iunii tarragonins i, per extensió, dels Ceionii descendents dels lliberts imperials. En aquest cas, la inscripció ompliria el buit documental entre les dues fases de la vil·la, just abans de la gran remodelació que va suposar la nova pavimentació amb mosaics. Datació: Inicis del segle iii dC. Catàleg epigràfic 30. Inscripció de Cladus, esclau (?) de Lucretius. Sant Pere de Molanta, en un camp de Can Xic Ferret, propietat de Mr. Isidre Raventós (irc) (Olèrdola, Alt Penedès). Dipòsit: in situ (calc al Museu d’Arqueologia de Catalunya - Olèrdola, nr. 91). Placa de calcària de gra molt fi (22,5 x 16,5 x 4 cm). Part esquerra d’una placa no motllurada. Alt. lletres: 3,8-3,7; 3,3-3,2; 2,2; 3,3-3,1; 2,4-2,2 cm. Cladus [---] Lucre[ti ---ser(vus)?] / h(ic) [s(itus) e(st)] / Prima [---] / suo [---?]. Bibliografia: irc i, 12 = ae 1984, 609 = cil ii2, 14, 2346. Traducció: «Cladus, esclau (?) de Lucreci, jeu aquí. Prima, al seu fill (?) [ho va fer].» Cladus és un nom poc usual a Hispània (Abascal 1994, 329), però n’hi ha un paral·lel a Celsa (Velilla de Ebro, iler 6799; erz 58). No és un nom d’origen hispànic, sinó grec (cf. Solin 1984, 1113 i 1363). Aquesta inscripció recorda, en certa manera, la de Primus, esclau de Cornelia Optata (23), també amb la fórmula hic situs est. És molt probable que es tracti d’un bloc destinat a un monument funerari col·lectiu dels dependents del tal Lucretius, que devia tenir una propietat en la zona en la qual degué servir Cladus probablement com a esclau. La gens Lucretia està documentada a Tarragona des d’època tardorepublicana (rit 12 = ilrh C68), i més tard són coneguts també un parell de sevirs augustals, un dels quals, L. Lucretius Nicephorus (12). És probable que a principis de segle i els Lucretii haguessin tingut interessos en el territo- Foto: arxiu mac - Olèrdola. ri del Penedès. A Tarraco es va recuperar la inscripció funerària del segle ii dC del centurió, prefecte de la cohort i finalment decurió de la colònia M. Lucretius Peregrinus, de la tribu Quirina, dedicada per la seva lliberta Lucretia Eucarpia. És possible que aquest personatge, que va aconseguir ser adlectus inter decuriones de Tarraco, hagués tingut propietats. No podem sinó conjecturar la seva relació amb la propietat documentada per la presència de l’epitafi de Cladus. Datació: i dC. 31. Inscripció de Q. Se[mpronius (?)]. Recuperada el 1968, a la vil·la dels Munts (Altafulla, Tarragonès). Dipòsit: Museu Nacional Arqueològic de Tarragona. Placa de marbre gris (23 x 18 x 3 cm). Alt. lletres: 4 cm. [---?] Q · SE[---] Q(uintus) Se[mpronius?] (rit) Bibliografia: rit 925 = cil ii2, 14, 2311. La falta de més lletres impedeix confirmar que es tracti d’un membre de la gens Sempronia, família molt ben documentada a Tarraco, tot i que és possible proposar altres gentilicis, també presents a la ciutat, com Seius, Seledius, Septimius, Servilius o Sextius (cf. índexs del rit). Datació: iii dC. Foto: rit. 83 AGER TARRACONENSIS 3. LES INSCRIPCIONS ROMANES 32. Canonada de Sergius Strat(?). Canonada (fistula) de plom, trobada a l’inici d’un desguàs del gran dipòsit situat a la part superior del jaciment de la vil·la romana del Torrent de les Voltes (Puigpelat, Alt Camp). Fistula a olivella, de 90 cm de llarg i 12,2 cm de diàmetre. Dipòsit: Cota 64. (Ex) of(ficina) · Serg(ii) · Strat(?). Bibliografia: Sentís 2008b, 379 = cil ii2, 14, 2300. Traducció: «(Canonada de plom) del taller de Sergi Strat(?).» Foto: I. Matias. La fistula conserva el text complet. La fórmula ex officina troba paral·lels a Roma (cf. cil xv, 7638, 7647, 7680). El gentilici Sergius és estrany a Tàrraco, on està documentada, en canvi, la tribu Sergia (rit 271, 294, 358, 930). Més presents són els Sergii a Saguntum i a Empúries (cf. Abascal 1994, 219). Quant al cognomen abreujat Strat(?), bé podria correspondre a Straton, Stratonicus o semblants, i seria la primera vegada que es documenta un llibert de la gens Sergia a Hispània amb nom grecànic (cf. Abascal 1994, 219 i hep). També hi hauria la possibilitat que Sergius fos un strator, un funcionari de l’exèrcit molt ben documentat a Tarraco, on fins i tot es coneix l’existència d’un collegium stratorum (rit 43, 130; cf. Santero 1981, 261-272). Datació: Època imperial. Foto: l’autora. 84 Catàleg epigràfic 33. Pedestal de Sulpicia Calagurritana. Recuperat en unes obres al carrer Major, núm. 55, de Constantí (Constantí, Tarragonès, jac 106). Dipòsit: en la propietat de J. M. Ferré Cillanueva (Cal Bruned). Dau central de pedestal de pedra calcària (llisós) (93 x 62 x 55 cm). Presenta marques d’haver estat reutilitzat com a contrapès de premsa en època posterior (cf. 4, 9 i 11). Alt. lletres: 4,5 cm. Sulpic[iae ---] / Calagu[rri]tana[e] / matr[o]nae / honest[is]simae / uxo[r]i / pudic[is]simae / matri · p[ii]ssimae / M(arcus) · Veti[li]us Aeli/anus · ma[ri]tus · et / Sulp(icia) · A[e]liana / fil[ia]. Bibliografia: rit 383 = cil ii, 4326 = cil ii2, 14, 2280; Sánchez Real 1950a, 92; Massó 1990a, 210212; Boy 1996, 161; Massó 2002a; Mayer 2006, 455; Andreu 2008, 366, 373. Traducció: «A Sulpícia Calagurritana, matrona honestíssima, esposa pudorosíssima, mare devotíssima. El seu espòs Marc Vetili Elià i la seva filla Sulpícia Eliana (ho van fer).» Des del segle xvi la inscripció està documentada de manera genèrica a Tarragona, però l’autor de l’Anonymus Tarraconensis precisa que va ser «hallada en la villa de Co(n)stantí», és a dir, al poble de Constantí (Massó 2002a). L’any 1950 va ser retrobada en un local del carrer Major, encastada en una paret i capgirada. Actualment es troba alliberada i exposada a l’entrada de Cal Brunet. El pedestal recorda Sulpicia, una honorable matrona, i els altres dos membres de la família, que van erigir el pedestal post mortem: el seu espòs M. Vetilius Aelianus i la seva filla Sulpicia Aeliana, la qual rebé el gentilici de la mare probablement perquè la branca familiar materna tenia més prestigi respecte als Vetilii –dels quals a tot Hispania només es coneix aquest personatge (cf. Abascal 1994, 246). Tot i ser nombrosos els Sulpicis, aquesta matrona era oriünda de la ciutat de Calagurris, tal com indica la seva origo, a diferència Foto: l’autora. d’altres Sulpicis també presents a Tarraco procedents, per exemple, de Faventia (rit 666), d’Avobriga (rit 307) o de Bracara Augusta (rit 905 = 13). En canvi, és possible proposar un origen forà per a M. Vetilius, potser itàlic. La notícia recollida per l’Anonymus Tarraconensis permet descartar una possible provinença de Tarragona, la qual cosa suposa pensar que el seu emplaçament originari devia ser una vil·la de la zona de Constantí, potser Centcelles, però que, de moment, l’absència de més dades ens impedeix identificar. Datació: ii dC. 85 AGER TARRACONENSIS 3. LES INSCRIPCIONS ROMANES 34. Signaculum de C. Valerius Avitus. Recuperat el 1969 a la vil·la dels Munts (Altafulla, Tarragonès). Dipòsit: Museu Nacional Arqueològic de Tarragona (núm. inv. 45427). Segell de bronze (6,7 diàm.), amb text en direcció retrògrada. Alt. lletres: 1,3; 0,7 cm. Interpuncions en forma de fulla de palma. Altres dues fulles decoren els laterals de la l. 4. C · Valeri · Aviti / Augus/tobri/ga. Bibliografia: rit 923 = cil ii2, 14, 2308. Cf. Berges 1969/70, 149, làm. ix; Galsterer 1971, 17, nt. 6; Alföldy 2003, 168; López Vilar 2006b, 110; Ruiz de Arbulo a Remolà en premsa. Traducció: «(Propietat de) Gai Valeri Avitus, oriünd d’Augustòbriga.» El signaculum o segell de bronze amb el nom del personatge probablement servia per marcar tota classe de propietats particulars (p. ex., fardells o embalums de viatge) i no necessàriament materials ceràmics. C. Valerius Avitus era d’Augustobriga, ciutat que es localitza a l’actual Muro de Ágreda (Sòria), de la Hispania Citerior (cf. Galsterer 1971). Avitus està documentat en altres inscripcions de Tarraco (rit 353-354), on se’ns informa que era un personatge molt ric a la seva pàtria, fill de Valeria Firmina, i que va arribar a ser duumvir (rit 352) de la colònia de Tarraco, enviat des d’Au- 86 Foto: mnat / R. Cornadó. gustòbriga per decisió d’Antoní Pius. Recentment ha estat descoberta una inscripció pintada en una de les estances de la vil·la dels Munts on apareix de nou Avitus juntament amb la seva esposa Faustina (cf. infra 35), cosa que confirma que la parella en va ser la propietària. Datació: Antoní Pius o Marc Aureli. Catàleg epigràfic 35. Titulus pictus de C. Valerius Avitus i Faustina. Recuperada el 1995 a la vil·la romana dels Munts (Altafulla, Tarragonès). Dipòsit: Museu Nacional Arqueològic de Tarragona (els Munts, sala expositiva). Inscripció pintada sobre una paret, dins d’una tabula ansata dibuixada. Restes d’interpintat. – – Ex praecepto / Aviti et F[au]stinae · N · N · (= nostrorum) / ciste[r]na · f[a]cta lata · p(edes) / XIII [l]on[ga] p(edes) XV]II alta · p(edes) · X · / c[a]pti m(oduli?) ∞. ∞ (= duo milia) CXXV. l. 5: m(oduli) o m(odii), cf. Tarrats et al. 1998 i 2000 i cil ii2. Bibliografia: Tarrats, Ramón i Macias 1996-1997, 48-50; hep 7, 952; Tarrats et al. 1998, 211-213; Tarrats et al. 2000, 371 = cil ii2, 14, 2309. Cf. Alföldy 2003, 168; Beltrán Lloris en premsa. Traducció: «Per ordre dels nostres Avitus i Faustina, la cisterna ha estat feta ampla tretze peus, llarga disset peus, profunda deu peus, i la seva capacitat és de dos mil cent vint-i-cinc mesures (o modis).» La inscripció va ser trobada in situ en un dels ambients (cubicula) de l’ambulatio, reutilitzat com a cisterna. La pintura funciona com a frontal de la font i representa la figura d’Oceà envoltat de peixos. A l’angle superior esquerre es troba la tabula ansata amb el text pintat. Es conserven dos tubs de plom de la cisterna a la qual es refereix la intervenció d’Avitus i Faustina. D’acord amb el titulus pictus, les dimensions de la cisterna haurien estat de 3,85 m d’amplada per 5,03 de llargària i 2,96 de profunditat, amb una capacitat de 2.125 m(oduli) (o m(odii)), és a dir, uns 18.564 litres. Datació: Antoní Pius o Marc Aureli. Foto: mnat / M. Garcia. 87 AGER TARRACONENSIS 3. LES INSCRIPCIONS ROMANES – Les inscripcions gregues pintades de la vil·la dels Munts Dos tituli picti més, aquests en grec, han estat recentment recuperats entre les restes d’estucs parietals datats també al segle ii dC. Van ser recuperats durant les excavacions de 1968, en sengles fragments de paret estucada i pintada de color vermell i groc, dins d’un espai rectangular de 4 x 8 cm. Lletres de color blanc. Dipòsit: Museu Nacional Arqueològic de Tarragona. A) L(---) K(---) Qeia B) Nemeia Foto: G. Alföldy. 88 Bibliografia: Berges 1969/70, 149 (Abad 1982, 247, 419 n. T 1.1.2.1; Mayer 1995, 89). Cf. cil ii2, 14, G17-18; Beltrán Lloris en premsa. El text del fragment a va ser llegit des d’un primer moment com a akoeia, tot i la seva incomprensibilitat (Berges, Abad i Mayer). La lectura segueix la nova proposta d’Alföldy, que identifica, darrere les dues primeres lletres de difícil solució, el nom de Tea, una de les titànides filles d’Urà i Rea, potser relacionada amb un discurs de caire neoplatònic tan del gust de les disquisicions filosòfiques de l’època. En el cas del fragment b, el text recorda les Nemees, els jocs panhel·lènics organitzats en honor de Zeus, els quals encara se celebraven a Sicília en època imperial (cil). Foto: G. Alföldy. Catàleg epigràfic 36. Inscripció d’un Valerius i d’un Cornelius. Recuperada el 1945 al camp d’aviació, darrere el Molí del Foix (la Riba, Vilafranca del Penedès, Alt Penedès). En aquest indret s’ha localitzat una vil·la romana, anomenada precisament la vil·la del Camp d’Aviació (Carta Arqueològica de l’Alt Penedès 1991). Dipòsit: Vinseum - Museu de les Cultures del Vi, de Vilafranca del Penedès (mv-2847). Fragment central d’una placa de marbre blanc (Luni?) sense motllura (10 x 8 x 4,5 cm). Lletres en capital quadrada molt regulars amb apicatures i incises amb grans bisells. Alt. lletres: 3,6; 3,1-2,9 cm. ------ / [---]++[---] / [---V]aler[ius, -a…] / [---] Cor[nelius, -a…] / h(ic) s(itus, -a…) e(st). Bibliografia: irc i, 10 = cil ii2, 14, 2344. Cf. Gorges 1979, 211, B63. Traducció: «… Valeri… Corneli…, aquí jeu.» En els terrenys s’ha identificat una vil·la amb restes de mosaic policrom i elements arquitectònics en marbre (columna i cornisa), i també la seva necròpolis associada (referència vinseum núm. 14793). La fórmula hic situs est ens situa en un context funerari, per la qual cosa la inscripció devia pertànyer a aquest àmbit funerari. Els membres de la gens Cornelia i Valeria que documenten les restes de text conservat devien formar part dels primers habitants d’aquesta important vil·la situada a la vora del riu Foix. Sobre la presència dels Cornelii a la zona, cf. supra núm. 23 i 24. Datació: i dC (irc). Foto: l’autora. 89 AGER TARRACONENSIS 3. LES INSCRIPCIONS ROMANES – Cognomina 37. Inscripció d’Amoena i Ingenuus. Trobada a les intervencions arqueològiques en la vil·la del Vilar pels volts de 1912 (Reus, Baix Camp, jac 94). Dipòsit: Museu d’Arqueologia Salvador Vilaseca, de Reus (núm. inv. 3404). Fragment de placa de calcària grisa (21 x 31 x 3 cm) trencada en dues parts. Alt. lletres: 6-5 cm. [---P]ol(lia) · Ingenuo / [---]ae · St(ati) l(ibertae) Amoe(nae) / [h(oc)] m(onumentum) · h(eredem) · n(on) · s(equetur). Bibliografia: rit 914 = cil ii2, 14, 2261. Cf. Masriera 1912; Massó i Ramón 1984a, 7; López i Piñol 1995, 77-78. Traducció: «A (prenom, gentilici i filiació) Ingenu, de la tribu Pòlia, a (gentilici en femení) Amena, lliberta d’Estaci. Aquest monument no passarà als hereus.» És destacable el joc de lletres incloses al final de les línies 1 (e dins de g, nvo creuades) i 2 (e dins de o), propi de l’escriptura pintada, com en alguns tituli picti pompeians. També sembla evident una ordinatio que cerca el joc estètic amb les o a final de línia. La resta d’un tret corbat a inicis de la primera línia ha d’interpretar-se com una o, cosa que permet reconèixer el final –ol, només reintegrable dins de l’ordenació dels tria nomina amb la tribu, en aquest cas la Pollia. Això ens situa davant d’un personatge nat lliure, condició que el seu cognomen emfatitza, i això, al mateix temps, probablement indica que era fill de llibert (cf. un altre Ingenuus a rit 338). La tribu Pollia, pròpia d’Itàlia del nord, està molt poc documentada a Hispània. A Tarraco només hi ha documentat un sol personatge, Q. Hedius L. f. Rufus Lollianus Gentianus (rit 139-140), 90 Foto: l’autora. senador oriünd de Pollentia a Ligúria (Itàlia), de finals del segle ii, inicis del iii dC. Per la seva banda, Amoena era lliberta d’un Statius, prenom poc habitual a Hispània i també de connotacions itàliques (Salomies 1987, 90). És possible pensar que Ingenuus hagués estat un itàlic establert a Tarraco, per la qual cosa la presència de la inscripció, que devia estar col·locada en el monument funerari familiar, permet suposar que la seva propietat es trobava a la rodalia. El monument funerari, per expressa indicació, no va passar a propietat dels hereus. La placa documenta, doncs, una parella, potser marit i muller, ell probablement un immigrant del nord d’Itàlia de nom Ingenuus, i la seva companya Amoena, lliberta de Statius. Precisament la presència d’un praenomen tan antic com aquest permet datar la inscripció en les primeres dècades del segle i dC. Datació: i dC. Catàleg epigràfic 38. Monument de Bassus. Recuperada el 1991, al Camp del Salinar (Pacs del Penedès, Alt Penedès). Dipòsit: Vinseum - Museu de les Cultures del Vi de Catalunya, de Vilafranca del Penedès (mv-2852). Bloc monumental paral·lelepípede de gres de Guixeres de Vilobí (60 x 135 x 18 cm) amb la resta d’una línia inscrita. Interpunció lanceolada. b de panxes desiguals; i longa (14,8). Alt. lletres: 14 cm. [---] Bassì · Bibliografia: irc i, 190 = hep 7, 247 = cil ii2, 14, 2335. Cf. Cebrià, Ribé i Senabre 1992, 96 i fot. a 98; Mayer i Rodà 1996, 308-309, fig. 4. El Camp del Salinar presentava en superfície restes d’una vil·la romana, a la qual cal associar el monument de grans dimensions que documenta el bloc inscrit (referència vinseum núm. 16192). D’altra banda, a la veïna Rectoria de Pacs es conserven les restes d’una vil· la senyorial, amb la qual ha estat relacionada aquesta inscripció (Cebrià, Ribé i Senabre 1992). El text conservat correspon al final de la fórmula onomàstica d’un personatge del qual només es conserva el cognomen en genitiu. La distribució del text en l’espai suposa, com a mínim, un bloc al davant, perdut, i molt probablement una línia superior de blocs semblants amb la resta de la inscripció. Tot i ser Bassus un cognomen molt habitual en època romana, a Hispània no es troba gaire, i només a Tarraco (rit 245) i a Barcino (irc iv, 146) el tenim documentat (cf. Abascal 1994, 299). El personatge de Tarraco apareix en una inscripció familiar d’alguns membres de la familia Caesaris, mentre que el personatge de Barcino, un tal C. Annius Bassus, va deixar testimoni en un bloc de gres de Montjuïc, part d’un monument funerari erigit per ell i per a Numenia Q. f. Germana, el punt de retrobament del qual és desconegut. Totes dues inscripcions es daten al segle i dC, i la de Barcino fins i tot a la primera meitat. El bloc de Pacs va aparèixer en un context arqueològic del primer segle, cosa que, juntament amb les seves característiques paleogràfiques, permeten fixar la seva datació també en el segle i dC. Tot i la coincidència cronològica, no és possible, però, atesa la mancança de més dades, proposar una identificació d’aquest Bassus amb C. Annius de Barcino. Datació: i dC. Foto: l’autora. 39. Inscripció de Claria[na?]. La indicació de cil és apud apothecarium de Torredembarra (Tarragonès). Actualment desapareguda. Es tractava d’una placa de marbre, segons l’editor del cil, Emil Hübner, que la va veure. [---] D [---] / [---]a Claria[nae?---] / [---]arus E[---] / [---] q(ui?) v(ixit) a(nnis) I[---] / [---]III d(iebus) V[---] / [---]IVVSE[---] / [---]GREC[---] / [---]cies et [---]. Bibliografia: rit 929 = cil ii, 4443 = cil ii2, 14, 2331. Traducció: «Als déus Manes. A… Clariana (?)… que va viure …anys, …dies» Dibuix: cil ii. 91 AGER TARRACONENSIS 3. LES INSCRIPCIONS ROMANES El que s’ha conservat del text és suficient per poder identificar el contingut com un epitafi, encapçalat per la invocació als déus Manes del difunt, una dona (per la -a final, corresponent al gentilici), el cognomen de la qual potser va ser Clariana. La conservació de la placa a mans particulars al segle xix (a ca l’apotecari) no ens permet precisar el lloc de troballa, tot i que la Via Augusta hi passa a prop. Datació: i-ii dC. 40. Inscripció d’Elpis i [---]imus. Recuperada el 1950, «en la partida de La Pineda», «mas d’en Gibert» (la Pineda, Tarragonès, jac 117), en la zona també coneguda com a camí Vell de Salou. Actualment desapareguda. Fragment de placa de marbre, trencada a la part inferior i esquerra (24 x 16 cm). Lletres de molt bona factura, amb apicatures ben marcades, de grandària degradant per línies. o minuta a l. 2 i interpunció triangular. Alt.: ca. 5 cm. [L(ucio)---] L(uci) · lib(erto) / [---]imo (?) / [---E]lpis / ------?. L. 2: [---]m. mo, rit; [Pr-, Dec-, Zos]imo (?) Bibliografia: rit 904 = cil ii2, 14, 2234; Sánchez Real 1950, 92. Traducció: «A Luci (nom gentilici) Zòsim (per exemple), llibert de Luci (nom gentilici) Elpis (ho va fer).» Aquesta placa documenta una altra parella de lliberts, dels quals només conservem el nom de la dona, Elpis, dedicant de la inscripció, i el final del de l’home, probablement grec com el d’ella (p. ex. Zosimus), i que era el destinatari del monument funerari. La inscripció indica la presència d’una necròpolis associada a una vil·la d’època altimperial, la qual probablement s’ha d’identificar amb les restes localitzades al camí Vell de Salou, 4, a uns 200 metres del punt 92 Foto: rsat / arxiu Valentines. de retrobament d’aquesta inscripció (Adserias, García i Teixell 2001). Datació: i dC. Catàleg epigràfic 41. Ara funerària del grec Euxenos. Trobada a la vil·la romana de Centcelles (Constantí, Tarragonès, jac 103), el 16 d’abril de 2001. Dipòsit: Museu Nacional Arqueològic de Tarragona (núm. inv. 45163-2). Bloc de pedra calcària (lumaquel·la del Mèdol / soldó), amb relleu decoratiu amb forma de frontó (50 x 50 x 24 cm). En la part inferior es troba una línia de text en grec. Alt. lletres: 2 cm. Ε υξενε Νεαpολιτα. Bibliografia: Duran i Massó 2002 = hep 12, 383 = 2002, 858; Tarraco, pedra a pedra, 77. cf. cil ii2, 14, G 3. Neapolita, Massó i Duran; Neapolit(es), cil. Traducció: «Salve, Euxenos, nat a Nàpols!» ae El recent estudi de Géza Alföldy per al volum del ha determinat que aquesta peça és d’època republicana. En conseqüència, és prèvia a la construcció de la vil·la i, per tant, cal pensar que ha de procedir de la ciutat, d’on va ser traslladada fins a Centcelles en època recent. Foto: mnat / G. Jové. cil Sobre altres inscripcions urbanes traslladades al territori, cf. 87-94. Datació: segles ii-i aC (cil). 42. Inscripció de Festus i Turpilla. Recuperat el 1989, al Mas la Berna (Torrelles de Foix, Alt Penedès). Dipòsit: Vinseum - Museu de les Cultures del Vi de Catalunya, de Vilafranca del Penedès (mv-2849). Placa de pedra de Santa Tecla (26,5 x 21,5 x 8,5-7 cm). Fragment de placa sense motllura, amb la part posterior polida. Interpuncions lanceolades. Alt. lletres: 5,6; 5,2-4,9 (t: 5,5; il, en nexe: 5,6); 5 cm. [---] f(ilius) Festus / [---] Turp‘il’la / [---] P(ubli) f(ilius, -a) / [---f]il(ius, -a). Bibliografia: irc i, 192 = hep 7, 253 = cil ii2, 14, 2336. Cf. Cebrià, Ribé i Senabre 1992, 98 i fot. a 99; Mayer i Rodà 1996, 306-307 i fig. 3. Aquesta inscripció va ser recuperada en un camp identificat com una necròpolis, atesa la presència de tombes de doble vessant (referència vinseum núm. 14758). Entre les restes materials recuperades es trobava aquest epitafi col·lectiu, amb el nom de diferents membres d’una família, el gentilici dels quals no s’ha conservat: Festus, un ingenu, és a dir, fill nat lliure, una dona, Turpilla, i la resta d’una tercera filiació, també d’un personatge nat lliure, fill de Publi. Foto: vinseum. La placa estava destinada al monument funerari d’aquestes persones, probablement localitzat en els terrenys de la seva propietat, a la qual cal associar la necròpolis generada amb el pas del temps. Datació: i dC. 93 AGER TARRACONENSIS 3. LES INSCRIPCIONS ROMANES 43. Inscripció de Iason i Valeriana. Recuperada el 1956 a la zona de necròpolis de Cal Pau Surià, als voltants de Sant Pere de Molanta (Olèrdola, Alt Penedès). Dipòsit: Vinseum - Museu de les Cultures del Vi de Catalunya, de Vilafranca del Penedès (mv-2850). Placa opistògrafa de calcària local (molassa) (29,4 x 24 x 4,7 cm). Retallada en l’antiguitat i reutilitzada per fer primer la inscripció 46. Paleografia irregular (la grandària de les lletres disminueix per ajustar-se a l’espai). Alt. lletres: 3,5-4; 4,5; 3,5-4,5; 4; 2,5; 2,5. L. 2: o minuta (2); l. 4: v minuta (2,5 cm). D(is) M(anibus) / Iason / t<e> f<e>ci / Valeria/na col(liberto) / (vac.) b(ene)m(erenti). Bibliografia: irc i, 14 = iler 6492 = cil ii2, 14, 2348. Cf. Giró 1959; Vives 1960; Rodà 1992; Járrega 1992, 84; Prevosti en premsa. Traducció: «Als déus Manes. A Iasó, et vaig fer jo la teva colliberta Valeriana (aquest monument), a tu que bé ho mereixes.» La placa recorda els noms d’una parella de lliberts, tots dos presents a l’epigrafia d’Hispània (Abascal 1994, 389). El lloc de retrobament de la inscripció, una zona ocupada per enterraments amb teules, confirma la presència d’una necròpolis tardana, de la qual, potser, també procedia la 58 (referència núm. mv-15581). La seva recuperació en la zona és de gran interès, ja que documenta la presència d’una àrea de necròpolis Foto: vinseum. tardana a Olèrdola quan es detecta una forta baixada de poblament. La inscripció probablement degué estar associada a una de les escasses vil·les documentades en aquesta zona del Penedès al baix Imperi (Prevosti en premsa). Datació: iii-iv dC. 44. Inscripció d’Isidora. Trobada als Pallaresos (Tarragonès), abans del 1918. Dipòsit: Museu Diocesà de Tarragona (núm. inv. 2021). Placa de marbre gris clar (27 x 31 x 9 cm). Lletres: 3,5-1,5 cm, amb apicatures. Presenta trencaments als angles inferiors. Està decorada amb tres rames de palma (lulav) i dos canelobres de set braços (menorà), propis de la litúrgia hebraica. Hic est / memoria bon(a)e re/cordationis Isid/ora filia bene me/morii Ionati (!) et Ax/iaes pauset ani/ma eius in pace cu/m omne Israel / [A]men amen amen. Bibliografia: icerv 430 = rit 1074 = cil ii2, 14, 2295. Cf. Del Arco 1918, 495-500; Cantera i Millás 1956, 415-417, n. 290; López i Piñol 1995, 79-80, 109, fig. 8; Noy 1993, n. 187; Macias, Menchón i Muñoz 1999, 276-277; hep 12, 382; Niquet 2004, 167; Niquet 2007; Macias 2008, 299, fig. 5. 94 Foto: l’autora. Catàleg epigràfic Traducció: «Aquí hi ha l’epitafi d’Isidora, de bon record, filla de ben rememorar de Jonàs i Àxia. Descansi la seva ànima en pau amb tot Israel. Amén, amén, amén.» El text recorda la difunta, Isidora, nom d’origen grec poc habitual entre la comunitat hebrea (Noy 1993, 260-261), una noia que probablement va morir a una edat molt jove. Era filla de Ionas (possible variant de Ionathan, cf. Noy) i Axia (cognomen conegut a Itàlia; Solin i Salomies 1988, 30), família jueva que va voler deixar ben evident la seva fe amb efusió de símbols i formulació propis d’aquesta religió (cf. Niquet 2007). En tot cas, resulta digne de notar l’ús de la llengua llatina en lloc de la jueva, cosa que va fer proposar al primer editor, Del Amo, una datació posterior a l’edicte de Sisebut (612-621), quan els jueus van ser 45. Inscripció de Iulianus, servus Christi. Sant Esteve de Castellet, les Masuques (Castellet i la Gornal, Alt Penedès). Placa de marbre blanc (Luni?) fragmentada en dues parts: el fragment de l’esquerra (25 x 26,5 x 6,5 cm) es troba dipositat al Vinseum - Museu de les Cultures del Vi de Catalunya, de Vilafranca del Penedès (mv-2848); l’altre, en canvi, al Museu Diocesà de Barcelona (núm. inv. 1074). Presenta elements decoratius de caire cristià, com el chrismon i la crux. El marbre de la dreta presenta les marques d’una tabula lusoria. Alt. lletres: 2,5-3 cm. obligats a la conversió. No obstant, la paleografia respon a una datació més primerenca, cap al segle iv dC. En tot cas, altres paral·lels formals permeten mantenir un arc cronològic entre el iv i el vii dC. La recuperació de l’epitafi en una zona agrària dels Pallaresos, on s’havien documentat també restes d’enterraments amb teules i urnes, permet associar aquest epitafi a una àrea de necròpolis propera, cosa que fa suposar que hi hauria pogut existir una vil·la. La família d’Isidora gaudia de certa condició econòmica, tal com indica la qualitat del monument erigit, per la qual cosa hi ha la possibilitat que haguessin estat propietaris d’un terreny a la rodalia dels Pallaresos, tot i que, malauradament, no queden a la zona restes que permetin identificar cap jaciment. Datació: Entre els segles iv i vii dC. Bibliografia: icerv 249, irc i, 6 = irc v, Suppl., p. 16 = cil ii2, 14, 2351. Cf. hep 1, 134; Járrega 1992, 56; Muñoz 1995, 88 tab. xx. 1. Traducció: «Aquí es troba en pau Julià, serf de Crist, que va viure tres anys, dos mesos i disset dies.» Tot i la particular fórmula servus Christi (cf. irc), no s’ha de considerar forana a la zona penedesenca, per la qual cosa és probable la seva originària pertinença a una necròpolis vinculada a la mateixa vil·la tardana documentada a Can Llopart (referència vinseum mv15568). Datació: Posterior al segle iv dC. (chrismon) Hic · pos(itus) · est · in pace (chrismon) / Iulianus · ser(vus) · C(h)risti · / qui · vix(it) · an(nos) · tres me(nses) · du(os) / dies XVI / (crux)(crux)(crux). Fotos: l’autora. 95 AGER TARRACONENSIS 3. LES INSCRIPCIONS ROMANES 46. Inscripció dels Paetiniani. Recuperada el 1956 a la zona de necròpolis de Cal Pau Surià, als voltants de Sant Pere de Molanta (Olèrdola, Alt Penedès). Dipòsit: Vinseum - Museu de les Cultures del Vi de Catalunya, de Vilafranca del Penedès (mv-2850). Placa opistògrafa de calcària local (molassa) (29,4 x 24 x 4,7 cm). Retallada en l’antiguitat i reutilitzada per fer la inscripció núm. 43. Paleografia amb trets característics: a amb traç dret que sobresurt per damunt de l’esquerre, t de traç horitzontal breu, p de panxa oberta i s lleugerament flotant. Interpunció triangular amb angle superior. Alt. lletres: 5-5,5 cm; l. 3: i minuta (4 cm). [---e]ius · Paeti/[nia]nus · h(ic) · s(itus) · e(st) / [---] eia · Paeti/[nian]a · fil(io) (h) f(ecit). Bibliografia: irc i, 15 = iler 6493 = cil ii2, 14, 2347. Cf. Vives 1960-1961; D’Ors 1963; Prevosti en premsa. Traducció: «(…)ei Paetinià aquí jeu. (…)èia Paetiniana al seu fill ho va fer.» El text es troba en una de les cares de la placa opistògrafa recuperada a la necròpolis de Cal Pau Surià (referència vinseum mv-15581). L’epitafi, posat per una mare en record del fill, documenta una família el nom de la qual no ha arribat complet (les propostes poden ser Pompeia, Velleia, Seia…), però sí, en canvi, el cognomen Paetinus o, més probablement, el derivat Paetinianus. La gens Paetinia està molt poc documentada a Hispània: de fet, només se’n coneix una sola menció, Foto: vinseum. precisament a Tarraco, en un pedestal honorífic dedicat a una Paetinia Paterna, flamínica de la província Hispània Citerior (rit 323; Alföldy 1973, n. 106), filla de Paetinius Paternus (cf. Abascal 1994, 195). La peça, un cop reutilitzada per inscriure el segon text, va perdre el seu emplaçament originari, però probablement la família dels Paetiniani va ser la propietària d’un fundus a la zona de Sant Pere de Molanta. Datació: i dC (fórmula hse). 47. Fragment d’un Ru[---]. Trobada el 1998, a la Vinya del Taberner (Sant Martí Sarroca, Alt Penedès). Dipòsit: Can Jan Pau, Bellver (Vilobí). Placa de gres vermell i gris (19 x 9,5 x 6,4-5,8 cm). Fragment central superior. Alt. lletres: ca. 4 cm. Interpunció aspada. ------ / [---] f(ilius, -a) · Ru[---] / [---sor/ux]ori · fe[cit]. Bibliografia: irc i, 195; hep 9, 244 = cil ii2, 14, 2338. Cf. Mayer i Rodà 1999; Valdenebro 2005, 38; Prevosti en premsa. Traducció: «A la seva dona (o germana) o al seu espòs (nom del difunt) Ru(…), fill de (…), ho va fer.» El bloc conserva la resta d’un epitafi dedicat a un cònjuge (o a una germana, si es reconstrueix soror) amb part de la fórmula onomàstica del difunt, del qual no 96 Foto: irc. Catàleg epigràfic podem saber si era home o dona. La resta de la filiació indica la seva condició d’ingenu (nat lliure). La reconstrucció del seu cognomen és probablement Rufus, -a o Rufinus, -a, tots dos entre els més documentats a Hispània (Abascal 1994, 486-490). Es tracta d’un monument funerari dedicat a un personatge de condició lliure. El tipus de bloc indica que estava destinat a formar part d’una construcció de dimensions més grans, per la qual cosa és possible plantejar la presència d’una propietat de la família a la rodalia, en els terrenys de la qual es va erigir el monument funerari. Aquesta residència molt probablement pot ser associada al jaciment, ja que les restes materials recuperades donen indicis per proposar l’existència d’una vil·la (Valdenebro 2005, 37). Datació: i-ii dC. 48. Fragment d’un Se[---]. Recuperada el 1940, «en Allò en Ros» (Sant Pere de Ribes, Garraf ). Dipòsit: desconegut. Placa de pedra calcària (8,5 x 10,5 x 3,7 cm). Fragment de placa, interpuncions triangulars. ------ / [---] M’(ani) · f(ilius, -o?) · Se[---] / ------. Bibliografia: irc i, 7 = cil ii2, 14, 2358. Cf. Prevosti en premsa. Traducció: «… fill de Mani, Se(…)…» Les restes d’aquest petit fragment conserven l’inici del cognomen d’un personatge i la seva filiació (fill de Manius, prenom molt rar i antic), per la qual cosa sabem que era de condició ingènua, és a dir, nat lliure. Foto: irc. És molt probable, doncs, que es tractés d’un membre de la família propietària del terreny on es va trobar el monument funerari al qual anava encastada la placa. Datació: i dC. 49. Inscripció de Themistocles. Recuperada el 1977, durant les intervencions arqueològiques coordinades pel Museu Nacional Arqueològic de Tarragona a la Nou de Gaià (Tarragonès), on va ser localitzada una necròpolis dels segles iii i iv dC. Dipòsit: a la Nou de Gaià, Centre Cívic. Museu Nacional Arqueològic de Tarragona (núm. inv. 45124). Estela funerària de pedra calcària local reutilitzada posteriorment com a sarcòfag monolític, actualment tallat en quatre fragments. La inscripció es troba en la seva cara frontal (camp de 35 x 42 cm). Destaca la presència d’una lletra de l’alfabet grec (theta) com a inicial del nom del difunt. D(is) M(anibus) / qemistocleti · an n (orum) L / Encolpia · pat[ri] / benemerenti / fecit. L. 2: Ai[i f(ilio)] (Rodà). Bibliografia: Rodà 1979 = cil ii2, 14, 2329. Cf. Rodà 1984, 327; López i Piñol 1995, 72-74. Traducció: «Als déus Manes. A Temístocles, de cinquanta anys, Encolpia al seu pare que bé ho mereix ho va fer.» Foto: arxiu mnat. 97 AGER TARRACONENSIS 3. LES INSCRIPCIONS ROMANES La làpida, que va ser transformada en sarcòfag en època posterior (s. iii), va ser reutilitzada finalment en un cementiri d’època visigòtica. Presenta onomàstica grega (Encolpia, Themistocles; cf. Solin 2003, 188 i 614), noms bastant infreqüents a Hispània (cf. Abascal 1994). La lletra inicial del nom de Temístocles indica cert lligam amb la cultura grega, tot i que no es descarta un joc simbòlic amb l’ús del theta nigrum, que indicava en èpoques precedents la mort d’una persona, especialment en aquells casos en els quals el monument havia estat fet en vida seva (Dornseiff 1925, 28; Stylow i Thomas 1980, 546-547; tot i que no sempre, cf. Mednikarova 2001). En conseqüència, aquesta presència d’elements, tot i la datació tardana, fa suposar que aquesta família podria haver estat forastera o peregrina. La recent identificació d’una vil·la romana a la Nou de Gaià fa molt versemblant l’associació d’aquesta família amb els propietaris en una fase imperial avançada. Datació: ii-iii dC (cil). Detall. Foto: arxiu mnat. 50. Inscripció de Victorina. Recuperada el 1875, en construir-se la capella de Nostra Senyora del Roser (Vilallonga - el Morell, Tarragonès, jac 26). Dipòsit: Museu Nacional Arqueològic de Tarragona (núm. inv. 12359). Placa de pedra de Santa Tecla (17,5 x 14 x 2 cm). Alt. lletres: 2,5-1,3 cm. [Vic]torin·a · lib(erta) / [Dis Ma]nibus Pa/[ulae (?) q]ue (!) vixit / [--- an]norum / [------] (vac.) / [fil(iae)? bene m]eren[ti] / [------?]. Bibliografia: rit 917 = ee viii, 201 = cil ii2, 14, 2292; López i Piñol 1995, 79; Macias, Menchón i Muñoz 1999, 276. Traducció: «La lliberta Victorina (ho va fer). Als déus Manes. A Paula (?), que va viure… anys, a la seva filla que bé ho mereix.» Inscripció dedicada per Victorina, una lliberta, a una segona persona el nom de la qual comença per Pa[---]. Tot i que és estranya la posició de la invocació als déus Manes després del nom de la dedicant, no queden altres opcions per reconstruir la llacuna de la línia 2. La placa va ser recuperada en fer les obres de l’ermita del Roser, una capella envoltada de camp als afores del poble de Vilallonga, on precisament va sorgir amb el temps el cementiri extraurbà. Aquest retrobament permet proposar que als voltants de l’ermita hi 98 Foto: arxiu mnat. hagués hagut una necròpolis tardana, probablement associada a una vil·la o establiment rural. De moment, a certa distància s’ha pogut documentar un forn romà (jac 24). Datació: iii-iv dC. Catàleg epigràfic v. Varia 51. Carmen epigraphicum de la Torre dels Escipions. Mas Rabassa (Tamarit, Tarragonès). Dipòsit: in situ, en el frontal d’un monument funerari turriforme anomenat popularment Torre dels Escipions, construït amb pedra lumaquel·la extreta de la pedrera de la punta de la Creueta (Gutiérrez Garcia-Moreno 2009a). El text es troba disposat en dues línies dins d’un camp epigràfic amb forma de tabula ansata (3,66 x 0,36 cm). Ornate · ea quae linqu[it specio]se vi[tae] suae rebus  · posit[i]s · negl[igen]s unum · statui re[liqui]s sep[ulc]hru  m (!) · ubi · perpetuo · rema‘ne’[‘nt’]. Bibliografia: rit 921 = cil ii, 4283 = cle 1096 = 1967, 244 = hep 12, 398 = cil ii2, 14, 2306. Cf. Hauschild, Mariner i Niemeyer 1966; Mayer, Miró i Perea 1993; Rovira i Dasca 1994; Hernández 2001, 74; Gómez 2002, 111-116 (T13); Alföldy 2007b, 339-340, n. 17. ae Traducció: «Adorneu tot allò que ell ha deixat després d’haver viscut una vida esplèndida, oblidant-se només d’una cosa: haver deixat per a les seves despulles un sepulcre on han de romandre per sempre». La traducció d’aquest difícil text poètic només té la intenció de donar una idea aproximada del seu contingut, atès l’estat llacunós i la proposta de restitució del text (cf. Gómez 2002, 116). Per a un comentari més aprofundit, es remet a la bibliografia. El monument funerari se situa tocant a la Via Augusta. Malauradament, es desconeix el nom del difunt, constructor del cenotafi per a ell i per a la seva família, però l’envergadura de la construcció fa deduir la importància social de l’individu, que probablement va ser propietari dels terrenys en què es troba. La distància respecte a la ciutat de Tarraco, uns 6 quilòmetres, fa pensar que als terrenys hi tindria, a més, la seva vil·la residencial, que potser caldria identificar en les restes localitzades als voltants. Datació: Primera meitat del segle i dC. Foto: bbaw-cil. Dibuix: Hauschild, Mariner i Niemeyer 1966 (abb. 11). 52. Titulus musivus de Centcelles. Mosaic de la cúpula de la vil·la de Centcelles (Constantí, Tarragonès, jac 103). Dipòsit: in situ. Dues lletres dibuixades dins de l’espai de la cuixa de dos dels cavalls de l’escena de cacera representada. a) L(---) C(---) b) L(---) C(---) L C(aballus?) (Gómez Pallarès). Bibliografia: cil ii2, 14, 2287; Gómez Pallarès 1997, T4 = hep 5, 758. Cf. Arbeiter 1989; Hauschild i Arbeiter 1993; Arce (ed.) 2002; Arce 2006; Remolà 2008. L’escena reprodueix una cacera de cérvols, on el grup de genets representen els aristòcrates del moment, al capdavant dels quals probablement es devia Foto: R. Cuesta. 99 AGER TARRACONENSIS 3. LES INSCRIPCIONS ROMANES situar el propietari de la vil·la. En aquest sentit, s’ha volgut llegir el nom del dominus en les inicials, fins al punt de proposar (Flavius) I(ulius) C(onstans), a favor de la identificació del fill de l’emperador Constantí (Arbeiter 1989). De totes maneres, aquesta interpretació ha estat posada en discussió, i actualment ha quedat matisada al nom del dominus de la vil·la, fos un bisbe o un important personatge civil de la Tarraco tardana (cf. Arbeiter a Arce (ed.) 2002, 4; Arce 2006; Remolà 2008). Una altra possibilitat plantejada per J. Gómez Pallarès proposa llegir la lletra l com a inicial del nom del propietari al genitiu, depenent de c(aballus), entenent lc com a marca de propietat del cavall, com si el dibuix reproduís la marca de l’animal. Aquesta interpretació trobaria un paral·lel al mosaic de la vil·la de Dueñas, a Palència (Gómez Pallarès 1997, P1), on es troba la llegenda Amoris c(aballus?), també sobre un cavall. Datació: iv o inicis del v dC. 53. Senyalació de propietat d’aigua de Riudabella. Recuperat a Riudabella (Vimbodí i Poblet, Conca de Barberà). Dipòsit: Casal de Riudabella. Bloc de pedra calcària de considerables dimensions, arrodonit per la part superior, trencat en quatre durant un bombardeig a la Guerra Civil, de les quals se’n conserven dues de no consecutives. Fragment 1: (46) x (37) x 41 cm; fragment 2: 109 x (54) x 43 cm. Alt. lletres: ca. 3-3,5 cm. Ex · be‘ne’fi[ci]o <H>adriani · / ego S[-5-? d]escripsi / ‘va’l[lis t]rinas a‘qu’as  . / Su[‘nt’ ad ‘te’]rga tra<n>s op<p>os[i]/[ta cad]uca. Vi‘nd’icaber[is]/ pri‘va’tas. Lectura segons Alföldy (cil ii2). Bibliografia: cil ii2, 14, 2299. Cf. Mayer i Rodà 2002, 279; Mayer i Poblet 1992, 143-149; hep 7, 965; Mayer 1997, 11-12; Clariana et al. 2000, 178. Traducció: «Per benefici d’Adrià, jo, S... (nom del personatge), he establert des de la vall tres fonts d’aigua. Es troben darrere més enllà i són d’aigua excedent (caduca). Es consideraran propietat privada». Aquesta traducció, igual que en el cas de la inscripció 51, només pretén servir com a indicació sobre el contingut del text. Segons la interpretació de Mayer (Mayer 1997), seguida d’Alföldy, Adrià, que va residir l’hivern del 122-123 a Tarraco (Halfmann 1986, 191, 196), va organitzar l’explotació agrícola d’unes terres improductives probablement de propietat imperial o, almenys, senatorial, mitjançant la privatització d’una part de terreny públic en la qual hi serien incloses les fonts esmentades. El text, tot i el seu estat llacunós, permet suposar que l’emperador va permetre que l’aigua ca- 100 Foto: Mayer i Rodà 2002. duca fos utilitzada pel propietari d’un fundus pel qual passava, aplicant la lex Hadriana de rudibus agris (cil viii 10570, 14464; cf. Clariana et al. 2000), mesura ja coneguda per a altres zones de l’Imperi (cf. Sanz 2007 per a un recent estat de la qüestió). Datació: 122/123, durant la permanència de l’emperador a Tàrraco. Catàleg epigràfic 54. Marques de legions sobre el pont romà de Martorell. Al Pont del Diable, lateral occidental (Martorell, Baix Llobregat). Dipòsit: in situ. Bloc constructiu de gres vermell local del Torrent de les Deveses (Àlvarez i Pitarch en premsa). Marques de construcció. Alt. lletres: 14-16 cm. a) L(egio, -onis) · IIII (Macedonica). b) L(egio, -onis) · VI (Victoriosa). c) L(egio, -onis) · X (Gemina). Bibliografia: irc i, 1 = irc v, Suppl., p. 15-16 = cil ii2, 14, 2359. Cf. Pons 1994, 108-109, 155-156; Gómez Pantoja a Le Bohec 2000, i, 105-117, 169-190; Gurt i Rodà 2005; Àlvarez i Pitarch en premsa. El pont indica una variant de la Via Augusta, de Barcino a Caesaraugusta. Noves marques de la Legio IIII van aparèixer en el parament meridional (irc v, Suppl.) i foto Pl. i a-b. Datació: 16/18 i 8 aC (entre la fundació de la colònia Caesaraugusta i la Via Augusta). Fotos: irc. 55. Molí de pedra amb inscripció dels Antigons. Fragment de la part superior, o catillus, d’un molí de pedra volcànica trencat en tres trossos consecutius amb tres caràcters esgrafiats. Procedeix de la vil·la romana dels Antigons (jac 66). El fragment a) (29 x 20 x 9,5 cm) conté les dues primeres lletres, el fragment b) (28 x 20 x 9-10 cm) la tercera, mentre que el fragment c) (30 x 20 x 7-9 cm) és anepígraf. Alt. lletres: 13-15 cm. Dipòsit: Museu d’Arqueologia Salvador Vilaseca, de Reus (núm. inv. immr 13282). Donació procedent d’una recerca de Ramon Capdevila, feta abans dels treballs de salvament de 1976-1978. S.OH Bibliografia: cil ii, 14, 2263. Foto: F. X. Cabrero / immr 2009. 101 AGER TARRACONENSIS 3. LES INSCRIPCIONS ROMANES La primera lletra, trencada, deixa a la vista el traç superior d’una s molt estilitzada, seguida d’una o més petita de la h final. Aquesta característica paleogràfica coincideix a la mateixa marca soh també present en dos molins pompeians (De Rossi 1857, 279 i 280) (cf. figura). Són conegudes altres marques sobre molins de pedra romans, normalment pedra volcànica, i, tot i ser molt poc freqüents fora de la zona de Pompeia i Òstia, solen estar formades de tres o quatre caràcters de significat obscur, probablement el distintiu del fabricant (De Rossi 1857; Bakker 1999). El catillus dels Antigons és un dels pocs exemplars coneguts fora d’Itàlia, com també ho és precisament un altre molí de pedra recuperat, aquest sencer, a la zona del port de Tarragona, amb una sèrie de lletres de contingut encara imprecís (rit 814), potser R(ota) Boaeti (I. Rodà a Comes i Rodà 2002, n. 37; Tarraco pedra a pedra, 87). La presència de dos molae asinariae amb inscripció a la zona de Tàrraco permet presentar com a hipòtesi l’existència d’un comerç d’aquests objectes a través del port de la ciutat provinents d’Itàlia. Els molins de pedra serien utilitzats sens dubte a les grans vil·les d’explotació agrícola d’Hispània, com és el cas dels Antigons. Datació: Per comparació amb l’exemplar pompeià, no pot ser posterior al segle i dC. Un dels molins de Pompeia amb la mateixa marca del molí dels Antigons al catillus. Foto: John Broom. 56. Inscripció sobre dolium de la Burguera. Fragment de dolium amb inscripció recuperat a les intervencions dels anys 2001-2002 a la vil·la romana de la Burguera (Salou, Tarragonès, jac 174). Les lletres i les interpuncions, triangulars, són de molt bona factura i presenten solc triangular amb efecte clarobscur i apicatures. Aquesta bona execució paleogràfica probablement respon a l’obra d’un lapicida habituat a incidir sobre el marbre. Dipòsit: Museu Nacional Arqueològic de Tarragona (Polígon). Lletres de ca. 5 cm. Dibuix: codex. L(uci) · f(ilius) · M(arci) · n(epos) · Met(?). Bibliografia: Macias, Bosch i Díaz 2004; cil ii2, 14, 2246. La seqüència sembla correspondre a la part final d’una fórmula onomàstica a partir de la filiació i fins al nom de l’avi, i fins a les tres primeres lletres del cognomen. L’inici Met(---) per a un cognomen és habitual, tot i que escassament documentat a Hispània (cf. Abascal 1994, 428). Pot correspondre, però, a diversos cognomina, entre els quals destaca Metellus, propi d’una de les branques dels poderosos Caecili 102 Foto: J. M. Macias. Catàleg epigràfic relacionats amb la conquesta de les illes Balears (cf. Pena 2004, 13). L’absència del prenom i del gentilici, deixant només el cognom precedit de la filiació (pare i avi), pot justificar-se per un context privat, ja que es tractaria d’un dolium particular enmig d’un camp de dolia probablement de propietat comuna de la mateixa família. En conseqüència, es pot sobreentendre que la vil·la i la seva producció pertanyien a la mateixa família de Met(?), el nom de la qual, però, queda en l’anonimat (sobre els grafits en els dolia entre els quals va aparèixer aquest epígraf, cf. també 167). La inscripció exclou la possibilitat que aquest personatge Met(?) pogués haver estat ell el propietari de tot el complex (ja que no tindria la necessitat de posar el seu nom en un determinat dolium, car no és la norma general en aquest tipus de recipients i aquest cas seria un unicum). El nom indicaria només el dret d’aquest personatge en concret de la família sobre una part de la producció de la cella (presumiblement vinaria). Datació: La bona qualitat de les lletres permet situar aquesta inscripció en el marge del primer segle, en època de Tiberi, en coincidència amb la creació del camp de dolia (cf. jac 174). 57. Grafit sobre morter del Mas d’en Corts. A la vil·la del Mas d’en Corts (Reus, Baix Camp, jac 90). Grafit post cocturam en el llavi de morter gravat sobre la cara externa. Dipòsit: Cota 64. T LOPI++ T(iti) Lopi II (?); tlopiti o tloptiti (Cabrelles). Bibliografia: Cabrelles 2008, làm. 1.32, fig. 3; ii, 14, 2275. Dibuix: Cabrelles 2008. cil La lectura és molt imprecisa, i no sembla correspondre a cap nom personal conegut (cf. Abascal 1994). La seqüència lopi només es documenta a ae 2002, 983: Lopites (però és un terme cèltic). Una altra possibilitat podria ser Loppius (cil iv, 3340, 89). vi. Frustula 58. Làpida funerària de Can Xic Ferret. Trobada a Sant Pere de Molanta (Olèrdola, Alt Penedès), en un camp de Can Xic Ferret, propietat de Mr. Isidre Raventós (irc). Dipòsit: in situ (calc al Museu d’Olèrdola, mac - Olèrdola, nr. 92). Placa de pedra calcària (30 x 29,5 x 4 cm). Part dreta d’una placa no motllurada. Incisa amb un punxó rodó, amb el qual també es van fer les interpuncions i el punt sobre la n de l’última línia. Alt. lletres: 2,7-2,4; 3,1-2,4; 3,1-2,6; 3,3-1,9; 2,8-1,7; 3,9-1 cm. ------? / [--- hic in pa-]/c[e requies]/cit [---]/us co[niugi] / benemere.[n]/ti qu(a)e vixit / mecum an-/nis · n(umero) · XI. Foto: arxiu mac - Olèrdola. 103 AGER TARRACONENSIS 3. LES INSCRIPCIONS ROMANES Bibliografia: irc i, 13 = cil ii2, 14, 2276. Cf. Giró 1959; Rodà 1992; Járrega 1992, 83; Revilla i García 2007, 59. Traducció: «(Nom de persona) aquí jeu en pau. (Nom de persona) a la seva esposa, que bé ho mereixia, que va viure amb mi el nombre d’onze anys.» Recuperada probablement en el mateix context que la núm. 43, una àrea de necròpolis tardana potser associada a una vil·la de la zona d’Olèrdola (referència vinseum mv-15581). Aquest epitafi no ha conservat el nom ni de la difunta ni del dedicant; malgrat això, es pot saber que molt probablement eren cristians, segons indica el formulari hic requiescit in pace, propi de les inscripcions tardanes de Tarraco (cf. Gorostidi i López 2008). Datació: iv dC. 59. Inscripció monumental de les Masuques. Fragment de placa monumental de marbre recuperat al castell de Castellet, les Masuques (Castellet i la Gornal, Alt Penedès). Dipòsit: Vinseum - Museu de les Cultures del Vi de Catalunya, de Vilafranca del Penedès (mv-2851). Placa de marbre blanc (Luni?), amb vetes grises i sense motllura (52,5 x 60 x 6,5 cm). Interpuncions lanceolades. Alt. lletres: 14,3-14; 10,7 cm (n). [---]+ius · / [---]in · / ------. L. 1: [L. Licin]ius (irc); l. 2: [Barc]in(?) (irc); l. 3: [H.S.E.H.M.N.S.] (irc). Bibliografia: irc i, 8 = cil ii2, 14, 2350. Foto: l’autora. Monument funerari de considerables dimensions, algunes restes del qual es troben a prop del castell. La formulació al nominatiu i l’absència de la referència als déus Manes permeten la proposta de datació. Datació: i dC. 60. Fragments de Can Bas. Dos fragments d’inscripcions recuperades el 1956 per P. Giró a Lavern, Can Bas, a la partida de la Campana (Subirats, Alt Penedès). A) Dipòsit: Vinseum - Museu de les Cultures del Vi de Catalunya, de Vilafranca del Penedès (mv-16762). Placa de marbre blanc (Luni), amb restes de motllura i de pautat i una línia de text amb lletres capitals quadrades de molt bona factura (6,5 x 5 x 2,5 cm). Un altre fragment de placa amb motllura de la mateixa procedència es conserva també al museu (18 x 14,5 x 5,5 cm). ------ / [---] + [---] / [---] A [---] / ------. Bibliografia: irc i, 16 = cil ii2, 14, 2342. Cf. Cebrià, Ribé i Senabre 1992, 95. 104 Foto: l’autora. Catàleg epigràfic B) Dipòsit: Vinseum - Museu de les Cultures del Vi de Catalunya, de Vilafranca del Penedès (mv-16763). Placa de marbre blanc (Luni), corresponent a un fragment central amb pautat (5,2 x 9 x 2,9 cm), amb una línia conservada de text amb lletres capitals quadrades de molt bona factura. Alt. lletres: 3,9 cm. ------ / [---]E M [---] / [---] S [---] / ------. Bibliografia: irc i, 17 = cil ii2, 14, 2345. Cf. Giró 1959, 304; Cebrià, Ribé i Senabre 1992, 95. La recuperació d’aquests fragments és un indici de la presència d’inscripcions, probablement funeràries, que caldria relacionar amb la vil·la de Can Bas segons es desprèn de les restes materials recuperades (amb fragments de marbre, un d’ells una balustrada o taula Foto: l’autora. amb el cap de felí, cf. registre vinseum núm. inv. mv14745). Datació: i-ii dC. 61. Fragment de Vinya Gran. Recuperat el 21 de juny de 1986, en un camp acabat de llaurar (Sant Martí Sarroca / Castellví de la Marca, Alt Penedès). En aquest punt es localitza l’explotació agrícola d’alt Imperi de la partida de la Vinya Gran (Mayer i Rodà 1996, 303). Dipòsit: Vinseum - Museu de les Cultures del Vi de Catalunya, de Vilafranca del Penedès (mv-16761), donació de J. Gràcia Giralt. Placa de pedra calcària (13 x 8 x 3,1 cm). Fragment central de la part superior d’una placa sense motllura, polida per darrere, amb restes d’inscripció en capital quadrada amb apicatures i bona factura. a de mòdul estret. Alt. lletres: 4 cm (l). ------ / [---]++[---] / [---] + LI[---] / [---]ATA[---] / ------. Bibliografia: irc i, 193 = hep 7, 249 = cil ii2, 14, 2339. Cf. Mayer i Rodà 1996, 305-306 i fig. 2. Atès el context del seu retrobament, és possible associar aquest fragment a una àrea funerària dependent del jaciment d’època imperial identificat (referència Vinseum núm. inv. mv-14700). Datació: i-ii dC. Foto: l’autora. 105 AGER TARRACONENSIS 3. LES INSCRIPCIONS ROMANES 62. Fragment de la Pobla. Recuperat a la zona de la Pobla (Mont-roig del Camp, Baix Camp). Dipòsit: família Sedó. Làpida de pedra d’Alcover (Massó) (8,3 x 10,5 x 1,6 cm). ------ / [---]A[---] / [---]NIA[---] / ------. Bibliografia: hep 2, 674 = Bayerri 1948, 125-126; Massó 1986; Mayer i Rodà 1988, 3.3 = cil ii2, 14, 2256. La presència d’una inscripció pot ser argument per proposar l’existència d’una àrea de necròpolis, potser vinculada a una vil·la o establiment rural. Datació: ii-iii dC. Foto: J. Massó. 63. Fragment del Mas d’en Toda. Recuperat el 1985 al Mas d’en Toda (Riudoms, Baix Camp, jac 62). Dipòsit: Museu de Riudoms. Bloc de pedra calcària (llisós) (5 x 4 x 4,5 cm). ------ / [---]I · A[---] / ------. Bibliografia: Massó 1985 = Mayer i Rodà 1988, 3.3 = hep 2, 675 = cil ii2, 14, 2258; Massó 2006, 4-5. Es tracta d’un bloc de forma irregular, de reduïdes dimensions, de 5 x 4 cm, amb un gruix de 4,5 cm. Segons Massó, es tracta d’un fragment de pedestal o d’ara. Les úniques lletres conservades són la part superior d’una a i una altra, de pal vertical, que podria ser una i o una m. Aquest fragment va pertànyer sens dubte a l’àrea associada a la vil·la romana del Mas d’en Toda (cf. jac 62). Datació: Imperial. Foto: J. Massó. Dibuix: E. Ramón. 106 Catàleg epigràfic 64. Fragment de Mas Quefa. Entre les restes trobades als anys quaranta a la partida de Mas Quefa (la Bisbal del Penedès, Baix Penedès). «…una làpida de marbre amb inscripció llatina». Bibliografia: cil ii2, 14, 2333. Cf. Solé 1948, 47, 72, 101; Giró 1964-1965, 322; Rauret 1963; Prevosti et al. 2003; Prevosti en premsa. 65. Inscripció indeterminada del Mas d’en Bosch. Al Mas d’en Bosch (Constantí, Tarragonès, jac 111). Durant els treballs agrícoles, el senyor Sabaté, un dels propietaris de la finca, va trobar quatre monedes i una inscripció, de cronologia indeterminada, i Els estudis de la zona han localitzat restes de la presència d’una vil·la romana d’època imperial amb preexistències d’èpoques precedents republicana i ibèrica (Prevosti et al. 2003, 181; Prevosti en premsa). La notícia de la inscripció va ser recollida per P. Giró tal com la transcrivim, per la qual cosa només podem suposar la seva associació a la vil·la d’època imperial localitzada. Datació: Imperial. dos anells d’època romana. La inscripció es va tornar a tapar. Bibliografia: Papiol 1973-74, 251; Papiol 2004, 75-81; cil ii, 14, 2288. 66. Fragment de Centcelles. Recuperat durant les intervencions arqueològiques del 1964 a la vil·la de Centcelles (Constantí, Tarragonès, jac 103). Dipòsit: Museu Nacional Arqueològic de Tarragona (Museu de Centcelles). Tabula de calcària grisa (8 x 14,5 x 3,5 cm). Alt. lletres: 4,2 cm. [---]++ / [---]mia / ------? [Postu, -Septi]mia (cil) Bibliografia: rit 907 = cil ii2, 14, 2285. Foto: l’autora. L’escassetat de les restes no permeten fer cap proposta sobre el contingut de la inscripció, tot i que és molt possible que es tracti d’un fragment de làpida funerària. Els dos gentilicis proposats són ben documentats a l’epigrafia de Tarraco (cf. rit 490). Datació: i dC. 107 AGER TARRACONENSIS 3. LES INSCRIPCIONS ROMANES 67. Bloc de mausoleu monumental de Centcelles. Vil·la romana de Centcelles (Constantí, Tarragonès, jac 103). Dipòsit: Museu Nacional Arqueològic de Tarragona (Museu de Centcelles). Arquitrau o part monumental en pedra de Santa Tecla (30 x 63 x 55 cm) d’un monument funerari de grans dimensions. Alt. lletres: 13 cm. [D(is)] M(anibus) (h) ------ Les restes de la m a final del bloc, inequívoca invocació als déus Manes, és indici de la naturalesa funerària de la construcció a la qual pertanyia aquest bloc, probablement un mausoleu associat amb la vil·la de Centcelles. Les seves característiques el permeten situar en un moment coincident amb el pedestal dedicat al sevir augustal M. Fulvius Musaeus per la seva dona Sutoria Surilla (cf. 11), cosa que fa plantejar com a hipòtesi que es pogués tractar del mausoleu dels propietaris de la vil·la a finals de segle i, inicis del ii dC. Datació: i-ii dC. Bibliografia: rit 908 = cil ii2, 14, 2284. Cf. Àlvarez et al. 2009, 72 i fig. 56. Traducció: «Als déus Manes…» Foto: A. Gutiérrez Garcia-M. 68. Fragment del Mas d’Aiximus (Mas d’en Pons). Recuperat l’any 1945 al Mas d’Aiximus, conegut també com de l’Arbanès, jaciment que queda englobat dins del Mas d’en Pons (la Canonja, Tarragonès, jac 129). Dipòsit: Museu d’Arqueologia Salvador Vilaseca, de Reus (núm. inv. 6011). Placa de pedra d’Alcover (7,5 x 8 x 3,5 cm). Alt. lletres 4,5 cm. ------? / [---]+[---] / [---]SEM[---] /-------? Bibliografia: Vilaseca 1953a, 232 = 2241; Massó 1992b. cil ii2, 14, La troballa per part de S. Vilaseca d’un fragment de làpida amb les lletres se en capital quadrada, al Mas de l’Arbanès «en un cany(issar) a uns 200 metres del mas, al costat d’un camp d’oliveres» (Vilaseca), és l’únic document que permet proposar l’existència d’una vil·la o d’una àrea de necròpolis a la qual es pugui adscriure aquest petit fragment d’inscripció, molt probablement de tipus funerari. Datació: i dC. 108 Foto: arxiu immr. Catàleg epigràfic 69. Fragments dels Munts. Una sèrie de fragments de plaques funeràries amb restes d’inscripcions van ser recuperats a la necròpolis de la vil·la dels Munts. Les dues aquí recollides van ser publicades a les rit; la resta, inèdites, sortiran al pròxim volum del cil ii2 amb els números 2310, 2312, 2314-2318,2320. A) Recuperat el 1970. Dipòsit: Museu Nacional Arqueològic de Tarragona. Placa de marbre gris clar (6 x 11 x 5,2 cm). Alt. lletres: 2 cm. Probablement de l’àrea de necròpolis de la vil·la (Remolà 2008). Datació: Inicis de l’Imperi. B) Recuperat el 1972. Dipòsit: Museu Nacional Arqueològic de Tarragona. Placa de marbre (6 x 7 x 1,5 cm). Alt. lletres: 1,5-2 cm. ------? / [---]R[---] / [---]TER[---] / [---]CAT[---] / ------? Bibliografia: rit 1080 = földy 2003, 172. cil ii2, 14, 2313. Cf. Al- ------ / [---]MATE[---] / ------. mate[r?, -rnus?] (rit). Bibliografia: rit 926 = cil ii2, 14, 2319. Cf. Alföldy 2003, 172. De les restes no és possible reconstruir noms, però sí que sembla que es tracta d’una inscripció de caràcter funerari. Datació: iii dC (cil). 70. Fragment del Mas de Valls. Mas de Valls - Porpres (Reus, Baix Camp, jac 87). Fragment de placa de pedra de Santa Tecla (6 x 5-3 x 1,2 cm). Alt. lletres: l. 2: 2,3 cm. Dipòsit: Museu d’Arqueologia Salvador Vilaseca, de Reus. ------ / [---]LM[---] / [---]TM[---] / [---]+[---] / -----? Bibliografia: cil ii2, 14, 2262. Aquest fragment va ser trobat recentment pel propietari actual de la finca. La mida escassa de la peça i l’escassetat del text conservat no permeten proposar més que la possibilitat que es tracti d’un epígraf funerari. Datació: i dC (primera meitat?). Foto: l’autora. 109 AGER TARRACONENSIS 3. LES INSCRIPCIONS ROMANES vii. Mil·liaris 71. Mil·liari de Santa Margarida. 1975, a l’ermita de Santa Margarida (Martorell, Baix Llobregat). Dipòsit: ermita de Santa Margarida. Mil·liari de lumaquel·la (55 x 48 cm = 143,59 cm de diàm.). Part central d’una columna de mil·liari, tallat verticalment. Alt. lletres: 8,3-6,8; 9,2-7,1; 7,8 cm. [D(omino) n(ostro) M]ag[n]o / [Mag]nentio / [Vict]o[ri ac Triumphatori semper Augusto] ? Bibliografia: irc i, 164 = irc v, Suppl., p. 26 = cil ii2, 14, M2; Pallí 1985, n. 11; Lostal 1992, n. 181; Navarro Sáez 1999, 126. El 1998 es va recuperar del fons del riu Llobregat un altre fragment de columna mil·liària, aquesta anepígrafa, amb part de la base quadrangular tot en un sol bloc de gres vermell. També es conserva a la mateixa església de Santa Margarida (irc v, 26; hep 12, 49; = cil ii2, 14, M1). L’ermita va ser edificada sobre les restes d’una construcció romana, interpretada com la mansio ad fines, a la vora del pont de Martorell, i que mai s’ha pogut localitzar. Datació: 350-353 dC. Foto i dibuix: J. Lostal. 72. Mil·liari de les Masuques. El mil·liari fou descobert el 1927 pel Dr. T. Creus en una bassa d’alimentació d’un molí, a Can Llopart, ermita de Sant Esteve (Castellet i la Gornal, Alt Penedès). Estava aprofitat com a sarcòfag cristià i contenia dos esquelets (referència vinseum n. 15568). Dipòsit: mac - Barcelona (núm. inv. 7596). Es tracta d’un mil· liari palimpsest de calcària blanca (235 x 65 diàm.); la primera inscripció (a) va ser realitzada a la dreta de la segona (b). Alt. lletres: a) ?; b) 10,1-6,6; 9,2-7,1; 10,17,9; 10,5-3,4 cm. A) ------ / [Au]gusto / [---]so[---] / -----B) D(omino) n(ostro) invictissimo / piissimo victorio-/ sissimo principi / Iuliano / Augusto. Bibliografia: irc i, 165 = Lostal 1992, n. 184; irc v, Suppl., p. 26; = cil ii2, 14, M6. Cf. Trens 1926-1927; Virella 1983, 56; Navarro Sáez 1999, 126. 110 Foto i dibuix: J. Lostal. Catàleg epigràfic Es tracta, doncs, d’un mil·liari de Julià l’Apòstata (360-363), que indica que per aquest indret passava la Via Augusta, a la qual via també deu correspondre el pont que salva la riera d’Estadella, pocs metres més enllà del camí actual. Aquest indret devia donar origen a un lloc de culte, al voltant del qual es va formar una necròpolis, a la qual devia pertànyer la placa cristiana descrita al 45, on s’acabà utilitzant la pedra mil·liar com a tomba, quan ja no servia per a la funció originària. El lloc cultual ha persistit en l’església de Sant Esteve. El pont de Can Llopart és situat sobre el torrent d’Estadella (conca del Foix), a uns 140 m.s.n.m., a pocs metres de l’església romànica de Sant Esteve de Castellet, a una distància del mar d’uns 10,3 km (Cebrià, Ribé i Senabre 1992, 101). Juntament amb el mil·liari, el pont devia formar part del tram de la Via Augusta entre la Gornal i les Masuques. Datació: 360-363 dC. Ermita de Sant Esteve, i al costat, Can Llopart (Castellet i la Gornal). Foto: l’autora. 73. Mil·liari de Subirats. Trobat el 1973 a l’església del Castell (Subirats, Alt Penedès). Dipòsit: castell de Subirats. Mil·liari de lumaquel·la (2,36 cm; diàm. 61-54 cm), reutilitzat com a sarcòfag. Va ser restaurat el 1982. Alt. lletres: 7; 7,2; 7,8; 9-3,4; 5 cm. [Imp(eratori) Caes(ari) C(aio) Messio] / [Q(uinto) Traiano Decio] / [Invicto Pio Felici Aug(usto)] / [Dac]i[co maximo pontifici maximo] / [trib]un[ic(ia) pot(estate) II-III co(n)s(uli) II p(atri) p(atriae) proco(n)s(uli)] / [et Q(uinto)] He[rennio Etrusco Messio] / [Decio N-] obi[liss(imis) Caes(aribus)] / [Vi]a [Aug(usta)] / ------. Bibliografia: irc i, 167 = Lostal 1992, n. 113; irc v, Suppl., p. 27; cil ii2, 14, M3. Cf. Pallí 1985, 104, n. 12; Cebrià, Ribé i Senabre 1992, 101. Es refereix a Herenni Etrusc, fill de l’emperador Deci. L’estructura del text sembla aproximada a la del mil·liari de Borriol (cil ii, 4949) i del Mas d’en Gran (76). Va ser recuperat als voltants del pont de Can Llopart, probablement romà (Cebrià, Ribé i Senabre 1992, 101). Forma part de la sèrie de mil·liaris de la Via Augusta al sud del Llobregat. Datació: 250-251 dC. Foto i dibuix: J. Lostal. 111 AGER TARRACONENSIS 3. LES INSCRIPCIONS ROMANES 74. Mil·liari de Tamarit. Fragment de mil·liari, actualment encastat en una de les parets del jardí del castell de Tamarit (Tarragona, Tarragonès). Localitzat gràcies a les indicacions de J. Rovira Soriano. ------? [---]AES · DI[---] [---]++++[----] [Imp. C]aes(ar) Di[vi f(ilius) Augustus---] o [Ti. C]aes(ar) Di[vi Augusti f(ilius)---]. Bibliografia: Campedelli en premsa; M10. cil ii2, 14, Datació: Es tracta d’un nou mil·liari de la propera Via Augusta. Segons les dues restitucions possibles, del mateix August o del seu successor, Tiberi. Foto: J. Rovira. 75. Mil·liari de Cambrils. Recuperat el 1803, a 1 km del poble de Cambrils en direcció a Montbrió, a prop del Camí Reial, al mas de Benito Bru i Gil (Cambrils, Baix Camp, jac 211). El 1851, Villanueva afirma que aquest fragment de mil·liari es trobava a Reus per ser col·locat a l’ermita de la Misericòrdia (Massó 1985b), però actualment està desaparegut (226 cm d’altura i 70 cm de diàmetre). Es va trobar juntament amb un segon fragment, anepigràfic, considerat part d’un mil·liari diferent (Lostal 1992, n. 214). Ti(berius) Claudi[us Drusi f(ilius)] / Caesar [Augustus] / German[icus po]n[tifex] max(imus), trib[unic(ia) po]t[est(ate)…] / co(n)s(ul) IIII, [Imp(erator)---] / pater [patriae] / (millia passuum) CXI[X] (sive CXI[IX]). Bibliografia: Laborde 1806 = cil ii, 4954 = rit 935. Cf. Massó 1985c, 117; Pallí 1985, 114; Massó 1990a, 48; Lostal 1992, n. 46 i 214 (fragment anepígraf ); hep 5, 757; cil ii2, 14, M16 i 17. Dibuix: J. Moulinier. Les «dues columnes mil·liars» a les quals fa referència la notícia del retrobament corresponen molt probablement a dues parts d’una mateixa peça (Massó). El 1851, Villanueva afirma que aquest fragment de mil· liari es trobava a Reus per ser col·locat a l’ermita de la Misericòrdia (Massó 1985c). Totes dues parts van ser buidades amb la intenció de fer-se servir com a tombes per als propietaris dels terrenys. Actualment no es conserva cap de les peces, però sí que coneixem la inscripció d’un dels fragments, dibuixat per J. Moulinier. Aquest mil·liari de l’emperador Claudi es data entre els anys 47 i 50 i es podria relacionar amb el tram de la Via Augusta de Tarraco a Oleastrum. Segons Pallí, les milles marcades serien 190, xifra que coincidiria amb la distància des dels Pirineus fins al lloc on es devia ubicar originalment, a uns 11 km al sud del mas on es va trobar. Del principat de Claudi s’han trobat dos mil·liaris més a Catalunya: un a Sant Cugat del Vallès (Lostal 1992, n. 45) i l’altre a Guimerà (Lostal 1992, n. 47). 112 Catàleg epigràfic 76. Mil·liari del Mas d’en Gran. Recuperat el 1855 al Mas d’en Gran, Vilafortuny (Cambrils, Baix Camp, jac 212). Actualment desaparegut, esmicolat pel propietari, Josep Porqueras, per fer-ne servir els trossos en una paret. Mil·liari troncopiramidal («cono truncado de alto 3 pies 8 pulgadas y de diámetro 2 pies»). [Imp(eratori) Caes(ari) C(aio) Messio] / [Q(uinto) Traiano Decio Invic] / [to Pio Felici Aug(usto) Dac(ico) max(imo) et] / [Q(uinto)] Herennio [Etrusco] / {C(aio)} Messio D e [cio Nobi]/lissi{a}mo [C]aes(ari) p on t (ifici) m ax (imo) / tri b (unicia) p o t(estate) I II co(n)s(uli) I I, p(atri) p(atriae) / Proc[o](n)s(uli) Via Aug(usta) / m(ilia) p(assuum) CLXXX. Bibliografia: cil ii, 4953 = rit 936 = Lostal 1992, n. 114. Cf. Gibert 1900 (reed. 1988), 36; Massó 1985c, 118; Pallí 1985, 112; Massó 1990b, 49; Massó 1990c, 347-353; Jordà 1992, 67; Adserias 1998, 88-89; cil ii2, 14, M14. La titulatura imperial correspon al pare Deci, tot i que el mil·liari està a nom del fill, Herenni Etrusc, anomenat com a hereu (nobilissimus Caesar). Testimoni de l’acció restauradora de la Via Augusta per part de l’emperador Deci. L’any 1855 es va localitzar un mil·liari a prop de la partida del Mas d’en Gran, en terres de Josep Porqueras. Segons Massó (1990c), aquesta partida se situaria al nord del denominat Mas d’Olesti, sota la partida Dibuix: cil ii. dels Corralets, al límit dels termes municipals de Vilaseca, Salou i Cambrils. L’existència d’aquest mil·liari es coneix per un manuscrit que va començar a escriure el 1854 el rector de Vila-seca, Salvador Babot, i que actualment es conserva a l’Arxiu Parroquial de Vila-seca, publicat per Jordà (1992): «En la Parra. de Vilafortuny cerca del Mas den Gran en tierras de José Porqueras de Vilaseca», i que l’autor descriu com un «cono truncado de alto 3 pies 8 pulgadas. diametro 2 pies. escrito en las ¾ partes de su circunfª. La linea supor. La mitad solo se ven la mitad de las letras». Salvador Babot va informar de la troballa Bonaventura Hernández Sanahuja, el qual, com a «Inspector de Antigüedades», va elaborar un informe que va ser publicat en format reduït al Diario de Tarragona. Segons el manuscrit de Babot, el mil·liari fou trencat per fer-lo servir de reble per construir marges. Datació: Es tracta d’un mil·liari d’època de l’emperador Deci (249-251 dC). 113 AGER TARRACONENSIS 3. LES INSCRIPCIONS ROMANES 77. Mil·liari del Morell. El Morell (Tarragonès, jac 31). Dipòsit: Museu Nacional Arqueològic de Tarragona (núm. inv. 37246). Mil·liari de pedra sorrenca (1,71 x 0,53 m diàm.). El mil·liari, trencat en diversos fragments, va ser restaurat per poder recuperar la seva forma cilíndrica original. La inscripció ha conservat 13 línies (segurament n’hi devia haver alguna més al final) amb una longitud mitjana de 0,89 m. Les lletres, realitzades en capital quadrada, oscil·len entre els 8 i 10 cm d’alt i són típiques del segle iii (segons Montón). Hederae distinguentes. Alt. lletres: 8-10 cm. Imp[(eratori) Caes(ari)] P(ublio) · Lici/nio [·] Valeriano [·] Pio / Filici [·] Invicto [·] Aug(usto) / pontifici [·] max(imo) · tri-/bunicia [·] {p}potes{t}ta/[te] co(n)s(uli) [II p(atri) p(atriae) / pr]oco(n)s(uli) / [I]mp(eratori)[·] Cae[s(ari) · P(ublio) · Licinio] / Valerio[· Gallieno] / [P] io [·] Filic[i · Invicto] / Aug(usto) · pon[tifici · max(imo)] / tr(ibunicia) {p}otes{t}ta-]/te co(n)s(uli)[ p(atri) p(atriae) proco(n)/s(uli)] / P · P[ · ++[---] / ------. Bibliografia: Montón 1976-77, 45-47; Rovira et al. 1984, 121; Massó 1987, 49; ipac 1990; Lostal 1992, 127; Solana i Hernández 2002, 176; cil ii2, 14, G18. Els articles de referència no especifiquen el lloc exacte de la troballa, però se sap per notícies orals que va ser en obres que s’efectuaven en la indústria El Paular, ara Repsol Química, en terme del Morell, per lògica, pel lloc on passa la via romana cap a Ilerda. L’hem situat, doncs, entre la via del tren (on hi ha la partió de terme amb la Pobla de Mafumet) i la riera de la Selva. Aquest mil·liari documenta una reparació de la via romana de Tarraco a Ilerda, a l’altura del Morell, en època de Valerià i Gal·liè. El fet que no aparegui el títol de Germanico Maximo, que els dos emperadors van rebre l’any 256, en derrotar les tribus germàniques de la vall del Po, podria indicar una cronologia entre el 253 i 256 (Lostal). Segons Solana (2002), es data el 254. Datació: 253-256 dC. Foto i dibuix: J. Lostal. Foto: F. J. Montón / rsat. 114 Catàleg epigràfic – Anepígrafs 78. Mil·liaris de les Gunyoles. Dos mil·liaris recuperats a les Gunyoles (Avinyonet del Penedès, Alt Penedès). El primer, de Can Ràfols, és un fragment de mil·liari de gres (203 circ. x 144-110 cm). El segon mil·liari anepígraf va ser recuperat a Can Mestres (Cebrià, Ribé i Senabre 1992, 101). Dipòsit: al costat de la torre de les Gunyoles, in situ, reutilitzats com a pilastres d’un porxo. Bibliografia: irc i, 166 = Lostal 1992, n. 208 = cil ii2, 14, M4. Cf. Giró 1971; Cebrià, Ribé i Senabre 1992, 101; irc v, Suppl., 27; Huélamo 2004, 20 (n. 133 i 134). Segons Lostal, van ser moguts del seu emplaçament originari. Tots dos devien pertànyer a la Via Augusta, en el tram entre Ad Fines i Antistiana. Foto: irc. 79. Mil·liari del Camí de la França. Camí de la França, a 2 km al sud del Vendrell (el Vendrell, Baix Penedès). Dipòsit: plaça de l’11 de Setembre, la Bisbal del Penedès. Mil·liari de calcària ocre amb columna i base (222 cm total (159 + 63 base). A causa de l’estat de la superfície, no es pot saber si fou inscrit o si es tracta realment d’un mil·liari anepígraf. cil Bibliografia: Pallí 1985, n. 14; Lostal 1992, n. 209; ii2, 14, M8. És de la Via Augusta, a prop de la mansio Palfuriana. Foto: l’autora. 115 AGER TARRACONENSIS 3. LES INSCRIPCIONS ROMANES 80. Mil·liari del Francàs. A la finca El Francàs, propietat de Joan Álvarez, el descobridor (Sant Vicenç de Calders - el Vendrell, Baix Penedès). Dipòsit: en una cruïlla enjardinada a la sortida de la carretera Barcelona-València, en direcció sud. Mil·liari de roca arenisca carbonatada ocre ataronjat de gra gruixut (213 x 62 cm diàm.). Va ser trencat per la meitat en unes obres dels anys setanta i retirat del seu lloc original per encàrrec dels Srs. Jaume Ruart, Albert Jané i d’altres. A conseqüència d’això va ser restaurat i col·locat en una cruïlla del Vendrell. En origen la pedra devia ser cilíndrica, amb 0,60 m de diàmetre, com és propi dels mil·liaris romans. En època cristiana va ser rebaixada i convertida en rectangular, i devia perdre la inscripció que devia dur. Fa 1,85 m d’alçada (columna: 1,40 m; base: 0,40 m), i l’amplada de les cares fa entre 0,37 i 0,40 cm. La columna és quadrangular, rematada en piràmide, amb base circular. A les quatre cares presenta dotze creus gravades entre la meitat i la part superior de la columna. Dibuix: P. Giró. Bibliografia: Giró 1968; Pallí 1985, 107; ipac, Baix Penedès; Lostal 1992, n. 210; Pallarès i Aymamí 1997, 51-52; cil ii2, 14, M9. Mil·liari cristianitzat, ja que presenta dotze creus gravades. Aquest ritu de cristianització contra el costum medieval d’adorar aquest tipus de monuments es testimonia també a la Bretanya (Lostal). 81. Mil·liari del Trull. Al restaurant El Trull, a 1 km al sud de la Torre dels Escipions (Tarragona, Tarragonès). Recuperat en un marge de pedra seca que hi havia al cantó del recinte del mateix establiment. Dipòsit: a l’entrada del jardí que condueix a l’antic trull on ara es troba el restaurant. Mil·liari amb columna i base de calcària blanca i gra fi, molt erosionat, partit pel mig i restaurat (2,40 x 60-80 cm diàm.). Bibliografia: Mayer i Rodà 1985, 177; Lostal 1992, n. 211; cil ii2, 14, M11. Aquest mil·liari es trobava entre les mansiones Palfuriana i Tarraco (Lostal). Foto: l’autora. 116 Catàleg epigràfic 82. Mil·liari de la Pineda. «Dins lo terme de Salou prop Nostra Senyora de la Pineda» (Vila-seca, Tarragonès, jac 155). Actualment desapareguda. cil Bibliografia: Pallí 1985, 110; Lostal 1992, n. 212; ii2, 14, M13. 83. Mil·liari de la Feixa del Cintet. A la Feixa del Cintet, a Castellet i la Gornal, segons l’ipac, però en una relació de llocs del municipi del Vendrell afectats pel pas de la línia d’alta velocitat publicat al boe (núm. 208, del 31/08/1999) apareix citat juntament amb altres indrets, com Can Cassanyes, la ubicació dels quals es correspon amb les coordenades donades per Mauri. cil Citat en una carta de Pons d’Icart a Antoni Agustí del 12 de març de 1576: «Una columna he trobada scrita la qual està fincada dreta en una garriga y en dins lo terme de Salou prop Nostra Senyora de la Pineda» (Pallí). Situat prop de l’antic camí ral de Vilafranca a Valls, en una vinya, es verifica l’existència del cilindre de pedra rebuidat, que presenta diverses marques epigràfiques en la cara exterior, i que podria correspondre a una columna reutilitzada o potser a algun tipus de límit rural. Bibliografia: ipac; Mauri 2006 (annex 16, n. 1651); ii2, 14, M7. viii. Inscripcions de Tarraco trobades al territori – Traslladades en època antiga 84. Fragments recuperats al suburbi. A. Fragment del camí Vell de Salou. Camí Vell de Salou, 4 (eixample 23, polígon industrial del Francolí, Tarragona, Tarragonès, jac 117). Fragment d’una placa de marbre blanc (Luni?) (13 x 16 x 4 cm), reutilitzada com a material de construcció en un dels murs del jaciment. Alt. lletres: ca. 5,5 cm. Dipòsit: Museu Nacional Arqueològic de Tarragona (Polígon. Núm. inv. TEF-23-97-103-1). [---]A+[---] / [---]BR · IV[---] / [---]DCC+[---]/ ------. Bibliografia: Adserias, Garcia i Teixell 2001, 213247; cil ii2, 14, 2233. La forma arrodonida del fragment donada pels talls del contorn fa pensar en una primera reutilització com a tapadora (d’àmfora o gerra; cf. Mayer 2008, 237, per a un paral·lel en marbre), normalment fetes de ceràmica, i en un segon moment, com a part de material de construcció. El tipus de lletra i la grandària fan suposar un text molt acurat, la funció del qual no es pot saber. De Foto: Codex / arxiu rsat. 117 AGER TARRACONENSIS 3. LES INSCRIPCIONS ROMANES l’única seqüència conservada a la línia 2 es pot proposar que es tracta d’un cursus honorum. L’escassa informació aportada per la inscripció no en permet establir una procedència clara, tot i que és possible intuir que el seu contingut fos un cursus honorum d’un personatge de rang. De totes maneres, les seves característiques com a element moble fan molt probable un origen urbà. B. Fragment de l’Arrabassada. Trobada el mes de gener del 1823 per uns pescadors a la platja de l’Arrabassada (Tarragona, Tarragonès): «…junto al arenal ó playa de la Rabazada» (Posada). Placa de marbre (ca. 9 x 9 x 2,3 cm). Actualment desapareguda. ------? / [Ti(berio) Caesar]e · Augusto [pontif(ice) max(imo) co(n)s(ule) III imp(eratore) VIII tribunic(ia) potest(ate) XXV] / Ser(vio) Cornelio [Cethego L(ucio) Visellio Varrone co(n)s(ulibus)] / [II]X Ìdus Febr(uarias) S[---] / [---?] C(aius) Iulius [---] / -------? Dibuix: Codex / arxiu rsat. Traducció: «… Essent Tiberi Cèsar August pontífex màxim, cònsol per tercera vegada, emperador per la vuitena, amb potestat tribunícia per vint-i-cinquena vegada, i cònsols Servi Corneli Cetegus i Luci Visel·li Varró, el vuitè dia abans dels idus de Febrer, (…), Gai Juli…» Bibliografia: cil ii, 4095 = rit 475 = cil ii2, 14, 2302; cf. Posada 1832, 23. El fragment de text conservat conté les restes d’una datació consular que, segons G. Alföldy (cil ii2), correspon al 6 de febrer de l’any 24, l’onzè any de govern de l’emperador Tiberi. La llargària original de la placa devia ser d’uns 50 cm, per la qual cosa és possible pensar que es tractés d’una placa d’epistili amb la dedicació a una divinitat, el nom de la qual es devia trobar més amunt, com indica una resta de lletra s, corresponent, per exemple, a S[ilvano ---], o també l’edifici en qüestió, com s[acrarium --- fecit] («Res tamen in dubio manet»). La recuperació d’aquest petit fragment a la platja de l’Arrabassada fa pensar que es trobava desplaçat del seu àmbit originari, molt probablement a les proximi- 118 Dibuix: Posada, ms. (cortesia de G. Alföldy). tats del centre urbà. Cal tenir en compte el fet que sota Tiberi es va dedicar per primera vegada a Occident un temple per honorar August com a déu (Tac., Ann., i, 78), i aquest petit fragment d’epistili datat en època tiberiana fa palesa una activitat edilícia a la ciutat en coincidència amb aquest important esdeveniment. Datació: 6 de febrer de l’any 24 dC (segons les restitucions d’Alföldy). Catàleg epigràfic 85. Fragment d’opus sectile de la Llosa. Recuperat el 1992 durant les intervencions a la vil·la romana de la Llosa (Cambrils, Baix Camp, jac 203). Dipòsit: Museu de Cambrils (mnat, núm. inv. cll-92-1303). ------? / [---]+[---] / [---] · +[---] / ------? L. 2: e o f Bibliografia: cil ii2, 14, 2249. Fragment d’inscripció del segle i o ii dC, reutilitzada com a peça d’un paviment d’opus sectile. Probablement la inscripció es trobava a Tàrraco, on, un cop finalitzada la seva funció originària, va ser tallada i adaptada en un taller especialitzat en aquest tipus de decoracions, per després ser incorporada a un dels paviments de la vil·la de la Llosa. Foto: l’autora. 86. Inscripció votiva de Reus. Bloc paral·lelepípede de pedra calcària (90 x 70 x 55 cm), nucli d’un pedestal votiu, amb forts senyals d’una reutilització posterior que afecten gran part del camp epigràfic. Va aparèixer incrustat el 1945 en una casa al núm. 15 del carrer de Montserrat de Reus (Baix Camp, jac 81), avui desaparegut a causa de l’enderroc de la casa el 1986. Se’n conserva una còpia de guix al Museu d’Arqueologia Salvador Vilaseca, de Reus. [Be]ll[onae](?) / Sac[r]um / pr[o sal]ute / ------. [·]LL[··]IO, rit Bibliografia: rit 913 = cil ii2, 14, 2259. Cf. Vilaseca 1953, 84-85; Vilaseca 1956, 20; Massó i Ramón 1984a, 7; Massó 2003a, 75-76. L’any 1945 es va localitzar una inscripció al número 15 del carrer de Montserrat, actualment dins del centre comercial i residencial del Pallol. Quan es va descobrir, formava part d’un pilar dels baixos de l’edifici i va poder ser estudiada per Lluïsa Vilaseca. Se’n va fer una còpia mitjançant un buidat directe de guix, reproducció que va estar exposada durant molt de temps al Museu de Reus, i l’original es va quedar al seu lloc, fins que el 1986 va desaparèixer com a conseqüència d’uns treballs d’enderrocament. La primera editora, Ll. Vilaseca, relacionà aquesta troballa amb el descobriment d’un sarcòfag monolític llis (conservat al Museu de Reus), al carrer Bisbe Grau, actualment anomenat de la Presó, i va plantejar que hagués format part d’una necròpolis d’una antiga Foto: arxiu immr. vil·la romana. Ara bé, les fórmules emprades, sacrum i pro salute, indiquen que es tracta d’una inscripció votiva, fet que fa pensar en una relació amb un àmbit de culte. La nova proposta de G. Alföldy llegeix el nom de la deessa de la guerra Bellona. Les circumstàncies del seu retrobament, en estat de segona reutilització, després d’haver estat fet servir com 119 AGER TARRACONENSIS 3. LES INSCRIPCIONS ROMANES a contrapès (cf. Massó), fan que el seu emplaçament originari sigui desconegut. A més, la grandària del pedestal votiu, la qualitat de la paleografia que es pot entreveure a les poques lletres conservades i el fet que la fórmula pro salute normalment vagi relacionada amb una dedicació de tipus imperial posen en dubte el seu origen a la zona de Reus, ja que aquest tipus d’inscripció és més adient per a un ambient urbà, com un temple o un espai dedicat al culte imperial. Per això és probable pensar que aquest pedestal provingui de Tarraco. – Traslladades en època moderna 87. Pedestal de Seiedius (?) Achilleus. Al castell de Masricard (la Canonja, Tarragonès, jac 123). Dipòsit: murada a l’angle del carrer principal de la Canonja. Pedestal de calcària grisa (140 x 74 x 62 cm). Alt. lletres: 7-6 cm. Les lletres centrals de la línia 1 (edi) estan més separades del que és habitual. Seiedio / Achilleo. Bibliografia: rit 912 = cil ii, 4446 = cil ii2, 14, 2239; Sánchez Real 1956, 53-54, làm. ii; Massó 1992; hep 5, 770. No es coneix des de quan aquesta inscripció i les dedicades a Charis i Aphrodita (88 i 89) es trobaven murades a la paret del castell de Masricard, però el cert és que ja estaven documentades al segle xvi (cil). De totes maneres, no es pot saber si els pedestals podrien haver estat recuperats en la necròpolis de la ciutat, atesa la proximitat de la Canonja al centre urbà, o si aquestes haurien decorat un monument col·locat a prop de la Via Augusta, per la qual cosa queda en dubte un possible origen a Tarraco. Foto: l’autora. 88. Pedestal perdut de Sempronia Charis. Castell de Masricard (s. xix) (la Canonja, Tarragonès). Desapareguda. Semproniae / Charidi. Bibliografia: rit 911 = cil ii, 4447 = 2240. Per al comentari, cf. 87. 120 cil ii2, 14, Dibuix: ms. Agileius, fol. 11 (cortesia de G. Alföldy). Catàleg epigràfic 89. Ara funerària d’Aphrodita. Es trobava des del s. xvi al castell de Masricard (la Canonja, Tarragonès, jac 123). Dipòsit: Museu Nacional Arqueològic de Tarragona (núm. inv. 785). Ara funerària de calcària (llisós) amb tympanon i dos acroteris (81 x 47 x 42 cm). Alt. lletres: 6-8 cm. (h) D(is) (h) M(anibus) (h) / Aphroditê / Vâria Iucun/da · have. Bibliografia: rit 910 = cil ii, 4445 i 6074 = cil ii2, 14, 2238; Massó 1992, 171; Massó 1999, 16. La falta de dades sobre el context de la seva recuperació no permet realitzar cap adscripció segura a cap vil·la ni àrea de necròpolis de la zona, i com en els casos dels altars dels altres lliberts localitzats al castell de Masricard, Achilleus i Charis, no en podem descartar una procedència urbana. Foto: mnat / G. Jové. 90. Pedestal de L. Caecilius Caecilianus. Pedestal conegut des del segle xvi al castell de Vilafortuny. Dipòsit: Museu d’Arqueologia Salvador Vilaseca, de Reus (núm. inv. immr 3115), temporalment cedit al Museu d’Història de Cambrils (núm. inv. mhc1869). L(ucio) Caecilio / L(uci) f(ilio) Quirin(a) / Caeciliano / duoviro ter / flamini divor(um) / et Augustorum / provinciae Hispan(iae) / citerioris / Q(uintus) Caecilius / Campanus / patri optumo. Bibliografia: 1990d, 53. rit 262 = cil ii, 4199. Cf. Massó Les notícies més antigues, recollides a cil ii, situen tant aquest pedestal com el següent, dedicat a C. Aufidius Victorinus, a Tarragona. Només en un segon moment es documenten al castell de Vilafortuny, on van arribar com a element decoratiu de la façana, seguint un costum molt habitual a l’època (cf. les inscripcions del castell de Masricard, jac 123, o a la Torre Vella de Salou, 93). Foto: l’autora. 121 AGER TARRACONENSIS 3. LES INSCRIPCIONS ROMANES 91. Pedestal de C. Aufidius Victorinus. Pedestal conegut al carrer Major de Tarragona i, com l’anterior, traslladat posteriorment, al segle xvi, a Vilafortuny (cf. 90). Dipòsit: Museu d’Arqueologia Salvador Vilaseca, de Reus (núm. inv. immr 3114), temporalment cedit al Museu d’Història de Cambrils (núm. inv. mhc1873). C(aio) Aufidio / Victorino / Fabia Lyde / amico simpli/cissimo et / incomparabili. Bibliografia: 1990d, 54. rit 453 = cil ii, 4448. Cf. Massó Cf. comentari de 90. Foto: l’autora. 92. Ara de Valerius Rufus. Al Mas d’en Pons (polígon industrial Entrevies, Tarragona, Tarragonès, jac 129). Dipòsit: Museu Nacional Arqueològic de Tarragona (núm. inv. 775). Ara de calcària grisa (llisós) amb frontó i pulvini, en els quals es troben les sigles dm a cada banda (75 x 43 x 37 cm). Alt. lletres: 3-2,5 cm. D(is) M(anibus) / Val(erio) · Rufo · mil(iti) / frum(entario) · leg(ionis) · VII · g/em(inae) · qui · vixit · / a‘nn’(os) · XXXV · di/es VIII Po‘mp’eia / Bassilla con-/ iux cum quo / vixit a‘nn’(os) · V / mens(es) · II · b(ene) · m(erenti) · f(ecit). Bibliografia: rit 903 = cil ii, 4170 i p. 972 = cil ii2, 14, 2235. Cf. Le Roux 1982, 238, n. 233; Gamer 1989, 275, n. T 60; Massó 1992; Haensch 1997, 481; Palao 2000, 119, n. 28; Alföldy 2006, 477; Palao 2006, 146. «(…) a la torre de m(isse) lois pons deycart terme de la pineda», cita feta pel mateix L. Pons d’Icart referint-se a la ubicació de la inscripció que, en el segle xvi, es trobava al Mas d’en Pons, de la seva propietat. Aquesta inscripció va ser traslladada, primer, a l’església de Masricard i, l’any 1877, al Museu Nacional Arqueològic de Tarragona. Tractant-se d’una peça que pertanyia a la col·lecció particular de Lluís Pons d’Icart, és incert que el lloc de retrobament de la inscripció fos el mateix Mas d’en 122 Foto: mnat / R. Cornadó. Pons, mentre que possiblement cal pensar més aviat en un origen a la ciutat de Tarraco. Catàleg epigràfic 93. Inscripció de C. Vibius Latro. A la Torre Vella de Salou, després al carrer Arquebisbe Pere de Cardona, s/n (Salou, Tarragonès) i actualment al Museu d’Arqueologia Salvador Vilaseca, de Reus. Pedestal d’estàtua de calcària grisa (87 x 60 x 54,5 cm) amb restes d’encaixos per a l’estàtua. Camp epigràfic amb motllura. Alt. lletres: 5,5-2,5 cm. C(aio) · Vibio · C(ai) · f(ilio) · / Gal(eria tribu) · Latroni / q(uaestori) · IIvir(o) item / IIvir(o) · quinq(uennali) · / col(oniae) · Tarrac(onensium) · / flam(ini) · p(rovinciae) · H(ispaniae) · c(iterioris) ex · / testament(o) · Fulviae / Celerae · heredes / Fulvius · Musaeus / · Fulvius · Moschus. Bibliografia: rit 312 = 4253. Cf. Massó 1990e. cil ii2, 14, 1172 = cil ii, Massó ha publicat la referència del manuscrit de Pons d’Icart on es documenta la seva presència a Tarragona al segle xvi (al c/ de la Destral, 8-10), per la qual cosa cal descartar la seva pertinença a un monument funerari relacionat amb la Via Augusta al seu pas per Salou (proposat al seu temps per Adserias 1998). El seu trasllat a la Torre Vella probablement va ser amb intenció decorativa, ja que la incorporació d’elements arqueològics, com estàtues i inscripcions, donaven prestigi a les edificacions (cf. les inscripcions del castell de Masricard, 87-89, o les del castell de Vilafortuny, 90 i 91). Foto: arxiu immr. 94. Inscripció de Constantí. A la part del darrere d’un escut de Tarragona del segle xvi. El bloc de marbre on es trobava la inscripció va ser utilitzat per esculpir-hi un escut. Es troba en propietat del Sr. J. M. Ferré Cillanueva a Constantí, al carrer Major, núm. 55 (Cal Bruned). ------? / [---]LTIN[---] / [---]T++O[---] / [---? fier]i iu[ssit]. Bibliografia: Sánchez Real 1949, 51 = 2286. Cf. Massó 2002a. cil ii2, 14, Foto: arxiu rsat. El taller que va fer l’escut es trobava a la ciutat, on va recuperar el bloc de marbre inscrit que va reutilitzar per la seva cara no inscrita. Posteriorment l’escut va ser traslladat a Constantí, on actualment encara es troba. 123 AGER TARRACONENSIS 3. LES INSCRIPCIONS ROMANES ix. Inscripcions postclàssiques i descartades 95. Fragment d’Alcover. Al Museu d’Alcover (Alt Camp). Fragment de làpida de pedra calcària (pedra d’Alcover). Les lletres presenten irregularitats respecte al mòdul clàssic, perceptible de manera òbvia a la b. Dipòsit: Museu d’Alcover. Núm. inv. 15866. [------] / [---]ls+ / [---]mbr[-] / ------? Fragment de placa pavimental amb dues línies de text, probablement una làpida sepulcral pertanyent a una església. En la segona línia es troba la seqüència -mbr-, potser corresponent a un nom de mes tant en català com en castellà, idioma més probable per a un epitafi d’època moderna. La paleografia confirma una datació en els segles xvii i xviii (cf. infra). Foto: M. Prevosti. 96. Fragment de Mont-roig del Camp. Recuperada a l’ermita de Nostra Senyora de la Roca (Mont-roig del Camp, Baix Camp). Fragment de làpida de pedra calcària (pedra d’Alcover). Presenta restes d’una motllura senzilla a la part superior del camp epigràfic. El text està repassat amb grafit modern (llapis). Paleografia moderna, especialment notable a les e (de traç central curt) i a les s (de tall oblic). Alt. lletres: 3,7 cm. Interlineació: 2; 1,7; 2 cm. Dipòsit: Ajuntament de Mont-roig del Camp. [---]de Isidr[---] / [---]+s +de[---] / [---]nis t[---] / [---]nt [---] / [---]+[---] / ------? L. 1: Iside (Vilardell i Romero); l. 2: S IDE (Vilardell i Romero); l. 3: IS T (Vilardell i Romero); l. 4: [ded]it, [donav]it (Vilardell i Romero). Bibliografia: Vilardell i Romero 1978, 75-80; Tarradell 1979; Massó 1983, 14-16; cil ii2, 14, F52. La paleografia, especialment les e de traç central curt i les s obliqües, permet datar la inscripció en època moderna (segles xvi-xvii), probablement d’una làpida sepulcral de paviment de l’església on a la primera línia es faria referència al nom Isidre. Això fa descartar la seva datació en època antiga. 124 Foto: J. M. Puche. Catàleg epigràfic 97. «Mil·liari» del Mas del Bisbe (Mas Calbó). Descobert als anys cinquanta pel Dr. Vilaseca i Schulten en un lloc no determinat del camí del Mas del Bisbe a l’altura del mas (Cambrils, Baix Camp, jac 202). Aquest camí correspon a una antiga via romana (Massó 1990b). Dipòsit: Museu d’Arqueologia Salvador Vilaseca, de Reus (polígon Agro-Reus, núm. inv. 3116). Bloc cilíndric de calcària blanca groguenca (soldó) (125 x 60 cm diàm.). Bibliografia: Vilaseca 1953a; Schulten 1953; Massó 1990b, 49; Lostal 1992, n. 213; cil ii2, 14, M15. El punt de retrobament queda reflectit en un dibuix manuscrit del mateix S. Vilaseca, on detalla el recorregut del camí i deixa indicades altres troballes arqueològiques (ms. arxiu immr, cortesia de J. Massó). La semblança a cop d’ull amb una columna mil·liària va fer que fos així com va aparèixer publicada la notícia la primera vegada (Vilaseca, Schulten). De totes maneres, el soldó no va ser utilitzat habitualment com a material per a inscripcions (cf. Gutiérrez 2009b, 2122), cosa que fa més probable que es tracti d’un fust de columna d’època indeterminada que no pas d’un mil·liari anepígraf. Foto: Francesc Fernández / immr. Foto: Francesc Fernández / immr. 125 AGER TARRACONENSIS 3. LES INSCRIPCIONS ROMANES x. Instrumentum – Grafits de propietat 98. Grafit de [Pa]ntheus. A l’abocador del «Depósito Castel A y B. Estrato iii y iv. 1973» (els Munts, Altafulla). En la part superior externa del fons, a l’exterior del peu, d’una vaixella de terra sigil·lada hispànica amb decoració geomètrica (Drag. 37?). Dipòsit: Museu Nacional Arqueològic de Tarragona (EM-73-6). [Pa]ntheu.s. []nthifvs ? (Tarrats, cil). Bibliografia: cil ii2, 14, 2325. La seqüència final -ntheus pot correspondre a diversos noms grecs, entre els quals Pantheus, Antheus o Euanthus (present a Tarraco amb la variant Euvanthes, rit 183). Sobre la presència de la forma en nominatiu, cf. infra 102 i 104. Bibliografia: Tarrats 2003, 332, nr. 121 = 14, 2302. cil Foto: mnat / R. Cornadó. ii2, Datació: Segona meitat del s. ii dC. 99. Grafit d’Eupron. A l’abocador del «Depósito Castel. F. E-iv. 20-574» (els Munts, Altafulla). En la part superior externa de la paret d’una vaixella de terra sigil·lada hispànica amb decoració figurada (Drag. 27/37). Dipòsit: Museu Nacional Arqueològic de Tarragona (EM-74-22). Eupron[i] iivpron[] (Tarrats); Eupron[i] (cil). Bibliografia: cil ii2, 14, 2326. Destaca la lletra e feta amb trets cursius i l’absència de la h de la transliteració de la grafia grega (ph), que se simplifica en l’oclusiva corresponent, també present en altres noms grecs presents als grafits dels Munts (cf. 107). El nom grec Eup(h)ron està ben documentat a Barcelona, on es coneix el sevir augustal L. Pedanius Euphron (irc iv, 107 i 108 = ils 5486). 126 Foto: mnat / R. Cornadó. Bibliografia: Tarrats 2003, 328, nr. 104 = 667 = cil ii2, 14, 2300. Datació: Segona meitat del s. ii dC. hep 13, Catàleg epigràfic 100. Grafit de Fortunatus (?). A l’abocador del «Depósito Castel. Estrato iv» (els Munts, Altafulla). En la part baixa de la cara externa de la paret d’una vaixella de terra sigil·lada hispànica (Ritt. 8). Dipòsit: Museu Nacional Arqueològic de Tarragona (EM-74-50). Fortunate fortvnata ? (Tarrats, cil). Bibliografia: Tarrats 2003, 328, nr. 96 = 665 = cil ii2, 14, 2327. hep 13, Foto: mnat / R. Cornadó. L’última lletra ofereix una certa dificultat d’interpretació, ja que són presents altres trets horitzontals però que probablement són secundaris. Es pot descartar la lectura d’una a per la diferència paleogràfica respecte a la vocal immediatament anterior, mentre que una e cursiva de traços paral·lels, coherent amb la f inicial també de traços cursius, deixa oberta la possibilitat que es pugui tractar d’un vocatiu, bé del nom propi Fortunatus, bé de l’exclamació invocant la fortuna del propietari («Oh, tu, afortunat!»). Datació: Segona meitat del s. ii dC. 101. Grafits de Fur. En un abocador de la vil·la romana dels Antigons (Reus, Baix Camp, jac 66). Grafits post cocturam en una vaixella de terra sigil·lada hispànica (Ritt. 8). Dipòsit: Museu d’Arquelogia Salvador Vilaseca, de Reus. a) Fur (palma) b) Fur c) Fu[r] Bibliografia: cil ii, 14, 2264; Gorostidi en premsa b. El grafit a) està complet, com indica la presència de la palma, mentre que el b) i el c) s’associen a aquest nom gràcies a la semblança paleogràfica de la f inicial i el ductus de la r. Per tant, els tres exemplars contenien a c b Fotos: l’autora. 127 AGER TARRACONENSIS 3. LES INSCRIPCIONS ROMANES la lectura Fur, la qual seria possible reconstruir segons la forma en genitiu del gentilici Furius, (Fur(i)), tot i que és del tot inusual com a nom propi (cf. Abascal 1994, 375), com Furus, malgrat ser igualment molt poc habitual com a cognomen (només un cas al repertori de Solin i Salomies 1988, 336; cil v, 2481). Més probablement podria al·ludir al substantiu fur, «lla- dre», de l’expressió cave fur o pone fur, «deixa-ho, lladre», documentada en alguns grafits a Roma, Pompeia o a Hispània a la ciutat de Segobriga (cil xv, 6899; cil x, 8067, 06; ae 2002, 871; Abascal i Cebrián 2007, 151, nr. 133). En aquest cas podria haver-se trobat l’expressió cave o pone a l’altre costat del vas. Datació: Mitjan s. ii dC, inicis del iii dC. 102. Grafit d’Heraclida. Del Camp de Tarragona. Recuperada pel Sr. Emili Boada durant unes intervencions arqueològiques amateurs realitzades en un jaciment situat a la partida de Mas Vell, a prop del barranc dels Garidells, al terme de Vallmoll, als anys vuitanta. Dipòsit: Barcelona, col· lecció privada (propietat del Sr. Emili Boada). Grafit en una vaixella de terra sigil·lada itàlica (aretina) (Drag. 17B = Goudineau, 36). Grafit post cocturam a la base del peu de la pàtera. Paleografia cursiva (e amb dos trets paral·lels, a amb traç central oblic). Heraclida / habet / cati‘num’ / et neminem / [h]o[c d] at / [---]+aes / gratis non rogat. Foto: l’autora. 128 L. 3: nexe en les lletres nvm; l. 5: [d]o[n]at, Mundó; [h]o[c d]at, irc; l. 6: [si quis s]atis, Mundó; [et ab] ali(i)s, irc; [---]+aes, on queden restes d’un astil oblic a la primera lletra, potser d’una v o millor d’una n. En aquest cas, la seqüència [---]naes podria identificar un nom femení, com Danaes, Antigonaes, Helenaes, per només fer referència a noms clarament d’origen grec, com Heraclida. Bibliografia: irc v, 14 = hep 12, 382 = ae 2002, 870 = cil ii2, 14, 2296. Cf. Mundó 1998, 13-14. Traducció: «Heràclida té aquest got i a ningú li dóna ni el demana a [nom de dona?] gratuïtament.» Catàleg epigràfic Aquest fragment de ceràmica recull un dels textos sobre instrumentum més llargs conservats al territori de l’antiga Tarraco. El contingut correspon al tema de la propietat, ja que el tal Heraclida reclama com a propi el catinum, és a dir, el vas objecte, així com són coneguts altres noms, com panna o lagona referits també a vasos o contenidors (cf. Feugère 2004, 60). El nom propi Heraclida està documentat a Tarraco (rit 528, 658), mentre que el terme catinus és l’utilitzat per referir-se a un vas de fons pla, tal com és el cas. Aquest terme apareix, per exemple, a la sèrie de grafits de La Graufesenque, on es troba repetidament documentat (cf. Marichal 1988). Des d’un punt de vista lingüístic, destaca l’ús del doble acusatiu, de persona (neminem) i objecte (hoc), amb el verb dat. A les línies 5 i 6 hi ha una llacuna que ha fet perdre part del text. La solució proposada pels editors de les irc és molt versemblant per a la línia 5, però una lectura amb llum rasant de la 6 permet reconèixer la seqüència +aes, que pot correspondre a una forma híbrida de genitiu femení a la grega ben documentada epigràficament i que podria correspondre al nom d’una dona. En aquest cas, potser correspondria a la persona de qui el tal Heràclida hauria aconseguit el got mitjançant un pagament previ. Datació: Inicis del s. i dC (Tiberi). 103. Grafit de Locuples. Trobat el 1990-1993, durant les excavacions a la vil·la de Darró, dirigides per A. López Mullor (Vilanova i la Geltrú, Garraf ). Dipòsit: Museu Víctor Balaguer de Vilanova i la Geltrú. Grafit post cocturam en una vaixella de terra sigil·lada hispànica (forma indeterminada). [Lo]c‘up’les vp en nexe. Dibuix: López Mullor, Fierro i Caixal. Bibliografia: irc v, 28 = hep 12, 84 = cil ii2, 14, 2354. Cf. López Mullor, Fierro i Caixal 1997, n. 10, p. 62 i làm. ii, 2, p. 72. El fragment va aparèixer en un context antic (del s. iv dC). El nom és del tot desconegut a la Península (cf. Abascal 1994). Els editors d’hep proposen que pugui fer referència a un joc de paraules, ja que locuples vol dir «ric, acomodat». En aquest sentit, cf. l’opció proposada també per als grafits amb el text fur interpretat com a «lladre» (101), o fortunate, com a «afortunat» (100). Datació: ii-iii dC. 129 AGER TARRACONENSIS 3. LES INSCRIPCIONS ROMANES 104. Grafit de Minicius. A la vil·la romana del Vilar (Valls, Alt Camp), durant les excavacions dirigides per M. Adserias i E. Ramón (Adserias i Ramón 2004; 2008), els anys 2001 i 2002. Museu de Valls (Secció Arqueològica, responsable: M. Ester Fabra). Grafit post cocturam en una vaixella de terra sigil·lada sud-gàl·lica (Drag. 27). Una línia de text en la part externa inferior del cos. Queden restes de la paraula inicial. e cursives. Alt. lletres: ca. 0,7 cm. E.+[---]+us est Parissius Minicius. Bibliografia: cil ii2, 14, 2298. Foto: l’autora. 130 Aquest és, juntament amb el grafit d’Heraclida (102), el text més llarg conservat sobre un vas de ceràmica. Conté una frase, malauradament incompleta, on destaca el nom personal Minicius, gentilici d’altra banda bastant conegut al territori, on la gens Minicia està sobradament documentada (cf. Andreu, Curulla i Otiña 2006). L’inici s’ha conservat, però en estat fragmentari, ja que només queda la primera lletra, una e cursiva, seguida de la resta d’una segona lletra inidentificable. Després de la llacuna, sembla reconèixer-se el final d’una paraula en nominatiu seguida del verb est. A partir d’aquí la lectura és clara, tot i que la forma del nom Parissius sigui desconeguda, potser format a partir del personatge mitològic Paris o bé una llatinització d’un nom grec tipus Cyparissos. Datació: 20-40 dC. Catàleg epigràfic 105. Grafit de Nenisius (?). A les excavacions a la vil·la romana de la Llosa (Cambrils, Baix Camp, jac 203). Grafit post cocturam sota la base d’una vaixella de terra sigil·lada hispànica (forma indeterminada). Dipòsit. Magatzems de l’empresa Codex (núm. inv. CLL-07-6802-1). NENISI Bibliografia: Roig et al. 2008; cil ii, 14, 2250. La lectura és clara, però la seqüència resultant resulta estranya, ja que no es coneix cap forma llatina del tipus Nenisius. Tot i ser també molt poc freqüent, es podria tractar d’una forma Nemisius, variant del nom propi Nemesius (Solin 1984, 432) documentat a Roma i a Lisboa (cil ii, 253; cf. Abascal 1994, 437). Finalment, i com a hipòtesi, hi hauria la possibilitat d’interpretar-ho com una dedicació a la deessa Nèmesis, tan relacionada amb els espectacles a l’amfiteatre i documentada a Tarraco (rit 45). Datació: iii dC, fins al 275 dC (context estratigràfic). Dibuix: Codex. 106. Grafit d’Optatus (?). En un abocador de la vil·la romana dels Antigons (Reus, Baix Camp, jac 66). Grafit post cocturam en un peu d’una vaixella de terra sigil·lada gàl·lica (Drag. 15, 16, 17 o 18). Dipòsit: Museu d’Arqueologia Salvador Vilaseca, de Reus. Opt[ati?, -ae?] Bibliografia: cil ii, 14, 2265. La seqüència conservada permet integrar el nom Optatus, molt ben conegut a Hispània (Abascal 1994, 444-445). A Tarraco està documentat dues vegades en altres dos grafits de procedència desconeguda (cil ii, 4974, 30 i 53) i en epigrafia en pedra, una vegada més referit a la lliberta Luceia Optata, esposa de Terentius Nicomedes (rit 668, ii-iii dC). Una altra possibilitat és entendre-ho com l’inici d’una frase del tipus opto ut valeas («desitjo que tinguis salut!»), fórmula habitual tant en la correspondència escrita com en alguns textos epigràfics de caire funerari. Foto: l’autora. Aquest grafit i el 119 A són dels pocs que no es troben en una forma Ritt. 8. Datació: 15-150 dC. 131 AGER TARRACONENSIS 3. LES INSCRIPCIONS ROMANES 107. Grafits de Pilorgus i Pilocalus. En l’abocador del «Depósito Castel. F. E-VII. 7/ 8-6-74» (els Munts, Altafulla). Dos grafits en la cara externa de la paret d’una forma de terra sigil·lada hispànica (Drag. 37). Dipòsit: Museu Nacional Arqueològic de Tarragona (EM-74-41). A) Pilorg[i?] B) Pilocali A) pilorg[]?, B) pilocali? (Tarrats); A) Philorg(---), B) Philocali (cil). Bibliografia: Tarrats 2003, 332, nr. 118 = hep 13, 668 = cil ii2, 14, 2328 a i b. Cf. Otiña 2005, 101 i fig. 42, 1. Foto: mnat / R. Cornadó. La p del grafit a) té la panxa angulosa, mentre que en el grafit b) es presenta més semblant a la grafia llatina. En ambdós casos les l són de tipus calcídic, amb el traç inferior transversal com el seu equivalent grec (lambda). Tant el nom Philorgus com Philocalis / Philocalus són documentats a Hispania (Abascal 1994, 456). Datació: La forma ceràmica es data a mitjan segle ii dC, en coincidència amb la reforma de C. Valerius Avitus (34 i 35). Foto: mnat / R. Cornadó. Dibuix: P. Otiña. 132 Catàleg epigràfic 108. Grafits de Secundus. A la vil·la romana del Mas d’en Corts (Reus, Baix Camp, jac 90). Tres grafits post cocturam en tres plats de terra sigil·lada itàlica (forma indeterminada), un en el fons i dos en el peu. La paleografia conté trets cursius, com la e feta amb dos trets paral·lels. En un d’ells (b) es troba, a més a més, un segell incís (Tettius Princeps, Oxé i Comfort 2000, n. 2091, 7), datat ca. 10 dC. Dipòsit: Museu d'Arqueologia Salvador Vilaseca, de Reus. a) Secundi b) S.e.cundi c) S.e. [cundi] Bibliografia: Cabrelles 2008; 2279. a cil ii, 14, 2277- Les dues primeres peces documenten el cognom Secundus, mentre que la tercera repeteix les dues primeres lletres, tot i que trencades per la fractura de la ceràmica. El nom Secundus és molt habitual en tot l’àmbit romà, també a l’àrea de Tarraco (cf. 5), per la qual cosa no és possible fer cap aproximació de caire prosopogràfic. Datació: ca. 10 dC. b c Fotos: l’autora. 133 AGER TARRACONENSIS 3. LES INSCRIPCIONS ROMANES 109. Grafits de Statutus. En un abocador de la vil·la romana dels Antigons (Reus, Baix Camp, jac 66). Sis grafits post cocturam, cinc a la part inferior de la cara exterior (a-d, f ) i un a la base externa (e) pertanyents a uns quants fragments de diverses vaixelles de terra sigil·lada hispànica (Ritt. 8). a sense traç central, t amb el traç central desplaçat a l’esquerra. Alt. lletres: 0,8 cm. Dipòsit: Museu d’Arqueologia Salvador Vilaseca, de Reus. a) Statuti b) Stat. [uti] c) [Sta]t. uti d) [Stat]uti e) St. [atut]i. ? f ) St[atuti?] a Bibliografia: cil ii, 14, 2266-2271. Probablement els fragments b) i c) són contigus, malgrat el diferent estat de conservació. Al fragment d) es poden veure també les restes d’una incisió vertical, potser la i del final del nom, que cal imaginar en disposició circular (cf. 106a, també a la base externa). La lectura del nom Statutus és clara gràcies a la conservació del primer fragment sencer. Aquest nom no és gaire habitual a Hispània, per la qual cosa el seu retrobament en aquesta sèrie de grafits ha portat a identificar el personatge amb Iulius Statutus, conegut per les dues inscripcions de Tarraco (Abascal 1994, 516), una corresponent al seu epitafi i la segona al de la seva esposa, Porcia Corinthides (rit 447 i 646), datades al segle iii dC, cronologia escaient a la forma de la ceràmica dels grafits. Datació: Mitjan s. ii dC, inicis del iii dC. d e c f Fotos: l’autora. 134 b Catàleg epigràfic 110. Grafits de Zosimus (?). En un abocador de la vil·la romana dels Antigons (Reus, Baix Camp, jac 66). Tres grafits post cocturam en una forma de terra sigil·lada hispànica (Ritt. 8). Dipòsit: Museu d’Arqueologia Salvador Vilaseca, de Reus. a) Zosi.[mi?] b) Zo[simi?]? c) Zo(simi?) a Bibliografia: cil ii, 14, 2272-2274. La seqüència conservada al fragment a) permet integrar el nom grecànic Zosimus, documentat a Hispània (per exemple, a Barcino, irc iv, 145 i a Aeso, irc ii, 19). Els trets paleogràfics de les dues primeres lletres fa que sigui versemblant que aquest nom es repeteixi també en els altres dos casos, tot i que de forma abreujada. Datació: Mitjan s. ii dC, inicis del iii dC. b c Fotos: l’autora. Bibliografia: rit 927 = cil ii2, 14, 2321-2322. 111. Grafits de Donatus i Faustinus. A la vil·la dels Munts (Altafulla, Tarragonès). Excavacions Berges del 1972. Sembla que es trobaven en dues gerres de pasta clara; G. Alföldy va veure l’any 1973 la que tenia el grafit b). Dipòsit: Museu Nacional Arqueològic de Tarragona. Alt. lletres: b): 0,8 cm. El grafit a) fa referència a un contenidor, l’urceus. La forma esperada seria, doncs, urceolus, i la traducció, «petita gerra de Donat». Un grafit amb el text [F]austi està documentat a Tarraco (cil ii, 4974, 15). Datació: El desconeixement de la forma ceràmica obstaculitza qualsevol proposta de datació. a) Donati urciolus (!) b) Faustini 135 AGER TARRACONENSIS 3. LES INSCRIPCIONS ROMANES 112. Grafit de Pamphilus (?). El 1989, a les excavacions de la vil·la de la capella de Sant Valentí (les Cabanyes, Alt Penedès). Grafit post cocturam sobre la paret exterior d’una ceràmica comuna (veg. 21.4-5). Dipòsit: Vinseum - Museu de les Cultures del Vi de Catalunya, de Vilafranca del Penedès. ‘Pamp’(hili?) Totes les lletres en nexe, com en un anagrama (cf. 116-118). P(ublius) Amp(ius, eius, etc.) (López Mullor et al. 1992). La lectura Pamp(hilus), proposada pels editors de l’irc, es basa en la presència d’aquest nom grecànic en la zona (Abascal 1994, 447). Foto: arxiu mac - Girona. Bibliografia: irc v, 48 = hep 12, 43 = cil ii2, 14, 2340. Cf. López Mullor et al. 1992, 38-39, 43, làm. iv.3 i 50, fig. 17. La vil·la de les Cabanyes ha documentat una fase de fundació en època augustal (20-10 aC), una fase altimperial, datada cap als anys setanta del segle i dC, i una remodelació cap als segles iii i iv dC, amb la construcció d’una cambra possiblement associada a uns balnea (López Mullor et al. 1992, 17). La peça, tot i haver estat trobada en un estrat datat al segle ii dC, pertany a la fase altimperial (etapa B), per la qual cosa cal pensar que Pamphilus, propietari de la ceràmica, hauria pogut ser un dels habitants, si no el propietari mateix, de la vil·la en aquest període. El personatge es podria identificar amb T. Fisevius T. l. Pamphilus, associat a una Dibuix: López Mullor et al. inscripció de Tarraco amb un sevir, T. Fisevius T. l. Eros (rit 416). La coincidència cronològica i la categoria d’aquest llibert Eros fa possible plantejar la possibilitat que el grafit de Pamphilus pogués identificar una propietat dels Fisevii a la vil·la de les Cabanyes. Datació: Neró. 113. Grafit de Vircentius (?). A la vil·la romana dels Munts (Altafulla, Tarragonès). Estrat 3 de la presó, excavacions Berges del 1970. Grafit en ceràmica comuna oxidada (gerra amb nansa). Dipòsit: Museu Nacional Arqueològic de Tarragona. Vircent(i?) Bibliografia: Otiña 2005, 50; cil ii2, 14, 2323. D’aquest grafit només ens queda el dibuix realitzat per Pedro Otiña. La incisió de les lletres sembla clara, almenys en la seva seqüència inicial, Virc-. Més hipotètica és la segona part, amb una e cursiva de traços paral·lels seguida de la n i la resta d’una t, resultant tot junt Vircent- o Virgent-, si la c pogués ser interpretada com a g. La seqüència resultant probablement correspon a un nom propi, Vircentius o Virgentius. Aquest nom és del tot desconegut (cf. Solin i Salomies 1988; 136 Dibuix: P. Otiña. Abascal 1994), per la qual cosa aquesta proposta roman com a simple hipòtesi. Datació: Mitjan segle iii dC. Catàleg epigràfic 114. Grafit dels Antigons 1. A la vil·la romana dels Antigons (Reus, Baix Camp, jac 66). Gerra esfèrica de color ocre de forma indeterminada. Lletres de gran mida (4-7 cm). Al centre, una palma. Conserva una línia de color vermell de la decoració a la part superior. Alt. lletres: re de 4 cm, o minuta de 1,5 cm. Dipòsit: Museu d’Arqueologia Salvador Vilaseca, de Reus (núm. inv. immr 3424a). Les lletres són inusualment grans i allargades, i algunes arriben a ocupar fins i tot gairebé tota l’àrea de la panxa de la vaixella. En canvi, destaca la brevetat dels traços horitzontals de les t. La posició de la palma indica que la seqüència devia començar amb la síl·laba Re-. No obstant això, no sembla comprensible la seqüència -ilot-, cosa que, juntament amb l’estat llacunós del text, no permet cap interpretació lògica. Datació: Inicis del segle iii (datació de l’abocador). (palma) RE[---]TV[---]TILOT Foto: F. X. Cabrero / immr. 115. Grafit dels Antigons 2. A la vil·la romana dels Antigons (Reus, Baix Camp, jac 66). Gerra esfèrica de color negre de forma indeterminada. Dipòsit: Museu d’Arqueologia Salvador Vilaseca, de Reus (núm. inv. immr 3424b). REVISV+ L’última lletra té un ductus inusual que no permet identificar cap lletra cursiva o capital llatina. La seqüència revisv, de lectura clara, no troba, però, cap paral·lel epigràfic. Datació: Alt Imperi, probablement inicis del segle iii dC. Foto: F. X. Cabrero / immr. Foto: F. X. Cabrero / immr. 137 AGER TARRACONENSIS 3. LES INSCRIPCIONS ROMANES – Monogrames 116. Monograma dels Antigons 1. En un abocador de la vil·la romana dels Antigons (Reus, Baix Camp, jac 66). Grafit post cocturam en ceràmica de terra sigil·lada hispànica (Ritt. 8). Dipòsit: Museu d’Arqueologia Salvador Vilaseca, de Reus. ‘KLP’ (?) Monograma amb la combinació de diversos traços que juguen amb les lletres k, l, p i, potser, la r, segons sembla, atesa la dificultat per a l’orientació del grafit. Els monogrames normalment contenen un nom propi, la inicial del qual pot correspondre a la lletra més gran (cf. cil xv, 7006). Tot i que el seu ús s’inicia al segle ii, al iv comencen a desenvolupar-se fins a aconseguir un alt grau de complexitat (Grossi Gondi 1920, 62). Si es considera la k com a lletra central, es pot identificar una l a partir d’un dels astils oblics i una p girada que també podria ser llegida com a r. El reforç a la base de la lletra interpretada com a p podria ser un dibuix, com es constata en el següent grafit, també recuperat al mateix abocador dels Antigons, on una incisió més neta permet llegir -iv (cf. infra 117). En aquest sentit, amb imaginació i com a pura hipòtesi, es podria plantejar una lectura Kalpurniu(s), on l’ús de la k inicial per a aquest nom està ben documentat al nord d’Àfrica (cf. recerca a l’edcs s.v. Kalpurni-). Monogrames complexos d’aquest tipus són coneguts en textos cristians (cf. Grossi Gondi 1920, 61). De totes Foto: L. Buffat. Dibuix: L. Buffat. maneres, atesa la complexitat, sembla difícil plantejar cap interpretació. Datació: Mitjan s. ii dC, inicis del iii dC. 117. Monograma dels Antigons 2. En un abocador de la vil·la romana dels Antigons (Reus, Baix Camp, jac 66). Grafit post cocturam en ceràmica de terra sigil·lada hispànica (Ritt. 8). Lletres de 2 cm (p d’1; 1,5 peu de la n). Dipòsit: Museu d’Arqueologia Salvador Vilaseca, de Reus. ‘NP’ Monograma amb les lletres np. La n i la panxa de la p permeten orientar la peça. En la prolongació esquerra de la n es troben tres traços divergents. Aquest detall, si es capgira l’orientació del monograma, dóna com a resultat la combinació -niu(s), una lligadura epigràfica ben coneguda (Cagnat 1914, 26). Els angles de la n poden formar una v o una a, però no és possible proposar cap nom propi conegut per a la combinació de lletres resultant. Datació: Mitjan s. ii dC, inicis del iii dC. 138 Foto: l’autora. Catàleg epigràfic 118. Monograma de la Canaleta. Entre els materials de la col·lecció Ferrando, probablement de la vil·la romana de la Canaleta (Vila-seca, Tarragonès, jac 143). Dos grafits post cocturam sobre una forma de terra sigil·lada itàlica (Consp. 22.5), l’un sobre la part externa (a) i l’altre al peu (b). Dipòsit: col·lecció Ferrando (Museu de Vila-seca). a) ‘Ant’(…) b) ‘Ant’(…) Bibliografia: cil ii, 14, 2242. Les lletres es troben en nexe, formant un monograma. Les possibilitats de lectura són diverses: Ant(onii), Ant(eroti), Ant(igoni)… Datació: 10-30 dC. Foto: J. López Vilar. Dibuix: R. Járrega. – Altres grafits i fragments (ordenats per jaciments) 119. Els Antigons. En un abocador de la vil·la romana dels Antigons (Reus, Baix Camp, jac 66). A) Grafit post cocturam en ceràmica de terra sigil·lada hispànica (Drag. 15/17). a de traç central oblic. Dipòsit: Museu d’Arqueologia Salvador Vilaseca, de Reus. KA Datació: 15-150 dC. B) Grafit post cocturam en ceràmica de terra sigil·lada hispànica (probable Ritt. 88). Lletra en la base. Dipòsit: Museu d’Arqueologia Salvador Vilaseca, de Reus. MA Datació: Mitjan s. ii dC, inicis del iii dC. Fotos: l’autora. 139 AGER TARRACONENSIS 3. LES INSCRIPCIONS ROMANES C) Grafit post cocturam en ceràmica de parets fines (López 56). Dipòsit: Museu d’Arqueologia Salvador Vilaseca, de Reus. [dos asteriscs] Bibliografia: Panosa en premsa. Panosa el tracta com a ibèric. Datació: 20 aC - 20 dC. D) Grafit post cocturam en ceràmica de terra sigil· lada hispànica (Drag. 44). Alt. lletres: 1,5-2 cm. Dipòsit: Museu d’Arqueologia Salvador Vilaseca, de Reus. [---]c.ratu.[---] Bibliografia: cil ii, 14, 2275. Els extrems de la c s’aprecien a la foto, però no es reprodueixen en el dibuix. Queden restes de l’inici d’una v després de la t. També podria interpretar-se la c com una g, cosa que permetria llegir gratus, també com a nom personal, habitual a Hispània (Abascal 1994, 382; cf. Abascal i Cebrián 2007, 133, nr. 28. Per a un nom personal en un grafit en nominatiu, cf. 102 i 104). Una altra possibilitat podria ser també reconstruir una forma derivada, ja sigui de l’adjectiu, com gratuitus, o del verb gratulor. Datació: Mitjan s. ii dC, inicis del iii dC. E) Grafits post cocturam en un fragment de ceràmica de terra sigil·lada hispànica (Ritt. 8). El grafit a es troba a la meitat inferior de la cara externa. Alt. lletres: 0,7 cm. El grafit b és a la base. Dipòsit: Museu d’Arqueologia Salvador Vilaseca, de Reus. A) [---]+MI ET[---]+ B) Z(osimi?) La seqüència conservada al grafit a sembla indicar que estava compost de diverses paraules nexades per la conjunció et, potser dos noms propis. El grafit b és semblant paleogràficament a l’inicial dels grafits de Zosimus (110). Datació: Mitjan s. ii dC, inicis del iii dC. F) Grafit post cocturam en ceràmica de terra sigil· lada hispànica (Ritt. 8). Dipòsit: Museu d’Arqueologia Salvador Vilaseca, de Reus. [---]IDIAFRI[---] Fotos: l’autora. 140 Catàleg epigràfic Traç inicial vertical, probablement una i. p amb traç vertical coincident amb tota la panxa. f amb el traç horitzontal superior molt curt. r cursiva, com en altres grafits dels Antigons. Traç final vertical, probable i. La seqüència resultant podria ser [---]ipi Afri[---], on la segona paraula podria ser reconstruïda com a Afri[ca---] o derivats (Afer, Africanus). Datació: Mitjan s. ii dC, inicis del iii dC. G) Grafit post cocturam en ceràmica de terra sigil· lada hispànica (Ritt. 8). Lletres espaiades. Dipòsit: Museu d’Arqueologia Salvador Vilaseca, de Reus. [---]FRI[---] Datació: Mitjan s. ii dC, inicis del iii dC. H) Grafit post cocturam en ceràmica de terra sigil· lada hispànica (Ritt. 8). Dipòsit: Museu d’Arqueologia Salvador Vilaseca, de Reus. P +[---?] De la segona lletra només queda la panxa, per la qual cosa pot ser una altra p o una b. Datació: Mitjan s. ii dC, inicis del iii dC. I) Grafit post cocturam en ceràmica de terra sigil· lada hispànica (Ritt. 8). En la vora exterior. Dipòsit: Museu d’Arqueologia Salvador Vilaseca, de Reus. [---]++VIS Els traços no permeten identificar cap lletra amb seguretat. Datació: Mitjan s. ii dC, inicis del iii dC. K) Grafit post cocturam en ceràmica de terra sigil· lada hispànica (Ritt. 8). Dipòsit: Museu d’Arqueologia Salvador Vilaseca, de Reus. [---]+AR[---] La primera lletra pot ser una seqüència iv o una n. De la r queden les restes dels traços inferiors, el segon amb la inclinació pròpia d’aquesta grafia. Datació: Mitjan s. ii dC, inicis del iii dC. Fotos: l’autora. 141 AGER TARRACONENSIS 3. LES INSCRIPCIONS ROMANES L) Grafit post cocturam en ceràmica de terra sigil· lada hispànica (Ritt. 8). Dipòsit: Museu d’Arqueologia Salvador Vilaseca, de Reus. [---]S[---] Datació: Mitjan s. ii dC, inicis del iii dC. M) Grafit post cocturam en ceràmica de terra sigil· lada hispànica (Ritt. 8). Dipòsit: Museu d’Arqueologia Salvador Vilaseca, de Reus. [---]++[---] Dues restes de traços verticals, el segon amb un petit angle cap a la dreta. Datació: Mitjan s. ii dC, inicis del iii dC. N) Grafit post cocturam en ceràmica de terra sigil· lada hispànica (Ritt. 8). Dipòsit: Museu d’Arqueologia Salvador Vilaseca, de Reus. [Asterisc a la base] O) Grafit post cocturam en ceràmica de terra sigil· lada hispànica (Ritt. 8). Dipòsit: Museu d’Arqueologia Salvador Vilaseca, de Reus. [---]+T+ La primera lletra presenta restes rodones que podrien correspondre a la panxa d’una p (cf. 117 H en aquesta mateixa sèrie), mentre que de la tercera només queda un inici de senyal indefinit. Datació: Mitjan s. ii dC, inicis del iii dC. 142 Fotos: l’autora. Catàleg epigràfic 120. La Barquera. A la vil·la romana de la Barquera (Perafort, Tarragonès). Grafit post cocturam en la cara exterior d’un fragment informe de terra sigil·lada hispànica. Dipòsit: Museu Nacional Arqueològic de Tarragona. [---]AVRI cil Bibliografia: López Vilar 1993, 44 (UE 502-503); ii, 14, 2294. La seqüència permet proposar una reconstrucció d’un nom propi, com [T]auri, present a Tarraco en el nom del més antic senador oriünd de la ciutat, M. Raecius Taurus, d’època de Vespasià (rit 145; Alföldy 1991b, 72). També hi hauria la possibilitat de llegir [M]auri, nom ètnic documentat a Hispània (cf. Maurula, rit 567 i Mara, 123 D). Altres opcions són [Sc] auri, [L]auri (cf. Lauriola mater, rit 632), [S]auri, [Pis] auri (cf. Pisaurensis, rit 182) o [Is]auri. A la mateixa excavació va ser recuperat un altre grafit sobre una forma Dragendorf 27, de lectura incomprensible. Datació: 200-250 dC. Dibuix: J. López Vilar. Dibuix: J. López Vilar. 121. Barenys. A la vil·la romana de Barenys (Salou, Tarragonès, jac 171). Prospeccions dirigides per Pedro Otiña l’any 1996. Grafit post cocturam en fragment de ceràmica campaniana informe. ST[---]+++I La llacuna només ha deixat l’inici i el final del text. Les dues lletres inicials semblen correspondre a una s seguida d’una t, de la qual es veu el traç horitzontal superior i l’astil vertical. El final del text és la seqüència formada per dues restes de lletres no identificables, seguides d’una possible e cursiva de traços paral·lels i ci (St[---]++eci), o també d’una iki (St[---]++iki), la consonant amb els astils oblics més curts. Datació: i aC. Foto: P. Otiña. 143 AGER TARRACONENSIS 3. LES INSCRIPCIONS ROMANES 122. La Canaleta. Entre els materials de la col·lecció Ferrando, probablement de la vil·la romana de la Canaleta (Vila-seca, Tarragonès, jac 143). A) Grafit post cocturam en tsh (Ritt. 8). Sobre la part externa. Dipòsit: col·lecció Ferrando (Museu de Vila-seca). PVR[---] Datació: ii - inicis del iii dC. B) Grafit post cocturam en tsg. Forma: Drag. 29. En el peu. a amb traç central oblic. Dipòsit: col·lecció Ferrando (Museu de Vila-seca). Hi ha també una aspa grafitada. MA[---?] C) Grafit post cocturam en tsg. Forma: Drag. 29. En el peu. Dipòsit: col·lecció Ferrando (Museu de Vila-seca). Hi ha també una aspa grafitada. MI Fotos: J. López Vilar. Datació: 10-90 dC. Dibuix: R. Járrega. 123. Mas d’en Gras. A la vil·la romana del Mas d’en Gras (Vila-seca, Tarragonès, jac 154). Tres grafits en ceràmica comuna a torn oxidada (a, b i c, fragments informes) i un en una forma de terra sigil·lada hispànica (d). Dipòsit: desconegut. C A) [---]DES[---] B) [---]VRCI[---] C) [---]RV CETI[---] (en un coll de gerra) Bibliografia: Járrega i Sánchez 2008, 98 i 107; hep 13, 685 = cil ii, 14, 2243-2245. A B Dibuix: D. Olivares. 144 Catàleg epigràfic D) Grafit post cocturam en terra sigil·lada hispànica. MARA Els tres primers grafits es troben en una situació bastant fragmentària, per la qual cosa és difícil proposar-ne cap interpretació. En el cas del grafit d), és probable que es pugui identificar la forma Ma(u)ra (o Ma‘u’ra, ja que potser la v es trobava en nexe amb una altra lletra). En aquest cas, seria la segona vegada que es documenta aquest nom, aquí en femení (cf. 120). Dibuix: D. Olivares. Datació: i-iii dC. 124. Els Masos. A la vil·la romana dels Masos (Cambrils, Baix Camp, jac 210). Excavacions inèdites de P. Otiña (2005). A) Grafit post cocturam en terra sigil·lada hispànica informe (plat?). Núm. inv. 3000-3303-3302-1. Primi +[---] Bibliografia: cil ii, 14, 2253. L’última lletra pot ser una a o un inici de m. B) Grafit post cocturam en terra sigil·lada hispànica (Ritt. 8, ?). Núm. inv. 3000-3268 + 3271. [---]tumia Bibliografia: cil ii, 14, 2252. La direcció obliqua de la resta de la lletra primera (una a o una n) descarta que es pugui tractar del nom Postumia, i dificulta la identificació de la seqüència -atumia o -ntumia resultant. C) Grafit post cocturam en terra sigil·lada hispànica informe. Núm. inv. 3000-3305. PARI[---] / SV+[---] Bibliografia: cil ii, 14, 2251. Text distribuït en dos rengles. L’última lletra de la segona línia sembla ser una m. D) Grafit post cocturam en terra sigil·lada hispànica informe (plat?). Núm. inv. 3000-3304. [---]+RI SV[---] Bibliografia: cil ii, 14, 2255. Fotos: P. Otiña. 145 AGER TARRACONENSIS 3. LES INSCRIPCIONS ROMANES E) Grafit post cocturam en terra sigil·lada hispànica informe. Núm. inv. 3000-3306. [Pr]oba Bibliografia: cil ii, 14, 2254. El nom propi Probus, aquí al femení Proba, ben documentat a Hispània (Abascal 1994, 469), sembla una proposta bastant versemblant per a aquest fragment. F) Grafit post cocturam en terra sigil·lada hispànica (Ritt. 8, ?). Núm. inv. 3000-3280. [---]+RE La primera lletra podria ser una o minuta. Es pot reconèixer la r, tot i la irregularitat del ductus. e cursiva de trets paral·lels. G) Grafit post cocturam en terra sigil·lada hispànica (Ritt. 8, ?). Núm. inv. 3000-3294. [---]NI El grafit presenta un ductus molt irregular, igual que el fragment anterior, per la qual cosa és dubtosa la lectura proposada, ja que també pot ser llegit [---]ris. H) Grafit post cocturam en terra sigil·lada hispànica informe (plat?). Núm. inv. 3000-3297. [---]A La lletra paleogràficament presenta un allargament de l’astil dret per la part superior. Fotos: P. Otiña. 146 Catàleg epigràfic I) Grafit post cocturam en terra sigil·lada hispànica informe. Núm. inv. 3017-34. [---]RE+[---] La tercera lletra pot ser una o. K) Grafit post cocturam en terra sigil·lada hispànica (Ritt. 8, ?). Núm. inv. 3017-47. [---]M+[---] La segona lletra pot ser una v. La paleografia de la m, sense contacte a l’angle inferior, i la disposició del text a la vora superior l’aproximen al grafit de Primus (a d’aquesta mateixa sèrie). Datacions: Mitjan s. ii dC, inicis del iii dC. Fotos: P. Otiña. 125. Els Munts (Altafulla). A) De l’abocador de les termes de la platja. Grafit post cocturam en la base d’una forma de terra sigil·lada Africana a. Dipòsit: Museu Nacional Arqueològic de Tarragona (em-00-19). ‘CA’L La seqüència podria llegir-se com una c en nexe amb una a de traç central oblic i l calcídica. Cal(…) podria ser l’inici d’un nom propi, tipus Callistus, documentat a la mateixa Tarraco (rit 183, 427, 629 i 678; Calliste, rit 204 i 673), o altres possibilitats (Callais, rit 430; Callidromus, rit 919). Bibliografia: Tarrats 2003, 326, nr. 83; Otiña 2005, 146; cil ii2, 14, 2324. Datació: Mitjan s. ii dC. B) «Sector Peristilo. Canal, e.-i, superior. 1969». Grafit post cocturam en una forma de terra sigil·lada itàlica (Conspectus 31-32). Dipòsit: Museu Nacional Arqueològic de Tarragona (em-69-4). NF[---?] Entre diversos signes verticals secundaris sembla llegir-se amb certa claredat la seqüència proposada, Fotos: mnat / R. Cornadó. 147 AGER TARRACONENSIS 3. LES INSCRIPCIONS ROMANES on la f (potser una e) presenta els trets horitzontals oblics. Bibliografia: Tarrats 2003, 318, nr. 1 («Grafit, fragmentari, no llegit, en la superfície exterior de la paret»). Datació: Fase augustal avançada (Tarrats 2003, 317). C) Del «Depósito Castel c. e-vi (14/15-5-74) / evii (15-5-74)». Grafit post cocturam en una forma de terra sigil·lada hispànica (Drag. 27). Dipòsit: Museu Nacional Arqueològic de Tarragona (em-74-25). [---]+VTE La primera lletra sembla ser una a amb traç central oblic, però no es descarta la possibilitat que es tracti d’una o de dos traços. La v també podria ser una n si es considera el traç vertical anterior, tot i que sense contacte a l’angle superior. En el primer dels casos la lectura podria ser [C]aute, referit a la divinitat mitraica, com [---]oute, potser [sal]oute (cf. ils 4316), tots dos elements referits a un hipotètic caràcter votiu o sacre. De totes maneres, la llacunositat del text no permet descartar que es tracti d’una altra forma, com aute(m), tot i que també estranya. Bibliografia: Tarrats 2003, 324, nr. 68 («Grafit, no llegit, en la superfície externa de la paret»). Datació: Segona meitat del s. ii dC. D) Del «Depósito Castel f. e-iv 18-5-74». Grafit post cocturam en una forma de terra sigil·lada hispànica («? Forma tancada», Tarrats 2003, 328). Dipòsit: Museu Nacional Arqueològic de Tarragona (em-74-20). [---]V+++ Bibliografia: Tarrats 2003, 328, nr. 98. Datació: Segona meitat del s. ii dC. E) Del «Depósito Castel c. e-iv (14/15-5-74)». Grafit post cocturam en una forma de terra sigil·lada hispànica (Drag. 27). Dipòsit: Museu Nacional Arqueològic de Tarragona (em-74-26). +++++[---] El grafit sembla il·legible des del moment que la fragmentarietat de la peça només conserva una sèrie de traçats que poden ser orientats. Bibliografia: Tarrats 2003, 324, nr. 69. Datació: Segona meitat del s. ii dC. Fotos: mnat / R. Cornadó. 148 Catàleg epigràfic F) Del «Depósito Castel a y b. Estrato iii y iv. 1973». Grafit post cocturam en una forma de terra sigil· lada hispànica (forma 17). Dipòsit: Museu Nacional Arqueològic de Tarragona (em-73-7). M[---?] Bibliografia: Tarrats 2003, 324, nr. 58. Datació: Segona meitat del s. ii dC. G) Del «Depósito Castel f, e-vi, 31-5-74». Grafit post cocturam en una forma de terra sigil·lada hispànica (Drag. 15/17). Dipòsit: Museu Nacional Arqueològic de Tarragona (em-74-24). VT[---?] Bibliografia: Tarrats 2003, 323, nr. 51. Datació: Segona meitat del s. ii dC. H) Del «Depósito Castel f, e-iv, 18-5-74». Grafit post cocturam en una forma de terra sigil·lada hispànica (Drag. 27). Dipòsit: Museu Nacional Arqueològic de Tarragona (em-74-47). X Bibliografia: Tarrats 2003, 326, nr. 75. Datació: Segona meitat del s. ii dC. I) Del «Vertedero Playa. Estrato único. Tierra negra». Grafit post cocturam en una forma de terra sigil· lada hispànica (Drag. 24/25). Dipòsit: Museu Nacional Arqueològic de Tarragona (em-00-20). [Grafit arboriforme] Bibliografia: Tarrats 2003, 324, nr. 62. Datació: Segona meitat del s. ii dC. Fotos: mnat / R. Cornadó. 149 AGER TARRACONENSIS 3. LES INSCRIPCIONS ROMANES K) Del «Depósito Castel a y b. Estrato iii y iv. 1973». Grafit post cocturam en una forma de terra sigil· lada hispànica (Hispànica 2). Dipòsit: Museu Nacional Arqueològic de Tarragona (em-73-21). [Asterisc a la base externa] Bibliografia: Tarrats 2003, 322, nr. 44. Datació: Segona meitat del s. ii dC. L) Del «Depósito Castel f, e-vii, 7/8-6-74». Grafit post cocturam en una forma de terra sigil·lada hispànica (Ritt. 8). Dipòsit: Museu Nacional Arqueològic de Tarragona (em-74-42). [Grafit arboriforme] Bibliografia: Tarrats 2003, 328, nr. 97. Datació: Segona meitat del s. ii dC. Fotos: mnat / R. Cornadó. – Addenda A continuació es presenten una sèrie de peces que s’ha considerat necessari incorporar al catàleg un cop la numeració del qual ja estava tancada, per la qual cosa es troben fora de l’ordre establert. 126. Grafits de la vil·la del Vinyet (Sitges, Garraf ). A) Grafit post cocturam en una gerra comuna recuperada en un estrat del segle ii dC. Lletres capitals amb reforços superiors i inferiors. Dipòsit: Consorci del Patrimoni de Sitges. Hagne Bibliografia: García Targa [2009], 90; cil ii2, 14, 2356. Es refereix al nom propi femení d’origen grec, documentat a Hispània (Abascal 1994, 382. Cf. Solin 2003, 783-784). Datació: Inici del Principat (cil). Foto: J. Garcia Targa. 150 Catàleg epigràfic B) Grafit post cocturam en una forma ceràmica comuna recuperada en un estrat del segle ii dC. Dipòsit: Consorci del Patrimoni de Sitges. Nemtunu(s) (!) Bibliografia: Sella i García Targa 2007, 37; 14, 2357. cil ii2, Probablement és una forma del nom de la divinitat Neptunus, utilitzat aquí com a nom personal (cf. Kajanto 1965, 215-216). Datació: Inici del Principat (cil). Foto: J. García Targa. 127. Mil·liari de Sant Pere de Molanta. Recuperat el 23 de març de 2009 davant de l’església de Sant Pere de Molanta (Olèrdola, Alt Penedès). La columna mil·liària de 226 cm més 86 cm de la base (diàmetre de 60 cm), amb base rectangular, va ser reutilitzada com a sarcòfag amb tapa també extreta del mateix bloc, de la qual es conserva un fragment de 92 cm. Dipòsit: jeu al jardí annex a l’església. Alt. lletres: 7,5-7,7 cm. -----V+[- - -]VS -----[---August]us [Germanic]us? (Nolla i Rodà). Bibliografia: Nolla i Rodà en premsa (cil ii2, 14, M5). A partir de les restes, tot i que minses, i la paleografia, els editors proposen que es pugui tractar d’un mil·liari d’època de Claudi. Segons això, les lletres podrien formar part de la titulatura imperial de Claudi, compartides, però, amb Neró i Nerva. Datació: època julioclàudia. Fotos: I. Rodà 151 AGER TARRACONENSIS 3. LES INSCRIPCIONS ROMANES 128. Grafit de Caligata (?) Trobat l’any 2003, durant les excavacions de l’empresa Cota 64 a la vil·la del Torrent de les Voltes (Puigpelat, Alt Camp). Dipòsit: magatzem de l’empresa Cota 64. Grafit post cocturam en una vaixella de terra sigil·lada hispànica (Drag. 15/17). CALI+ATA T[---?] Caligata t[---?] (?) Segons el dibuix facilitat per A. Vilaseca, la paleografia presenta una c inicial molt estilitzada, lletres a amb traç centrat oblic, l de tipus calcídic amb traç curt quasi paral·lel. La primera t no porta traç superior, i l’última lletra sembla trobar-se més separada de la resta. La cinquena lletra, que té un traç molt indefinit, pot ser interpretada amb dubtes com una g, també molt estilitzada, una s o fins i tot una t (caligata?, calisata?, calitata?). La lectura resultant és molt imprecisa. La seqüència caligata es troba ben documentada epigràficament en inscripcions de soldats, fent referència als milites caligati (cf. Gilliam 1946), els legionaris rasos (literalment de «a peu», de caliga, sandàlia). Com a renom (signum) es troba documentat en una inscripció d’Àfrica (cil viii, 2848). De totes maneres, la lectura és molt dubtosa. Datació: 70-120 dC. Dibuix: Cota 64. 129. Crismó de Sant Martí Sarroca. Recuperat casualment l’any 1950 a la Socarrada, sobre la font del Mas Fumet (Sant Martí Sarroca, Alt Penedès). Tegula d’argila (29,5 x 39,5) amb un crismó grec de 8,6 cm incís ante cocturam. Dipòsit: Museu Municipal de Sant Martí Sarroca. Χρ(ιστος) Bibliografia: irc i, 194 = hep 7, 250; Llorac 1989, 90; Mayer i Rodà 1996, 309 i fig. 5; Gorostidi en premsa, a. La teula formava part d’un dels enterraments d’època tardoromana descoberts de forma casual. Una altra teula amb un crismó ante cocturam va ser recuperada a les excavacions de la necròpolis paleocristiana de Tàrraco (López Vilar 2006a, 154), i una altra també a la basílica portuguesa d’Evramoira (Gonçalves Guimarães 1999), per la qual cosa s’ha pensat que haurien pogut existir encàrrecs de teules expressament destinades a un ús funerari. 152 Foto: l’autora. Altres restes romanes de la zona de Sant Martí Sarroca són els forns de terrisseria, com el de Can Sègol (al barri de la Rovira Roja), el de l’Hort de les Tuies i l’anomenat el Fornot, on s’ha recuperat sigil·lada que evidencia activitat des del segle i dC (Llorac 1989, 90). Datació: iv-vii dC. Catàleg epigràfic 3.3. Epigrafia sobre amphorae, tegulae, imbrex i dolia a l’àrea occidental del Camp de Tarragona 3.3. Epigraphy on amphorae, tegulae, imbrex and dolia in the western area of the Camp of Tarragona Piero Berni Millet* In memoriam de Juan Solís Siles Piero Berni Millet* In memoriam of Juan Solís Siles Les inscripcions sobre instrumentum domesticum d’aquest catàleg formen part de l’inventari arqueològic de materials d’origen romà recollits al llarg dels darrers anys en el camp occidental del territori de Tarragona per al «Projecte Ager Tarraconensis (pat). Estudi del paisatge arqueològic a la dreta del riu Francolí», que s’ha desenvolupat des de l’Institut Català d’Arqueologia Clàssica sota la direcció de la Dra. Marta Prevosti (icac) i el Dr. Josep Guitart (catedràtic d’Arqueologia de la Universitat Autònoma de Barcelona). Presentem el corpus de l’epigrafia documentada sobre àmfora, tègula, imbrex i dolia per al pat.1 El catàleg conté 42 entrades per a un total de 62 objectes epigràfics, amb novetats rellevants, i d’altres ja publicats, la major part dels quals els hem tornat a documentar personalment en els museus per dur a terme una nova revisió crítica del material que ens ha permès, com veurem, resoldre problemes de lectura i d’identificació de les peces ja publicades per altres autors. Volem aprofitar aquestes primeres línies per agrair a les següents persones l’ajuda donada en l’estudi d’aquest interessant conjunt de materials: Jaume Massó (Museu d’Arqueologia Salvador Vilaseca de Reus), Mireia Ciuraneta (Casa de Cultura de Riudoms), Josep Anton Remolà (Museu Nacional Arqueològic de Tarragona), Gerard Martí (Museu d’Història de Cambrils), Ajuntament de Vila-seca i família Ferrando (col·lecció Ferrando, Vila-seca), Jacinto Sánchez (Codex), Albert Vilaseca i Iban Cabrelles (Cota 64), Pedro Otiña (arqueòleg, Ajuntament de Cambrils) i el Sr. Martorell de les indústries De Muller (Masia de Mas de Valls); així com deixar constància del nostre agraïment, pel suport científic, a Carlos Fabião (Universitat de Lisboa), Fanette Laubenheimer (cnrs París), Víctor Revilla (Universitat de Barcelona) i Juan Solís Siles (Sevilla/ Posadas); i, per la seva ajuda, als nostres col·legues de The inscriptions on instrumentum domesticum in this catalogue are part of the inventory of Roman archaeological finds made in recent years in the western part of the territory of Tarragona as part of the “Ager Tarraconensis Project (atp): A study of the archaeological landscape on the right of the River Francolí (20052009)” carried out by the Catalan Institute of Classical Archaeology under the direction of Dr Marta Prevosti (icac) and Dr Josep Guitart (Professor of Archaeology at the Autonomous University of Barcelona). We are presenting the corpus of epigraphy on amphoras, tiles, imbrices and doliae documented for the atp.1 The catalogue has 42 entries for a total of 62 epigraphic objects; it contains important new information, as well as data that have been previously published. In the case of the latter, we have personally re-documented the majority of the objects in the museums in order to undertake a new critical revision of them. As will be seen below, this has allowed us to resolve some of the questions of interpretation and identification regarding items already published by other authors. We would like to take advantage of these first few lines to express our gratitude to the following persons for the help they have given us in the study of this interesting assemblage of finds: Jaume Massó (the Salvador Vilaseca Archaeological Museum, Reus), Mireia Ciuraneta (House of Culture, Riudoms), Josep Anton Remolà (National Archaeological Museum, Tarragona), Gerard Martí (Museum of History, Cambrils), Vila-seca Town Council and the Ferrando family (Col·lecció Ferrando, Vila-seca), Jacinto Sánchez (Codex), Albert Vilaseca and Iban Cabrelles (Cota 64), Pedro Otiña (archaeologist, Cambrils Town Council) and Mr Martorell of Indústries De Muller (Masia de Mas, Valls). We are also grateful for the scientific support received from Carlos Fabião (University of Lisbon), Fanette * Institut Català d’Arqueologia Clàssica (icac). Investigador del subprograma Juan de la Cierva del Ministeri de Ciència i Innovació. 1. Arribats en aquest punt, hem d’aclarir que els darrers dos números del catàleg relatius a inscripcions sobre dolia (171 i 172) pertanyen a dos jaciments de l’àrea oriental de Tarraco (els Munts i Torrent de les Voltes) que surten dels límits geogràfics de la zona d’estudi (figura 1). Aquestes peces han estat documentades de manera aïllada durant la realització d’aquest treball. Hem cregut convenient donar-les a conèixer atès el seu valor històric i interès científic, com una font epigràfica complementària i enriquidora d’aquest quadre general. * Catalan Institute of Classical Archaeology (ICAC). Researcher of the Juan de la Cierva sub-programme of the Ministry of Science and Innovation. 1. Having reached this point, we have to clarify that the last two issues of the catalogue relating to the inscriptions on dolia (171 and 172) belong to two archaeological sites in the eastern part of Tarraco (Els Munts and Torrent de les Voltes) that are outside the geographical limits of the study area (Figure 1). These pieces were documented separately during this study. We believe they are worth including given their historical value and scientific interest as a source of epigraphy that complements and enriches this general picture. 153 AGER TARRACONENSIS 3. LES INSCRIPCIONS ROMANES l’icac: Marta Prevosti, Jordi López, Ramon Járrega, Diana Gorostidi, Anna Gutiérrez García-Moreno, José Ignacio Fiz Fernández, Loïc Buffat, Josep Maria Macias Solé i Cèsar Carreras Monfort. El corpus està dividit en quatre parts, a raó del tipus de suport ceràmic, i, al llarg d’aquest recorregut, les inscripcions segueixen una numeració correlativa a continuació del catàleg epigràfic general del llibre. En els tres primers apartats, l’epigrafia s’ordena alfabèticament seguint el sistema nominal desenvolupat per H. Dressel a cil xv, donant prioritat a aquelles paraules que considerem la inicial o l’abreviació del gentilici, davant dels simples cognomina. Cada epígraf es presenta encapçalat per una breu informació descriptiva delimitada amb veus com ara el lloc de la troballa (ll. t.), el lloc de conservació de l’objecte (ll. c.), la lectura de la inscripció (lect.) i la literatura (lit.) o les publicacions que també han recollit l’objecte d’estudi. Ateses les particularitats epigràfiques dels segells en àmfora, per a l’edició i reproducció dels textos en el catàleg hem seguit un sistema de signes diacrítics especial que hem ideat per al seu tractament informàtic (Berni 2008, 123-124). Sota l’encapçalament s’inclou la il·lustració de la peça i, finalment, un text amb l’autòpsia al document epigràfic, seguit per un estudi sintètic que persegueix la finalitat d’identificar, llegir i datar l’exemplar. Cada segell s’identifica per un número i, dins de cada número, les diferents variants es distingeixen per una lletra. L’últim apartat relatiu als dolia s’organitza d’una altra manera molt més senzilla, seguint l’ordre alfabètic dels jaciments, perquè l’epigrafia d’aquests envasos reuneix, gairebé sempre, dues classes d’inscripcions (segell i grafit) que, des del nostre punt de vista, han de ser analitzades i estudiades com un unicum dins del seu propi espai productiu. 3.3.1. Valor funcional i significat de les inscripcions La majoria de les inscripcions recollides en el catàleg són segells (sigilla) obtinguts mitjançant la impressió sobre el fang fresc d’una matriu o punxó (signaculum), generalment de forma rectangular o quadrangular, amb dades onomàstiques abreujades difícils d’interpretar. D’altra banda, al darrer apartat dels dolia també recollim els grafits numerals realitzats amb un objecte punxant després de la cocció del recipient (post cocturam) per prendre nota de la seva capacitat contenidora. En tots els casos, es tracta dels típics dolia defossa destinats a la fermentació i emmagatzematge de vi que se solen documentar sovint en els jaciments romans de Catalunya associats a espais productius (cellae vinariae). Pel que fa al valor funcional i el significat dels segells, creiem necessari donar algunes indicacions prèvies basades en les directrius marcades pel savi H. Dressel a finals del s. xix en els seus treballs sobre 154 Laubenheimer (cnrs Paris), Víctor Revilla (University of Barcelona) and Juan Solís Siles (Seville/Posadas), and for the assistance of our colleagues at the icac, Marta Prevosti, Jordi López, Ramon Járrega, Diana Gorostidi, Anna Gutiérrez García-Moreno, José Ignacio Fiz Fernández, Loïc Buffat, Josep Maria Macias Solé and Cèsar Carreras Monfort. The corpus is divided into four parts, according to the type of pottery medium, and the inscriptions are numbered correlatively following the book’s general epigraphic catalogue. In the first three sections, the epigraphy is in alphabetical order, in keeping with the nominal order developed by H. Dressel in cil xv, giving priority to those words we believe to be the initial or abbreviation of the family name over simple cognomina. Each epigraph is headed by a brief description delimited with information including the place it was found (Ll. t.), the place in which the object is preserved (Ll. c.), the interpretation of the inscription (Lect.) and the literature (Lit.) or other publications that have included it. Given the epigraphic particularities of stamps on amphoras, for the publication and reproduction of the texts in the catalogue we have used a special system of diacritic symbols devised for computer processing (Berni 2008, 123-124). Below the heading there is an illustration of the piece and, finally, a text with the autopsy of the epigraphic document, followed by a synthesis study that aims to identify, read and date the item. Each stamp is identified by a number and, within each number, the different variants are identified by a letter. The final section relating to the dolia is organised in a different, much simpler way, in alphabetical order of the names of the archaeological sites. The reason for this is that the epigraphy on such vessels almost always has two types of inscription (stamp and graffito) that, in our opinion, have to be analysed and studied as a unicum within their own place of manufacture. 3.3.1. The functional value and significance of the inscriptions The majority of the inscriptions in the catalogue are stamps (sigilla) made by stamping a matrix or punch (signaculum) on the wet clay; they are usually rectangular or quadrangular and contain abbreviated onomastic information that is difficult to interpret. In the last section on dolia we also include the numeric graffiti inscribed with a pointed object after firing (post cocturam) to show the capacity of the container. In all these cases they are the typical dolia defossa used for wine fermentation and storage that are often found at Roman archaeological sites in Catalonia associated with wine production (cellae vinariae). As far as the functional value and significance of the stamps is concerned, we believe it is necessary to Catàleg epigràfic l’instrumentum inscriptum de Roma (cil xv). Els segells dels objectes de fang més pesants són un «registre de fàbrica» o «indicació de propietat» sobre materials finalitzats i reproduïts en sèrie. El significat de les marques en àmfora mai ha estat un tema fàcil d’abordar i debatre. Se sap que aquests textos es limiten, substancialment, a indicacions onomàstiques (noms d’individus) i toponomàstiques (noms de llocs de producció), expressades amb gran varietat de fórmules, formes i desenvolupaments, a raó de les particularitats de cada establiment terrissaire. Per al cas de les àmfores, un recipient produït per transportar-hi aliments, el debat s’ha centrat en dos fronts encara oberts, entre els qui veuen el productor/ client-exportador, i els qui ho atribueixen al fabricant de l’àmfora. Des del nostre punt de vista (Berni 2008, 19 s.), l’àmfora té una propietat natural especial, la de l’envàs i del contingut, que és determinant a l’hora d’entendre el seu singular sistema epigràfic. Aquesta dualitat imposa un límit a les funcions de les diferents classes d’inscripcions: els grafits ante cocturam (abans de la cocció) i els segells s’identifiquen amb l’envàs, mentre que els tituli picti (inscripcions pintades) i els grafits post cocturam guarden relació amb el producte envasat. Per tant, hi ha una separació de funcions per als individus registrats en les diferents classes d’inscripcions, de tal manera que el personatge d’un segell no pot ser referit, funcionalment, al contingut de l’àmfora, de la mateixa manera que el personatge d’una inscripció pintada tampoc pot ser referit, funcionalment, al contenidor. Per tant, les dades dels grafits ante cocturam i els segells giren al voltant de la fabricació de les àmfores, mentre que els tituli picti i els grafits post cocturam ens informen sobre la comercialització (o l’ús que s’estava fent) del producte envasat. Segons la nostra manera de veure (Berni 2008, 127 s.), el significat dels segells s’ha d’abordar amb l’enfocament inicial de Dressel, que els va atribuir el valor de «marca de fàbrica», i entendre les seves dades onomàstiques i toponomàstiques en relació amb el lloc de producció, el propietari del complex terrissaire i les persones responsables de coordinar l’activitat artesanal (Dressel 1878). Des d’aquest punt de vista, el missatge del segell té la finalitat d’indicar, sense ser expressat formalment, el lloc on ha estat fabricat l’objecte de fang cuit. El missatge es formula amb un llenguatge sintètic basat en simples paraules abreujades que registren noms d’individus, sense subjecte i predicat, ni atributs que revelin la identitat del personatge, el seu estatus social, el pes específic dins del context productiu de la terrisseria. Cal suposar, doncs, trobar en els textos dels segells referències nominals relatives al propietari dels terrenys on s’ubicava la terrisseria, al propietari efectiu o temporal de la figlina, o al responsable de coordinar el treball artesanal de l’officina ceramista que va fabricar l’objecte. provide some prior indications based on the guidelines set by the very wise H. Dressel at the end of the 19th century in his studies of the instrumentum inscriptum of Rome (cil xv). The stamps on the heaviest clay objects are a “factory register” or “an indication of ownership” on finished, mass-produced items. The significance of the marks on amphoras has never been easy to define and has been the subject of much debate. We know that these texts are basically limited to onomastic (names of persons) and toponomastic (names of production sites) indications, expressed in a large variety of formulas and forms based on the particularities of each pottery. In the case of amphorae, vessels manufactured to transport foodstuffs, the debate has focused on two questions that have yet to be resolved. There are those who see the marks as a reference to the producer/customer-exporter and those who attribute them to the amphora manufacturer. In our opinion (Berni 2008, 19 s.), the amphora has a special natural property, that of the container and the content, which is a determining factor when it comes to understanding its unique epigraphic system. This duality imposes a limit on the functions of the different types of inscription: ante cocturam (before firing) graffiti and stamps are identified with the vessel, whereas the tituli picti (painted inscriptions) and post cocturam graffiti are related to the product it contains. In this way there is a separation of functions for the individuals recorded in the different types of inscription, so that the person named on a stamp cannot be functionally linked to the content of the amphora, in the same way as the person referred to in a painted inscription cannot be functionally linked to the container. Thus, the information contained in the ante cocturam graffiti and stamps concerns the manufacture of the amphora, whereas the tituli picti and post cocturam graffiti tell us about the marketing of the packaged product (or the use to which it was put). From our point of view (Berni 2008, 127 s.), the significance of the stamps has to be looked at through Dressel’s initial focus. He believed they were “factory marks” and understood the onomastic and toponomastic information as relating to the place of production, the owner of the pottery and the persons responsible for coordinating the craft activity (Dressel 1878). He believed that the aim of the stamp was to indicate, without a formal expression, the place where the fired clay object had been manufactured. The message is formulated in a synthetic language based on simple abbreviated words that record the names of individuals, without subject and predicate, or attributes that would reveal the identity of the person, their social status or specific importance within the manufacturing context of the pottery. We have to suppose, therefore, that we find in the texts of the stamps nominal references relating to the owner of the land on which the pottery was 155 AGER TARRACONENSIS 3. LES INSCRIPCIONS ROMANES Aquest conjunt de referències planteja el problema de la fiabilitat a l’hora d’establir o assignar identitats a un determinat nom. La tria de l’epigrafista es basa en la perspectiva de la composició formal dels noms (Berni i Revilla 2008) i les formes de relació entre elements clau associats (Berni 2008, 135). El diagnòstic de les formes de representació té en compte: la imatge dels tria nomina, duo nomina, cognomina (tradicionalment interpretats com a noms servils); l’element discriminatori de l’onomàstica (noms llatins, grecs), i la morfosintaxi dels noms propis (el cas, genitiu o nominatiu). L’altre context de les formes de relació pren en consideració la jerarquia dels noms quan apareixen personatges associats en el mateix objecte (el més desenvolupat sol ser considerat el «titular», i el de nom més senzill, el personatge «subordinat»). El grau de desenvolupament i detall dels elements que integren el text d’un segell varia en funció de la classe i la forma de l’objecte ceràmic. En els segells de les àmfores, l’escriptura a base de sigles es justifica pel reduït espai del camp d’escriptura, mentre que en les tegulae i dolia les paraules solen aparèixer més desenvolupades, de vegades, fins i tot, amb més acció narrativa, com passa amb la peça 172 del nostre catàleg: Hermap(hilus, -hroditus) G( ) s(ervus) f(ecit). Es pot entendre aquesta manera, més o menys explícita, de fer el text d’un segell segons el tipus de suport ceràmic prenent com a exemple un altre testimoni de la Catalunya septentrional. Entre el material epigràfic de la terrisseria del Collet de Sant Antoni (Calonge, Baix Empordà) (Nolla 2008, 166, fig. 4 i 7), destaca un segell circular platani sobre pivot d’àmfora de lectura ambigua per la forma i disposició de les lletres, i un segell rectangular platani·l[---] sobre dolium amb el mateix nom disposat de manera que fa entenedora la primera lectura. A més a més, el punt davant de la lletra l divideix el missatge, com a mínim, en dues paraules, potser per indicar que el personatge era un llibert o un esclau de l[---]. Resoldre el missatge escrit dels segells és un desafiament per a tots els qui ens dediquem a confeccionar catàlegs de marques. El motiu és ben simple: els textos es presenten moltes vegades amb un llenguatge enigmàtic i fins a cert punt críptic, elaborat a base de paraules abreujades, normalment reduïdes a simples inicials. Aquest llenguatge fosc, confús i desordenat es deu al fet que van ser escrites així, a propòsit, pel mateix responsable de l’officina ceramista, amb un llenguatge privat només conegut en l’àmbit de les terrisseries. El contrari passa amb les inscripcions monumentals de l’epigrafia lapidària, on els textos segueixen unes regles i procediments tècnics específics, normalitzats, per ferlos comprensibles per al públic en general. Per aquest motiu, és més que probable que, ja antigament, la interpretació de les indicacions dels segells del material ceràmic industrial estigués només a l’abast de poques 156 located, the actual or temporary owner of the figlina, or the person in charge of the artisanal work of the pottery officina that manufactured the object. The set of references poses the problem of reliability when establishing or assigning identities to a specific name. The choice of the epigraphist was based on the perspective of the formal composition of the names (Berni and Revilla 2008) and the forms of relation between the key associated elements (Berni 2008, 135). The diagnosis of the forms of representation takes into account the image of the tria nomina, duo nomina and cognomina (traditionally interpreted as servile names), the discriminatory element of the onomastic (Latin and Greek names) and the morphosyntaxis of the proper names (the case, genitive or nominative). The other context of the relationship forms considers the hierarchy of the names when people appear in association on the same object (the most elaborate is usually considered to be the “titleholder” and the simpler name, the “subordinate”). The degree of elaboration and detail of the elements that make up the text of a stamp varies according to the type and form of the pottery object. On amphora stamps, writing in abbreviations or using initials is justified by the small space available, whereas on tegulae and dolia the words are usually more complete, sometimes even with more narrative action, as in the case of Item 172 in our catalogue: Hermap(hilus, -hroditus) G( ) s(ervus) f(ecit). We can understand this more or less explicit way of writing the text of a stamp according to the type of pottery medium, taking as an example another piece of evidence from northern Catalonia. Among the most interesting pieces of epigraphic finds from the pottery of Collet de Sant Antoni (Calonge, Baix Empordà) (Nolla 2008, 166, fig. 4 and 7) are a circular stamp platani on an amphora spike, with an ambiguous interpretation due to the form and disposition of the letters, and a rectangular stamp platani·l[---] on a dolium, with the same name set out in such a way as to make the first interpretation understandable. Moreover, the dot in front of the letter L divides the message into a minimum of two words, perhaps to indicate that the person was a freedman or a slave of L[---]. Deciphering the written message of the stamps is a challenge for all those involved in compiling catalogues of marks. The reason is very simple: the texts are often written in an enigmatic and, to a certain extent, cryptic language based on abbreviated words, normally just initials. This obscure, confused and disordered language was intentionally written like that by the person in charge of the pottery officina, using a private idiom known only to potters. This is the opposite of the monumental inscriptions of lapidary epigraphy, in which the texts follow specific, standard technical rules and procedures to make them comprehensible to the general public. Therefore it is more than likely Catàleg epigràfic persones, i que se’n perdés el significat més enllà dels límits del lloc on van ser marcades. Així mateix, és probable que el missatge escrit dels segells, sobretot el de les àmfores, no pogués ser interpretat pels receptors de la mercaderia, i que aquests donessin escassa importància a aquest gènere d’inscripció, digne de poca estima, no només per la forma abstracta d’un missatge reduït a simples inicials: també per la deficient qualitat de la majoria de les empremtes que es documenten a la superfície de les àmfores romanes. 3.3.2. Marc geogràfic, històric i arqueològic de les troballes L’àrea d’estudi és la situada al vessant dret del riu Francolí, i agafa part del Tarragonès, part del Baix Camp i el municipi d’Alcover. Els indicis materials més significatius s’identifiquen amb una ocupació humana del territori relacionada amb la producció de vi, i responen a un fenomen tecnològic i cultural limitat cronològicament a un període concret de la vida econòmica de Tarraco. Sabem per les fonts clàssiques i l’arqueologia (Revilla 2002a) que el port de Tarraco exporta els seus vins en proporcions importants a partir de finals del principat d’August i fins a finals del s. i dC i inicis del s. ii dC. La major part de les produccions amfòriques locals constatades a les terrisseries del Camp de Tarragona se situen dins d’aquest horitzó cronològic, amb un ampli repertori de formes que poden considerar-se característiques d’aquests tallers: Oberaden 74, Pascual 1, Dressel 2-4, Dressel 7-11. L’arqueologia mostra una activitat de la viticultura ben consolidada, des de finals del s. i aC, que respon a aquest fenomen exportador tan estès a les ciutats i vil· les romanes del litoral català i valencià. Però les referències materials relacionades es troben tot just en una fase inicial del coneixement, la major part inexplorades fins a l’actualitat, amb estructures sobre la producció de vi i d’àmfores documentades molt parcialment, que poques vegades han estat objecte d’excavació arqueològica. Les referències epigràfiques contingudes en aquest treball es basen, majoritàriament, en troballes antigues de prospeccions de superfície i en les prospeccions superficials realitzades en el marc del pat. D’altres són el producte d’indrets excavats recentment i es limiten a uns pocs jaciments, com són els casos significatius de la Canaleta i del Mas d’en Corts a les Planes del Roquís, que ha proporcionat un nombre important de segells. Dins dels treballs del pat, s’han pogut reconèixer dotze terrisseries segures i nou de possibles, distribuïdes al nord i a l’occident de la ciutat, entre el riu Francolí i els darrers contraforts de les Muntanyes de Prades. S’atribueix la fabricació d’àmfores als tallers de Mas de Gomandí (Riudoms), Mas d’en Corts - les Planes del Roquís (Riudoms-Reus), Partida del Vila-sec (Alco- that, even at the time they were written, only a few people would have been able to interpret the stamps on industrial pottery and that their meaning would have been lost beyond the place they were marked. Likewise, it is probable that the written message of the stamps, particularly those on amphoras, would not have been understood by the recipients of the merchandise; they would have given little importance to this type of inscription, which was barely worthy of attention, not only due to the abstract form of a message made up of simple initials, but also due to the poor quality of the majority of the imprints documented on the surface of Roman amphoras. 3.3.2. The geographical, historical and archaeological setting of the finds The study area is located to the right of the River Francolí and takes in part of Tarragonès and Baix Camp counties and the municipality of Alcover. The most significant material evidence can be identified with a human occupation of the territory related to wine production and corresponds to a technological and cultural phenomenon limited chronologically to a specific period in the economic life of Tarraco. We know from the classical sources and archaeology (Revilla 2002a) that the port of Tarraco exported a large proportion of its wine between the last years of the principality of Augustus and the end of the 1st and beginning of the 2nd centuries AD. Most of the local amphora production documented in the Camp de Tarragona’s potteries can be placed within this chronological horizon, with a wide range of forms that can be considered characteristic of those workshops: Oberaden 74, Pascual 1, Dressel 2-4, Dressel 7-11. Archaeology shows us a well-established viticulture activity from the end of the 1st century BC, which corresponds to the aforementioned export activity widespread among the Roman towns and villas on the Catalan and Valencian coasts. However, the related material references are found right at the beginning of our knowledge; most are unexplored to date, with only very partially documented structures of wine and amphora production, that in only a few cases have been archaeologically excavated. The epigraphic references contained in this study are based mainly on finds made during earlier surface surveys and on those carried out as part of the atp. Others have been recently excavated and are limited to a few archaeological sites, such as the significant cases of La Canaleta and Mas d’en Corts in Les Planes del Roquís, which have provided us with a large number of stamps. As part of the work carried out for the atp, twelve definite and nine possible potteries have been discovered; they are distributed to the north and west of the city, between the River Francolí and the foothills of the 157 AGER TARRACONENSIS 3. LES INSCRIPCIONS ROMANES ver), la Canaleta (Vila-seca), el Brugar (Reus), el Vilar (Reus), els Antigons (Reus), la Buada (Reus) i Muebles Aterco (Vila-seca). D’altra banda, les recents prospeccions del pat han confirmat els primers vestigis materials d’una nova figlina a l’establiment rural romà de Sota la Timba del Castellot (jac 64). Vegem a continuació la distribució territorial de les inscripcions del catàleg pels jaciments de l’ager Tarraconensis (figura 1). – La Buada / l’Espluga Pobra (Reus, Baix Camp) (jac 71) Jaciment conegut des del s. xix, amb restes de la pars rustica d’una probable vil·la romana.2 Es troben in situ restes visibles de dos forns, el més ben conservat de planta quadrangular i l’altre cilíndric, així com gran quantitat de rebutjos ceràmic, especialment de material constructiu. S’hi fabricaven també dolia, i àmfores de les formes Dressel 2-4 i Dressel 7-11. Els segells cr (in collo) (139) i ir (in campana) (148) del nostre catàleg s’han de posar en relació amb la producció local de Dressel 2-4. Tots dos segells semblen registrar cognomina abreujats dels gestors dels tallers ceramistes. Una altra marca ir fou documentada en la intervenció arqueològica de la Canaleta dels anys 2000-2001 (Codex 2001, ref. VLC-01-6005-1) sobre un fragment informe d’àmfora que no hem vist, per la qual cosa no tenim l’absoluta certesa que es tracti del mateix segell. Un paral·lel ir de Cartago sobre Dressel 2-4 (figura 2.1) dóna un horitzó cronològic del segon quart del s. i dC. També s’han documentat les marques ce (141) i sva (157) en pivots d’àmfora de forma indeterminada, si bé, segons Massó, la segona, que no hem vist, pot pertànyer a una altra Dressel 2-4 de la producció local de la Buada. Prades Mountains. Amphora manufacture is attributed to the potteries of Mas de Gomandí (Riudoms), Mas d’en Corts - Les Planes del Roquís (Riudoms-Reus), Partida del Vila-sec (Alcover), La Canaleta (Vila-seca), El Brugar (Reus), El Vilar (Reus), Els Antigons (Reus), La Buada (Reus) and Muebles Aterco (Vila-seca). Recent surveys carried out under the atp have confirmed the first material vestiges of a new figlina in the Roman rural establishment of Sota la Timba del Castellot (site 64). Below we will see the territorial distribution of the inscriptions in the catalogue for the archaeological sites of the ager Tarraconensis (Figure 1). – La Buada / L’Espluga Pobra (Reus, Baix Camp) (site 71) This archaeological site with the remains of the pars rustica of a probable Roman villa has been known since the 19th century2. It has the visible in situ remains of two kilns; the best preserved has a quadrangular shape, while the other is cylindrical. There is also a large amount of pottery waste, particularly of building material. Dolia and amphoras of the Dressel 2-4 and Dressel 7-11 forms were also manufactured here. The cr (in collo) (139) and ir (in campana) (148) stamps in our catalogue can be linked to the local Dressel 2-4 production. Both stamps appear to record the abbreviated cognomina of the pottery supervisors. Another ir mark was documented during the archaeological excavations of La Canaleta carried out in 2000 and 2001 (Codex 2001, ref. VLC-01-6005-1); it is on a shapeless amphora fragment that we have not seen and cannot therefore say with absolute certainty whether it is the same stamp. A parallel ir on Dressel 2-4 (Figure 2.1) from Carthage gives a chronological horizon of the second quarter of the 1st century AD. The marks ce (141) and sva (157) on amphora spikes from an undetermined form were also documented there, although, according to Massó, the second of these, which we have not seen, could belong to another Dressel 2-4 manufactured locally at La Buada. – Mas de Gomandí (Riudoms, Baix Camp) (jac 57) Jaciment conegut des de mitjan s. xix amb nombrosos fragments de ceràmica romana en superfície (material constructiu, antefixes, àmfores), amb signes de restes de forn, com l’escòria ceràmica i separadors de forn, que posen en evidència l’existència en aquest indret d’una important terrisseria romana.3 Aquest taller produïa àmfores de les formes Dressel 2-4, Dressel 7-11 i potser també Oberaden 74, així com material constructiu, i probablement també ceràmica comuna i dolia. A la producció d’aquest taller corresponen les marques p (4 ex.) (154), lcm + p (137) i evpra (142), totes col·locades en colls d’àmfora de la forma Dressel – Mas de Gomandí (Riudoms, Baix Camp) (site 57) This archaeological site has been known since the mid-19th century; there have been numerous surface finds of Roman pottery fragments (building material, antefixes, and amphoras)3. There are signs of the remains of a kiln, including pottery waste and kiln separators, attesting the existence of an important Roman 2. Vilaseca 1920, 270-271; Sanz 1975, 112-113; Massó 1983, 7; 1978, 29-30; 1998b, 283; Bermúdez i Massó 1984-85, 85 i 65; Miró 1988, 53; Revilla 1995, 180-181; Járrega 1995, 181-182; Gebellí 2007, 79-80. 3. Massó 1978, 30-31; 1998b, 283-284; Bermúdez i Massó 1984-85, 66; Romero 1986; Miró 1988, 51-53; Revilla 1995, 174-175; Járrega 1995, 183; Gebellí 2007, 74 s. 2. Vilaseca 1920, 270-271; Sanz 1975, 112-113; Massó 1983, 7; 1978, 29-30; 1998b, 283; Bermúdez and Massó 1984-85, 85 and 65; Miró 1988, 53; Revilla 1995, 180-181; Járrega 1995, 181182; Gebellí 2007, 79-80. 3. Massó 1978, 30-31; 1998b, 283-284; Bermúdez and Massó 1984-85, 66; Romero 1986; Miró 1988, 51-53; Revilla 1995, 174-175; Járrega 1995, 183; Gebellí 2007, 74 s. 158 Catàleg epigràfic 2-4. L’associació lcm + p la tenim ben documentada a Cartago cap al segon quart del s. i dC (figura 2.1), amb la qual cosa ens trobem davant una producció amfòrica paral·lela a la de la veïna terrisseria de la Buada. Dins l’extens jaciment de Sota la Timba del Castellot s’han recollit en superfície les mateixes variants evpra i lcm (en un objecte ceràmic indeterminat), que s’han d’interpretar, a hores d’ara, com a contaminacions de Mas de Gomandí. Un fragment de tegula amb una altra variant més gran de lcm (159) reforça l’origen d’aquesta sèrie epigràfica. Un altre conjunt de marques sobre àmfores Dressel 2-4 permet relacionar aquest jaciment amb el de Mas d’en Corts. En tots dos llocs es troben les mateixes marques gallic (147) i silvan (156), sempre sobre colls de Dressel 2-4. També hi ha coincidència de noms amb la sèrie lcm sobre tegula. Entre els abundants fragments de dolia s’han localitzat dues marques associades, mcmart + favsti, i un grafit numeral de capacitat (169). La lectura del personatge amb els tria nomina s’ha resolt com a M. C(lodius) Mart(ialis), amb l’ajuda d’altres variants amb diferent desenvolupament trobades a Mas d’en Toda, sobre dolium (170), i a Mas d’en Corts, sobre àmfora (138), totes dues de produccions locals. Més endavant fem referència a aquest personatge com a productor de vi i propietari de les terrisseries d’aquesta zona durant la primera meitat del s. i dC. Aquest cas és força interessant perquè permet lligar, per primera vegada, un testimoni epigràfic sobre ceràmica industrial amb l’elit social de la ciutat romana, amb interessos econòmics en l’economia de la producció i exportació dels vins de Tarraco. El personatge L. C( ) M( ) del segell sobre àmfora i tegula es pot relacionar nominalment amb Clodius Martialis, però no és possible encara precisar el tipus de vincle familiar. D’altra banda, la presència de tants cognomina sobre diferents tipus de ceràmica implica un procés de treball a gran escala que ens permet valorar el jaciment com un gran centre artesanal polivalent. Els noms dels officinatores a què ens referim són, en ordre alfabètic: Eupra( ), Fausti(nus), Gallic(us), P( ) i Silvan(us). – Mas d’en Corts / Mas d’Antoni Corts / Forn del Roquís (Reus, Baix Camp) (jac 90) El jaciment de Mas d’en Corts, conegut per Forn del Roquís, es troba allunyat, aproximadament, 1 km al sud de l’establiment anterior de Mas de Gomandí.4 Va ser descobert el 1952 per Salvador Vilaseca, i prospectat als inicis dels anys vuitanta per Valerià Romero, Jaume Massó i Ramon Capdevila, que van deixar constància d’una gran quantitat de ceràmica romana a 4. Massó 1978, 30-31; 1998b, 283; Bermúdez i Massó 198485, 66; Romero 1986; Miró 1988, 54; Revilla 1995, 176; Járrega 1995; Vilaseca i Adiego 2002; Gebellí 2007; Cabrelles 2008. pottery here. This workshop produced amphoras of the Dressel 2-4, Dressel 7-11 and perhaps the Oberaden 74 forms, as well as building material and probably also common ware and dolia. The marks of this workshop included p (4 ex.) (154), lcm + p (137) and evpra (142), all stamped on the necks of Dressel 2-4 amphoras. The association lcm + p is well documented in Carthage towards the second quarter of the 1st century AD (Figure 2.1), which means we are looking at amphora manufacture parallel to that of the neighbouring pottery of La Buada. In the extensive archaeological site of Sota la Timba del Castellot, surface finds have been made of the same evpra and lcm variants (on an undetermined pottery object) that must now be interpreted as contaminants from Mas de Gomandí. A fragment of tegula with another larger variant of lcm (159) reinforces the origin of this epigraphic series. Another set of Dressel 2-4 amphora marks allows us to link this archaeological site to that of Mas d’en Corts. We find the same gallic (147) and silvan (156) marks in both places, always on Dressel 2-4 necks. The names also coincide with the lcm series on tegula. Among the abundant fragments of dolia, two associated marks, mcmart + favsti, have been found, as well as a numeric graffito denoting the capacity (169). The name of the person with the tria nomina has been interpreted as M.C(lodius) Mart(ialis), with the help of other variants with a different development found on dolia at Mas d’en Toda (170) and on amphoras at Mas d’en Corts (138), both produced locally. We will refer below to this person as a wine producer and owner of the potteries in this area during the first half of the 1st century AD. This is a particularly interesting case because it allows us for the first time to link epigraphic evidence on industrial pottery to the social elite of the Roman city who had financial interests in the economy of Tarraco wine production and export. The personage L. C( ) M( ) of the amphora and tegula stamps can be nominally related to Clodius Martialis, although we cannot specify the precise family link. On the other hand, the presence of so many cognomina on different types of pottery implies a large-scale operation that leads us to interpret the archaeological site as a large, multi-purpose artisanal centre. The names of the officinatores to whom we refer are, in alphabetical order, Eupra( ), Fausti(nus), Gallic(us), P( ) and Silvan(us). – Mas d’en Corts / Mas d’Antoni Corts / Forn del Roquís (Reus, Baix Camp) (site 90) The archaeological site of Mas d’en Corts, known as Forn del Roquís, is approximately one kilometre to the south of Mas de Gomandí4. It was discovered in 4. Massó 1978, 30-31; 1998b, 283; Bermúdez and Massó 198485, 66; Romero 1986; Miró 1988, 54; Revilla 1995, 176; Járrega 1995; Vilaseca and Adiego 2002; Gebellí 2007; Cabrelles 2008. 159 AGER TARRACONENSIS 3. LES INSCRIPCIONS ROMANES la vista. A partir de l’any 1997 ha estat objecte de diverses excavacions arqueològiques d’urgència, durant les quals s’han descobert estructures de dos assentaments d’èpoques diferents. El més antic té una data inicial del darrer terç del segle ii aC i una data final de mitjan segle i aC. Estava destinat a l’activitat agrícola. Al damunt d’aquesta construcció, es va construir un centre de producció ceràmic, d’època imperial, del qual en coneixem diverses dependències artesanals (forns en bateria, magatzems, dependències de treball, etc.) pròpies d’un centre de grans dimensions (2.200 m2). Les peces de ceràmica amb cocció deficient són abundants, entre les quals hi ha, sobretot, material constructiu. De la segona etapa del jaciment cal distingir dues fases de vida. La primera, d’època augustal i julioclàudia, on s’han localitzat restes d’un o diversos grans forns alineats, destinats a coure-hi àmfores, ceràmica comuna, dolia i material constructiu. En la segona fase (del 60 al 180 dC) es van documentar més forns de ceràmica, de dimensions més petites, on es produïa ceràmica comuna i terra sigil·lada. Pel volum de les troballes, la terrisseria de Mas d’en Corts va produir àmfores de les formes Pascual 1 i Dressel 2-4, si bé no han aparegut fragments amb defectes de cocció o sense coure. Encara no hi ha constància que es fabriquessin Oberaden 74 i Dressel 7-11 com s’ha suggerit en alguns treballs. Cal assenyalar que també es troben amb freqüència pivots de Pascual 1 i Dressel 2-4 que procedeixen del territori de Barcelona.5 Els segells acan (2 ex.) (131) i calam + acan (134) sobre dos fragments de pivots són originaris de la terrisseria de Can Tintorer (el Papiol) (Pascual 1977, 53). Un altre segell antc[---?] vel antic[---?] (132) en fragment de pivot de possible Dressel 2-4 pot tenir igualment un origen laietà per un paral·lel semblant de les Termes Romanes de Sant Boi de Llobregat (López Mullor 1998, 235, làm. i.4). Tanmateix, el segell incís c (133) sobre pivot de Pascual 1 o Dressel 2-4, que apareix a l’excavació de Cota 64 classificat entre els grafits, s’assembla molt a tres exemplars documentats per nosaltres a Barcelona (Berni i Carreras 2001, núm. 7). A banda, s’han documentat en les àmfores de la producció local de Mas d’en Corts nombrosos grafits en pivots i segells sempre estampats al coll. La forma Pascual 1 és poc abundant i només presenta el segell [qf ]vln? (2 ex.) (145) amb els tria nomina del personatge Q. [F?]ul(vius) N( ), l’activitat del qual s’ha de situar entorn del canvi d’era, com a indicador de l’inici de la producció d’àmfores. Les Dressel 2-4 locals són les més abundants. Les marques corresponents a aquesta tipologia es troben sempre col·locades in collo, frontalment, a l’alçada del naixement superior de les 1952 by Salvador Vilaseca and surveyed at the beginning of the 1980s by Valerià Romero, Jaume Massó and Ramon Capdevila, who noted a large amount of Roman pottery visible on the surface. Since 1997, several rescue excavations have revealed the structures of two settlements from different periods. The oldest, a farm, dates from the last third of the 2nd century BC to the middle of the 1st century BC. An Imperialperiod pottery complex was built over this construction. Various working areas have been excavated (rows of kilns, storerooms, workshops, etc.), showing that it was a large production centre (2,200 m2). There are abundant pieces of poorly-fired pottery, the majority of which are from building material. We can distinguish two phases of life in the second stage of the archaeological site. In the first, from the Augustan and Julio-Claudian period, the remains of one or several large aligned kilns used for firing amphoras, common ware, dolia and building material have been found. In the second phase (from 60 to 180 AD), two smaller kilns used to produce common ware and terra sigillata were documented. Judging from the volume of the finds, the Mas d’en Corts pottery produced Pascual 1 and Dressel 2-4 amphoras, although no fragments with firing defects or unfired pieces have been found. There is still no evidence that Oberaden 74 and Dressel 7-11 were manufactured there, as some studies have suggested. We should point out that it is common to find Pascual 1 and Dressel 2-4 spikes from the territory of Barcelona.5 The stamps acan (2 ex.) (131) and calam + acan (134) on two spike fragments are from the Can Tintorer pottery (El Papiol) (Pascual 1977, 53). Another stamp antc[---?] vel antic[---?] (132) on a possible Dressel 2-4 spike fragment could have a Laietanian origin, as a similar stamp was found at the Roman baths of Sant Boi de Llobregat (López Mullor 1998, 235, ill.. I.4). Likewise, the incised stamp c (133) on a Pascual 1 or Dressel 2-4 spike, which appears in the Cota 64 excavation classified among the graffiti, is very similar to three examples we documented in Barcelona (Berni and Carreras 2001, no. 7). Apart from these, numerous graffiti on spikes and stamps (always on the neck) have been documented on the amphoras manufactured locally at Mas d’en Corts. The Pascual 1 form is not very common and only has the stamp [qf ]vln? (2 ex.) (145) with the tria nomina of one Q. [F?]ul(vius) N( ), whose activity we have to date to around the change of the era, as an indicator of the start of amphora production. The local Dressel 2-4 are the most common. The marks corresponding to this typology are always placed frontally in collo, where the upper part of the handle begins. We 5. Així ho hem vist personalment, tant al museu de Riudoms com en el dipòsit de Cota 64. 5. We have seen this personally, both in the Riudoms museum and in the Cota 64 store. 160 Catàleg epigràfic nanses. Les tenim identificades sota la fórmula epigràfica dels cognomina: a[---] (130), gallic (2 ex.) (147), silvan (2 ex.) (156); i dels tria nomina: mcloma? (2 ex.) (138), q[---]modes[ti] (2 ex.) (152). Com ja hem explicat abans, segells iguals de Gallic(us) i Silvan(us) són presents a la veïna terrisseria de Mas de Gomandí (Riudoms, Baix Camp), per la qual cosa els forns dels dos jaciments es poden considerar adscrits a la mateixa propietat durant la primera fase de vida de les figlinae. A més a més, aquest suposat lligam pren força amb la figura del personatge M. Clodius Martialis constatat, amb tres punxons diferents, als jaciments de Mas d’en Corts, sobre àmfora Dressel 2-4, i sobre dolia a Mas de Gomandí i Mas d’en Toda. Finalment, cal fer una breu indicació a les marques sobre tegula. Tenim el segell lc[m] (159) datat en un context estratigràfic de ca. 20 aC - 50 dC, i el mateix nom s’ha trobat sobre tegula i àmfora Dressel 2-4 a Mas de Gomandí. Més nombrós i del mateix context cronològic és un altre segell amb el motiu simbòlic de la palma (158) (entre cinc i sis exemplars) que s’assembla a un altre segell figurat recollit a la vil·la romana de Barenys, prop de Salou (vegeu més endavant). have it identified under the epigraphic formula of the cognomina: a[---] (130), gallic (2 ex.) (147), silvan (2 ex.) (156) and the tria nomina: mcloma? (2 ex.) (138), q[---]modes[ti] (2 ex.) (152). As we have already explained, similar Gallic(us) and Silvan(us) stamps are found in the neighbouring pottery of Mas de Gomandí (Riudoms, Baix Camp) and therefore the kilns of the two archaeological sites can be considered as having been under the same ownership during the first phase of the figlinae. This hypothetical link is reinforced by the fact that that M. Clodius Martialis is attested, with three different punches, at the archaeological sites of Mas d’en Corts on Dressel 2-4 amphora and at Mas de Gomandí and Mas d’en Toda on dolia. Finally, we have to make a brief reference to the marks on tegula. We have the stamp lc[m] (159) dated in a stratigraphic context of ca. 20 BC - 50 AD, and the same name has been found on tegula and Dressel 2-4 amphora at Mas de Gomandí. More frequent and from the same chronological context is another stamp with a symbolic palm motif (158) (five or six examples), which resembles another figurative stamp found at the Roman villa of Barenys, near Salou (see below). – Mas d’en Toda (Riudoms, Baix Camp) (jac 62) Des del camí del Roquís s’accedeix a aquest indret on s’han trobat restes monumentals (tres mosaics, nombrosos marbres), escultòriques (estàtua que representa Bacus) i un fragment d’inscripció que van pertànyer a una luxosa vil·la romana, amb una ocupació molt longeva que perdura ininterrompudament fins al segle vii dC. El jaciment ha estat prospectat diverses vegades, i se’n conserven materials al museu de Riudoms, com és el cas del fragment de paret de dolium amb els segells clm[a]r + arg (170) que registren dos personatges associats, el titular Cl(odi) M[a]r(tialis), de qui ja s’ha parlat, i el seu subordinat Arg( ). Hi ha indicis materials referents a l’existència de fabricació d’àmfores (Dressel 7-11 amb defecte de cocció; Dressel 2-4 evolucionada). – Mas d’en Toda (Riudoms, Baix Camp) (site 62) At this site, which is reached from the Camí del Roquís track, finds have been made of monumental remains (three mosaics, numerous marbles), sculptures (a statue depicting Bacchus) and a fragment of inscription from a luxurious Roman villa with a long, uninterrupted occupation lasting until the end of the 7th century AD. The archaeological site has been surveyed on several occasions and its finds are preserved in the Riudoms museum; they include the fragment of a dolium wall with the stamps clm[a]r + arg (170) that record two associated persons, the titleholder, Cl(odi) M[a] r(tialis), about whom we have already spoken, and his subordinate Arg( ). There are material indications referring to the existence of amphora manufacture (Dressel 7-11 with a firing defect; Dressel 2-4 evolved). – Molins Nous (Riudoms, Baix Camp) (jac 63) Les restes arqueològiques visibles a Molins Nous s’han posat en relació amb una vil·la romana, amb estructures arquitectòniques d’una zona residencial, més un sector industrial amb dipòsits per contenir-hi oli o vi.6 Se suposa un inici de la vil·la cap a principis del segle ii aC, que devia patir una destrucció entre mitjan s. iii i el iv dC, per abandonar-se definitivament durant l’etapa romana tardana (s. v dC). No es té coneixement que en aquest indret es fabriquessin àmfores, malgrat que tenim un segell spr? (155) incís sobre un frag- – Molins Nous (Riudoms, Baix Camp) (site 63) The visible archaeological remains at Molins Nous have been linked to a Roman villa, with the structures of a residential area and an industrial sector including deposits for olive oil or wine6. The villa is thought to date from the beginning of the 2nd century BC and to have suffered destruction between the middle of the 3rd century and the 4th century AD; it was definitively abandoned during the Late Roman period (5th century AD). There is no evidence that amphoras were manufactured there, although we do have a stamp spr? 6. Romero 1986; Miró 1998, 54; Járrega 1995, 184, nota 19; Gebellí 2007, 167. 6. Romero 1986; Miró 1998, 54; Járrega 1995, 184, note 19; Gebellí 2007, 167. 161 AGER TARRACONENSIS 3. LES INSCRIPCIONS ROMANES ment d’Africana I que erròniament s’havia considerat com una marca d’àmfora tarraconense (Romero 1986; Miró 1988). També s’ha trobat un segell circular en imbrex (165), amb el text O(pus, -fficina) · C(ai) · I( ) Avidi(ani), de procedència indeterminada, si bé Rico (1995, 212) la dóna com a itàlica pels trets formals de l’epígraf. (155) incised on a fragment of Africana that had erroneously been interpreted as a Tarraconense amphora mark (Romero 1986; Miró 1988). A find was also made of a circular stamp on imbrex (165) with the text O(pus, -fficina) · C(ai) · I( ) Avidi(ani) of unknown origin, although Rico (1995, 212) attributes it to Italica going by the formal traits of the epigraph. – Sota la Timba del Castellot (Riudoms, Baix Camp) (jac 64) El jaciment romà es troba situat al costat del turó de la Timba del Castellot, sobre el qual s’ubica un poblat ibèric (jac 65).7 Una excavació arqueològica, l’any 1970, va permetre documentar una sitja i algunes parets d’un possible assentament rural d’època romana tardana. Entre altres materials, va aparèixer un fragment de coll de Dressel 2-4 amb la marca evpra (142). Un altre segell, lcm (137), que pertany a un estrany objecte de ceràmica cuita, ha estat considerat igualment entre les marques d’àmfores, suposadament produïdes al jaciment o a la seva rodalia. En el marc de les prospeccions del pat, es va descobrir una nova terrisseria en aquest jaciment, que segurament fabricava àmfores Dressel 2-4 (evolucionades) i material constructiu com ara tegulae i dovelles per fer arcs. Aquest fet no permet assegurar que els segells evpra i lcm també s’haguessin produït en aquest lloc. Nosaltres creiem que poden ser contaminacions del centre productor de Mas de Gomandí, on els tenim ben documentats sobre àmfores Dressel 2-4. – Sota la Timba del Castellot (Riudoms, Baix Camp) (site 64) This Roman archaeological site is located on the side of the hill of La Timba del Castellot on which there is also an Iberian settlement (site 65)7. An archaeological excavation carried out in 1970 discovered a silo and some walls of a possible Late-Roman-period rural settlement. The finds included a fragment of a Dressel 2-4 neck with the mark evpra (142). Another stamp, lcm (137), belonging to a strange object of fired pottery, has also been included among the amphora marks thought to have been manufactured at or nearby the site. The atp survey here found a new pottery that probably manufactured Dressel 2-4 (evolved) amphoras and building material such as tegulae and voussoirs for making arches. However, this does not allow us to confirm that the stamps evpra and lcm were also produced here. We believe they could be contaminations from the Mas de Gomandí production complex, where they are well documented on Dressel 2-4 amphoras. – Mas de Valls / Porpres / Pórpores (Reus, Baix Camp) (jac 87) Les indagacions arqueològiques i els elements materials recuperats suggereixen l’existència d’una vil·la i una zona de necròpolis, amb una ocupació des d’època tardorepublicana fins al segle v dC, amb un nivell de destrucció al segle iii dC.8 A la part residencial de la vil·la es coneix part del complex termal, i a la zona industrial, tres lacus d’opus signinum. A banda, hi ha notícies, no comprovables, de l’existència d’un centre terrisser. S’ha trobat el segell kato (135) estampat en un fragment de cos cilíndric d’àmfora tarraconense. – Mas de Valls / Porpres / Pórpores (Reus, Baix Camp) (site 87) The archaeological investigations and finds made here suggest that there was a villa and a cemetery area on the site, which was occupied from the Late Republic to the end of the 5th century AD8, with a destruction level in the 3rd century AD. From the residential area of the villa we know of the baths complex and, in the industrial zone, of three lacus of opus signinum. There are also unverifiable reports of a pottery. The mark kato (135) was found stamped on a cylindrical fragment of a Tarraconense amphora body. – Mas de la Boella (Tarragona) (jac 124) La presència de testimonis arquitectònics i escultòrics, i d’instal·lacions productives com dolia i sitges, fa pensar en una vil·la senyorial, amb pars rustica i pars urbana.9 L’establiment comença en època augustal com a mínim i perdura fins al baix Imperi. Segons una publicació recent de Massó, el 1942 s’hi va localitzar – Mas de la Boella (Tarragona) (site 124) The presence of architectural and sculptural evidence and production facilities such as dolia and silos leads us to believe that this was a high-status villa with a pars rustica and a pars urbana9. The establishment was already operating by at least the time of Augustus and lasted until the Late Roman period. According to a recent publication by Massó, in 1942 a dolium that 7. Romero 1986; Miró 1998, 54; Revilla 1995, 177; Járrega 1995, 184; Massó 1998b, 285; Gebellí 2007, 87 i 165. 8. Járrega 2009, 111. 9. Massó 1998. 7. Romero 1986; Miró 1998, 54; Revilla 1995, 177; Járrega 1995, 184; Massó 1998b, 285; Gebellí 2007, 87 and 165. 8. Járrega 2009, 111. 9. Massó 1998. 162 Catàleg epigràfic in situ un dolium reutilitzat com a dipòsit filtre d’aigua connectat a una conducció d’aigua romana. Aquest gran contenidor presentava dos segells associats, clmar + vasf?, i un grafit de capacitat (168). had been reused as a water filter tank connected to a Roman water conduit was found in situ. This large receptacle had two associated stamps, clmar + vasf?, and a capacity graffito (168). – Els Antigons (Reus) (jac 66) Jaciment conegut des de mitjan s. xix, redescobert per Salvador Vilaseca el 1951, arran d’uns treballs agrícoles.10 Les restes documentades en prospeccions i les darreres excavacions de salvament dels anys setanta van permetre reconèixer diferents zones residencials i productives d’una vil·la romana molt important. Els vestigis materials més antics donen una cronologia inicial al jaciment del segle ii aC (àmfora grecoitàlica i ceràmica ibèrica). En època altimperial es documenta la zona residencial, juntament amb la pars rustica, que ha donat restes d’un magatzem de dolia i la terrisseria amb tres grans forns de ceràmica. En època tardoantiga la zona sud-oriental del jaciment es converteix en una àrea de necròpolis amb enterraments en tègula, fossa simple i àmfora. Durant el període industrial, que es pot datar en el segle i dC, va ser centre productor de vi i d’àmfores, a més de terrisseria per a material constructiu i altres contenidors. S’han trobat diversos rebutjos de cocció dins dels forns excavats, entre els quals tenim pivots d’àmfora amb grafits ante cocturam que porten registrats amb sigles noms dels figuli (Járrega 1995, fig. 3.4 i 4.2). Segons Miró, només s’hi van fabricar Dressel 2-4, però l’anàlisi més acurada feta per Járrega amb els materials trobats a l’excavació ha permès constatar que s’hi produïen també àmfores de la forma Dressel 7-11. No es van detectar segells en els exemplars recuperats, però sí nombroses lletres esgrafiades en pivots dels dos tipus d’àmfores. El material ceràmic dels Antigons és molt abundant i variat, i es conserva al Museu Salvador Vilaseca de Reus. La major part procedeix de l’abocador del segle iii dC. Els cinc segells d’àmfora documentats al museu de Reus ofereixen un ventall cronològic força ampli, i en cap cas són produccions locals del territori de la ciutat. Es tracta de béns de consum importats, arribats a la vil·la des de la capital en diferents èpoques. El segell més antic és gaesat[ilvcr] (146), en una variant vinària anterior a la Dressel 6A clàssica de producció adriàtica comercialitzada durant la segona meitat del s. i aC. No hem localitzat en el museu la marca chr (136) citada per Gebellí en una forma amfòrica indeterminada de possible origen laietà, potser de la terrisseria del Morè (Sant Pol de Mar) i sobre Pascual 1. També es va localitzar el segell fronto (144) en un fragment d’àmfora indeterminada. Hi ha constància – Els Antigons (Reus) (site 66) An archaeological site known since the mid-19th century and rediscovered by Salvador Vilaseca in 1951 as a result of agricultural work10. The remains documented in surveys and the most recent rescue excavations in the 1970s revealed the different residential and productive areas of a very large Roman villa. The earliest material vestiges give the archaeological site an initial chronology of the 2nd century BC (Greco-Italic amphoras and Iberian pottery). A residential area is documented in the Early Roman period, together with a pars rustica where the remains of a dolia store and the pottery with three large kilns were found. In the Late Antiquity, the southeastern area of the archaeological site was used as a cemetery with tile, simple grave and amphora burials. During the industrial period, which can be dated to the 1st century AD, it produced wine and amphoras, as well as building material and other types of receptacle. Several firing rejects were found when the kilns were excavated, among which we have amphora spikes with ante cocturam graffiti recording the names of the figuli in initials (Járrega 1995, fig. 3.4 and 4.2). According to Miró, only Dressel 2-4 was manufactured here, although a more detailed analysis carried out by Járrega on the finds from the excavation has shown that Dressel 7-11 amphoras were also made. No stamps were identified on the pieces found, but there were numerous graffitied letters on the spikes of the both types of amphora. The abundant and varied pottery finds from Els Antigons are preserved in the Salvador Vilaseca Museum in Reus. Most of them are from the 3rd century AD dump. The five amphora stamps documented in the Reus museum offer quite a wide chronological range and in none of the cases were they manufactured locally within the territory of the city. They are from imported consumer goods brought to the villa from the capital in different periods. The oldest stamp is gaesat[ilvcr] (146), in a wine version prior to the classic Dressel 6A manufactured in the Adriatic and traded during the second half of the 1st century BC. We were unable to find in the museum the mark chr (136) quoted by Gebellí on an undetermined amphora form of possible Laietanian origin, perhaps from the Morè pottery (Sant Pol de Mar) and on Pascual 1. The stamp fronto (144) was also found on a fragment of undetermined 10. Bermúdez i Massó 1984-85, 66; Miró 1988, 53-54; Massó 1998b, 284; Járrega 1995, 180-181, fig. 3 i 4; Gebellí 2007, 76-79. 10. Bermúdez and Massó 1984-85, 66; Miró 1988, 53-54; Massó 1998b, 284; Járrega 1995, 180-181, fig. 3 and 4; Gebellí 2007, 76-79. 163 AGER TARRACONENSIS 3. LES INSCRIPCIONS ROMANES de dues marques bètiques in ansa tardanes, lev[ge]n (149) en Keay 16 i cronologia de mitjan s. iii dC, i [o]ctavia[nvs] (153) en Dressel 23 del segon quart del s. v dC. Aquest conjunt pot semblar parcial i limitat, però la informació que podem extreure de les inscripcions és de gran interès per avançar en el coneixement sobre les xarxes comercials del port de Tarraco dins l’economia interprovincial de l’Imperi romà. amphora. There is evidence of two late Baetican marks in ansa, lev[ge]n (149) in Keay 16, from the mid-3rd century AD, and [o]ctavia[nvs] (153) on Dressel 23 from the second quarter of the 5th century AD. This assemblage may appear to be partial and limited, but the information we can glean from the inscriptions is of considerable interest for advancing our knowledge of the trade routes from the port of Tarraco within the inter-provincial economy of the Roman Empire. – La Canaleta (Vila-seca) (jac 143) De materials de la Canaleta se’n coneixen des del s. xix, però no va ser fins a la dècada de 1970 quan començaren a exhumar parcialment les restes de la vil· la romana.11 Llavors, s’hi van recollir nombroses peces de rebuig o amb indicis de sobreexposició al foc i s’hi va documentar un possible hipocaust, i tot plegat es va relacionar amb l’existència d’un forn d’àmfores. Durant la intervenció de l’any 2000 també s’hi van documentar estructures de murs cremats, i en un costat, un abocador ceràmic d’àmfores majoritàriament de tipus Oberaden 74. A les excavacions del 2003 al 2005 es documentà una zona industrial amb un conjunt d’almenys sis forns de diverses característiques. En aquesta zona també es fabricaven Oberaden 74, a més de diferents produccions ceràmiques (comuna, morters, pondera). Al sud-oest del conjunt es va documentar una àrea de processament de vi, amb una premsa (torculum) i magatzem de dolia. Segons Maria Adserias, la major part de les restes documentades daten d’entre la meitat del s. i aC i la meitat del s. i dC. L’epigrafia amfòrica que tenim documentada pot ajudar a precisar encara més aquests dos límits cronològics. D’una banda, tenim documentada la marca qmaeant (150) en àmfora Dressel 1B itàlica de la regió lacial de Terracina, que es troba ben datada en el derelicte de la Madrague de Giens entre els anys 75 i 60 aC (Tchernia, Pomey i Hesnard 1978). La presència d’àmfores itàliques Dressel 1A i 1B, així com de ceràmiques campanianes A, fa pensar en un establiment rural precedent a la vil·la. Segons Gebellí, les restes més modernes no semblen arribar a l’època flàvia, però tenim documentada la marca [---]mari (151) en àmfora Dressel 2-4 flàvia de producció narbonesa, així com el mateix nom sobre tegula igualment fabricada a la terrisseria francesa de Frejús (Var) (Laubenheimer, Béraud i Gébara 1991; Laubenheimer i Schmitt 2009, 43). Les nombroses Oberaden 74 assenyalen el moment inicial del centre productor de vi, encara per precisar, dins l’època augustiana anterior al canvi d’era. Sobre aquesta tipologia tenim documentades dues variants del segell philodamvs (143) (segons Gebellí, també està present sobre tubuli). També està present la marca – La Canaleta (Vila-seca) (site 143) Finds from La Canaleta have been known since the 19th century, although it was not until the 1970s that the remains of the Roman villa began to be partially exhumed11. At that time numerous rejected pieces of pottery of with signs of having been over-fired were collected and a possible hypocaust was documented. This evidence was related to the existence of an amphora kiln. During the excavations in the year 2000, burnt wall structures were also documented and, on one side, a dump of amphoras, mainly of the Oberaden 74 type. During the excavations carried out between 2003 and 2005 an industrial area was documented with at least six kilns with different features. This site also manufactured Oberaden 74, as well as other pottery items (common ware, mortars, pondera). In the southwestern part of the site a wine processing area was documented with a press (torculum) and a dolia store. According to Maria Adserias, the majority of the documented remains date from between the mid-1st century BC and the mid-1st century AD. The amphoric epigraphy we documented can help to narrow down these chronological limits. On the one hand, we have documented the mark qmaeant (150) on an Italic Dressel 1B amphora from the Latial region of Terracina, which is well-dated in the shipwreck of Madrague de Giens between 75 and 60 BC (Tchernia, Pomey and Hesnard 1978). The presence of Italic Dressel 1A and 1B amphoras, as well as Campanian A pottery, leads us to believe that a rural establishment preceded the villa on this site. According to Gebellí, the most modern remains do not appear to last until the Flavian period, although we have documented the [---]mari (151) mark on a Dressel 2-4 Flavian amphora manufactured in Narbonne, as well as the same name on tegula also manufactured in the French pottery of Frejús (Var) (Laubenheimer, Béraud and Gébara 1991; Laubenheimer and Schmitt 2009, 43). The numerous examples of Oberaden 74 indicate the initial stages of the wine producing centre, the location of which is still to be exactly pinpointed, within the Augustan period prior to the change of era. For this typology we have two variants of the philodamvs 11. Miró 1981-1982; Bermúdez i Massó 1984-85, 66; Massó 1998b, 284; Adserias 1998, 64-68; Gebellí 2007, 94-97. 11. Miró 1981-1982; Bermúdez and Massó 1984-85, 66; Massó 1998b, 284; Adserias 1998, 64-68; Gebellí 2007, 94-97. 164 Catàleg epigràfic sexdomiti (140) de les produccions del taller de l’Aumedina de Tivissa, i que, segons Gebellí, podria haver estat emprada simultàniament en les dues terrisseries, fet que pot vincular-les a un mateix propietari. A la Canaleta s’han documentat, amb seguretat, la producció del tipus Pascual 1 i Dressel 2-4, i està per corroborar la possibilitat que s’hi produïssin Dressel 7-11. – Mas del Xaranga / Partida de la Pujada de na Ponça / Villahermosa (Cambrils) (jac 206) Troballes superficials fan pensar en una vil·la romana (restes constructives, plaques de marbres d’importació, tessel·les).12 L’equip del pat va prospectar la zona i hi constatà concentracions de materials industrials (dolium, tegula, imbrex, àmfores tarraconenses i africanes). Entre les troballes destaca un fragment de later amb un segell orbicular fabricat a Roma durant els primers decennis del s. ii dC; s’hi llegeix (160): [C. Cal]petani Hermetis / opus d[oli]are ex fig(linis) / [Caesari]s N(ostri). D’aquest officinator se’n coneix un altre testimoni al Museu de Mataró (Rico 1995, 212). A més, també es localitza en el museu de Riudoms un fragment de tegula amb el segell ivc vel lvc? (161). – Barenys (Salou) (jac 171) El jaciment es localitza al nord del nucli urbà de Salou.13 Es tracta, segurament, d’un assentament romà tipus vil·la, amb una important àrea de producció ceràmica i instal·lacions agrícoles. L’any 2007 s’ha excavat en extensió sota la direcció de Pedro Otiña i Nemesis. Les darreres intervencions situen la vida del jaciment entre mitjan segle i aC i el tercer quart del segle i dC. Crida l’atenció la gran abundància de material de construcció ceràmic amb gran quantitat de rebutjos de forn. Entre les tègules amb inscripció, ha estat possible documentar l’empremta d’un Pompeius tres vegades, amb dues variants [-]pompeiav i pompei (164) de diferent desenvolupament. També tenim una altra marca amb el motiu decoratiu o simbòlic de la palma (158), anàloga a la que es troba repetida moltes vegades a Mas d’en Corts (vide supra). L’excavació d’aquest jaciment va permetre localitzar un important volum de dolia escampats fora del seu lloc original. Un dels fragments de paret de dolia recuperats porta dues marques associades, q[---]m + ove aut ovf (166), de difícil lectura. – La Burguera (Salou) (jac 174) El jaciment es troba al nord del nucli de Salou i es va excavar en extensió entre el 2001 i el 2002, sota la direcció de Díaz, Bosch i Macias.14 En època de Tiberi s’hi va construir una vil·la rústica amb els primers indicis d’elaboració de vi, on es detecten un magatzem de 12. Piñol, López i Martí 2000, 284-285, fig 1.1; hep 10, 595. 13. Adserias 1998, 86. 14. Díaz, Bosch i Macias 2004. (143) stamp documented (also found on tubuli, according to Gebellí). Also found is the sexdomiti (140) mark from the L’Aumedina workshop in Tivissa, which, according to Gebellí, may have been simultaneously used in both potteries, meaning that they may have had the same owner. It has definitely been shown that Pascual 1 and Dressel 2-4 were made at La Canaleta and the possibility of Dressel 7-11 production is yet to be confirmed. – Mas del Xaranga / Partida de la Pujada de na Ponça / Villahermosa (Cambrils) (site 206) Surface finds indicate the presence of a Roman villa (building remains, imported marble plaques and tesserae)12. The atp team surveyed the area and confirmed concentrations of industrial material (dolium, tegula, imbrex, Tarraconense and African amphoras). A particularly interesting find was the fragment of later with an orbicular stamp manufactured in Rome during the first decades of the 2nd century AD; it reads (160): [C. Cal]petani Hermetis / opus d[oli]are ex fig(linis) / [Caesari]s N(ostri). We have another testimony of this officinator in the Museum of Mataró (Rico 1995, 212). In addition, the Riudoms museum has a fragment of tegula with the stamp ivc vel lvc? (161). – Barenys (Salou) (site 171) This archaeological site is located to the north of the urban area of Salou13. It was probably a Roman villatype settlement with a large area dedicated to pottery manufacture and farming facilities. In 2007 an openarea excavation was carried out under the supervision of Pedro Otiña and Nemesis. The latest excavations date the life of the site to between the mid-1st century BC and the third quarter of the 1st century AD. Of particular interest is the abundance of building material, with a large quantity of firing rejects. Among the tegulae with inscriptions, it has been possible to document the imprint of one Pompeius three times, with two variants [-]pompeiav and pompei (164) written differently. We also have another mark with a decorative or symbolic palm motif (158), analogous to that found on many examples at Mas d’en Corts (vide supra). The excavation of this archaeological site uncovered a large volume of scattered dolia at some distance from their place of origin. One of the fragments of dolia wall found has two associated marks, q[---]m + OVER auto OFF (166), that are difficult to interpret. – La Burger (Salou) (site 174) This archaeological site is north of the urban area of Salou and was subjected to an open-area excavation 12. Piñol, López and Martí 2000, 284-285, fig 1.1; 595. 13. Adserias 1998, 86. hep 10, 165 AGER TARRACONENSIS 3. LES INSCRIPCIONS ROMANES dolia i una àrea amb tres dipòsits al seu costat. La cella vinaria de la Burguera s’amplia en època julioclàudia o segona meitat del segle, i s’hi afegeix també una zona de premsa i un important sistema de basses i lacus. Entre els nombrosos fragments de dolia documentats destaquen un nombre significatiu de grafits post cocturam de capacitat, i un grafit nominal l·f·m·n·met (167), on s’ha llegit L(uci) f(ilius) M(arci) n(epos) Met(?), i planteja la possibilitat d’un personatge vinculat a la família propietària de la vil·la. 3.3.3. Algunes reflexions a manera de cloenda La important troballa epigràfica al·lusiva a M. Cl(odius) Mart(ialis) sobre àmfora i dolia als jaciments veïns de Mas de Gomandí, Mas d’en Corts i Mas d’en Toda, en un context productiu molt precís, reflecteix els interessos d’una part de les elits de Tarraco en la producció i la distribució de certs vins. El lligam ens ve donat per la inscripció d’un pedestal trobada al carrer de Sant Fructuós de Tarragona (rit 168), a la vora del port, en la qual trobem un personatge amb el mateix nom: M(arco) Clodio M(arci) f(ilio)] / Gal(eria) Martia[li] / IIvir(o) q(uaestori) flamin[i] / Aug(ustorum) praef(ecto) fab[r(um)] / praef(ecto) ins[ular(um)] / [Baliarum---]. La inscripció lapidària registra un personatge important de l’orde eqüestre: duumvir de la ciutat de Tarraco i prefecte de les illes Balears. Aquesta inscripció es data entre l’època flàvia i la primera meitat del segle ii, mentre que un dels segells en àmfora de Mas d’en Corts pertany a un context estratigràfic que no sobrepassa el 50 dC, amb la qual cosa no el podem identificar, amb precisió, amb el del pedestal, però potser sí amb el seu pare, que comparteix el mateix praenomen. D’altra banda, les dades epigràfiques de què disposem mostren l’existència de vincles econòmics d’altres Clodii de Tarraco a les vil·les d’un territori una mica més lluny. Es coneix una inscripció de l’entorn de Darró (Vilanova i la Geltrú) (López Mullor et al. 1992, 76; Revilla 1995, 154), datada al s. ii dC, dedicada a un C. Clodius Aemilianus (rit 932), que podria relacionar-se amb un personatge homònim de Tarraco (3). S’ha assenyalat la possibilitat que es tractés d’un resident de la capital amb propietats en la zona del Garraf. Sobre l’estudi del material amfòric de Mas d’en Corts, ens ha cridat poderosament l’atenció la presència d’un nombre significatiu de pivots d’àmfores de vi laietà fabricades a la zona de Barcelona. El fet de trobar aquest tipus de materials d’importació en un territori productor de vi a gran escala causa una certa sorpresa. El treball arqueològic no aclareix la raó de ser d’aquestes produccions foranes en l’àmbit de la terrisseria, però es pot suposar que haurien format part dels béns de consum d’una vil·la romana propera. La presència 166 between 2001 and 2002 under the supervision of Diaz, Bosch and Macias14. A rustic villa was built during the Tiberian period with the first indications of wine production; a dolia store and an area with three deposits next to it were discovered. The cella vinaria of La Burger were expanded during the Julio-Claudian era or the second half of the century and a pressing area and a major system of pools and lacus were added. Among the numerous fragments of dolia documented there is a significant number of post cocturam capacity graffiti and a nominal graffito l·f·m·n·met (167), on which can be read L(uci) f(ilius) M(arci) n(epos) Met(?), possibly a person linked to the family that owned the villa. 3.3.3. Some reflections by way of closure The important epigraphic find alluding to M.Cl(odius) Mart(ialis) on amphora and dolia at the neighbouring archaeological sites of Mas de Gomandí, Mas d’en Corts and Mas d’en Toda, in a very precise productive context, reflects the interests of part of the Tarraco elite in the production and distribution of certain wines. The link is provided to us by the inscription on a pedestal found in Sant Fructuós Street in Tarragona (rit 168), near the port, on which we find a reference to a person of the same name: M(arco) Clodio M(arci) f(ilio)] / Gal(eria) Martia[li] / IIvir(o) q(uaestori) flamin[i] / Aug(ustorum) praef(ecto) fab[r(um)] / praef(ecto) ins[ular(um)] / [Baliarum---]. The lapidary inscription records an important personage from the equestrian order, duumvir of the city of Tarraco and prefect of the Balearic Islands. This inscription dates from between the Flavian era and the first half of the 2nd century, whereas one of the stamps on amphora from Mas d’en Corts comes from a stratigraphic context of no later than 50 AD. This means that we cannot definitely identify it with the person of the pedestal, although it may perhaps have been his father who shared the same praenomen. On the other hand, the epigraphic data we have at our disposal shows that there were economic ties between other Clodii from Tarraco and the villas of a territory a little farther away. We know of an inscription from the area of Darró (Vilanova i la Geltrú) (López Mullor et al. 1992, 76; Revilla 1995, 154) dated to the 2nd century AD and dedicated to one C. Clodius Aemilianus (rit 932), who could be linked to a person of the same name in Tarraco (3). It has been suggested that he may have been a resident of the capital with properties in the Garraf area. As far as the study of the amphoric material from Mas d’en Corts is concerned, our attention has been strongly drawn to the presence of a significant number of spikes from Laietanian wine amphoras manufac14. Díaz, Bosch and Macias 2004. Catàleg epigràfic Figura 1. Ubicació dels jaciments on s’han trobat les marques ceràmiques estudiades en aquest capítol. Mapa: I. Fiz. Figure 1. The archaeological sites where the pottery marks studied in this chapter were found. Map: I. Fiz. 167 AGER TARRACONENSIS 3. LES INSCRIPCIONS ROMANES de vins del litoral central de Catalunya és bastant corrent en el territori i el centre urbà de Tarraco. Aquest detall és un excel·lent referent per comprendre i valorar la versatilitat del model econòmic de la capital de la província, i l’estreta relació socioeconòmica existent entre ports i ciutats al litoral català. També a Barcelona hem pogut documentar àmfores fabricades a la Catalunya meridional, com la marca cmvsnep de C. Mus(sidius) Nep(os), de la qual coneixem el lloc de producció a Mas del Catxorro (Benifallet, Baix Ebre) (Berni i Carreras 2001, núm. 22). La producció amfòrica del camp occidental de Tarraco està molt ben representada pel tipus Dressel 2-4, amb abundant informació epigràfica (segells i grafits). Aquests indicis, de mica en mica, ens permeten comprendre i plantejar noves hipòtesis sobre el caràcter polivalent d’aquestes indústries, l’organització del treball artesanal a les figlinae, així com les possibilitats d’acció sobre l’agricultura i el comerç de les elits de la ciutat. L’estudi de les àmfores dipositades als museus ens ha permès també observar algunes característiques pròpies d’aquests contenidors ceràmics. Morfològicament (Gebellí 2007, 113-114), la variant Dressel 2-4 de Tarraco presenta uns trets que són comuns a la resta de les àmfores Dressel 2-4 d’inspiració itàlica produïdes en altres indrets de les terres catalanes. El tipus d’àmfores localitzat en aquestes terrisseries presenta una clara separació entre el coll i el cos, amb la part de la campana superior ben manifesta per les dues carenes en els punts d’unió. D’altra banda, s’observen dos perfils de vores, llavis arrodonits i triangulars de poca alçada. Les nanses són bífides i el pivot massís. Les pastes de Tarragona són de color beix, amb tonalitats que van del beix groguenc al beix rosat, amb desgreixant mitjà o gros de color gris o blanc. Cal desmentir categòricament l’afirmació que la majoria d’àmfores produïdes al territorium de Tarraco no porten segell, com s’ha escrit sovint. Aquest catàleg epigràfic sembla demostrar que no en són tan poques, i que caldrà fer una revisió més acurada dels corpora epigràfics per mirar de distingir allò que és de Tarraco dels materials de la mateixa tipologia produïts en altres indrets de la Tarraconense. Hem pogut constatar un tret en la forma de segellar les àmfores que ens pot servir per discriminar. La Dressel 2-4 del Camp de Tarragona se segella preferentment en la part frontal del coll de l’àmfora, a l’altura de l’arrencada inicial de les dues nanses, i amb menys freqüència a la campana superior del recipient (148). Les marques sobre Dressel 2-4 de la zona de Barcelona i Badalona estan sempre col·locades en el pivot, llevat d’un parell d’excepcions (Comas 1997, 111). A les terrisseries del riu Ebre, com és el cas de l’Aumedina (Tivissa), les trobem igualment sobre coll i entre les nanses (Revilla 1993, 79). La distribució geogràfica d’aquest modus operandi 168 tured in the Barcelona area. The find of this type of imported item in a large-scale wine producing area is surprising. Archaeology has not been able to come up with a good reason for the presence of these foreign manufactures in the area of the pottery, but we can hypothesise that they were from goods consumed at a nearby Roman villa. The presence of wines from the central Catalan coast is quite common in the territory and city of Tarraco. This detail is an excellent reference for understanding and evaluating the versatility of the provincial capital’s economic model, and the close relationship between the ports and the towns of the Catalan coast. In Barcelona we have also been able to document amphoras manufactured in southern Catalonia, such as the mark cmvsnep of C. Mus(sidius) Nep(os), which we know was produced at Mas del Catxorro (Benifallet, Baix Ebre) (Berni and Carreras 2001, no. 22). Amphora production in the countryside to the west of Tarraco is well represented by the Dressel 2-4 type, with abundant epigraphic information (stamps and graffiti). Little by little these indications help our understanding and allow us to put forward new hypotheses on the polyvalent nature of these industries, how the artisanal work in the figlinae was organised, and the part the city elites played in the agriculture and commerce. The study of the amphoras held in museums has also allowed us to observe some of the characteristics of these pottery receptacles. Morphologically (Gebellí 2007, 113-114), the Dressel 2-4 variant from Tarraco has traits in common with the rest of the Italic-inspired Dressel 2-4 amphoras manufactured in other parts of the Catalan territory. The type of amphora found in these potteries shows a clear separation between the neck and the body, with the part of the upper bell well manifested by the two carinations on the joins. On the other hand, we can see two edge profiles and rounded and triangular lips of little height. The handles are bifid and the spike is solid. The pastes from Tarragona are beige with tonalities ranging from yellowish-beige to pinkish-beige and they have a grey or white, medium or large filler. The statement that has so often been written that the majority of amphoras manufactured in the territorium of Tarraco have no stamps can be categorically denied. This epigraphic catalogue appears to show that they are many and that a more accurate review of the epigraphic corpora is needed to distinguish which of the materials of the same typology are from Tarraco and which were manufactured in other parts of the Tarraconense. We have been able to verify a trait in the way the amphoras were stamped that may help us to differentiate them. The Dressel 2-4 from the Camp de Tarragona were mainly stamped on the front of the neck, at the height of the beginning of the two handles, and less frequently on the upper body of the receptacle Catàleg epigràfic permet distingir dues formes diferents de marcar les àmfores entre les zones central i meridional de l’àrea litoral catalana. Per aquest motiu, pensem que la suposada escassetat de segells en les àmfores de la zona de Tarraco ha de ser atribuïda a la posició del segell sobre l’àmfora, ja que resulta més còmode durant les prospeccions cercar segells en els pivots que no en els fragments informes de coll. Com ha deixat escrit Gebellí (2007, 114), el final de la producció de les Dressel 2-4 és força imprecís, com a recipient dedicat a l’exportació del famós vi de Tarraco recollit a la Historia Naturalis de Plini el Vell, o a les obres poètiques de Marcial i Sili Itàlic, que se situen a finals del s. i i principis del següent. Sobre aquest fet s’ha suposat una duració limitada al s. i, amb el moment d’apogeu en època julioclàudia, en què es daten dos testimonis epigràfics segurs trobats a Cartago (figura 2). A Tarraco ciutat es documenten Dressel 2-4 en un abocador del carrer de la Unió, 5, amb una cronologia del final del s. i i inici del ii dC (Güell 1992; Gebellí 2007, 115). Recentment, Otiña (2005), i Járrega i Otiña (2008), han donat a conèixer una nova variant de Dressel 2-4 «evolucionada», coneguda, esporàdicament, als Munts (Altafulla), Barenys (Salou), els Masos (Cambrils), Mas d’en Gras (Vila-seca) i els Antigons (Reus), si bé encara no se n’ha pogut localitzar cap centre productor, tot i que el tipus d’argila suggereix un origen en aquesta àrea. Es distingeix de la Dressel 2-4 «clàssica» pel fet de tenir un llavi amb un perfil marcadament quadrangular, i, pels contextos de les troballes, el període de vida s’ha de situar en la segona meitat del s. ii dC i l’inici del s. iii dC. Tanmateix, s’ha parlat de la davallada de les exportacions de vi en època flàvia, fet que l’arqueologia desmenteix. Per al període flavi tenim ben documentades a l’illa de Còrsega les restes del derelicte de Marina di Fiori (Porto Vecchio) (Bernard 2007, 467-471), amb un carregament mixt, format, majoritàriament, per àmfores Dressel 7-11 tardanes i Dressel 2-4 tarraconenses (les més nombroses). Les àmfores de vi presenten quatre variants de llavis triangulars de poca alçada i s’han documentat tres tipus de segells col·locats en les posicions que acabem de descriure per a les àmfores de l’ager Tarraco (figura 2). La sèrie flavi (16 ex.) apareix «sur le haut du col sous la lèvre, au niveau de l’attache supérieure des anses»; les altres dues sèries, evp (3 ex.) i qcorne/fvscus (8 ex.), en les proximitats de la línia de la carena. Ens preguntem si el segell evp pot ser una variant més moderna de l’evpra del jaciment de Mas de Gomandí. L’últim segell, que porta en el mateix punxó l’associació de Q. Corne(lius) Ner( ) + Fuscus, té un paral·lel català al lloc conegut per Vall de Porcs (Riba-roja, Ribera d’Ebre) (troballa de Jaume Noguera Guillén). Aquesta marca ja havia sigut objecte d’estudi en un antic treball (Berni, Carreras i Revilla 1998), on s’havia posat en relació familiar amb la (148). The marks on Dressel 2-4 from the Barcelona and Badalona areas are always placed on the spike, with only a couple of exceptions (Comas 1997, 111). In the River Ebro potteries, such as L’Aumedina (Tivissa), we also find the marks on the neck and between the handles (Revilla 1993, 79). The geographical distribution of this modus operandi allows us to distinguish two different ways of marking amphoras between the central and southern zones of the Catalan coastal area. For this reason, we believe that the hypothetical lack of amphora stamps from the Tarraco area can be attributed to their position on the amphora, as it is easier during excavations to look for stamps on the spikes rather than on the shapeless fragments of the neck. As Gebellí wrote (2007, 114), we cannot date with any precision the end of Dressel 2-4 production as the receptacle used to export the famous Tarraco wine mentioned in Pliny the Elder’s Historia Naturalis and the poetic works of Martial and Silius Italicus from the end of the 1st and beginning of the 2nd centuries. Based on this, it has been assumed that they were limited to the 1st century, with their production peaking in the Julio-Claudian period, during which we have two definite epigraphic testimonies found at Carthage (Figure 2). In the city of Tarraco, Dressel 2-4 is documented in a dump excavated at number 5, Unió Street dated to the end of the 1st and the beginning of the 2nd centuries AD (Güell 1992; Gebellí 2007, 115). Recently, Otiña (2005), and Járrega and Otiña (2008), have brought to light a new variant of “evolved” Dressel 2-4, which has been found sporadically at Els Munts (Altafulla), Barenys (Salou), Els Masos (Cambrils), Mas d’en Gras (Vila-seca) and Els Antigons (Reus); the manufacturing centre has yet to be discovered, although the type of clay suggests it originates in this area. It can be distinguished from the “classic” Dressel 2-4 by its lip with a marked quadrangular profile and the contexts of the finds; the period of life has to be situated in the second half of the 2nd and beginning of the 3rd centuries AD. Likewise, a drop in wine exports during the Flavian period has been written about, although this is not backed up by archaeology. For the Flavian period we have the well documented remains on the island of Corsica of the Marina di Fiori (Porto Vecchio) shipwreck (Bernard 2007, 467-471), with a mixed cargo made up mainly of late Dressel 7-11 and Tarraconense Dressel 2-4 (the most numerous) amphoras. The wine amphoras present four variations of low triangular lips and three types of stamp are documented in the positions we have just described for the amphoras of the ager of Tarraco (Figure 2). The flavi (16 ex.) series appears “sur le haut du col sous la lèvre, au niveau de l’attache supérieure des anses”; the other two series, evp (3 ex.) and qcorne/fvscus (8 ex.), are near the line of the carination. We ask ourselves if the evp stamp could be a more modern variant of the evpra from the Mas 169 AGER TARRACONENSIS 3. LES INSCRIPCIONS ROMANES variant eros/q·c·ner documentada a Barcelona i Sax (Villena, Alacant). En aquell treball vam suggerir que es tractés d’una producció de la zona de Barcino, però ara, amb les noves dades que aportem en aquest treball, pensem que ha de ser revisada. de Gomandí archaeological site. The last stamp, which has the association of Q. Corne(lius) Ner( ) + Fuscus on the same punch, has a Catalan parallel in the place known as Vall de Porcs (Riba-roja, Ribera d’Ebre, Tarragona) (a find made by Jaume Noguera Guillén). This mark has already been studied in a previous work (Berni, Carreras and Revilla 1998), where it was given a family relation to the eros/q·c·ner variant documented in Barcelona and Sax (Villena, Alacant). In that study we suggested that it had been manufactured in the Barcino area, but with the latest data available from this study, we believe this should be revised. N.B. site refers to the site catalogue in Volume 6 of Ager Tarraconensis, in press. 170 Catàleg epigràfic Figura 2. [1-2]: Dressel 2-4 i marques de l’àrea occidental de Tarraco documentades a Cartago (Freed 1998, fig. 1 i 2); [3-4]: dos segells inèdits en Dressel 23 i Dressel 20 trobats al camí de Pira (Barberà de la Conca; Museu de Montblanc); [5-11]: àmfores i segells en Dressel 2-4 tarraconense del derelicte de Marina di Fiori (Porto Vecchio, Còrsega) (Bernard 2007, fig. 10-11). Figure 2. [1-2]: Dressel 2-4 and marks from the western part of Tarraco documented in Carthage (Freed 1998, figs. 1 and 2); [3-4]: two unpublished stamps on Dressel 23 and Dressel 20 found at Camí de Pira (Barberà de la Conca; Montblanc Museum); [5-11]: amphoras and stamps on Tarraconense Dressel 2-4 from the Marina di Fiori shipwreck (Porto Vecchio, Corsica) (Bernard 2007, fig. 10-11). 171 AGER TARRACONENSIS 3. LES INSCRIPCIONS ROMANES 3.3.4. Catàleg i. Amphorae 130. a[---] Ll. t.: Mas d’en Corts / Mas d’Antoni Corts / Forn del Roquís (Reus, Baix Camp) Ll. c.: Cota 64 Lect.: A[---] Lit.: Cabrelles 2008, 39-40 (A[---]), làm. 1.17. Fragment de coll i vora d’àmfora Dressel 2-4. Segons Cabrelles, de producció local: «Pasta beix-marronosa a l’interior amb nombroses partícules desgreixants de tamanys diversos. Superfície beix-clar». Va ser trobada a la UE 2109, que ha donat la datació contextual 20 aC - 50 dC. El segell està fragmentat i conserva la part inicial del text dins una cartel·la rectangular col·locada al coll, frontalment, a l’altura de l’arrencada superior de les nanses, com sol ser la regla comuna per a les Dressel 2-4 locals del Camp de Tarragona. La part conservada de la segona lletra sembla dibuixar un vèrtex arrodonit, potser p o r o d o b, a la qual segueix la meitat esquerra del braç horitzontal d’una possible t. Pel començament del text amb vocal a, és possible que ens trobem davant un nou cognomen, potser apt[---] o art[---], de la producció epigràfica de Mas d’en Corts. Foto: l’autor. Dibuix: Cabrelles 2008. Calc: l’autor. 131. acan (a1) acan Ll. t.: Mas d’en Corts / Mas d’Antoni Corts / Forn del Roquís (Reus, Baix Camp) Ll. c.: Cota 64 Lect.: Acan(ti, -thi) Lit.: Cabrelles 2008, 37, làm. 1.16. (a2) acan + calam Ll. t.: Mas d’en Corts / Mas d’Antoni Corts / Forn del Roquís (Reus, Baix Camp) Ll. c.: Cota 64 Lect.: Acan(ti, -thi) + Calam(i) Lit.: Cabrelles 2008, 37, làm. 1.16. Dos pivots d’àmfora Dressel 2-4 de producció laietana, el primer recollit a la UE 2109, el segon a la UE 2011; tots dos contextos es daten cap als anys 20 aC - 50 dC. El primer segell està col·locat en un pivot de poca alçada sota la lletra inicial t d’un grafit ante cocturam, i el segon acompanya un altre segell calam (cf. 134) igualment conegut a la terrisseria de Can Tintorer (el Papiol), al Baix Llobregat (Pascual 1977, 53). 172 (a1) Dibuix: Cabrelles 2008. Calc: l’autor. (a2) Dibuix: Cabrelles 2008. Calc: l’autor. Catàleg epigràfic 132. antc[---?] vel antic[---?] Ll. t.: Mas d’en Corts / Mas d’Antoni Corts / Forn del Roquís (Reus, Baix Camp) Ll. c.: Cota 64 Lect.: Ant( ) C( ) vel Ant[i]c(hi) Lit.: Cabrelles 2008, 32-33, làm. 1.17. Fragment de pivot de possible Dressel 2-4 laietana recollit a la UE 2109 amb datació contextual de ca. 20 aC - 50 dC. No hem vist la peça, però, des del nostre punt de vista, pot tractar-se d’una altra importació del Baix Llobregat per la forma del segell i la seva posició al pivot massís, la qual cosa no hauria de sorprendre pels altres casos constatats a Mas d’en Corts (cf. núm. 131 i 133). No queda clar pel dibuix si el nexe el formen dues (n^t) o tres (n^t^i) lletres. Si se’n confirmés l’origen laietà, podria tractar-se d’una variant més desenvolupada del segell [---?]ant conegut a les Termes Romanes de Sant Boi de Llobregat (López Mullor 1998, 235, làm. i.4), sobre pivot de Dressel 2-4, i amb el mateix tipus de lletra i nexe n^t. Dibuix: Cabrelles 2008. 133. c Ll. t.: Mas d’en Corts / Mas d’Antoni Corts / Forn del Roquís (Reus, Baix Camp) Ll. c.: Cota 64 Lect.: C( ) Lit.: Cabrelles 2008, làm. 1.20 («pivots grafitats»). Aquesta inscripció apareix classificada en el treball de Cabrelles entre els grafits sobre pivots d’àmfores Pascual 1 o Dressel 2-4. No hem vist personalment la peça, però, des del nostre punt de vista, hi ha la possibilitat que es tracti d’un segell monoliteral c, incís i sense cartel·la, en un pivot d’àmfora laietana, com els tres exemplars que publiquem de l’excavació del carrer Montcada de Barcelona (Berni i Carreras 2001, núm. 7). Dibuix: Cabrelles 2008. 134. calam + acan Ll. t.: Mas d’en Corts / Mas d’Antoni Corts / Forn del Roquís (Reus, Baix Camp) Ll. c.: Cota 64 Lect.: Calam(i) + Acan(ti, -thi) Lit.: Cabrelles 2008, 37, làm. 1.16. Fragment de pivot d’àmfora Dressel 2-4 recollit a la UE 2011 amb datació contextual de ca. 20 aC - 50 dC. Els dos segells calam i acan són originaris de la terrisseria de Can Tintorer (el Papiol) (Pascual 1977, 53), i estan ben datats al derelicte francès de La Chrétienne H (Santamaria 1984, 16) cap als anys 15-20 dC. La marca acan està documentada dues vegades a Mas d’en Corts (vide 131). Dibuix: Cabrelles 2008. Calc: l’autor. 173 AGER TARRACONENSIS 3. LES INSCRIPCIONS ROMANES 135. kato Ll. t.: Mas de Valls / Porpres / Pórpores (Reus, Baix Camp) Ll. c.: Masia de Mas de Valls Lect.: Kato Lit.: Járrega 2009, 111, fig. 4.4. Segell col·locat sobre un gran fragment de paret cilíndrica de cos d’àmfora tarraconense. No hem vist la peça. La forma nominativa Kato, en lloc de Cato, no és gaire usual en l’onomàstica llatina. Foto: L. Buffat. 136. chr Ll. t.: Els Antigons (Reus, Baix Camp) Ll. c.: Museu d’Arqueologia Salvador Vilaseca de Reus Lect.: Chr( ) Lit.: Gebellí 2007, 78 (citat). No hem localitzat l’exemplar durant la nostra visita al museu de Reus. La notícia apareix recollida per Gebellí, per qui es tracta d’un exemplar sense forma d’àmfora produïda a la Laietània. Important és el detall que dóna l’autor amb la transcripció del text ch^r, amb les darreres dues lletres unides, perquè aquesta particularitat formal permetria lligar l’origen de la producció al centre terrisser del Morè (Sant Pol de Mar), on apareix aquest tipus de segell (en cartel·la quadrada) sobre pivot (Arqueociència 1997, 88, làm. 60) i dins d’un context estratigràfic amb datació de ca. 0-50 dC. Sabem per una altra troballa al derelicte francès de Port-Vendres IV que aquesta variant s’associa a la forma Pascual 1 (Liou 1987, 274, fig. 5). 174 Catàleg epigràfic 137. lcm (a1) [lcm] + p Ll. t.: Mas de Gomandí (Riudoms, Baix Camp) Ll. c.: Museu d’Arqueologia Salvador Vilaseca de Reus Lect.: L. C(lodi?) M( ) + P( ) Lit.: Vilaseca 1920, 270 («Mas de Coll»). (a2) lcm Ll. t.: Sota la Timba del Castellot (Riudoms, Baix Camp) Ll. c.: Casa de Cultura de Riudoms, V/R - TIC Lect.: L. C( ) M( ) Lit.: Romero 1986, núm. 2 (LCM); Miró 1988, 54; Revilla 1995, 177; Járrega 1995, 184; Massó 1998b, 285; Gebellí 2007, 87 i 165. Tots dos segells lcm van ser impresos amb la mateixa matriu per marcar dos objectes de ceràmica de diferent naturalesa. El primer (a1) s’associa a un altre segell p en un fragment de coll d’àmfora Dressel 2-4 local de la producció de Mas de Gomandí (vegeu més endavant els detalls de la seva procedència; cf. 154). Les tres lletres no van quedar ben marcades i amb gran dificultat s’hi poden distingir alguns traços, però tot i així, el que és visible, juntament amb el marc ben assenyalat de la cartel·la, encaixa perfectament amb el segon segell després de sobreposar els dos calcs que hem fet durant la nostra visita als museus de Riudoms i Reus. La combinació lcm + p no és nova: la coneixem per una Dressel 2-4 documentada per Delattre en el (a1) Foto i dibuix: l’autor. segon mur d’àmfores de Cartago (Freed 1998, 351, fig. 2.1), amb una datació genèrica del segon quart del s. i dC (fig. 2.2). L’altre segell lcm (a2) va ser recollit a Sota la Timba del Castellot sobre un estrany objecte de ceràmica cuita. Aquest exemplar es troba publicat, per primera vegada, al costat d’altres segells d’àmfora en l’article de Romero del 1986, on no es donen més detalls sobre la posició del segell o la forma del suport ceràmic. Massó el té citat com un segell en el llavi, aparentment, d’una importació, mentre que Gebellí la dóna com una marca en àmfora indeterminada originària del jaciment i, amb bon ull, la posa en relació amb el paral·lel esmentat de Cartago. Nosaltres hem localitzat la peça al museu de Riudoms. De cap manera es tracta d’un segell d’àmfora, encara que pugui semblar un fragment de (a2) Fotos i calc: l’autor. Dibuix: Romero 1986. 175 AGER TARRACONENSIS 3. LES INSCRIPCIONS ROMANES vora per les seves dimensions (alt 3 cm i gruix 1,1 cm) i la forma arquejada de collaret del fragment conservat de ceràmica (vegeu fotografia) que ens pot portar fàcilment a l’engany. No sabem quin va ser el veritable ús d’aquest estrany objecte circular de fang cuit, però creiem que s’ha de posar en relació amb la terrisseria de Mas de Gomandí que va produir les àmfores de la sèrie epigràfica p. No és aquesta la primera vegada que ens trobem un segell de Mas de Gomandí a Sota la Timba del Castellot; un altre cas el tenim documentat per al segell evpra en Dressel 2-4 (142). D’altra ban- da, cal recordar l’existència de variants més grans del segell lcm sobre tegula als jaciments veïns de Mas de Gomandí i Mas d’en Corts (159), que tot plegat semblen focalitzar l’origen d’aquesta destacada producció artesanal de tipus industrial. El text lcm registra les sigles dels tria nomina d’un personatge anomenat L. C ( ) M ( ), presumiblement emparentat amb el M. Clodius Martialis de les àmfores de Mas d’en Corts (138) i els dolia de Mas de Gomandí (169) i Mas d’en Toda (170). 138. mcloma? (a1) mc[lo?]m[a?] Ll. t.: Mas d’en Corts / Mas d’Antoni Corts / Forn del Roquís (Reus, Baix Camp) Ll. c.: Cota 64 Lect.: M. C[lo?](di) M[a?](rtialis) Lit.: Vilaseca i Adiego 2002, fig. 7; Cabrelles 2008, 37 (mc[o]m), làm. 1.17. (a2) [mcl?]oma Ll. t.: Mas d’en Corts / Mas d’Antoni Corts / Forn del Roquís (Reus, Baix Camp) Ll. c.: Casa de Cultura de Riudoms, 13B-103 Lect.: [M. Cl]o(di)? M[a?](rtialis) Lit.: Járrega 1995, 182, fig. 5.2 («Mas d’en Corts»). Dues marques de petites dimensions (3,3 x 1,1 cm) col·locades sobre colls d’àmfora Dressel 2-4 locals; des del nostre punt de vista, tretes de la mateixa matriu. Només hem vist i dibuixat la peça fragmentada. Segons Cabrelles, la marca (a1) pertany a una àmfora de la producció local de Mas d’en Corts: «Pasta beix- (a1) Dibuix: Cabrelles 2008. marronosa a l’interior amb nombroses partícules desgreixants de tamanys diversos. Superfície beix-clar». Aquest objecte va ser trobat a la UE 2109 amb datació contextual 20 aC - 50 dC. La part central del text mc[lo?]m és dubtosa; no queda clar en el dibuix de Cabrelles si es tracta d’un segell de quatre o cinc lletres. (a2) Foto: l’autor. Dibuix: R. Járrega 1995. Calc: l’autor. 176 Catàleg epigràfic L’autor proposa la lectura mc[o?]m, però si seguim els traços del dibuix pensant en una marca de cinc lletres es podria llegir, fins i tot, mc[lo]m. L’altre segell (a2) va ser dibuixat per Járrega amb un nexe m^a final. Amb el nostre nou dibuix no podem confirmar aquest darrer detall, ja que no ha estat possible distingir amb claredat el nexe a causa de la rugositat de la superfície de les lletres conservades (ens queda el dubte, però tampoc ho descartem). A tot això, si ajuntem les lletres proposades, s’arriba a un interessant desenvolupament del text mclom^a que lliga amb les altres variants alternatives mcmart (169) i cl·m[a]r (170) documentades en els dolia, i totes juntes dotarien de consistència la relació dels jaciments veïns amb la propietat de Marcus Clodius Martialis. 139. cr Ll. t.: La Buada / l’Espluga Pobra (Reus, Baix Camp) Ll. c.: Museu d’Arqueologia Salvador Vilaseca de Reus, núm. inv. 3391 Lect.: Cr( ) Lit.: Vilaseca 1920, 270 i fig. 1.1 («Espluga Pobra»); Bermúdez i Massó 1984-85, 65, notes 13 i 15; Massó 1998b, 283 («La Buada»); Miró 1988, 52-53; Revilla 1995, 174 («Mas de Gomandí»); Járrega 1995, 181, nota 12, i 183 («La Boada» o «Mas de Gomandí»); Gebellí 2007, 163. Segell de petites dimensions col·locat en un fragment de coll d’àmfora de tipologia indeterminada, suposadament, per la posició, en àmfora Dressel 2-4 local. Segons Vilaseca, aquesta marca ve de la Buada («Espluga Pobra»), la qual cosa sembla confirmada al museu de Reus, on s’ha pogut fotografiar al costat d’altres materials ceràmics d’aquest mateix jaciment. Altres autors atribueixen el seu origen incorrectament a Mas de Gomandí. La raó de l’error es deu a una confusió a la pàgina 270 de l’article de Vilaseca, on es barregen les procedències dels segells cr («Mas de Coll») i p («Espluga-Pobra»), si bé el mateix Vilaseca ho aclareix en posar al peu de la figura 1.2 l’origen «Espluga Pobra» al segell cr il·lustrat. Proposem llegir un cognomen abreujat Cr( ). No coneixem cap paral·lel epigràfic amb aquestes característiques formals. Foto i dibuix: l’autor. 177 AGER TARRACONENSIS 3. LES INSCRIPCIONS ROMANES 140. sexdomiti Ll. t.: La Canaleta (Vila-seca, Tarragonès) Ll. c.: Col·lecció Ferrando, Vila-seca Lect.: Sex. Domiti Lit.: Gebellí 2007, 166-167 (esmentada). Fragment superior d’àmfora Oberaden 74 tarraconense, amb vora, coll i arrencament de nanses. L’activitat de Sextus Domitius es data en època d’August i està associada al jaciment de l’Aumedina (Tivissa) (Revilla 1995, 165-167), però, recentment, s’ha apuntat la possibilitat d’una producció paral·lela a la Canaleta (Gebellí 2007, 166-167, 183). Segons Miró, els Domitii de les àmfores de l’Aumedina, i qui sap si de la localitzada a la Canaleta, poden estar relacionats tant amb la gens dels Domitii Ahenobarbi com amb la dels Calvinii, que tingueren possessions a Tarragona, i potser estaven en relació amb Dertosa (Miró 1988). Per a més detalls, vegeu l’estudi extensiu dels dos segells realitzat per P. Gebellí i R. Járrega al volum segon d’aquesta obra. Foto: R. Járrega. 141. ce Ll. t.: La Buada / l’Espluga Pobra (Reus, Baix Camp) Ll. c.: – Lect.: C. E( ) vel C( ) E( ) Lit.: Sanz 1975, 113 i fig. 4; Massó 1978, 29-30; 1983, 7; Revilla 1995, 180; Járrega 1995, 182. Segell en relleu, en cartel·la circular, en posició i tipus d’àmfora indeterminades. Les lletres c i e estan lligades i, a la vegada, separades amb una interpunció dins de la primera lletra. Per l’existència del punt, proposem dividir la paraula en dues sigles, praenomen i nomen, o nomen i cognomen d’un personatge vinculat a l’activitat artesanal de la terrisseria que va fabricar l’àmfora. No sabem amb certesa si es tracta d’una producció local del forn de la Buada o d’una importació. No hem vist la peça. 178 Dibuix: Sanz 1975. Catàleg epigràfic 142. evpra (a1) evpra Ll. t.: Timba del Castellot (Riudoms, Baix Camp) Ll. c.: Casa de Cultura de Riudoms, H/12-T/C Lect.: Eupra( ) Lit.: Romero 1986, núm. 1; Miró 1988, 54; Revilla 1995, 177; Járrega 1995, 184, fig. 5.5; 1996; Massó 1998b, 285; Gebellí 2007, 87 i 164. (a2) [ev]pra Ll. t.: Mas de Gomandí (Riudoms, Baix Camp) Ll. c.: Museu d’Arqueologia Salvador Vilaseca de Reus Lect.: [Eu]pra( ) Lit.: Inèdit. Dos segells evpra de la mateixa variant en colls de Dressel 2-4 de producció local, el segon col·locat frontalment a l’altura de l’arrencada superior de les nanses. La troballa de la Timba del Castellot (a1) va ser publicada per primera vegada per Romero, que afegeix el dibuix del segell (fet per Ester Ramón) sense indicar la forma i posició. Posteriorment, aquest fragment de coll d’àmfora va tornar a ser dibuixat i publicat per Járrega, per qui es tracta d’una producció amfòrica de la zona de Tarragona, però sense indicis arqueològics prou clars que puguin atribuir el seu origen a un taller situat en aquest lloc. Nosaltres l’hem tornat a dibuixar, i no hem vist la lletra a sencera i el tancament dret de la cartel·la del dibuix publicat a l’article de Romero. La segona marca (a2), amb el text força desgastat, ens aclareix tant la tipologia de l’àmfora com l’origen d’aquesta producció a Mas de Gomandí. Estem davant un cognom abreujat d’origen grec del tipus Eupraxis, Euprasius, Eupraepes, Eupras, etc. (a1) Foto i calc: l’autor. Dibuix (esquerra): R. Járrega 1995. Dibuix (dreta): Romero 1986. (a2) Fotos i calc: l’autor. 179 AGER TARRACONENSIS 3. LES INSCRIPCIONS ROMANES 143. philodamvs (a) philodamvs Ll. t.: La Canaleta (Vila-seca, Tarragonès) Ll. c.: Col·lecció Ferrando, Vila-seca Lect.: Philodamus Lit.: Inèdit. (b) philodamvs Ll. t.: La Canaleta (Vila-seca, Tarragonès) Ll. c.: Col·lecció Ferrando, Vila-seca Lect.: Philodamus Lit.: Inèdit. Dos segells trets de punxons diferents situats frontalment al coll de dues àmfores Oberaden 74 de pro- (a) Foto: R. Járrega. (b) Foto: R. Járrega. 180 ducció local. El cognomen és d’origen grec, i a Tarraco es coneix un Philodamus, esclau de P. Annius (rit 6; elrh C71), datat a la primera meitat del segle i aC. En aquest cas, es tracta d’un individu lligat a la producció artesanal de la terrisseria de la Canaleta, potser un dels officinatores que fabricaven àmfores per a Sextus Domitius (vide 140) en època d’August. Un altre exemplar igual a la variant (b) es coneix des d’antic a Tarragona (cil ii, 6254,31 = Gebellí 2007, 169, 174, fig. 16) associat a un grafit rxxxvi ante cocturam que convida a la lectura r( ) XXXVI, com si es tractés del recompte (ratio) d’un lot de trenta-sis unitats finalitzades a l’officina de Philodamus, i llistes per passar a la fornada. Per a més detalls, vegeu l’estudi extensiu dels dos segells realitzat per P. Gebellí i R. Járrega al volum segon d’aquesta obra. Catàleg epigràfic 144. fronto Ll. t.: Els Antigons (Reus, Baix Camp) Ll. c.: Museu d’Arqueologia Salvador Vilaseca de Reus, núm. 3424 (16-IV-78) Lect.: Fronto(, -nis) Lit.: Gebellí 2007, 78 (citat). Segell gairebé complet en fragment de coll d’àmfora indeterminada. La paret interna de l’objecte (gruixuda 1,4 cm) presenta una superfície irregular amb nombrosos i ben marcats solcs paral·lels del tornejat. Les lletres són pulcres i esveltes amb un únic nexe n^t. Aparentment, es llegeix un cognomen Fronto al nominatiu, encara que també pot entendre’s com l’abreviació de Fronto(nis) al genitiu. La peça es troba mal catalogada com un fragment d’àmfora sense forma de possible procedència bètica, tant a la fitxa del museu de Reus com en la cita bibliogràfica de Gebellí. Segons l’informe de la nostra col·lega Anna Gutiérrez GarcíaMoreno de l’icac, la pasta ceràmica és de «color taronja, fractura llisa, textura lleugerament sorrenca i pasta dura, molt depurada. Presenta una cocció molt homogènia en atmosfera oxidant i partícules desgreixants de dimensions mitjanes. Aquest està compost per esporàdics grans de quars, quarsites i minerals ferruginosos de mida mitjana (0,05-0,5 mm) i la presència moderada d’inclusions calcàries de mida molt fina (0,05-0,15 mm). La seva argila no presenta un contingut calcari significatiu». Per la forma de l’objecte i la pasta, cal suposar que es tracta, efectivament, d’una importació de fora de la Península i d’origen desconegut. Foto i calc: l’autor. 181 AGER TARRACONENSIS 3. LES INSCRIPCIONS ROMANES 145. qfvln? (a1) [qf ]vln? Ll. t.: Mas d’en Corts / Mas d’Antoni Corts / Forn del Roquís (Reus, Baix Camp) Ll. c.: Cota 64 Lect.: [Q. F]ul(vi) N( ) ? Lit.: Cabrelles 2008, 32-33, làm. 1.16. (a2) [qfvl]n? Ll. t.: Mas d’en Corts / Mas d’Antoni Corts / Forn del Roquís (Reus, Baix Camp) Ll. c.: Cota 64 Lect.: [Q. Ful(vi)] N( ) ? Lit.: Cabrelles 2008, 32-33, làm. 1.16. Dos segells de la mateixa sèrie epigràfica col·locats a la part alta del coll d’àmfora Pascual 1. Segons Cabrelles, «la pasta és beix-marronosa a l’interior amb nombroses partícules desgreixants de gruixuts diversos, superfície beix clar». La primera peça va ser trobada a la UE 2114 i la segona a la UE 2011, tots dos estrats amb datació contextual de ca. 20 aC - 50 dC. L’empremta a la peça més sencera és de mala qualitat, amb el relleu de les lletres distingible subtilment en el tram final del recorregut del punxó marcador. El text conservat sembla registrar els tria nomina d’un individu, potser anomenat Q. Ful(vius) N( ). La sigla q del praenomen és possible pel traç arquejat conservat dèbilment al començament del text; la lletra f no es llegeix bé, però pot encaixar davant el nexe v^l com l’abreviació del gentilici Ful(vius). La gens Fulvia està prou ben representada a les àmfores de vi tarraconense produïdes dins del territori català: lfvlvi en Tarraconense 1 a Empúries (Almagro 1952, núm. 213); fvlsec en Pascual 1 a Badalona (Comas 1997, núm. 24); fvlphil en Pascual 1 a Premià de Mar (Andreu 1994, 363, fig. 4.14); cnfvlsec en Pascual 1 a Badalona (Comas 1997, núm. 20). (a1) Calc: l’autor. Dibuix: Cabrelles 2008. (a2) Dibuix: Cabrelles 2008. 182 Catàleg epigràfic 146. gaesat[ilvcr] Ll. t.: Els Antigons (Reus, Baix Camp) Ll. c.: Museu d’Arqueologia Salvador Vilaseca de Reus Lect.: Gaesat[i Lucr(etiani)] ? Lit.: Gebellí 2007, 78 (gaes o caes, esmentat). Segell fragmentat imprès sobre el collarí d’una boca d’àmfora vinària Dressel 6A de producció adriàtica. Sota, al coll, encara es conserva la primera lletra r d’un titulus pictus fet amb tinta vermella (rubrum). Una marca idèntica i sencera, en la mateixa posició i tipus d’àmfora, ha estat documentada a la població italiana d’Altino (Pàdua) (Toniolo 1991, 62 i fig. 111). Segons Toniolo, aquest segell pertany a una variant anterior a la Dressel 6A clàssica, un prototip de transició entre la Lamboglia 2 i la Dressel 6A, la qual cosa permetria datar l’arribada de l’àmfora als Antigons al llarg de la segona meitat del s. i aC (Toniolo 1991, 180 i 201). La recent intervenció arqueològica al pati de la Casa del Clero (Pàdua) ha donat un altre segell complet en una vora i coll de Dressel 6A per a un horitzó cronològic entre finals del s. i aC i inicis del s. i dC (Serafini i Vigoni 2006, fig. 27). Un tercer exemplar amb la transcripció ca^esa^ti·lvcr· apareix documentat a Cartago (cil viii, 22637.24), on les àmfores d’origen adriàtic es troben molt ben representades mitjançant l’epigrafia amfòrica. Les àmfores Dressel 6A van ser produïdes a partir de la segona meitat del segle i aC fins al final del segle i dC en diverses zones de la Itàlia septentrional i central adriàtica (regions d’Ístria, Vèneto, Emília i Piceno). El seu mercat natural s’estenia per Dalmatia, Noricum, Pannonia, Orient i Àfrica. L’àmfora dels Antigons devia arribar al port de Tarraco com una mercaderia redistribuïda des d’un altre port principal, com podrien ser perfectament els d’Òstia o Cartago. Pel que fa al personatge del segell, Toniolo (1991, 180) suggereix llegir un cognomen Gaesatus, derivat de l’ambient militar i amb poquíssims testimonis a la Gàl·lia Cisalpina, anteposat a un nomen Lucretius, ben difós a la Itàlia septentrional. Tampoc s’ha de descartar una altra interpretació, com la lectura d’un gentilici Gaesatius i un cognomen abreujat Lucr(etianus). Fotos i dibuix: l’autor. 183 AGER TARRACONENSIS 3. LES INSCRIPCIONS ROMANES 147. gallic (a1) gallic Ll. t.: Mas d’en Corts / Mas d’Antoni Corts / Forn del Roquís (Reus, Baix Camp) Ll. c.: Museu d’Arqueologia Salvador Vilaseca de Reus Lect.: Gallic(i) Lit.: Romero 1986, núm. 3; Revilla 1995, 176; Járrega 1995, 183, fig. 5.3; Massó 1998b, 283; Gebellí 2007, 164, núm. 5. (a2) gallic Ll. t.: Mas d’en Corts / Mas d’Antoni Corts / Forn del Roquís (Reus, Baix Camp) Ll. c.: Casa de Cultura de Riudoms, HR A/C Lect.: Gallic(i) Lit.: Romero 1986, núm. 4; Revilla 1995, 176; Massó 1998b, 283; Gebellí 2007, 164, núm. 4. (a3) galli[c] Ll. t.: Mas de Gomandí (Riudoms, Baix Camp) Ll. c.: Museu d’Arqueologia Salvador Vilaseca de Reus Lect.: Galli[c](i) Lit.: Gebellí 1995, ix-4; 2007, 75 i 164, núm. 6; 2007, 124 (galli). Romero situa la producció de Gallicus al jaciment d’Antoni Corts, és a dir, al Roquís, on va recollir els dos primers exemplars del catàleg sense indicació de posició i forma. El primer exemplar de Romero (a1) va ser, posteriorment, dibuixat per Járrega sobre coll d’àmfora Dressel 2-4 en el museu de Reus, on nosaltres també l’hem vist i fotografiat. El segon exemplar de Romero (a2) també s’ha pogut documentar en el museu de Riudoms per al projecte de l’ager. D’altra banda, tenim la tercera marca publicada per Gebellí («amb la darrera lletra molt desgastada»), en un coll (a1) Foto i calc: l’autor. Dibuix (esquerra): Romero 1986. Dibuix (dreta): R. Járrega 1995. (a3) Dibuix: Gebellí 2007. (a2) Foto: L. Buffat. Dibuix: Romero 1986. 184 Catàleg epigràfic amb vora i arrencament de la nansa, que prové del jaciment veí de Mas de Gomandí, que ell mateix diu que ha vist al Museu Comarcal Salvador Vilaseca sobre Dressel 2-4, juntament amb algun grafit r ante cocturam capgirat en el pivot d’aquestes àmfores. Malauradament, no l’hem pogut localitzar al museu de Reus. Així doncs, tenim tres marques iguals in collo de Dressel 2-4 de producció local. La presència d’aquest segell en dos jaciments propers, separats per un quilòmetre de distància, reforça la sospita que formessin part de la mateixa propietat, i que Gallicus fos un treballador itinerant dins dels dominis del seu amo. 148. ir Ll. t.: La Buada / l’Espluga Pobra (Reus, Baix Camp) Ll. c.: Museu d’Arqueologia Salvador Vilaseca de Reus, 3391 Lect.: Ir( ) Lit.: Massó 1978, 29-30; Massó 1983, 7; Revilla 1995, 180; Járrega 1995, 182; Gebellí 1995; 2007, 80, 164165, 171 núm. 8. repetit tres vegades, a la mateixa posició de l’àmfora, en una Dressel 2-4 tarraconense sencera (fig. 2.1) documentada per Delattre al «Second Amphora Wall» de Cartago (Freed 1998, 351, fig. 1.1 i 2.2). A més a més, l’objecte importat presenta uns trets morfològics que són comuns a les àmfores produïdes a l’ager de Tarraco, com el llavi engrossit de perfil triangular, i no pas arrodonit. Per tant, tenim bons indicadors per incloure el segell ir en la producció local d’àmfores Dressel 2-4 de la Buada. L’epigrafia de les àmfores utilitzades per construir el segon mur suggereix una datació general del conjunt en el segon quart del s. i dC. A banda, també trobem en el segon mur de Cartago les marques p + lcm associades en una altra Dressel 2-4 produïda a Mas de Gomandí (cf. 154). Marca col·locada en un fragment de campana superior d’àmfora. La lletra r és oberta, el braç superior de la i està desgastat, i ambdues lletres, dins una cartel· la quadrada. Atès el simple començament ir, és probable que es tracti d’un cognomen abreujat. Com va veure amb gran encert Gebellí, un paral·lel idèntic es troba Foto i calc: l’autor. 185 AGER TARRACONENSIS 3. LES INSCRIPCIONS ROMANES 149. lev[ge]n Ll. t.: Els Antigons (Reus, Baix Camp) Ll. c.: Museu d’Arqueologia Salvador Vilaseca de Reus Lect.: Lev( ) Gen( ) Lit.: Inèdit. Fragment superior de nansa i vora d’àmfora Keay 16 de producció bètica. La marca original és lev·gen, amb una interpunció enmig que resulta clau per descompondre el text en dues paraules, com els duo nomina d’un personatge anomenat Lev( ) Gen( ). La superfície de l’objecte es troba bastant erosionada, però encara s’hi distingeixen les ombres de la majoria de les lletres: la base de la l, la e, la part alta de la v, i la n sencera al costat del tancament de la cartel·la prop de la boca de l’àmfora. La cronologia de la peça pot situar-se a mitjan s. iii dC, per analogia amb les àmfores Keay 16 del derelicte romà de Cabrera III (mal publicades com a Almagro 50 lusitanes; Bost et al. 1992), on hi ha un altre segell amb igual composició onomàstica per a un Annius Genialis. Sobre les àmfores Keay 16, les seves característiques tipològiques, així com la problemàtica al voltant de l’origen bètic o lusità, vegeu Fabião 1997. 150. qmaeant Ll. t.: La Canaleta (Vila-seca, Tarragonès) Ll. c.: Col·lecció Ferrando, Vila-seca Lect.: Q. Mae( ) Ant( ) Lit.: Inèdit. Vora sencera amb coll i arrencada de la nansa d’una àmfora itàlica de la forma Dressel 1B. Al collarí de la vora i en posició frontal apareix la marca q·mae·ant, amb els tria nomina d’un personatge separats per dues interpuncions triangulars, i amb el nomen i cognomen resolts amb una parella de nexes de tres lletres m^a^e i a^n^t. El segell es troba ben datat entre els anys 75 i 60 aC, amb quatre exemplars trobats al derelicte de la Madrague de Giens, que transportava un carregament principal de 5.800 a 7.800 àmfores de vi Dressel 1B produïdes a la regió lacial de Terracina, segons es va poder deduir per la presència d’un altre segell de P. Veveius P. f. Papus (Tchernia, Pomey i Hesnard 1978). També se’n coneix un paral·lel de les mateixes característiques al mont Beuvray (Olmer 2003, núm. 347), el cim sobre el qual s’assentava la ciutat/oppidum de Bibracte, capital del poble celta dels edus des de finals del segle ii aC fins a finals del segle i aC. 186 Foto i dibuix: l’autor. Foto: R. Járrega. Catàleg epigràfic 151. [---]mari Ll. t.: La Canaleta (Vila-seca, Tarragonès) Ll. c.: Col·lecció Ferrando, Vila-seca Lect.: [---] Mari Lit.: Inèdit. Fragment de vora, coll i nansa d’àmfora Dressel 2-4 flàvia de producció narbonesa. En la part frontal del coll, a l’altura de l’arrencada superior de les nanses, apareix impresa la marca [---?]·mari, amb l’inici de la inscripció possiblement perduda. S’hi distingeix bastant bé l’osca d’un punt triangular davant la lletra m, i l’espaiat sobrant a l’esquerra sembla donar joc a més text davant mari. Per la forma i el contingut de la inscripció conservada, creiem que s’assembla a un altre segell tpa·rodani, que té el punt caigut a la mateixa altura i davant un cognom completament desenvolupat, col·locat frontalment sobre coll de Dressel 2-4 narbonesa (Laubenheimer i Schmitt 2009, 43, fig. 20) amb trets tipològics iguals als de la troballa de la Canaleta. El disseny de les lletres comparteix les característiques formals del segell mari documentat sobre coll en àmfores flàvies Dressel 2-4 i Dressel 14 fabricades a la terrisseria de Frejús (Var) (Laubenheimer, Béraud i Gébara 1991, fig. 18), però amb la diferència important d’haver estat impreses amb una altra matriu, ja que l’exemplar de la Canaleta té les lletres en relleu i les tres de Frejús són en negatiu. A la Canaleta també s’ha trobat una tegula incisa amb la marca mari (cf. 162), que hauria d’haver acompanyat l’àmfora de vi en el seu recorregut per mar des de la Provença francesa fins al port de Tarraco. Foto: R. Járrega. 187 AGER TARRACONENSIS 3. LES INSCRIPCIONS ROMANES 152. q[---]modes[ti] (a1) q[---]modes[ti] Ll. t.: Mas d’en Corts / Mas d’Antoni Corts / Forn del Roquís (Reus, Baix Camp) Ll. c.: Cota 64 Lect.: Q. [---] Modes[ti] Lit.: Cabrelles 2008, 40 ([---]de[---]), làm. 1.17. (a2) [q---]mo[desti] Ll. t.: Mas d’en Corts / Mas d’Antoni Corts / Forn del Roquís (Reus, Baix Camp) Ll. c.: Cota 64 Lect.: [Q. ---] Mo[desti] Lit.: Inèdit. Dos fragments de colls amb vora de Dressel 2-4 de producció local marcades frontalment a l’altura de l’arrencada superior de les nanses. El primer exemplar recollit per Cabrelles té la pasta «beix-marronosa a l’interior amb nombroses partícules desgreixants de tamanys diversos. Superfície beix-clar», i va ser trobat a la UE 2109 per a un context que gira al voltant dels anys 20 aC - 50 dC. Tots dos segells incomplets semblen estar trets amb la mateixa matriu. La peça més sencera (a1) té una empremta força més feble en la meitat inicial del camp d’escriptura, però, tot i així, la lletra q del praenomen ens sembla fiable. Les lletres de l’abreviació del gentilici estan, malauradament, perdudes. No en coneixem cap paral·lel. (a2) Foto i calc: l’autor. (a1) Foto i calc: l’autor. Dibuix: Cabrelles 2008. 188 Catàleg epigràfic 153. [o]ctavia[nvs] Ll. t.: Els Antigons (Reus, Baix Camp) Ll. c.: Museu d’Arqueologia Salvador Vilaseca de Reus Lect.: [O]ctavia[nus] Lit.: Inèdit. Petit fragment superior de nansa d’àmfora bètica Dressel 23 amb l’empremta incompleta del segell [o]ctavia[nvs], amb el text retrògrad, lletres en relleu, i en cartel·la in planta pedis. A la part dreta del text es distingeix el cap de la lletra c (de cos més petit), i en la part trencada, l’asta vertical inicial de la lletra n. Un altre segell inèdit d’aquesta mateixa sèrie ha estat documentat per nosaltres el juny del 1998 al Museu de Montblanc (fig. 2.3; inv. EB-425), també sobre un petit fragment superior de nansa de Dressel 23, recollit en el camí de Pira (Conca de Barberà), juntament amb un segell [f ]mfp (fig. 2.4; inv. EB-424) de la també oliària bètica Dressel 20 (producció més primerenca, datada a meitat del s. iii dC; Berni 2008, 464-466). Cal suposar que les dues àmfores Dressel 23 van haver de ser transportades fins als seus respectius destins des del mateix port de Tàrraco en època baiximperial, i és plausible que arribessin per mar en el mateix vaixell des de la Bètica. Les àmfores d’oli bètic Dressel 20 i 23 es troben amb relativa freqüència en els jaciments catalans, incloent-hi Tarraco i el seu territori proper (Berni 1998). El segell octavianvs té l’origen en el jaciment de Las Monjas15 (Berni 2008, 472), situat a la riba esquerra del Guadalquivir, prop de la localitat cordovesa de Posadas. Els segells in planta pedis de les àmfores Dressel 23 porten cognomina servils expressats en nominatiu i redactats en una o dues línies (Berni 2008, 72): Lupatus, Macrinus, Martinianus, Octavianus, Vernacellus, Pascasius, etc. A Tarragona ciutat s’han recollit uns quants segells en cartel·la in planta pedis impresos en nanses de Dressel 23: martin/ianvs a les antigues excavacions del claustre de la Catedral de Tarragona (Rüger 1968, 257, pl. 71, núm. 17; conservat al mnat); martin/ianv[s] a l’abocador del carrer de Vila-roma, ben datat en el segon quart del s. v dC (Remolà 2000, 48 i 180, fig. 56.5); vernac/e[l]lvs a l’antic Hospital de Santa Tecla (Remolà 2000, 256, núm. 4, fig. 96.4). Sense sortir de Catalunya, tenim documentat el segell pascas[ivs] a la Caserna d’Alemanys de Girona (Nolla 1980, 191, fig. 46). El primer estudi general sobre aquest tipus de segell és obra d’Abauzit (1999), amb una llarga llista de testimonis, majoritàriament trobats en contextos baiximperials de diverses localitats franceses i suïsses. Foto i dibuix: l’autor. 15. La notícia és inèdita i ens ha estat proporcionada pel nostre col·lega i amic Juan Solís Siles, que ens ha deixat fa poc. 189 AGER TARRACONENSIS 3. LES INSCRIPCIONS ROMANES 154. p (a1) p Ll. t.: Mas de Gomandí (Riudoms, Baix Camp) Ll. c.: Col·lecció Arqueològica de l’Agrupació Excursionista Lect.: P( ) Lit.: Ferraté 1915, 103 i fig. 5 («Mas de Coll»). (a2) p + [lcm] Ll. t.: Mas de Gomandí (Riudoms, Baix Camp) Ll. c.: Museu d’Arqueologia Salvador Vilaseca de Reus Lect.: P( ) + L. C(lodi?) M( ) Lit.: Vilaseca 1920, 270 («Mas de Coll»). (a1) Dibuix: Ferraté 1915. (a3) p Ll. t.: Mas de Gomandí (Riudoms, Baix Camp) Ll. c.: Museu d’Arqueologia Salvador Vilaseca de Reus Lect.: P( ) Lit.: Inèdit. (a4) p Ll. t.: Mas de Gomandí (Riudoms, Baix Camp) Ll. c.: Casa de Cultura de Riudoms, HR M/P Lect.: P( ) Lit.: Romero 1986, núm. 7; Bermúdez i Massó 198485, 65; Miró 1988, 52-53; Revilla 1995, 174; Járrega 1995, 182-183, fig. 5.4; Massó 1998b, 284; Gebellí 2007, 165-166. Tots els segells es troben col·locats en colls d’àmfora de la forma Dressel 2-4 de producció local. L’àmfora quasi sencera (a1) va ser trobada trencada l’any 1915 per l’Agrupació Excursionista a Mas de Gomandí («prop del Mas de Coll, carretera d’Alcolea»), en un indret cobert d’abundant material ceràmic (àmfores, tegulae, taps d’àmfores, etc.), on G. M. de Brocà ja havia donat notícia de l’existència d’un tester romà. La peça següent (a2) forma part de la col·lecció Vilaseca del museu de Reus; per tant, la marca p es correspon amb la publicada per aquest autor en l’article de 1920, on no s’esmenta l’associació de l’altra empremta més gran i gairebé il·legible a la vista. La parella de segells p + lcm (vide 137) van ser impresos en la superfície de l’àmfora estant el fang sec, per la qual cosa s’explica que el terrissaire realitzés una forta pressió amb el punxó més petit (força enfonsat), i més feble amb el més gran que, amb prou feines, va deixar unes lletres gairebé inapreciables a la vista. La tercera marca (a3) és inèdita; apareix també enfonsada, en posició frontal i a l’altura del naixement de les nanses, en un fragment de coll que encara conserva a la part inferior el plec que marcava la separació amb la campana superior de l’àmfora. L’última 190 (a2) Foto i calc: l’autor. Catàleg epigràfic p (a4) pertany al museu de Riudoms, i es correspon amb la marca citada o publicada en els darrers anys per diferents investigadors. (a3) Foto i dibuix: l’autor. (a4) Foto i calc: l’autor. Dibuix (esquerra): R. Járrega 1995. Dibuix (dreta): Romero 1986. 191 AGER TARRACONENSIS 3. LES INSCRIPCIONS ROMANES 155. spr? Ll. t.: Molins Nous (Riudoms, Baix Camp) Ll. c.: Casa de Cultura de Riudoms, M/N 2A N/C Lect.: S. P( ) R? ( ) Lit.: Romero 1986, núm. 6; Miró 1988, 54; Járrega 1995, 184, nota 19; Gebellí 2007, 167. Segell incís en cartel·la rectangular col·locat invertit sobre un coll amb vora d’àmfora Africana I «piccola». La tercera lletra, dibuixada com a p per Romero, es conserva amb els traços visibles i aparents d’una f, però podria també ser una r marcada parcialment. Aquesta importació amfòrica apareix citada en les publicacions d’altres autors com una producció local del jaciment romà de Molins Nous, i fins i tot s’ha proposat un forn de ceràmica en el lloc. Járrega va deixar ben clar que de cap manera es tracta d’una troballa relacionada amb la producció d’àmfores, sinó d’un fragment d’àmfora africana («amb un grafit»). Es pot posar en relació amb un segell spr incís en coll d’Africana II trobat a la localitat líbia de Bu Njem (Rebuffat 1997, 168, núm. 68-3). Foto: L. Buffat. Primer dibuix: l’autor. Segon dibuix: Romero 1986. 192 Catàleg epigràfic 156. silvan (a1) silvan Ll. t.: Mas de Gomandí (Riudoms, Baix Camp) Ll. c.: Museu d’Arqueologia Salvador Vilaseca de Reus Lect.: Silvan(i) Lit.: Inèdit. (a2) [s]ilvan Ll. t.: Mas d’en Corts / Mas d’Antoni Corts / Forn del Roquís (Reus, Baix Camp) Ll. c.: Casa de Cultura de Riudoms, 17-R-100 Lect.: [S]ilvan(i) Lit.: Romero 1986, núm. 5 («Mas de Gomandí»); Járrega 1995, 182, fig. 4.3 («Mas d’en Corts»); Revilla 1995, 174 («Mas de Gomandí»); Gebellí 2007, 167 («Mas de Gomandí»). (a3) [si]lvan Ll. t.: Mas d’en Corts / Mas d’Antoni Corts / Forn del Roquís (Reus, Baix Camp) Ll. c.: Casa de Cultura de Riudoms, 17-R-104 Lect.: [Si]lva[n](i) Lit.: Járrega 1995, 182, fig. 5.1 («Mas d’en Corts»). Els tres segells de la mateixa variant estan col·locats frontalment a la part alta del coll, a l’altura de l’arrencada superior de les nanses; el primer (a1), capgirat i amb el relleu de les lletres escassament apreciable a simple vista. Les dues darreres marques de Mas d’en Corts es conserven al museu de Riudoms, on les hem tornat a dibuixar; la darrera (a3), resegellada dues vegades a la mateixa posició de l’àmfora. La peça més sencera del jaciment de Mas de Gomandí resulta ser clau per resoldre la lectura completa del segell i, alhora, determinar la forma Dressel 2-4 local d’aquest tipus d’envàs. A més, el segell amb el text complet confirma la lectura silvan proposada per Járrega, i permet llegir el cognomen llatí Silvan(us), tal com ha suggerit l’autor. Resulta curiós observar la particularitat epigràfica de la composició formal del text, amb la primera lletra s i la darrera n retrògrades, curiosament, obrint i tancant la paraula; així com la raresa d’estil del nexe v^a^n muntat sobre el peu de la lletra l. (a1) Foto i dibuix: l’autor. 193 AGER TARRACONENSIS 3. LES INSCRIPCIONS ROMANES (a2) Foto i calc: l’autor. Dibuix (esquerra): R. Járrega 1995. Dibuix (dreta): Romero 1986. (a3) Foto i calc: l’autor. Dibuix: R. Járrega 1995. 194 Catàleg epigràfic 157. sva Ll. t.: La Buada / l’Espluga Pobra (Reus, Baix Camp) Ll. c.: Museu d’Arqueologia Salvador Vilaseca de Reus Lect.: Sua( ) vel S( ) Va( ) Lit.: Massó 1983, 7; Gebellí 1995, 88 (cr.sva); Revilla 1995, 180 (cr.sva); Járrega 1995, 182 (cr.sva); Massó 1998b, 283; Gebellí 2007, 163 (cr.sva). Segell donat a conèixer per Massó associat als materials amfòrics recuperats pels voltants del forn de l’Espluga Pobra de Reus, entre els quals es parla de formes locals Dressel 2-4 i Dressel 7-11. Segons l’autor, aquesta marca es troba repetida dues vegades en un pivot d’àmfora, potser Dressel 2-4 local, segons comunicació verbal. Una part del text presenta la particularitat d’estar resolt amb un nexe v^a, qui sap si amb la funció d’assenyalar un salt de paraula. Mai se n’ha publicat cap reproducció gràfica (el dibuix, gentilesa de J. Massó, és inèdit). Per la nostra banda, hem de fer constar un pro- ii. Dibuix: J. Massó. blema d’edició a l’article de Massó de 1983 (confirmat per l’autor) que ha derivat en la catalogació d’un nou segell cr.sva inexistent per a la Buada (així ho han recollit altres investigadors en treballs posteriors). En realitat, es tracta de dos dels segells de la Buada, cr (139) i sva, que apareixen transcrits junts en el text de l’article de 1983, i al voltant d’un aparent signe de puntuació que no és altra cosa que una coma mal expressada. Tegulae 158. ((palma)) (a1) ((palma)) Ll. t.: Mas d’en Corts / Mas d’Antoni Corts / Forn del Roquís (Reus, Baix Camp) Ll. c.: Cota 64 Lect.: ((palma)) Lit.: Cabrelles 2008, 32-33, làm. 1.9. (a1) Dibuix: Cabrelles 2008. (a2) ((palma)) Ll. t.: Mas d’en Corts / Mas d’Antoni Corts / Forn del Roquís (Reus, Baix Camp) Ll. c.: Cota 64 Lect.: ((palma)) Lit.: Inèdit (fotografia d’Iban Cabrelles). (b) ((palma)) Ll. t.: Barenys (Salou, Tarragonès) Ll. c.: – Lect.: ((palma)) Lit.: Inèdit. Dues variants diferents amb el motiu decoratiu o simbòlic de la palma en cartel·la circular. La primera (a) es troba repetida a Mas d’en Corts en diversos individus (entre cinc i sis, segons ens ha fet saber personalment Cabrelles), la qual és la més ben documentada i definitòria de la terrisseria. L’altre de Barenys (b) és anàloga a la de Mas d’en Corts, però no sembla que es tracti de la mateixa variant, encara que la concepció gràfica és molt similar. La sèrie de Mas d’en Corts s’ha (a2) Foto: Cabrelles 2008. (b) Foto: P. Otiña. 195 AGER TARRACONENSIS 3. LES INSCRIPCIONS ROMANES datat per la UE 2109 en un context de ca. 20 aC - 50 dC, juntament amb el segell nominal lcm (cf. 159), amb qui també comparteix les característiques petrològiques, segons la descripció donada per Cabrelles: «Pasta beix-marronosa amb nucli rosat. Presència de partícules desgreixants micàcies i inclusions calcàries de gran tamany». 159. lcm (a) lc[m] Ll. t.: Mas d’en Corts / Mas d’Antoni Corts / Forn del Roquís (Reus, Baix Camp) Ll. c.: Cota 64 Lect.: L. C( ) [M( )] Lit.: Cabrelles 2008, 32-33, làm. 1.9. (b) lc[m] Ll. t.: Mas de Gomandí (Riudoms, Baix Camp) Ll. c.: – Lect.: L. C( ) M( ) Lit.: Inèdit. (a) Dibuix: Cabrelles 2008. El primer segell (a), en cartel·la rectangular d’angles lleugerament arrodonits, està fragmentat i encara conserva el peu exterior de la darrera lletra m. Segons Cabrelles, aquesta troballa es va poder datar per la UE 2109 en un context de ca. 20 aC - 50 dC, juntament amb una altra marca en tegula amb el motiu figuratiu de la palma que es repeteix sovint en el jaciment de Mas d’en Corts (vide 158). L’altre segell (b) pertany a Mas de Gomandí i es va trobar en superfície durant les prospeccions extensives dutes a terme per al pat (1610-2007), i per la forma més ampla de les lletres sembla derivar d’una matriu diferent. La sèrie lcm també es constata en altres objectes de ceràmica de tipus industrial mitjançant una altra classe de punxó de dimensions més petites. La trobem amb l’associació lcm + p sobre Dressel 2-4 a Mas de Gomandí (137(a1)), i en un estrany objecte cuit de ceràmica de tipologia indeterminada recollit a Sota la Timba del Castellot (137(a2)). (b) Foto i calc: l’autor. 196 Catàleg epigràfic 160. c calpetani hermetis / opvs doliare ex fig / caesaris n Ll. t.: Mas del Xaranga / Partida de la Pujada de na Ponça / Villahermosa (Cambrils, Baix Camp) Ll. c.: Museu d’Història de Cambrils, núm. inv. 1024 Lect.: [C. Cal]petani Hermetis / opus d[oli]are ex fig(linis) / [Caesari]s N(ostri) Lit.: Piñol, López i Martí 2000, 284-285, fig 1.1; hep 10, 595. Trobat l’any 1995 en nivells superficials del jaciment romà de Mas del Xaranga. Segell orbicular en relleu sobre un fragment de later (19 x 13 x 5,5 cm; cartel·la d’11 cm; orb. 3,7 cm; lletres 0,9-1,2 cm). Va pertànyer a la fàbrica de Caius Calpetanus Hermes, llibert que treballava per a C. Calpetanus Favor, un dels més importants officinatores de les figlinae Marcianae durant els primers decennis del s. ii dC (Steinby 19741975), molt ben documentat en la indústria edilícia de la perifèria de la ciutat de Roma (cil xv, 904b-f; S. 244; cil xv, 321a-b (Trajà); 318, 320 = S. 84, cil xv, 319 = S. 317, del 123 dC). Un altre segell d’aquest mateix officinator es conserva al Museu de Mataró (Rico 1995, 212, fig. 5.5). Foto: D. Gorostidi. Dibuix: Piñol et al. 2000. 161. ivc vel lvc? Ll. t.: Mas del Xaranga / Partida de la Pujada de na Ponça / Villahermosa (Cambrils, Baix Camp) Ll. c.: Casa de Cultura de Riudoms Lect.: Iuc( ) vel Luc( ) ? Lit.: Inèdit. Possible fragment de tegula amb un segell quadrangular amb tres lletres desgastades per la base. La primera lletra pot ser l o i, la tercera és probablement c, la qual cosa dóna joc a llegir-la com l’abreviació d’un cognomen Iuc( ) o Luc( ). No hem vist la peça. Foto: L. Buffat. 197 AGER TARRACONENSIS 3. LES INSCRIPCIONS ROMANES 162. mari Ll. t.: La Canaleta (Vila-seca, Tarragonès) Ll. c.: Col·lecció Ferrando, Vila-seca Lect.: Mari Lit.: Inèdit. La marca mari de la Canaleta apareix amb el text incís o en negatiu dins una cartel·la rectangular. Curiosament, a la Canaleta també s’ha trobat el segell fragmentat [---?]·mari sobre coll de Dressel 2-4 d’origen gàl·lic (vide 151); segurament, una variant alternativa més desenvolupada amb el nom del mateix personatge que va fabricar la tegula i l’àmfora, que va desenvolupar la seva activitat professional durant època flàvia. Tradicionalment s’ha vist en mari la producció d’un terrissaire de la regió francesa de Frejús (Var), com sembla demostrat per l’anàlisi de les ceràmiques efectuades sobre tegula i àmfores marcades amb el mateix nom (Laubenheimer i Schmitt 2009, 103). Més testimonis de la sèrie mari sobre tegula es troben ben representats al llarg de la costa catalana, des de l’ager de Tarraco fins a la ciutat grecoromana d’Empúries (vegeu la seva distribució geogràfica en l’article de Rico 1995, 204-205). De la zona de Tarragona, a més de les antigues troballes associades a la ciutat (cil ii, 4967), cal citar els tres exemplars mari recollits a la vil·la romana de la Barquera (Perafort), dos dels quals procedeixen de la UE 405-507, datada en època de Neró, al costat d’altres marques en tegula de la coneguda i ben difosa sèrie de L. Herennius Optatus (López Vilar 1993, 44-45). Foto: R. Járrega. 163. cnt Ll. t.: El Brugar (Reus, Baix Camp) Ll. c.: Museu d’Arqueologia Salvador Vilaseca de Reus Lect.: C. N( ) T( ) Lit.: Rico 1995, 206. Segell nominal sense cartel·la, de lletres incises i amb interpuncions. No hem vist la peça. Segons Rico, 198 l’exemplar del museu de Reus prové d’un jaciment de l’entorn d’aquesta ciutat sense aprofundir en els detalls, i les seves dimensions són més reduïdes que el descobert antigament a Tarragona (cil ii, 4967, 14 = Rico 1995, fig. 3.17). Se’n coneix un tercer exemplar c·n·t, amb les mateixes característiques formals, que procedeix de l’excavació practicada l’any 1990 a la plaça dels Àngels a Tarragona (Güell 1990). Catàleg epigràfic 164. [-]pompeiav (a) [- po]mpeiav Ll. t.: Barenys (Salou, Tarragonès) Ll. c.: – Lect.: [- Po]mpei Av( ) aut Au( ) Lit.: Inèdit (P. Otiña). (b1) pompei Ll. t.: Barenys (Salou, Tarragonès) Ll. c.: – Lect.: Pompei Lit.: Inèdit (P. Otiña). (b2) pompei Ll. t.: Barenys (Salou, Tarragonès) Ll. c.: – Lect.: Pompei Lit.: Inèdit (P. Otiña). (a) Foto: P. Otiña. Tres tègules de la vil·la romana de Barenys donen un nom amb el gentilici Pompeius. La variant (a), en cartel·la rectangular, hauria de tenir registrats els tria nomina del personatge separats per dos signes d’interpunció triangulars, però, malauradament, a la fotografia només distingim el relleu de les últimes lletres i el segon punt triangular en la meitat dreta de la inscripció; hi llegim [- · po]mpei · av. La segona variant (b), amb dos exemplars, tan sols registra el gentilici. Un altre exemplar pompei en tegula ha estat trobat a Tarraco (peri 2, inèdit, comunicació verbal de l’arqueòleg Jacinto Sánchez de Codex). Fins i tot coneixem un Q. Pompeius sobre tegula a la vil·la romana del Vilarenc (Revilla 1995, 186) a Calafell, que no pertanyeria a la producció local de l’assentament rural romà, segons ens ha fet saber V. Revilla. (b1) Foto: P. Otiña. (b2) Foto: P. Otiña. 199 AGER TARRACONENSIS 3. LES INSCRIPCIONS ROMANES iii. Imbrex 165. o c i avidi Ll. t.: Molins Nous (Riudoms, Baix Camp) Ll. c.: Casa de Cultura de Riudoms Lect.: O(pus, -fficina) · C(ai) · I( ) Avidi(ani) Lit.: Rico 1995, 212, fig. 4.8; Piñol, López i Martí 2000, 286, fig. 1.3. Segell circular en relleu sobre un fragment d’imbrex trobat a Molins Nous, segons Rico en prospecció superficial, segons Valeriano Romero (notícia oral) en un estrat de rebliment del s. iv dC. Presenta una línia de text escrita en sentit circular antihorari amb dues interpuncions encara visibles i un únic nexe amb les lletres a^v. Un altre exemplar igual però gairebé esborrat i estampat va ser trobat per Serra Vilaró sobre tegula en les excavacions de la Necròpolis Paleocristiana de Tarragona (Serra Vilaró 1929, làm. 44, núm. 2). Segons Rico, la forma circular d’aquest segell convida a pensar en un origen itàlic de l’entorn de Roma on encara no ha estat documentat. També suggereix resoldre la llegenda amb la lectura O(pus) C(aii) I(ulii) Avidi(ani). Dibuix: Piñol et al. 2000. Foto: M. Prevosti. 200 Catàleg epigràfic iv. Dolia 166. Barenys (Salou, Tarragonès) Fragment de dolium recuperat durant les excavacions de P. Otiña el 2007 (comunicació personal per al Projecte Ager Tarraconensis). No hem vist personalment la peça. A la fotografia es distingeixen amb certa dificultat les empremtes bastant febles de dues marques diferents associades: q[---]m + ove aut ovf; la de la dreta amb cartel·la rectangular, l’altra circular. De la primera a penes es distingeixen els relleus de les lletres, potser hi posa q[---]m. L’altra inscripció té com a particularitat més cridanera el text orientat en horitzontal, en lloc de seguir la circumferència del camp d’escriptura. Ens sembla que es pot llegir ove o ovf, i en qualsevol cas correspondria al personatge subordinat. La lectura completa que proposem amb certs dubtes és Q. [---] M( ) + Ove’( ) aut Ov( ) f(ecit). Foto: P. Otiña. 167. La Burguera (Salou) Un nombre significatiu de fragments de dolia amb inscripcions han estat documentats a la vil·la romana de la Burguera al llarg de les darreres campanyes d’excavació de 2001-2002 (Díaz, Bosch i Macias 2004). Estem davant un important assentament rural romà amb un marcat caràcter d’explotació vinícola. A l’àrea productiva de la vil·la es va localitzar la cella vinaria, ocupada per tota una sèrie de dolia defossa, a l’interior dels quals s’hauria emmagatzemat el vi. En el moment de l’excavació es van documentar prop d’una quarantena de contenidors. Aquest material es troba en fase d’estudi, de manera que no entrarem a descriure els detalls epigràfics de cada exemplar, que esperem poder fer en un treball futur. Només volem deixar constància de la importància d’aquesta troballa i la riquesa de les inscripcions constatades, moltes de les quals corresponen a grafits post cocturam amb les xifres de la capacitat contenidora d’aquests grans contenidors per a l’elaboració final del vi: XXVI s(extarii) XXXIX, [m( )] XXIII s(extarii) XV, XXVII s(extarii) XXXI, m( ) XXVI [s(extarii) ------], etc. 201 AGER TARRACONENSIS 3. LES INSCRIPCIONS ROMANES D’altra banda, com a curiositat, a l’excavació va aparèixer sota la vora d’un dolium el grafit nominal l·f·m·n·met, realitzat post cocturam, amb molta cura i una bona execució paleogràfica pròpia d’un lapicida. Quant a la lectura i interpretació, vegeu en aquest mateix volum (vide 56), on s’ha llegit L(uci) f(ilius) M(arci) n(epos) Met(?). La presència d’aquesta classe d’inscrip- ció atípica dins del camp de dolia de la Burguera es pot entendre amb un sentit de propietat sobre l’objecte i el producte que contenia. La fórmula onomàstica, que registra l’ascendència de Met( ) fins al seu avi, planteja la possibilitat que es tracti d’un familiar proper o del mateix propietari del complex productiu. 168. Mas de la Boella (Tarragona) jançant el tub filtre de fang que conserva el museu de Reus, per continuar el seu recorregut per l’altre extrem de la canonada. Tant J. Guinovart com S. Vilaseca reprodueixen, en els seus respectius dibuixos amb notes manuscrites, el funcionament teòric d’aquest curiós artefacte (fig. 3). El dolium estava trencat, i, segons Vilaseca, el mateix Guinovart va cedir al museu fragments d’aquest objecte i de canonades de fang, amb estampilles i un grafit de capacitat. Malauradament, d’aquests epígrafs tan sols el fragment amb el grafit post cocturam es guarda en el magatzem del museu; té les següents dimensions: 18 cm d’altura màxima, 22 cm d’amplada màxima, 2,5 cm de gruix. Segons Massó, «la ceràmica és de color marró vermellós i presenta com a desgreixant nombroses partícules minerals visibles (cuarcites, mica, etc.). A més de les concrecions calcàries habituals, hi ha restes evidents d’argamassa de calç». El grafit ha estat interpretat en la publicació de Massó com dos numerals iv i xi, separats per una s barrada, que, amb gran encert, Vilaseca va comprendre que era l’abreviació llatina de sextarius. Nosaltres hem tornat a dibuixar el grafit al museu de Reus. Des del nostre punt de vista, la xifra està només incompleta a l’esquerra, a la part inicial, i proposem Antiga troballa realitzada per Josep Guinovart (1915-1990) als voltants de la Boella (Camp d’Aviació, Reus), segons les informacions inèdites de l’arxiu personal del prehistoriador reusenc Salvador Vilaseca (1896-1975), publicades recentment per Jaume Massó (Massó 1998a). L’arxiu es conserva actualment al museu de Reus juntament amb les dues úniques peces il·lustrades per Massó: el tub filtre (núm. inv. 3399) i el fragment de dolium amb la xifra de capacitat (núm. inv. 3398). El dolium va ser trobat el 8 de desembre de 1942, mig buit i semienterrat, amb una canalització d’aigua que el travessava pels dos costats. Com molt bé va entendre Vilaseca, es tracta d’un objecte reutilitzat en època romana per a un ús ben diferent. En els jaciments catalans es constata amb freqüència la reutilització generalitzada d’aquests enormes i apreciats objectes cilíndrics una vegada que s’abandona l’activitat productiva en el jaciment d’origen. En aquest cas, l’aprofitament i el nou ús s’explica com a dipòsit filtre d’aigua, mitjançant un senzill i enginyós sistema hidràulic. La canonada, que estava feta amb tubs de ceràmica, vessava l’aigua bruta dins del depòsit, on es filtrava mit- Foto i calc: l’autor. 202 Catàleg epigràfic Figura 3. Dibuix amb notes de J. Guinovart (arxiu immr). restituir el text complet com a [m( ) XX]IV s(extarii) XI, tenint en compte que la primera xifra de capacitat sol oscil·lar quasi sempre entre els valors 20 i 25. Entre els fragments del dolium hi havia dues marques de terrissaire a prop de la boca del recipient, però Massó ens diu que no va poder localitzar-les entre els materials conservats al museu de Reus. D’aquests segells només tenim els dibuixos de Guinovart i Vilaseca, en els quals s’observen algunes diferències formals en alguns detalls (fig. 4). El segell de l’esquerra, c·l·mar, té registrats els tria nomina d’un personatge anomenat C. L( ) Mar( ), amb Figura 4. Marques i grafits de la Boella. Dibuix a-b: J. Guinovart; dibuix c: S. Vilaseca (arxiu immr). el cognom abreujat i resolt mitjançant un nexe de tres lletres, m^a^r. L’altre segell, v^a·s·f, només presenta certs dubtes en la forma abstracta de la primera paraula abreujada, que es deixa veure com una mena de a invertida, potser la solució epigràfica per a un nexe v^a. Entenem que la primera paraula es correspon amb el nom d’un esclau, amb la qual cosa la lectura completa de la inscripció es pot restituir per C. L( ) Mar( ) + Va?( ) s(ervus) f(ecit). 203 AGER TARRACONENSIS 3. LES INSCRIPCIONS ROMANES 169. Mas de Gomandí (Riudoms, Baix Camp) 1. Gran fragment de paret de dolium trencat en dos trossos iguals. La peça es conserva al museu de Riudoms. Mesura 32 cm d’amplada per 18 cm d’alçada (prenent les mesures dels dos eixos centrals en l’objecte conservat). Al llarg de tota la meitat superior de la cara externa es llegeix la major part d’un grafit post cocturam amb la xifra de capacitat: m( ) XXIV s(extarii) [---]. 2. Fragment de dolium trobat en superfície en el marc de les prospeccions del pat. Mesura: 11 cm d’amplada; 17,8 cm d’alçada; 3,5 cm de gruix de la paret. Presenta dos segells associats fragmentats, mcmart + favsti, tots dos sense la cornisa inicial de la cartel·la, però amb els textos complets. La marca mcmart de la cartel·la rectangular no té cap signe d’interpunció, i registra els tria nomina d’un personatge de nom M. C( ) Mart( ). El cognom s’ha resolt amb una parella de nexes m^a i t^r. A sota i ben centrat hi ha el cognomen favsti del personatge subordinat, en cartel·la quadrada, fet amb una altra parella de nexes f^a^v i t^i. Llegim: M. C(lodi) Mart(ialis) + Fausti(nus) (fecit). Pel que fa a la lectura i el personatge, vegeu les nostres reflexions en la introducció. Calc: l’autor. Foto: L. Buffat. Calc i foto: l’autor. 204 Catàleg epigràfic 170. Mas d’en Toda (Riudoms, Baix Camp) Fragment de paret de dolium amb dos segells diferents, clm[---] + arg, associats. L’objecte es conserva en el museu de Riudoms, on l’hem documentat dins una caixa de fusta juntament amb un gran fragment de vora de dolium, però no tenim certesa que es tracti de peces del mateix recipient. La marca clm[-]r té la part final del text desgastada dins una cartel·la rectangular decorada per una fina cornisa o marc. Un punt triangular després de la lletra l permet suggerir els duo nomina Cl( ) · M[-]r( ) que podem atribuir al personatge principal, suposadament, el propietari de la terrisseria. El segon segell, arg, més petit, presenta una cartel·la en forma de t, dins de la qual el text s’expandeix al llarg del tret horitzontal. En aquest cas, estem davant un cognomen Arg( ) abreujat del personatge subordinat que va fabricar l’objecte. Des del nostre punt de vista, clm[-]r pot ser considerada una variant alternativa del segell mcmart del dolium trobat a Mas de Gomandí (vide 169), i aquestes dues també de la marca mc[lo?]m[a?] en àmfora Dressel 2-4 local de Mas d’en Corts (vide 138). Per tant, proposem ajuntar totes aquestes peces per donar sentit a la lectura Cl(odi) M[a]r(tialis) + Arg( ) (fecit). Fotos i calc: l’autor. 205 AGER TARRACONENSIS 3. LES INSCRIPCIONS ROMANES 171. Els Munts (Altafulla, Tarragonès) Petit fragment de dolium trobat en superfície i conservat en una col·lecció particular. Les mesures de la peça conservada són 12 x 16 x 2,5 cm. S’hi veuen les quatre primeres xifres d’un grafit numeral post cocturam. La xifra conservada no té com a prefix la indicació de la unitat de mesura, amb la qual cosa es pot proposar que estigui sobreentesa o perduda. El trencament de la dreta ens fa dubtar entre les xifres xxii o xxii[i] o xxii[ii]. Cal suposar que el valor en sextarii s’ha perdut. Hi llegim: [m( )] XXII aut XXII[I] aut XXII[II] [s(extarii) ---]. Foto: J. López. Calc: l’autor. 206 Catàleg epigràfic 172. Torrent de les Voltes (Puigpelat, Alt Camp) La inscripció té una procedència desconeguda dins de la vil·la romana. El fragment superior de dolium es conserva al dipòsit de Cota 64, on l’hem dibuixat i fotografiat.16 Hi ha dues breus citacions bibliogràfiques de la troballa a les publicacions de C. Sentís (2008, 379; 2009, 34), on es parla d’«un segell en un dolium» i «un segell amb numeral» amb la lectura [ie]rmar·g·s·f xxiiii. El segell és a prop de la boca del recipient a l’esquerra del grafit de capacitat. El text hermap·g·s·f, en cartel·la rectangular, és clar i presenta un conjunt de lletres de gran qualitat tipogràfica. Comença amb un cognomen servil pensat i resolt amb la parella de nexes h^e i m^a^p, més tres punts que divideixen el missatge de la inscripció en quatre paraules abreujades. La lectura no presenta cap dificultat: Hermap(hilus, -hroditus) G( ) s(ervus) f(ecit). Ens trobem, doncs, amb un esclau subordinat al seu amo (indicat per la lletra inicial G( ) del cognomen o nomen), suposadament, el responsable del taller ceràmic on es va fabricar aquest gran recipient de fang. A la dreta del segell apareix col·locada la mesura de capacitat del contenidor. El grafit xxiiii post cocturam sembla sencer, sense cap traç a la dreta de la unitat en sextarii, tan habitual en aquest tipus d’inscripcions. La grafia de les cinc primeres lletres és força regular en alçada i amplada, la darrera i és molt més prima i el traç cau més avall, com si es tractés d’una lletra caudada amb la finalitat d’assenyalar el tancament de la xifra romana. Fotos i calc: l’autor. 16. El nostre agraïment a Albert Vilaseca per la seva amabilitat i disposició, que ens han permès documentar i estudiar aquesta interessant peça. 207 208 àmfora Dr. 2-4 local àmfora Dr. 2-4 laietana àmfora Dr. 2-4 laietana àmfora Dr. 2-4 laietana àmfora laietana? àmfora Dr. 2-4 laietana àmfora àmfora laietana (Pascual 1?) àmfora Dr. 2-4 local alia local àmfora Dr. 2-4 local àmfora Dr. 2-4 local àmfora Dr. 2-4 local? àmfora Oberaden 74 àmfora àmfora Dr. 2-4 local àmfora Dr. 2-4 local àmfora Oberaden 74 àmfora Oberaden 74 àmfora àmfora Pascual 1 local 131(a1) 131(a2) 132 133 134 135 136 137(a1) 137(a2) 138(a1) 138(a2) 139 140 141 142(a1) 142(a2) 143(a) 143(b) 144 145(a1) Tipologia 130 Núm. 3.3.5. Índex A[------] Acan(ti, -thi) Acan(ti, -thi) + Calam(i) Ant( ) C( ) vel Ant[i]c(hi) C( ) Calam(i) + Acan(ti, -thi) Kato Chr( ) L. C(lodi?) M( ) + P( ) L. C( ) M( ) M. C[lo?](di) M[a?](rtialis) [M. Cl]o(di)? M[a?](rtialis) Cr( ) Sex. Domiti C. E( ) vel C( ) E( ) Eupra( ) [Eu]pra( ) Philodamus Philodamus Fronto [Q. F]ul(vi) N( ) ? ACAN ACAN + CALAM ANTC[---?] vel ANTIC[---?] C CALAM + ACAN KATO CHR LCM + P LCM MC[LO?]M[A?] [MCL?]OMA CR SEXDOMITI CE EVPRA [EV]PRA PHILODAMVS PHILODAMVS FRONTO [QF]VLN? Lectura A[------] Segell Mas d’en Corts / Mas d’Antoni Corts / Forn del Roquís (Reus, Baix Camp) Els Antigons (Reus, Baix Camp) La Canaleta (Vila-seca, Tarragonès) La Canaleta (Vila-seca, Tarragonès) Mas de Gomandí (Riudoms, Baix Camp) Sota la Timba del Castellot (Riudoms, Baix Camp) La Buada / l’Espluga Pobra (Reus, Baix Camp) La Canaleta (Vila-seca, Tarragonès) La Buada / l’Espluga Pobra (Reus, Baix Camp) Mas d’en Corts / Mas d’Antoni Corts / Forn del Roquís (Reus, Baix Camp) Mas d’en Corts / Mas d’Antoni Corts / Forn del Roquís (Reus, Baix Camp) Sota la Timba del Castellot (Riudoms, Baix Camp) Mas de Gomandí (Riudoms, Baix Camp) Els Antigons (Reus, Baix Camp) Mas de Valls / Porpres / Pórpores (Reus, Baix Camp) Mas d’en Corts / Mas d’Antoni Corts / Forn del Roquís (Reus, Baix Camp) Mas d’en Corts / Mas d’Antoni Corts / Forn del Roquís (Reus, Baix Camp) Mas d’en Corts / Mas d’Antoni Corts / Forn del Roquís (Reus, Baix Camp) Mas d’en Corts / Mas d’Antoni Corts / Forn del Roquís (Reus, Baix Camp) Mas d’en Corts / Mas d’Antoni Corts / Forn del Roquís (Reus, Baix Camp) Mas d’en Corts / Mas d’Antoni Corts / Forn del Roquís (Reus, Baix Camp) Lloc de la troballa AGER TARRACONENSIS 3. LES INSCRIPCIONS ROMANES àmfora Dr. 2-4 local àmfora Dr. 2-4 local àmfora Dr. 2-4 local àmfora Dr. 2-4 local àmfora Keay 16 bètica àmfora Dressel 1B itàlica àmfora Dr. 2-4 de Frejús àmfora Dr. 2-4 local àmfora Dr. 2-4 local àmfora Dr. 23 àmfora Dr. 2-4 local àmfora Dr. 2-4 local àmfora Dr. 2-4 local àmfora Dr. 2-4 local àmfora Africana I àmfora Dr. 2-4 local àmfora Dr. 2-4 local àmfora Dr. 2-4 local àmfora Dr. 2-4 local? 147(a1) 147(a2) 147(a3) 148 149 150 151 152(a1) 152(a2) 153 154(a1) 154(a2) 154(a3) 154(a4) 155 156(a1) 156(a2) 156(a3) 157 tegula local àmfora Dressel 6A 146 158(a1) àmfora Pascual 1 local 145(a2) Gallic(i) Gallic(i) Galli[c](i) Ir( ) Lev( ) Gen( ) Q. Mae( ) Ant( ) [----] Mari Q. [---] Modes[ti] [Q. ---] Mo[desti] [O]ctavia[nus] P( ) P( ) + L. C(lodi?) M( ) P( ) P( ) S. P( ) R? ( ) Silvan(i) [S]ilvan(i) [Si]lva[n](i) Sua( ) vel S( ) Va( ) GALLIC GALLIC GALLI[C] IR LEV[GE]N QMAEANT [---]MARI Q[---]MODES[TI] [Q---]MO[DESTI] [O]CTAVIA[NVS] P P + LCM P P SPR? SILVAN [S]ILVAN [SI]LVA[N] SVA ((palma)) Gaesat[i Lucr(etiani)] ? GAESAT[ILVCR] ((PALMA)) [Q. Ful(vi)] N( ) ? [QFVL]N ? Mas d’en Corts / Mas d’Antoni Corts / Forn del Roquís (Reus, Baix Camp) La Buada / l’Espluga Pobra (Reus, Baix Camp) Mas d’en Corts / Mas d’Antoni Corts / Forn del Roquís (Reus, Baix Camp) Mas d’en Corts / Mas d’Antoni Corts / Forn del Roquís (Reus, Baix Camp) Mas de Gomandí (Riudoms, Baix Camp) Molins Nous (Riudoms, Baix Camp) Mas de Gomandí (Riudoms, Baix Camp) Mas de Gomandí (Riudoms, Baix Camp) Mas de Gomandí (Riudoms, Baix Camp) Mas de Gomandí (Riudoms, Baix Camp) Els Antigons (Reus, Baix Camp) Mas d’en Corts / Mas d’Antoni Corts / Forn del Roquís (Reus, Baix Camp) Mas d’en Corts / Mas d’Antoni Corts / Forn del Roquís (Reus, Baix Camp) La Canaleta (Vila-seca, Tarragonès) La Canaleta (Vila-seca, Tarragonès) Els Antigons (Reus, Baix Camp) La Buada / l’Espluga Pobra (Reus, Baix Camp) Mas de Gomandí (Riudoms, Baix Camp) Mas d’en Corts / Mas d’Antoni Corts / Forn del Roquís (Reus, Baix Camp) Mas d’en Corts / Mas d’Antoni Corts / Forn del Roquís (Reus, Baix Camp) Els Antigons (Reus, Baix Camp) Mas d’en Corts / Mas d’Antoni Corts / Forn del Roquís (Reus, Baix Camp) Catàleg epigràfic 209 210 La Burguera (Salou, Tarragonès) Mas de la Boella (Tarragona) Mas d’en Toda (Riudoms, Baix Camp) Els Munts (Altafulla, Tarragonès) Torrent de les Voltes (Puigpelat, Alt Camp) [C. Cal]petani Hermetis / opus d[oli]are ex fig(linis) / [Caesari]s N(ostri) Iuc( ) vel Luc( ) ? Mari C. N( ) T( ) [- Po]mpei Av( ) aut Au( ) Pompei Pompei O(pus, -fficina) · C(ai) · I( ) Avidi(ani) Q. [---] M ( ) + Ove’( ) aut Ov( ) f(ecit) L(uci) f(ilius) M(arci) n(epos) Met(?) C. L( ) Mar( ) + Va?( ) s(ervus) f(ecit), [m ( ) XX]IV s(extarii) XI m( ) XXIV s(extarii) [---] M. C(lodi) Mart(ialis) + Fausti(nus) (fecit) Cl(odi) M[a]r(tialis) + Arg( ) (fecit) [m( )] XXII aut XXII[I] aut XXII[II] [s(extarii) ---] Hermap(hilus, -hroditus) G( ) s(ervus) f(ecit), XXIIII C CALPETANI HERMETIS / OPVS DOLIARE EX FIG / CAESARIS N IVC vel LVC ? MARI CNT [-]POMPEIAV POMPEI POMPEI O C I AVIDI Q[---]M + OVE aut OVF L·F·M·N·MET CLMAR + VASF? – MCMART + FAVSTI CLM[A]R + ARG – HERMAPGSF tegula itàlica tegula tegula Frejús tegula tegula local tegula local tegula local imbrex dolium dolium dolium dolium dolium dolium dolium dolium 160 161 162 163 164(a) 164(b1) 164(b2) 165 166 167 168 169.1 169.2 170 171 172 tegula local 159(b) L. C( ) M( ) tegula local 159(a) Mas de Gomandí (Riudoms, Baix Camp) Mas de Gomandí (Riudoms, Baix Camp) Barenys (Salou, Tarragonès) Molins Nous (Riudoms, Baix Camp) Barenys (Salou, Tarragonès) Barenys (Salou, Tarragonès) Barenys (Salou, Tarragonès) El Brugar (Reus, Baix Camp) La Canaleta (Vila-seca, Tarragonès) Mas del Xaranga / Partida de la Pujada de na Ponça / Villahermosa (Cambrils, Baix Camp) Mas del Xaranga / Partida de la Pujada de na Ponça / Villahermosa (Cambrils, Baix Camp) Mas de Gomandí (Riudoms, Baix Camp) Mas d’en Corts / Mas d’Antoni Corts / Forn del Roquís (Reus, Baix Camp) Barenys (Salou, Tarragonès) LCM tegula local 158(b) L. C( ) [M( )] tegula local 158(a1) LC[M] Mas d’en Corts / Mas d’Antoni Corts / Forn del Roquís (Reus, Baix Camp) Lloc de la troballa ((palma)) Lectura ((PALMA)) Segell ((palma)) Tipologia ((PALMA)) Núm. AGER TARRACONENSIS 3. LES INSCRIPCIONS ROMANES 4. Índexs analítics 4.1. Onomàstic – Nomina L. Aelius Polycletus, 10 L. Aemilius Sempronius Clemens Silvanianus, 9 L. Antonius [---], 15 Apronia L. f. Iusta, 4 C. Apronius Secundus, 5 C. Apuleius Lupus, 9 L. Asullius Modestinus, 15 Atius Felix, 16 Aurelius A[---], 17 B Baebia Helice, 18 L. Bennius Primigenius, 19 L. Caecilius Caecilianus, 90 C. Caecilius Inparatus, 20 Calaria Liciniana, 21 L. Calarius, 21 C. Calpetanus Hermes, 160 Claudia Atiliana, 7 C. Clodius Aemilianus, 3 Q. Clodius Evangelus, 22 M. Clodius Martialis, 138, 169, 170 L. C(lodius?) M(artialis?), 137, 168 Cor[nelius?, 36 Cornelia Optata, 23 Cornelius Theseus, 18 L. Cornelius Tacitus, 24 Sex. Domitius, (Domitii Ahenobarbi), 140 M. Fabius Priscus, 5 C. Farronius C. f. Quietus, 25 Flavius [---]cio, 26 M. Fulvius Musaeus, 11 Q. Ful(vius) N(?), 145 P. Furius P. f. Montanus, 27 Q. Gargilius Q. f. Macer Aufidianus, 4 Iuli]a Tyche, 28 Iulia Secunda, 28 Iulius Secundus, 28 Iunia Eutychia, 29 Iunius Eutyches, 29 Licinius Calidromus, 2 L. Licinius L. f. Sura, 6 T. (?) Lopi(?), 57 L. Lucretius Nicephorus, 12 Lucretius, 30 C. Lutatius Carus, 21 C. L(?) Mar(?), 168 Q. Mae(?) Ant(?), 150 L. Minicius L. f. Apronianus, 8 Numisia Victorina, 27 Pompeius, 164 Quintia Procula, 19 Seiedius (?) Achilleus, 87 Q. Se[mpronius, 31 Sempronia Charis, 88 Sergius Strat(?), 32 Staberius Felicianus, 14 Sulpicia Aeliana, 33 Sulpicia Calagurritana, 33 Sulpicia Celeriana, 13 Sulpicius Fuscinus, 13 Sulpicius Sabinus, 13 Sutoria Surilla, 11 V]alerius, 36 C. Valerius Avitus, 34, 35 M. Vetilius Aelianus, 33 [---]a Claria[na?], 39 [---]eia Paetiniana, 46 [---]mus, 40 [---e]ius Paetinianus, 46 [---] M’. f. Se[---], 48 [---] P. f. Festus, 42 [---] St. l. Amoena, 37 [---] Ingenuus, 37 [---] Bassus, 38 [---] Turpilla, 42 [---] [-] f. Ru[---], 47 – Cognomina i nomina singularia Aurelius A[---], 17 B Acan(thus), 131 Seiedius (?) Achilleus, 87 Sulpicia Aeliana, 33 M. Vetilius Aelianus, 33 C. Clodius Aemilianus, 3 Aios (?), 49 [---] St. l. Amoena, 37 Q. Mae(?) Ant(?), 150 Ant(?), 118 Antheus (?), 98 Aphrodita, 89 L. Minicius L. f. Apronianus, 8 Arg(?), 170 Claudia Atiliana, 7 C. I(?) Avidianus, 165 C. Valerius Avitus, 34, 35 Axia, 44 [---] Bassus, 38 Sulpicia Calagurritana, 33 Calamus, 131, 134 211 AGER TARRACONENSIS 3. LES INSCRIPCIONS ROMANES Licinius Calidromus, 2 Caligata (?), 128 C. Lutatius Carus, 21 Sulpicia Celeriana, 13 Cladus, 30 [---]a Claria[na?], 39 Donatus, 111 A Elpis, 40 Encolpia, 49 Eupra(?), 142 Eupron, 99 Iunius Eutyches, 29 Iunia Eutychia, 29 Euxenos, 41 Q. Clodius Evangelus, 22 Faustina, 35 Faustinus, 111 B, 169.2 Staberius Felicianus, 14 Atius Felix, 16 [---] P. f. Festus, 42 Fortunatus, 100 Fronto, 144 Furius (?), 101 Sulpicius Fuscinus, 13 Gaesatus (?), 146 Gallicus, 147 Hagne, 126 A Baebia Helice, 18 Heraclida, 102 Hermap(hilus?, -hroditus?), 172 C. Calpetanus Hermes, 160 C. I(?) Avidianus, 165 Iason, 43 [---] Ingenuus, 37 C. Caelius Inparatus, 20 Ionas, 44 Isidora, 44 Iulianus, 45 Apronia L. f. Iusta, 4 Kato, 135 Kalpurnius (?), 116 Calaria Liciniana, 21 Locuples, 103 Lucr(etianus?), 146 C. Apuleius Lupus, 9 Q. Gargilius Q. f. Macer Aufidianus, 4 M. Clodius Martialis, 138 L. C(lodius?) M(artialis?), 137, 168 Marus, 151, 162 (?) Met(ellus?), 56, 167 Minicius, 104 L. Asullius Modestinus, 15 Q. [--] Modestus, 152 P. Furius P. f. Montanus, 27 M. Fulvius Musaeus, 11 Q. Fulvius N(?), 145 212 Nemisius (?), 105 Nemtunus (!), 126 B L. Lucretius Nicephorus, 12 Octavianus, 153 Cornelia Optata, 23 Optatus (?), 106 Pa[ula (?), 50 [---]eia Paetiniana, 46 [---e]ius Paetinianus, 46 Pamphilus, 112 Parissius (?), 104 Philodamus, 143 Pilocalus, 107 Pilorgus, 107 L. Aelius Polycletus, 10 Pos]tumia (?), 124 B Prima, 30 L. Bennius Primigenius, 19 Primus, 23 Primus (?), 124 A M. Fabius Priscus, 5 Pr]oba, 124 E Quintia Procula, 19 C. Farronius C. f. Quietus, 25 [---] [-] f. Ru[---], 47 Sulpicius Sabinus, 13 [---] M’. f. Se[---], 48 Iulia Secunda, 28 C. Apronius Secundus, 5 Iulius Secundus, 28 Secundus, 108 L. Aemilius Sempronius Clemens Silvanianus, 9 Ser]vilia, 17 A Silvanus, 156 Statutus, 109 Sergius Strat(?), 32 L. Licinius L. f. Sura, 6 Sutoria Surilla, 11 L. Cornelius Tacitus, 24 Themistocles, 49 Cornelius Theseus, 18 [---] Turpilla, 42 Iuli]a Tyche, 28 Valeriana, 43 Varia Iucunda, 89 Numisia Victorina, 27 Victorina, 50 Vircentius (?), 113 Zosimus (?), 110 Flavius [---]cio, 26 – Tribus Gal(eria), 8 Pal(atina), 9 Papiria, 15 Pol(lia), 37 ÍNDEXS ANALÍTICS Quir(ina), 27, 30 Serg(ia), 6, 32 – Divinitats Iuppiter Dominus, 1, 2 Dii Manes, 12, 13, 14, 15, 17 A, 18, 26, 27, 29, 43, 49, 50, 66 – Emperadors Augustus, 74 Tiberius, 74, 84 B [---August]us [Germanic]us ?, 127 Hadrianus, 53 Traianus, 8 Claudius, 75 Decius, 73 Herennius Etruscus, 73, 76 Iulianus, 72 Magnentius, 71 Valerianus, 77 Gallienus, 77 – Administració estatal Legatus Augustorum, 4 IIIIvir viarum curandarum, 5 Tribunus plebis, 7 Praetor designatus, 7 Datació consular (Serv. Cornelius Cethegus, L. Visellius Varro, del 6 de febrer 24 dC), 84 B – Administració municipal Aedilis, 8, 9 Curator Capitoli, 9 Iudex, 9 Quaestor, 8, 9 IIvir, 8, 9, quinquennalis, 8 Decurio, 10 Flamen, 9, divi Traiani Parthici, 8 Sevir Augustalis, 11, 12 – Exèrcit Beneficiarius, 13 Centuria Saturni, 15 Commilito, 14 Discens armat(urae), 14 Legio III (Macedonica), 54 Legio VI (Victoriosa), 54 Legio VII Gemina Pia Felix, 13, 14, 15 Legio X (Gemina), 54 miles, 13, 14, 15 Quaestor provinciae, 5, 7 Tribunus militum legionis, 5 – Origo Augustobrigensis, 34 Bracar(augustanus), 13 Calagurritana, 33 Complutensis, 9 Neapolita, 41 – Tarraco Colonia Iulia Urbs Triumphalis Tarraco, 8 Decuriae IIII, 9 – Provinciae Achaia, 5 Baetica, 7 P(rovincia) H(ispania) C(iterior), 4 – Expressions notables alumnus, 13 amen, 44 amicus, 9, 21 ann(i), 13, 14 (xlv), 15, 17 B (xxiii), 22 (xii), 25 (xviii), 26 (xx[---]), 28 (xxxviiii), 29 (lxxv), 39, 45 (tres), 50, 58 (n(umero) xi) aquae trinae, caducae, vendicare privatas, 53 bene memorii, 44 bene merens, 13, 43, 49, 50, 58 carissimus, 7 catinum habere; neminem dare; ab aliis gratis non rogare, 102 cisterna (latam, longam, altam cisternam facere pedes tot, capti modi tot), 35 civis, 13 colliberta, 43 coniungere, 28 coniux, 21, 58 consacratus, 6 contubernalis, 14 cum omne Israel, 44 cum quo vixit, 14 curare, 15, 22, 29 dies, 14 (viii), 28 (viii et semis), 39, 45 (xvii) dulcissimus, 10, 22 ex beneficio, 53 ex fig(linis), 160 (ex) officina, 32, 165 ex praecepto, 35 ex testamento, 6, 8 ex voto, 3 exsitum (!) dare, 23 facere, 5, 13, 15, 18, 21, 22, 29, 43 (te facere), 46, 49, 166, 168, 169.2, 170, 172 filia, 21, 28, 29, 33, 44; filius, 10, 25, 42, 46, 58 heredes, 8 hic est memoria bon(a)e recordationis, 44 hic positus est, 45 hic situs est, 23, 30, 36, 46 h(oc) m(onumentum) h(eredem) n(on) s(equetur), 37 honestissima, 33 213 AGER TARRACONENSIS 3. LES INSCRIPCIONS ROMANES in pace, 44, 45, 58 infelicissima, 28 libens, 2 liberta, 50 maritus, 7, 11, 13, 19, 27, 33 mater, 10, 25, 33 matrona, 33 menses, 12 (vii), 28 (iii), 45 (duos) nepos, 22, 167 optimus, 11, 19, 21, 27; optima, 18 opus doliare, 160, 165 parens, 23 Parissius est, 104 pater, 29, 49 pauset anima eius, 44 pientissimus, 29; pientissima, 29 piissima, 28, 33 ponere, 13 pro salute, 2 pudicissima, 28, 33 qui/-ae vixit, 14, 26, 28 i 58 (mecum), 29, 39, 45, 50 quod constitimus quod arcemus, 28 rarissimum exemplum, 28 sacrum, 18, 26, 29, 86 sextarii, 168, 169.1, 171 sepulchrum, 51 servos (!), 23; s(ervus),168, 172; servus Christi, 45 sibi et suis, 17 B; et sibi, 19 stipendium, 13, 14 urciolus (sc. urceus), 111 A uxor, 4, 18, 27, 28, 33 votum solvere, 1, 2 [---sa]cratu[---]?, 119 D – Decoració hedera, 23, 29, 46, 67, 77 monogrames, 45, 112, 116, 117, 118, 129 palma, 44, 101 A, 125 I, 125 L, 158 menorà, 44 crismó, 45, 129 crux, 45 – Paleografia litterae inclusae, 37 lletres gregues, 41, 45, 49, 129 – Llengua grec, 35, 41, 49, 129 4.2. Topogràfic Alcover (Alt Camp), 95 Altafulla (Tarragonès) – els Munts, 31, 34, 35, 69, 98, 99, 100, 107, 111, 214 113, 125, 171 – església, 28 – restaurant El Trull, 81 Avinyonet del Penedès (Alt Penedès) – les Gunyoles, 78 Banyeres del Penedès (Baix Penedès) – ermita de Sant Miquel, 1 La Bisbal del Penedès (Baix Penedès) – Mas Quefa, 64 Les Borges del Camp (Baix Camp) – ermita de Nostra Senyora de la Riera, 22 – Parades de Sant Bartomeu, 22 Les Cabanyes (Alt Penedès) – capella de Sant Valentí, 112 Cambrils (Baix Camp) – castell de Vilafortuny, 90-91 – convent dels Agustins, 27 – els Masos, 124 – la Llosa, 85, 105 – mas de Benito Bru i Gil, 75 – Mas del Xaranga, 160, 161 – Mas d’en Gran, 76 – torre del Mas del Bisbe, 13 La Canonja (Tarragonès) – carrer Bisbe Borràs, 15 – castell de Masricard, 87-89 – Mas d’Aiximus, 68 – Mas de l’Arbanès, 68 – Miralbó, 10 Castellet i la Gornal (Alt Penedès) – la Feixa del Cintet, 83 – les Masuques, 45, 59, 72 – Can Llopart, 45, 72 Constantí (Tarragonès) – carrer Major, 94, 33 – Centcelles, 11, 41, 52, 65, 66, 67 – Mas d’en Bosch, 65, 97 – Tomba de la Grassa, 17 Martorell (Baix Llobregat) – església de Santa Margarida, 71 – pont romà, 54 Mont-roig del Camp (Baix Camp) – ermita de Nostra Senyora de la Roca, 96 – la Pobla, 62 ÍNDEXS ANALÍTICS El Morell (Tarragonès), 77 – vil·la de Barenys, 121, 158.b, 164, 166 – la Burguera, 56, 167 La Nou de Gaià (Tarragonès), 49 Olèrdola (Alt Penedès), 16 Pacs (Alt Penedès) – Camp del Salinar, 38 – Rectoria, 29 Els Pallaresos (Tarragonès), 44 Perafort (Tarragonès) – entre la Pobla de Mafumet i Puigdelfí, 8 – la Barquera, 120 La Pineda (Tarragonès), 82 – Mas d’en Pons, 40, 92 – Mas d’en Gibert, 40 La Pobla de Mafumet (Tarragonès) – indústria Dow Chemical, 19 – Mas Sardà, 19 – necròpolis de Mas Sardà, 7 Puigpelat (Alt Camp) – Torrent de les Voltes, 32, 128, 172 Renau (Tarragonès) – plaça de l’Església, 23 Reus (Baix Camp) – carrer Montserrat, 86 – el Vilar, 21, 37 – els Antigons, 55, 101, 106, 109, 110, 114-117, 119, 136, 144, 146, 149, 153 – Mas d’en Corts, 57, 108, 130-134, 138, 145, 147. a1, 147.a2, 152, 156.a2-a3, 158.a1, 159.a – Mas de Valls, 70, 135 – La Buada, 139, 141, 148, 157 – «jaciment de l’entorn de Reus», 163 La Riba (Alt Penedès) – els Monjos, 36 Riudoms (Baix Camp) – Mas de Gomandí, 137.a1, 142.a2, 147.a3, 154, 156.a1, 159.b, 169 – Mas d’en Toda, 63, 170 – Molins Nous, 155, 165 – Timba del Castellot, 137.a2, 142.a1 Roda de Barà (Tarragonès) – Arc de Berà, 6 Salou (Tarragonès) – Torre Vella, 93 Sant Martí Sarroca (Alt Penedès) – Mas Fumet, 129 – Cal Novençà, 24 – la Socarrada, 129 – Vinya del Taberner, 47 – Vinya Gran, 61 Sant Pere de Molanta (Alt Penedès) – Can Xic Ferret, 30, 58 – església, 127 – Cal Pau Surià, 43, 46 Sant Pere de Ribes (Garraf ) – Allò en Ros, 48 Sant Vicenç de Calders (Baix Penedès) – el Francàs, 80 Sitges (Garraf ) – el Vinyet, 20, 126 Subirats (Alt Penedès), 73 – Lavern, 60 Tarragona (Tarragonès) – entre Tamarit i Torredembarra, 2 – indústria Ceratònia, 4 – Mas de la Boella, 168 – Mas dels Canonges, 14 – Mas Rabassa, Tamarit, 12, 51, 74 – Monnars, Tamarit, església, 9 – polígon Francolí / camí Vell de Salou, 84 A – platja de l’Arrabassada, 84 B – Torre dels Escipions, 12, 51 Torredembarra (Tarragonès), 18, 39 Torrelles de Foix (Alt Penedès) – Mas la Berna, 42 Vallmoll (Alt Camp) – Mas Vell, 102 Valls (Alt Camp) – el Vilar, 26, 104 El Vendrell (Baix Penedès) – camí de la França, 79 Vilallonga del Camp (Tarragonès) – capella de Nostra Senyora del Roser, 50 – Font de l’Astor, 5 215 AGER TARRACONENSIS 3. LES INSCRIPCIONS ROMANES Vilanova i la Geltrú (Garraf ) – Darró, 103 – ermita de Sant Gervasi, 3 Vila-seca (Tarragonès) – la Canaleta, 118, 122, 140, 143, 150-151, 162 – Mas d’en Gras, 123 Vilobí (Alt Penedès) – Guixeres de Baix, 25 Vimbodí i Poblet (Conca de Barberà) – Riudabella, 53 4.3. Correspondències – cil ii2, 14 = irat 982 1062 2233 2234 2235 2236 2237 2238 2239 2240 2241 2242 2243 2244 2245 2246 2247 2248 2249 2250 2251 2252 2253 2254 2255 2256 2257 2258 2259 2260 2261 2262 2263 2264 2265 2266 4 14 84 A 40 92 15 10 89 87 88 68 118 123 A 123 D 123 B 56 13 27 85 105 124 C 124 B 124 A 124 E 124 D 62 22 63 86 21 37 70 55 101 106 109 a 216 – cil ii2, 14 = irat 2267 2268 2269 2270 2271 2272 2273 2274 2275 2276 2277 2278 2279 2280 2281 2282 2283 2284 2285 2286 2287 2288 2289 2290 2291 2292 2293 2294 2295 2296 2297 2298 2299 2300 2301 2302 2303 2304 2305 2306 2307 2308 2309 2310 2311 2312 2313 2314 2315 2316 2317 2318 2319 2320 109 b 109 c 109 d 109 e 109 f 110 a 110 b 110 c 119 D 57 108 a 108 b 108 c 33 17 B 17 A 11 67 66 94 52 65 7 19 5 50 8 120 44 102 26 104 53 32 23 84 B 2 12 9 51 28 34 35 no inclosa (cf. irat 69) 31 no inclosa (cf. irat 69) 69 B no inclosa (cf. irat 69) no inclosa (cf. irat 69) no inclosa (cf. irat 69) no inclosa (cf. irat 69) no inclosa (cf. irat 69) 69 B no inclosa (cf. irat 69) ÍNDEXS ANALÍTICS – cil ii2, 14 = irat – cil ii2, 14 = irat 2321 2322 2323 2324 2325 2326 2327 2328 2329 2330 2331 2332 2333 2334 2335 2336 2337 2338 2339 2340 2341 2342 2343 2344 2345 2346 2347 2348 2349 2350 2351 2352 2353 2354 2355 2356 2357 2358 2359 111 A 111 B 113 125 98 99 100 107 49 18 39 6 64 1 38 42 24 47 61 112 25 60 A 29 36 60 B 30 46 43 58 59 45 16 3 103 20 126 A 126 B 48 54 M5 M6 M7 M8 M9 M10 M11 M12 M13 M14 M15 M16 M17 M18 127 72 83 79 80 75 81 no inclosa (rit 934) 82 76 97 75 75 77 – rit irat Titulus graecus G3 41 Titulus falsus F52 96 Miliaria M1 M2 M3 M4 71 71 73 78 = 134 262 312 383 453 903 904 905 906 907 908 909 910 911 912 913 914 915 916 917 918 919 920 921 922 923 924 925 926 927a 927b 928 929 930 931 932 5 90 93 33 91 92 40 13 11 66 67 15 89 88 87 86 37 21 22 50 8 2 12 51 9 34 28 31 69 A 111 A 111 B 18 39 6 1 3 217 AGER TARRACONENSIS 3. LES INSCRIPCIONS ROMANES – rit = 933 935 936 1074 1077 1080 – irc = i, 1 i, 6 irc i, 7 irc i, 8 irc i, 9 irc i, 10 irc i, 11 irc i, 12 irc i, 13 irc i, 14 irc i, 15 irc i, 16 irc i, 164 irc i, 165 irc i, 167 irc i, 190 irc i, 191 irc i, 192 irc i, 193 irc i, 194 irc i, 195 irc i, 196 irc v, 14 irc v, 28 irc v, 48 irc v, 147 irc irc 218 irat 29 75 76 44 7 69 B irat 54 45 48 59 3 36 29 30 58 43 46 60 71 72 73 38 24 42 61 129 47 25 102 103 112 16 – hep = 1, 134 2, 674 hep 2, 675 hep 3, 369 hep 4, 839 hep 5, 757 hep 5, 758 hep 5, 770 hep 6, 897 hep 7, 247 hep 7, 248 hep 7, 249 hep 7, 250 hep 7, 253 hep 7, 523 hep 7, 952 hep 7, 965 hep 9, 244 hep 10, 595 hep 11, 523 hep 12, 43 hep 12, 84 hep 12, 85 hep 12, 382 hep 12, 383 hep 13, 685 hep 15, 340 hep hep irat 45 62 63 14 17 75 58 87 6 38 24 61 129 42 23 35 53 47 160 23 112 103 25 44 41 123 14 – Inèdites: 55, 70, 85, 101, 104, 106, 108-110, 114119, 121-122, 124, 128 BIBLIOGRAFIA Sigles = L’Année Épigraphique. = Archivo Español de Arqueología. bahist = Boletín de la Real Academia de la Historia. cil = Corpus Inscriptionum Latinarum. cil ii2, 14 = Alföldy, G.: Corpus Inscriptionum Latinarum. Inscriptiones Hispaniae Latinae. Pars septentrionalis conventus Tarraconensis. Pars altera. Tarraco et vicinia, Berlín. [En premsa] dac = Documents d’Arqueologia Clàssica. edcs = Epigraphik-Datenbank Clauss / Slaby, <http:// oracle-vm.ku-eichstaett.de:8888/epigr/epigraphik_de>. edh = Epigraphische Datenbank Heidelberg, <http:// www.uni-heidelberg.de/institute/sonst/adw/edh/ index.html.en>. ee = Ephemeris Epigraphica. elrh = Díaz Ariño, B. 2008: Epigrafía latina republicana de Hispania, col·lecció Instrumenta 26, Barcelona. erz = Fatás, G.; Martín-Bueno, M. 1977: Epigrafía romana de Zaragoza y su provincia, Saragossa. habes = Heidelberger Althistorische Beiträge und Epigraphische Studien. hep = Hispania Epigraphica. Base de dades a Internet: <http://www.eda-bea.es/>. icerv = Vives, J. 1942: Inscripciones Cristianas de la España Romana y Visigoda, Barcelona (1969). iln iii = Gascou, J. 2002: Inscriptions Latines de Narbonnaise. iii. Aix-en-Provence, París. ils = Dessau, H. 1892-1916: Inscriptiones Latinae Selectae, Berlín. ipac = Inventari del patrimoni arqueològic de Catalunya. irc = Fabre, G.; Mayer, M.; Rodà, I. 1984-2003: Inscriptions Romaines de Catalogne, i-v. irpv iii = Corell, J. 2006: Inscripcions romanes del País Valencià. iii. Saetabis i el seu territori, València. jac = Prevosti, M.; Guitart, J. (ed.): Catàleg de jaciments, conclusions i índexs (Projecte Ager Tarraconensis, 6). [En premsa] jrs = Journal of Roman Studies. mefra = Mélanges de l’École Française de Rome. Antiquité. pat = Projecte Ager Tarraconensis. pir = Prosopographia Imperii Romani. ril = Rendiconti dell’lstituto Lombardo di Scienze e Lettere. rit = Alföldy, G. 1975: Die römischen Inschriften von Tarraco, Berlín. rpc = Roman Provincial Coinage. ae = Transactions and Proceedings of the American Philological Association. zpe = Zeitschrift für Papirology und Epigraphik. tapha aespa Publicacions citades Abad, L. 1982: La pintura romana en España, Alacant. Abascal, J. M. 1994: Los nombres personales en las inscripciones latinas de Hispania, Anejos de Antigüedad y Cristianismo ii, Múrcia. Abascal, J. M.; Cebrián, R. 2007: «Grafitos cerámicos de Segobriga (1997-2006)», Lucentum xxvi, 127-171. Abascal, M.; Gimeno, H. 2000: Real Academia de la Historia. Catálogo del Gabinete de Antigüedades. i. Antigüedades. i 1. Catálogo de Epigrafía. i.1.2. Epigrafía hispánica, Madrid. Abauzit, P. 1999: «Lupatus et alii, fabricants d’amphores tardives», Archéologie en Languedoc 23, 175178. Adserias, M. 1998: Evidències del passat. Prehistòria i món antic a Vila-seca, Monografies de Vila-seca 20, Vila-seca. – 1999: «Estudi arqueològic del Cap de Salou (Salou, Tarragonès)», document inèdit dipositat als ST de Cultura de la Generalitat de Catalunya a Tarragona. Adserias, M.; García, M.; Teixell, I. 2001: «Noves troballes d’època romana a l’entorn de Tàrraco: les “Villae” del Mas dels Canonges i del Camí Vell de Salou (Tarragona, Tarragonès)», Butlletí Arqueològic 23, 213-248. Adserias, M.; Ramón, E. 2004: «La vil·la romana del Vilar (Valls, Alt Camp)», Quaderns de Vilaniu 45, Valls (Tarragona), 5-18. – 2008: «La vil·la romana de El Vilar», a: Història de Valls ii, Valls, 369-376. Agileius, C. [Aguiló, Aq(u)ileius], Epigrammata antiqu(a)e urbis Tarraconis, ms. Escurialense del segle xvi, recollit a: Antolín, G. 1916: Catálogo de los códices de la Real Biblioteca del Escorial, Madrid. (T III, 24). Albertos, M. L. 1966: La onomástica personal primitiva de Hispania: Tarraconense y Bética, Salamanca. Alcina, J. F. 2008: «El Humanismo de Antonio Agustín», a: Egido, A. G.; Laplana, J. E. (coord.). Mecenazgo y Humanidades en tiempos de Lastanosa: Homenaje a Domingo Ynduráin, Saragossa, 31-50. 219 AGER TARRACONENSIS 3. LES INSCRIPCIONS ROMANES Alföldy, G. 1973: Flamines Provinciae Hispaniae Citerioris, Madrid. – 1977: «L’Onomastique de Tarragona», a: L’Onomastique latine [actes du colloque international] (Paris, 13-15 octobre 1975), 293-295. – 1978: «Der Senator Q. Gargilius Macer Aufidianus und seine Verwandten», Chiron 8, 361-376. – 1991a: «Epigraphica Hispanica xii. Eine neue Inschrift aus Tarraco: Dispensator census Sarmatici oder discens armature?», Zeitschrift für Papyrologie und Epigraphik 87, 163-167. – 1991b: Tarraco, Fòrum 8, Tarragona. – 1996: «Der römische Bogen über der Via Augusta bei Tarraco und seine Inschrift», Klio 78, 158-170. – 1998: «La cultura epigráfica de la Hispania romana: inscripciones, auto-representación y orden social», a: Almagro-Gorbea, M. [et al.]. Hispania. El legado de Roma, Saragossa, 289-301. – 2001: «Desde el nacimiento hasta el apogeo de la cultura epigráfica de Tarraco», a: Hernández Guerra, L.; Sagredo San Eustaquio, L.; Solana Sáinz, J. M.a (ed.). Actas del I Congreso Internacional de Historia Antigua «La Península Ibérica hace 2000 años», Valladolid 23-25 de Noviembre 2000, Valladolid, 2001 [2002], 61-74. – 2003: «Sociedad y epigrafía en Tarraco», a: Stylow, A. U.; Armani, S.; Hurlet-Martineau, B. (coord.). Epigrafía y sociedad en Hispania durante el Alto Imperio: estructuras y relaciones sociales, 159176. – 2006a: «Errores Tarraconenses: Iscrizioni mal integrate, mal lette, mal incise», a: Angeli Bertinelli, M. G.; Donati, A. (ed.). Misurare il tempo, misurare lo spazio, Epigrafia e Antichità 25, 441-454. – 2006b: «Las inscripciones de Tárraco en el Corpus Inscriptionum Latinarum: historia, problemas y perspectiva de una edición epigráfica», Butlletí Arqueològic 28, 75-95. – 2007a: «Grabgedichte in Tarraco: der sozialgeschichtliche Hintergrund», a: Kruschwitz, P. (ed.). Die metrischen Inschriften der römischen Republik. Festschrift für Hans Krummrey, Berlín, 327-340. – 2007b: «El ejército romano en Tarraco», a: Morillo, A. (ed.) El ejército romano en Hispania, Lleó, 503-521. Almagro Basch, M. 1952: Las Inscripciones Ampuritanas Griegas Ibéricas y Latinas, Barcelona. Àlvarez, A.; García-Entero, V.; Gutiérrez Garcia-M., A.; Rodà, I. 2009: El marmor de Tarraco. Explotació, utilització i comercialització de la pedra de Santa Tecla en època romana / Tarraco Marmor. The Quarrying, Use and Trade of Santa Tecla Stone in Roman Times, Tarragona. Àlvarez, A.; Pitarch, À.: «The local ma­terials used in the Roman break of Martorell (Barcelona, Spain)», 220 a: Proceedings IX ASMOSIA - Tarragona 2009. [En premsa] Andreau, J. 1987: La vie financière dans le monde romain, les métiers de manieurs d’argent: ive siècle av. J.-C.-iiie siècle apr. J.-C., Roma. Andreu, I. 1994: «Troballes arqueològiques submarines de El Maresme. Materials dipositats en el Museu de Premià de Mar», Laietània 9, 361-370. Andreu, J. 2008: «Sentimiento y orgullo cívico en Hispania: en torno a las menciones de origo en la Hispania Citerior», Gerión 26, 1, 349-378. Andreu, J.; Curulla, O.; Otiña, P. 2006: «Un nuevo documento sobre los Minicii de Tárraco», Butlletí Arqueològic 28, 199-210. Arbeiter, A. 1989: «Der Mosaikschmuck des Grabbaues von Centcelles und der Machtwechsel von Constans zu Magnentius», Madrider Mitteilungen 30, 289-331. Arce, J. (ed.) 2002: Centcelles. El monumento tardorromano. Iconografía y arquitectura, «L’erma» di Bretschneider, Roma. Arce, J. 2006: «Obispos, emperadores o propietarios en la cúpula de Centcelles», Pyrenae 37/2, Barcelona. Arco, A. del 1918: «Lápida hebraico-cristiana de Tarragona», Boletín de la Real Academia de la Historia, 495-500. Arqueociència 1997: «El jaciment romà del Morè (Sant Pol de Mar, Maresme)», Excavacions arqueològiques a Catalunya 13, Generalitat de Catalunya. Departament de Cultura, Barcelona, 88. Bakker, J. T. 1999: The Mills-bakeries of Ostia: description and interpretation, Amsterdam. Ballart, E. 1974: «Máquinas contra la arqueología. Destrucción de restos históricos junto a Ceratonia», La Voz de la Costa Dorada 50 (18 de juliol de 1974), 19. Beltrán Lloris, F.: «Los grafitos y tituli picti de la villa dels Munts», a: Remolà, J. A. La vil·la dels Munts. [En premsa] Beltrán, P. 1925/27: «Lápidas romanas recientemente descubiertas en Tarragona», ba 25/27, 264-266, 285-295, 316-317. Benach, M. 1944: Monumentos arqueológicos del hospital de Vilafranca del Panadés, 54-55. Berges, M. 1969/70: «Informe sobre Els Munts», ba 69/70, 140-150. Bermúdez, A.; Massó, J. 1984-85: «El horno cerámico del Barranc de la Premsa Cremada (Botarell, Tarragona)», Butlletí Arqueològic 6-7, Tarragona, 63-106. Bernard, H. 2007: «Nouvelles épaves hispaniques de Corse: Sud Perduto 2 (Bonifacio) et Marina di Fiori (Porto Vecchio)», a: Comercio, redistribución y fondeadores: la navegación a vela en el Mediterráneo, bibliografia V Jornadas de Arqueología Subacuática, València, 461-471. Berni Millet, P. 1998: Las ánforas de aceite de la Bética y su presencia en la Cataluña romana, Col·lecció Instrumenta, 4, Barcelona. – 2008: Epigrafía anfórica de La Bética. Nuevas formas de análisis, col·lecció Instrumenta 29, Barcelona. Berni Millet, P.; Carreras Monfort, C. 2001: «El circuit comercial de Barcino: reflexions al voltant de les marques amfòriques», Faventia 23/1, 103-129. Berni Millet, P.; Carreras Monfort, C.; Olesti i Vila, O. 2005: «La gens Licinia y el nordeste peninsular. Una aproximación al estudio de las formas de propiedad y de gestión de un rico patrimonio familiar», aespa 78, 167-187. Berni Millet, P.; Carreras Monfort, C.; Revilla Calvo, V. 1998: «Sobre dos nuevos Cornelii del vino tarraconense», Laietània 11, 109-124. Berni Millet, P.; Revilla Calvo, V. 2008: «Los sellos de las ánforas de producción tarraconense: representaciones y significado», a: La producció i el comerç de les àmfores de la Provincia Hispania Tarraconensis, Homenatge a Ricard Pascual Guasch (Barcelona, 17-18 novembre 2005), Monografies 8, Museu d’Arqueologia de Catalunya, Barcelona, 95-111. Birley, A. R. 2005: The Roman Government of Britain, Oxford. Bonneville, J. N. 1980: «Le monument épigraphique et ses moulurations», Faventia 2/2, 75-98. Bosch, F.; Díaz, M.; Macias, J. M.: «La vil·la romana de la Burguera (Salou, ager Tarraconensis): avanç preliminar», a: Les vil·les romanes a la Tarraconense. Implantació, evolució i transformació, Actes del simposi (Lleida, 2007), Institut d’Estudis Ilerdencs. [En premsa] Bost, J.-P.; Campo, M.; Colls, D.; Guerrero, V.; Mayet, F. 1992: L’épave Cabrera III (Majorque), Publications du Centre Pierre Paris, 23, París. Boy, I. 1996: Recopilacion sussinta de las antiguedades romanas se allan del tiempo de los emperadores romanos en la ciudad de Taragona y sus sercanias (ms. 1713), edició facsímil amb el títol Antigüedades romanas de Tarragona, pròleg de Géza Alföldy, estudi crític de Jaume Massó, Tarragona. Bruno, M. G. 1962: «I Sabini e la loro lingua», Rendiconti dell’lstituto Lombardo di Scienze e Lettere 96, 565-640. Caballos, A. 1990: Los senadores hispanorromanos y la romanización de Hispania (siglos i-iii) i. Prosopografía i-ii, Écija. Cabrelles, I. 2008: «El taller de Mas de Corts (Reus, Baix Camp) i la indústria terrissaire d’època alt-imperial a l’Ager Tarraconensis», treball d’investigació inèdit per a la obtenció del Diploma d’Estudis Avançats dirigit per J. Remesal, Barcelona. Cadotte, A. 2007: La romanisation des dieux: l’interpretatio romana en Afrique du Nord sous le HautEmpire, Religions in the Graeco-Roman World 158, Leiden. Cagnat, R. 1914: Cours d’Epigraphie latine, París. Campedelli, C.: «Ein neuer Meilenstein aus Tamarit (Tarragona)», Butlletí Arqueològic. [En premsa] Cancela, M. L. 2002: «Aspectos monumentales del mundo funerario hispano», a: Vaquerizo, D. (ed.). Espacio y usos funerarios en el Occidente romano. Actas del Congreso Internacional, i, Còrdova, 163-180. Cantera, F.; Millás, J. M. 1956: Las inscripciones hebraicas de España, Madrid. Carreras, C. 1997: «Los beneficiarii y la red de aprovisionamiento militar de Britannia e Hispania», Gerión 15, 151-176. Castellano, A. 1984: «La inscripció votiva romana del turó de Sant Gervasi», apèndix inclòs dins de López Mullor, A.: «Establiment ibèric i romà de Darró», a: Memòria 1984, 148-150. Cebrià, A.; Ribé, G.; Senabre, M. R. 1992: «L’arqueologia de l’Alt Penedès: estat de la qüestió als anys 90», Miscel·lània Penedesenca xv, 39-135. Clariana, J. F.; Garí, R. I.; Bonamusa, J.; Juhé, E. 2000: «Aportacions a l’estudi del criptopòrtic de can Modolell (Cabrera de Mar)», Sessió d’Estudis Mataronins 17, 165-200. Claveria, M. 2001: Los sarcófagos romanos de Cataluña (CSIR), Múrcia. Comas Solà, M. 1997: Baetulo. Les marques d’àmfora, Institut d’Estudis Catalans, Barcelona. Comes, R.; Rodà, I. 2002 (ed.): Scripta manent. La memoria escrita de los romanos (catálogo de la exposición - Barcelona MAC 2002-2003), Barcelona. Cortés, R.; Escolà, J. M. 1986-87: «Una inscripció recuperada», Butlletí Arqueològic 8-9 (èp. v), Tarragona, 55-57. De Rossi, G. B. 1857: «Antichi mulini in Roma e nel Lazio», Annali dell’Istituto di Corrispondenza Archeologica di Roma, 1857, 274-281. Di Stefano Manzella, I. 1987: Mestiere di epigrafista. Guida alla schedatura del materiale epigrafico lapideo, Roma. Díaz, M.; Bosch, F.; Macias, J. M. 2004a: «Vil·la romana de la Burguera: memòria d’excavació de les campanyes 2001-2002», memòria d’excavació inèdita, Codex. – 2004b: Memòria de les excavacions realitzades en la vil·la romana de la Burguera, Salou (Tarragonès). Gener-maig de 2001. Març-maig de 2002, Codex, 30 de juny de 2004. Díez de Velasco, F. 1998: Termalismo y Religión. La sacralización del agua termal en la Península Ibérica y el norte de Africa en el mundo antiguo, Madrid. 221 AGER TARRACONENSIS 3. LES INSCRIPCIONS ROMANES Dornseiff, F. 1925: Das Alphabet in Mystik und Magie (2 ed.), Leipzig 1925 (edició anastàtica Leipzig 1994). Dressel, H. 1878: «Ricerche sul Monte Testaccio», Annali dell’Istituto di Corrispondenza Archeologica 50, 118-192. Dupré, X. 1987: «Els monuments funeraris», a: Guia arqueològica Tarraconense, Tarragona. – 1993: L’arc romà de Berà (Hispania Citerior), Roma. – 1998: «Los arcos honoríficos», a: Hispania: el legado de Roma: en el año de Trajano (catàleg de l’exposició), La Lonja-Zaragoza, setembre-novembre de 1998, 159-162. – 2006 (ed.): Colonia Iulia Urbs Triumphalis Tarraco, Fòrum 12, Tarragona. Duran, M.; Massó, J. 2002: «Ein neuer griechischer Grabstein im spätrömischen Tarraco», zpe 140, 64-68. Fabião, C. 1997: «Duas questões sobre as ânforas da Lusitânia», Al-Madan 6, ii série, 59-68. Fabre, G.; Mayer, M.; Rodà, I. 1990: «Recrutement et promotion des élites municipales dans le nordest de l’Hispania Citerior sous le Haut-Empire», mefra 102, 2, 525-539. Féret, G.; Sylvestre, R. 2008: Les graffiti sur céramique d’Augusta Raurica, Forschungen in Äugst 40, Äugst. Ferraté, R. 1915: «L’origen de Reus», Butlletí de l’Associació Excursionista de Reus 8, Reus, 95-103. Feugère, M. 2004: «L’instrumentum, support d’écrit», a: Feugère, M.; Lambert, P.-Y. L’écriture dans la société gallo-romaine, 53-65. Feugère, M.; Lambert, P.-Y. (ed.) 2004: L’écriture dans la société gallo-romaine, Gallia 61, 1-192. Fishwick, D. 1999: «The “Temple of Augustus” at Tarraco», Latomus 58, 121-138. Fita, F. 1893: «Noticias», bahist 22, 471-480. Freed, J. 1998: «Stamped Tarraconensian Dressel 2-4 Amphoras at Carthage», a: Segon Col·loqui Internacional d’Arqueologia Romana. El vi a l’Antiguitat. Economia, producció i comerç al Mediterrani occidental, Badalona, 350-356. Galsterer, H. 1971: Untersuchungen zum römischen Städtewesen auf der Iberischen Halbinsel, Madrider Forschungen 8, Berlín. Gamer, G. 1989: Formen römischer Altäre auf der Hispanischen Halbinsel, Magúncia. García Targa, J. [2009]: Els romans a Sitges. [Catàleg de l’exposició] García, M.; Macias, J. M.; Teixell, I. 1999: «Necròpoli de la vil·la dels Munts», a: Palol, P. de; Pladevall, A. (ed.). Del romà al Romànic. Història, art i cultura de la Tarraconense mediterrània entre els segles iv i x, Barcelona, 278-279. Gebellí, P. 1995: «La producció d’àmfores al Camp de Tarragona a l’Alt Imperi», tesi de llicenciatura inèdita, Tarragona. 222 – 2007: El Roquís (Reus, Baix Camp). Una bòbila romana a l’ager de Tàrraco. Poblament rural, producció ceràmica i comerç a les nostres contrades en època romana, Rosa de Reus 124, Reus. Gibert, A. M. 1988: Callípolis-Salauris. Aplec documental de notícies històriques: Solcina (Vila-seca), La Pineda, Port de Salou, Platja de Barenys i Vilafortuny, Monografies de Vila-seca i Salou 13, Vila-seca i Salou. Gilliam, J. F. 1946: «Milites caligati», tapha 77, 183191 (= Gilliam, J. F. 1988: Roman Army papers, Amsterdam, 43-51). Giró, F. 1959: «Una lápida romana en Sant Pere Molanta», Ampurias xxi, 304-305. – 1960-1961: «Notas de arqueología de Cataluña y Baleares (Subirats Lavern)», Ampurias xxii-xxiii, 348-350. – 1964-1965: «Notas de arqueología de Cataluña y Baleares. Tarragona», Ampurias xxvi-xxvii, 322330. – 1971: El Eco de Sitges, 24/1/1971. Giró, P. 1968: «Un miliario en San Vicente de Calders», Dyonisos 125, Vilafranca del Penedès. Gómez Pallarès, J. 1997: Edición y comentario de las inscripciones sobre mosaico de Hispania. Inscripciones no cristianas, Roma. – 2002: Poesia epigràfica llatina als Països Catalans: edició i comentari, Barcelona. Gonçalves Guimarães, J. A. 1999: «Cerâmica arqueológica do Museu de Ervamoira», a: Barroca, M. J. (coord.). Carlos Alberto Ferreira de Almeida - In memoriam (vol. 1), Universidade do Porto, Porto, 77-89. Gorges, J. G. 1979: Les villas hispano-romaines. Inventaire et problématique archéologiques, París. Gorostidi, D.: «El paisaje epigráfico tarraconense en época tardoantigua: las inscripciones paleocristianas», a: Andreu, J.; Pastor, S.; Espinosa, D. (ed.). Mors Omnibus Instat: Aspectos arqueológicos, epigráficos y rituales de la muerte en el Occidente Romano (uned, Tudela 16-18 de octubre 2009). [En premsa, a] – «La vida quotidiana a la vil·la: els grafits sobre instrumentum», a: Járrega. R.; Prevosti, M. (ed.). Els Antigons (Reus, Baix Camp). Una vil· la romana senyorial de l’ager Tarraconensis. [En premsa, b] Gorostidi, D.; López, J. 2008: «Nou fragment de la inscripció paleocristiana rit 1036», Butlletí Arqueològic 30, 141-149. Gorostidi, D.; López, J.; Prevosti, M.; Fiz, I.: «Propietaris de vil·les de l’ager Tarraconensis (a la dreta del Francolí) s. i-iii. Proposta per a un catàleg», a: Prevosti, M.; Guitart, J.; López, J. (ed.): Actes del simposi «L’ager Tarraconensis. Paisatge, poblament, cultura material i història» (Tarragona, 27 i bibliografia 28 d’octubre de 2010) (Ager Tarraconensis, 5). [En premsa] Gros, P. 2006: L’architecture Romaine 2: Maisons, palais, villas et tombeaux, París (1998). Grossi Gondi, F. 1920: Trattato di epigrafia cristiana latina e greca del mondo romano occidentale, Roma. Güell, M. 1990: «Excavació a la Plaça dels Àngels (Tarragona)», memòria d’excavacions inèdita, Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya. – 1992: Memòria de l’excavació al carrer de la Unió, 5, Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya. Guitart, J.; Palet, J. M.; Prevosti, M. 2003: «La Cossetània oriental de l’època ibèrica a l’antiguitat tardana: ocupació i estructuració del territori», a: Territoris antics a la Mediterrània i a la Cossetània oriental. Actes del Simposi Internacional d’Arqueologia del Baix Penedès, Ed. Generalitat de Catalunya. Barcelona, 129-161. – Forma Orbis Romani. Tarraco 1, Ed. Institut d’Estudis Catalans, Barcelona. [En premsa] Gurt, J. M.; Macias, J. M. 2002: «La ciudad y el territorium de Tarraco: el mundo funerario», a: Vaquerizo, D. (ed.). Espacio y usos funerarios en el Occidente romano. Actas del Congreso Internacional, i, Còrdova, 87-112. Gurt, J. M.; Rodà, I. 2005: «El Pont del Diable. El monumento romano dentro de la política territorial augustea», aespa 78, 147-165. Gutiérrez Garcia-Moreno, A. 2009a: Roman Quarries in the Northeast of Hispania (Modern Catalonia), Tarragona. – 2009b: «Les pedreres de Tàrraco», a: Tarraco, pedra a pedra. Catàleg de l’exposició (Tarragona, 10 de juny al 22 de novembre de 2009), Tarragona, 18-27. Haensch, R. 1997: Capita provinciarum. Statthaltersitze und Provinzverwaltung in der römischen Kaiserzeit, Kölner Forschungen 7, Magúncia. Halfmann, H. 1986: Itinera principum. Geschichte und Typologie der Kaiserreisen im Römischen Reich, habes 2, Stuttgart. Hauschild, Th.; Arbeiter, A. 1993: La villa romana de Centcelles, Madrid. Hauschild, Th.; Mariner S.; Niemeyer, H. G. 1966: «Torre de los Escipiones. Ein römischer Grabturm bei Tarragona», Madrider Mitteilungen 7, 162-188. Hernández Sanahuja, B. 1866: «Arqueología», Diari de Tarragona (12 de julio de 1866). – 1888: «Basílica bizantina de Centcelles y duración del paganismo en la ciudad de Tarragona», apèndix d’El Pretorio de Augusto en Tarragona. Estudios históricoarqueológicos en indagación de los principales acontecimientos ocurridos en su recinto desde su fundación hasta la invasión de los árabes, Tarragona, 67-90. Hernández, R. 2001: Poesía latina sepulcral de la Hispania romana: estudio de los tópicos y sus formulaciones, Cuadernos de Filología, Anejo xliii, València. Huélamo, M. J. 2004: Inventari Patrimoni Cultural d’Avinyonet del Penedès. Memòria tècnica, Barcelona. Járrega, R. 1992: «Aproximació a l’estudi de l’antiguitat tardana a les comarques del Garraf, Alt Penedès i Baix Penedès», Olerdulae (any xvii, generdesembre 1992), 53-112. – 1995: «Les àmfores romanes del Camp de Tarragona i la producció de vi tarraconense», Revista d’Arqueologia de Ponent 5, Lleida, 179-194. – 1996: «Poblamiento rural y producción anfórica en el territorium de Tarraco», Journal of Roman Archaeology 9, 471-483. – 1998: «La producció amforal romana del Camp de Tarragona. Estat de la qüestió», a: Segon Col·loqui Internacional d’Arqueologia Romana. El vi a l’Antiguitat. Economia, producció i comerç al Mediterrani occidental, Badalona, 430-437. – 2002: «Nuevos datos sobre la producción anfórica y el vino de Tarraco», a: Rivet, L.; Sciallano, M. (ed.). Vivre, produire et échanger: reflets méditerranéens. Mélanges offerts à Bernard Liou, Archéologie et Histoire Romaine 8, Montagnac, 429-444. – 2009: «La producció vinícola i els tallers d’àmfores a l’Ager Tarraconensis i l’Ager Dertosanus», a: Prevosti, M.; Martín i Oliveras, A. (ed.). El vi tarraconense i laietà: ahir i avui, Documenta 7, Tarragona, 99-123. Járrega, R.; Otiña, P. 2008: «Un tipo de ánfora tarraconense de época medioimperial (siglos ii-iii): la Dressel 2-4 evolucionada», a: sfecag, Actes du Congrès de L’Escala-Empúries, Marsella, 281-286. Járrega, R.; Prevosti, M. (ed.): Els Antigons (Reus, Baix Camp). Una vil·la romana senyorial de l’ager Tarraconensis, Tarragona. [En premsa] Járrega, R.; Sánchez, E. 2008: La vil·la romana de Mas d’en Gras (Vila-seca, Tarragonès), Tarragona. Jordà, A. 1992: El «Repertorio...» de Mn. Salvador Babot (1796-1874), Monografies de Vila-seca i Salou 16, Vila-seca i Salou. Jordán, A. 2003: «Formas de representación pública de séviros augustales en la provincia Hispania citerior», Hispania Antiqua 27, 95-113. Kajanto, I. 1982: The Latin Cognomina, Roma. Kubitschek, M. 1889: Imperium Romanum tributim discriptum, Praga. Laborde, A. 1806: Voyage Pittoresque et Historique de l’Espagne, París. [Viatge pintoresc i històric, traducció i pròleg d’Oriol Valls i Subirà, notes de Josep Massot i Muntaner, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona, 1974-1975]. Laubenheimer, F.; Béraud, L.; Gébara, C. 1991: «Les vides sanitaires et les amphores de la Porte d’Orée à Fréjus (Var)», Gallia 48, 229-265. 223 AGER TARRACONENSIS 3. LES INSCRIPCIONS ROMANES Laubenheimer, F.; Schmitt, A. 2009: Amphores vinaires de Narbonnaise. Production et grand commerce. Création d’une base de données géochimiques des ateliers, Travaux de la Maison de l’Orient et de la Méditerranée 51, Boccard, París. Le Bohec, Y. (ed.) 2000: Les légions de Rome sous le haut-empire. Actes du congrès de Lyon (17-19 septembre 1998) rassemblés et édités par Yann Le Bohec avec la collaboration de Catherine Wolff, Lió. Le Roux, P. 1982: L’armée romaine et l’organisation des provinces ibériques d’Auguste à l’invasion de 409, Publications du Centre Pierre Paris 8, París. – 1992: «L’armée romaine sous les Sévères», Zeitschrift für Papyrologie und Epigraphik 94, 261-268. – 1999: «Ejército y sociedad en la Tarraco romana», Butlletí Arqueològic, 19/20, 1997/98, 83-107. Liou, B. 1987: «L’exportation du vin de Tarraconaise d’après les épaves», a: Primer Col·loqui Internacional d’Arqueologia Romana. El vi a l’Antiguitat. Economia, producció i comerç al Mediterrani occidental, Badalona, 271-284. Llorac Santis, S. 1989: Sant Martí Sarroca, pòsit del temps: descripció general del municipi, Alt Penedès, Ajuntament de Sant Martí Sarroca. López Mullor, A. 1998: «El centre productor d’àmfores de Sant Boi de Llobregat (Barcelona)», a: Segon Col·loqui Internacional d’Arqueologia Romana. El vi a l’Antiguitat. Economia, producció i comerç al Mediterrani occidental, Badalona, 233-245. López Mullor, A.; Fierro, J. 1990: «La época romana en Darró (Vilanova i la Geltrú, Barcelona)», Espacio, Tiempo y Forma (Prehistoria y Arqueología) iii, 203-254. López Mullor, A.; Fierro, X.; Caixal, À. 1997: «Ceràmica dels segles iv al x procedent de les comarques de Barcelona», a: Contextos ceràmics d’època romana tardana i de l’alta edat mitjana (segles ivx), Arqueomediterrània 2, Barcelona. López Mullor, A.; Fierro, X.; Caixal, À.; Castellano, A. 1992: La primera Vilanova. L’establiment ibèric i la vil·la romana d’Arró, Darró o Adarró de Vilanova i la Geltrú. Síntesi dels resultats de les darreres recerques arqueològiques i històriques, Diputació de Barcelona. López Mullor, A. [et al.] 1992: Arqueologia, història i art de l’església de Sant Valentí de les Cabanyes, Estudis i Documents de Les Cabanyes i, les Cabanyes. López Vilar, J. 1993: La vil·la romana de la Barquera (Perafort, Tarragona), Arqueologia d’Intervenció 3, Tarragona. – 1999: «Contribución a la prosopografía senatorial hispánica: L. Fulvius Numisianus, adlectus tarraconense», aespa 72, 281-286. – 2006a: Les basíliques paleocristianes del suburbi occidental de Tarraco. El temple septentrional i el complex 224 martirial de Sant Fructuós (vol. i-ii), Institut Català d’Arqueologia Clàssica, Tarragona. – 2006b: «El poblament rural del camp de Tarragona en época romana: assaig de síntesi», Butlletí Arqueològic 28 (èp. v), Tarragona, 97-135. – 2008: «El Camp de Tarragona en temps dels romans», a: Vergès, Josep M.; López, Jordi (coord.): Història de Valls. Volum ii: Prehistòria i Història Antiga, Institut d’Estudis Vallencs, Valls, 329-350. López, J.; Piñol, J. 1995: «El món funerari en època tardana al Camp de Tarragona», Butlletí Arqueològic 17 (èp. v), Tarragona, 65-120. Lostal, J. 1992: Los miliarios de la provincia tarraconense (conventos tarraconense, caesaraugustano, cluniense y cartaginense), Institución Fernando el Católico, Saragossa. Macias, J. M. 2008: «Tarragona visigoda. ¿Una ciudad en declive?», Zona Arqueológica, Museo Arqueológico Regional. Comunidad de Madrid 9, 293-302. Macias, J. M.; Menchón, J. J.; Muñoz, A. 1999: «Món funerari del territori de Tàrraco», a: Palol, P. de; Pladevall, A. (ed.). Del romà al Romànic. Història, art i cultura de la Tarraconense mediterrània entre els segles iv i x, Barcelona, 275-278. MacMullen, R. 1982: «The Epigraphic Habit in the Roman Empire», American Journal of Philology 103, 233-246. Marco, F.; Rodà, I. 2008: «A latin defixio (Sisak, Croatia) to the river god Savus mentioning L. Licinius Sura, hispanus*», vamz (Vjesnik Arheološkog Muzeja u Zagrebu), 3 167-198. Marichal, R. 1988: Les Graffites de la Graufesenque, coll. Suppl. Gallia xlvii, París. Masriera, A. 1912: «Una necrópolis romana en Reus», Museum 2, 121-122. Massanell, A. 1981: «Testament de Pere Febrer, cavaller (1407)», Miscel·lània Penedesenca 1981 iv, 123-150. Massó, J. 1978: Reus. Prehistòria i Antiguitat, Ajuntament de Reus, Reus. – 1983a: «La Roca i el seu entorn, important nucli de jaciments arqueològics», Ressò Mont-rogenc 6 (tercer trimestre de 1983), Mont-roig del Camp, 14-16. – 1983b: «El forn romà de l’Espluga Pobra de Reus», Actualitat de Reus 47, Reus, 7. – 1985a: «El primer fragment d’inscripció romana trobat a Riudoms» (J. Massó, amb un dibuix d’E. Ramón), L’Om 196, 17. – 1985b: «Notes per a una biografia de Lluís Pons d’Icart (1518/20-1578)», a: Treballs Canongins. 1985, 63-102. – 1985c: «La Via Augusta al seu pas per la Costa Daurada. Fixació del tram Tàrraco-Tria Capita», a: XXIX Assemblea Intercomarcal d’Estudiosos, Sitges, 111-119. bibliografia – 1986: «Un fragment d’inscripció romana trobat al terme de Mont-roig del Camp», Ressò Mont-rogenc 16. – 1987: «El terme d’Alcover a l’Antiguitat», a: Alcover. Estat de la qüestió, Alcover, 37-56. – 1989: «Notes sobre escultures i inscripcions romanes a la Tarragona dels segles xvi, xviii i xix», Faventia 11, 83-108. – 1990a: «Notes per a l’estudi del terme de Constantí a l’Antiguitat», Centre d’Estudis de Constantí 5, Tarragona, 19-22. – 1990b: El terme de Cambrils a l’Antiguitat. Una aproximació arqueològica, Cambrils. – 1990c: «Notas sobre un miliario desaparecido de la Vía Augusta, entre las mansiones de Tárraco y Oleastrum», a: Simposio sobre la red viaria en la Hispania romana, Saragossa, 347-354. – 1990d: «Sobre la troballa visigòtica de la Grassa (Algunes correccions i un apèndix)», Centre d’Estudis de Constantí 6, Tarragona. – 1990e: «La inscripció romana de Salou», Revista del Centre de Lectura 29. – 1992: «Notes sobre la inscripció romana (rit 912) del Castell de Masricart», a: Treballs Canongins. 1992, 163-176. – 1994: «Una nova inscripció romana recuperada a La Canonja», Centre d’Estudis Canongins Ponç de Castellví. Circular Informativa 36 (desembre 1994), [3]. – 1996: «Restes arqueològiques», Nou Diari 2010 (2 set. 1996), Reus, 4-5. – 1997: «Alcover i la romanització del Camp de Tarragona», a: Alcover, una història, Centre d’Estudis Alcoverencs, Alcover, 33-52. – 1998a: «Troballes d’època romana a la zona de la Boella», Estudis de Constantí 14, Tarragona, 17-27. – 1998b: «Dades sobre la producció d’àmfores de vi romanes en el sector occidental del Camp de Tarragona», a: Segon Col·loqui Internacional d’Arqueologia Romana. El vi a l’Antiguitat. Economia, producció i comerç al Mediterrani occidental, Badalona, 283-288. – 1999: «Troballes arqueològiques a Constantí, a mitjan segle xix (1849-1859)», Estudis de Constantí 15, 7-18. – 2002a: «Sobre la inscripció de la Calagurritana Sulpicia (rit 383), trobada a Constantí», Estudis de Constantí 18, 7-22. – 2002b: «En el mnat es conserven quatre inscripcions romanes que procedeixen de la Canonja», Estímul 267 (març 2002) (la Canonja). – 2003a: «Reus Antic», a: Anguera, P. (dir.). Història General de Reus. Vol. i: Dels orígens a la fi de l’Edat Mitjana, Reus, 48-84. – 2003b: «Informe preliminar sobre la torre de la partida de Miralbó», a: Treballs Canongins. 2003, 13-19. – 2004: «La recuperación arqueológica de Tárraco en el siglo xviii», a: Cacciotti, B.; Dupré, X.; Bel- trán, J. (coord.) Illuminismo e ilustración: le antichità e i loro protagonisti in Spagna e in Italia nel xviii secolo, Roma, 215-229. – 2006: «L’escultura de Bacus procedent del Murtrar (Riudoms)», Informatiu Museus 33 (època iii, gener del 2006), 4-5. Massó, J.; Gimeno, H.: «Un nuevo manuscrito del siglo xviii sobre epigrafía tarraconense», a: Jornadas de Historiografía Documentos inéditos para la Historia de la Arqueología, Museo Arqueológico Nacional, Madrid, 31 de mayo - 1 de junio de 2007. [En premsa] Massó, J.; Ramón, E. 1984a: «La inscripció romana del carrer de Montserrat», Actualitat de Reus 54 (4 de gener de 1984). – 1984b: «Un sarcòfag romà amb inscripció trobat a les Borges del Camp», Reus. Setmanari de la ciutat, Reus, 3. – 1986: «Localització d’una vil·la romana a les Parades de Sant Bartomeu», La Borja 8, Borges del Camp, 12-13. Mauri, A. 2006: «La configuració del paisatge medieval: el comtat de Barcelona fins al segle X, Barcelona», tesi doctoral inèdita, consultable en línia: <http:// www.tesisenxarxa.net/TDX-0929106-110301>. Mayer, M. 1995: «Las inscriptiones pintadas en Hispania. Estado de la cuestión», a: Solin, H.; Salomies, O.; Liertz, U.-M. (ed.). Acta Colloquii Epigraphici Latini Helsingiae 3.-6, sept. 1991 habiti (Comment. Human. Litt. 104), Hèlsinki, 79-91. – 1997: Aspectes de la Catalunya del segle ii, Barcelona. – 2006: «Italia no solo un modelo. La integración de los miembros de algunas comunidades indígenas del interior del conventus Caesaraugustanus y su relación con el Tarraconensis», a: Sartori, A.; Valvo, A. (ed.). Hiberia - Italia, Italia - Hiberia. Convegno Internazionale di Epigrafia e Storia Antica. Gargnano - Brescia (28-30 aprile 2005), Milà, 447-465. – 2008: «Opercula, los tapones de ánfora: un indicador económico controvertido», a: Hainzmann, M.; Wedenig, R. (ed.). Instrumenta Inscripta Latina ii. Akten des 2. Internationalen Kolloquiums Klagenfurt 2005, Klagenfurt. Mayer, M.; Miró, M.; Perea, R. 1993: «La inscripción de la Torre dels Escipions», a: La Torre dels Escipions, Generalitat de Catalunya - Museu Nacional Arqueològic de Tarragona, Tarragona, 16-21. Mayer, M.; Poblet, M. 1992: «Una inscripció romana a Riudabella», Aplec de Treballs 10, 143-150. Mayer, M.; Rodà, I. 1985: «L’epigrafia romana a Catalunya, estat de la qüestió i darreres novetats», Fonaments 5, 161-186. – 1987: «L’epigrafia romana a Catalunya. Estat de la qüestió i darreres troballes», Fonaments 6, 193218. – 1988: «Epigrafia», Fonaments 7, 195-263. – 1996: «Epigrafia», Fonaments 9, 303-347. 225 AGER TARRACONENSIS 3. LES INSCRIPCIONS ROMANES – 1999: «Una nova inscripció de Sant Martí Sarroca», Sylloge Epigraphica Barcinonensis iii, 139-141. – 2002: «Darreres troballes i estat actual de la recerca epigràfica a Catalunya», Tribuna d’Arqueologia (1998-1999), 277-286. Mednikarova, I. 2001: «The Use of Θ in Latin Funerary Inscriptions», Zeitschrift für Papyrologie und Epigraphik 136, 267-276. Melchor, E. 2003: «Indicaciones y omisiones del rango personal de los dedicantes en los homenajes estatuarios realizados en los municipios y colonias hispano-romanos», Salduie 3, 129-141. Memòria 1984. Servei de Catalogació i Conservació de Monuments de la Diputació de Barcelona, Barcelona (1986). Miró, C. 1992: «La arquitectura termal medicinal de época romana en Catalunya: las termas de Caldes de Montbui como ejemplo», Espacio, Tiempo, Forma, 255-276. – 1988: La producción de ánforas romanas en Catalunya. Un estudio sobre el comercio del vino de la Tarraconense (siglos i aC - i dC), bar International Series 473, Oxford. Miró, J. 1981-1982: «Les marques C. Mvssidi Nepotis i Philodamus i la producció d’àmfores Dressel 28 i Dressel 7/11 a Catalunya», Pyrenae 17-18, 139-164. Mócsy, A.; Feldmann, R.; Marton, E.; Szilágyi, M. 1983: Nomenclator provinciarum Europae Latinarum et Galliae Cisalpinae cum indice inverso (Diss. Pann. iii 1), Budapest. Montón, F. 1976‑77: «El miliario de Morell», Boletín Arqueológico, època iv, fasc. 133‑140, Tarragona, 45‑47. Mundó, A. M. 1998: «Límits territorials de les diòcesis catalanes en l’Antiguitat tardana», Obres Completes, i. Catalunya 1. De la romanitat a la sobirania, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona. Muñoz, M. T. 1995: Tradición formular y literaria en los epitafios latinos de la Hispania Cristiana (Veleia, Anejos, Ser. Minor 7), Vitòria. Navarro, F. J. 1999: «El retorno a las ciudades de la aristocracia romana. Los senadores hispanos», a: Rodríguez Neila, J. F.; Navarro Santana, F. J. (ed.). Élites y promoción social en la Hispania Romana, Pamplona, 167-199. – 2003: «Senadores y ciudades en el Occidente mediterráneo», a: Rodríguez Neila, J. F.; Castillo García, C.; Navarro, F. J. (coord.). Sociedad y economía en el occidente romano, Pamplona, 45-72. Navarro Sáez, R. 1999: «Mil·liaris de la via Augusta i els seus ramals», a: Palol, P. de; Pladevall, A. (ed.). Del romà al Romànic. Història, art i cultura de la Tarraconense mediterrània entre els segles iv i x, Barcelona, 125-127. 226 Niquet, H. 2004: «Jews in the Iberian Peninsula in Roman Times», Scripta Classica Israelica 23, 159182. – 2007: «Christians at late Roman Tarraco: a reappraisal of the evidence», a: Mayer, M.; Baratta, G.; Guzmán, A. (ed.). XII Congressus Internationalis Epigraphiae Graecae et Latinae: Provinciae Imperii Romani inscriptionibus descriptae: Barcelona, 3-8 Septembris 2002, Barcelona, 1021-1027. Nolla, J. M. 1980: «Excavacions arqueològiques a Girona: La Caserna d’Alemanys», Cypsela 3, 179192. – 2008: «La producció de les àmfores tarraconenses a la Catalunya septentrional», a: La producció i el comerç de les àmfores de la Provincia Hispania Tarraconensis, Homenatge a Ricard Pascual Guasch (Barcelona, 17-18 novembre 2005), Monografies 8, Museu d’Arqueologia de Catalunya, Barcelona, 163-175. Nolla, J. M.; Rodà, I.: «Novedades en el tramo N de la via Augusta», a: Actas del Simposio Internacional «Aspectos de la red viaria hispano-romana», Museo Nacional de Arte Romano, Mèrida. [En premsa] Nou Diari 1995: «Troben un pedestal funerari romà a l’ermita de Molnars», Nou Diari (Reus), 17 de setembre de 1995, 9. Noy, D. 1993: Jewish Inscriptions of Western Europe 1. Italy (excluding the City of Rome), Spain and Gaul, Cambridge. Ollé, A.; Vallverdú, J. 2000: «Excavació de noves estructures a la vil·la romana de Paret Delgada (la Selva del Camp, Baix Camp)», a: Tàrraco 99. Arqueologia d’una capital provincial romana, dac 3, Tarragona, 223-229. Olmer, F. 2003: Les amphores de Bibracte - 2. Le commerce du vin chez les Eduens d’après les timbres d’amphores. Catalogue des timbres de Bibracte (19841998), Collection Bibracte 7, Glux-en-Glenne. Ors, A, d’ 1963: «Miscelánea epigráfica», Emerita xxxi, 139-140. Ortalli, J. 2006 (ed.): Vivere in villa. Le qualità delle residenze agresti in età romana. Atti del Convegno. Ferrara - gennaio 2003, Florència. Otiña, P. 2005: La vil·la romana dels Munts (Altafulla). Excavacions de Pedro Manuel Berges Soriano, Biblioteca Tarraco d’Arqueologia, Fundació Privada Liber 1, Tarragona. – 2006: «Excavacions arqueològiques a la plaça de l’Església d’Altafulla (Tarragonès). Noves aportacions històrico-arqueològiques», a: Estudis altafullencs. Centre d’Estudis d’Altafulla 30, 7-28. Oxe, A.; Comfort, H. 2000: Corpus vasorum Arretinorum: a catalogue of the signatures, shapes and chronology of Italian sigillata, Bonn. Palao, J. J. 2000: «Familia y matrimonio en el ejército imperial hispano», Hisp. Ant. 24, 101-124. bibliografia – 2006: Legio VII Gemina (Pia) Felix. Estudio de una legión romana, Salamanca. Pallarès, J.; Aymamí, G. 1997: «Manifestacions rupestres al Gran Penedès», Miscel·lània Penedesenca 22, 45-56. Pallí, F. 1985: La Via Augusta en Cataluña, Universitat Autònoma de Barcelona, Bellaterra. Panosa, I.: «4.4 - Inscripció ibèrica en ceràmica dels Antigons», a: Járrega, R.; Prevosti, M. (ed.): Els Antigons (Reus, Baix Camp). Una vil·la romana senyorial de l’ager Tarraconensis, Tarragona. [En premsa] Papiol, Ll. 1973-1974: «Noticias sobre hallazgos romanos en el término de Constantí», Boletín Arqueológico, època iv, fasc. 121-128, Tarragona, 250256. – 2004: «Memòries dels treballs arqueològics», Estudis de Constantí 20, Constantí, 69-116. Pascual Guasch, R. 1977: «Las ánforas de la Layetania», a: Méthodes classiques et méthodes formelles dans l’étude des amphores, Actes du Colloque de Rome 27-29 mai 1974, Ecole Française de Rome, Roma, 47-96. Pena, M. J. 2004: «La tribu Velina en Mallorca y los nombres de Palma y Pollentia», Faventia 26, 6990. Pensabene, P.; Mar, R. 2004: «Dos frisos marmóreos en la Acrópolis de Tarraco, el Templo de Augusto y el complejo provincial del culto imperial», a: Ruiz de Arbulo, J. (ed.). Simulacra Romae. Roma y las capitales provinciales del Occidente Europeo. Estudios arqueológicos, Tarragona, 73-86. Piñol, Ll.; López Vilar, J.; Martí, G. 2000: «C. Calpetanus Hermes i la difusió de materials ceràmics de construcció de les figlinae urbanes de Roma a Tàrraco», Empúries 52, Barcelona, 281-288. Pons d’Icart, Ll.: «Epigrammata Antiquae Urbis Tarraconensis (1560-1578)», manuscrit inèdit de la Herzog August Bibliothek de Wolfenbüttel, Alemanya (Cod. Guelf. 20.11 Aug. 4t, fol. 80v-81). [N’hi ha una còpia, en microfilm, a la Biblioteca de Catalunya (núm. d’inv. 752, C264)]. – 1572: Libro de las grandezas y cosas memorables de la metropolitana, insigne y famosa ciudad de Tarragona, ed. catalana d’E. Duran 1984: Lluís Pons d’Icart i el Llibre de les Grandeses de Tarragona, Ed. Curial, Tarragona. Pons, J. 1994: Territori i societat romana a Catalunya (dels inicis al Baix Imperi), Barcelona. Posada, C. B. ms: Informe que recoge ocho inscripciones romanas encontradas en Tarragona y que se encuentran en la testamentaria de Gregorio Vazquez. [ms. Real Academia de la Historia CAIT/9/3909/3/(17)]. – 1832 [referència a] «Noticia histórica», Memorias de la Real Academia de la Historia 7, Madrid, xxiii. Povillon, A.: Antiqua monumenta, ms. 1585 de la Bibliothèque Royale Albert Ier Bruxelles (sign. 3821). N’hi ha una còpia a la Biblioteca de Catalunya (inv. N. 741, microfilm rotllo C-217). Prevosti, M. 1996: «El mons Iovis de Mela i el culte solar de Montigalà dins el panorama religiós de l’àrea iberoromana catalana», Fonaments 9, Barcelona, 77-120. – «Dinàmica del poblament», a: Guitart, J; Palet, J. M.; Prevosti, M. [En premsa] Rauret, A. M. 1963: «El proceso de la primitiva población del Panadés (Memoria presentada para la obtención del grado de Licenciada, Universidad de Barcelona)». Rebuffat, R. 1997: «Les marques d’amphores de Bu Njem (Notes et documents xii)», Libya Antiqua 3, Trípoli, 163-173. Remolà, J. A. 2008: «La vil·la romana de Centcelles (Constantí, Tarragonès)», a: Remolà, J. A. (ed.). El territori de Tarraco: vil·les romanes del Camp de Tarragona, Fòrum 13, Tarragona, 171-189. – 2000: Las ánforas tardo-antiguas en Tarraco (Hispania Tarraconensis), Col·lecció Instrumenta 7, Barcelona. – La vil·la dels Munts. [En premsa] Renaixement: El Renaixement de Tàrraco, 1563. Lluís Pons d’Icart i Anton Van den Wyngaerde, catàleg de l’exposició, Tarragona (2003). Revilla, V. 1993: Producción cerámica y economía rural en el Bajo Ebro en época romana. El alfar de l’Aumedina, Tivissa (Tarragona), Col·lecció Instrumenta 1, Barcelona. – 1995: Producción cerámica, viticultura y propiedad rural en Hispania Tarraconensis (siglos i aC - iii dC), Cuadernos de Arqueología 8, Barcelona. – 2000: «La villa de El Vilarenc (Calafell, Tarragona): arquitectura y organización espacial de un fundus del territorio de Tarraco», a: Tarraco 99. Arqueologia d’una capital provincial romana, dac 3, Tarragona, 257-273. – 2002a: «El vi de Tàrraco durant el principat: elits urbanes i imatges de la producció», Citerior 3, Tarragona, 173-207. – 2002b: «Santuarios, élites y comunidades cívicas: consideraciones sobre la religión rural en el Conventus Tarraconensis», a: Marco, F.; Pina, F.; Remesal, J. (ed.). Religión y propaganda política en el mundo romano, Barcelona, 189-226. Revilla, V.; García, J. 2007: «Poblamiento y sociedad rural en el litoral del Garraf en época romana: una inscripción procedente de la villa de Vinyet (Sitges, Barcelona)», Pyrenae 38, 57-77. Rico, C. 1995: «Índex de les marques epigràfiques sobre tegulae romanes de Catalunya i el País Valencià (antiga Tarraconensis)», Saguntum 28, València, 197-215. 227 AGER TARRACONENSIS 3. LES INSCRIPCIONS ROMANES Ritterling, E. 1924/25: s.v. «Legio. Bestand, Verteilung und kriegerische Betätigung der Legionen des stehenden Heeres von Augustus bis Diocletian», re xii 1-2, col. 1211-1829. Rodà, I. 1970: «Lucius Licinius Secundus, liberto de Lucius Licinius Sura», Pyrenae 6, Barcelona, 167183 + 2 làmines. – 1979: «Un nou sarcòfag romà de la província de Tarragona», Epigraphica xli, 59-65. – 1984: «Estado actual de la epigrafía en Cataluña», a: Épigraphie hispanique. Problèmes de méthode et d’édition (Publications du Centre Pierre Paris 10, Collection de la Maison des Pays Ibériques 15), París, 323-333. – 1989: «Sarcofagi della bottega di Cartagine a Tarraco», a: L’Africa romana vi, 727-736. – 1992: «Balanç actual de l’epigrafia a Catalunya», a: III Reunió d’Arqueologia Cristiana Hispànica (Maó 1988), Barcelona, 153-155. Roig, F. 1995: «Descoberta una inscripció inèdita romana del s. ii d.C.», Estímul 184 (abril), la Canonja, 2. Roig, J. F. 2004: El tram de via romana De Italia in Hispanias/Ab Asturica Terracone entre Tàrraco i Ilerda. Noves aportacions per al seu coneixement i aproximació del traçat, Arola Editors, Tarragona. Roig, J. F.; Ciurana, J.; Teixell, I.; García, M. 2008: Memòria de les intervencions arqueològiques realitzades a la vil·la romana de la Llosa, Cambrils (Baix Camp). 26 de juny al 31 d’agost de 2007, Codex, 15 de febrer de 2008. Romero, V. 1986: «Els forns de ceràmica romana al Baix Camp», L’Om 211, Riudoms, 38-39. Rovira, J.; Dasca, A. 1994: La Torre dels Escipions, Tarragona. Rovira, S. 1886: Opúsculo histórico de la villa de Cambrils, recopilado de varios documentos históricos y muchas notas tradicionales, Tarragona. Rovira, S.; Anguera, P.; Anton, S.; Ventura, P. 1984: «Tarragonès, Baix Camp, Alt Camp, Conca de Barberà, Priorat», a: Geografia Comarcal de Catalunya 5, Barcelona. Rüger, Ch. B. 1968: «Römische Keramik aus dem Kreuzgang der Kathedrale von Tarragona», Madrider Mitteilungen 9, 237-258. Ruiz de Arbulo, J. 1993: «Edificios públicos, poder imperial y evolución de las élites urbanas en “Tarraco” (s. ii-iv d. C.)», a: Ciudad y comunidad cívica en Hispania: siglos ii y iii d. C. (= Cité et communauté civique en Hispania: actes du colloque organisé par la Casa Velazquez et par le Consejo Superior de Investigaciones Científicas, Madrid, 25-27 janvier 1990), Madrid, 93-114. – «C. Valerius Avitus», a: Remolà, J. A. (ed.). La vil· la romana de Els Munts (Altafulla, Tarragona). [En premsa] 228 Ruiz de Arbulo, J.; Mar, R.; Domingo, J.; Fiz, I. 2004: «Etapas y elementos de la decoración arquitectónica en el desarrollo monumental de la ciudad de Tarraco (s. ii a. C. - i d. C.)», a: Ramallo Asensio, S. F. (ed.). La decoración arquitectónica en las ciudades romanas de Occidente. Actas del Congreso Internacional celebrado en Cartagena entre los días 8 y 10 de octubre de 2003, Múrcia, 115-151. Ruiz, M. 1993: «Tarragona», Hispania Epigraphica 3, 147-148, núm. 369. Salomies, O. 1987: Die römischen Vornamen. Studien zur römischen Namengebung, Hèlsinki. Sánchez Real, J. 1949: «Noticiario», ba (enero-marzo 1949), fasc. 25. – 1950a: «Noticiario. Hallazgos recientes», ba (abriljunio 1950), fasc. 30. – 1950b: «Noticiario. Hallazgos recientes», ba (abriljunio 1950), fasc. 31. – 1956: «Noticias arqueológicas», ba (julio-diciembre 1956), fasc. 55-56. – 1973/74: «Hallazgo en Renau», ba 121/128, 249. Sanmartí, J. 1984: «Els edificis sepulcrals romans dels Països Catalans, Aragó i Múrcia», Fonaments 4, 87160. Santamaria, C. 1984: «L’épave H de la Chrétienne à Saint-Raphaël (Var)», Archaeonautica 4, cnrs, París, 9-39. Santero, J. M. 1981: «Collegium stratorum», Habis 12, 261-272. Sanz, G. 2007: «Nuevos fundamentos sobre la lex Hadriana: la inscripción de Lella Drebblia», Gerión 25, 371-390. Sanz, M. 1975: «Hallazgos romanos en Reus», Boletín Arqueológico 129-132, època iv, Tarragona, 112115. Schulten, A. 1953: Cincuenta y cinco años de investigación en Numancia, Reus. Sella, A.; García Targa, J. 2007: El Vinyet. El lloc i el santuari, Sitges. Sentís Carazo, C. 2008a: «El mausoleu romà de les Roques Roges (Alcover)», a: Vergès, J. M.; López, J. (coord.). Valls i la seva història. Prehistòria i història antiga, Institut d’Estudis Vallencs, Valls, 393. – 2008b: «La Vil·la del Torrent de les Voltes de Puigpelat», a: Vergès, J. M.; López, J. (coord.). Història de Valls. Volum II: Prehistòria i Història Antiga, Institut d’Estudis Vallencs, Valls, 377-379. – 2009: «La vil·la romana del Torrent de les Voltes (Puigpelat)», Quaderns de Vilaniu 56, 27-35. Serafini, A. R.; Vigoni, A. 2006: «Lo scavo archeologico nel cortile della Casa del Clero», a: Casa del clero (Padova): recupero di un luogo nel centro storico di Padova, Istituto Diocesano per il Sostentamento del Clero, 85-111. bibliografia Serra Vilaró, J. 1929: Excavaciones en la Necrópolis romano-cristiana de Tarragona, Memorias de la Junta Superior de Excavaciones y Antigüedades 104, Madrid. Serrano, J. M. 1988: «Sevir Augustalis - Magister Larum Augustalium en Tarraco», a: Actas 1er. Congreso Peninsular de Historia Antigua: Santiago de Compostela, 1-5 julio 1986, 23-26. Solé, J. 1948: Bisbal Histórica, la Bisbal del Penedès. Solin, H. 1984: Die Griechischen Personennamen in Rom. Ein Namenbuch, Hildersheim. – 2003: Die griechischen Personennamen in Rom2 i-iii, Berlín - Nova York (segona edició de Solin 1984, ampliada). Solin, H.; Salomies, O. 1988: Repertorium nominum gentilium et cognominum Latinorum, Hildersheim Zuric - Nova York. Steinby, M. 1974-1975: «La cronologia delle “figlinae” doliari urbane dalla fine dell’età repubblicana fino all’inizio del iii secolo», Bollettino della Commissione Archeologica Comunale di Roma 84, 7-132. Stylow, A. U.; Thomas, J. D. 1980: «Zur Vermeidung von Theta in Datierungen nach kaiserlichen Regierungsjahren und in verwandten Zusammenhängen», Chiron 10, 537-551. Susini, G. C. 1966: Il lapicida romano. Introduzione all’epigrafia latina, Roma. Syme, R. 1982: «Partisans of Galba», Historia 31, 460483. Tarraco, pedra a pedra: Tarraco, pedra a pedra. Catàleg de l’exposició (Tarragona, 10 de juny al 22 de novembre de 2009), Tarragona. Tarradell, M. 1979: «Santuaris ibèrics i iberoromans a “llocs alts”», a: Memòria de l’Institut d’Arqueologia i Prehistòria de la Universitat de Barcelona, 35-45. Tarrats, F. 2003: «La terra sigillata i les primeres fases d’ocupació de la vil·la romana dels Munts (Altafulla, Tarragonès)», Revista d’Arqueologia de Ponent 13, 315-335. Tarrats, F.; Macias, J. M.; Ramón, E.; Remolà, J. A. 1998: «Excavacions a l’àrea residencial de la vil·la romana dels Munts (Altafulla, Tarragonès)», Empúries 51, 197-225. – 2000: «Nuevas excavaciones en el área residencial de la villa romana de ‘Els Munts’ (Altafulla, Ager Tarraconensis), estudio preliminar», Madrider Mitteilungen 41, 358-379, Tafel 64-67. Tarrats, F.; Ramón, E.; Macias, J. M. 1996-1997: «Noves intervencions a la vil·la romana dels Munts (Altafulla, Tarragonès)», Tribuna d’Arqueologia, 3556. Tchernia, A.; Pomey, P.; Hesnard, A. 1978: L’épave romaine de la Madrague de Giens (Var), Supplément à Gallia 34, cnrs, París. ted’a 1988-1989: «El pas de la via Augusta per la mansio de Tarraco», Butlletí Arqueològic 10-11, Tarragona, 123-134. Tobalina, E. 2007: El cursus honorum senatorial durante la época Julio-Claudia, Pamplona. Toniolo, A. 1991: Le anfore di Altino, Società Archeologica Veneta 14, Pàdua. Trens, M. 1926-1927: «Un mil·liari romà a Castellet», Quaderns Mensuals d’Acció i, 107-110. Trillmich, W.; Hauschild, Th.; Blech, M. 1993: Hispania Antiqua. Denkmäler der Römerzeit, Magúncia. Valdenebro, R. 2005: Inventari Patrimoni Cultural de Vilobí del Penedès. Memòria tècnica, Arqueociència Serveis Culturals S.L., Ajuntament de Vilobí del Penedès, març 2005. Vilalta, E. 2006: Memòria de l’excavació arqueològica als terrenys de Dow Chemical Ibérica a la Pobla de Mafumet (Tarragonès), Cota 64. [Inèdita] Vilardell, R.; Romero, V. 1978: «Hallazgos arqueológicos en el santuario prehistórico de la Roca (Montroig, Tarragona)», Pyrenae 13-14 (1977-1978). Vilaseca, Ll. 1952: «Làpida romana del “Mas del Bisbe” (Cambrils), Butlletí Arqueològic, època iv, fasc. 37-40, Tarragona, 54-57. – 1953: «Una nueva inscripción romana en Reus», Revista del Centro de Lectura 8, època iv, Reus, 84-85. – 1956: «Introducción», a: Vilà, C. Descripción de mi estimada patria. La villa de Reus (manuscrito inédito del año 1787), Reus, 11-30. Vilaseca, S. 1920: «Petites addicions a la història de la Tarragona romana», Revista del Centre de Lectura (15-IX-1920), Reus, 270-271. – 1953: «443. Tarragona», Noticiario Arqueológico Histórico 1, 1952 (1953), Madrid, 232. – 1955: «667. Cambrils», Noticiario Arqueológico Histórico 2, Madrid, 211. Vilaseca Canals, A. 2002: «El centre productor ceràmic de les Planes del Roquís, Reus (Baix Camp)», Citerior 3, Tarragona, 209-230. Vilaseca Canals, A.; Adiego Eraña, P. 2002: «El centre de producció ceràmic de les Planes del Roquís, Reus (Baix Camp)», Citerior 3, 209-230. Villanueva, J. 1851: Viage literario a las Iglesias de España. Vol. xx: Viage a Tarragona, Madrid. Virella, X. 1983: Catàleg arqueològic de Castellet i La Gornal, Vilafranca. Vives, J. 1960: «La lápida opistógrafa de Sant Pere de Molanta», Ampurias xxii-xxiii, 314-317. Vives, M. 2007: «L’evolució històrica de la xarxa viària entre el Llobregat i el Foix des de l’època romana fins al tercer decenni del segle xx», tesi doctoral inèdita, Barcelona, <http://www.tdx.cat/TDX0725108-105353>. [Consulta: 29/04/2010] Watson, G. R. 1952: «Theta nigrum», jrs 42, 56-62. 229 AGER TARRACONENSIS 3. LES INSCRIPCIONS ROMANES Weaver Repertorium = P. R. C. Weaver, Repertorium familiae Caesarum et libertorum Augustorum, <http://www.uni-koeln.de/phil-fak/ifa/altg/eck/ weaver.html>. 230 Weaver, P. R. C. 1972: Familia Caesaris. A Social Study of the Emperor’s Freedmen and Slaves, Cambridge.