42 · · Sábado, 15 X 2022 43 · · Sábado, 15 X 2022 “Hi ha tradicions In conversation with / En conversa amb Josep A. Gisbert Santonja ancorades en els segles que encara tenim l’oportunitat de difondre” (Ve de la pàg. anterior) Adela Gilabert Llobell va aprendre a inserir les floretes de gesmil en les flors de fenoll de sa mare i la seua àvia / Foto arxiu J.A.G. La feina requereix paciència però el resultat s’ho val / Foto arxiu J.A.G. Varetes de fenoll i gesmil ROSA RIBES FORNÉS Parlàvem fa només dos mesos de les bronxes i el gesmil, una flor d’estiu que trobarem a les casetes, als patis de les cases de poble i potser també en el balcó d’algun pis. El gesmil és una flor efímera i delicada, molt estimada no sols en el Mediterrani, també a l’Àsia. Desprèn una olor molt característica, dolça i alhora afruitada, alguns diuen que sensual. Hi ha Adela Gilabert Llobell va créixer veient com feien la flor de gesmil la seua àvia i la seua mare. Va aprendre d’elles, ha mantingut la tradició i, quan arriba el bon temps i mentre pren la fresca, no és difícil veure-la fer les flors asseguda a la terrassa de casa, a la partida Alcassar del Poble Nou de Benitatxell, acompanyada pels més joves de la família. La tècnica que utilitza, com bé ens indica Josep A. Gisbert, és la mateixa que empren a Málaga per fer la seua coneguda ‘biznaga’, una flor de flors de gesmil que es ven habitualment pels carrers. A partir del nom de la partida on Adela resideix, un topònim amb clares connotacions àrabs (al-qasr, ‫ رصقلا‬/ Alcàsser / alcázar/ alcassar), i de la tècnica d’elaboració de la flor, Gisbert estableix una sèrie de relacions històriques amb el món andalusí. El topònim al-qasr -ens explica- té moltes accepcions. Pot ser un punt fortificat, significat que ens remet a l’època omeia. O bé referir-se a un palau d’època nassarita. En el nostre cas parlem d’una accepció lligada al medi rural i ve a ser alguna cosa així com un agrupament de cases. L’arqueòleg recorda que, en principi, el Poble Nou de Benitatxell no té cap jaciment arqueològic qui li atribueix efectes sedants i qui el fa servir en infusió per tractar algunes dolències. El ben cert és que podem gaudir de la seua flor durant tot l’estiu i també ben entrada una tardor que, en els darrers anys, és veritablement una primavera, d’hivern, però primavera a la fi. A més de les bronxes que fem a la Marina -amb les flores passades per un fil o una agulla- sabíem que a Tunísia es fan també petits ramells o collarets de ges- La flor de flors del gesmil, possible herència del bon saber i bon fer del regne nassarita de Granada d’època Andalusí o de l’Edat Mitjana que poguera d’alguna manera fer-nos decantar per una de les dos primeres accepcions de la paraula. A hores d’ara trobem en eixe indret un agrupament de casetes tradicionals per passar l’estiu, algunes lligades al temps Detall d’un cartell de les festes de Màlaga de l’any 1926 / Foto Arxiu Municipal de Màlaga mil per posar-los al pit o a les orelles, dos tradicions que probablement guarden una relació i que ens fan remuntar-nos al temps d’Al-Andalus. Ara, ací a la comarca, a casa nostra, hem conegut una dona que fa un altre tipus d’ornament amb els capolls de gesmil. Viu al Poble Nou de Benitatxell i empra varetes de fenoll seques. El resultat final és una flor de flors, vistosa i lluïdora com la bronxa i feta amb paciència, cura i de forma meticulosa. de transformació del raïm i la pansa. La partida, on en origen havia naies, riuraus i corrals, afegeix, ha estat “colonitzada” amb el pas dels anys per cases i xalets. Es conserva encara però algun topònim d’aquell temps, com el Corral de Marqués. En el mes d’agost, poc després de la nostra conversa sobre les bronxes de gesmil, Josep A. Gisbert conegué Adela Gilabert durant una visita al Poble Nou de Benitatxell i se n’assabentà que acostumava a fer una flor amb els capolls de gesmil abans que esclataren -quan encara estaven tancats, com en el cas de la bronxa que es fa arran de la Marina Alta i en altres comarques veïnes- i que (Passa a la pàg. següent) Dos elements imprescincibles per fer la flor: les varetes de fenoll i els capolls de gesmil / Fotos arxiu J.A.G. i R.R. la seua era una tradició que venia de família. Utilitzava les varetes i la flor granada del fenoll, que s’ha de netejar i de la qual s’ha de fer servir l’esquelet per tal d’inserir els capoll, un a un i de manera que formen una gran flor. A través d’un conegut, que feu d’intermediari, li demanà que en fes una per poder-la fotografiar. En estos dies “d’estiu i gloria, de tardor benigna”, com ell els defineix, parlem de nou del gesmil i d’esta flor de flors, que ens ha deixat meravellats, i del seu interès etnogràfic i històric. “Des dels meus curtíssims coneixements d’etnologia al sud de la Safor”, afirma, “no havia vist mai res paregut”. Tenia el referent de la ‘biznaga’, “una tradició vinculada a Màlaga i expandida pel regne nassarita de Granada allà pels segles XIII, XIV i XV”. Descobrir que també a l’Alcassar del Poble Nou de Benitatxell es fa servir la mateixa tècnica obri una sèrie d’interrogants, als Vista del Penyal d’Ifac des de la partida del Alcassar al Poble Nou de Benitatxell / Foto J.A.G. quals evidentment no pretenem donar contestació des d’estes pàgines, que ens han fet cavil·lar al respecte. Gisbert assegura que, des del punt de vista arqueològic, sempre li ha semblat un tema interessantíssim conéixer les relaciones que han tingut Dénia i el seu entorn amb el regne nassarita de Granada. En matèria gastronòmica, és sabut que el seu “bon saber i bon fer” arribaren a les nostres terres. L’exemple més clarificador i referent bàsic és l’arnadí que es fa a Xàtiva i les rodalies. Segons l’insigne arabista de finals del segle XIX Julià Ribera, molt amic de Roc Chabàs, este dolç tan popular prové del regne de Granada. Va ser exportat a terres valencianes en l’Edat Mitjana, conta, i el nom en origen seria probablement granadí o garnadí, com apuntava l’estudiós coetani de l’historiador denier. L’arqueòleg remarca que, igual que hi ha tradicions gastronòmiques, hi ha altre tipus de tradicions ancorades en els segles i que no coneixem bé. “Ara tenim l’última oportunitat de fer-les valdre, de difondre-les i de pensar en elles”, apunta, “perquè com deia l’escriptor Josep Piera en la seua novel·la sobre Sicília, ací s’acaba tot”. L’oblit pot significar la desaparició. Perquè com adverteix Gisbert, “estem en un món que soterrarà la nostra generació”. La possibilitat de mantenir vives les tradicions que han anat quedant en desús passa per donar-les a conéixer. I descobrir contaralles com la que hem dut hui al paper cada vegada serà més difícil perquè, inevitablement, en un futur mancaran les fonts orals. Josep A. Gisbert agraeix a Adela Gilabert i a la persona que ha fet d’intermediària la seua col·laboració per ajudarnos a difondre i donar a conéixer “aquesta perla etnològica”. La que hem batejat com la flor de flors de gesmil de l’Alcassar del Poble Nou. La ‘biznaga’ La ‘biznaga’ de Málaga és un símbol de la ciutat. Dona nom al premi que reben els guanyadors del festival de cine que allí se celebra (‘Biznaga de Oro’) i el segu significat és “regal de Déu”. És laboriosa d’elaborar i a l’estiu els ‘biznagueros’ -que tenen una estàtua en un dels jardins la ciutat- les venen pels carrers, especialment els del centre històric. Diuen que porta sort i espanta els mosquits, com la nostra bronxa.